Derrotats 26 de gener 1939

Derrotats Narraci贸 de CarmeBarba basada en fets reals

DERROTATS “Terrassa, 26 de gener del 1939” Narració: Carme Barba Il·lustració: Arnau Busqueta Barba Fotografies: Delfí Busqueta

“ La derrota no sols divideix l’home dels altres homes, sinó també d’ell mateix. La injustícia de la desfeta rau en l’aparença de culpables que imposa als qui en són víctimes” Antoine de Saint Exupéry. Pilot de Guerra

Primera part Ha caminat tot el matí i ja hauria de tornar a casa, però va vagarejant pels carrers més desolats de la ciutat. Darrerament s’ha aprimat molt, fins i tot sembla que s’encongeixi. Cada dia més carregat d’espatlles i més cansat. Li fan mal els peus poc avesats caminar amb sabates, és un dolor somort i persistent.

S’atura davant les parets escrostonades i observa els esvorancs recents a les voreres. Vol passar per davant de la fàbrica que va cremar ahir al vespre, però quan hi és a prop recula, no gosa, se sent encara la pudor de la llana cremada i el terra és tot cobert de volves de cendra.

Camina d’esma cap a carrers més cèntrics, el silenci del barri l’aclapara. A mesura que es va acostant al centre troba més homes endiumenjats com ell: vestit fosc, gorra, sabates lluents, alguns, pocs, barret de feltre gris i abric negre.

Al girar una cantonada una gernació excitada l’empeny, ell es deixa endur per aquella riuada que aviat s’atura, es reparteix a banda i banda del carrer i espera.

Ell va resseguint amb la mirada la filera d’homes magres i revellits de l’altra banda del carrer. De tant en tant, darrera d’ells, una dona s’esmuny esporuguida dins un portal amb un farcell sospitós i feixuc a les mans.

Esclata de cop l’himne vencedor per tots els racons de la ciutat, la gent s’engresca amb l’arribada d’aquells que deien que no passarien mai i que ara són per tot arreu. Ell voldria fugir discretament però resta clavat, s’esforça per no pensar en res, perquè la ràbia no el traeixi. Els himnes militars exalten els ànims d’uns i ensorren els dels altres.

Ara sembla, però, que un engrescament foll s’hagi encomanat de tothom. Veu astorat com alguns homes de la vorera del davant es van traient la gorra i alcen el braç dret amb la mà ben estesa. Ell resta rígid, absent, li ve al cap la imatge del fill, al llit, a casa, ha tornat fa poc malalt i estossega sempre, com la filla gran que se li va morir fa un any escàs. També pensa en la dona ara sempre tan amarga i en la filla petita tan quieta que sempre el mira amb un silenci ple de retrets des d’aquells ullassos que se li mengen tota la cara.

Passen altius, inflats, tenen al rostre l’orgull de la victòria i la gent, la seva gent, aplaudeix. Els seus veïns, i alguns companys de feina aplaudeixen i responen als visques en aquella llengua que ara mana.

De sobte, un capità petit i de mirada fosca se li atura al davant encès d’ira. Ell s’espanta, s’adona que l’acusa però no entén de què. El capità crida cada vegada més fort i parla tant de pressa que ell no pot reaccionar, amb un cop el militar li llença la gorra per terra, ell enrogeix d’ira, però té tanta por que no s’ajup a recollir-la. El capità reprèn la desfilada.

Segona part Fins que no es va asseure a la cadira baixa davant la llar de foc, no es va adonar que tenia els peus glaçats i les mans balbes. Va remoure bé les brases i es va quedar molta estona en silenci amb les mans esteses prop de les flames que havia revifat amb la mirada fixa en les espurnes, sense poder pensar en res encara.

La dona va entrar a la cuina per acabar d’enllestir el sopar, va escórrer els cigrons que abans havia cuit i els va anar aixafant amb una forquilla, pacientment, sense alçar la vista. Era forta la dona va pensar ell, el dia abans havia pres part a l’assalt al celler cooperatiu i havia tornat a casa amb un farcell ple de cigrons, segó, llet

condensada i una mica d’oli en una llauna fastigosa. Sí, era forta la dona, mai es planyia de res, feia el que calia i avui hi hauria sopar a taula.

