Estel i els àngels, de Lourdes Boïgues

I

U

na pluja d’arròs i pètals de rosa m’encegaren. Juli s’havia refugiat sota el vel de la mare, però jo volia donar la cara. A pesar del meu vestit coent, ningú no diria que jo, Estel estel·lar, m’amagava. Aleshores uns projectils traïdors xocaren contra les meues galtes i m’obligaren a cobrir-me els ulls: eren macarrons. A través dels dits, vaig veure la tiradora furtiva: la meua cosina Mariola.

–Ei, tu, t’has tornat boja? –vaig xisclar–.

Això fa mal!

–En casa se’ns ha acabat l’arròs i com que Gianni és italià, ho he trobat divertit!

5

–No és italià, cap de suro! –vaig contestar.

Efectivament, Gianni, el pizzer, que en realitat es diu Joanot, és nascut en una barraca prop de l’albufera valenciana. En muntar-se la pizzeria, va buscar-se un nom italià. Descobert el seu secret, hem passat de menjar diàriament pizza i tortel·linis a l’arròs amb fesols i naps i l’espencat. Juli se sent estafat però, a mi, sí que m’agraden aquestos plats nous, especialment la paella de marisc. Mmmm...

Vam pujar al cotxe nupcial i férem via a la masia dels oncles, on celebraríem el convit. Ma mare va acomodar-se al vehicle conforme va poder, tenint en compte que portava un vestit de mussolina llarg fins als peus, amb un vel de tres metres i escaig. Si per ella haguera sigut, mai no s’haguera posat aquella relíquia, però el nuvi havia insistit que volia una cerimònia tradicional.

Al Juli li havien entaforat una camisa amb puntes, jupetí i pantalons curts de vellut roig, mitges de seda i sabates de xarol. Quant a mi, per res del món vaig accedir a col·locar-me la disfressa de princesa que Joanot m’havia triat. En canvi, vaig acceptar a desgrat un vestit de festa de color vainilla que ma mare va comprar-me en una botiga

6

del centre. A més, a la perruqueria m’havien arreplegat els cabells blaus al darrere, amb ganxets platejats que amenaçaven de rebel·lar-se i eixir volant en qualsevol moment.

En arribar a la masia, una traca interminable va anunciar-nos i els convidats ens reberen somrients. A l’hort hi havia llargues taules ornamentades amb estovalles blanques i bucs de flors naturals. Una empresa de catering ens serviria el dinar al compàs d’una orquestra que ja afinava els instruments.

–Oh, filla meua! No t’havia vist tan bonica des del dia de la teua primera comunió –va exclamar la iaia mentre feia una besada a la mare.

–A mi m’agrada més quan es posa el vestit de neoprè per a bussejar –va dir el iaio.

Entre la gentada vaig distingir les meues amigues Berta i Clara, i m’hi vaig adreçar. Elles sí que anaven fashion de veritat, no com jo, que semblava una llaminadura apegalosa.

–Mira, Estel, t’hem portat una sorpresa –va dir Berta amb veu nasal–. Ix, Lila!

I Lila va eixir de sota els peus de les meues amigues. Li havien posat un llaç de color violeta

7

al voltant del coll i l’havien lligat amb una cadena daurada. Estava molt orgullosa del seu posat aristocràtic i remenava la cua.

–Caram, xiques! Ma mare ha prohibit la presència d’animals, ja ho sabeu...

–Però Lila no farà cap animalada –va contestar Clara, mirant-me fixament.

–Per què t’has tret les ulleres? –vaig preguntar-li.

–Se m’ha trencat una lent, demà aniré a l’òptica.

–Mentidera! Ho has fet per estar més guapa –va acusar-la Berta.

–I què? Tu també t’has afartat d’antihistamínics perquè no et done l’al·lèrgia –va defensarse Clara.

–Però no ho he aconseguit, ja em piquen els ulls. Quina mania a posar flors naturals a les taules! Tan boniques i inofensives com són les de plàstic...

