Demana un desig, de Vicent Pardo

35

1a edició: febrer de 2019

© 2018 Vicent Pardo ©2018 Il·lustracions de Gustavo Sanchis © 2018 Edicions del Bullent De la Taronja, 16 – 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Maria Guasp ISBN: 978-84-9904-218-3 Dipòsit legal: V-236-2019 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer i préstec sense l’autorització escrita de l’editor queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

Demana un desig Vicent Pardo Peris Il·lustracions de Gustavo Sanchis

No sabem quan ni com, el cas és que un dia, al nostre Planeta, els desitjos més bonics dels seus habitants començaren a fer-se realitat.

Sense avisar, silenciosament i misteriosament, de la manera més natural i espontània. Clar que no s’acomplien tots els desigs, sols aquells que naixien –i naixen– en el lloc més profund del cor, just en travessar la porteta on comencen els bons sentiments...

El cas és que, a poc a poc, més i més persones començaren a somiar despertes, i pensaven somiadores, i demanaven, i es feien il·lusions,... i a l’instant es trobaven vivint el que acabaven d’imaginar. Parlem de les persones en general, i sobretot de les xiquetes i els xiquets.

I a la Terra ens véiem així com més feliços, i reobríem les ganes de contar i escoltar històries.

Perquè, ho saps bé, allà on naixen els desigs és on naixen els contes!

5

VICENT I VICENT Després d’hora i mitja i de cinc votacions, la classe de tercer de primària acordà que a Carnestoltes es disfressarien de personatges de contes populars.

Una vegada decidit, es creà un rebombori sorollós; tots i totes volien contar els seus projectes: –Jo em vestiré de Caputxeta –deia algú o alguna.

–Jo de príncep –deia alguna o algú.

–Jo de granota –bromejava una altra persona.

Però Vicent, que seia en l’última fila, al

7

costat de les seues amigues Paula i Nerea, escoltava i pensava.

Volia vestir-se de princesa autèntica i notava que de moment era millor callar.

Primer ho parlaria en casa i ja veuríem... mmm, desitjava amb totes les seues forces que a sa mare i a son pare els semblara bé i l’ajudaren.

Ho volia tan sincerament que el desig es va fer realitat en mil·lèsimes de segon.

Sí. Quan arribà a casa trobà els pares al menjador i intentà contar-los el seu projecte, però la veu li eixia desigual, les frases semblaven contorsionistes i l’únic que aconseguia era expressar el seu nerviosisme.

Per acabar-ho d’adobar, estava plantat, sense saber què fer amb les mans ni amb les cames, bellugant-se avant i arrere com una canya en mig de la ventolera. Al final, explotà i digué clarament: –Vull ser princesa!

I esta fou l’única frase que entengueren els seus pares.

8

–És a dir, vull vestir-me de princesa en carnestoltes –explicà.

I ací la mare i el pare comprengueren que li costava expressar-se perquè els estava parlant de coses molt i molt importants per a ell.

I li demanaren que es calmara, l’animaren a contar tots els detalls, l’escoltaren amb atenció i s’il·lusionaren tant com ell.

Acabaren xarrant pels colzes i li feren propostes de vestits, de pentinats, de maquillatges...

L’endemà, contentíssim perquè a casa l’havien comprés tan bé, Vicent ho digué a la classe. I se li van burlar.

Se li van burlar de totes les maneres possibles i durant molt de temps.

I li vingué un poc de sorpresa. Els seus pares l’havien atés tan a gust que, per un moment, oblidà que alguns companys d’escola i alguna gent del poble, i del país i del món sencer, no veuen bé que un xiquet es vestisca de princesa si no és per a fer riure.

9