I+C+i ►TERCERA SESSIÓ: 26 d'abril de 2007 En aquesta sessió es presenta l ´Atles Il·lustrat de Sistemes Operatius Culturals, a càrrec de José Luis de Vicente, periodista, comissari especialitzat en cultura digital, art i tecnologia i creador del weblog Elastico.net, i Óscar Abril, productor cultural.
Amb la participació de Jorge Luis Marzo, comissari i investigador, Rubén Díaz, del
col·lectiu
ZEMOS’ 98 (Sevilla), Marcos García, de Medialab (Madrid) i Pedro Soler, de Hangar (Barcelona).
ATLES IL·LUSTRAT DE SISTEMES OPERATIUS CULTURALS I. CONSILIÈNCIA
Cap de les grans transformacions contemporànies (l'escalfament global, les migracions massives, l'impacte de la biotecnologia, l'esfondrament de la propietat intel·lectual, la desaparició de la privacitat...) no poden explicar-se des d'una única disciplina. Totes són el resultat de les col·lisions i els curtcircuits que es produeixen entre sistemes científics, socials i tecnològics en permanent evolució, tant si són de caràcter científic com cultural, social o tecnològic.
Anticipant-se a aquesta situació, als anys cinquanta, C. P. Snow va encunyar el concepte de tercera cultura per reclamar un nou model operatiu que superés la divisió tradicional entre ciències i humanitats. Per a John Brockman, creador del think tank edge.org i principal promotor de l'actual terme, la tercera cultura respon a la necessitat de tornar a situar els grans científics d'avui al centre del debat cultural i social, ja que són els que «han pres el lloc als intel·lectuals tradicionals, en fer visibles els significats més profunds de les nostres vides que estan redefinint qui som i com som». Després de la tercera cultura, Edward Osborne Wilson va proposar el 1998 un nou terme en el seu llibre Consilience: The Unity Of All Knowledge. Buscant una superació de les guerres de ciència que després de l'escàndol Sokal havien obert al llarg dels anys noranta un abisme entre els filòsofs postmodernistes i els científics empírics, Wilson ressuscita aquesta idea del segle XIX i proposa una estructura organitzativa nova que permeti construir relacions fèrtils i productives entre totes les branques empíriques, socials i de les arts. La consiliència o conciliació proposa, en definitiva, construir ponts conceptuals vàlids entre les ciències i les arts que facin possible, per exemple, saltar de la neurociència a la psicologia cognitiva, l'economia i la narratologia i explicar així l'origen de fenòmens socials d'èxit.
Els últims anys, una nova generació de pensadors amb un peu en l'anàlisi social i cultural i un altre en la divulgació tecnocientífica han posat en pràctica satisfactòriament el model de la consiliència. Llibres com
Sistemas emergentes: o qué tienen en común hormigas, neuronas, ciudades y software, de Stephen Johnson (sobre el fenòmen de l'emergència com a principi de disseny universal); The Tipping Point, de Malcolm Gladwell (sobre les dinàmiques d’allò víric en la societat postmèdia); o Cent millor que u, de James Suriowiecki (sobre els processos d'intel·ligència col·lectiva), acudeixen indistintament a la psicologia cognitiva, els estudis de mercat, la teoria de la complexitat o l'anàlisi de sistemes per explicar amb senzillesa fenòmens socials netament contemporanis i d'interès general.
Si ens interessen aquests referents és perquè entenem que representen el model operatiu que la producció cultural d'avui requereix. Un model que, no obstant això, malgrat les constants invocacions a l’esfera multidisciplinària i transversal, encara no es reflecteix en els programes i les articulacions de la gran majoria d'institucions. Necessitem urgentment un sistema d'infraestructures culturals basat en el model de la consiliència.
II. INVESTIGACIÓ, PRODUCCIÓ, DIVULGACIÓ
Si parlem d'una consiliència de les temàtiques, dels continguts, també podríem parlar d'una consiliència dels formats i els suports, que entén que el valor central d'un festival, un simposi o una exposició no rau principalment en la celebració pública de l'activitat.
Des d'aquesta perspectiva, un projecte complet hauria d'aprofitar al màxim els processos d'investigació que l'han precedit (publicats a través de mecanismes com blogs i wikis). Així com hauria de tenir en compte l'activitat social i els mecanismes de treball que catalitzen i en fan possible la política de difusió i comunicació a través de canals tradicionals o alternatius en tants formats com sigui possible (publicacions, podcasts, arxius online). A mesura que ens desplacem des d'una arquitectura de la gestió cultural cap a una altra de la producció cultural, les mecàniques d'investigació i divulgació adquireixen una rellevància cada vegada més gran.
En aquesta sessió volem traçar un mapa dels nous sistemes operatius que cal desplegar des de les indústries de la cultura per respondre adequadament a les crisis més immediates i forjar un model funcional. Un manual il·lustrat de recursos en forma de showtalk basat en converses, entrevistes i estudis de casos de projectes concrets desenvolupats a tot el món per institucions i col·lectius independents.
ENLLAÇOS RELACIONATS: Edge www.edge.org
Yproductions www.ypsite.net
Worldchanging www.worldchanging.org
Wooster Collective www.woostercollective.com
TED www.ted.com
Eyebeam Open Lab www.eyebeam.org
The Long Tail www.thelongtail.com
Dorkbot www.dorkbot.org
ZEMOS '98 www.zemos98.org