«Mira’m dolçament, i podré desafiar la seua enemistat.»
William SHAKESPEARE, Romeu i Julieta
9
1
Com Guillem coneix Caterina a l’obrador de seda
stava tan posat en les seues cavil·lacions que no va sentir com el cridava la mare. Feia ja una bona estona que deixava anar la imaginació, estimulat per les paraules que l’oncle li havia dit aqueix mateix matí: «D’aquesta setmana no passa, que fa més d’un mes que vas complir els dèsset anys i encara no ho hem celebrat com cal». La seua ment no deixava d’evocar la celebració promesa, un repte que li provocava emocions contradictòries. Se sentia molt afortunat des que l’oncle li va parlar com un home i li va anunciar que l’acompanyaria al bordell perquè fera el seu bateig com a mascle. Però, d’altra banda, com que mai havia jagut amb una xica, no podia evitar els temors de la inexperiència. Quan imaginava com seria aqueix moment tan desitjat es quedava absent, com ara 11
mateix, sense adonar-se del que ocorria al seu voltant. –Guillem! –va cridar de nou na Margarida, entrant a l’estança–. Que estàs sord? –Disculpeu-me, mare, que estic atent a la feina i no l’havia sentida –es va excusar, saforejant els papers que tenia damunt la taula, com si volguera demostrar que posar en orde els pergamins era una tasca més complicada del que semblava. –Va, deixa això! –insistí la mare–, que per a una persona que sap llegir i escriure no hauria de ser gens difícil ordenar les comandes i dur els comptes. Na Margarida sempre havia sentit fascinació per les persones que eren capaces de desxifrar aqueix seguit de signes incomprensibles que traçaven al paper amb una ploma mullada amb tinta. Que el seu fill adoptiu fóra un d’aqueixos privilegiats, l’omplia de satisfacció. I com de bé que li venia per al negoci familiar! Però ara necessitava el xic per a un treball delicat. –Què és el que vol, mare? –En un no res he d’atendre una clienta que vindrà per la porta de darrere. Vull que m’ajudes a traure les peces de tela. 12
–I per què no li ho diu a Abdul? –es va queixar Guillem–. És indigne que em mane feines que són pròpies d’un criat. Encara com que sóc de la família, que si no... –Deixa de dir ximpleries, desagraït! Si quan morí ta mare jo no t’haguera acollit com si fores fill meu, vés tu a saber per on pararies ara. En cap casa acomodada de València adoptarien un orfe de mare pobra i pare desconegut. –Si no ho haguera fet ningú, per què em va acollir? –Per misericòrdia cristiana –contestà na Margarida–, i perquè Déu no permeté que el meu marit, que en glòria estiga, m’engendrara un fill. –Hauria d’haver-se casat una altra vegada, mare. –Deixa’t de romanços i obeeix. Estigues atent a quan et cride, que la clienta exigeix confidencialitat i no vull cap criat pel mig. Has d’ajudar-me tu. –Com vosté mane –acceptà resignat. Na Margarida pertanyia als Pertusa, una família de bona posició en la societat valenciana. Feia anys que havia heretat del pare l’obrador de tei13
xits. Al principi el regentava el seu espòs, però en quedar-se viuda se’n féu càrrec personalment. En teoria, comptava amb l’ajuda del seu cosí, perquè no es concebia que una dona dirigira negocis, però la realitat era ben distinta. Aqueixa dona va ser capaç de criar ella a soles Guillem, acollit quan era un nadó, poc abans d’enviudar, i per si això era poc féu revifar el taller i va adquirir un teler més. El soci, el seu cosí, era molt d’afalagar clientes i de realitzar les compres de seda, però no arrimava el muscle en l’obrador. I menys des que el seu nebot adoptiu, en aprendre lletres i càlcul, s’encarregava de les tasques administratives. Hi obtenien beneficis per a viure còmodament els tres, i a més, hi havia les rendes de les escasses possessions que tenia la família. L’obrador de teles dels Pertusa era el més prestigiós de la ciutat, gràcies a una acurada tècnica que havia passat de pares a fills, apresa d’uns artesans moros que treballaven la seda des d’abans de la conquesta del rei En Jaume. Estava ubicat en un casalot gran que la família havia comprat anys enrere, en un barri nou, més enllà del mercat, a prop de la part de la muralla nova que tancava la ciutat per ponent. Era una edificació 14
oberta al carrer que discorria cap a l’ermita de Santa Llúcia, fins a la Porta de Torrent.1 A la planta baixa hi havia el taller i el magatzem; a la planta superior, a més d’unes altres dependències, vivien l’encarregat i la seua muller, i a les cambres criaven els cucs de seda. També tenia un accés a la part de darrere que donava a un hort bastant extens, amb moreres vorejant les sequioles per a regar les verdures que conreaven. Justament travessant els camps van arribar dues persones, que accediren al taller per la porta de l’hort. Na Margarida, que estava a l’aguait, les féu passar a una avantsala, entre l’obrador i l’escala, i les invità a seure. Quan les clientes li explicaren què volien, va cridar el seu fill perquè traguera del magatzem diverses peces de vellut de distints colors i les deixara sobre la taula de l’avantsala. Després, mentre la mare lloava les virtuts dels teixits que mostrava a les dones, Guillem es va quedar unes passes arrere sense parar atenció a la conversa, fins que va parlar la clienta que encara no havia dit res. 1
A l’actual ciutat de València, es localitzaria al final del carrer de l’Hospital. Aleshores, en 1407, la institució hospitalària encara no estava construïda, però ja existia l’ermita de Santa Llúcia, que encara perdura.
