PRIMERA PART
Les aigües de Caldea Abdallà Manona
N
otà clar el final dels seus dies i el consultà a les pedres deixades caure en un recipient d’argent, entre sang d’ocell i plomes de corb negre. Entengué que en unes quantes llunes la vida se li esllanguiria. Exactament quan Selene mudara en una tallada fina de meló d’Alger minvada de lluna. La nit que va veure el seu destí escrit entre apòzemes i ungüents, entre fermalls de coure i estris d’alquimista, Abdallà Manona entengué que havia de complir una promesa amb el dimoni. Per això, poques nits després caminà sense equipatge cap als recòndits llogarets, cap a les llomes solitàries del seu jurament, cap al desert de la seua promesa negra. S’acostà més i més, cansadament, cap al lloc on reposava des de feia tantes dècades el conjur que sembrà entre la terra i les herbes. Un secret guardat quan encara era jove i buscava una ciència oculta. –He vingut a complir el meu pacte! En deixar anar aquell crit de veu cansada un llamp es dibuixà al cel i la terra es mogué furiosa. Una pluja fina cobrí la silueta corbada, exhausta de nou dècades de vida farcida de maldat. De sobte vingué una brisa calenta i 11
tot seguit bufà un vent gelat. Amb la vista desdibuixada, Abdallà Manona mirà el lloc on feia molt de temps guardà la prova del seu pacte. La llum tènue d’una lluna perversa li recordà com havia excavat amb els dits nus que es feien sang. L’olor de la terra banyada li recordà el color de les lloses d’aquell dia, els llocs on es guardaven les altres parts del seu compromís. Recordà que un dia havia sigut jove i que havia sanat moltes persones a canvi d’or. Somrigué recordant que havia visitat reis i papes que el feien venir a les seues cambres perquè els salvara de malalties estranyes. Ningú no descobrí jamai que a les cambres dels palaus que habilitaren per a ell guardava ninots punxats amb el nom dels qui després sanava. En llevar les punxes dels ninots, en administrar-los beuratges i prescriure’ls remeis, els senyors el cobrien d’or... Rigué recordant quants infants havia fet nàixer amb arts demoníaques apreses enfront d’una caldera encesa en flames, on bullien olors sulfurosos. En beure’s la fórmula, aquell apòzema de sofre i aigua calenta, les dones es feien prenys i en nou mesos infantaven nadons d’ulls oberts i plors poderosos. I les senyores també el cobrien d’or... Ell, Abdallà Manona, havia recaptat or a cristians, jueus i musulmans quan algú no volia transitar cap a la mort o quan algú volia crear una vida negada per Déu. Però ara havia de satisfer un pacte a canvi de tot aquell poder terrenal. «Què farà el dimoni amb la meua ànima?», es preguntà abans de deixar que la corda que s’havia lligat al coll li cremara la pell.
12
CAPÍTOL 1
Camí de Rialp
uan Juli Falcó s’afanyà a baixar de l’autobús cap a la cafeteria de l’estació de servei de Tarragona ho va fer amb la intenció de vomitar. Tenia presa la ferma decisió de deixar anar fins al primer puré que ingerí quan era un bebé, perquè els viatges en autobús el marejaven més que una muntanya russa. Tanmateix, va entropessar amb un xic tot just a la porta de l’autobús. –Eh, on vas amb tanta pressa? M’has empentat, saps? Juli alçà la mirada. –A vomitar. Me’n vaig a vomitar, si no t’importa. El xic el va mirar bocabadat un moment i després somrigué. De sobte esclatà en rialles, mentre Juli decidia què havia de fer; si ignorar-lo, empentar-lo, pegar-li una puntada o anar-se’n sense afegir res més cap als banys de l’estació de servei de l’autopista AP7. Però el xic deixà de riure, es reféu ràpidament i li parlà suaument. –Si no vols boçar, respira. Respira ben fondo. Pren aire, ompli’t els pulmons i mira cap a l’horitzó. Unfla el plexe, com fem els músics... Sense saber per què, Juli ho va fer. L’aire entrà directe cap als pulmons i sobtadament va ser com si obrira els ulls. Mirà 13
al seu voltant, després de desviar la mirada de l’horitzó que aquell xic havia assenyalat, i relaxà el plexe. Els seus amics estaven baixant de l’autobús mentre molts altres estudiants corrien per l’aparcament de l’estació. La majoria treia l’esmorzar de les motxilles, arrancava els papers de plata dels entrepans o destapava les ampolles d’aigua. Feia sol, era abril, es dirigien als Pirineus, se li acabava de passar l’agonia i aquell xic el mirava amb un somrís confiat. En realitat era un gran matí i havia decidit ja que aquell xaval li queia bé. Li allargassà la mà. –Juli Falcó, de Cocentaina, capital de la comarca del Comtat. –Àlvar Mequinensa, de Riba-roja, comarca del Camp de Túria. Xocaren les mans. Feia sol, era finals d’abril i en el camí per autopista cap al poble perdut de Rialp el tacte d’aquelles mans era càlid i agradable.
