Pantalla global / Global Screen by Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

0001_PG_Nova.indd 1

22/12/11 16:54

0001_PG_00.indd 2

20/12/11 11:11

0001_PG_00.indd 3

20/12/11 11:11

0001_PG_00.indd 4

20/12/11 11:11

0001_PG_00.indd 5

20/12/11 11:11

CONSORCI DEL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA

Pantalla Publicitat Realització: Canada

Programació web Isoco

President Salvador Esteve i Figueras

Pantalla Excés Long Live the New Flesh, 2009 Abstract Action, 2010 Hypersex, 2012 Guió i realització: Nicolas Provost Hipervelocitat, 2011 Realització: Joana Abrines

http://pantallaglobal.cccb.org/

Pantalla Vigilància Realització: Benet Román - La Chula Productions Música: Frank Rudow

Coordinació Rosa Puig, amb la co aboració de Marina Palà

Vicepresident Xavier Trias i Vidal de Llobatera Vocals DIPUTACIÓ DE BARCELONA Ferran Civil Arnabat Joan Carles García Cañizares Josep M. Matas Babon Gerard Ardanuy Mata Josep Salom Ges Antoni Fogué Moya Pere Navarro Morera Emiliano Jiménez León Mònica Querol Querol Àngels Esteller Ruedas Josep Altayó Morral Jordi Portabella Calvete AJUNTAMENT DE BARCELONA Jaume Ciurana Llevadot Jordi Martí Grau Marta Clari Padrós Llucià Homs Fernando Sans Rivière Interventora general de la Diputació de Barcelona - Maria Teresa Raurich Montasell Interventora delegada del CCCB - Maria Lina González Pérez Secretària general - Petra Mahíllo García Secretària delegada del CCCB - Laura Esquerda i Fontanills

Pantalla Joc Direcció creativa: Rory Lambert Estudi: boolab Producció executiva: Coke Ferreiro Supervisió creativa: Lucas Elliot Disseny: Nico Casavecchia Programació: Andreas Blick Modelat i animació 3D: Juan José Surace Realitat augmentada amb tecnologia String i 3D amb tecnologia Unity Disseny de l’exposició Olga Subirós Disseny gràﬁc de l’exposició i de la difusió David Torrents i Silvia Míguez Maquetació de l’aplicació digital: Tomàs Jiménez Muntatge de l’exposició Central de Projectes Producció de la Pell Pantalla Nivell Publicitari

PANTALLA GLOBAL És una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i del San Telmo Museoa de Sant Sebastià. Es presenta al CCCB entre el 24 de gener i el 28 de maig i al San Telmo Museoa entre el 8 de juny i el 30 setembre de 2012. Idea i concepció original del projecte Gilles Lipovetsky i Jean Serroy

Muntatge de les insta acions audiovisuals Departament d’Audiovisuals i Multimèdia del CCCB, amb la co aboració d’Eikonos I uminació i coordinació del muntatge Unitat de Producció i Muntatges del CCCB Amb la co aboració del Servei de Difusió i Recursos Externs, dels Serveis Administratius i Generals, de la Secció de Sistemes i del Centre de Documentació i Debat del CCCB.

CATÀLEG Direcció Andrés Hispano, Gilles Lipovetsky i Jean Serroy

Disseny gràﬁc i maquetació David Torrents Ajudant de maquetació: Silvia Míguez Traducció Paul Hammond Marta Hernández Pibernat Debbie Smirthwaite Correcció Pepita Galbany Debbie Smirthwaite Montserrat Vallvé Viladoms Edició Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Direcció de Comunicació de la Diputació de Barcelona Preimpressió Scan 4 Impressió Imprenta RGM © Diputació de Barcelona, 2011 © Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2011 Montalegre, 5 08001 Barcelona www.cccb.org © dels autors dels articles i les imatges ISBN 978-84-9803-476-9 DL B.41810-2011 Reservats tots els drets d´aquesta edició.

Una coproducció de:

EXPOSICIÓ PLATAFORMA VIRTUAL Direcció Jordi Balló Comissariat Gilles Lipovetsky, Jean Serroy i Andrés Hispano Coordinació Miquel Nogués Documentació i producció audiovisual Joana Abrines, amb la co aboració de Sol Polo Departament d’Audiovisuals i Multimèdia del CCCB AUDIOVISUALS L’imperi de les estrelles Realització: Toni Curcó Pantalla Història Realització: Toni Curcó

Direcció Juan Insua En co aboració amb: Coordinació Maria Farràs Drago, amb la co aboració de Clara Boﬁll i Laura Moreno Gestió multimèdia Edgar Riu Dinamització del bloc Lucía Calvo

El CCCB és un consorci de:

Disseny gràﬁc Luis Pérez

Pantalla Política Realització: José Antonio Soria

Audiovisuals Raúl Arroyo Toni Curcó Mireia Subirana Clara Boﬁll

Pantalla Esport Realització: David Carabén Muntatge: Arturo Bastón

Assessories Mara Balestrini Mireia Subirana

0001_PG_00.indd 6

Amb el suport de:

