apartheid_se by Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Dossier de treball Servei Educatiu

Exposició

Apartheid El mirall sud-africà

Exposició

Apartheid El mirall sud-africà

Donovan Ward, Barbie Bartmann: reina de la festa d’antics alumnes, 20032005, escuma de poliuretà, pintura acrílica, teixits, pintures per a teixits, làtex, resina de polièster, filferro, cordill elàstic, vidre i acer dolç

Apartheid. El mirall sud-africà. és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i Bancaja. Es presenta al CCCB entre el 26 de setembre del 2007 i el 13 de gener del 2008 i a Bancaja durant el 2008. Comissariat: Pep Subirós Coordinació: Servei d’exposicions del CCCB Producció dels programes interactius: Currysauce Amb la col·laboració de Sabela Vázquez Espai: Sala 2 del CCCB Amb el suport de: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya I la col·laboració de: El Pais

Tracey Rose, The Kiss, 2002.

L’Apartheid

Text introductori a l'exposició

Textos i imatges de l'exposició Quadern de treball

11 43

Propostes del Servei Educatiu

Bibliografia i Filmografia

Peter McKenzie, Vying Posie [Mirant aquell lloc], sèrie Wentworth, 2004-2007

Montalegre, 5 08001 Barcelona Tel. 93 306 41 00 www.cccb.org Informació del Servei Educatiu: Tel. 93 306 41 35

de dimarts a divendres de 10 a 13 h. seducatiu@cccb.org

Racisme i apartheid avui Basada fonamentalment en documents i obres d’art procedents de Sud-àfrica, aquesta exposició convida el visitant a una reflexió sobre el racisme i les formes de discriminació, segregació i control induïdes, i molt sovint imposades, des de la tradició nord-occidental, sobre la base d’unes diferències suposadament essencials –biològiques i/o culturals– entre diferents col·lectius humans. L’exposició intenta mostrar com aquestes qüestions han tingut i continuen tenint un correlat en l’àmbit de la creació artística, i com aquest camp ha tingut i té una responsabilitat i un impacte importants en la lluita contra prejudicis i pràctiques que a llarg termini no només deshumanitzen les seves víctimes, sinó també aquells que en són promotors i responsables. L’exposició es concentra en la deriva sud-africana perquè el deliri i la tragèdia de l’apartheid segurament no són un fenomen anacrònic i superat, sinó una mena de «model» que ens suggereix claus interpretatives per entendre algunes de les característiques i dels problemes centrals del nostre temps. Les forces i les tendències dominants durant les darreres dècades en l’escena internacional tendeixen a reproduir vells mecanismes de desigualtat i exclusió i en creen de nous, tant a l’interior de les regions més privilegiades com, i sobretot, en les relacions entre els països més rics i els més pobres. En aquest sentit, abordar el fenomen del racisme, i en especial de l’apartheid sud-africà, vol dir submergir-nos no només en una història passada i aliena, sinó també en la cara fosca d’unes formes de raó –i en unes pràctiques– inscrites en la nostra pròpia història i en bona part encara vives.

David Goldblatt, Xolani Shezi, venedor de flors, Senderwood, Johannesburg, 1 abril 2000, impressió digital amb tintes pigmentades

Racisme i modernitat

Una de les grans paradoxes de la Il·lustració europea és que al seu interior es conceben i afirmen, de manera pràcticament simultània i a partir d’una mateixa inspiració naturalista, dues línies de pensament clarament contradictòries: d’una banda, les idees modernes sobre la dignitat i la igualtat de drets de tots els éssers humans –«tots els homes neixen lliures i són iguals davant la llei»–, formalment consagrades en la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa (1789); de l’altra, unes classificacions biologicoculturals de l’espècie humana que estableixen diferències insalvables entre diferents subespècies, les anomenades «races», així com una clara jerarquització intel·lectual i moral entre aquestes.

La invenció de les races Les «races» no han existit sempre. Com a realitat biològica, clara i distinta, no han existit mai. L’espècie humana presenta una immensa diversitat i variabilitat que fa inútil tot intent de definir agrupacions genèticament homogènies, estables i clarament diferenciades entre si. Tanmateix, des de mitjan segle XVIII, de manera paral·lela a l’abandonament de les cosmologies tradicionals de caràcter religiós en favor d’interpretacions cientificonaturalistes, la noció de «raça» –equivalent a «subespècie»– ha estat àmpliament utilitzada com a mecanisme classificador –i divisor– de l’espècie humana, mecanisme que ha arrelat profundament en la cultura i en el llenguatge moderns.

