Postit_SE_ by Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Dossier de treball Servei Educatiu

Exposició

Post-it City. Ciutats ocasionals

Projecte Post-it City. Ciutats ocasionals és una producció del Centre d’Art Santa Mònica amb la col·laboració de la Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX) i l’Agencia Española para la Cooperación Internacional (AECI). Direcció del projecte Martí Peran Coordinació dels grups en xarxa i web <www. ciutatsocasionals.net > Anna Recasens Exposició Post-it City. Ciutats ocasionals és una producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Es presenta al CCCB entre el 12 de març i el 26 de maig del 2008. Equip de comissariat Giovanni La Varra, Martí Peran, Filippo Poli i Federico Zanfi Coordinació Eva Gimeno Assistència a la coordinació Guillem Valls Espai: Sala 2 del CCCB Mitjà patrocinador: El Periódico i la col·laboració de Can Xalant. Centre de Creació i Pensament Contemporani i l’ ACM El CCCB és un consorci de: Diputació de Barcelona Ajuntament de Barcelona

Exposició

Post-it City. Ciutats ocasionals

Textos introductoris a l'exposició Post-it City. Ciutats ocasionals

7 11

Martí Peran

Selecció de textos i imatges de l'exposició

Quadern de treball

Propostes del Servei Educatiu

Bibliografia

Montalegre, 5 08001 Barcelona Tel. 93 306 41 00 www.cccb.org Informació del Servei Educatiu: Tel. 93 306 41 35

de dimarts a divendres de 10 a 13 h. seducatiu@cccb.org

Moscou, 28 de maig de 1987. Mathias Rust, un estudiant berlinès i pilot afeccionat, aterra sobre la Plaça Roja de Moscou, davant la perplexitat de guàrdies i turistes. Amb aquest vol, el jove pretén transmetre un missatge d’unificació en els darrers anys de la guerra freda. L’aterratge anuncia la caiguda del mur de Berlín al cap de dos anys. El cas protagonitzat per Mathias Rust representa alguna cosa més que una situació imprevista. La imatge de l’avioneta Cesnna 172B aterrant a la Plaça Roja està en la genealogia de la idea de Post-It City: sobre l’escenari de la ciutat apareix una cosa imprevista, aquesta vegada lúdica i política alhora. L’acte del jove pilot trenca amb els codis establerts i obre la possibilitat de pensar l’espai públic com un lloc en què apareixen i desapareixen noves formes de participació. Aquest és el potencial que es pot reconèixer darrere de tot que allò que passa a la ciutat de manera ingovernable, com el sorprenent aterratge d’una avioneta sobre la gran plaça.

POST-IT City El concepte de Post-it City designa diferents ocupacions temporals de l’espai públic, ja siguin de caràcter comercial, lúdic, sexual o de qualsevol altra índole, amb la característica comuna de no deixar gairebé rastre i d’autogestionar les seves aparicions i desaparicions. En utilitzar la idea de Post-it City com a eix d’aquesta investigació, intentem remarcar dos tipus de consideracions: el potencial polític que conté la idea en si mateixa i la seva eficàcia metodològica per estudiar contextos socials i urbans molt dispars. Els fenòmens Post-it City posen de relleu la realitat del territori urbà com a l’indret on, de forma legítima, s’encobreixen diferents usos i situacions, en oposició a les creixents pressions per homogeneïtzar l’espai públic. Enfront dels ideals de la ciutat com a lloc de consens i de consum, les ocupacions temporals de l’espai rescaten el valor d’ús, desvelen diferents necessitats i carències que afecten determinats col·lectius, i fins i tot potencien la creativitat i l’imaginari subjectiu. Darrere de la realitat Post-it City, la ciutat reapareix com a territori franquejat per múltiples dinàmiques i processos, però també per nombrosos subjectes de genuïna dimensió política gràcies a la seva lícita acció intrusa, parasitària i de reciclatge com a estratègies de supervivència i d’imaginació. Des d’una altra perspectiva, les activitats temporals que infecten l’espai públic amb nombrosos artefactes para-arquitectònics, permeten que la reflexió sobre l’experiència urbana recondueixi la seva atenció cap a allò minúscul, corregint així l’arrogància de l’arquitectura tradicional.

