núm.
002 any2008
Revist a de pensament m usical
El cant expressiu Una ressenya a l’obra de Mayte Martín > Carme Miró
L’any 1993 Mayte Martín enregistrà el seu segon disc, Free boleros, un cant de profundes expectatives musicals i d’emocions amoroses, que destacava per l’extraordinari domini de la seva veu i la privilegiada relació que la cantant mantenia amb el piano de Tete Motoliu (1933-1997). Fou un esdeveniment excepcional i d’un èxit notori que va concretar i donar ales a una brillant trajectòria que la cantant ha sabut preservar. Anys abans ja havia aconseguit alguns premis que assenyalaven les qualitats que ens duen a considerar a la peculiar artista com una cantant que sap manejar a la perfecció un estil, pulcre, límpid, meticulós, concís i, per suposat, esplèndid. Dic això perquè, el seu art personal el canalitza sobretot en el flamenc - la seva arrel, la seva identitat - i la seva veu ens transporta als balbuceigs més pregons de la llunyana humanitat que es varen desenvolupar en les vivències de les gents senzilles del poble: els autors de les lletres del flamenc més pur. En la seva biografia professional sovinteja un aire fresc i indomable que va construint amb els anys i que ratifica incansablement la seva voluntat de fer música amb l’únic objectiu de sentir i donar plaer a l’ escolta musical. Com diu ella, l’amor no té explicació i la metàfora de la seva obra, és precisament, aquest amor que professa a la música amb la seva generosa forma de ser: una finestra oberta a la il·lusió.
www.webdemusica.org
1
núm.
Sonograma
002
R ev i s t a d e p e n s a m e n t m u s i c a l
any2008
Cal insistir en la poesia i la música que compon, perquè Mayte Martín és una intèrpret que eleva l’esperit. Ella és una dona rebel, independent i tot un temperament. El dia que ens varem trobar per escriure aquest article, em va mostrar de forma natural el seu tarannà, el seu tracte cordial i gens altiu. M’impressionaren els silencis que utilitzava cada vegada que buscava una paraula precisa, matisada, viscuda- a dins del seu univers sonor i la seva passió per expressar les seves idees. Val a dir que aquestes observacions em varen donar una idea molt clara de l’autenticitat dels seus valors artístics i humans. Els trets de la seva personalitat (intueixo que deuen ser força indòcils) es fan visibles pels seus gestos expressius i sobretot, per la cristal·lina sinceritat que denota la seva mirada, nítida i de llarg abast, cada vegada que canta o parla del seu cant. Mayte Martín te una relació, gairebé divina- i això que ella no és diva- amb la música, cosa que li deu venir dels seus ancestres, perquè la mostra amb tanta naturalitat que fa pensar que les seves innates habilitats artístiques ja vénen de lluny. Es fa palès en la seva obra, el valor que ella dóna al flamenc, i fa honor al mestratge que ha rebut del seu admirat Pepe Marchena (1903-1976) i de la Niña de los Peines (1890-1969), dos dels seus mites que han entrat inevitablement en el seu propi destí. Des del primer recull de cançons que va enregistrar fins la darrera obra que ha gravat amb les pianistes franceses, Katia i Marielle Labèque, em crida l’atenció la seva especial puresa. Ella em diu que mai ha volgut flamenquitzar els boleros. No sé si se n’adona que la seva frase em produeix una enorme satisfacció perquè entenc que les modes, que sotmeten a alguns artistes a produir material sonor sense cap criteri artístic, a ella no li provoquen ni fred ni calor, la qual cosa em tranquil·litza i em fa pensar que el valor de la seva obra consisteix en l’exposició del seu material genuí, i que la seva activitat professional procedeix, tant en les gravacions d’estudi com en les actuacions en directe, de forma coherent. Els silencis m’ajuden a concentrar-me en la conversa, en un ambient calma estiuenca. L’obra de Mayte Martín és una obra meditada, pròpia d’una generació que
www.webdemusica.org
2
núm.