Bosquimans, Johannesburg Empire Exhibition, 1936

Gravat il·lustratiu de les diferents races humanes, Londres, 1850

Colonialisme i civilització

Sostinc que som la primera raça del món i que com més gran sigui la part del planeta habitada per nosaltres més se’n beneficiarà la humanitat. Cecil Rhodes La reflexió teòrica sobre la diversitat de l’espècie humana es va trobar ben aviat profundament entortolligada amb els interessos econòmics i polítics vinculats al modern colonialisme europeu, i també ben aviat les potències colonials van utilitzar les suposades diferències racials com una justificació de les seves polítiques discriminatòries a les regions colonitzades. En efecte, si hi havia diferències «naturals», genètiques, entre diferents subespècies, i aquestes diferències es traduïen en una escala jeràrquica que definia uns grups més plenament humans que els altres, res més natural i just que aplicar diferents ordenaments legals als diferents grups i negar a les «races inferiors» aquells drets que les «races superiors» s’atribuïen.

Escorta de l’or, Elephant Kloof, Sheba Gold Mining Co., Barberton, Transvaal, gener 1896

Exposició Colonial, Marsella, 1906

Construcció de la mirada eurocèntrica La complicitat entre, d’una part, les teoritzacions racials i racistes elaborades des dels àmbits científics i, de l’altra, les estratègies de dominació política i explotació econòmica desenvolupades per les potències colonials, troben al llarg del segle XIX i fins ben entrat el XX una clara expressió en la importació, des de les colònies fins a Europa, primerament d’individus i més endavant de grups sencers que són utilitzats, en part, com a objecte d’estudi per naturalistes, anatomistes, biòlegs, frenòlegs, antropòlegs, etc., i, sobretot, presentats tant per empresaris privats com per governs de tot Europa com a gran atracció popular.

Les arrels de l’apartheid

Desfilada commemorativa de la fundació de la ciutat: representació de la quantitat d’or obtingut el 1887, Johannesburg, 1936

Les polítiques discriminatòries contra les poblacions indígenes han estat una constant de tots els règims colonials. Tanmateix, en la majoria de colònies les formes més extremes de racisme es van anar suavitzant a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Al voltant de 1960, la gran majoria de dominis britànics i francesos van obtenir la independència i amb aquesta, almenys nominalment, el dret de les poblacions autòctones a decidir el seu futur. Sud-àfrica, però, va seguir una evolució peculiar, en bona part per la simultaneïtat de dues lògiques colonials diferents: la primera protagonitzada pels holandesos –posteriorment anomenats bòers o afrikaners–, i la segona encapçalada pels britànics. La diversitat d’idees, interessos i estratègies de bòers i britànics va provocar una contínua tensió entre les dues «tribus blanques», tensions que en diferents moments es van traduir en enfrontaments militars (guerres anglo-bòer de 18801881 i 1899-1902). Quan finalment britànics i bòers van pactar, l’any 1910, la creació d’un Estat independent i unificat –la Unió Sud-africana–, la gran majoria de la població no europea –així com les dones blanques– va ser exclosa del dret de vot. Un ampli ventall de pràctiques discriminatòries i segregacionistes van esdevenir lleis i polítiques oficials del nou Estat i van establir els fonaments del futur apartheid.

Or extret de la mina Glencairn & New Primrose, Johannesburg, agost 1897

Or i diamants El descobriment d’un riquíssim jaciment de diamants l’any 1875, a Kimberley, i poc després, el 1886, de la regió aurífera més important del món al voltant de l’actual Johannesburg, va exacerbar les tensions entre britànics i bòers fins a l’esclat d’una confrontació definitiva pel control de tot el territori i de les seves immenses riqueses minerals (Segona Guerra Anglo-bòer, 1898-1902). De manera semblant al que va ocórrer als Estats Units després de la Guerra Civil, la pau entre les «tribus blanques» es va fer a costa d’unes poblacions definides com a no blanques que representaven més del 80 per cent de la població total. Necessàries per al funcionament del sistema però vistes com una amenaça per a la supremacia blanca, aquestes poblacions van quedar cada cop més excloses de la democràcia, els drets civils i la prosperitat econòmica del país.

Discriminació i resistències El reforçament de les polítiques discriminatòries va provocar ben aviat una creixent oposició de les naixents organitzacions representatives de les poblacions afectades –totes aquelles considerades com a no blanques–, i en particular del South African Native National Congress, que més endavant donaria lloc a l’African National Congress (ANC), de la Industrial & Commerce Union (ICU) –el primer sindicat africà–, així com del moviment de resistència pacífica creat i encapçalat per un jove advocat indi resident des de 1893 a Durban: Mohandas Karamchand Gandhi Vinyetes, Umvikeli Thebe Newspaper, abril 1936

Gandhi i la resistència passiva L’any 1908, Gandhi va promoure i desenvolupar una estratègia de resistència pacífica (Satyagraha o «força de l’ànima») contra les polítiques i lleis discriminatòries. Aquesta forma de lluita no només va ser àmpliament adoptada per la comunitat índia de Sud-àfrica, sinó que també va tenir una forta influència en el conjunt de moviments d’oposició a la segregació i l’apartheid, en especial a l’interior de l’African National Congress (ANC).