POST-IT City Network El conjunt de materials que componen aquesta primera edició del projecte Post-it City i altres formats de temporalitat procedeix de diverses fonts com també de diferents processos de treball. Plantejat com un arxiu sobre diferents casos d’estudi, la majoria d’aquests materials han estat produïts expressament per al projecte. Per dur a terme les investigacions, vam involucrar diferents agents en diverses ciutats del món, amb l’objectiu que planegessin les seves aportacions des de la proximitat i el coneixement directe del lloc. Fins al moment, han participat en el projecte al voltant de vint ciutats diferents. Els interlocutors en cadascuna d’aquestes ciutats tenen el seu perfil propi (col·lectius organitzats, nuclis universitaris, centres d’art, investigadors individuals...) i, com a conseqüència, també les seves maneres peculiars d’apropar-se al fenomen. No existeix, doncs, un registre únic en la metodologia que s’amaga darrere del conjunt de l’arxiu. El conjunt del projecte conté investigacions sobre contextos molt dispars, d’assimilació impossible donades les característiques específiques de cada ciutat des d’una perspectiva social, econòmica o política. El projecte no pretén promoure una lectura homogènia dels mecanismes d’apropiació de l’espai públic a escala planetària sinó, al contrari, suggerir l’aproximació a determinats casos post-it per accentuar les peculiaritats de cada context i obrir un diàleg comú entre diferents perspectives. La major part dels equips de treball estan formats per investigadors joves. Aquesta característica és fonamental per al caràcter del projecte ja que representa una aposta explícita a favor de la intersecció absoluta entre els processos de formació, producció i circulació d’idees.

Post-it city. Ciutats ocasionals. Martí Peran

1. LA VARRA, Giovanni, «Post-

it city: Los otros espacios públicos de la ciudad europea», dins: DIVERSOS AUTORS, Mutaciones, Actar / arc en rêve centre d’architecture, Barcelona 2001, p. 426- 431. 2. Per reconstruir la perspectiva

Brakin Mobile Phones in Congo (Brazzaville). SMAQ, 2006

amb la qual hem interpretat el concepte consulteu els textos introductoris de <www. ciutatsocasionals.net>, així com els articles: «Ciutats Ocasionals», Butlletí, núm. 12, CASM, Barcelona 2005 (també SPAM arq 4, Santiago de Xile, 2006, pp. 61-62) i PERAN, Martí, "Divergencias latinoamericanas", summa+93, Buenos Aires, 2008, p. 128.

El concepte de post-it city va ser encunyat per Giovanni La Varra1 per designar «un dispositiu de funcionament de la ciutat contemporània que concerneix les dinàmiques de la vida col·lectiva fora dels canals convencionals». Els fenòmens susceptibles d’acollir-se a aquesta mena de microcategoria apunten directament a les formes d’ocupació temporal de l’espai públic per a diverses activitats (comercials, lúdiques, sexuals…) d’una manera aliena a les previsions imposades pels codis polítics subjacents a l’urbanisme. Basant-nos en això, vàrem iniciar aquest projecte d’investigació i d’arxiu –interpretant el concepte d’una manera conscientment àmplia–,2 convençuts que, després de les situacions post-it localitzades en contextos molt dispars, podrien posar-se de manifest necessitats concretes que fracturen determinats contextos socials i, al mateix temps, habilitats subjectives en la tasca de reconquistar l’espai públic enfront de la pressió institucional a què aquest està sotmès. El resultat, obert a diverses ampliacions i correccions, ho confirma; però el conjunt de materials que aquí es recullen també posa en relleu diversos problemes i paradoxes que afecten el tarannà general del projecte. En aquest text intentarem reconèixer aquests problemes, així com ordenar-los de tal manera que la nostra argumentació actuï com un primer balanç autocrític de tota aquesta aventura. La reflexió que proposem s’organitza en dos episodis. En primer lloc, tractarem d’accentuar l’evident relació entre el concepte de post-it city i les diferents apel·lacions a l’urbanisme informal com a estratègia de rèplica davant la ciutat planificada. L’afer és relativament senzill; però allò important potser consistirà a reconèixer que aquesta apologia de la informalitat està estretament vinculada a les societats sobreorganitzades i opulentes i a la seva necessitat de trobar models de pràctiques antagonistes si no literalment lliures. En aquesta tessitura, haurem, doncs, de calibrar la veritable dimensió política dels fenòmens post-it en tant que situacions eloqüents d’una subjectivitat rebel. Però, immediatament, es converteix en imperativa una nova qüestió: la discutible legitimitat d’aquesta fascinació per allò informal quan aquests mateixos contextos socials han multiplicat (i estès) unes dinàmiques d’exclusió i marginació que, molt sovint, promouen ocupacions temporals de l’espai públic com una mera alternativa de supervivència; dit d’una altra manera, a la primera possibilitat d’encimbellar la idea de post-it city com un possible model d’unes pràctiques subjectives de renovat potencial polític, cal afegir l’obligació d’analitzar aquestes mateixes pràctiques en la seva qualitat de signe explícit d’una precarietat social. Encara més concisament: assistim a una progressiva i silenciosa identificació entre la llibertat i la marginalitat, de manera que és ineludible idear mecanismes per rescatar la primera i denunciar la segona. La idea de post-it city no és més que una eina per assajar aquesta exigència.

