Chiang Rai
ncara faltaven setmanes perquè començara l’estació de les pluges i el riu ja baixava carregat de vora a vora d’una aigua de color de café amb llet. Com cada matí, a trenc d’alba, Pakpao i Atid s’aplegaren al seu racó secret, a l’ombra d’una frondosa teca, des d’on tenien una vista privilegiada de tot el campament. Els dos amics creuaren un ample somriure i una lleugera inclinació de cap sense badar boca, com si tingueren por de trencar el silenci que els envoltava. El seu esforç, però, era inútil. El silenci, sempre fràgil com un vidre al campament d’elefants de Chiang Rai, només durà uns segons. De seguida, els brams dels animals més impacients retronaren per tota la vall i els cuidadors començaren a portar-los sorollosament cap a la zona de 9
bany. Pakpao i Atid creuaren un nou somriure. Aquell era, possiblement, el moment del dia que més els agradava. –T’imagines, Atid? –murmurà Pakpao, amb aire somiador–. T’imagines com serà portar el teu propi elefant al bany? Atid la mirà breument i sentí que una fiblada li passava de part a part el cor, com sempre que Pakpao deia coses com aquelles. Tornà a clavar la vista en l’aigua fangosa del Mekong i es mossegà els llavis. Era tan injust! Al campament d’elefants, tothom estimava i respectava els animals, que constituïen la seua font d’ingressos i la seua forma de guanyar-se la vida. Ningú, però, sentia per ells la tendresa que sentia Pakpao, ningú tenia amb ells tanta paciència, ningú gaudia tant de la seua companyia. Era tan injust que li estiguera vedat treballar amb ells només pel fet de ser dona... Tornà a mirar-la. La seua amiga no havia perdut el somriure, i ell contestà, amb un entusiasme potser una mica excessiu: –Quan jo haja de portar el meu elefant al bany, tu vindràs amb mi! El somriure blanquíssim de Pakpao minvà lleugerament i els ulls transparents com un espill 10
se li enterboliren una mica. Els elefants eren treball d’homes, massa bé que ho sabia... D’homes de qualsevol edat, perquè no era estrany veure xiquets de huit o nou anys iniciant-se agosaradament en la tradició familiar. D’homes de qualsevol condició, perquè ni tan sols els kathoey, el homes que se senten dones i s’abillen i es comporten com a tals, trobaven cap obstacle... I ella, ella que estimava els elefants més que a la seua vida, no podria mai ocupar-se’n! Ella, a tot estirar i amb una mica de sort, es casaria amb un cuidador d’elefants i podria ajudar-lo de tant en tant amb la neteja de la quadra o assistint als parts dels animals... Tot un panorama! Abans de poder reprimir el decurs dels seus pensaments, Pakpao es trobà acceptant en silenci que, si havia de casar-se amb un cuidador d’elefants, ningú millor que Atid. Aquell pensament incontrolat i desvergonyit li féu pujar el color a les galtes i el seu amic rigué. –Et fas roja? Què passa? Que et faria vergonya acompanyar-me a banyar un elefant? –Vergonya? –els ulls de Pakpao espurnejaren perillosament–. Ni un bri! Però m’estimaria més portar al bany el meu propi elefant... 11
Aquelles paraules isqueren de la boca de Pakpao abans que la seua voluntat de ferro no aconseguira silenciar-les. No era gens freqüent que els fills i les filles de Tailàndia, educats en la contenció dels sentiments i en la suavitat de formes, expressaren els seus anhels més profunds en veu alta i amb la claredat que ho havia fet Pakpao. Atid contemplà un moment els ulls brillants i les galtes enceses de la seua amiga, els negres cabells que onejaven lliures al vent i el plec de determinació que li marcava els llavis, i s’estremí. La trobava preciosa, preciosa i ben capaç d’aconseguir allò que es proposara, i aquella determinació li despertava al pit una por i una inquietud que no el deixava surar. Per dir alguna cosa, murmurà suaument: –Qui sap, Pakpao... Qui sap si serà possible algun dia... Un violent bram procedent del riu va atraure l’atenció dels dos amics i tallà de soca-rel la conversa. Una de les femelles no es conformava que la separaren de la seua cria i el cuidador, un jove i esvelt kathoey amb els llavis pintats de rosa intens, hagué d’emprar totes les seues forces i habilitats per conduir-la amb les altres mares contra la 12