Mohandas Karamchand Gandhi, 1906

Mirar i no mirar, veure i no veure Tenint en compte que la població blanca de Sud-àfrica mai no va excedir el 20 per cent de la població total, pot resultar sorprenent que la quasi totalitat de les obres produïdes durant la primera meitat del segle XX per artistes sud-africans d’origen europeu semblin ignorar l’existència de les quatre cinquenes parts de la població. El que aquesta absència iconogràfica revela és el grau de separació no només física, sinó també, i potser especialment, la distància mental i cultural entre una minoria blanca que continua autodefinint-se europea i els diferents grups demogràfics classificats com a no blancs. També hi ha, però, alguns artistes blancs que s’interessen per les poblacions i formes de vida dels en aquells temps definits com a «natives» i «coloureds»: Alfred Duggan-Cronin, Maggie Laubser, Irma Stern, Alexis Preller, Maurice van Eesch... Probablement és molt simptomàtic, tanmateix, que tret de comptades excepcions –com és el cas d’algunes obres d’Irma Stern–, aquest interès s’expressi gairebé sempre amb un tractament despersonalitzat, mancat de tota individualització, dels seus subjectes. La seva actitud general oscil·la entre un humanitarisme abstracte i condescendent, i una certa nostàlgia i idealització envers formes de vida tradicionals en procés de desaparició.

Alfred Duggan-Cronin, Encantador de serps tsonga, 1933 Irma Stern, Minyona vestida d’uniforme, 1955, oli sobre tela Gerard Sekoto, La cançó del pic, 1946-1947, oli sobre tela Alexis Preller, Cabana circular tradicional dels mapogga, 1953, oli sobre tela

Apartheid total

L’arribada al poder, l’any 1948, del National Party dirigit per Daniel F. Malan, va suposar la culminació de la campanya iniciada el 1934 pels nacionalistes afrikaners per imposar la seva hegemonia en el conjunt de Sud-àfrica. La crisi econòmica internacional de la dècada de 1930, agreujada a les àrees rurals per una llarga i fortíssima sequera, havia accelerat i intensificat els processos migratoris des del camp cap a les ciutats, especialment cap a Johannesburg, on milers d’afrikaners empobrits es van trobar competint amb els negres per llocs de treball mal pagats, mentre que els blancs d’origen britànic gaudien d’una posició dominant en els principals sectors econòmics i professionals. El programa d’apartheid del National Party –en bona part basat en una lectura racista de la Bíblia– prometia foragitar els negres de les ciutats i garantir els privilegis dels afrikaners com a suposat poble elegit, per facilitar-los l’accés als llocs de treball i a les posicions dominades pels britànics, mitjançant el reforçament i la generalització de les mesures discriminatòries i repressives contra els diferents grups classificats com a «no blancs».

Classificació racial sota l’apartheid El 1953, el nou règim ja havia promulgat un formidable conjunt de lleis per institucionalitzar el seu programa d’apartheid, el sistema més estricte de control i separació racial mai dut a terme. La pedra angular d’aquest sistema va ser la Population Registration Act (1950), que imposava la classificació racial de tots els ciutadans com a «Whites», «Coloureds» (categoria que incloïa els sans, els khoikhois, els malais i tota mena de mestissos) o «Natives» (en referència als africans negres). Poc més endavant s’hi afegiria «Asians» com una categoria separada. La classificació com a blanc garantia una situació de privilegi. Els «coloureds» es veien relegats a posicions inferiors en tots els aspectes de la vida economicosocial, però eren considerats superiors als «nadius», condemnats gairebé tots a unes condicions de vida i de treball d’extrema pobresa. Drum Magazine, juliol 1956, juny 1962

«Només blancs / Només negres», pont de ferrocarril segregat, Ciutat del Cap, c. 1950

Blancs / Blankes / Europeus, bancs segregats

Construcció d’habitatges a Soweto, William Cullen Library, University of the Witwatersrand, Johannesburg

Desenvolupament separat A més de les invocacions bíbliques, el National Party va desenvolupar un discurs ideològic relativament sofisticat per justificar l’apartheid i fer-lo aparentment compatible amb els principis democràtics de la tradició europea de la qual afirmava ser hereu: va ser la ideologia del «desenvolupament separat». No es tractava, segons aquest discurs, de considerar unes races superiors o inferiors a les altres, sinó de reconèixer-ne les diferències essencials, unes diferències que feien incompatible la convivència més enllà de les necessitats econòmiques estrictes. L’objectiu declarat de l’apartheid era, doncs, que cada grup racial visqués separadament d’acord amb la seva pròpia idiosincràsia, regint-se per les seves pròpies lleis, tot i que, això sí, en darrer terme sempre sota la tutela de l’autoritat blanca.