Vam seure en la nostra taula, junt a Juli i Mariola. Lila va camuflar-se sota les estovalles.

Els cambrers començaren a desfilar amb safates de menjar deliciós, aleshores algú començà a cridar això de: «Que es besen els nuvis» i tot-

8

hom va corejar-lo. Amb el rebombori no em vaig adonar que la gosseta havia eixit a inspeccionar el terreny.

–Quina sort tens, Estel! –va dir-me Mariola–.

Ta mare se’n va de lluna de mel i tu estaràs lliure per fer el que vulgues. Tant de bo se n’anaren els meus pares...

De sobte va oir-se un esgarip terrible. Lila s’havia llançat sobre l’abric de visó d’una de les convidades. Sens dubte, li havia eixit l’instint caçador dels seus avantpassats. La mare i jo vam córrer cap a la víctima, que era una tia de Joanot i estava histèrica. Però Lila no li feia mal, a ella, sinó que mossegava l’abric, que confonia amb alguna bestiola salvatge.

–Quieta, Lila! –vaig ordenar, però no em va fer cas.

Ma mare va agafar la gosseta pel collar i va arrencar-la de l’abric. Els convidats s’havien quedat muts i no sabien si riure o plorar.

–Estel! Emporta’t Lila a la masia i no la deixes eixir. Ja parlarem tu i jo...

Vaig obeir mentre oïa les disculpes de ma mare: «Ho sent molt, tia Herme, diré al cambrer que li porte una til·la». Quan vaig deixar Lila a

9

l’interior de la casa, encara tenia el musell ple de pèls de visó i em va mirar amb ressentiment.

–No poses eixos ulls, la culpa és teua –vaig dir–. Ja sé que l’abric era espantós, però si no l’hagueres atacat, ara mateix estaries dinant com una reina.

Els músics feien sonar una melodia alegre i tothom havia oblidat l’incident, tret de la pobra Herme, amb l’abric fet un nyap. Vaig seure al meu lloc i vaig renyar les meues amigues per haver-me posat en aquell embolic. Clara no sabia cap a on mirar perquè no veia res, Berta no tenia prou mans per a mocar-se i fregar-se els ulls. El meu germà reia sense parar. «Ha sigut genial», repetia Juli mentre esquivava un clatellot meu.

–Calleu, pareixeu criatures! –va queixar-se Mariola–. Estem fent el ridícul. La pròxima vegada diré que em posen a la taula dels adults.

Quina creu!

Es féu la calma i tot va rutllar bé fins que una robusta cambrera va traure el pastís nupcial. Era una muntanya de bescuit, nata i trufa de quatre pisos. La xica arrossegava amb dificultat el carretó. La gent començà a desfer-se en elogis:

11

«Oh, quina meravella, sembla real!», deien. La causa de tanta admiració era l’ornament que hi havia al pis superior del pastís. Tenia la forma d’un caragol de la grandària d’un puny. Juli i jo vam empal·lidir. Joanot va alçar-se de la cadira i va agafar la mà de la mare. Havien de tallar el pastís, però primer ell volia dedicar unes paraules als convidats: –Aquesta és una ocasió molt especial. Estic tan feliç...

El caragol va començar a moure’s i la gent augmentà el volum dels «oh» i «ah». Aquell ornament era una filigrana! Semblava tenir vida pròpia! De sobte, dues banyes tortes sortiren de la closca gegantina i ens observaren amb desconfiança. Les dones s’alarmaren, sobretot la tia Herme, que es protegí amb les restes de l’abric.

–Estic orgullós de la meua nova família, no n’hi ha cap altra que se li parega –deia Joanot, al temps que mirava la mare; ella, però, només tenia ulls per al pastís.

El caragol s’arrossegà i davallà un parell de pisos amb una agilitat increïble, tanmateix de sobte va relliscar sobre la nata i va aterrar aparatosament sobre la calba d’un cosí del nuvi.

12