Agres i dolces. Mostra de llengua i literatura populars arreplegades a Agres, de Paco Esteve

27

QUÈ ÉS AQUEST LLIBRE

–Uela, què és més bonic, el valencià o el castellà?

–Què és més bonico? El castellà –em va respondre sense pensar-s’ho–. A on vas a posar!

–El castellà?! –vaig cridar alarmat.

–Eh, clar!

Jo havia començat a estudiar filologia catalana i la seua resposta em va horroritzar. Tot i que no era nova per a mi: jo ja coneixia la situació sociolingüística i el complex d’inferioritat que segles de prohibicions havien imprés en l’autoestima col·lectiva dels valencians. A més, quan li vaig fer la pregunta ja preveia la resposta. El que no em podia imaginar era la seua justificació: –Però per què?

–Per què? Veges: una cosa dita en castellà és doble bonica que la mateixa cosa dita en valencià.

–Em pot posar un exemple, uela?

28

–Mira, una comparança, quan jo dic “vine! vine!” –va començar a cridar amb veu irritant i una cara de mala llet que espantava, tot fent gestos bruscos amb la mà en alt– no sona igual que quan jo dic “ven, ven” –de colp li havia canviat la veu, molt més tendra; ara la cara tenia una expressió dolça i amb la mà feia una invitació amable–, “ven”... Ho veus?

I tant que ho havia vist. Era ella la que no era conscient que no només havia canviat la llengua, sinó també els gestos, el to de la veu i l’expressió de la cara. I no em va preocupar tant que ho fera, sinó que no se n’haguera adonat. No m’ho podia creure. Vaig voler fer la prova, i vaig intentar mostrar-li-ho a l’inrevés: “vine” amb veu melodiosa i gestos amables, “ven!” a crits i pegant manotades. Però ja no ho va entendre ni em va donar la raó.

Anècdotes com aquesta em deixaven entrevore l’actitud que els valencians tenim amb la llengua pròpia. La meua iaia, Consuelo la Formatgera, començava a patir d’Alzheimer, i també els valencians pareixíem oblidar malaltissament la riquesa de la llengua pròpia. Feia temps, centenars d’anys, que ens havien fallat les classes altes i benestants, a més de l’Església, i just la meua generació era la primera que gaudia d’uns mitjans de comunicació i una escola en valencià, encara que d’aquella manera.

QUÈ HA PASSAT ACÍ?

És innegable que els últims decennis la nostra societat, gràcies als esforços promoguts des de l'escola i els mitjans de

29

comunicació, ha sabut actualitzar la llengua d’ací per a projectar-la amb èxit cap al futur global. El procés d'estandardització i de normalització, en tant que ha hagut de seleccionar variants aptes per als nous usos comunicatius, ha pogut deixar enrere un bagatge cultural que, per fortuna, estem a temps de salvar. Els nostres pobles encara mantenen l’autenticitat i el sabor ancestral d’una manera de comunicar-se única al món.

El valencià col·loquial conserva una sèrie de característiques que han arribat, gràcies a la fidelitat oral dels nostres avantpassats, a les portes dels temps moderns. Aquestes variants, pròpies i úniques de tots els valencianoparlants, són dipositàries d’un patrimoni immaterial exuberant i poden enriquir el valencià estàndard perquè la nostra societat seguisca explicantse el món en coherència amb la tradició.

Ara bé, malgrat haver començat tímidament un camí de redreçament, jo veia que les expressions tan riques i genuïnes de les generacions anteriors s’estaven perdent, queien en desús i eren substituïdes o calcades del castellà, ja que els altres mitjans de comunicació eren molt més potents. No és que l’oficialitat haguera fet tard, ja no era qüestió d’oficialitat, ni de tindre escola, tele i ràdio. La qüestió era més profunda i havia començat molt de temps abans, amb l’aparició de la ràdio, i encara abans, amb la proliferació dels diaris escrits. Estàvem perdent contacte amb la tradició oral i això ens estava fent perdre un tresor valuosíssim. Per això, jo continuava anotant totes les expressions, refranys i paraules exòtiques que sentia dir i feia repetir a la iaia:

30

–Ha dit “de sobte”, uela!

