SESSIÓ 10: La teva sessió Divendres 24 d’agost, a les 22 h
EL ÁNGEL EXTERMINADOR de Luis Buñuel 1962 / 93 min / 35 mm / Mèxic / VO castellà Aquesta desena sessió de GANDULES’12 ha estat escollida a través de votació al web del CCCB entre els següents títols: Pink Flamingos (John Waters, 1972), Hellzapoppin’ (Henry C. Potter, 1941), Two-Lane Blacktop (Monte Hellman, 1971), La vie de bohème (Aki Kaurismäki, 1992), Chungking Express (Wong Karwai, 1994), El círculo rojo (Jean-Pierre Melville, 1970), Tokyo Sonata (Kiyoshi Kurosawa, 2008), Shadows (John Cassavetes, 1959) i La promesa (Jean-Pierre i Luc Dardenne, 1996).
«El guió, totalment original, com el de Viridiana, mostrava un grup de persones que, una nit, a la fi d’una funció teatral, va a sopar a casa d’una d’elles. Després del sopar, passen al saló i, per una raó inexplicada, no en poden sortir. Al principi es titulava Los náufragos de la calle de Providencia. Però l’any anterior, a Madrid, José Bergamín m’havia parlat d’una obra de teatre que volia titular El ángel exterminador. El títol em va semblar magnífic, i vaig dir: —Si jo veig això en un cartell, entro immediatament a la sala.» Mi último suspiro, Luis Buñuel (1982)
Una festa mundana esdevé un recinte tancat que posa de manifest la hipocresia i les formes grotesques de la burgesia. Després d’un sopar convencional, sembla que els convidats no poden sortir mai de la casa, com si estiguessin en un laberint invisible. Buñuel, de nou, destrueix les formes socials per convertir els burgesos en salvatges. A la versió francesa del film, el mateix director anteposava aquest text: «Si el film que estan a punt de veure els sembla enigmàtic i incoherent, també la vida ho és. És repetitiu com la vida i, com la vida, subjecte a múltiples interpretacions. L’autor declara no haver volgut jugar amb els símbols, almenys conscientment. Potser l’explicació d’El ángel exterminador sigui que, racionalment, no n’hi ha cap.»