15
–Mare, sempre m’has dit que el color blau em para molt bé –va comentar–. Què pensa vosté, senyora Margarida? –Que té raó. Amb aqueixa pell clara que tens, que sembla de seda, el vellut blau és el que més ressalta la teua bellesa. –I de quin color faríem els remats? –seguí preguntant. –Jo remataria les mànegues i el coll amb brodats de fil d’or. L’ocasió ho mereix, i no pots posar-te qualsevol cosa. Guillem va sentir una forta curiositat, no per la barreja de colors de què parlaven les dones, sinó per saber qui era la jove a qui farien el vestit. Perquè era jove, això estava clar en escoltar la veu dolça i melodiosa que tenia. Un to de veu que conservava un toc d’innocència infantil, alhora que inspirava la seguretat de qui ja no té res de xiqueta. Es preguntava si devia tindre quinze o setze anys i començà a imaginar com devia ser aqueixa cara de pell blanca. –Molt bé. Ara veurem uns espolins de seda que hem teixit fa poc, amb uns dibuixos nous que són una preciositat. Guillem, retira açò, per favor. 16
El xic s’apressà a enrotllar cada peça de vellut mentre feia ullades furtives a les dones, que seguien parlant de les possibles combinacions de colors. En un moment determinat, la jove va girar lleugerament la cara i creuà la mirada amb ell. Un parell d’ulls verds enllumenaven més, si això era possible, la cara d’un àngel que semblava haver caigut del cel just enmig de l’obrador. Prompte es va sentir torbada i apartà la mirada del xic. Guillem va seguir traient els retalls de domassos que na Margarida li demanava per mostrarlos-els. Cada vegada que la jove alçava la vista dels teixits, el mirava de reüll. A poc a poc desaparegué qualsevol indici de timidesa i començà a correspondre al jove amb lleugers somriures. Se li n’anaven els ulls cap als cabells bruns i el rostre atractiu, amb les galtes enfosquides de no haver-se afaitat en uns dies. Pensà que devia tindre vora els díhuit anys. Amb tot, no li havia sentit la veu, perquè Guillem no havia badat boca, i així va seguir durant tota l’estona que les clientes estigueren a l’obrador. Anava i tornava al magatzem, amb més domassos i brocats, i cada vegada que es mostrava somrient, captivava més i més la 17
jove que no feia gaire esforç a esquivar les mirades del xic, en un clar joc de coqueteria. Tanmateix, Guillem no s’ho prengué com un joc. Hi havia alguna cosa en aqueixa xica que l’atrapava. No sabia què era, però no tenia res a veure amb l’atracció que havia sentit abans per altres joves. Era com descobrir de sobte que ella tenia un poder desconegut sobre ell. De la curiositat inicial, havia passat a sentir una emoció que no sabia com definir, però que alimentava el convenciment que calia buscar la manera de tornar a veure-la i parlar amb ella. Na Margarida envià el fill al taller per replegar els trossos de teles que Bertomeu, l’encarregat, havia tallat, i quan va tornar a l’avantsala amb les teles embolicades, tenia clar que no deixaria en mans de l’atzar una nova trobada. –Falta el vellut, que hem de fer-li les vores, però demà estarà a punt. La resta, llevat del setí, la té ací –digué, mostrant el fardell. –Ai!, he demanat a la serventa que es quedara al mercat, per tal que no s’assabentara on anàvem, i ara... –No hi ha cap problema, senyora Beatriu, que mon fill durà les teles on siga menester. 18