–Què he dit?

–“De sobte”. Què vol dir?

Jo ja sabia què volia dir “de sobte”. Era una locució que coneixia bé per la tele i els llibres, però no recordava haver-la sentida oralment al meu poble.

–“De sobte” vol dir de colp, de colp a repent... –llavors la meua àvia es quedava pensativa i afegia–: Ja veus, quines paraules que diem. Eixa paraula no deu existir, ‘itat? Això ens ho hem inventat mosatros.

M’havia tornat a deixar gelat: com era possible que no existira una paraula que acabava de pronunciar? Vaig córrer al diccionari: del llatí subito, documentat en català des del segle xiii. És a dir, que feia més de set-cents cinquanta anys que a Agres diem “de sobte”, més o menys des que els primers cristians catalans es van assentar en aquesta valleta que arrabassàrem als àrabs.

L’Alzheimer de la Formatgera ha anat a pitjor, i ausades que la del poble valencià s’ha alentit, però tampoc no podem dir que millore. D’ençà, han passat gairebé vint anys i la cosa precisament no ha anat com per a tirar coets. Els mitjans de comunicació propis van anar degradant-se fins a la traumàtica desconnexió de RTVV, i l’escola pública resisteix sense respondre les demandes de milers de famílies que no veuen satisfet el seu dret de rebre l’ensenyament en valencià. El tema de l’oralitat s’ha agreujat, de retruc, ja que els últims anys s’ha popularitzat l’ús d’Internet i dels mòbils. Cada vegada sentim menys acudits per l’orella i ens entren més en forma de memes o fins i

31

tot de vídeos, i és habitual escandalitzar-se perquè veiem colles de jóvens whatsappejant junts. És un problema global (si és que és un problema), però als valencians ens afig llenya al foc que ens extingeix i que no s’extingeix.

No podem tornar enrere. L’oralitat no serà mai més l’únic mitjà de comunicació que fem servir els humans. I això, que ens reporta clars beneficis, també ens fa perdre moltes coses.

Ja no som un país d’analfabets en la llengua pròpia. La meua generació s’ha criat més amb les aventures de Son Goku que no amb les de Jornet, i la versió que majoritàriament hem rebut de Peret i Marieta es titulava Hansel i Gretel. Ara parlem més paregut com parla la tele, que no com ho fan els nostres iaios. I no hauria de passar res, tot canvia d’una generació a la següent, i si el valencià evoluciona i es mou és perquè és viu i batega. En una situació normal, això de “açò està perdentse” es podria interpretar com un símptoma de vellesa, o bé com un atac irreprimit de nostàlgia per una època que ni tan sols hem viscut. Però no estem en una situació normal, perquè la pressió del castellà és aclaparadora i encara ens comportem com una cultura satèl·lit.

UN PATRIMONI VÀLID I ACTUAL

–Que per què ho apuntes tot? –em preguntava la iaia.

–Perquè no vull que es perda.

–No es perdrà –afirmava ella ben tranquil·la. I era normal que estiguera tan tranquil·la: com es podria perdre una paraula que no existia?

32

–Sí que es perd, uela. Molts jóvens ja no diuen estes paraules.

–No patisques, home, que el valencià no es perdrà.

–Però si a Alacant ja s’ha perdut molt! I a Alcoi...

–Que no es perdrà. Jo sent que tot el món el parla.

Tenia raó: a Agres tothom parla valencià. Però la sensació de pèrdua perdurava en mi. Què estem perdent? Paraules, refranys, frases fetes, rondalles, sussoïts, endevinalles, topònims, cançons... Un material tan valuós com fràgil, tan ric com volàtil. I que, sense que ens n’adonem, se’ns envola.

