La llum estrelles

Josep Manel Vidal

La llum de les estrelles mortes i altres narracions

Aquesta obra obtingué el Premi Soler i Estruch de narrativa curta en el 60é Certamen Literari Castellum Ripae Any 2016 Formaven el jurat Juli Alandes, Maurici Belmonte, Elvira Cambrils, Anna Moner, Núria Sendra Premi patrocinat per Ajuntament de Villanueva de Castellón

Responsable de l’edició: Núria Sendra 1a edició: gener de 2017 © 2017 Josep Manel Vidal Coberta de Miquel Mollà © 2017 Edicions del Bullent, SL 961 590 883 De la Taronja, 16 - 46210 Picanya info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Rafa Ferrando, Maria Guasp Maquetació: Núria Beneyto Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-190-2 Dipòsit legal: V-14-2017 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.

Per al meu germà Enric, que creu en mi encara que jo siga un versicle apòcrif en la fe d’un somni antic.

Tot el que veiem o semblem és només un somni dins d’un somni.

Edgar Allan Poe

Todo mañana es la pizarra donde te invento y te dibujo.

Julio Cortázar

Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m’ha passat a mi d’una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora. Si ho explicava a dretes, potser no em creurien.

Pere Calders

9

La llum de les estrelles mortes

A qualsevol part de la terra, a qualsevol part de la nit, mor un home d’amor per tu...

Vicent Andrés Estellés

«Pots adreçar-te perfectament a qualsevol de les persones que hi ha darrere del taulell», ho pensa, només ho pensa, però no fa senyal d’avançar. La sala d’espera és plena, i bull en un formigueig de persones, que fan una remor sorda, mormolen, xiuxiuegen, com si temeren elevar el so i trencar així aquella mena de sacralitat cívica que emboira l’ambient i faltar al respecte de la ritualitat que generen els funcionaris, amb el seu posat avorrit i somnolent. Ell prem el paper que duu a la butxaca del pantaló, el rebrega pensant si, en esprémer-lo podrà treure’n el suc necessari per vitaminar-se la decisió. El paper cruix, es plega dòcilment a la pres11

sió del seus dits. Però no hi ha res que mulle la seua voluntat. Com si aquell gest l’hagués posat en evidència, el guàrdia de seguretat l’observa, de reüll, dissimulant la seua vigilància mentre remena paperassa d’una tauleta atapeïda d’impresos mal endreçats amb els quals disfressa la seua situació i desconfiança professional.

Ell, esperonat per una nova angoixa, abaixa el cap i mira el terra. Es descobreix les puntes de les sabates, un pèl gastades i empolsegades. Ara no té clar si ha d’avançar, però si defuig el mínim de determinació que l’ha dut fins allí, encara pot semblar més sospitosa la seua actitud. Alça el cap, mira endavant. Sent al clatell els ulls del guàrdia, escodrinyant-li les intencions, ensumant-li els gestos per trobar-hi un motiu per aproparse-li i demanar-li què vol. La porta automàtica s’obri darrere d’ell i entren dues noves persones. La manca d’espai fa moure la petita massa ordenada que configuren tots a dintre de les oficines i ell fa un pas cap endavant. El moviment, quasi involuntari, el posa a frec d’una dona que ressegueix amb la mirada l’activitat indolent dels funcionaris que es mouen rere l’immens taulell de fusta. L’olor del seu perfum li envaeix els narius. Una olor dolçassa que el fa arrufar el nas de disgust. Nota les mans xopes de suor i se n’adona que perilla així la integritat del paper que porta a la butxaca. Lentament l’extrau i desfà els plecs d’aquell docu12

ment esgrogueït i vell. En llegeix el contingut com si temés que s’hagués esvaït d’ençà que és al pantaló.

Confirmada aquella irracional resolució, observa novament la porta d’eixida. El guàrdia ja no el mira. Ara atén un home gran que, amb mans tremoloses, li mostra el contingut d’una carpeta blava que tots dos subjecten com si temeren l’inevitable esllavissada del que hi ha dins. La cua avança i s’atura novament davant una ratlla groga pintada al terra on damunt s’hi pot llegir: “Espere el seu torn”, en lletres majúscules, grogues i imperatives. La dona que té al davant mira el rellotge de polsera i remuga. Instintivament ell busca el rellotge que recorda haver vist a la paret de la dreta, quan ha entrat per primera vegada, i es queda embadalit mirant la maneta dels segons, que avança a cops d’indecisió i acaba els seus sincopats desplaçaments amb una lleu tremolor. No s’adona del parany d’aquella abstracció fins que torna a sentir la veu de la dona que el precedeix, ja recolzada al taulell i que li ha deixat l’espai per a apropar-se fins a la ratlla groga. Rere d’ell, amb evidents mostres de disgust, algú l’empeny perquè avance. Ara pot veure millor la jove que atén la seua tanda. Té una pell molt blanca, com la calç de les façanes de les cases antigues. I els cabells foscos, com la sutja. La dona no triga gaire en la gestió que hi ha anat a fer. O potser la funcionària l’adreça a un altre indret 13

administratiu perquè puga aclarir la sol·licitud. Siga com siga, ell ocupa el buit que deixa tan bon punt desapareix. Quan arriba el seu torn treu el paper del dedins dels pantalons i, amb la delicadesa de qui manipula un objecte fet de cendra, l’obri davant la mirada perplexa de la funcionària, que, malgrat els automatismes apresos en l’exercici de la seua activitat, no arriba a entendre l’objecte d’aquella gestió. Llavors ell parla amb una veu rogallosa per haver estat empresonada fa hores entre els barandats del silenci: «Necessite que canvie una data d’aquest document». La jove sembla voler dir alguna cosa, però s’ho repensa en el darrer moment, si es jutja per les paraules que no han vessat per la breu obertura de la boca. I, refent-se ràpidament, diu: «Aquest document no pot esmenar-se. És legalment impossible. Ningú mai ha pogut fer-ho. És un certificat de defunció expedit pel Consell de Terminis.

La seua resolució és inapel·lable». L’home mira la funcionària i després el paper que subjecta amb el dit índex sobre el taulell, com si temés que un cop de vent se l’emportés sobtadament. «Senyoreta, és important que en modifique la data. Les meues circumstàncies personals han canviat i la proximitat programada del meu decés no em permetrà enllestir un nou propòsit». La dona el mira com si no hagués entès res del que diu i cerca, a més, el personal de seguretat que controla les 14