seua voluntat. Pakpao no podia llevar-li els ulls de damunt. Aquell jovenet que es vestia de dona de cap a peus quan acabava la seua jornada, que alegrava l’uniforme blau dels cuidadors d’elefants amb les ungles i els llavis pintats de rosa, era tractat amb la mateixa consideració i el mateix respecte que qualsevol cuidador d’elefants perquè feia bé el seu treball. Tan bé com podria fer-lo ella, si la deixaren... Pakpao sospirà per dins i somrigué per fora. Entre les aigües de color xocolate del riu, els elefants i els seus cuidadors, compenetrats com membres d’una mateixa família, oferien el magnífic espectacle quotidià de jocs, rialles i núvols d’aigua llançats enjogassadament al cel per les trompes enlairades d’uns animals que semblaven riure. Només per veure’ls pagava la pena alçar-se cada dia! L’arribada dels primers turistes vingué a trencar l’idíl·lic moment, com quasi sempre. Pakpao i Atid s’alçaren àgilment en sentir la remor, encara llunyana, dels motors dels autobusos que s’acostaven al campament. Era l’hora de vendre. Per a ella, l’hora de vendre als turistes te, café, aigua i refrescos variats. Per a ell, l’hora de vendre’ls 13
basquets carregats de plàtans que els elefants engolirien en un obrir i tancar d’ulls al llarg del passeig. Era una faena senzilla, en ambdós casos, perquè els turistes arribaven al campament amb un somriure de felicitat que no se’ls esborrava en tot el dia i amb una disposició d’ànim perfecta per obrir la cartera sense sentir i amollar diners a tort i a dret quasi sense adonar-se’n. Baixant de la seua talaia, Atid i Pakpao tingueren temps de veure com tot el món corria a ocupar el lloc que els pertocava. Llevat dels cuidadors dels elefants, que feien del final del bany el primer espectacle del dia per als ulls meravellats dels turistes àvids d’experiències noves, la resta del campament es posava en marxa. Uns, a vendre; els altres, a replegar els excrements dels animals; els de més enllà, a organitzar els torns dels passejos, i uns altres, encara, a preparar-se per a l’acolorida representació d’història tailandesa que oferien diàriament a llom dels elefants. Entre la gent que s’apressava en totes direccions, Pakpao reconegué el rostre bellíssim de la seua amiga Kai-Mook, que corria com cada dia a tancar-se en casa. La bellesa de Kai-Mook era tan espectacular que els seus pares insistien a tindre-la 14
amagada de la vista dels turistes. No sols perquè l’assetjaven constantment amb proposicions de tota mena, sinó perquè, embadalits pel seu rostre perfecte de nina de porcellana i pel seu flexible cos de jonc, ja eren molts els turistes que havien acabat dins del riu o, pitjor encara, dins d’un toll d’excrements d’elefant barrejats amb fang. Pakpao s’havia passat els primers anys de vida envejant Kai-Mook amb totes les fibres del seu cor. Al seu costat se sentia lletja i sense gràcia, invisible als ulls dels xics del campament i de tots aquells que arribaven de visita. Invisible, fins i tot, als ulls d’Atid... Ara, però, ara que la bellesa de Kai-Mook havia esdevingut la seua esclavitud, no quedava en el cor de Pakpao ni un bri d’enveja. Tot s’havia tornat admiració, una dolorosa admiració per la forma en què l’amiga s’havia resignat al seu destí, per la dignitat amb què s’havia fet càrrec dels perills que comportava una bellesa tan resplendent com la seua. La veu d’Atid, que havia seguit la direcció de la mirada de l’amiga, tragué Pakpao dels seus pensaments. –Pobra Kai-Mook! No sé com suporta passar-se la vida tancada a casa! 15