Encara hi ha una altra raó per a no abandonar el patrimoni etnopoètic valencià, i és perquè crec fermament que té molts elements que es poden reaprofitar, que són perfectament utilitzables en els mitjans actuals: en la tele, la ràdio i la premsa, però també en les xarxes socials, i és especialment útil per a treballar les habilitats lingüístiques i literàries en l’escola.

Així doncs, el llibre que hem preparat respon a aquesta voluntat repopularitzadora. No l’hem dissenyat per a alçar acta de defunció d'uns trets culturals ja caducs, sinó amb la idea de divulgar un material lingüístic molt viu als nostres pobles i perfectament apte per a acolorir i ampliar els repertoris del valencià estàndard. Aquest recull no és un catàleg de paraules engabiades, sinó una guia de mots i d’expressions ben actuals. No s'hi trobaran els noms de ferraments d'oficis rurals ja extints, però sí refranys que poden reaprofitar la seua expressivitat en els mitjans de comunicació, a les aules, als carrers. No presentem una exposició de curiositats etnogràfiques, sinó un

33

vocabulari original que el poble es pot reapropiar perquè és seu.

EL PARLAR D’AGRES QUE NO ÉS NOMÉS D’AGRES

Encara que el llibre presenta material lingüístic i cultural arreplegat a Agres, ben poques coses són exclusives d’aquesta localitat, amb l’excepció de la toponímia. Com sol passar amb les variants dialectals, un mateix tret desapareix en una comarca i reapareix en una altra, ja que les fronteres entre parlars són graduals i poc tangibles. És de sobres conegut que les rondalles i refranys són traduïts i adaptats d’una llengua a una altra pels mateixos parlants.

Ben arrecerat a la vall septentrional de la serra de Mariola, el parlar d'Agres guarda les característiques generals del subdialecte propi (el valencià meridional) i és alhora un punt de trobada entre els parlars de la Vall d'Albaida i la Costera amb els de l'Alcoià i el Comtat. Però el parlar d’Agres no té res que el faça especial en relació amb els parlars dels pobles veïns.

Tan arbitrari hauria sigut circumscriure’s a un sol poble, com a una única comarca, o fins i tot al conjunt de les comarques centrals.

Nosaltres hem fet la captació de l’aqüífer de la literatura popular al pou d’Agres, però l’aqüífer és molt més vast i corre per davall de totes les terres d’expressió catalana. Si ens hem capbussat ací és perquè els qui hem fet la compilació som d’ací. Però probablement no hi ha ni una frase feta, ni una endevinalla, ni tan sols una paraula que es diga només a Agres.

34

Amb això volem convidar tothom perquè senta com a propi tot el material que ací presentem. Les vora mil unitats fraseològiques, més de vuitanta versets, devers quatre-cents topònims i la vintena de narracions populars que ara compartim, fet i fet, no són d’Agres, sinó arreplegades a Agres. El fet que tal quantitat de material etnolingüístic s’haja compilat en una localitat tan xicoteta com la nostra, amb menys de sis-cents habitants, dóna compte de la riquesa que encara atresoren els nostres pobles. L’aqüífer és immens, i l’aigua boníssima. No té sentit seguir passant set.

EL MATERIAL RECOPILAT

–Uela, escolte açò.

El resultat era invariable: tant si era una cançó de porcades com un verset tendre, ella esclafia a riure. És cert que l’Alzheimer ja havia començat a fer estralls, però el que revelaven les seues rialles en sentir qualsevol cosa rimada en valencià era que relacionava l’ús literari de la nostra llengua amb un material còmic i hilarant.

La llengua tradueix el medi i la cultura del poble que la fa servir. Tant en les rondalles i les cançons com en la toponímia i els refranys. Per exemple, el nostre lèxic habitual per a ventar insults prové de l’agricultura, com no podia ser menys en un poble tradicionalment rural: bleda, bacora, carabassa, pardal, figa, moniato, etc. Per aquest motiu, podria semblar que el valencià té uns dots especials per a la rusticitat, l’escatologia i el mal gust, però no més que qualsevol altra llengua.