El fantasma de la torre, tast

El fantasma de la torre Francesc Gisbert

1

’hotel s’alçava sobre un puig, vora els penyasegats. S’hi pujava per una carretera estreta i costeruda, tota clots i revoltes. La carretera flanquejada per una avinguda de xiprers centenaris, esmolats i punxeguts cap al cel, com crits detinguts en el temps. El terreny era àrid i erm, i només verdejaven alguns matolls d’argelagues i margallons entre les roques.

Roques d’un precipici escarpat, de pedra negra i lluenta, que eriçava cinc-cents o sis-cents metres en vertical a tocar de la costa.

No era fins a arribar dalt de tot, al capdamunt del Pic de les Bruixes, que s’hi descobria l’hotel i la torre negra.

Un casalot de dos pisos, eixut i orgullós, amb una gran porta de ferro, una teulada enfosquida i la torre negra. A la fi de l’avinguda de xiprers, precipitat contra l’abisme dels penya-segats, retallat entre la línia del mar i del cel, emergit com una illa enmig de l’horitzó. A una banda, l’estesa del mar. A l’altra, el poble i les muntanyes, esguitades d’urbanitzacions.

Un lloc magnífic, fet i fet, per passar les vacances. En el cas que nosaltres hi acudírem a estiuejar. Això, però, és una activitat reservada als escollits de la fortuna. Perquè uns es­9

tiuegen, d’altres han de treballar. I nosaltres, la meua família, érem dels que treballàvem durant les quatre estacions.

La resta de l’any havíem anat fent amb penes i treballs.

Mon pare era l’home dels dotze oficis i tretze misèries.

Havia passat per tota mena de faenes sense aconseguir cap ocupació estable. Havia treballat d’obrer i fuster, d’electricista i llanterner, de jardiner i carnisser, d’estampador i embalador, de tot i més.

Els seus vastos coneixements i dilatada vida laboral abastaven des de l’art de pintar parets fins a la restauració de murs en ruïnes. Posseïa experiència en tècniques de gestió comercial, arran d’un breu període de venedor ambulant, i era cap de caps en la càrrega i descàrrega de camions. Tenia la mà trencada en excavació de clots per a plantar pins, un bronzejat envejable de cavar al ras i els pulmons desbaratats per respirar pols en una pedrera.

Però, així i tot, a pesar de tants oficis, era un dels socis d’honor, més populars i amb major antiguitat, del selecte club de l’Oficina Municipal de Desocupació.

La vida de ma mare, en canvi, era bastant més prosaica i allunyada dels imponderables. Tenia l’honor de treballar de dona de la neteja a temps parcial per a una important cadena de supermercats. Ella era l’única que aportava un sou regular amb què parar casa, a banda dels ruixats esporàdics del pare, cada vegada més dispersos i irregulars.

La mare tenia contracte i salari a temps parcial. Però el gran amor que professava al treball i la condescendència dels patrons perquè no s’avorrira amb tant de temps lliure, l’obligaven a fer el doble d’hores al dia. Treballar el doble d’hores cobrant-ne només la meitat. Que ja se sap que la vida opulenta i ociosa és causa de la corrupció i decadència de l’esperit. ­10

Aquesta peculiar situació, de mare amb feina estable i pare d’itinerant, va afavorir la circumstància que donà peu a la nostra història. Ella no podia exercir de mestressa de casa. I el pare, habitualment, estava més desocupat. Per la qual cosa va ser mon pare qui va anar assumint, amb alegria i laboriositat indescriptibles, la seguida de les responsabilitats de la llar.

Entre rabioles i mormolons agranava la casa. Entre tamborinades i malediccions escurava plats i perols. Amb baralles a la carnisseria i raons a les verduleres feia la compra. I a força de fumarades i socarrims aprenia a cuinar.

Comptat i debatut, el pare es va convertir en un perfecte, modèlic i volenterós mestre de casa.

Per aquesta raó, quan van oferir-li la possibilitat de treballar de cuiner a l’estiu, en un hotel de la costa i arreplegar una pila de bitllets, no va rumiar-s’ho dues vegades.

La feina anava acompanyada de la possibilitat de col·locarnos també, a la resta de la família, en diversos treballets de l’hotel. La mare de majordoma, i el meu germà i jo de cambrers.

No cal dir que la proposta va ser acollida entre víctors i aplaudiments. La mare tenia vacances —no pagades— i volia descansar. I el meu germà i jo havíem acabat les classes i volíem aprofitar l’estiu per estudiar i repassar, evidentment… Per una volta, vam unir veus en una causa comuna.

El pare, dret enmig del menjador, davantal posat i espolsador en mà, com si d’una capa i un ceptre reial es tractara, ens va passar revista un a un amb la mirada. Ma mare acabava d’arribar baldada de la faena i s’havia estés al sofà. Feia cara de desmaiada, encara amb dues bosses de la compra a les mans. El meu germà i jo botàvem davant del ­11

pare, i provàvem de fer-lo canviar de parer amb protestes i ploreres.

El pare es pentinà la calba amb les mans, com feia quan estava a punt de perdre la paciència. Va traure pit, però el que més va destacar va ser la panxa davall del davantal. Alenà profundament i va procedir a explicar-nos, amb la paciència, l’eloqüència i la finesa habitual, la conveniència d’aprofitar l’estiu per aplegar diners: —O treballem a l’estiu i entre tots fem la casa avant, o a l’hivern no podrem pagar el lloguer i ens tocarà anarnos-en a viure davall d’un pont. Au, tots a fer les maletes i muts!

I d’aquesta manera va ser com ens embotírem en el nostre cotxe de segona mà i vam fer cap a l’Hotel de la Torre. El pare tot content i envanit, comptant mentalment els diners que arreplegaríem. La mare tota estorada i repelosa, pensant què devia ser això de «majordoma d’hotel». I el meu germà i jo torrats i rabiüts, maquinant tota classe de complots i boicots per a escapolir-nos de treballar.

­12