Segregant les ciutats La Group Areas Act (1950) va establir un sistema de segregació urbana més radical que l’existent fins a aquell moment i va prohibir que persones de diferents grups racials visquessin en una mateixa àrea. La seva aplicació va implicar la desarticulació i el desarrelament de velles comunitats multiracials, com ara Fietas i Sophiatown a Johannesburg, Cato Manor a Durban, District Six a Ciutat del Cap, etc. Altrament, ja des de l’any 1913 els successius governs sud-africans havien establert diverses «reserves» per mantenir una part substancial de la població negra allunyada de les àrees blanques. A partir de 1948, aquesta política es va ampliar i consolidar fins a esdevenir un dels eixos vertebrals de l’apartheid.

Resistències La política d’apartheid total del National Party va estimular la coordinació i unitat d’acció de les organitzacions d’oposició mitjançant campanyes de resistència cívica de caràcter fonamentalment pacífic. El 1953, anant més enllà de les protestes sectorials, l’African National Congress i els seus aliats –el South African Indian Congress, el Congress of Democrats i la South African Coloured People’s Organisation– van iniciar una campanya per donar veu als greuges populars. Amb aquest objectiu, van fer circular una «Crida per al Congrés del Poble» per demanar a gent de totes les races que escrivissin les seves reivindicacions per aplegar-les en una gran «Carta de la Llibertat».

Dia de protesta nacional contra la matança de 18 persones comesa per la policia l’1 de maig del 1950; Johannesburg, 26 juny 1950

Cartell de la Carta de la Llibertat, Cortesia University of the Western Cape -UWC, Robben Island Mayibuye Archives

La «Carta de la Llibertat» El «Congrés del Poble» va tenir lloc a Kliptown, un township de Johannesburg, el 25 i 26 de juny de 1955. S’hi van aplegar 2.884 delegats de totes les races i procedències. El Congrés va aprovar una «Carta de la Llibertat» [Freedom Charter] que es constituiria en una referència permanent de la resistència antiapartheid. Mesos més tard, 156 dirigents del Congrés van ser detinguts per la policia i acusats de traïció amb l’argument que la «Carta de la Llibertat», que exigia l’eliminació de tota discriminació racial, era un document subversiu i revolucionari. El judici contra els detinguts –Nelson Mandela entre ells– va tenir lloc a Johannesburg i Pretòria i va durar més de quatre anys. Al final, el març de 1961, la totalitat dels 169 acusats van ser declarats no-culpables pel tribunal.

El món de l’art: mirar i veure A partir de 1950, el centre de gravetat de la creació artística es desplaça des dels gèneres convencionals –com el paisatge, el retrat, les escenes domèstiques i de costums o l’exotisme– cap als temes politicosocials, reflectint i interpel·lant, sovint en clau metafòrica, la brutalitat política de l’apartheid, amb una presència i un pes cada cop més importants d’artistes pertanyents als grups classificats com a no blancs: Albert Adams, Peter Clarke, Ernest Cole, Dumile Feni, Durant Sihlali, Paul Ramagaga... A diferència, però, del període previ a l’apartheid, ja no són només els artistes de color, sinó també els millors artistes d’origen europeu –Harold Rubin i David Goldblatt en són dos exemples destacats– els qui reflecteixen la tràgica situació del país i fan una significativa contribució a la denúncia i resistència contra el caràcter degradant de l’apartheid.

Ernest Cole, El Govern no es pren seriosament l’equipament de les escoles per a negres, sèrie Educació per a la servitud, House of Bondage; c. 1967 Dumile Feni, Accident de tren, 1966, carbonet i llapis conté sobre paper Peter Clarke, Paisatge turmentat, 1976, tríptic, acrílic sobre tela

Estats d’emergència

La neutralització política de les organitzacions antiapartheid més importants va donar un respir al Govern durant uns anys. Tanmateix, la massacre de Sharpeville i la intensificació de tota mena de mesures repressives contra l’oposició va eliminar definitivament, tant a l’interior del país com a l’exterior, tota credibilitat política i moral del règim de supremacia blanca. Sota l’aparent calma van germinar les llavors d’una resistència més radical i aferrissada, que tindria el punt de no-retorn en la revolta de joves estudiants de Soweto l’any 1976. Les autoritats van intentar apagar el foc amb reiterats estats d’excepció, amb l’objectiu d’imposar el seu ordre a qualsevol preu, donant carta blanca a les forces de seguretat per actuar impunement, al marge de la llei.