20/12/11 11:38

0001_PG_Nova.indd 1

22/12/11 16:54

0001_PG_00.indd 2

20/12/11 11:11

0001_PG_00.indd 3

20/12/11 11:11

0001_PG_00.indd 4

20/12/11 11:11

CONSORCI DEL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA

Pantalla Publicitat Realització: Canada

Programació web Isoco

President Salvador Esteve i Figueras

Pantalla Excés Long Live the New Flesh, 2009 Abstract Action, 2010 Hypersex, 2012 Guió i realització: Nicolas Provost Hipervelocitat, 2011 Realització: Joana Abrines

http://pantallaglobal.cccb.org/

Pantalla Vigilància Realització: Benet Román - La Chula Productions Música: Frank Rudow

Coordinació Rosa Puig, amb la co aboració de Marina Palà

CATÀLEG Direcció Andrés Hispano, Gilles Lipovetsky i Jean Serroy

Una coproducció de:

Direcció Juan Insua En co aboració amb: Coordinació Maria Farràs Drago, amb la co aboració de Clara Boﬁll i Laura Moreno Gestió multimèdia Edgar Riu Dinamització del bloc Lucía Calvo

El CCCB és un consorci de:

Disseny gràﬁc Luis Pérez

Pantalla Política Realització: José Antonio Soria

Audiovisuals Raúl Arroyo Toni Curcó Mireia Subirana Clara Boﬁll

Pantalla Esport Realització: David Carabén Muntatge: Arturo Bastón

Assessories Mara Balestrini Mireia Subirana

0001_PG_00.indd 6

Amb el suport de:

20/12/11 11:38

0001_PG_00.indd 7

20/12/11 16:02

0001_PG_00.indd 8

20/12/11 11:11

La força de l’hàbit quotidià i una perspectiva històrica limitada al nostre temps ens podrien fer oblidar que la majoria de la humanitat ha viscut naturalment sense tenir pantalles en el seu entorn (i, de fet, encara avui dia milions de persones viuen en un context similar, allà on el desenvolupament és una realitat distant i esquiva). Fins que, fa poc més de cent anys, es va inventar el cinema, la representació d’imatges, ja fos amb finalitat religiosa o estètica, se circumscrivia sobretot a les expressions de les arts plàstiques tradicionals com la pintura i l’escultura. La projecció d’imatges en moviment va provocar una veritable revolució al llarg del segle XX i ha convertit el suport de la pantalla en un llenç cada cop més present a les nostres vides, que ens fa present imatges en moviment en els diversos formats en què s’ha anat desenvolupant, en especial d’ençà de l’esclat de les tecnologies digitals i virtuals. La pantalla cinematogràfica s’ha vist superada per d’altres que, sent cada cop més petites, fins a arribar a les micropantalles dels dispositius mòbils actuals, han vingut a ocupar un lloc preponderant en el món de la comunicació. Amb «Pantalla global», el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) aborda l’explosió de formats de les pantalles, la potència de la cultura audiovisual, l’exposició de les persones a un entorn carregat i sobrecarregat de pantalles de tota mena. Què hi hem guanyat, què hi expressem, què hi donem i què hi rebem, avantatges, inconvenients, usos, abusos, informacions i deformacions... Aquesta és una reflexió sobre la presència i el valor de les pantalles en el món global. No deixa de ser paradoxal, per cert, que el plantejament d’aquesta exposició parteixi d’un llibre, L’écran global. Culture-médias et cinéma à l’âge hypermoderne, un minuciós i profund assaig de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, que han intervingut també en l’elaboració del guió d’aquesta nova proposta del CCCB. Penso, en definitiva, que els nous formats no cance en els anteriors, sinó que més aviat enriqueixen la nostra capacitat d’expressar-nos i comunicar-nos, i que s’estableix entre ells una saludable i positiva interdependència. Vull destacar el fet que, com en algunes ocasions anteriors, aquest projecte és una coproducció del CCCB amb un altre centre cultural, en aquest cas el San Telmo Museoa de Sant Sebastià. Vull agrair també la co aboració del nostre veí, el MACBA. Aquestes aportacions diverses, així com la feina dels responsables de l’exposició, oberta, multimediàtica i interactiva, constitueixen una molt bona mostra de la capacitat de reflexionar, amb tots els mitjans actuals, sobre el fet ciutadà. Salvador Esteve i Figueras President de la Diputació de Barcelona i de Consorci del CCCB

