Un tren de llegenda, el Xitxarra
Juli Capilla Il·lustracions d’Antoni Laveda
2. Benvinguts a una altra època
Q
uan van eixir del túnel es van vore dins d’un tren que pujava per una muntanya escarpada, molt a poc a poc. Però el tren ja no era de joguet com el de d’Almoines sinó de veres, ben gran i molt antic. I ells hi viatjaven, dins d’aquella màquina enorme! Què havia passat? –Com és que estem dins d’aquest tren tan gran i vell? –va preguntar, sense pensar-s’ho, Jordi, el major dels tres cosinets, d’onze anys–. Fa molt de fred...
14
–Iaio, on estem? –es va afanyar a dir també Laia, la cosineta de deu anys, mentre Emiliet, que només tenia dos anyets, no preguntava res, perquè era molt menudet encara. –Estem en l’autèntic Xitxarra! –va dir amb seguretat el iaio Ferran, per a tranquil·litzar els seus néts–. És la meua sorpresa... –Sí que és una sorpresa, sí, iaio! I fa un fred que pela... –va dir Jordi. –És que ací és hivern... Hala, agafeu aquesta roba i no vos queixeu tant! –i dit això, el iaio Ferran els va donar uns abrics, unes bufandes i uns passamuntanyes molt calentets perquè es protegiren del fred. «Però, d’on ha tret aquella roba el iaio Ferran?» –es van preguntar tots tres, sense dir res. I tot seguit van pensar que el iaio se les sabia totes. Ho tenia tot previst. –A mi em fa una miqueta de por... Podrem tornar a casa? –Laia no va voler ocultar la seua preocupació.
15
–Clar que hi tornarem! Només m’heu de seguir a mi i creure a la primera. Si em feu cas en tot, no hi haurà cap problema. Ja voreu que bé que ens ho passarem! Potser passareu una miqueta de por, perquè aquest tren està un poc tronat, com el vostre iaio. Ja ho sabeu: aquest és un viatge en un tren esbojarrat... He, he, he... Les paraules del iaio van caure bé en l’ànim dels xiquets. Tot seguit, van decidir inspeccionar el comboi. Del vagó en què viatjaven van passar al del costat, on van vore una gent molt estranya. Portaven vestits molt antics, com si foren d’una altra època. I és que eren d’una altra època! A més, els hòmens duien uns bigots recargolats que ells van trobar molt ridículs, i les dones uns pentinats molt historiats. Però el que més els va cridar l’atenció eren els vestits. Ells, anaven d’esmòquing o de jaqueta i, a més, al coll sempre portaven llacet o corbata, i barret de copa alta; elles, amb unes faldes immenses
16
que arrossegaven per terra. Per dins, anaven folrades de capes de teles diverses. Capes i més capes de vestit, com les pellorfes d’una panolla. Mare de Déu, Senyor, quina calor! Només de vore-les, ja t’agafava la pallola. Eren ben coents aquells hòmens i aquelles dones. Tots tres no van poder evitar de riure, davant la mirada d’estupefacció d’aquells viatgers tan estrafolaris. Ràpidament, van canviar de vagó i van vore moltes maletes, baguls i embalums de totes les formes i grandàries, com si estigueren en la cambra de la iaia, tota plena de trastos estranys i inservibles. Després, van anar a parar a un altre vagó on hi havia una altra gent, molt més pobra i bruta que la primera que havien conegut. Els vestits eren autèntics parracs i les cares ben tristes. Van travessar encara un altre, de vagó, i van arribar a una espècie de guarderia o de ludoteca mòbil, perquè estava plena de gom a gom de xiquets. No eren uns xiquets com ells. Eren
18