PRÒLEG
Eulàlia
es de la finestra protegidíssima de la meva habitació de casa, jo no podia imaginar la catàstrofe. De fet, ni sabia que les catàstrofes existissin. Mai més no he tornat a ser la mateixa persona. Mai. Tenia setze anys. Vaig fer la maleta un dia de juny. La Magdalena m’hi va posar roba per a tres mesos. Tot just s’acabava la primavera i sabia que viatjaríem durant l’estiu, però també vam haver de preparar roba d’abric. Al lloc on anava l’estiu és molt diferent del d’aquí. Aquí els dies eren càlids ja, les flors esclataven al jardí i feia setmanes que teníem als armaris els vestits de la nova temporada, lleugers, de colors clars... Vaig agafar un tren amb el meu pare, pensant-me que al final d’agost o al setembre tornaria, i tot seria igual. Tornaria a punt per a les proves dels vestits 11
d’hivern, tornaria i la meva mare i la Magdalena serien esperant-nos al lloc des d’on ens deien adéu, tornaria i tot continuaria igual que aquell començament de juny del 1909, quan la Magdalena em preparava la maleta. I no. Quan vaig tornar, res ja no era al mateix lloc. I, sobretot, jo no era la persona que havia estat fins llavors. Crec que no enganyo ningú quan dic que, aquella maleta que vaig omplir el juny passat, no l’he desfeta mai més.
12
CAPÍTOL I
La família
a primera vegada que vaig sentir parlar del viatge que el meu pare havia de fer a Anglaterra no el vaig escoltar. El meu pare i la meva mare sopaven al menjador de casa i nosaltres, la meva germana i jo, vam entrar-hi un moment per dir-los bona nit mentre la Blanche ens esperava fora. –No me’n refio, del Quadras. Em sembla que més d’una vegada me l’ha fotut. Hi aniré jo sol, aquest cop, a Anglaterra a comprar maquinària. Necessitaré que algú em faci d’intèrpret, amb el Quadras no hi compto ni per a això. A més, em sembla que darrerament mama... I aquella operació fallida del febrer... Sempre he pensat que va jugar brut... Vaig poder sentir que el meu pare deia això a la meva mare abans que s’adonés que nosaltres estàvem entrant. Mai no parlava dels negocis si hi érem. Mai. 13
A mi m’havia estat sempre igual. Els negocis per a mi eren un munt de números i lletres incomprensibles sobre llibres de comptes. Qui els sabés interpretar, els números, hi podria veure les plantacions d’arròs del Delta que tenen el meu pare i el meu avi, però sobretot, és clar, les fàbriques, unes fàbriques grises i brutes al Poblenou, que la meva germana i jo només hem vist de lluny, i una colònia, prop de Berga. La colònia de Berga és diferent... Hi ha el rierol a prop, i està envoltada de boscos. Hi anem –bé, hi anàvem, o com a mínim jo hi anava; ara, és clar, no puc anar enlloc– de tant en tant, a passar alguns dies a la casa que hi tenim, i els obrers ens saluden quan ens veuen passar, però mai no hi parlem, o no hi parlàvem. Ara m’adono que no hi parlàvem perquè, senzillament, no crèiem que parlar-hi fos possible. Si haguessin parlat una llengua diferent de la nostra, no ens hauria semblat més impossible, la comunicació. No sé com vaig poder seguir-les sense qüestionar-les gens, aquelles normes estúpides en què nosaltres manàvem i ells obeïen. I jo era dels que manaven només perquè els meus pares ho eren. La fàbrica de la colònia és un edifici gran, de totxana vermella, envoltat de les casetes dels treballadors, petites i blanques, però nosaltres no hi hem entrat 14
mai. Per a nosaltres, la colònia és la nostra casa, gran, immensa, que el meu avi va voler construir, quan jo acabava de néixer, perquè semblés una catedral, i els jardins que l’envolten. Hi anàvem poc, però, perquè la meva mare deia que no li agradava estar tan lluny de Barcelona. Ara sé que tampoc no li agradava estar tan prop de la fàbrica. Jo, deia, en els llibres de comptes del meu pare, només hi veia això, gargots avorrits que no entenia ni tenia cap ganes d’entendre. Ara me’n faig creus, de com en podia haver estat tan, d’estúpida, per no haver-me preguntat per què no hi entràvem, a les fàbriques, per què mai no ens havien explicat com funcionaven... però ara tot és diferent, és clar. Aquella nit, com sempre, el meu pare va deixar de parlar de negocis quan la Caterina, la meva germana petita, i jo vam entrar al menjador. Ens va fer un petó ràpid i nosaltres dues de seguida vam enfilar cap a l’habitació. Després vaig resar amb la Blanche i la Caterina i més tard vaig esperar que la Caterina s’adormís. No tardava mai gaire. Pesa figues ben ràpid, aquella. Com cada nit, quan vaig sentir que la seva respiració es feia tranquil·la, vaig posar-me a llegir. Sempre ho feia. Em sembla que, sense llegir, no hauria pogut aguantar 15
aquelles llargues sessions de costura, brodats i més brodats, les converses amb les filles dels amics dels meus pares, que si el fill gran dels Rius diuen que es casa amb la petita dels Fontdevila, i els rosaris de pregàries pels morts, pels vius i pels que no són ni morts ni vius. La meva vida era allò. Tot i això, llavors, abans, no n’era del tot conscient, d’aquell tancament, d’aquell avorriment, d’aquell anar passant... Al cap i a la fi, la resta de la gent de la meva edat que coneixia feia exactament el mateix que jo. Sí, sí, m’avorria, és clar, però em sembla que em pensava que la vida de debò només es podia llegir, no viure. Ningú no m’havia ensenyat a fer preguntes, fins que vaig conèixer la Blanche, i l’Oliver, sobretot l’Oliver, més tard... però llavors ja havia començat a canviar tot. Oliver. Escric el seu nom i un calfred em recorre el cos, com si fossin les seves mans, les que me’l recorressin, com si ell fos aquí, a l’habitació del costat, i és tan dur, després, obrir els ulls un altre cop i trobar aquestes quatre parets blanques i no sentir res més que els passos dòcils i arrossegats de fora... I la pell, que encara tinc de gallina pel seu record, se’m fa llisa de cop. Abans del viatge, però, jo no en sabia res de mans que recorren cossos, ni de pells que es desperten 16