109
9 COL·LOQUIS AMB ELS PERSONATGES I
avia penjat a la porta del meu estudi un cartell amb aquest AV Í S Suspeses des d’avui les audiències a tots els personatges, homes i dones, de qualsevol classe social, edat, professió que han presentat la sol·licitud i els mèrits per a ésser admesos en alguna novel·la o conte. N. B.: Les instàncies i els mèrits estan a disposició de tots aquells personatges que, tot i no avergonyir-se de voler exposar en un moment com aquest la misèria dels seus casos particulars, vulguin adreçar-se a altres escriptors, si és que en troben.
La vespra al matí em tocà mantenir una aspra discussió amb un dels més petulants, que des de feia un any se m’havia enganxat com una llapassa per convèncer-me que jo havia de traure d’ell i de les seves aventures un bon argument per a una novel·la, que, segons ell, havia d’ésser una obra mestra. Aquell matí el trobí davant la porta del meu estudi
110
quan, de puntetes i amb les ulleres –menut i mig cegallós com era–, intentava desxifrar l’avís. En qualitat de personatge, és a dir, de criatura tancada en la seva realitat ideal, fora de les transitòries contingències del temps, ell no tenia l’obligació, ho sé, de conèixer en quina horrible i miserable confusió es trobava Europa durant aquells dies. Per això s’havia detingut en les paraules de l’avís «en un moment com aquest» i volia que jo li’n donés una explicació. Era un d’aquells dies de tèrbola angúnia, vespra de la declaració de la guerra a Àustria, i jo entrava amb pressa a l’estudi amb un feix de diaris, ansiós de llegir les darreres notícies. Se’m parà davant: –Disculpi, amb el seu permís? –Ni permís, ni res –li vaig cridar–. Aparti’s de davant meu! No ha llegit l’avís? –Sí, senyor, precisament per això… Si vostè m’expliqués… –No tinc res a explicar-li! No puc perdre el temps amb vostè! Au! Vol els seus papers, els seus documents? Vinga, entri, agafi’ls i vagi-se’n! –Sí, senyor… però podria dir-me el que ha passat? Confiant que el faria volar per l’aire, com la pols, com si li disparés una canonada, li vaig cridar: –La guerra! Hi restà impassible, com si no li hagués dit res. –La guerra? Quina guerra? Amb una espenta l’apartí a un costat de davant meu; entrí a l’estudi, i li vaig tancar la porta a la cara. Deixantme caure sobre el divan, cercava amb una ullada les dar-
111
reres notícies dels diaris, si s’havia declarat ja la guerra, si els ambaixadors d’Àustria i d’Alemanya havien abandonat Roma, si ja s’havien esdevingut els primers encontres armats per mar o a la frontera. Res! Res encara! I tremolava. –Però com? Com és possible? –deia–. Què esperen? I què esperen encara aquests senyors ambaixadors, després de les reunions de la Cambra i del Senat i el deliri de tot un poble que des de fa dies crida pels carrers de Roma «Guerra, guerra!»? Són sords? Cecs? La supèrbia alemanya, l’arrogància austríaca, on són? Quatre i cinc vegades, en els diaris del matí, del vespre i de la nit han anunciat que els trens especials per a ells estan a punt. No res. Sords i cecs. I mentrestant a Trieste, a Fiume, a Pola i en tota la regió del Trentino lluiten i prenen el pèl als nostres germans que esperen el nostre ajut; i nosaltres hem deixat partir tranquils i segurs els senyors ambaixadors, súbdits austríacs i alemanys! Mentre pensava aquestes coses, nerviós, se m’acudí alçar els ulls del diari, i què hi vaig veure? Ell, el petulant, aquell insofrible personatge, que no sé com havia entrat, ni per on, i estava tan tranquil assegut en una cadireta de braços prop d’una de les dues finestres que donen al meu jardinet, tan alegre i clamorós, en aquells dies de maig, de roses grogues, de roses blanques, de roses roges i de clavells i de geranis. Mirava, amb expressió feliç, els xiprers i els pins de Villa Torlonia, daurats pel sol, enlluernats per l’immens blau del cel i escoltava amb delícia evident el dens xiuxiueig dels ocellets acabats de nàixer i el xafardeig de la fonteta del meu jardinet.