Pell de gat

1. PELL DE GAT

questa primera història comença el dia de primavera en què el circ Manfredy arribà a Vilamoix i amb ell, Nona Giuliani, Nonetta, aleshores una noia jove, quasi una nena, flexible com un jonc i amb l’esguard ple d’una saviesa que estremia. La seva era una mirada fosca, enigmàtica, on costava de llegir l’espurna del pensament que la rondava.

El circ Manfredy arribà a Vilamoix la primavera d’abans de la guerra arrossegant feres, carruatges i sospirs que vetllaven una diversió estranya en un temps també estrany. Fou aquella una primavera plujosa, humida, que omplí els carrers de fang i les paraules de ràbia. Es deia que la pluja havia de fer de l’estiu proper un temps de collites abundoses, de riquesa festiva, 13

i que tot passaria un dia o altre, ves. Però en realitat la primavera només va ser el preludi de la mort, una mort que s’escampà per Vilamoix com una flama a començament de l’estiu i diuen que es va allargar durant tres anys a causa d’una llarga guerra que empobrí el poble i que hi aplegà gent forastera que fugia de la pobresa i la rancúnia dels guanyadors.

Vilamoix era un món de pas entre dos mons.

A l’est, la silueta d’una serralada extensa que de lluny semblava un mar d’onades grisenques i sinuoses que jugaven amb el cel i les boires. De fet, deien que a l’altra banda d’aquelles muntanyes hi havia el mar. A l’oest, una extensió de terra erma que feia l’efecte que mai no pogués acabar-se perquè cap mirada era capaç d’abastar-la del tot. Més enllà de la terra erma, vés a saber què hi havia.

Diuen que el circ trigà dies a creuar la serralada, que es trobà tempestes i tronades, llamps que els il·luminaven les nits i criatures estranyes que els vetllaven els somnis. I, finalment, el circ entrà a Vilamoix pel pont de les Moreres com qui arriba a un oasi després d’un llarg periple.

14

La corrua del circ avançava al so d’unes fanfàrries sorolloses i alegres i l’estridència va fer sortir la gent de les cases perquè ningú mai no havia vist tantes caravanes juntes, tants colors, tanta música eixordadora que tot ho omplia de festa.

«Veniu, noies, veniu!», deien algunes dones.

«Ves, on s’és vist, tot això?», deien altres escandalitzades i sorpreses, eixugant-se les mans amb la bata o nuant-se el mocador al cap. Algunes fins i tot van treure la cadira al carrer, per veureho tot molt millor, i altres, espantades, es van senyar la creu al front quan van sentir tot allò perquè pensaven que alguna disputa els venia a sobre. Darrerament qualsevol conversa s’esquitxava de pólvora i renecs. Ja havien mort dues persones a Vilamoix, dues. Dos trets ben encertats els havien foradat el mateix centre del pensament i s’havien trobat els cossos entre les bardisses de sota el pont de les Moreres, voltats pels gats feréstecs que hi saltaven per sobre amb la mateixa indiferència que ho haguessin fet per damunt les pedres de la riera. Del culpable de les morts mai no se’n cantà ni gall ni gallina, un pacte de silenci l’ocultà per sempre, com 15

si no hagués existit mai. I la basarda arrelà a Vilamoix, transformà les paraules en un mutisme de por i en algun mot a cau d’orella i reduí el pensament de molts a poca cosa, a un què farem per dinar o a un ves, quina boira. Més valia això, deien, que tenir el pensament foradat per sempre.

Però aviat van veure que tot el soroll es devia a la cercavila d’un circ que prometia l’espectacle més meravellós del món, els artistes duien arrapada la festa a la pell i no cal patir, ves, no hem de patir, són artistes, d’aquests que fan animalades, va dir algú tranquil·litzant la concurrència.

La corrua del circ l’obria Giacomo Manfredy.

El jove propietari havia heretat el circ: carretes, bèsties i persones, d’un oncle llunyà i ell va continuar amb el negoci. No hi tenia tirada, però ves, què havia de fer, tot era cosa d’anar amunt i avall, pensà. Però no, en Manfredy no tenia la mica de punta de pebre que la vocació posa en el dia a dia d’un ofici per abocar-te a una vida feliç. El noi, en Giacomo, vestia una casaca rogenca, el cabell el duia tenyit d’un negre nocturn i a tort i a dret feia ballar un fuet que tant 16

podia indicar que ell mateix domava les feres que el seguien, com que era l’amo i senyor de tota aquella troupe que es feien dir artistes i que ell tractava com objectes de la seva propietat, de fet ho eren perquè això mateix deia l’acta notarial: ...i teves són les bèsties, i teves són les gàbies, i teves són tal i tal altra persona mentre visqui...

Darrere d’en Manfredy venien els pallassos, els equilibristes, els domadors, les feres en gàbies engalanades... i Nona Giuliani, la Nonetta, aquella noia que deixà amb la boca oberta joves i no tan joves i que durant molt de temps formaria part del desig silent de Vilamoix: qui la tingués entre els braços..., qui la pogués complaure..., qui pogués endevinar el pensament que torba la seva mirada...

