Aquesta obra obtingué el 34è PREMI DE NARRATIVA JUVENIL ENRIC VALOR ANY 2014 Formaven el jurat Cinta Arasa, Juli Avinent, Juli Capilla, Pilar Puchades i Núria Sendra Premi copatrocinat per
Hi ha un quadern de Propostes didàctiques, referides a aquest llibre, que es distribueix gratuïtament als ensenyants que el sol·liciten. 1a edició: març de 2015 © 2015 Lliris Picó Carbonell Coberta de Miquel Mollà © 2015 Edicions del Bullent, SL De la Taronja, 16 - 46210 Picanya 961 590 883 info@bullent.net • www.bullent.net Disseny de la col·lecció: Miquel Mollà Maquetació: Núria Beneyto Assessorament lingüístic: Àlvar Vanyó Imprimeix: Guada Impressors ISBN: 978-84-9904-166-7 Dipòsit legal: V-498-2015 La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor resten rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
Per als meus fills Joan, Carles i Eulàlia, que són el motiu i la inspiració de tot el que faig en la vida
I
vui, quan estava banyant-me amb la Joana a l’illa de Tabarca, he vist uns peixos grossíssims que es movien entre les nostres cames com dos cordells grocs. Hi havia també peludetes com les que a ma mare li agrada fer-nos fregides per sopar i una mena d’aladrocs que suraven amunt i avall de l’aigua com si nosaltres no hi fórem, com si no els poguérem llançar lluny, lluny d’una genollada en qualsevol moment. M’ha semblat veure també unes rascassetes d’aquelles que ma mare posa en el caldero i que allà, vés per on, em fan tant de fàstic. Veureles nadar, però, ja és tota una altra cosa. M’agrada molt menjar, però no m’agrada el peix. Em fan angúnia les espines i les escates. Ma mare diu que això és perquè vaig nàixer a Bolívia i allà no hi ha mar. No li trac l’entrellat, jo, a 9
aquesta creença familiar, perquè certament a mi m’agrada el mar. Què té a veure que a Bolívia no hi haja mar perquè a mi m’agrade el peix o no? Al cap i a la fi, he viscut tota la vida a Alacant, a la vora del mar i a penes recorde res de Santa Cruz de la Sierra, la ciutat on vaig nàixer. No puc recordar res, perquè era massa petit quan els meus pares i el meu germà em van vindre a buscar i no puc recordar res perquè, de vegades, la meua memòria és com la dels peixos que ens nadaven avui entre les cames a la Joana i a mi. De tota manera, els pocs records que puga tindre dels meus primers mesos o fins i tot dels primers anys de vida em pense que no són més que petites (o grans, segons com t’ho mires) mentides que ma mare s’ha anat inventant per bastir-me una història. Acceptem-ho: ma mare té una certa tendència a la falòrnia i a la farsa. Però què hi farem! A cadascú li toca la mare que li toca! Alguns teniu mares insuportables i pesades, d’altres en teniu de simpàtiques i guapes, d’altres diríeu que les vostres mares són dinàmiques i enrotllades. La meua és una mentidera. Sona fort, no? Vinga, doncs deixem-ho que és una mentidera amb certa gràcia. 10