Soweto 1976 El 13 de juny de 1976, el Comitè d’Acció del Moviment d’Estudiants Sud-africans, una organització adscrita als principis del moviment Black Consciousness, va acordar organitzar una manifestació pacífica per protestar contra la introducció de la llengua afrikaans a les escoles negres. La manifestació va tenir lloc el 16 de juny. La repressió policial va ser brutal i va matar tres joves estudiants. La revolta de Soweto, que es va escampar immediatament per tot el país, revela l’impacte del Black Consciousness com a estímul decisiu per tornar a plantar cara a la supremacia blanca i marca un punt d’inflexió decisiu en la lluita contra l’apartheid. Langa High School, manifestació d’estudiants del Cap en solidaritat amb Soweto, Cape Images, 1976

Policies patrullant una reunió pública del Front Democràtic Unit (FDU). L’endemà, el Govern de l’apartheid va declarar l’«estat d’emergència nacional», Khotso House, Johannesburg, 11 juny 1986 © Anna Zieminski / iAfrika Photos

Vista aèria de District Six des de la ciutat, c. 1988

District Six (Ciutat del Cap) Un dels casos més emblemàtics de l’aplicació de la Group Areas Act –la llei que segregava radicalment les àrees urbanes en funció de criteris «racials»– es va produir durant les dècades de 1970 i 1980 al District Six de Ciutat del Cap. Aquest districte, situat ben bé al centre del conglomerat urbà, era el barri més multiracial de la ciutat, amb predomini d’una població on confluïen totes les herències i tradicions de les diferents i successives onades de pobladors. La decisió de destruir el barri i desplaçar els 60.000 residents es va haver d’enfrontar a una forta resistència, encapçalada pels veïns però secundada per un ampli moviment ciutadà que incloïa sectors antiracistes de la població blanca. El moviment no va aconseguir evitar la destrucció del districte, però va paralitzar els projectes de reconversió de la zona en una àrea residencial estrictament blanca. Des de 1982 fins fa molt poc, els solars erms del vell District Six han constituït un dramàtic memorial dels deliris de l’apartheid. Recentment, després d’un llarg procés de restitució, s’hi han començat a construir nous habitatges per als antics residents.

Implosió, transició A la fi de la dècada de 1980 es va fer evident, fins i tot per als sectors més recalcitrants, que la vigència de l’apartheid en un país on la població blanca constituïa poc més del 15 per cent del total tenia els dies comptats, especialment després de la caiguda del mur de Berlín i el final de la guerra freda. La sortida només podia ser un acord negociat, o bé una guerra civil. El 1988, en ple ascens dels moviments antiapartheid, Nelson Mandela havia ofert al Govern, des de la presó, l’obertura de negociacions per a una transició pacífica a un sistema democràtic, oferta que va ser rebutjada. A l’agost de 1989, Frederik W. de Klerk, de l’ala relativament moderada del National Party, va substituir l’ultradretà Pieter W. Botha com a president del país i va obrir les negociacions.

Inauguració de la presidència de Nelson Mandela la seu del Govern, Pretòria, 1994

William Kentridge, Art en estat de gràcia / Art en estat d’esperança / Art en estat de setge, 1988-1989, tríptic, serigrafies

Sam Nhlengethwa, Molt desagradable, 1992, collage i aquarel·la sobre paper

Norman Catherine, A reveure, 1991, oli sobre fusta i tela

Jane Alexander, Al final del dia ens necessitareu, 1986, fotomuntatge

Art en estat de setge A partir de mitjan dècada de 1970, i en especial arran de la revolta iniciada a Soweto i de l’assassinat d’Steve Biko, la creació artística sud-africana experimenta una embranzida extraordinària protagonitzada per artistes de tots els colors i procedències. Obres com les de Jane Alexander, Willy Bester, Norman Catherine, Keith Dietrich, William Kendritge, Ezrom Legae, Sfiso Ka-Mkame, Billy Mandindi, Sam Nhlengethwa, Penny Siopis i Paul Stopforth, entre altres artistes destacats actius en aquest període, estan clarament referides al seu context immediat i ens confronten amb l’infern material, polític i moral d’una societat infectada pel virus del racisme i la discriminació racial. Alhora, moltes de les obres, d’una qualitat i una densitat excepcionals, transcendeixen aquest context i ens alerten sobre els abismes de crueltat i mesquinesa en què pot enfonsar-se l’esperit humà en defensa de posicions de domini i control i, en especial, sobre la proclivitat dels poderosos a perpetuar, per tots els mitjans si cal, els seus privilegis.

5. Sud-àfrica després de l’apartheid

L’experiència sud-africana mostra que és possible sortir de l’infern, però que curar les ferides és un procés llarg i difícil. Malgrat les profundes transformacions dutes a terme des de 1994, moltes de les desigualtats creades per l’apartheid encara continuen vigents actualment. El país pateix una fortíssima polarització socioeconòmica: mentre que un 60 per cent de la població té uns ingressos inferiors a 7.000 dòlars, un 2,2 per cent en guanya més de 50.000. Malgrat les mesures governamentals de discriminació positiva (Black Economic Empowerment), el 90 per cent de la pobresa afecta la població negra. El 80 per cent de les terres cultivables continuen en mans de la minoria blanca. D’altra banda, el llegat de l’apartheid no només es reflecteix en la persistència de les desigualtats materials, sinó en tots els ordres de la vida social: des de les formes d’organització urbana fins a les condicions d’habitatge, educació i salut; des del recel i la desconfiança entre els grups de diferent origen «ètnic» fins a uns nivells de violència i criminalitat molt elevats que justifiquen tota mena de barreres i dispositius de seguretat i que contribueixen a mantenir-los.