La noia petita va entrar més tard amb la nina nova al coll, una pepa de cartró que no li havia fet cap gràcia, quan com cada any els reis li havien portat enlloc de la de porcellana que ella havia demanat. Prou que hi jugava ara, es va dir ell, mentre la mirava sense afecte.

La nena es va arraulir a les faldilles de la mare i aquesta va llançar al seu home una llambregada reprovadora que l’allunyava cada vegada més d’elles dues. La petita era igual que sa mare: feble per fora però dura per dins, no el feia patir. El noi, en canvi, tan fort que semblava quan va marxar al front, ara s’acabava a la cambra del davant, tossint dia i nit.

Van sopar en silenci, amb l’única claror de la llar de foc. Havien tallat l’electricitat, però amb aquells cigrons passats per la paella amb una mica d’oli, aquell sopar hauria pogut ser una festa.

La dona anava i venia de la cambra del fill cada vegada més cansada. Ell hauria volgut entrar a veure’l, però ja feia massa temps que no sabia què dir-li.

La petita se’n va anar a dormir sense dir res. La dona passaria la nit asseguda en una butaca al costat del llit del noi, embolicada amb una manta com les darreres nits.

Ell es va quedar al costat del foc fins que la darrera brasa es va apagar. Després va passejar una estona amunt i avall per tota la casa a les fosques, tenia por de passar una altra nit sol en el seu llit tan fred. Tenia un malestar estrany que no entenia, potser necessitava el contacte d’una mà càlida i petita, sentir l’escalfor d’un petó a la galta, acaronar uns cabells de seda.

Es trobà de sobte a la cambra de les noies amb una punta d’espelma a la mà. Que menuda que es veia la petita en aquell llit gran on sempre havia dormit amb la germana, ara morta i on feien tanta gresca abans que ell no engegués un d’aquells crits seus que les emmudia de sobte.

Va sentir un inici de tendresa per aquella criatura no desitjada, per aquella boca més que havia arribat quan ja no hi comptava. Es va asseure al llit, els ulls se li començaren a negar de llàgrimes, va gosar passar una mà pel cabell de la nena amb molt de compte, però ella es va despertar i ofegà un crit, l’espant li feia brillar estranyament els ulls en la mitja foscor de la cambra. Va sortir de pressa.

Adonar-se que feia por a la seva filla el va acabar d’ensorrar. Va entrar a la cuina, només volia veure un got de vi, però quan es va haver acabat tota l’ampolla, va agafar la garrafa de sota l’aigüera i se n’abocà directament dos o tres gots més, fins que poder plorar.

Va plorar totes les llàgrimes que li havien anat embotint els sentits els darrers tres anys. Va deixar anar la tensió continguda des del començament de la guerra , des que el noi va marxar amb la lleva del biberó i ell no havia pogut fer res per impedir-ho. Des que la filla va començar a tossir i ja era massa tard i ell la va maleir perquè si no s’hagués empolvat tant la cara ho haurien vist abans que la tuberculosi l’engolia.

I va reviure els esdeveniments dels darrers dies, els bombardejos, el pànic, els esvorancs a les voreres, el foc a la nit cremant la fàbrica i ell mirant el foc impotent des del pati de casa.

I el contrast entre el silenci d’aquell mateix matí quan havia intentat trobar inútilment un metge per al fill i la bogeria al migdia quan les tropes de Franco entraven a la ciutat per totes bandes i la gent, la seva gent aclamant-les. I aquell capità petit i de mirada fosca que l’havia colpejat perquè no s’havia tret la gorra per saludar. I les banderes, les noves banderes onejant arreu i les campanes de Santa Maria repicant i repicant...

Es va adormir de cap a la taula de la cuina sense adonar-se que ja feia una bona estona que el seu fill havia deixat de tossir.

FINAL