EL BIBERÓ
aig prendre biberó fins ben tard, fins a una edat en què ja no pertocava. En despertar-me de matí, li’l reclamava a la mare. Si tardava una mica, protestava, i el demanava amb més impaciència. –Va! –deia ma mare des del guisador. I jo em tornava a queixar: –Diu que va, però no va. No veu que tinc fam que se m’obre la boca? –que era la meua manera de dir que badallava de fam. Finalment apareixia la mare amb un got de llet i farinetes al qual havia col·locat la tetina, una tetina que ja tenia l’extrem tallat per tal que el líquid espès rajara en més quantitat. Jo el prenia ansiós després de fer que tancara la porta de l’habitació per evitar que ningú em veiera en una operació que ja començava a fer-me vergonya; en xuclava el contingut mentre acaraciava el cul del got. Aquell era, potser, el moment del jorn que més m’agradava. Gaudia, en el llit de llençols tebis, d’aquell 48
primer aliment, mentre la llum diàfana del dia entrava per la finestra, tamisada per la cortineta. La casa estava en silenci i se sentia, apaivagada, l’activitat del carrer, de la gent que passava més o menys atrafegada; el so d’algun vehicle a motor molt de tant en tant, dels carros, els toc-toc rítmics dels unglots dels cavalls contra el terra, les campanetes dels collars de les haques més ben aparellades o dels esquellots, el «bon dia» amb què se saludaven uns i altres... Era un moment meu, íntim, abans de preparar-me per a la jornada, abans que la mare no vinguera a vestir-me. Era el moment en què començava a ensumar el dia i tota la vida que contenia, des d’una actitud mig abaltida i, tanmateix, plena de sensibilitat. El temps, somort i plàcid, es dilatava d’una manera estranya, com si, ple i dens, li costara avançar, arrossegar-se en la seua cadència. El pare feia temps que havia eixit amb el carro, els meus germans eren a l’escola o bé completaven els últims preparatius per anar-hi, la mare feinejava i jo era al llit esperant que s’ocupara de mi. Segurament les portes de la casa –aquelles portotes de mòbila que havien de permetre l’entrada del carro– serien obertes de bat a bat, com feia la mare quan netejava; tot, excepte jo, era activitat i m’agradava percebre-la, com la llum, del meu llit estant. Ara, en recordar-ho, no veig gens extraordinari que tardara tant a abandonar el biberó. Aquest era el símbol de tot plegat, d’un moment absolutament plaent; un moment en què sadollava la fam i els meus sentits des de la tebiesa plaent del llit, mentre la llum del dia nou ho omplia tot al 49
meu voltant i ressaltava les formes contumaces de les coses, els donava una realitat obstinada, com la vida que recomenรงava per a mi i ja era plena per als altres.
50