SESSIÓ 3 Dijous 9 d’agost, a les 22 h
DIAMOND FLASH de Carlos Vermut 2011 / 130 min / vídeo / Espanya / VO castellà Sessió programada per Jordi Costa, crític de cinema al diari El País i a les revistes Fotogramas i Caimán Cuadernos de Cine.
«Diamond Flash». Un laberint sense centre Jordi Costa Dibuixant de traç estilitzat i declarat gust per la sofisticació narrativa, Carlos Vermut es va donar a conèixer l’any 2006 com un dels més prometedors efectius en l’exigent relleu generacional que estava vivint la historieta espanyola del recent estrenat mil·lenni. Obres com El banyan rojo (premi Injuve 2006), Psicosoda i Plutón BRB Nero. La venganza de Maripili –basat en la sèrie de televisió Plutón BRB Nero, dirigida per Álex de la Iglesia- van acreditar la seva ferma identitat estètica, però, quan aquesta gratificant fase d’eclosió encara no havia esgotat tot el seu potencial, Vermut va prendre la decisió de posar un punt i a part a la seva trajectòria en la narrativa dibuixada i convertir-se en una altra cosa: concretament, en el director que podia
proporcionar a un cinema espanyol en profund estat de perplexitat davant del seu avenir immediat, l’electroxoc que feia temps que reclamava a crits. Anomenar Carlos Vermut la gran esperança blanca del cinema espanyol que ressorgeix sobre les ruïnes d’allò que, en el passat, va ser considerat l’únic cinema espanyol possible –el cinema de la indústria- pot sonar a tòpic, però no ho és: el seu treball és una afortunada raresa, un illot, i aconsegueix que l’expressió cinematogràfica sigui la directa prolongació d’una mirada subjectiva, rabiosament personal, tan allunyada de les convencions del cinema de consum com de les tendències de temporada que, en ocasions, regeixen i modulen els registres de certes estètiques minoritàries. Per
dir-ho d’alguna manera, les seves pel·lícules li plantejarien tants problemes a una multisala com a una cinemateca. El seu primer curtmetratge, Maquetas (2009), va ser premiat a la VII edició del Notodofilmfest: en ell, la convincent textura d’un fals documental reclamava una zona d’ambigüitat, dominada per un refinadíssim humor negre, entre el discurs de les víctimes del terrorisme i l’homenatge definitiu post-pop al kaiju-eiga, el subgènere japonès de pel·lícules protagonitzades per colossals monstres radioactius. Més tard, Michirones (2009), el seu següent curt, combinava costumisme i deliri psicotrònic a partir de la furtiva trobada en un hotel de dos amants lesbianes. L’heterodòxia del Carlos Vermut dibuixant semblava haver-se mudat de mitjà sense haver perdut ni un bri de força i originalitat, però ningú havia preparat els més fidels seguidors del creador per allò que vindria després: Diamond Flash, el seu primer llargmetratge, un endimoniat trencaclosques creatiu de més de dues hores de duració, que el cineasta va autofinançar amb els diners percebuts per haver dissenyat els personatges d’una sèrie infantil, Jelly Jamm, i que va aconseguir poblar amb un portentós elenc d’actors i –sobretotactrius reclutat a través d’Internet.
A Diamond Flash també hi ha uns personatges de dibuixos animats que apareixen en punts estratègics?, arbitraris?- de la trama, aportant allò que potser no són més que falses pistes per satisfer un dels impulsos humans més fútils: la necessitat de comprendre-ho tot, com bé assenyala un dels personatges de la pel·lícula. A través de llargues seqüències dialogades, Diamond Flash crea un estrany univers poblat per dones maltractades, nenes desaparegudes, treballadores socials, superherois amb l’ànima
tèrbola, bruixes amb debilitat pel sentit de l’humor, germans i pares incestuosos -o no-, germanes a la recerca de venjança i dones que han trobat en la foscor la perfecta trinxera per relacionar-se amb el món.
La primera pel·lícula de Carlos Vermut –estrenada al festival Abycine, guanyadora del premi Rizoma i programada al si d’altres certàmens receptius als nous desafiaments del cinema després del cinema- pot portar l’espectador a invocar els noms de Jacques Rivette, Mariano Llinás o Quentin Tarantino, però el cert és que Diamond Flash no té res de derivatiu: és una pel·lícula que no s’assembla a res més que a si mateixa, un retaule del dolor -del dolor infligit i del dolor sofert- que es desenvolupa a la zona crepuscular que separa el drama excèntric de la comèdia buidada. Segons el seu director, Diamond Flash és una pel·lícula de superherois en la qual el superheroi no és més que una figura secundària al fons del pla: una figura que, a més, apareix despullada de tota connotació heroica per convertir-se en el cor negríssim d’un laberint sense centre aparent i sense sortida a la vista. Hipnòtica, fascinant, increïblement estranya, Diamond Flash és una pel·lícula fora del temps, capaç de seduir espectadors de tot tipus, però obstinada a no voler negociar amb ningú. Un treball que aconsegueix proposar una poètica pròpia, apostant pel text i la interpretació, extraient de l’austeritat un inesgotable potencial expressiu. La seva força enigmàtica es projecta molt més enllà del seu metratge: Diamond Flash inocula una feliç infecció a cadascun dels seus espectadors.