Post-it city com a projecte El model de l’Estat del benestar, de patró occidental i en creixent expansió malgrat les evidents fissures que ha deixat al descobert, s’acompanya de la il·lusió de la bona forma de la ciutat.3 Hi ha, en efecte, una estreta correspondència entre la conquesta d’una opulència social –de classe– i la consegüent preparació del seu escenari natural en clau de ciutat planificada, ordenada i de fal·laç voluntat integradora. Aquest fenomen ha estat reconegut i descrit amb precisió en nombroses ocasions; és, per exemple, la ciutat de quars4 dissenyada per assegurar una harmònica ordenació del treball, el consum i l’oci de la classe mitjana com a garant d’una homogeneïtat social cristal·lina i, cal afegir, com un protocol renovat per alimentar la circulació infinita de mercaderies que requereix l’economia invasiva, la que utilitza els nivells de consum com a indicador central de les suposades cotes de progrés i benestar. En aquesta conjuntura, l’espai públic es fa dipositari de les prerrogatives que, amb anterioritat, afectaven els cercles socials privats i benestants, és a dir, es converteix en el territori on s’exclou l’acció espontània en benefici de la conducta esperada.5 Naturalment, els urbanistes elevats a la categoria d’intel·lectuals orgànics són els principals encarregats de resoldre la tasca, en primera instància, mitjançant propostes de planificació que resolguin per endavant on es resideix, on es produeix, per on i com se circula, on es compra i on es juga; i si aquesta planificació s’altera mitjançant accions parasitàries sobre allò que s’ha establert, el comandament de l’ordre es trasllada a les instàncies polítiques mitjançant pressions punitives que esdevenen, molt sovint, un exercici explícit de violència legitimada en nom del mateix ordre públic. Richard Sennett, pioner analista d’aquestes dinàmiques, ha examinat amb intel·ligència l’absoluta afinitat que es dóna entre la precisió6 de les ciutats occidentals i la seva eficàcia com a instrument de neutralització de la subjectivitat individual. La quadrícula dibuixada als despatxos dels arquitectes i urbanistes accentua la llegibilitat de l’espai, però aquesta mateixa naturalesa codificada del territori urbà silencia aquest territori com a espai vívid i el redueix a la condició d’espai disciplinat. Aquesta relació causa-efecte descansa, indiscutiblement, en la dimensió biopolítica de l’urbanisme, convertit en una eina altament eficaç per pautar i governar les nostres vides en la seva estructura més elemental: com a cossos en l’espai. Però en l’anàlisi de Sennett –fidel a la tradició weberiana– també s’accentua un component psicològic crucial per a la nostra argumentació: el mite d’una comunitat homogènia i obedient té fins i tot un caràcter ritual, nodrit d’una ètica autorepressiva, amb l’objecte de garantir la manutenció de la comunitat purificada.7 La base d’aquesta equació consisteix en una mistificació de la intimitat familiar –el perímetre d’allò privat– com a lloc gairebé exclusiu per al desplegament dels contactes personals, relegant a l’espai públic de la ciutat la funció de delimitar un territori de solidaritat tancada i poruga, absolutament codificada, aliena a una economia oberta del desig i, sobretot, hermètica enfront dels avatars i les possibles experiències que despleguin complexitat i desordre. L’espai públic derivat d’aquest somni de felicitat és, doncs, un territori delimitat per una mena de barrera de precepte salvador amb conseqüències directes: l’anihilació de situacions de confrontació i exploració entre grups particulars, la repressió de tot el que aparegui amb indicis de discrepància i l’exigència d’una vigilància constant que garanteixi la monotonia comunitària.