***
–He conegut un xaval molt simpàtic –anuncià Juli als amics quan arribà a la taula que ocupaven a la cafeteria de l’estació. Elies Insa, Roger Moltó, Helen Finch, Araceli Ripoll i Ainhoa Moncunill, els amics del poble i de tota la vida, el miraren. –Qui és? És guapo? –Helen preguntà mentre apurava un refresc. Un dels rínxols irlandesos dels seus cabells li caigué al mig dels ulls. –A la primera pregunta: és aquell d’allà –Juli assenyalà una taula de l’altre costat de la cafeteria–. I a la segona pregunta, no sé què contestar. 14
Tota la colla mirà en la direcció que havia marcat Juli. Com si hagueren notat que els miraven, tots els que ocupaven aquella taula es giraren cap a ells. De sobte descoberts, la colla de Juli virà el rumb de les mirades mentre Juli i Àlvar se saludaven en la distància. Helen consultà amb les amigues. Ainhoa va fer un gest de cap i sentencià: –No està malament. Sembla interessant. L’autobús no tornà a aturar-se fins que no arribaren al Monestir de Poblet, quan el viatge ja es feia llarg i calia parar per dinar. Havien eixit de bon matí de Cocentaina, des de la porta de l’institut Pare Arques. Havien fet via fins a entrar passada la ciutat de València al poble de Riba-roja, on havien d’arreplegar els alumnes d’un altre institut amb els quals compartirien l’hotel, el transport i les activitats. L’agència de viatges havia unit dos instituts en un sol autobús i un sol viatge perquè el preu fóra més econòmic i a tots els semblà bé. També els semblà bé que, a més de les activitats de multiaventura que tenien programades a Rialp i a Andorra, hi haguera alguna activitat cultural. La visita del Monestir de Poblet n’era la primera, encara que Juli se sentia tan exhaust i marejat a causa del viatge que dubtava que poguera gaudir del monument. Elies, en canvi, semblava molt més interessat en aquella visita que en la resta d’activitats programades, en les quals ja havia anunciat que no participaria. –Ràfting? Gimcana? Tir amb arc? Discoteca a l’hotel? De veritat preteneu que m’apunte a un viatge així? Preferisc quedar-me a Cocentaina amb Hipòlit. Hipòlit, que era l’únic que no estudiava primer de batxillerat sinó un cicle de formació professional, no podia anar perquè tenia exàmens en els dies del viatge. 15
–Elies, si jo poguera anar, aniria sense pensar-m’ho. I tu eres tan gallina que no aprofites l’ocasió? –Jo no sóc un gallina. Hipòlit i Roger havien començat a caminar pel local que tenien al Raval de Cocentaina, on aquella vesprada s’havien reunit. Imitaven dues gallines que corren pel galliner mentre cloquejaven, amb els braços replegats dessota les aixelles simulant ales. –Coc, coc, coc, ara pondré un ou, coc, coc, coc... –Que graciosos són, per favor! –digué despectivament Elies quan Hipòlit i Roger havien començat a llançar-se l’un contra l’altre com si lluitaren, movent les ales i accentuant el cloqueig. –Eres una gallina lloca! Eres una gallina lloca! Mentre tots reien Araceli agafà la mà d’Elies. –Vine-te’n, és el viatge de final de curs que no vam poder fer l’any passat, Eli. Mira, et promet que jo em quedaré amb tu si no vols fer alguna de les activitats. Menjarem pipes mentre ells s’obren el cap o s’ofeguen. Què me’n dius? Elies es va quedar uns segons mirant-la, mentre Roger simulava ser una gallina desorientada que de sobte troba