Oferir arrels i ales a l’alumnat és propòsit de l’educació. Aquest principi bàsic és el que integra tot el ventall d’accions que tractem de dissenyar quan pensem des de l’escola. Arrelar i volar són els verbs a conjugar. Arrelar des del coneixement propi. Volar per conèixer a d’altres. I conjugar ambdós coneixements per generar opinió pròpia. Una conjugació que fem des del passat, al present i cap al futur. Els temps on ens cal treballar. Prendre consciència del passat, del camí recorregut fi ns ara, amb l’objectiu d’ubicarnos al present per ser partíceps del camí en construcció i poder decidir cap on caminem somiant el futur. Fixar profundament una idea, un sentiment o un costum: arrelar. Anar per l’aire: volar. I pot semblar contradictori: arrelar-se per volar? Quan més arrelat et trobes més difícil és emprendre el vol.
Però no és així. El que l’experiència ens mostra és la necessitat de saber d’on véns per anar a algún lloc. Quan més coneixes el terreny que habites, quan més identificat et sents amb el teu entorn, més fàcil és volar. Volar lluny per explicar d’on véns i per poder tornar. Tindre un lloc de referència on sentirte arrelat et permet viure còmode a qualsevol indret. I com ho fem per oferir arrels al nostre alumnat? Com ho fem per donar-los ales? No sempre hi ha un exemple que amb tanta nitidesa ens puga respondre amb claredat. Estellés és l’arrel. La seua veu ens fixa a terra. Ens explica qui som. Qui hem sigut i qui hem de continuar essent. Estellés som tots qui l’hem llegit i tots els qui el fem llegir. L’art són ales. La música ens enlaira. Ens fa surar per l’aire amb suavitat. Sense pes. És l’art el que ens fa sentir volar, i la música és el millor exemple d’aquest vol. Estellés musicat, una mescla per a educar. Un treball que combina el que som amb el que volem ser. Un disc de paraules, de versos sonors a què
Bertomeu ha donat veu. Un còctel d’arrels i ales per emprendre un vol d’anada i tornada. Anem cap al que volem ser i tornem a explicar qui som. Durant el procés de formació de les persones és imprescindible escoltar com sonen els arrels. Ací tenim l’oportunitat. Estellés musicat per Bertomeu. Enric Ortega i Torres Mestre
Fa anys molts anys un grup de joves començà amb les seues guitarres a cantar una missa en valencià. Que bonic sonava! Era la primera vegada que jo escoltava, en l’esglèsia de Guardamar una cosa pareguda, mai no ho podré oblidar, i allí estava com no, l’Enric Ortega. Després vingué Al Tall i tantes i tantes coses, i Empar en Alimara i una amistat que durarà tota la vida, molts anys i molts records. Cal escoltar tranquil·lament el seu nou disc. No és el primer que posa música a poemes d’Estellés i quasi segur que no s erà l’últim, però cal escoltar-lo. És música actual, música per a aquesta generació que no es cansa de buscar nous camins, noves dreceres. És un disc molt bonic, amb molta sensibilitat i molta dolçor. Bertomeu ha comprés Estellés i jo j em sent orgullosa g de tu, , i que q no podia p esperar p altra cosa d’un fill d’Empar i Enric, Gràcies Bertomeu!
No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amà vem des del matà a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.