La Nona era llavors una contorsionista pèlroja, pigada, esvelta i de galtes tan arrodonides com dues pomes roges que semblaven impossibles en aquell cos esprimatxat i magre. Vestia una mena de granota de color carbassa, cenyida, i una faldilla de tul que voleiava i li pronunciava encara més la figura eixuta. Durant la cercavila, la Nonetta passejà desmenjada 17

pels carrers de Vilamoix, caminava amb moviments sinuosos i silents, com una gata que ja té ullada la presa, ho feia com si no acabés de tocar a terra i qualsevol soroll pogués delatar el seu desig més íntim, que vés a saber quin era. S’agafava a la corda de l’elefanta i mirava molt més enllà del poble i de tot aquell terreny erm que s’estenia a l’oest de Vilamoix. Però no mirava enlloc, ni la pedra polsosa dels carrers, ni les dones que se senyaven, ni els nens que reien esdentegats, ni tots els que la travessaren amb la mirada... Qualsevol hauria dit que venia malalta. En realitat, però, tenia la vista encantada en el centre de la seva incomoditat, com si aquella feina que havia estat fent des que era ben petita ja no acabés de satisfer-la. Era tanta la seva absència que ni tan sols no es va adonar que Soraya, l’elefanta, la companya més íntima del circ, li posava la trompa a l’espatlla esquerra, com per fer-li una carícia, com si, ves, l’elefanta s’hagués adonat que alguna cosa no anava de grat en el pensament de la Nona Giuliani, i és que les bèsties de vegades tenen un sisè sentit pertorbador. I llavors, sense adonar-se’n, una 18

munió de gent l’aplaudia exclamant: I què en deu tenir... setze, disset?... No, tants no, deien algunes dones. I quina noia més valenta!, deien altres, i quina noia més rematadament guapa!

Quin temperament... I tot això ho deien sense saber quines eren les seves habilitats perquè l’espectacle encara no havia començat. Només sabien fins llavors allò que deia un pallasso vestit d’un verd llampant: «Veniu a veure la dona d’aigua, la dona peix! La dona que respira per brànquies, gran funció amb la dona peix!!!».

Alguns dels que havien vist la noia durant la cercavila deien que no podien oblidar-la, tot era pel misteri de la seva mirada, pels gestos flonjos i sinuosos, per la cabellera ensafranada.

I l’endemà, poc abans de la primera actuació, la gent de Vilamoix es va afanyar a arribar al solar de la figuera, on s’havia instal·lat el circ, per trobar un seient a les grades i poder veure de prop aquell espectacle que prometia unes meravelles mai no imaginades, i aquella elefanta, i aquella noia enigmàtica i felina.

Al cap de pocs minuts de tenir les grades empedrades de gent, de redobles de timbals i de 19

sons de trompetes esquinçades, s’obrí l’espectacle amb una breu actuació dels pallassos, així com per obrir boca, i poc després començà el plat fort: el número de la dona peix, l’actuació de la Nonetta Giuliani.

La noia aparegué descalça sobre la pista del circ i amb la mata de cabells recollida en una reixeta que no deixava escapar-se ni sol un rull.

Vestia la mateixa granota carbassa que duia durant la cercavila, però ara sense faldilla. A través de la granota arrapada al cos, com una segona pell, es podien percebre cadascun dels seus músculs i, fins i tot, una espurna de por.

Els assistents de la noia, dos joves esprimatxats vestits d’un vermell de sang, van aparèixer com surant en una quietud sepulcral, saludant el públic amb reverències i donant les gràcies pel silenci i l’atenció. I llavors lligaren unes cordes al turmell de la Nona. Aquelles sogues arribaven a un complex sistema de politges, engranatges i manubris. Durant tota la preparació, la gent va contenir la respiració o, com a molt, va comentar l’elegància de la noia. Els més amants de la tècnica van admirar-se de les caracterís20

tiques d’aquell giny mecànic que fins llavors mai ningú no havia vist i que era una mostra menuda dels avenços que es podien veure enllà de les fronteres de Vilamoix i que feia exclamarse alguns amb un ja us ho deia jo que he viatjat, ves, aquí estem a la cua del món, i ves si calleu que això ja ho sabem, que anem a la cua, deia algú altre d’un vermell encès.