3. LYNCH, Kevin, La buena

8. SENNETT, Richard, Ídem p. 162.

forma de la ciudad, Gustavo Gili, Barcelona 1980.

9. Vegeu Arqueología

4. DAVIS, Mike, City of Quartz:

Excavating the Future in Los Angeles, Vintage Books, Nova York 1992. 5. Vegeu a propòsit d’aquest

procés històric ARENDT, Hannah, La condición humana, Paidós, Barcelona 1983, especialment p. 50-52. 6. SENNETT, Richard, La

conciencia del ojo, Versal, Barcelona 1991. 7. SENNETT, Richard, Vida

urbana e identidad personal, Península, Barcelona 2001, especialment p. 67 i ss.

Post-it city en http:// www.ciutatsocasionals. net/archivocastellano/ arqueopostit/arch_postit.htm 10. El mateix any de la

publicació de La Sociedad del espectáculo (1967) de Guy Débord, Rauol Vaneigem editava el seu Traité de savoirvivre à l’usage des jeunes générations. 11. SENNETT, Richard, Ídem,

p. 241 i 269.

Així, la seva arrel protestant tanca les societats opulentes en una actitud defensiva enfront del conflicte, a costa d’un ofec explícit de les llibertats individuals; però aquesta mateixa característica, perfectament visible en el dictat del primer capitalisme, encara s’agreuja amb major intensitat a l’era de l’anomenat capitalisme cultural d’avui, instal·lat en la tasca de la fabricació massiva d’una subjectivitat de laboratori. Si el capitalisme fordista estrangulava la subjectivitat individual cancel·lant el desig i l’impuls aventurer per garantir una comunitat tancada, el capitalisme tardà actua amb renovats mecanismes però amb la mateixa aspiració. Ara, el govern de la subjectivitat ja no es resol només negant la seva pertinència pública, sinó utilitzant una esfera pública dominada com un aparador dels patrons de subjectivitat que han d’animar el mercat. L’espai públic s’ha convertit avui no només en el territori de la utopia purificadora sinó també en l’escenari publicitari i mediàtic en el qual es canalitza una oferta de mercaderies que dissenyen per endavant les maneres personals de ser i els mecanismes públics d’estar a la ciutat. El paisatge de les societats opulentes descrites per Sennett declinava un espai públic gairebé silenciós; al seu torn, en el panorama de les ciutats contemporànies occidentals irromp un espai públic aparentment sorollós, però l’estridència permesa és la que procedeix exclusivament dels missatges elaborats per al consum. Ambdós escenaris comparteixen la negació de qualsevol imprevist que pogués trastocar el guió establert, de manera que qualsevol projecte de rèplica davant aquesta imposició exigeix, en major o menor grau, una apologia del desordre capaç de generar una col·lecció de situacions socials que debilitin el desig d’una existència controlada.8 És sobre aquest axioma que ha d’interpretar-se la tradició crítica de l’urbanisme fascinat per allò informal, de llarga genealogia i en l’interior del qual ha de situar-se la mateixa idea de post-it city. El mateix Giovanni La Varra, després d’evocar l’increïble aterratge del jove Mathias Rust a la plaça Roja de Moscou el 28 de maig de 1987, reconeix que el substrat que va permetre forjar la idea de post-it city és la línia contínua que traça un evident parentiu entre els suggeriments situacionistes sobre l’urbanisme unitari i les festes hippies al Windsor Great Park de Londres de mitjan anys setanta.9 A tots dos extrems palpita la necessitat d’una reacció frontal davant de l’espectacle i el consumisme de la societat opulenta que tanta literatura va desencadenar en aquell moment.10 Al cap i a la fi, es tractava d’una exhibició de desordres nodrits en el que Sennett va anomenar «una manera tolerable d’usar la riquesa i abundància dels temps moderns [com una] promesa d’una major llibertat personal i major coneixement mutu».11 Aquesta és la potència latent, en efecte, en les situacions ideades per Guy Débord: un moment de vida construïda de manera concreta i deliberada per a l’organització col·lectiva d’un ambient unitari i un joc d’esdeveniments. L’impuls lúdic, efectivament, es va convertir en un component fonamental per garantir l’eficàcia d’aquestes expectatives, per la qual cosa planejava en aquesta apologia de l’esdeveniment una explícita invitació a convertir la ciutat en una enorme pista per a tota mena de pràctiques urbanes. D’aquí ve la proximitat implícita entre el détournement situacionista i les traces dibuixades avui pels skaters. El problema, com veurem, resideix en la limitació que aquesta perspectiva comporta per registrar fenòmens post-it arrelats en la marginació social (els llocs mòbils per a la venda ambulant il·legal, els racons dels quals s’apropien els sense-sostre i les prostitutes de carrer...) i que, en conseqüència, no