Violència, por, seguretat Un dels aspectes més reveladors de la realitat sud-africana és l’omnipresència de mesures i sistemes de seguretat en tots els àmbits de la vida, des dels més domèstics i privats fins als més institucionals i oficials. L’obsessió per la seguretat reflecteix tant els alts nivells de violència i criminalitat com la desconfiança i els prejudicis que en bona part continuen amarant les relacions entre els diferents grups i sectors socials. La forta polarització socioeconòmica, la criminalitat, la por i els prejudicis se sumen i es realimenten mútuament per prolongar un entorn social extremament deficitari d’espais públics i de moments i mecanismes de cohesió col·lectiva.

Mistrust 2004, Yeoville, Johannesburg, 2004, Photo Ismail Farouk

Anton Kannemeyer & Conrad Botes, LSM (Living Standard Measure), 2005

Santu Mofokeng, La democràcia és per sempre, Pimville, 2004, gelatina de plata sobre fibra

La sida com a símptoma Una àrea específica on el tràgic llegat de l’apartheid s’ha manifestat amb especial cruesa ha estat l’enfocament de la sida per part de les autoritats sud-africanes. Entre els anys 1990 i 2005, el nombre de persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) va passar de 100.000 a 5 milions; és a dir, el 22 per cent de la població sud-africana d’entre 15 i 49 anys d’edat. A més de tots els factors associats a la pobresa, aquest increment estratosfèric es va veure afavorit per uns nivells dramàticament elevats de violència sexual i de gènere, així com per l’estigma atribuït a les persones víctimes de la sida i per l’exclusió social de la qual eren objecte, cosa que va induir una actitud general d’ocultació i negació de la malaltia per part dels afectats i que va facilitar la ulterior expansió de l’epidèmia. Fins fa molt poc, el Govern de Thabo Mbeki ha subestimat l’extrema gravetat del problema i durant molt de temps s’ha mostrat poc inclinat a subministrar tractaments mèdics d’eficàcia reconeguda als malalts amb l’argument que el que cal és un enfocament sanitari emmarcat en una política general de desenvolupament que posi l’accent a millorar l’alimentació i la higiene, l’assistència sanitària primària i l’eradicació de les plagues que assolen el continent africà.

Art: ulls que continuen mirant La creació artística a la Sud-àfrica postapartheid continua tenint una vitalitat i una riquesa no gens habituals. Una part considerable de la nova creació té un cert caràcter introspectiu i posa l’èmfasi en l’experiència individual. Tanmateix, la preocupació per les dificultats, els conflictes i les esperances d’ordre col·lectiu –en els terrenys, per exemple, de la memòria històrica, la justícia social, la vida urbana o les noves formes de racisme i discriminació–, continuen sent objecte privilegiat d’atenció tant per part de molts dels millors artistes actius durant l’apartheid com dels més joves. En tots els casos, una diferència significativa és que si en el període anterior moltes de les obres eren un crit angoixat, en aquesta nova etapa sovint tenen el to d’una reflexió, en alguns casos carregada d’humor i ironia. Com el país mateix, l’art sud-africà continua constituint un escenari i un observatori privilegiats en els quals i des dels quals acostar-nos a les qüestions cardinals del nostre món.

Zapiro, Portador de la sida / Portador d’ignorància / Portador de prejudicis / Portador de por. Sowetan, 3 de març de 1997

6. Apartheid global: la vella Sud-àfrica com a paradigma

Velles i noves formes de discriminació i segregació racial tornen a tenir un paper rellevant, tant en l’actual sistema mundial com a l’interior de les societats formalment democràtiques. Malauradament, no constitueixen episodis aïllats, sinó elements simptomàtics del nou ordre internacional o de les respostes locals als desajustos i problemes plantejats per una globalització dels grans moviments econòmics i socials dominada no només per la lògica neoimperial de les principals potències i les grans corporacions econòmiques, sinó també per unes nocions de superioritat racial que ignoren la igualtat bàsica de tots els éssers humans. Els principals col·lectius afectats pels prejudicis i les pràctiques discriminatòries continuen sent, fonamentalment, els mateixos que abans: aquells que tenen un color de pell més fosc que la majoria d’europeus, i també aquells procedents de les zones més empobrides del planeta; és a dir de regions que durant molt de temps han estat colonitzades, o neocolonitzades. Des d’aquesta perspectiva, l’apartheid sud-africà pot ser vist no només com una manifestació extrema del vell racisme d’arrel occidental, sinó també com un dramàtic però esclaridor antecedent, metàfora i paradigma d’alguns aspectes fonamentals inherents a l’actual ordre mundial.

