Dinosaures a les Illes Columbretes Juli Capilla Il·lustracions d’Àgueda Climent
A Mercè Climent, l’única illa possible. A Laia i a Jordi, el meus tresors de cada dia.
1
Per fi, un dia d’excursió!
–V
inga, Guillem, agafa l’esmorzar que hui us espera un dia mooooolt llarg! Però… què fas, carallot? Vols clavar-te l’entrepà en la motxilla???!!! Fes el favor!!! I la cantimplora? Què et penses, que l’aigua de la mar és dolça? Deixa ja la maquineta!!! Guilleeeeeem!!! El carallot del meu germà sempre estava jugant amb el mòbil; la maquineta, que en deia ma mare.
5
–Xe, mare! Deixa’m estar, que en tot el dia no hi podré jugar… –I tu què fas, Lledó? Vaaah, que ja eres majoreta, eh!!! Tan gran per a algunes coses, i tan xiqüela per a unes altres… No si, entre els dos no en fareu un, no! –ara era el pare qui ens renyava. –Però pare, per què m’has fet pa amb tonyina? No m’agrada… –vaig replicar, sense esperança. –Damunt que amb onze anys t’han de fer l’entrepà, i encara renegues? Clar que t’agrada! A més, hui no toca anar a la mar? Doncs, nyas, tonyineta! Li va d’allò més. Ja veureu com els mestres ho aplaudiran: pa amb tonyineta a la mar… He, he, he… –Els mestres no aplaudeixen mai res, només criden –va assegurar Guillem. –I renyen –vaig eixir al pas jo, més per portar la contrària que per ajudar el meu germà. –I amb raó! Que no saben més que vosaltres? Això faltava –ara era la mare qui replicava.
6
–I fan mala cara –va insistir Guillem. –Tu sí que fas mala cara, de tant de pegarli a la güe eixa. –La wii, mare, la wii. –Com vulgues. Güe o güi, tant em fa, Güi-lleeeeem! Maquineta del dimoni. Vinga, a l’escola! A poc a poc, Guillem i jo vam acudir a l’escola, com els nostres companys i companyes. Tots dos anàvem a soles, sense la mare i el pare, perquè ja som majorets. Jo tinc onze anys, ja ho ha dit mon pare, i vaig a sisé. I Guillem en té huit, i va a tercer, clar… Tots anaven preparats. Perquè aquell dia ens esperava un viatge per la mar. No era un viatge llarg, però sí diferent. Ens havien promés un passeig pel port. Veuríem les plataformes amb les clòtxines arrepapades a les maromes, i els pescadors, i les drassanes del port, i les grues enormes, i potser n’eixiríem i tot cap a la mar oberta (o això és el que es pensava el Guillem,
7
que era d’allò més fantasiós i somiatruites. Bah!). Ja estàvem dins de l’autobús i el guirigall era terrible. Quaranta xiquets i xiquetes bramant, rient, bromejant, cantant, emprenyant, provocant els mestres que ens acompanyaven a l’excursió. I és que els mestres eren d’allò més especials. Mireu, us ho conte. En primer lloc, hi havia el professor Einstein, un mestre que es feia dir així per la seua vocació científica. Ell, de fet, es considerava un investigadorcientífic-professor-explorador-amant de totes les ciències. Per a nosaltres, l’Einstein estava una miqueta tocat de l’ala. Després, hi havia la senyoreta Llopis, la mestra de llengua, més coneguda per tots i totes com la Flipi, perquè flipava moooolt! La Flipi s’encabotava dia sí i dia també a ensenyar-nos gramàtica, i també unes tirallongues infinites de paraules, més llargues que les tires de llonganisses d’Ontinyent.
10
Però el que més ens molestava d’ella era que ens obligava a fer una redacció… cada dia!!!! Quin avorriment!!!! Flipi es passava tot el dia amb el roig guixant les nostres llibretes, tant si volies com si no. I ens feia copiar les faltes d’ortografia en llistes interminables i inútils. Ella es pensava que així milloraríem, però jo pense que no. I, finalment, hi havia el Milhòmens, el mestre de gimnàstica, que ens obligava a córrer durant massa estona. (Però jo m’amague darrere del barracot que hi ha en una banda de la pista, i no n’isc fins a l’última volta: he, he, he…) –Ei! L’autobús ha parat! Estem al port de Castelló! Que gran! –va dir Marta, una xiqueta molt pigoseta que sempre portava unes trenes molt historiades. Marta és la meua millor amiga… –És eixe el vaixell que ens espera? És enorme!!! –Pau, el germà menut de Marta, és tan pesat com el meu germà. Sempre porta una gorra posada al cap a l’estil ame-
11
ricà, és a dir, amb la visera cap arrere, i jupa de xandall amb caputxa. M’entren ois! –Que no és tan gran, nano! Què et penses, que és un transatlàntic!? No deus voler que anem a veure les clòtxines en el Titànic? –va tallar, burleta, Marta. –Vinga! Afanyeu-vos! El nostre vaixell és aquell d’allà –la senyoreta Llopis, la Flipi, assenyalava amb el braç estés i els dits polze i índex de la mà un pesquer desringlat i vell, molt més menut que el que havia vist el Pau. I llavors sí que ens van caure els pinyos als peus; literalment. «Mare meua! Ens afonem segur», degué ser el pensament general de tota la colla. Perquè aquella antigalla no ens podria dur massa lluny. Quin desastre de vaixell. Ai, mareeee!!!!
12