Un cop tot preparat i després d’una nova repicada de timbals, el giny mecànic va alçar la Nonetta a poc a poc i quan aquesta es trobà a la part més alta de la lona del circ, la noia es cargolà sobre si mateixa, braços en creu i cos erecte, veient el món a l’inrevés, i després es descargolà a una velocitat vertiginosa i més tard tornà a fer el mateix una vegada i una altra, cosa que desencadenà l’aplaudiment del respectable que, exaltat, embogia per aquelles cabrioles i s’animava encara més acompanyat per la música que creixia d’intensitat. I va ser llavors, després d’aquell darrer aplaudiment, que la Nonetta fou introduïda a poc a poc, i amb una lentitud capaç d’exasperar l’home més tranquil de Vilamoix, en un dipòsit de vidre ple 21

d’aigua procedent de la resclosa de la riera i que havien dut expressament amb l’ajut de mànegues, bombes i galledes poc abans de començar la representació. Segons abans d’entrar dins l’aigua, el so de les timbales va redoblar de nou una música que ara, ves, tenia aires de desgràcia. La Nona introduí primer les mans, després el cap i més endavant la resta del cos, i llavors es plegà sobre si mateixa, com un peix misteriós i exòtic disposat a hivernar. Només li va quedar fora el turmell dret amb la silueta d’un gat tatuat amb tinta blava. El tatuatge es percebia amb estranyesa des de les primeres fileres de les grades i des de més lluny amb el dubte per identificar aquella taca estranya en el turmell de la noia. És un gat, deien alguns a mitja veu.

Calleu, cony, que la nena aquesta no es pot concentrar, es queixaven uns altres del murmuri, ja es veu que és un gat, o us heu quedat cecs!

De mica en mica, i amb lentitud, el turmell tatuat de la noia també s’introduí dins l’aigua del dipòsit fins que la silueta del gat quedà totalment desdibuixada per l’aigua. La Nonetta, des de dins d’aquell líquid tèrbol, s’ho mirava 22

tot com si es trobés dins la nebulosa pròpia d’un somni i potser va ser aleshores que començà la gestació d’un nou projecte de vida, com si hagués estat una mena de líquid amniòtic capaç d’alimentar les esperances d’aquella noia prima i enigmàtica.

I mentre la Nonetta esperava submergida dins el líquid, la tarda del circ continuà: en Manfredy fuetejà l’aire amb indiferència mentre els equilibristes feien cabrioles, els animals feien meravelles i uns i altres saltaven i s’enredaven en complicats salts que esquitxaven l’aire d’aplaudiments... tot i que el respectable tenia un ai al cor perquè la noia enfonsada tanta estona, més que gràcia, feia venir basarda.

Quan aquell vespre l’elefanta Soraya feia el darrer equilibri damunt coixins de seda i enfilava la trompa al cel del circ, demanant l’aplaudiment del públic, que per això havia estat ensinistrada, la Nonetta va tibar la corda accionant el turmell diverses vegades, suplicant un auxili que arribava desesperadament tard per a la seva respiració angoixada. El fet no passà desapercebut davant les grades i la gent començà a inquie23

tar-se, els més abrandats fins i tot es van posar drets, decidits a enfrontar-se amb aquell miserable sanguinari, aquest home no té sentiments, Paco, fes alguna cosa!, deia una dona esverada al seu home que ja s’havia tret la camisa i es disposava a saltar a la pista del circ i salvar la noia de l’aigua sense encomanar-se a ningú, faltaria més.

Diuen que algú va treure fins i tot un revòlver, disposat a solucionar la situació a la brava.

Finalment, però, no va passar res. Després d’un silenci mortal i d’uns ais detinguts a la gola del respectable, les politges, els engranatges i els manubris van començar a funcionar i la corda va tibar lentament del peu de la Nonetta, alçant-la, extraient-la d’aquella aigua que hauria estat capaç d’ofegar-la. Un cop la noia va ser fora, tothom respirà de nou, agafant una glopada d’aire com si haguessin compartit amb la Nonetta aquella llarga estona d’ofec. Els aplaudiments esclataren dins la lona del circ, la gent a peu dret cridà exaltada, algunes dones fins i tot xisclaren d’emoció: pensava que s’ofegava, pensava que s’ofegava!, deien tot aplaudint amb una desesperació apoteòsica, mai no s’havia vist 24

res d’igual. La noia, després de saludar el respectable i agrair els aplaudiments, va tensionar el cos, va esquitxar de gotetes l’arena del circ i l’aire dens de la lona, i llavors va fer un crit, un crit immens al qual va seguir un silenci letal sobre tota cosa viva. Va ser com si acabés de néixer. Però al poc, el silenci es va trencar per la pluja d’aplaudiments del respectable i per alguns murmuris que deien: aquesta noia no sembla humana! I llavors, tal volta perquè de sobte va connectar amb tota aquella gent que la mirava o perquè tots van respirar a l’uníson i li van donar una força que li feia tanta falta, que Nonetta Giuliani va prendre definitivament el gran determini sobre la seva vida, una decisió transcendental.

I llavors, les fanfàrries del circ, alienes a la decisió que s’havia teixit en el pensament de la noia, van sonar de nou i la gent va tornar a aplaudir-la amb entusiasme, a ella, a la seva manera de moure’s que la feia semblar de goma, al seu rostre singular, a la seva mata de cabell, deslligat ja de la reixeta, i que li queia desmaiat sobre l’esquena.

25