0001_PG_00.indd 9

28/12/11 11:07

0001_PG_00.indd 10

20/12/11 11:11

ELS PODERS DE LA PANTALLA Gilles Lipovetsky i Jean Serroy 12

SIS ARGUMENTS AUDIOVISUALS 34

NARRAR EN L’ABUNDÀNCIA Andrés Hispano 58

ELS MOTIUS VISUALS EN LA NARRACIÓ DEL MÓN Jordi Balló 72

MATÈRIES PER PROJECTAR UN RELAT DE LA PANTALLA Celeste Araújo 86

PANTALLA GLOBAL, UNA CRONOLOGIA Andrés Hispano 96

BIBLIOGRAFIA 108

PANTALLA GLOBAL 109

GLOBAL SCREEN 133

0001_PG_00.indd 11

20/12/11 11:11

American Entertainment Co., c. 1900

0012_PG_01.indd 12

19/12/11 12:41

ELS PODERS DE LA PANTALLA Gilles Lipovetsky i Jean Serroy

La proliferació de pantalles El segle XX va inventar un dispositiu d’imatge radicalment inèdit i modern: la pantalla. Tot comença, al tombant del 1900, per la pantalla gran del cinema, a la qual s’afegeix, a partir dels anys cinquanta, la pantalla petita de la televisió, i després, a partir dels anys vuitanta, la pantalla de l’ordinador, de primer fixa i voluminosa, més endavant, de seguida, portàtil, lleugera, personal, i que s’amplifica per les virtuts de la informàtica a través de tot un seguit de pantalles diferents: les d’Internet i del web món, dels telèfons mòbils i les consoles de videojocs, del diagnòstic per la imatge i el GPS, dels aparells fotogràfics i les càmeres digitals, dels smartphones i les tauletes digitals. En menys de mig segle s’ha passat de la pantalla espectacle a la pantalla comunicació, de la pantalla única al tot pantalla. La pantalla de cinema, molt de temps única, ara es fon en una galàxia en què les dimensions són infinites: i és així que ha arribat l’època de la pantalla global. La pantalla tothora i a tot arreu: a les botigues i als aeroports, als restaurants i als bars, al metro, als cotxes i als avions, a l’oficina i a la butxaca; la pantalla de qualsevol mida: pantalla plana, pantalla completa i minipantalla mòbil; la pantalla sempre a sobre, arreu on es va; la pantalla per fer-ho tot i per veure-ho tot. Videopantalla, pantalla en miniatura, pantalla gegant, pantalla digital, pantalla nòmada, pantalla de plasma, pantalla tàctil: el segle que comença és el de la pantalla omnipresent i multiforme, planetària i multimediàtica. La proliferació física de les pantalles ha canviat d’una manera radical l’existència i la feina dels homes: en menys d’un segle, la pantalla, que abans no existia, s’ha convertit en un element essencial de la vida personal i professional de la major part dels humans, que ara dediquen més hores –als trans-

0012_PG_01.indd 13

19/12/11 12:41

ports, a la feina, a casa– a estar-se davant una pantalla que a qualsevol altra ocupació. Això ha generat un nou llenguatge, que la major part dels individus ja dominen, una nova percepció de les coses, un nou consum: en una paraula, una nova cultura. Aquesta cultura és més omnipotent en la mesura que és mundial: la particularitat de la pantalla, per mitjà de les imatges de les pe ícules o de la televisió, i ara ja sobretot per mitjà de les imatges d’Internet i de les xarxes socials, és que s’ha convertit en un dels instruments més eﬁcaços de la mundialització. Les pantalles aboleixen les fronteres, difonen a tot el planeta, en el mateix moment, en directe, les mateixes imatges. Creen una consciència planetària, una cultura del temps real, del temps mundial. El risc que comporten i que s’acostuma a assenyalar –el de posar una pantalla davant el món real, d’engendrar una distància respecte a la realitat– va acompanyat, paradoxalment, de l’efecte contrari: contribueixen a esborrar la distància entre els homes, fan que el planeta sigui més a prop. S’ha constituït una civilització de la pantalla, radicalment nova; el segle XX en va marcar l’adveniment i el segle XXI ja en marca ara mateix el poder irresistible.

Les tres edats de la pantalla La pantalla, portada per aquesta expansió proliferadora, es converteix en món, i el món es converteix en pantalla, d’acord amb una dinàmica que ressegueix la història del segle XX al llarg de les seves tres edats històriques. Al principi era el cinema. Aquesta primera edat de la pantalla és la de la fascinació. Davant les imatges que es belluguen, que capten el moviment dels éssers i de la vida, l’home, que no havia tingut mai una visió semblant, se sent de primer destarotat, no sap ben bé de què es tracta. Li farà falta un cert temps per acostumar-se a un nou llenguatge que, des de l’atracció de ﬁra amb què se l’identiﬁca al començament, es converteix, segons la fórmula inventada pel crític Ricciotto Canudo en la dècada de 1910, en «el setè art». El poder de fascinació de les imatges constitueix la base mateixa de la relació ben particular que s’estableix entre els espectadors i el cinematògraf, que, com diu l’etimologia de la paraula, escriu el moviment. La llum, el joc de les formes, els enquadraments, els moviments de la càmera, els efectes visuals, els primers plans: en el seu llenguatge silenciós, les imatges del cinema mut atreuen la mirada com la llum les papallones, susciten i acompanyen els somnis, els fantasmes, els desitjos, les emocions, els riures, i alimenten l’imaginari, tant individual com co ectiu. Havia nascut un nou poder màgic, gairebé hipnòtic: el de la cambra fosca. La relació es fa diferent amb l’adveniment de la televisió, que marca la segona edat de la pantalla en difondre’s socialment a partir dels anys cinquanta. Aquí la relació és de familiaritat. Amb la petita pantalla, el que entra a casa és el món: es tracta de la informació en directe, l’espectacle de l’univers a l’abast per mitjà d’un botó. Després, més endavant, amb les cadenes que es multipliquen i l’aparició del telecomandament, tothom fa zàping i tria, en el mosaic d’imatges que se li proposen, el seu propi programa.

