Enric Valor
Antologia de les Rondalles Valencianes
Ivan Carbonell
3
EL VALOR INCALCULABLE D’ENRIC VALOR No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia Vicent Andrés Estellés
s molt probable que Enric Valor no pensara mai que de les seues rondalles es farien tantes edicions i, a més a més, una antologia com la que ací presentem. Els nostres escriptors de mitjan segle xx, a més de per la necessitat creativa que experimenta tot autor, escrigueren certament «per salvar-nos els mots», com deia Salvador Espriu. I per això es llançaren a redactar rondalles, a escriure versos o a elaborar assaigs sense, a priori, voluntat d’antologia. Emperò, és impossible saber si en algun moment imaginaren que tot allò que escrigueren amb voluntat de salvar l’idioma i ferne llegat per a les generacions futures seria objecte
4
de tantes lectures. De ben segur que almenys ho desitjaren, car això voldria dir la continuïtat de la llengua i de la fidelitat a l’idioma. Siga com vulga, aquell grapat d’escriptors valencians esdevindrien en tan sols un parell de dècades tota una mena nova de clàssics, si se’ns permet la contradicció entre els mots nou i clàssic. I si aquells autors –els Estellés, els Fusters, els Valors– han esdevingut clàssics per a les generacions actuals és precisament per aquella feinassa urgent de salvar l’idioma. Una feina que van fer, dit siga de pas, amb molta traça; amb una traça especial. Aquesta traça especial és la que va tenir Enric Valor, per exemple, a l’hora d’arreplegar llegendes a les comarques meridionals valencianes i elaborar-les de manera culta mitjançant la seua prosa de narrador. Enric Valor es proposava salvar de l’oblit aquelles paraules de la literatura oral i donar a conèixer aquell tresor dels valencians publicat «especialment per als valencians». L’objectiu era que els valencians del futur es mantingueren fidels a l’idioma que havien heretat dels seus avantpassats, amb la riquesa lèxica que arrepleguen les rondalles. Ara, passat el temps, podem afirmar que Enric Valor treballà de valent aquells dies per salvar els mots de la literatura oral i que ho va
5
fer amb un encert digne de la seua intel·ligència. Avui, passat el temps, podem dir que Enric Valor ja no és tan sols un transcriptor de llegendes, sinó un dels nostres escriptors de llegenda. I en aquesta categoria l’acompanyen aquells altres lletraferits que de la urgència van fer obra d’art, precisament quan més difícil era fer-la. Ara han passat els anys de la urgència i aquells dies de pluja i de foc a la llar; aquelles valls per les quals trescava Enric Valor a la recerca de tresors lingüístics han passat a ser feina d’estudi, coordenades espai i temps d’un mite tocat per un barret. Els treballs de recerca del de Castalla han passat també a ser estudiats i no tan sols la literatura oral que rescatà de l’oblit. Segurament Enric Valor no calculà mai la repercussió de l’esforç que va fer en el cultiu d’aquella literatura popular que salvava de l’oblit. La urgència, la cuita, era una altra: editar en valencià en aquells anys de rigor; no pensar en la posteritat gloriosa, ni en carrers dedicats, ni en estàtues de bronze. Precisament per això cada reedició i cada relectura de les obres d’aquells autors de la urgència i del compromís –Carles Salvador, el primer Xavier Casp, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Carmelina Sánchez-
6
Cutillas i tants altres– és la millor recompensa a llur esforç. I concretament, el millor homenatge que li podem fer al castellut universal és visitar de bell nou la seua obra, fruit de tant d’esforç solitari acarat a una màquina d’escriure. Aquell esforç que va fer Enric Valor no té preu, però sí que té valor; un valor incalculable. Posem-lo, doncs, una vegada més en valor. Sobre l’homenot abans de les rondalles De la vida d’Enric Valor s’ha escrit molt, perquè és una d’aquelles vides dignes d’una de les llargues novel·les que ell escrivia. A nosaltres ens agrada imaginar-nos-el de xicotet, nascut en aquell poble anomenat Castalla que apareix en un plec de serralada vora els camins que baixen al sud, a l’ombra de l’Aitana. Allà ha nascut i ha heretat el valencià de Penàguila patern i del Castalla matern. Com ell mateix dirà a la vellesa en una entrevista a Ràdio Nou: «Castalla té un dialecte molt sòlid, molt sòlid. I Penàguila també… m’atreviria a dir que un poquet més sòlid encara que Castalla.»
