1a edició: abril de 2016 La coŀlecció Primeres Rondalles d’Enric Valor compta amb l’assessorament literari de Vicent Brotons. © 2016, Enric Valor © 2016, Jordi Raül Verdú © 2016, Iŀlustracions Antoni Laveda © 2016 Edicions del Bullent, SL C/ de la Taronja, 16 • 46210 Picanya 961 590 883 www.bullent.net • info@bullent.net Assessorament lingüístic: Vicent Cabanes, Joaquim Amorós Servei d’impressió: Vimar ISBN: 978-84-9904-184-1 Dipòsit legal: V-901-2016
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor, queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
Nabet
(Arreplegada a Bèlgida)
Enric Valor
Adaptació de Jordi Raül Verdú Iŀlustracions d’Antoni Laveda
Adrià i Maria-Agres es casaren en el seu poble de Bèlgida, ajuntaren les terres que cadascun d’ells aportava al matrimoni, i vivien com el peix a l’aigua. Treballar, sí que treballaven, i de veritat, perquè les faenes del camp són moltes i algunes dures, però també tenien temporades de descans, amb un clima sec i càlid que els delectava. Adrià era un xicot fort, de mitjana alçària, i Maria-Agres prima, més alta que no baixeta. Tots dos desitjaven tindre xiquets, però passaren un, dos i fins a tres anys sense que això
4
fóra possible. Estaven tristos perquè cada vegada el seu desig era més gran. –Jo em faré vell –deia Adrià– i necessitaré un fadrí que m’ajude en les faenes més pesades; almenys un. Tu no pots agafar l’aixada i posar-te a cavar i acabar desrenyonada. Ens cal un xiquet, i millor si en foren tres o quatre! –Ben cert –assentí la muller–. I posats a demanar, a mi també em vindria bé una xiqueta, que em donaria una maneta en les coses de la casa. Ja saps que quan t’ajude a sembrar, a collir ametles o olives, o a ensacar garrofes, no tinc temps per a fer un menjar de trellat, ni a parar el llit com cal. La casa és un desgavell de dalt a baix. 5
Un any molt plovedor, va haver una collita que feia goig. Adrià i Maria-Agres n’estaven ben contents, però una recoŀlecció tan abundant arribà a ser massa fatigosa per a ells dos, i el matrimoni ja no podia més. Tant va ser així, que Maria-Agres es va aclamar a Déu: –Senyor, jo voldria un xiquet, encara que fóra petit com un nabet! Déu la va escoltar aquesta vegada, i prompte es va sentir compradora. Quan va nàixer el xiquet, ben ros i boniquet, era molt xicotet, més xicotet que cap altre dels que havien nascut en aquell poble. Era tan menudet com un nap, i li posaren, precisament, Nabet. El xiquet, malgrat la seua alçària, era ben espavilat, i es va ensenyar a parlar i a caminar ben prompte. Tenia una veu molt forta, cosa que meravellava a tothom que el sentia. Però no creixia quasi gens, i es va quedar en pam i mig d’alçària. Els seus pares, quan li tocà per l’edat, no el portaren a escola per por que no l’agrediren els altres xiquets. Però anaven errats, perquè encara que era ben petit en estatura, tenia moltes picardies i una força extraordinària per als anys i el volum que tenia. Ningú no s’ho pensaria veient-lo tan xicotet. Un dia, MariaAgres es va espantar quan va veure anar tota sola una cadira gran pel mig de la cuina, i és que la duia agafada de baix el petit de la casa. 6