Tast Una acampada embolicada

UNA ACAMPADA EMBOLICADA

JOSEP CHAPA MINGO IL∙LUSTRACIONS:

Ma. JOSÉ DEL AMO

1- Sandra

I

—

recordeu —va dir Llorenç, el tutor—, heu de portar l’esmorzar i el dinar de demà i... au vinga, ja hem acabat! Podeu marxar a casa.

Tota la classe s’alçà com si hagueren tocat l’alarma d’incendi. Bé, tota menys Sandra que, tranquil∙la, anotava les paraules de Llorenç a l’agenda per no oblidar-ne res. Entre els crits, els riures i els colps de les cadires en ser pujades als pupitres se sentí la veu del tutor, una vegada més: —Jordi, Patrícia, Marc i Adrià, recordeu que us toca neteja.

Anna i Laura corregueren passadís avall per trobar Llorenç abans que no entrara a la sala de professors.

—Hem d’emportar-nos tovalles? —l’abordà Anna amb les galtes enrogides.

—La meua mare vol saber si a l’alberg hi ha telèfon —va dir, quasi al mateix temps, Laura.

7

—Tindrem aigua calenta? —tornà a preguntar Anna.

El tutor afirmà en els tres casos i somrigué.

—Fins demà! —i se’n tornaren corrents a l’aula.

—Fins demà, boniques.

Sandra encara hi era, lluitant amb un llibre que no volia entrar a la motxilla.

—Per què vas tan lenta hui!? —la va marmolar Laura.

—Què no ho saps? Segur que la setmana que ve no tarda tant! —va riure Anna.

Sandra, seriosa i digna, s’alçà, deixà la cadira sobre el pupitre, mirà l’Adrià de reüll i marxà.

—Au, anem! Sou unes ximpletes —va fer.

A casa, després de mantindre un duel amb la mare —no tenia gana i aconseguí evitar el berenar de paté—, es tancà a la seua habitació per fer els deures pendents: socials i llengua. En acabar, començà a repassar la llista d’aquell equipatge que feia més de dues setmanes elaborava per a l’acampada. La mare ja li havia dit que si portava massa roba, que si la motxilla li pesaria massa, que si la roba nova no era per lluir-la a les excursions... però ella volia estar a l’altura de les circumstàncies: eren tots els companys els qui conviurien a Penyafreda i allò tenia un únic nom, Adrià!

El telèfon va sonar i, com no podia ser d’una altra manera, la destinatària era Sandra.

—Aquesta xiqueta... —remugava cada dia la mare— no guanyem per a rebuts de telèfon!

8

Però si el pare hi era, els comentaris, per bé que més suaus, solien ser més maliciosos i la reflexió posterior atemoria la sofrida filla: «Recorda’m que compre accions de telefonia» o bé «Aquesta piula, tan jove i amb tants nòvios!».

—Nenaaa! —va cridar la mare—, és l’Anna.

—Hola Sandra, hi ha moros a la costa o pots parlar tranquil∙la?

—Estic sola, ara tinc un poc d’intimitat perquè la mare és a la cuina però... a què ve tant de secret?

—Notícia bomba, Adrià està per tu!

—Queeè?! —el pit li va esclatar i el cor, amb uns batecs que percudien com les calderes del Titànic, se li escapava per les orelles. No sabia per on començar.

—T’ho pots ben creure, les fonts són fiables —corroborà, segura, l’amiga.

—Com ho saps? Si gairebé no em fa cas! S’ha passat tota la vesprada amb Patrícia i quan me n’he anat, no m’ha dit ni adéu —va protestar.

—Mira, tia, al∙lucina: enfront de ma casa m’he trobat amb Jordi que venia del quiosc carregat de provisions per a l’autobús de demà. M’ha convidat a pipes i hem anat una estona al jardinet de la plaça...

—Vinga, Anna, no t’enrotlles i vés al gra —la va tallar Sandra impacient.

—Sí, sí, tot al seu moment —continuà l’altra com si res—. Hem començat a parlar dels exàmens; per cert, a l’Adrià, li’n cauen cinc; del treball de tecnologia, de les vacances d’estiu, de cine i finalment 10

de l’acampada. És un tio genial, cada dia m’agrada més...

—Doncs, si t’ha convidat a pipes és un bon senyal.

—No ho cregues, això ho fa amb totes i a més a més crec que li agrada Pilar.

—Quina Pilar?

—Piluca, la de B. —Piluca? Però si és una coenta! Ai, per favor, odie eixa xiqueta. Sempre pendent dels cabells, cada setmana un modelet nou i... l’única conversa que té: les amiguetes del Club Nàutic i el golf! De veritat, els tios són imbècils!

—Ja veus, sempre m’enamore de qui no dec... però bé, continue explicant-te el que ha passat. No sé per què, o millor dit ara ja ho sé, de sobte ha començat a parlar-me d’Adrià. Sabies que els seus pares estan divorciats?

—Sí, crec que ara fa dos anys —li confirmà Sandra—. Ell viu amb la seua mare. Un dia en què Alícia ens va expulsar de classe perquè parlàvem, em va contar que el seu pare passava d’ell, que s’havia tornat a casar i que ara tenia un altre fill.

—Pobre, deu haver patit molt. Per això se li’n fot l’estudi...

—Això no és excusa! —va contestar Sandra, irada—. Deixa’t de sentimentalismes. Ell no té la culpa que els seus pares no s’entenguen i tampoc no hi pot fer res; però si no estudia perdrà el tren del futur, com diu Llorenç. M’agradaria tant poder-lo ajudar...

11

—Sempre t’enamores de les causes perdudes —la va tallar Anna—, però, bé, ara calla i atén-me. Com t’estava dient, Jordi m’ha confessat que a l’Adrià li agradaves. Però la cosa més impressionant és que...

—Què?

—Doncs que té una fotografia teua!

—Com?! Una foto meua? Que fort! No pot ser…, quina vergonya! De quan?

—Recordes el mural que vam fer amb les fotos del festival de Nadal? Recordes que el penjàrem al menjador i algunes fotos van desaparéixer misteriosament?

Doncs ell se n’emportà una en què estaves cantant en el Cor. —Quin horror! La recorde, la recorde… —Sandra es va posar com una tomaca, però va riure, no sabia ben bé si de nervis o d’alegria.

—Vinga, enhorabona —la va felicitar l’amiga—.

Demà xarrarem més, que ara la meua germana fa cua per a telefonar.

—Ei, un moment! —es precipità Sandra abans que l’altra no penjara el telèfon—. I ara, què faig? Què li dic demà?, quina por!

—Tu, tranquil∙la; fes com si no en saberes res i en el viatge ja veurem... Saps? —continuà Anna amb veu picardiosa—. Tal vegada dorm amb la teua fotografia.

—Sí, vinga ja! Quin tall demà quan el veja…

12