Breu història d’una tanca L’exèrcit ja ha estès tres quilòmetres de xarxa de filferro a la frontera de Melilla El País, 30 setembre 1996

…………… La reixa de Melilla obliga les màfies a canviar la ruta dels subsaharians El País, 7 novembre 1998

…………. Interior accelera els tràmits per reforçar la tanca que separa la frontera entre Melilla i el Marroc Europa Press, 9 setembre 2005

Melilla: 2 anys de gestió Rètol informatiu de la Delegació del Govern a Melilla, gener 2007 Elevació de 4,15 metres de la tanca interior i millora dels sistemes de detecció

2.485.118,-€ l’any 2004 Elevació de 3,30 metres de la tanca interior, millores en el perímetre, engrandiment de tota la tanca exterior i direcció de l’obra

7.471.753,-€ l’any 2005 Obres especials de protecció a la zona d’Aguadú

Completar sirga tridimensional i elements de seguretat fins a 7,60 metres de la tanca

13.948.834,-€ l’any 2005

La Razón, 18 setembre 2005

32.492.046,-€ invertits en dos anys per millorar la seguretat de la frontera ………….. La col·laboració marroquina permet el «tancament» del perímetre fronterer de Ceuta i Melilla, segons el Govern

Europa Press, 17 octubre 2005

….. El Govern presenta la tercera tanca de Melilla, la qual impedeix que els immigrants es lesionin en saltar Agència EFE, 22 març 2006

Fotografies de José Palazón Osma / PRODEIN

Fins al 14 de març de 2007 s’han documentat més de 8.800 morts. En molts casos, es desconeixen el nom i el país d’origen de les víctimes a causa de la seva pràctica habitual de desfer-se de tot document d’identitat que en faciliti la repatriació.

2.184.805,-€ l’any 2005

…………. Dos mil subsaharians es dirigeixen cap a la frontera de Melilla per intentar la «gran allau» .............. El Marroc cava una rasa al llarg de la seva frontera per evitar les allaus

Europa fortalesa Des del 1993, l’organització no governamental UNITED, amb seu a Amsterdam (www. unitedagainstracism.org), ha comptat, a través de tots els mitjans possibles i només sobre la base de fonts fiables, les morts d’immigrants i refugiats mentre aquests intentaven arribar a Europa, o intentaven no ser-ne expulsats.

Sirga tridimensional i obra nova i d’inversió al llarg de la frontera

6.401.536,-€ l’any 2006

Melilla Hoy, 27 juny 2007

Entre el 1961 i el 1989, mentre hi va haver el mur de Berlín, els intents d’escapar-se de la RDA van causar almenys 125 morts. Algunes estimacions eleven aquesta xifra fins a 200.

Cartografies temĂ tiques Aquests mapes els podeu trobar al CD interactiu que acompanya aquest Dossier

42 Santu Mofokeng, Rockville. Sèrie tanques publicitàries, 2002, impressió lambda.

Quadern de treball Materials complementaris

Apartheid El mirall sud-africà

Propostes del Servei Educatiu

L’exposició des del meu punt de vista…

5. Post-apartheid Zwelethu Mthethwa, Propietat immobiliària, 2005-2006

William Kentridge, Tinta Stephens, 1994, carbonet i pastel sobre paper

6. Apartheid global, racisme local Peter McKenzie, Vying Posie [Mirant aquell lloc], sèrie Wentworth; 20042007

4. Estats d’emergència Sfiso Ka-Mkame, Cartes a Déu, 1988, pastel a l’oli sobre paper

2. Les arrels de l’apartheid George Pemba, Perdó, senyora, 1945, aquarel·la, llapis i aiguada sobre paper

3. Apartheid total Albert Adams, Sud-àfrica, 1959, tríptic, oli sobre fusta

1.Racisme i modernitat Helmut Starcke, Clio, musa de la història, 2001, acrílic sobre tela

Suggeriment de treball de recerca per a l’alumne:

Com hem vist a l’exposició, Sud-àfrica ha representat durant dècades un exemple extrem i violent de segregació racial, però tots sabem que el mapa del racisme, malauradament, no té fronteres. Cada dia trobem, arreu del món, brots de racisme i preocupants manifestacions d’intolerància.

Tenint present el contingut de l’exposició, busca notícies als mitjans de comunicació que posin de manifest la pervivència del racisme i la xenofòbia en la nostra societat. A partir d’aquesta documentació elabora un petit dossier acompanyat d’una reflexió personal sobre el tema.