poden equiparar-se amb aquests altres gestos neosituacionistes, d’una naturalesa antagònica evident però ancorats en el compromís juvenil i opulent per despertar i exercir una llibertat possible. Els mecanismes d’apropiació de l’espai públic a les ciutats contemporànies responen a dues dinàmiques distintes que, fins i tot sense ser excloents, no exposen la mateixa problemàtica. D’una banda hi ha pràctiques de dissentiment i, d’altra banda, pràctiques de supervivència. Enfront del primer tipus de pràctiques –les emparentades des d’una perspectiva àmplia amb la tradició situacionista–, el concepte de post-it city pot actuar com una idea projectiva; però per a les segones ha de ser un signe que atorgui visibilitat als sibil·lins nous formats de racisme i exclusió que, d’alguna manera, exigeixen una anàlisi més àmplia que la derivada del malestar. El suggeriment de plantejar la idea de post-it city com un projecte significa reconèixer i subratllar el potencial polític de les situacions construïdes com a pràctiques de dissentiment. Per dir-ho d’una altra manera, del que es tracta és de posar de manifest la naturalesa micropolítica –la no-reproducció dels estils dominants de producció de subjectivitat– 12 de les poetitzacions elaborades en l’espai urbà. El nucli d’aquesta possibilitat resideix, doncs, obertament, en la lectura dels gestos post-it de dissentiment com a notícies explícites d’una subjectivitat recuperada, carregada amb totes les seves habilitats i capacitats. Enfront de les dinàmiques imposades les quals es dissenya una subjectivitat sense vida pròpia, les ocupacions temporals de l’espai públic ideades des de l’enginy, el reciclatge i l’acció parasitària, denoten una subjectivitat singularitzada, posada en acte i disposada a instituir de manera autònoma un imaginari diferent de l’hegemònic. Aquesta és la possible promesa de la idea de post-it city: abolir la il·lusió comunal com a objectiu i dirigir l’atenció als mecanismes pels quals la subjectivitat aspira a una vida plena més enllà del perímetre privat de la intimitat romàntica, però també més lluny del consens comunitari. Això converteix aquestes pràctiques, gairebé de manera ineludible, en actes de sabotatge, però aquesta és precisament la seva discreta llavor revolucionària, per la qual, gràcies a aquest retorn poderós de la subjectivitat, aquesta llavor podrà fundar i articular els seus propis mecanismes de sociabilitat. En les ciències socials hi ha una extensa tradició de fascinació pel desordre –començant per l’Escola de Chicago i per Michel de Certau– que podríem reconèixer com la base d’aquesta lectura. Les nocions que s’han posat en joc, amb un tarannà absolutament pròxim al que ara volem reconèixer rere la idea de post-it city, són nombroses: la ciutat imprevista, la dialèctica urbana, els furors urbans, la ciutat practicada...13 però potser n’hi haurà prou de remetre's a la coneguda idea d’heterotopia, formulada per Michel Foucault i definida com el tipus de contraemplaçament on es produeix una juxtaposició d’elements inicialment incompatibles i on s’estableix una ruptura del temps ordinari. La idea de post-it city comparteix les mateixes característiques en qualitat d’ocupació inapropiada de l’espai i, sobretot, pel que fa a les seves aparicions i desaparicions ingovernables. En tot cas, allò més significatiu ara, en la voluntat de definir el perfil projectiu de la idea de post-it city, és que el paradigma de l’heterotopia va ser identificat per Foucault amb un vaixell carregat de promeses d’aventura per als seus corsaris.14

12. GUATTARI, Félix i

15. LEFEBVRE, Henri, Espacio y

ROLNIK, Suely, Micropolítica. Cartografías del deseo, Tinta Limón / Traficantes de sueños, Buenos Aires 2005, p. 189.

política: El derecho a la ciudad, Península, Barcelona 1976.

