64
Dirigeix la col·lecció: Pilar Puchades
Hi ha un quadern de Propostes didàctiques, referides a aquest llibre, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten.
1a edició: setembre de 2018 © 2018 Tomàs Llopis Coberta de Miquel Mollà © 2018 Edicions del Bullent 961 590 883 De la Taronja, 16 – 46210 Picanya info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Assessorament lingüístic: Maria Guasp Imprés a la UE ISBN: 978-84-9904-209-1 Dipòsit legal: V-1787-2018 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
Neu atrapada, interrompuda a la branca. Des d’on vindrà el vent que la torne aigua, escorrim i terra? T. Llopis.: Sospirs de Babel
1
a neu no és res més que l’aigua quan passa directament de l’estat gasós al sòlid, sense passar pel líquid. Així s’expressava monsieur Guichard davant els jóvens estudiants, que prenien apunts després que Carme, la professora, traduís les frases del conferenciant francès. –Per tant, la neu no és gel –deia–, és el vapor d’aigua que cristal·litza prenent formes diferents segons la temperatura de l’aire; i perquè això passe cal que hi haja pol·lució, un gra d’arena, per exemple, o qualsevol mínima partícula suspesa a l’aire on els cristalls s’adhereixen i van caient a terra. Els alumnes apuntaven d’esma, sense pensar la transcendència que tindrien per a alguns, més endavant, aquestes paraules. 7
Sandra no apuntava res al seu quadern, els seus ulls es perdien en les impressionants muntanyes nevades del paisatge alpí que es veia per les finestres de la sala on el professor Guichard oferia als estudiants valencians una exposició teòrica sobre la cristal·lització de la neu i els riscos d’allaus a fi de poder comprovar més tard en la pràctica la relació entre una cosa i l’altra. A fora, hi havia pertot una catifa de més de mig metre de neu acumulada durant les darreres setmanes i, tanmateix, el cel tenia en aquella hora matinal un blau intens i lluminós, que no feia imaginar el fred de l’exterior, sobretot en contrast amb la calidesa de l’aula improvisada al menjador de l’alberg. L’estil decontracté, poc acadèmic, d’aquell professor amb aire d’aventurer familiaritzat amb la muntanya, sorprenia els estudiants que l’escoltaven i escrivien en un moviment alternatiu de la mirada que anava des de la pantalla on es veien les diapositives dels diferents cristalls de neu fins als quaderns respectius. Assegut a la taula del fons, com era costum en ell a l’institut, Jordi era dels pocs que no feien cap esforç per seguir les explicacions, ell no per8
dia de vista l’esquena de la Sandra per on queia la seua llarga cabellera rossa a metxes de tons diferents com si fos la neu que baixava des dels cims i enfarinava bellament cada accident del terreny, sabia que ella tampoc no tenia cap interès a saber res de la neu, sabia que, amb els seus pares, anava cada hivern a esquiar a Andorra i que en tornava amb la pell d’aquell color d’albercoc madur que tant el seduïa; imaginava que dues setmanes enmig d’aquells paratges li farien recuperar l’aspecte que les excessives hores de permanència a les aules esborren. No. Sandra no era allò que en diuen una bona estudiant i això encara la feia més atractiva, preferia dedicar el seu temps a les relacions públiques amb xicots que seduïa només amb un somriure i una mirada de complicitat, una invitació, segons interpretaven ells. Però això tampoc no era del tot cert, tenia un criteri ben selectiu sobre les seues amistats masculines, amb la mirada i el seu cos, atreia com un imant; però, de la mateixa manera, dominava els seus admiradors i els feia aturar-se quan ella volia. I Jordi sempre es fonia quan Sandra se li encarava i li parlava, a l’institut, a la discoteca o al passeig del poble; però mai no havia pogut traspassar la porta 9