Dirigeix la col路lecci贸: Pilar Puchades
A l’altra banda de les muntanyes Ma Jesús Bolta
Hi ha un quadern de Propostes didàctiques, referides a aquest llibre, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten. 1a edició: setembre de 2013 © 2013 Maria Jesús Bolta Coberta de Miquel Mollà © 2013 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Maquetació: Núria Beneyto Assessorament lingüístic: Maria Guasp, Àlvar Vanyó Imprimeix: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-142-1 Dipòsit legal: V-2007-2013 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
Als meus pares que, com tants altres emigrants, obriren el cam铆 per poder tornar a casa. Amb tota la meua admiraci贸, i el meu amor etern. Meliana (Horta nord, setembre 1992 - maig 2013)
Introducció
cabes de nàixer. Obris els ulls i sents unes veus que et victoregen i et feliciten perquè has vingut a la millor terra del món, a Massalfang, una enorme extensió de tarongers i de mar blava. Mires al teu voltant i ho celebres amb quatre brams: «Carai, quina sort!», penses. Immediatament, àvida d’afecte, busques el rostre dels teus progenitors: tanmateix, només hi trobes el de la mare. L’absència del teu pare et dol en l’ànima i ho vols deixar ben clar: tornes a bramar. Ràpidament, tothom s’esforça per explicar-te que ell viu i treballa lluny d’allí, nord enllà, en un país fred i fosc, i que la mare i tu esteu, com qui diu, de pas, i que no tardareu ni cinc dies a anar-vos-en a fer-li companyia. «Tan menuda –et preguntes–, i ja he d’emigrar?». Efectivament, perquè a la setmana et fac9
turen amb la mare, de camí a la Torre Eiffel. La trobes, i amb ella un riu negre que es diu Sena, una catedral imponent, domini d’un geperut enamorat, i també un pare amb una barba que pica, i un pis gran com una incubadora on, amb el pas del temps, acabeu vivint-ne quatre: els pares, tu i un germà menut, resultat d’una altra visita de la mare a les terres del sud. Sí, aquest podria ser un bon resum de la meua entrada triomfal a la vida. Els primers dies, no vaig parar de plorar. Normal, em sentia ben estafada: m’havien dit que havia nascut a València, terra de sol, promesa de bonança i felicitat, però, quan ja m’estava fent a l’aroma de la mar, als colors de l’horta i a les històries del iaio Ximo, sense permetre’m plantejar alternatives menys funestes i agressives, em traslladen amb el pack sencer (bressol, bolquers i biberó) a una ciutat desconeguda, una ciutat que es diu París, grisa com la pell d’una rata, un laberint de carrerons estrets i humits que acull el nostre pis, un didal on els pares compaginen nostàlgia, austeritat i dignitat. Després del xoc inicial, el meu instint em confirmà el que havia d’ocórrer: estava destinada 10
a ser un ésser humà doble. Doble nacionalitat, doble llengua, doble país i doble casa. En una paraula: emigrant. Seria d’ací i seria d’allà, o més ben dit, no seria d’enlloc. Vaig esforçar-me per adaptar-me a les dimensions d’aquella ciutat. Vaig recórrer-ne el cos d’asfalt que, a mesura que em feia adolescent, m’anava descobrint altres parts, extraordinàries, estèticament perfectes, sanejades, ben diferents del lúgubre atzucac on residíem. Vaig esforçar-me per esdevenir una súbdita modèlica de la República francesa, liberal, igualitària i fraternal, que evitava cantar la Marsellesa perquè la pell se li esborronava i l’emoció li entelava els ulls. I ho vaig aconseguir. Només una vegada a l’any aguaitava el cap a l’altra banda de les muntanyes, a l’altra banda dels Pirineus, i canviava l’asfalt parisenc per la terra batuda del poble que encara conservava la meua partida de naixement. Els meus catorze primers anys van transcórrer així, feliços, fins que un dia qualsevol del calendari, ni més plujós, ni més interessant, el tren de la vida xiulà ben fort, frenà en sec i m’abocà, com un cadell indefens, en una estació que ni tan sols existia en el mapa de la meua vida. 11