UN GOS DE PEĿLÍCULA Teresa Broseta Il∙lustracions: Alexis Barrio
1. He sentit un catacrac? Això és que Nika ha arribat! –Bum! Em vaig despertar de colp. Què...? –Crac! Vaig parar les orelles. Qui...? –Catacrac! Ja no hi havia cap dubte: Nika havia arribat a casa! No sé com s’ho apanya, però arma més soroll que un sac de nous... Vaig alçar-me d’un bot i vaig pegar a córrer escales avall, lladrant el seu nom amb tota l’ànima. Ella em cridà també, com cada dia: –Alf! On està el meu Alf ? Vaig arribar a la porta amb un pam de llengua fora i boig d’alegria. Sense mirar res que no fóra la cara somrient de Nika, em vaig llançar als seus braços com si no l’haguera vista en mesos. –Pum! Pam! Patapam! 7
Fets una pilota, els dos rodàrem per terra després de xocar violentament contra la porta i contra el moble del rebedor. És que ens alegrem tant de retrobar-nos cada dia, quan torna d’escola... Joan, el pare de Nika, es plantà al nostre costat en un tres i no res. –Nika! Alf! Ja n’hi ha prou! És que tots els dies heu de fer la mateixa? Joan es feia l’enfadat, però el riure li ballava sota el nas. El pobre no aconsegueix mai enfadar-se de veres amb nosaltres, per més que li donem motius a grapats. Clar, com que Nika és la nineta dels seus ulls i jo, la dels ulls de Nika... Nika em soltà immediatament el coll i el canvià pel de son pare. Com feia cada dia, refregà la barba pèlroja i despentinada de Joan amb les seues galtes negres i lluents i l’omplí després de besos de mel. Si és que, quan vol, és dolça com ella a soles... –Papà! –Ara, mare! –es queixà Joan–. Em deus voler molt, però sempre entres per la porta demanant per Alf... Un parell de lladrucs deixaren clar que m’enorgullia molt d’aquella preferència de Nika. Pare i filla esclataren en rialles. –Què? –va fer Joan–. Berenem? Segons Nika, Joan prepara els millors berenars del món perquè és un llépol. Jo no puc dir ni que sí ni que 9
no, perquè no em deixen tastar-los mai. Diuen que els dolços em cauen malament... A saber! Nika és de les que vola cap a la cuina tan bon punt li parlen de menjar, siga l’hora que siga. Aquell divendres, però, arronsà els muscles i sacsejà lleugerament el cap. –No tinc molta fam... Vaig parar les orelles. No tenia molta fam? Ai, ai, ai... –Què passa, perla? –es preocupà immediatament Joan–. És que has tingut un mal dia a l’escola? Nika negà tímidament amb el cap i Joan insistí: –T’has barallat amb algú? Nika tornà a negar, aquesta vegada amb més energia, però Joan no es donà per vençut. –Has tret una mala nota? Ara, Nika sacsejà el cap violentament, mortalment ofesa. Una mala nota, ella? Per qui l’havia presa son pare? En vista que Joan no pensava deixar de banda l’interrogatori, acabà per murmurar: –És Àlex. Hui no ha vingut a escola, saps? El front de Joan s’omplí d’arrugues. Acariciant lleugerament el cap de Nika, preguntà quasi en un xiuxiueig: –És que torna a estar malalt? –No ho sé –gemegà Nika, que semblava a punt de plorar–. Però em fa por... 10
–Telefona-li, corre! –exclamà Joan, decidit–. És l’única forma d’eixir de dubtes. Nika s’ho pensà només un segon. Després, com un llamp, pegà a córrer cap al menjador, on havia d’estar el telèfon si no estava perdut per algun racó de la casa, com passava sovint. Encara que no m’havia dit res d’acompanyar-la, vaig córrer rere ella. Nika em necessitava!
11