un cuc a terra i se l’empassa. Finalment parlà: –Sé que m’estàs enganyant, Araceli, però deixaré que ho faces –va mirar com Hipòlit s’agenollava a terra amb els braços replegats i tancava els ulls concentrat, com si covara un ou–. Almenys visitaré el Monestir de Poblet; això que cap d’eixes dues gallines no té ni idea de què és o per on para... –Què has dit, gallet? –Hipòlit havia obert els ulls i esguardava durament Elies. –Dic que sempre han tingut bec les oques... Hipòlit mirà desconcertat Juli. Aquell li explicà: –T’està insultant, sí. 16
Hipòlit s’incorporà d’un salt i Elies arrancà a córrer cap a la porta per arribar al carrer.
***
Després de dinar al poble de Vimbodí i Poblet, havien arribat al Monestir de Poblet, on la guia agrupà tots els alumnes i els pregà silenci abans d’entrar al monestir. Prèviament, però, havien pogut contemplar les muralles i les torres del monestir del Cister. Els alumnes dels dos instituts s’havien aplegat al davant de la porta d’entrada i esperaven instruccions. –Jo he vist eixes torres en algun lloc! –exclamà Roger. –A València, Roger, les has vistes a València. Són igualetes que les Torres de Serrans –li contestà Juli. –Oh sí, són igualetes! Ara les recorde, de quan anàrem a Falles! Són un duplicat! Davant d’aquelles torres immenses, Juli tornà a trobar-se amb Àlvar Mequinensa. El de Riba-roja li presentà el seu grup d’amics mentre la guia parlava amb els professors dels dos centres, tot just abans de començar la xerrada i el recorregut. –Hola, Juli. –Hola, artista. –Mira, et presente els meus amics: este és Lluïso, eixe és Faus Maniser, aquell és Tobies, açò és Marc Moragues i això és Joan el Sònar. Juli somrigué i anà estrenyent les mans de tots els amics d’Àlvar. Va ser Faus, que havia nascut a Manises i per això li deien Maniser, qui primer li va parlar: –Ens presentaràs les xicones del teu institut? 17
Juli es quedà dubtant un segon i després digué: –Clar que sí. Encara que són molt valentes i haureu d’anar alerta; més d’un xic ha eixit escaldat... En aquell moment la guia començà a parlar-los amb l’accent del català de Tarragona i tots callaren. Els donà la benvinguda al Monestir de Poblet i els demanà silenci i respecte envers la comunitat religiosa del monestir. Dit això, començaren a desfilar cap a l’interior i Elies es girà cap a Araceli i Helen. –Prepareu-vos per a vore la tomba del rei Jaume I –Ainhoa també sentí el comentari i l’agafà del braç per preguntar-li a cau d’orella. –Ho dius de veres? Es troba ací? –Elies assentí amb el cap a les tres xiques i quan es girava cap a elles per afegir algun altre comentari va ser quan detectà l’ombra d’una persona just al darrere de les amigues. En aquell moment penetraven al recinte sagrat, de manera que les ombres es projectaren sobre tot el grup i d’aquella silueta tan sols veié com li reflectien les ulleres. Per algun motiu que no sabé concretar aquella persona que caminava darrere d’ells, entre la foscor, no li agradà. Quan la guia els ensenyà el refectori, la sala capitular i les estances dels monjos, Tobies preguntà exhaust: –Ací no té pinta d’haver cafeteria, veritat? –No, però si calles un poc prompte arribarem a l’església, que és el més important, i s’acabarà el recorregut. Allí voràs la tomba de Jaume I, si tens un poc de paciència. Marc Moragues va fer així que Tobies callara. Juli mirà Marc i pensà que aquell xic semblava tan intel·ligent com el seu amic Elies, amb les ulleres fines sobre el nas i una barba negra i serrada ben retallada que li envoltava els ma18