13. COTTINO, Paolo, La

ciudad imprevista, Bellaterra, Barcelona 2005; MERRIFIELD, Andy, Dialectical Urbanism, Monthly Review Press, Nova York 2002; DOLLÉ, Jean-Paul, Fureurs de ville, Bernard Grasset, París 1991; DELGADO, Manuel, El animal público, Anagrama, Barcelona 1999. 14. «Le navire, c’est

l’hetérotopie par excellence. Dans les civilisations sans bateaux les rêves se tarissent, l’espionage y remplace l’aventure, et la police», les corsaires. FOUCAULT, Michel, «Des espaces autres. Hétérotopies», Dits et écrits, I. 1954-1975, Gallimard. París 1984.

16. Per reconstruir aquest

procés, vegeu els treballs de HARVEY, David, especialment: La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural, Amorrortu, Buenos Aires 1998.

Post-it city com a signe Les interseccions entre les pràctiques de dissentiment i les pràctiques de supervivència són nombroses i molt riques, però això no permet equiparar-les sense més. Els venedors ambulants il·legals també estan obligats a desplegar tot l’enginy per sobreviure en l’espai públic, però seria un biaix excessiu reduirne la significació a aquesta habilitat. Per instal·lar la idea de post-it city en una perspectiva capaç d’equiparar tots dos tipus de pràctiques, és necessari ampliar l’abast del dret a la ciutat15 més enllà de la creació d’un art del viure per dotar-lo també de la capacitat d’analitzar la precarietat de classe. Ja no es tracta només d’encertar a trobar en la superació de l’ordre una via per canalitzar una llibertat sense necessitat, sinó de dirigir aquesta mateixa pràctica cap a la revelació de nombroses necessitats latents. En aquesta última tessitura és on la post-it city pot operar com a signe. L’exigència d’adequar la idea de post-it city a la condició d’eina per al desplegament d’una economia crítica de la precarietat social obliga, en primera instància, a reconèixer la magnitud amb què les ciutats contemporànies han multiplicat els codis d’exclusió. El capital reconfigura constantment l’espai per fer flexible la localització d’actius i de recursos i, a l’interior d’aquesta dinàmica, l’escenari general de la ciutat és sotmès a una radical especialització que, inevitablement, provoca també una multiplicació de residus condemnats al risc i la marginació. L’equació és, al cap i a la fi, ben senzilla: la conversió progressiva de la ciutat en l’escenari d’un règim d’acumulació flexible16 capaç d’adequar l’espai a la plusvàlua (per exemple, mitjançant processos de gentrificació) absorbeix allò que l’assimila i expulsa allò que li fa nosa. La conseqüència és un increment de la desigualtat, abandonada com a rebuig o, en el millor dels casos, gestionada com una amenaça. És el mateix procés que explica les causes per les quals el discurs suposadament democràtic ha substituït l’objectiu dels drets socials i de plena ocupació per l’apel·lació obsessiva a la vigilància i al sanejament de l’esfera pública. Enfront d’aquesta realitat que dissemina i multiplica la misèria per a col·lectius molt diversos, l’únic recurs consisteix en una temerària ocupació de l’espai públic. En aquest context, convertir la noció de post-it city en un signe comporta la doble tasca d’oferir visibilitat a aquesta problemàtica i interpretar les seves pràctiques espacials des de la legitimitat d’allò apropiat. L’operació d’atorgar visibilitat a la precarietat que hi ha rere determinades ocupacions de l’espai públic és força problemàtica. L’arxiu de casos que presentem en aquest projecte respon a la convicció que aquest gest és pertinent; però això no eximeix de considerar que, moltes vegades, és necessari mantenir en la clandestinitat determinades pràctiques per afavorir-ne la delicada subsistència. En tot cas, hem intentat aproximar-nos al tema amb prou cautela perquè la visualització de determinades situacions, fins i tot sense posar-les en perill, permeti abordar el punt més important: la fal·làcia que suposa apel·lar a la diferència cultural per camuflar un problema que només respon a una condició de classe social. En efecte, els fenòmens post-it susceptibles d’interpretar-se com a pràctiques de supervivència (tant si són protagonitzats per la immigració a les ciutats europees com si ho són per la comunitat boliviana a São Paulo, la peruana a Santiago de Xile o la hispana a Los Angeles) estan estigmatitzats per una retòrica institucional que intenta gestionar-los com la conseqüència