0012_PG_01.indd 14

19/12/11 12:41

La privatització de la pantalla va acompanyada d’una experiència molt particular de la relació amb les imatges. En aquest sentit, el distanciament del cinema és absolut. De la projecció en una sala fosca, la pantalla de cinema n’obté el poder d’arrencar l’espectador de la banalitat dels dies: en acaparar tota l’atenció del públic, executa un tall net entre l’espectacle i la realitat. No passa el mateix amb la petita pantalla, que es mira a casa, amb la llum i la familiaritat del decorat quotidià. Mentre que el cinema es contempla en silenci, la televisió dóna lloc a comentaris, converses, tot un seguit de remarques i intercanvis. Com que no contrasta amb l’entorn, la televisió no permet al teleespectador «desconnectar», ser transportat a un altre món. L’escolta és distreta, fluctuant, més o menys indiferent. En lloc de l’embruix que exerceix la imatge del cinema, es despleguen el zàping i el «semiestranyament» característic de l’experiència televisiva. Això comporta un nou poder de la pantalla, ja que l’engeguem cada dia d’una manera quasi mecànica, sense saber ni tan sols el que mirarem: és una actitud que té a veure amb la compulsió, fins i tot amb l’addicció. Què importa el que vegem, sempre que tinguem la llum de la petita pantalla encesa? Radicalitzant aquesta oposició i carregant-la d’un judici alhora moral i estètic, JeanLuc Godard va trobar una imatge impactant per definir-la: davant la pantalla gran, l’espectador aixeca els ulls; davant la televisió, els abaixa... D’altra banda, mentre que el cinema no reprodueix el món sinó en diferit, les imatges de la televisió funcionen en temps real, en directe. Amb la transmissió elèctrica de les imatges a distància, el món exterior i llunyà és percebut immediatament i al mateix temps per milions de persones. Immediatesa, ubiqüitat, simultaneïtat: la petita pantalla ha posat els homes en contacte amb el món sencer, que ha perdut les fronteres i s’ha convertit, segons la famosa expressió de McLuhan, en un «veïnatge universal». Tenim raons per pensar que ara ja hem entrat, amb l’ordinador domèstic, en una tercera edat de la pantalla en què el seu poder s’ha fet encara més aclaparador. La immediatesa, la interactivitat, la infinita disposició de tot a l’abast d’un clic, tot d’aspectes que generen una nova seducció, un nou poder de la pantalla erigida en interfície generalitzada. Treballar i jugar a la pantalla, comunicar-se mitjançant la pantalla, informar-se a través de la pantalla: vet aquí la pantalla erigida en pol reflex, en la primera referència per tenir accés al món, a les informacions, a les imatges, als altres. Pantalla indispensable per a gairebé tot, pantalla indefugible. Potser hi haurà un dia en què el que no estigui disponible a la pantalla deixarà de tenir interès i existència per a tot un conjunt d’individus: pràcticament tot es buscarà a la pantalla i tot hi remetrà. Ser a la pantalla o no ser. En l’actualitat, el poder de la pantalla és manifest. Perquè el que s’ha establert és, d’una manera del tot fonamental, una nova relació amb l’espaitemps, una mena d’hiperespai-temps en què tot s’efectua a l’acte, en un flux continu, en la instantaneïtat del temps real. I això comprèn tots els terrenys de l’activitat humana, des de la vida econòmica fins a la vida quotidiana: la pantalla treballa a tot arreu per fer saltar els límits del temps i l’espai. En comprimir el temps al màxim i abolir les restriccions de l’espai, la pantalla en xarxa

0012_PG_01.indd 15

19/12/11 12:41

instaura una temporalitat immediata, i genera així la intolerància respecte a la lentitud i l’exigència de guanyar temps. Per efecte de la comunicació informatitzada s’ha construït un nou règim del temps marcat per l’imperi de la instantaneïtat i la immediatesa, per la barreja individualitzada de les temporalitats i les referències. L’esdevenir de l’edat hipermoderna no es pot deslligar de la gran aventura de la pantalla: entre el segle XX i el XXI, la pantalla ha viscut ben bé una odissea...