Bibliografia:

BUTHELEZI, Gatsha: Sudáfrica: mi visión del futuro, Círculo de Lectores, Barcelona, 1990. COETZEE, J.M.: Esperant els bàrbars, Edicions Proa. Barcelona, 2003. RUBIN, Leslie: El Apartheid en la práctica, Servicio de Documentación y Difusión de la Asociación de las Naciones Unidas en España, Barcelona, 1985. FAIRBRIDGE, Lynne: Un Amic a Sud-àfrica, Ed. Cruïlla, Barcelona, 1993. GORDIMER, Nadine: La filla de Burger, Edicions 62, Barcelona, 1996. GORDON, Sheila: ¡Ni una hora más!, SM Gran angular, Madrid , 1991 . GUILOINEAU, Jean: Mandela: la igualdad es posible, Espasa-Calpe, Madrid, 1991. JELLOUN, Tahar Ben: El racisme explicat a la meva filla, Editorial Empúries, Barcelona, 1998. JOHNSON, R.W.: Historia de Sudáfrica. El primer hombre, la última nación, Editorial Debate, Madrid, 2005. JOUBERT, Elsa: Una Mujer llamada Poppie, Salvat, Barcelona, 1987. ROSS, Robert: Historia de Sudáfrica, Ediciones Akal, Madrid, 2006. MALAN, Rian: Mi corazón de traidor: un exiliado sudafricano regresa para enfrentarse a su país, su tribu y su conciencia, Anagrama, Barcelona, 1992. MANDELA, Nelson: El largo camino hacia la libertad, Punto de lectura, Barcelona, 2004. SAMPSON, Anthony: Negro y oro: Sudáfrica: magnates, revolucionarios y “apartheid”, Grijalbo, Barcelona,1988. SERRA, Carles: Diversitat, racisme i violència: conflictes a l’educació secundària, Eumo editorial, Vic, 2006.

Filmografia:

Come back, Africa. EUA 1960. 95’. Direcció: Lionel Rogosin. Intèrprets: Miriam Makeba, Vinah Makeba, Zachria Makeba, Molly Parkin. Matar a un ruiseñor (To Kill a Mockingbird). EUA 1962. 125’. Direcció: Robert Mulligan. Intèrprets: Gregory Peck, Mary Badham, Brock Peters, Phillip Alford. Adivina quién viene esta noche (Guess Who’s Coming to Dinner). EUA 1967. 110’. Direcció: Stanley Kramer. Intèrprets: Spencer Tracy, Sidney Poitier, Katharine Hepburn. Grita libertad (Cry Freedom). Regne Unit. 1987. 150’. Direcció: Richard Attenborough. Intèrprets: Kevin Kline, Penelope Wilton, Denzel Washington. Un mundo aparte (A World Apart). Regne Unit. 1988. 113’. Direcció: Chris Menges. Intèrprets: Jodhi May, Jeroen Krabbe, Barbara Hershey. Una árida estación blanca (A Dry White Season). EUA 1989. 97’. Direcció: Euzhan Palcy. Intèrprets: Donald Sutherland, Marlon Brando, Susan Sarandon, Janet Suzman, Zakes Mokae. La fuerza de uno (The Power of One). EUA-Austràlia. 1992. 127’. Direcció: John G. Avildsen. Intèrprets: Stephen Dorff, Armin Mueller-Stahl, Morgan Freeman, John Gielgud, Fay Masterson, Robbie Bulloch, Marius Weyers, Clive Russell. Llanto por la tierra amada (Cry, the Beloved Country). Sud-àfrica. 1995. 106’. Direcció: Darrell Roodt. Intèrprets: James Earl Jones, Richard Harris, Charles S. Dutton, Ian Roberts, Vusi Kenene, Leleti Khumalo. In my Country (Country of my Skull). Regne Unit-Irlanda. 2004. 105’. Direcció: John Boorman. Intèrprets: Samuel L. Jackson, Juliette Binoche, Brendan Gleeson. Atrapa el fuego (Catch a Fire). EUA, França, Regne Unit, Sud-àfrica. 2006. 101’. Direcció: Phillip Noyce. Intèrprets: Tim Robbins, Derek Luke, Bonnie Henna, Mncedisi Shabangu, Tumisho Masha, Sithembiso Khumalo, Terry Pheto.

Servei Educatiu del CCCB Per a qualsevol consulta: e-mail Seducatiu@cccb.org o bé a la web www.bcn.es/imeb/program.htm

Centre de Documentació: El CCCB té un centre de documentació que posa a disposició del professorat i els alumnes que ho sol.licitin documentació sobre les exposicions, alhora que ofereix una biblioteca especialitzada en espai públic i temes urbans. Al Centre de Documentació podreu trobar els quaderns educatius realitzats en anteriors exposicions i els catàlegs citats a la bibliografia.