17. Manuel Delgado ha exposat

aquesta qüestió amb una clarividència especial en el context de Barcelona (Elogi del vianant. Del «model Barcelona» a la Barcelona real. Edicions de 1984, Barcelona 2005; «Barcelona y la diversidad», en DIVERSOS AUTORS, Quórum, Institut de Cultura, Barcelona 2005, p. 253-257). 18. Utilitzem el concepte des de

la coneguda distinció marxista entre els binomis propietat / privatització i apropiat / apropiació. 19. Es pot consultar una

anàlisi precisa del tema en els nombrosos documents elaborats per StreetNet Internacional : www.streetnet. org.za.

Map Office (Gutierrez + Portefaix), Underneath: Man walking, 2003 Mercat obert sota una autopista i port de càrrega a la Xina

d’un simple conflicte entre identitats culturals diferents, sense reconèixer que responen a una ordinària jerarquia social en què, inevitablement, es produeix el xoc entre interessos.17 Aquesta mena de discurs ha triomfat gradualment gràcies a l’apel·lació a una multiculturalitat que amaga la desigualtat rere una pàtina de diferències culturals que, com a tals, podrien fins i tot consumir-se com a exòtiques sense adonar-se del que pateixen com a simple producte de la subalternitat. En donar visibilitat a les ocupacions espacials de supervivència, efectuant un retrat complet, no dels trets exòtics dels seus protagonistes, sinó de la seva obligació d’idear mecanismes flexibles per quedar-se i sobreviure a la ciutat, la literatura bondadosa sobre les curiositats de la pluralitat cultural trontolla i s’obre així a una interpretació més coincident amb la seva dimensió literalment social. La naturalesa social de determinades ocupacions temporals de l’espai públic, rescatades ja de la seva falsa lectura culturalista, permet interpretar-les des de la perspectiva que les reconeix com un exercici derivat de la necessitat; és a dir, la perspectiva que converteix aquest tipus d’apropiacions de l’espai en l’acte de fer concisament allò que és apropiat.18 Si el capital privatitza progressivament l’espai públic i les administracions el gestionen com una propietat excloent, la precarietat social derivada d’aquest procés queda legitimada per apropiar-se dels replecs que encara quedin al seu abast per respondre apropiadament a les seves necessitats més imperioses. Feta aquesta consideració, quedaria doncs qüestionada l’eficàcia dels discursos reformistes clàssics que, enfront de la proliferació d’activitats irregulars a l’espai públic, pretenen regular-les per afavorir-ne així la incorporació a la ciutat formal. Això és el que passa sobretot a les ciutats llatinoamericanes, on la magnitud de l’economia del carrer assoleix uns nivells molt importants,19 però en les quals els intents de normalitzar-la no fan més que aprofundir en la paradoxa d’obligar a complir les regles del joc als qui, en bona part, segueixen privats de les condicions materials que haurien de permetre’ls jugar en igualtat de condicions. No és lícit obligar la precarietat a comportar-se adequadament a l’interior d’un model social organitzat a l’ombra de l’acumulació. Si l’espai públic tradicional invocava una mena de pacte entre l’interès privat i el bé comú, l’esfera pública contemporània està infectada per una multiplicitat d’exclusions tal que la desobediència ja no pot considerar-se aliena al judici del més just. Post-it City és un arxiu de pràctiques desobedients, també, en aquest sentit estricte.