Sonograma
002
R ev i s t a d e p e n s a m e n t m u s i c a l
any2008
evoluciona i un dels seus objectius és fixar amb precisió melòdica la densitat del seu monòleg sonor. Escriu les lletres de les seves cançons amb molta cura i respon amb contundència afirmativa quan li pregunto si és autora de totes les sensacions i sentiments que expressen les seves lletres. És una enamorada de la melodia i posa èmfasi en la fonètica dels sons, dels mots, de les frases i dels pensaments. La seva morfologia creadora, de gran acoloriment vocal, es canalitza en els minuciosos treballs d’orfebreria sonora, creant un corpus de comunicació que representa, sens dubte, al seu imaginari musical. Mayte Martín canta des del seu mapa sonor, medul·lar i íntim, on ella es troba a gust a l’hora d’interpretar. És un lloc essencial, l’espai invisible, el seu racó preferit i amagat, on cuina les seves emissions fonètiques amb gran subtilesa. Canta des de molts llocs interiors perquè és una nòmada musical, que s’interessa en profunditat per l’elaboració de la melodia i s’ocupa de tot allò que ella creu que ha d’oferir al públic. Rotunda em respon, per tres vegades, que no pot cantar sense melodia. Al mateix temps, considera que el fraseig musical ha de ser tractat amb una precisió, gairebé obsessiva, per donar cabuda a innombrables i mesurats matisos,
www.webdemusica.org
3
núm.
Sonograma
002
R ev i s t a d e p e n s a m e n t m u s i c a l
any2008
tant si canta com si escolta. La minimalista cantant de l’obra Querencia, mot intraduïble -tot i que entenc aquesta mena de volença desitjada- posà aquest títol a una obra amb dissonàncies harmonitzades amb una indiscutible maduresa musical; obra que, a més a més, va marcar un estil de remarcables qualitats poètiques en l’escriptura de les seves cançons. Les lletres de moltes de les peces que canta són, com diu ella, una carícia poètica que surt de dins. Es diverteix sentint-se envoltada per diferents ambients instrumentals; se sent ben acompanyada tant per les cordes de la guitarra com per les cordes del piano. La llarga experiència acumulada en les seves diverses gires, l’han dut a desenvolupar una capacitat innata que li permet modificar amb audàcia les petites subtileses i els diferents matisos, quasi imperceptibles, de les cançons que interpreta en reiterades ocasions. En qualsevol cas, es defineix a ella mateixa com una persona obsessionada pel matís, cosa que la distingeix com una artista ocupada en la seva obra i una professional que posa molta atenció a la seva evolució humana i musical. Ha dedicat gran part de la seva vida a la investigació del flamenc i a “ficar-se de cap” en el seu ofici. De nou, un silenci, que ens recompensa amb una respiració profunda que m’ajuda a ordenar mentalment tot el que m’està explicant. Respecte a la producció De Fuego y de Agua, que a mi m’evoca un país nòrdic (volcànic i glacial) banyat per les aigües dels corrents oceànics de l’Atlàntic, a l’obra De Fuego y Agua, és on crec que la cantant ha trobat el punt mig de dos interessos fascinants que són molt importants per a ella: per una banda, aconseguir l’equilibri entre la subtilesa melòdica i el recorregut del timbre, i per altra banda, assolir l’expressió que va heretar dels “cantaores” més abruptes, com diu ella. Katia i Marielle Labèque, pianistes que interpreten a quatre mans un vast repertori
www.webdemusica.org
4
núm.
Sonograma
002
R ev i s t a d e p e n s a m e n t m u s i c a l
any2008
de música clàssica, van voler explorar el flamenc i han trobat en la veu de la Mayte Martín la resposta a allò que elles buscaven: Elegància i finesa d’una veu flamenca. I ara, s’obre una nova finestra a la il•lusió. Mayte Martín està immersa en la composició musical dels poemes del poeta Manuel Alcántara, un encàrrec que li han proposat des de Málaga. Un nou treball, un nou repte per a la seva intuïció musical. “alCANTARa MANUEL” és el seu nou treball , ple d’idees, de poesia sonora, de percussions amb matisos arrencats a les cordes de violins, contrabaixos, guitarres, i la genuïna veu de Mayte Martín. Molt possiblement, el CD estarà disponible el proper febrer. No vull concloure l’article, sense agrair a la Mayte Martín el temps que ens ha dedicat. Em vaig proposar fer una ressenya sobre la seva obra amb l’objectiu de descobrir i posar de relleu algunes de les facetes d’una cantant que vol sentir-ho tot, vol cantar-ho tot amb diferents paisatges sonors, i , sortosament, és ella qui posseeix un paisatge sonor de gran excel·lència musical que expressa amb una dignitat que la distingeix en el seu quefer musical.
Carme Miró Manero Agost, 2008
www.webdemusica.org
5