SESSIÓ 1 Dimarts 7 d’agost, a les 22 h
VÉNUS NOIRE d’Abdel Kechiche 2010 / 159 min / 35 mm / França i Bèlgica / VO anglès i francès, Subt. anglès i català Pel·lícula no recomanada per a menors de 18 anys Sessió programada per Àngel Quintana, professor de cinema a la Universitat de Girona i coordinador a Catalunya de l’edició espanyola de Cahiers du Cinéma: Caimán Cuadernos de Cine. És col·laborador en revistes especialitzades com Arxius de la Filmoteca o Nosferatu.
Martirologi de la dona salvatge Àngel Quintana L'any 1991 va esclatar un escàndol mediàtic en el món museístic després que el metge d’origen haitià Alphonse Arcelin escrivís una carta a l’Ajuntament de Banyoles denunciant que al Museu Darder, dedicat a la història natural, s'exhibís una peça de taxidèrmia d’un boiximà dissecat a París l’any 1830. El «Negre» havia estat adquirit pel Museu Darder de Banyoles el 1916 i el seu cos dissecat va convertir-se en la principal atracció i reclam del museu. El recurs posat pel metge va servir per discutir el model museístic del segle XIX respecte a la història natural i per retornar la dignitat a l'home que mai va ser enterrat. L’any 2000, el «Negre» va ser retirat de Banyoles per ésser enterrat a la seva
terra natal de Botswana, després d'haver estat més de noranta anys exhibit en una vitrina. El popular cas del «Negre de Banyoles» té molts punts de relació amb el cas de Saartjie Baartman, una dona sud-africana que va ser trasllada a Europa perquè representés en diferents fires el paper d’una dona salvatge, d’una fera humana criada a la selva. La dona va triomfar a les barraques d’atraccions i també va començar a generar diversos interrogants en el món de la ciència quan es va veure que les proporcions del seu clítoris tenien alguna cosa especial. Els científics també varen mirar, analitzar i diagnosticar el seu cos. Mentre Saartjie es
convertia en una estrella en el món de l’espectacle, viatjant de París a Londres, era cridada pel món de la ciència. També va cridar l’atenció en el món de la prostitució, convertint-se en un luxe exòtic en els bordells més sofisticats de París. Com el «Negre de Banyoles», el cos de Saartjie Baartman va ser conservat per a la posteritat, però en la seva conservació no varen intervenir els taxidermistes, sinó els científics. Saartie va morir molt jove degut als excessos i maltractaments de la seva vida, juntament amb les malalties que va agafar en l’exercici de la prostitució. Els científics del Museu de la Ciència de París varen decidir fer un motllo de guix del seu cos i convertir-lo en una estàtua que va ser exhibida durant anys al museu per mostrar la seva raresa i exotisme. Darrera dels casos del «Negre de Banyoles» i de Saartjie Baartman s’hi amaga un gran debat de fons que té a veure amb el colonialisme del XIX, la creació de formes d’atracció cap a l’exotisme i els models museístics i científics que varen establir determinades concepcions del coneixement de l’altre. Abdel Kechiche, cineasta francès d’origen magrebí, s’ha convertit gràcies a dues reputades pel·lícules -L’esquive (La escurridiza, 2003) i La graine et le moulet (Cous-cous, 2007)- en un dels més suggeridors cineastes que treballen dins del cinema francès. La seva mirada, preocupada per l’alteritat, les formes d’integració, els usos del llenguatge i la recerca d’oportunitats des de la perspectiva de la diferència cultural, ha creat un seguit de discursos potents. La crua història de Saartjie Baartman, coneguda com la «Venus Hotentote», proposava a Kechiche la possibilitat de reprendre un seguit de qüestions essencials sobre com una determinada idea de l'exotisme salvatge posava en crisi els valors d'allò humà i com alguns dels paràmetres d’una certa política colonial poden continuar vigents en l’actual Europa postcolonial. Saartjie és utilitzada en un primer moment per convertir-se en una fera. Apareix lligada als escenaris i s’alerta el públic que no s’hi acosti massa perquè és una criatura molt perillosa. Saartjie assumeix el paper de fera com si fos una representació, guanya diners i perpetua un model d’exotisme que posa en qüestió la seva pròpia identitat com a dona i com a africana. Més tard, però, el seu cos també serà utilitzat per la ciència
perquè aquesta pugui establir la seva veritat. Els científics la contemplen, l’examinen, la mesuren com si fos un objecte estrany, com si en els espais més remots el món salvatge fos capaç de generar altres espècies. El seu clítoris es vist com una raresa. En el fons, Kechiche no fa més que interrogar, a partir de la presència de la «Venus Hotentote», sobre les formes mitjançant les quals s’ha arribat a configurar la pulsió escòpica masculina occidental. La pel·lícula estableix diversos jocs de mirades: la mirada de la por, la mirada cap a allò sinistre, la mirada del desig morbós cap a la diferència. La dona és vista com un monstre, tant pels clients que la desitgen, com pels que la volen estudiar. El problema de fons consisteix en preguntar-se on radica veritablement la dimensió humana; on es troba la persona. Abdel Kechiche no realitza una pel·lícula gens complaent. L’espectador que observa la Venus Hotentote i que penetra en el discurs de Vénus noire també és increpat perquè observi el cas amb raresa o perquè la seva mentalitat postcolonial estableixi múltiples perjudicis. Kechiche no busca la complaença, sinó el malestar. Vénus noire és una pel·lícula d’època situada a inicis del segle XIX, però trenca amb tot clixé del cinema sumptuós en la recreació escènica o d’ambientació acadèmica del passat. La seva estratègia es basa en l'excés. Mitjançant un seguit de repeticions d’actuacions, posades en escena i vexacions físiques o morals, ens va mostrant un món cruel en el qual, en nom de la superioritat de la raça, es degrada a una persona, tant per la seva condició de dona com per la seva condició de salvatge. El recorregut de la protagonista és com una mena de martirologi en què els límits de degradació d’allò humà es van pervertint fins arribar a mostrar el costat més ferotge de la crueltat inhumana. En el fons, Kechiche es proposa dinamitar les bases d'una determinada concepció de l'alteritat que han estat presents a Europa. Saartjie Baartman, com el boiximà del Museu Darder de Banyoles, ha esdevingut la icona d'un model de societat en què més enllà de la civilització hi havia allò salvatge i en què la superioritat de classe i raça ho discriminava tot. La diferència essencial respecte el «Negre de Banyoles» radica en què la «Venus Hotentote» era dona.