Una exposició sobre la pantalla i a la pantalla El que l’exposició «Pantalla global» pretén reflectir són els poders de la pantalla, des de la pantalla de cinema fins a les múltiples pantalles que coneixem avui. I ho fa de dues maneres. En primer lloc, l’exposició fa palès el poder de la pantalla per mitjà de les imatges produïdes i vehiculades pels mass media i que han canviat la nostra percepció del món, la comunicació política i comercial, les nostres maneres de viure. D’aquí les «seqüències» que formen l’exposició: les estrelles de cinema; les imatges de la història i de la política; l’esport espectacle; la representació de la violència, del sexe, de la velocitat; la publicitat; la vigilància; la realitat augmentada. Per expressar en l’espai la idea d’una pantalla global, l’exposició recorre exclusivament a les pantalles: tot està en pantalla i només en pantalla. Com que la pantalla és omnipresent en les nostres vides ara mateix, com que exerceix el seu poder a tot arreu, una pantalla cinta contínua constitueix la decoració arquitectònica de l’exposició, una cinta de Moebius, sense principi ni fi. D’altra banda, calia expressar la novetat de la galàxia Internet, en la qual els individus disposen d’un nou poder d’iniciativa i creació que els mitjans de comunicació de masses clàssics no permetien. Per tant, com a contracamp del camp mateix de l’exposició concebuda pels comissaris, la mostra recorre als usuaris de la pantalla, a través d’Internet, sense discriminació d’edat, sexe, país, professió, per i ustrar la idea que el poder de la pantalla, avui dia, està descentralitzat: ja no és el monopoli d’alguns, sinó que tothom el pot compartir. En obrir les seves pantalles a l’expressió de tothom, l’exposició dóna al públic la possibilitat de convertir-se en actor creant vídeos, visibles tant a l’espai de l’exhibició com en un lloc d’Internet: aquests vídeos són el reflex de la versió de cada un de la pantalla global. Així doncs, aquesta exposició ja no està completament controlada i dirigida pels seus comissaris, és una exposició d’un gènere nou, desdoblada, globalitzada i descentralitzada, que respon a l’edat de la pantalla global desfent-se de les lògiques de la comunicació directiva i unilateral.

El poder de seducció: l’estrella de cinema El poder de seducció del cinema, la seva màgia de l’ombra i la llum, es va encarnar des del primer moment en la ﬁgura de l’estrella, que és una creació pura, del tot concebuda i realitzada per la fàbrica de somnis que és

0012_PG_01.indd 16

19/12/11 12:41

La vida futura, William Cameron Menzies, 1936

0012_PG_01.indd 17

19/12/11 12:41

Hollywood. Aquells que seran convertits en estrelles passen a dependre de l’estudi, del qual esdevenen, per contracte, una propietat comercial. Es reuneix tot un exèrcit d’especialistes –perruquers, maquilladors, sastres, esteticistes, nutricionistes, fotògrafs, i uminadors– per transformar la seva aparença física en imatge. Ben aviat la figura de l’estrella depassa el paper que interpreta en el film i esdevé una mena d’imatge sublimada. Mitjançant tota una estratègia de comunicació, difosa per una premsa especialitzada en plena expansió que escampa confidències, xafarderies, rumors, primícies, la imatge es modela per fer-ne una icona: Rodolfo Valentino és el latin lover; Mae West, la vamp; Louise Brooks, la garçonne; Greta Garbo, la divina... I la llista és llarga, ja que cada estudi fa brillar les seves pròpies estrelles. Amb l’estrella, Hollywood dóna origen a una figura inèdita de bellesa i seducció, alhora viva, real, però transformada per l’art dels escultors d’imatges en criatura de somni, il·lusòria i inaccessible. És a partir d’ella, al seu voltant, que es construeixen les pel·lícules, i el públic, que confon la realitat de la vida de les estrelles amb la ficció dels seus personatges i amb la quasi sacralitat de la seva imatge, n’assegura l’èxit. Tot un imaginari de cinema s’alimenta de plans cèlebres: Garbo com a mascaró de proa en l’última seqüència de La reina Cristina de Suècia, Clark Gable besant Vivien Leigh en una abraçada que sublima el petó «hollywoodià» d’Allò que el vent s’endugué, Humphrey Bogart i Ingrid Bergman enllaçats en la boira final de Casablanca. La història del setè art es construeix en gran mesura a partir d’aquestes imatges de seducció destinades a tothom. Les estrelles de cinema dels anys trenta deixen pas, als anys cinquanta i seixanta, a una nova generació que encarna nous valors –la joventut, la revolta, la llibertat. Però el procés de fabricació d’estrelles segueix sent el mateix, i el mantenen tant la màquina ben greixada dels estudis com la tragèdia d’un destí que és convocat d’una manera regular per escriure les pàgines funestes del relat –els drames personals, les estrelles que declinen, la mort dels ídols– i donar-hi la dimensió d’eternitat. Amb el pas de les generacions i les dècades, l’star system es manté operatiu i eficaç. La indústria dels somnis no ha deixat mai de fabricar estrelles, i encara en fabrica: després de Clark Gable i James Dean, George Clooney i Brad Pitt; ahir Marlene Dietrich i Marilyn Monroe, avui Julia Roberts i Angelina Jolie. Però alhora, el sistema, durant molt de temps circumscrit a la pantalla gran, s’ha anat estenent progressivament a altres terrenys. La política, la religió, la ciència, els negocis, l’art, el disseny, la moda, la premsa, la literatura, la filosofia, l’esport, fins i tot la cuina: ja no hi ha res que s’escapi del sistema de la fama. Les celebritats floreixen, i la seva imatge és difosa i globalitzada pels diaris, la televisió, la xarxa de xarxes. És tot el terreny de la cultura el que s’ha convertit en una economia del vedettariat, un mercat del nom i de la fama. Aquesta extensió de l’star system implica una forma de banalització: la figura sublim de l’estrella de cinema, que comporta una imatge d’eternitat, dóna pas a la vedet del moment, a la figura fugissera de la celebritat del dia; de la icona única i irreemplaçable es passa a una jet set de gent coneguda, «peopolitzada», i les revistes especialitzades en difonen les fotos, n’expliquen els se-

