Tast Ara va de neu

A ciutat –La primera, com sempre! –Tània va fer una ullada impacient al seu voltant. Cafés, botigues de disseny, agències de viatge, sabateries i gent anònima. Ben mirat, en el fons, la presència d’alguna de les companyes tampoc no li haguera agradat. Havien quedat a l’hora en punt i ella, atesa la seua hiperpuntualitat, s’hi havia avançat un quart, i encara era poc! No podia ser d’altra manera.

L’aparador de la botiga era ple de botes de muntanya i roba esportiva. També alguna cantimplora i ulleres de natació. Tània s’hi va distraure una estona, va tornar a consultar l’hora –deu minuts encara! Això són sis-cents segons...– i va contemplar el cap del carrer amb el campanar barroc. El cel projectava sobre la pedra una llum clara, hivernal.

–Hola! –Erik va saludar-la.

–Ei, d’on ixes tu? –No l’havia vist arribar.

Una moto va forçar el motor amb un fum blanc que va embrutar l’aire i esclafits de llanderola.

9

–O’clock! –va provocar-la el xic.

–Disculpa, però jo hi he arribat abans... –va queixar-se Tània.

–I? Què vols dir amb això? En punt, nena, vol dir això. En punt! Abans i després d’en punt es defineix amb la paraula «impuntual».

–Vés i balla! Després de mi, tard!

Erik era fill de pares suïssos i la precisió el definia.

Així, podeu imaginar-vos que la precisió del xic i la perfecció de la xica solien entrar en conflicte. Sempre discutien, com poll i puça, però no sabien viure l’un sense l’altra.

–Mira Teo! El xic més estudiós de l’escola arribava amb un llibre a les mans. Un cervell prodigiós, el seu. Però, a més a més, Teo, orfe de mare, era enginyós, graciós amb gràcia, dinamitzador i bon amic.

–Ho sé arribe un poc... –va deixar anar–. M’he despistat i he perdut l’autobús!

–Què vols dir? –Tània va bufar amunt, els cabells li queien als ulls.

–Doncs això, que llegia aquest llibre de supervivència a l’alta muntanya i l’autobús m’ha passat de llarg sense avisar...

–Quina pífia! –va dir-li Erik, divertit.

Una parella va passar-los pel costat amb dos gots que fumejaven alguna beguda calenta i dos muffins de xocolate.

10

–Sí, però mentre esperava l’arribada del nou autobús he aprés a construir un iglú! –va afegir Teo, mentre els seus ulls se n’anaven darrere dels muffins i els assenyalava amb un dit.

–Aleshores et perdonem l’espera, un iglú al mediterrani pot ser-nos de molta utilitat –va bromejar Tània–. I sí, tranquil, després de la botiga berenarem... muffins.

–Ei! –Alba arribava l’última, com era costum. El temps, per a ella, era molt, però que molt relatiu. Mai no trobava l’hora d’arribar ni tampoc la de marxar.

–Escolta, que el saber no ocupa lloc! –va justificar-se Teo. –De què parleu? –A Alba li agradava controlar-ho tot, estar en el plat i les tallades.

–Qui sap, és possible que als Pirineus... –Erik va fer dues palmes amb les mans i una ganyota estranya.

–Tranquil, xato, si no m’agrada l’hotel amb la seua confortable habitació amb calefacció, bany i televisió per satèŀlit ja en parlarem, d’iglús!

Alba va alçar la mà: –Dic jo que de què...

–Aquests dos, que volen dormir a l’iglú!

–De veres?! A soles, enmig del bosc nevat, perduts entre llops... És brutal! –la cara d’Alba va iŀluminar-se d’emoció. Amb tres idees era capaç de filar una bona història, i les de por eren la seua especialitat.

Teo va somriure, amb Alba al viatge l’aventura estava assegurada: 12

–Perdoneu però s’acosta l’hora de berenar i tinc gana –va dir mentre es feia uns colpets a la panxa i assenyalava cap a la botiga d’esports.

–Què vols dir amb això? –va demanar-li Alba.

–Doncs que potser ja és hora d’anar a comprar-nos les botes.

13