Un bri d'esperança, d'Agustí Colomer

31

Agustí Colomer

Un bri d’esperança Sueca 1952

Aquesta obra obtingué el Premi Soler i Estruch de narrativa curta en el 62é Certamen Literari Castellum Ripae Any 2018 Formaven el jurat Rafa Estrada, Carles Castells, Elvira Cambrils, Josep Manuel Moreno i Núria Sendra Premi patrocinat per Ajuntament de Villanueva de Castellón

1a edició: febrer de 2019 Coberta de Miquel Mollà © 2019 Agustí Colomer La imatge de la coberta integra un quadre de Jules Pascin titulat “Xiqueta amb un gatet” (Metropolitan Museum of Art de New York) © 2019 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó, Sílvia Urenya Impressió: Estugraf ISBN: 978-84-9904-217-6 Dipòsit legal: V-214-2019 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

CAPÍTOL 1

Un jove prim i elegant travessava amb pas decidit l’entrada de l’estació d’Atocha. Només endinsar-se en el vestíbul, cercà amb un gest reflex el gran rellotge que presidia la sala i, tot seguit, consultà el tauler que anunciava les entrades i eixides dels trens. «He arribat bé de temps», pensà. «La via del tren a València és la número quatre, com de costum». No hi havia massa cua per a comprar els bitllets. Un home de mitjana edat, factor de l’estació, s’oferí a dur-li la maleta, però ell ho refusà educadament, ja que no pesava massa: només duia algunes peces de roba, uns pocs llibres i apunts, i objectes personals per a passar el cap de setmana a casa. El formigueig de passatgers era incessant en l’estació a primera hora del matí. L’arribada de cada comboi donava el toc d’alerta a un exèrcit de persones que assetjaven els nouvinguts oferint-los pensions on allotjar-se, bitllets de loteria, periòdics, taxis o locals nocturns on presenciar els espectacles més atrevits. Els que abandonaven la capital tenien més sort: només es 7

veien importunats pels venedors de loteria i els de premsa.

De camí a l’andana número quatre, el jove s’aturà un segon per a encendre’s un cigarret. Mentre es palpava les butxaques buscant l’encenedor, se li acostà un xiquet que encara no devia fer els dotze anys, amb una gorra de plat que duia cosit en la banda el logotip del periòdic, i que cridava ben fort: «¡El ABC, el ABC! Hoy: El legado pontificio visita al Jefe del Estado».

El viatger somrigué en sentir el recitat mentre es preguntava quanta gent sabria què és un legat pontifici.

«Realment, deu haver-hi algú interessat a comprar el diari amb notícies com eixa?», pensà. Contradient les seues reflexions s’adreçà al venedor i li’n comprà un exemplar. Tot seguit, reprengué la marxa per a accedir al vagó. El revisor comprovà el bitllet i li mostrà el compartiment que li corresponia. No hi havia ningú.

El passatger deixà la maleta en el portaequipatge i s’assegué en la butaca del costat de la finestra, orientat en el sentit de l’itinerari. Guardà el bitllet en la butxaca interna de la jaqueta, prengué el diari i mirà les dos grans fotografies de la portada. Tot seguit, llegí el peu de la notícia: Monseñor Federico Tedeschini, legado de Su Santidad para el Congreso Eucarístico, entra en el Palacio de 8

Pedralbes acompañado del jefe de la Casa Civil de Su Excelencia, marqués de Huétor de Santillán; el Ministro de Asuntos Exteriores, señor Martín Artajo y el embajador de España en la Santa Sede, Sr. Castiella.

Arriba: un momento de la entrevista sostenida entre el Jefe del Estado y monseñor Tedeschini, poco después de la llegada del primero a Barcelona..

El viatger es feia retrets pel fet d’haver comprat l’ABC, però quan obrí el diari s’alegrà en trobar en la pàgina tres un article d’Azorín sobre Napoleó. Amb les referències cinematogràfiques característiques de l’escriptor –en aquest cas, la pel·lícula María Walewska i el personatge de l’emperador interpretat per l’actor francés Charles Boyer–, el gran periodista de la Generació del 98 havia escrit un excel·lent article que li recordava aquells Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig: ... Napoleón es tan grande en su caída como en su auge. Tras la primera abdicación, estuvo deportado en Elba; pasó allí diez, once meses. En una islita de seis leguas se desenvolvía su genio lo mismo que en el vasto imperio. No podía Napoleón permanecer en Elba, tascar el freno en Elba, mucho tiempo. No podía dar lugar a que se le olvidase en Francia, en Europa, 9

en el mundo. Napoleón logra escapar: comienza el último acto de la gran tragedia; impera “cien días”. Había pasado el tiempo; era ya otra la sensibilidad de Francia, de Europa, del mundo. Lo veía, lo sentía, en lo más íntimo, Napoleón: al llegar a París, se alberga no en las fastuosas Tullerías, sino en el modesto Palacio del Eliseo.

Puede entrar en París de día, ostensiblemente; entra de noche. Ni Francia era la misma, ni Napoleón tampoco.

La prosa directa, de frases curtes i concises, entusiasmà, una volta més, el lector: «Quin gran escriptor, l’Azorín! Com m’agradaria escriure així! Què hauria passat si gent com ell o Blasco Ibáñez hagueren triat el valencià com a llengua literària...?» Aquest darrer interrogant era tot un clàssic entre els lletraferits valencianistes.

El jove consultà el rellotge de mà i comprovà que només faltaven un parell de minuts per a l’eixida del tren. Tot seguit mirà per la finestra i veié per l’andana tres xiques carregades amb maletes que s’afanyaven per a no perdre el tren. Les tres anaven agarrades de la mà, la de l’esquerra semblava la major; la de la dreta, adolescent, i la d’enmig, la més menuda, arrossegava les altres dues. El viatger en contemplà embadalit la carrera. La situació li recordava un llibre que li havia deixat el pare Bertran, un antic professor seu dels jesuïtes de València: Le Porche du Mystère de la deu10