0012_PG_01.indd 18

19/12/11 12:41

Imatge promocional de Wings of the Hawk, Budd Boetticher, 1953

0012_PG_01.indd 19

19/12/11 12:41

crets, n’assetgen la intimitat. Aquest lliscament progressiu no és sinó el signe d’un altre triomf de la forma moda, que aconsegueix que es tornin efímeres i consumibles fins i tot les estrelles de la notorietat. Però és alhora la confirmació del poder de seducció de les imatges: de l’estrella a la seva figura degradada, el que es proposa als consumidors i el que ells busquen segueix sent el somni. Ahir la pantalla els subjugava amb les seves figures este ars; ara, per mitjà de les celebritats, és un instrument de proximitat, d’humanització de l’imperi comercial.

Les pantalles del poder: història i política El cinema va néixer amb el segle XX. A través de la pantalla, primer del cinema, després de la televisió, d’Internet avui, l’època va aconseguir escriure’s en les imatges reals dels documents i reportatges que enregistraven els fets, i també en aquelles, fictícies, de les pe ícules que reconstrueixen la realitat i la transformen en relat. La pantalla, doncs, explica el segle, i modela amb les seves imatges un imaginari lligat a les visions que n’ha donat i que s’han inscrit en la memòria co ectiva. De les trinxeres de Verdun al bolet d’Hiroshima, dels primers passos de l’home per la Lluna a l’assassinat de Kennedy, de la caiguda del mur de Berlín a les Torres Bessones de l’11 de setembre, a la pantalla s’hi descabdella una pe ícula, la de les imatges del segle, vistes i compartides per cadascun de nosaltres. Gràcies a la pantalla, el segle XX ha vist multiplicada la pròpia iconogràfia: cada vegada més imatges d’esdeveniments grans o petits, cada vegada més imatges d’aquí i d’arreu, del passat i del present. Imatges document, per descomptat, però també de manipulació i de propaganda política: la pantalla és testimoni, o menteix, en transformar la realitat per posar-se al servei del poder polític. Cosa que fa que destaquin més els esdeveniments que se’n veuen privats: cap imatge de la fam que Stalin va provocar a Ucraïna, cap imatge del règim nord-coreà, cap imatge de l’assalt contra Bin Laden. La falta d’imatges es fa sentir amb tanta força, l’absència de representació crea tanta frustració, que el recurs a altres formes de representació esdevé imperatiu. Si durant la primera meitat del segle XX el poder totalitari va utilitzar el cinema per magnificar les obres del seu regnat, en el transcurs de la segona meitat del segle va ser la televisió la que va transformar profundament la naturalesa de la comunicació política democràtica. De les primeres imatges fixes de caps d’estat o líders polítics recitant el seu text d’una manera rígida i artificial davant la càmera s’ha passat a múltiples formes que n’humanitzen les intervencions i el fan cada vegada més atractiu, acollidor i espectacular: entrevistes a la vora del foc, taules rodones, debats cara a cara, fins i tot participació en emissions no polítiques o imatges de la vida familiar i privada, per mostrar el polític com un home com els altres, proper a la gent, capaç de compartir les seves dificultats i les seves alegries. Amb la televisió es va desenvolupar el regnat de la seducció política. Internet i les noves pantalles de la comunicació i de les xarxes socials han augmentat encara més aquest poder d’aproximació en oferir a cada individu,