7
Castalla i Penàguila són a la comarca de l’Alcoià i a tots dos llocs a l’hivern fa un fred que obre a ganivetades els artells. No obstant això, Enric Valor té un passatemps que omple algunes de les hores d’oci; la lectura d’un grapat de revistes que son pare, natural de Penàguila, va comprar a Barcelona quan s’estava allà. La revista és L’esquella de la torratxa, escrita encara sense la normativa fabriana; una revista satírica ben divertida que és una de les cares de la revista La campana de Gràcia. Aquest és el primer moment de contacte entre Enric Valor i la llengua escrita; una relació que ha de durar molt i que serà fecunda. Aquella relació, aquesta història, ha començat allí, en aquella casa familiar de Castalla, amb un nen envoltat de revistes barcelonines. Després de viure a Castalla vindrien dues ciutats més per a Enric Valor: Elda i Alacant. A Elda, Enric Valor es traslladaria per començar amb la família una vida nova, des de zero. Han quedat enrere els camps extensos de la comarca de l’Alcoià, el mas de Planisses, les possessions de la família, el paisatge que el jove Enric s’ha endut guardat al cor. Ara per a ell comença l’època de les ciutats, sobretot quan es trasllade a Alacant per estudiar Dret Mercantil i allí estudie francès i cas-
8
tellà. Inquiet, despert i actiu de mena, Enric Valor contactarà amb una revista que es fa en valencià a Alacant, El tio Cuc. La conversa entre l’editor de la revista i Enric Valor és aquesta: «Sóc Enric Valor i Vives, de Castalla, i com que vostè publica això i sóc molt afectat a l’idioma nostre, tinc un gran entusiasme per la llengua i volia ajudar-li, si vol.» (Climent, 2011: 20)
Quan col·labore amb ells convencerà la gent d’aquella revista que cal escriure més acuradament del que ho fan. Enric Valor ha seguit de prop la revista El Camí que es fa a València al darrere de la correcció de la qual hi ha la incòlume figura de Carles Salvador, difusor de les normes fabrianes que es consagrarien per al País Valencià amb l’acord de Castelló el 1932. Enric Valor acudeix a El tio Cuc i, a poc a poc, la revista incorporarà les lliçons d’ortografia que el jove Enric Valor proposa. Treballarà tant i tan bé a Alacant que a València estaran encantats quan Enric Valor i el seu germà s’establisquen per raons laborals i personals a la capital del País Valencià. A València, Enric Valor entra en contacte directe amb un món de lluitadors que es movia a El Camí i altres publi-
«davant la Telefònica em vaig trobar Carles Salvador i, quan anava a saludar-lo, va passar sense dir-me res, com si no em conegués. Dies més tard el vaig tornar a trobar, m’hi vaig acostar i, saludant-me molt efusivament, em va confessar que no s’havia atrevit a dir-me res, perquè no sabia si jo seguiria sent el mateix d’abans de la victòria franquista. Van ser molts els qui van renunciar a les seues conviccions en aquells moments.» (Climent, 2011: 135, i Beltran, 1983: 35)
9
cacions; gents entusiastes com ell per un idioma que volien també de paper. És un temps de revistes i de publicacions, d’homenots enamorats de la gramàtica i un interès comú per la llengua. Però la guerra ho interromp tot. Enric Valor ha viscut l’esclat de la Guerra Civil acabat d’arribar a la ciutat de València, on es trasllada amb un germà, i les seues simpaties republicanes l’aboquen a lluitar al costat de la República. A Alacant ja s’havia compromès políticament i ara lluitarà al costat de l’exèrcit republicà fins a l’últim dia de la guerra. Quan aquest dia arribe, Enric Valor haurà de guardar en un calaix les seues afinitats i el seu sentiment valencianista. Ell mateix narra que un dia…