xil·lars. Era prim i caminava al costat d’Àlvar Mequinensa. Endevinà que eixe xic i ell devien tenir coses en comú i que semblava més madur que els altres, que no paraven de parlar i de fer-se bromes. Juli s’adonà llavors que s’havia separat un poc dels de Cocentaina i que sols hi havia alumnes de Riba-roja al seu voltant. Per aquell motiu va arribar dels últims a la imponent església, immersa entre les ombres i el silenci. Allà, la guia els va fer seure a les escales del davant de l’altar i els assenyalà les tombes que omplien les parets. –Aquí teniu les tombes dels reis i les reines de la Corona d’Aragó. Molts valencians i valencianes vénen fins aquí per poder veure-les, com heu fet vosaltres. Si us fixeu en els detalls de les tombes que us diré, em penso que podem anar repassant plegats qui són els monarques que jauen aquí soterrats. Aviam, comencem! La guià repassà totes les tombes, la primera de les quals era la de Jaume I. A Juli li agradà més la de Joan el Caçador, amb un gos esculpit als peus, un dels detalls de pedra de les tombes. El silenci de l’església li semblà reverent, immens; una càpsula de temps deturada des del segle xiii entre els murs que resistien el pas de tants anys. Quan s’acabà el recorregut per les tombes s’adonà que el seu amic Elies s’havia quedat palplantat davant el llit de pedra de Jaume I. Mentre els alumnes dels dos instituts encaraven el camí cap a l’eixida, Juli s’acostà a Elies i prompte es quedaren sols a l’església. –Què passa, Eli? –És la tomba de Jaume I, el nostre fundador... –Sí, mola, eh? –Juli mirà el gest atent del seu amic–. Què estàs pensant? –Que a banda que és emocionant mirar-la per se, 19
intente recordar la llegenda que ens contà el professor Bataller sobre el rei Jaume... Tu la recordes? De sobte, una veu darrere d’ells emergí de les ombres de l’església i va fer que el cor se’ls pujara als dos a la gola. –Jo sí que la record!
***
Juli i Elies foren els últims a arribar a l’autobús, que arrancà per continuar el camí cap a Rialp, cada vegada més costerut i ple de revoltes. Havien arribat al vehicle corrent, com si fugiren espantats i seguits per una figura d’ulleres que somreia al darrere. Els tres pujaren a l’autocar i les professores de l’institut Pare Arques comptaren els alumnes amb cura. En veure que eren tots, indicaren al conductor que arrancara. –On vos havíeu clavat? –els preguntà Ainhoa quan Juli i Elies ocuparen els dos llocs que hi havia darrere de Helen i d’ella. Davant de les dues xiques, Araceli i Roger també es giraren per saber què havia passat als seus amics. –Ara vos ho contem, espereu que ens recuperem un segon –digué Juli suant. –La camisa no em toca el cos, la camisa no em toca el cos... –digué Elies suorós, amb les pupil·les dilatades i els ulls que es movien frenètics. Roger se’n féu creus mirant-los. –Però es pot saber què vos ha passat allí dins? Quan una hora i mitja després Juli s’alçà del seient, cansat de sentir les cançons de la ràdio i de l’MP4, sabé que havia de moure’s amb cura. Les professores no permetien que ningú s’alçara i es llevara el cinturó de seguretat. 20