0012_PG_01.indd 20

19/12/11 12:41

Nam June Paik, Zen for Film, 1964

0012_PG_01.indd 21

19/12/11 12:41

gràcies a la interactivitat, la possibilitat de reacció immediata, de participació, d’intervenció directa. Els recents aixecaments dels pobles àrabs contra els règims dictatorials que els governen palesen d’una manera particular el nou poder de les xarxes. Però si, als països del Magrib, Internet funciona com a eina de mobilització directa per fer fora els dirigents corromputs, a les democràcies occidentals fa que neixi la utopia d’una «e-democràcia» que recolza en la participació immediata del poble en les decisions polítiques. Cosa que planteja més preguntes. Perquè no és una paradoxa menyspreable veure que la transparència, erigida actualment en un valor quasi absolut, dóna lloc a aplicacions com a mínim problemàtiques, tant en l’àmbit de la vida privada com en el de la pública. En són testimoni els suïcidis d’internautes a conseqüència de les revelacions indiscretes penjades a la xarxa sobre els aspectes més personals de la seva vida íntima, i també la divulgació a la plaça pública de secrets diplomàtics, com va i ustrar WikiLeaks el 2010. La pantalla global planteja aquí un problema de fons a la cultura democràtica, que des de Rousseau dóna a la transparència un valor de bé en si mateix: és desitjable la transparència absoluta?; pel que fa a les pantalles, s’han de ﬁxar uns límits a la seva lògica de revelació radical?; no està amenaçada la democràcia per la llibertat total de les xarxes que la mateixa democràcia fa possible? Poden les institucions co ectives resistir una exposició pública sense límits, feta en nom de la primacia de la llibertat d’expressió, que pot anar contra el seu funcionament democràtic i que no té en compte les altres restriccions a què s’enfronta la realitat de la vida co ectiva? Si hi ha una qüestió essencial, en relació amb la història que s’està fent, és aquesta: els poders de la pantalla se situen avui, ben àmpliament, al cor mateix d’una nova deﬁnició democràtica del poder.

El poder de l’esperit del cinema El cinema, en tant que és pantalla primera, no ha tingut tan sols el paper de pioner i explorador, ja que va revolucionar la representació i va inventar literalment el llenguatge de les imatges en moviment: també ha imposat el seu «esperit» a les pantalles que el van seguir, i les ha transformat d’acord amb una lògica de l’espectacle i l’entreteniment de la qual va ser l’iniciador. Això és especialment veritat pel que fa a la televisió, en la qual les noves tecnologies i la cultura de l’entreteniment han generat, per exemple, una mutació radical de l’espectacle esportiu. Es referma cada vegada més una estètica de la retransmissió basada en les lògiques d’espectacularització, dramatització i fama procedents del cinema, per commoure i suscitar l’emoció d’un públic tan ampli com sigui possible, per commoure’l. Supressió dels temps morts de la retransmissió, inserció de seqüències pregravades, entrevistes en directe, focalització en els atletes vedets, repàs de les imatges decisives, múltiples alentits, incrustacions i vinyetes durant el desenvolupament de la competició: ara del que es tracta és de convertir l’esdeveniment en espectacle i relat, de dramatitzar-lo i personalitzar-lo. És d’aquesta manera que amb la televisió hipermoderna la realitat esportiva es metamorfosa en un xou superlatiu,

0012_PG_01.indd 22

19/12/11 12:41

La televisi贸 del futur des de la premsa del passat

0012_PG_01.indd 23

19/12/11 12:41

en superproducció cinematogràfica mundialitzada. Els esportistes mateixos es converteixen en actors, i, com que saben que els estan filmant, adopten actituds destinades a la càmera que els filma, al públic que els mira: ja no és la simple pràctica de l’esport, sinó la participació en un espectacle esportiu en el qual cadascú interpreta el seu paper. Cosa que torna a posar en qüestió, en certa manera, la problemàtica clàssica desenvolupada per l’Escola de Frankfurt, segons la qual l’omnipotència mediàtica fa dels individus uns éssers passius i manipulats. En realitat, el que passa en l’era de la pantalla global és que els individus instrumentalitzen clarament el món de la pantalla. En aquest moment, la lògica del cinema tendeix a infiltrar-se més o menys per tot arreu. Diaris televisats, escenificació de l’actualitat, reportatges: el mitjà televisiu organitza cada vegada més els programes com una realització cinematogràfica generalitzada centrada en els detalls «humans» i íntims, en l’emoció i la compassió. I cada vegada més els que participen en aquesta actualitat –polítics, actors, cantants– pensen en termes d’imatges i s’expressen, actuen, es mostren, en funció de la imatge d’ells mateixos que volen veure projectada. Al mateix temps, els espots publicitaris s’han transformat profundament explotant l’imaginari del cinema: el simpàtic anunci d’abans ha deixat pas així a una publicitat espectacle, una publicitat creativa inspirada en la pantalla gran (estrelles de cinema, estètica dels decorats, efectes especials). Divertir, fer somiar, commoure, innovar en els estils de la narració: és així com s’ha desenvolupat la hiperpublicitat, important el model del cinema hipermodern al camp de la comunicació comercial. Si la videofília ha destronat la cinefília, això ha promogut la recerca de l’emoció del cinema en tota la resta de pantalles. L’individu hipermodern és aquell que espera i busca cinema allà on no n’hi ha. El cinema no està en regressió: la veritat és que ha fagocitat poc o molt totes les imatges, que remodela els gustos i els costums, sempre cap a més efectes xoc, de seducció i de gran espectacle. Ja no s’espera el somni tan sols en la ficció del cinema, sinó també en la realitat audiovisual, filmada i ajustada a un guió. Després del somni d’altres mons, volem el somni i les sensacions a totes les pantalles del món. La cinematització conquereix cada vegada més sectors, ja que moltes esferes de la vida social i cultural es dediquen a imitar l’univers del cinema. En el terreny de la moda i del luxe, fins i tot més enllà de les línies de maquillatge, de roba, de joies i de les estrelles de cinema que es fan ambaixadores de les marques, l’esperit del cinema és el que regeix cada vegada més els grans esdeveniments del sector: ja no hi ha cap desfilada sense guió, posada en escena i espectacle, igual com en una pe ícula. Les construccions funcionals han deixat pas a una arquitectura espectacle que sembla sortida dels estudis de cinema. Els centres comercials, els bars, els restaurants, els locals fashion s’organitzen com si fossin decorats de pe ícules. Els Tex Mex i els Buffalo Grill surten dels westerns, Planet Hollywood proclama sense embuts d’on ve. Els espectacles de llum i so, els parcs de lleure, Disneyland ofereixen espectacles amb un guió, atraccions temàtiques, decorats d’estudi, actors i figurants. I la dinàmica no s’atura aquí. Las Vegas, una creació totalment irrealista, sorgida en ple desert, desenvolupa, enmig de cascades, brolladors, decorats de cartró pedra, sales

