Al meu fill Rodrigo, que sempre m’inspira...
11
Quan Diana Wholesale va arribar al Poble Nou de Benitatxell, tenia 9 anys i la tristor, que Ês un animal amb les dents esmolades, li mossegava el cor. El sol li feria els ulls. Enyorava el cel ennuvolat de Manchester, la ciutat d’on venia. Havia perdut a sa mare de sobte. Ara vivia en aquell poblet de mar i muntanya amb la seua avia, una dona que sempre portava una bronxa de gessamà i que li parlava del temps de la pansa. 12
Diana no feia amics. Anava, és clar, a l’escola. A la classe hi havia xiquets valencians, xinesos, àrabs, alemanys, fins i tot anglesos com ella. Eren simpàtics. Però Diana no tenia ànim. Trobava a faltar les rialles de sa mare i la seua veu per les nits quan li contava les llegendes del Gegant Mitjafava i li taral·lejava cançons dels Beatles. 13
Un dia la seua classe va anar a Xàbia per veure una exposició de Sorolla, el pintor de la llum. Diana arrossegava els peus de sala en sala. Però un llampegueig li va fer alçar els ulls. Allí, davant d’ella, hi havia un quadre d’uns llauradors que guardaven els canyissos de pansa dins d’un riurau. La mestra explicava que Sorolla l’havia pintat durant la seua estada a Xàbia.
14
15