EL BIBERÓ
aig prendre biberó fins ben tard, fins a una edat en què ja no pertocava. En despertar-me de matí, li’l reclamava a la mare. Si tardava una mica, protestava, i el demanava amb més impaciència. –Va! –deia ma mare des del guisador. I jo em tornava a queixar: –Diu que va, però no va. No veu que tinc fam que se m’obre la boca? –que era la meua manera de dir que badallava de fam. Finalment apareixia la mare amb un got de llet i farinetes al qual havia col·locat la tetina, una tetina que ja tenia l’extrem tallat per tal que el líquid espès rajara en més quantitat. Jo el prenia ansiós després de fer que tancara la porta de l’habitació per evitar que ningú em veiera en una operació que ja començava a fer-me vergonya; en xuclava el contingut mentre acaraciava el cul del got. Aquell era, potser, el moment del jorn que més m’agradava. Gaudia, en el llit de llençols tebis, d’aquell 48