0012_PG_01.indd 24

19/12/11 12:41

Roman Cieslewicz, Projeccions a la façana de l’Hôtel de Ville amb motiu del centenari del naixement del general De Gaulle, París, 1990

0012_PG_01.indd 25

19/12/11 12:41

de joc, llums i lluentons, un strip que arrenglera tot l’imaginari hollywoodià: Cecil B. de Mille i Steven Spielberg, Pirates del Carib i jugadors de Casino. Una mica pertot, els centres de les ciutats són tractats com un decorat, modelat per urbanistes escenògrafs, dibuixat per dissenyadors decoradors, escenificat d’acord amb una dramatúrgia d’objectius turístics. La realitat s’ha convertit en un somni filmat, en una veritable falsa realitat, una veritable falsa pe ícula: el turisme com a univers cinematogràfic. Ni tan sols la vida mateixa dels individus s’escapa de l’esperit del cinema. No es tracta només dels somnis que les estrelles produeixen i alimenten, sinó també de comportaments ben reals, que tenen a veure amb la moda, el pentinat, el maquillatge, les maneres de ser. Tot i mantenir-se distant, inaccessible, este ar, l’estrella de cinema dels temps moderns ha transformat els comportaments, ha fet evolucionar els costums, ha engendrat actituds. Volem veure’ns i ser vistos una mica com els ídols de la pantalla gran resplendeixen en els primers plans a la pantalla. El cinema no només ha alimentat l’imaginari dels homes, també ha conformat la seva manera de ser, d’estimar, de sentir, de comportar-se, de vestir-se: de viure. El cinema ha creat un món, ha modelat àmpliament la realitat a imatge seva.

El poder de l’hiper El cinema, igual que la societat global, va entrar a partir dels anys vuitanta en un nou cicle de modernitat, marcada pels processos de desregulació, mercantilització i individualització extrema. Processos que originen una hipermodernitat entregada a una escalada paroxismal en les esferes més diverses de la tecnologia, de la vida econòmica, social, cultural i fins i tot individual. Tecnologies genètiques, numerització, ciberespai, fluxos financers, megalòpolis, però també pornografia, conductes de risc, esports extrems, performances, happenings, obesitats, addiccions: tot s’engrandeix, tot es fa extrem i esdevé vertiginós, en una immensa fugida endavant, un engranatge sens fi. És precisament aquesta dinàmica d’ultramodernització la que actua en el cinema contemporani. La hipermodernitat no s’hi limita al capgirament de les formes de producció i difusió, de comercialització i consum. També en porten l’empremta l’estil, les imatges, la gramàtica de les pe ícules. I ja tenim l’era del sempre més, de la contraoferta, de l’hiperespectacle. Des dels anys vuitanta, el neocinema es distingeix per una estètica de l’excés, un intent de trencar límits, una mena de proliferació vertiginosa i exponencial. Si s’ha de parlar d’hipercinema és perquè mai no en té prou, res no li sembla massa, sempre hi ha d’haver més de tot: ritme, sexe, violència, recerca de tots els extrems, i també multiplicació de plans, muntatge picat, allargassament de les pel·lícules, saturació de la banda sonora. És el triomf de la imatge excés. En aquesta dinàmica hipertròfica, l’espectacle de la violència hi té un paper considerable. No és que el cinema no l’hagi descobert ben aviat. Però La jungla de les pissarres dels anys cinquanta ja no té gaire a veure amb l’exacerbació d’avui. Durant molt de temps, en efecte, la violència es va tractar com un

0012_PG_01.indd 26

19/12/11 12:41

Anunci de lâ&#x20AC;&#x2122;Atari 800XL, 1984

0012_PG_01.indd 27

19/12/11 12:41