Jarmark Europa

Street Economy Archive

Mercat en un antic estadi esportiu a Varsòvia Jarmark Europa és un mercat sorgit cap a finals dels anys vuitanta a l’estadi XLecia, una estructura construïda el 1955 per acollir manifestacions esportives, culturals i de propaganda. El mercat ocupa la corona superior de l’estadi, els aparcaments i els carrers d’accés, i està constituït per milers de parades provisionals, coberts i quioscos de planxes metàl·liques. 4.500 petites empreses gestionades per polonesos, antics ciutadans de l’URSS i de països antigament pertanyents al bloc soviètic, però també asiàtics i africans, el converteixen en el mercat més gran d’Europa. La immensa majoria dels productes procedeixen dels països asiàtics: hi predomina el calçat, la roba, els cosmètics i els aparells electrònics. Al llarg dels anys, els mitjans de comunicació han contribuït a crear una mala reputació d’aquest lloc, com si fos un dels principals centres mundials de comerç d’enregistraments musicals il·legals, cintes de vídeo, cd i software pirates, que, juntament amb el contraban de begudes alcohòliques, cigarrets, falsificacions de marques, armes i tràfics transfronterers assolirien un volum de negoci de dotze mil milions de zlotys. Aquesta mala fama és un dels principals arguments a favor del desmantellament del mercat i de la reconversió de l’estadi per als campionats europeus de futbol del 2012. Això constitueix un gran problema social i econòmic: en efecte, el mercat dóna feina a milers de persones a tot el país, i les arques municipals obtenen uns ingressos significatius en concepte de taxes i impostos sobre els beneficis.

El projecte Street Economy Archive (‘Arxiu d’economia de carrer’) examina les influències de les economies paral·leles en les relacions socials, culturals i polítiques, com també les seves manifestacions en la vida quotidiana de les ciutats contemporànies. Ens interessa particularment la influència que tenen en l’urbanisme, l’espai públic, la vida al carrer i les economies de les comunitats urbanes marginals. El comerç ambulant és la manifestació més conspícua de l’economia informal. Com que és tan visible, està subjecte a un control constant i a nombroses limitacions. Bo i explotant una combinació de diversos models econòmics i estratègies de subministrament, el comerç al carrer ha estat capaç de sobreviure, de conservar l’èxit i la vitalitat. Sobreviu gràcies a la seva capacitat d’adaptació, la seva mobilitat i el sentit de la improvisació. Quan Mèxic es va veure en mig d’una profunda crisi econòmica als anys vuitanta, la venda ambulant va assumir les funcions del comerç oficial, bo i proporcionant a la ciutat tots els serveis bàsics, des de la venda de menjar fresc i electrodomèstics fins a la venda d’eines i productes d’electrònica. Street Economy Archive ha documentat diverses formes de venda ambulant a Ciutat de Mèxic, São Paulo, Rio de Janeiro, Venècia, Istanbul, Tirana, Madrid i Skopje.

Matteo Ghidoni, Kasia Teodorczuk 2007

Tadej Pogacar 2001-2006

Vista panoràmica de l’estat actual de l’estadi

Jugar contra corrent Pedro Sepúlveda

Ocupacions lúdiques de l’espai públic a Valparaíso La ciutat de Valparaíso té 275.000 habitants. Més del vuitanta per cent viu als turons. La configuració urbana de Valparaíso està determinada per la seva topografia especial, dominada per quaranta-quatre turons que s’eleven en un amfiteatre natural amb vistes a l’oceà. En aquest context, la figura del pendent és una part fonamental del paisatge. Sobre ell s’ha construït tot l’imaginari cultural de la ciutat, de la qual ha esdevingut una de les característiques més especials i singulars. El futbol que es juga als carrers de Valparaíso presenta una singularitat. En efecte, es juga contra corrent. Els nens juguen en pendent als carrers de la ciutat, bo i pintant el camp de joc al paviment, lluiten amb el pes i l’altura, i insereixen la variant newtoniana com una part fonamental de les regles del joc. Així, la lògica de poder s’instal·la més enllà d’un resultat numèric. El jugador o equip en desavantatge està realment en desavantatge, cosa que deixa clar el valor que té el guanyador. Aquesta ocupació espontània de l’espai públic per part dels seus habitants és la metàfora perfecta per relacionar la cultura local amb la cultura global. El post-it és el resultat d’aquesta ocupació determinada pel desig de joc i de triomf.

BraKin-Telèfons mòbils SMAQ (Sabine Müller, Andreas Quednau) 2006

Infraestructures de telecomunicació a Brazzaville (República del Congo) i Kinshasa (República Democràtica del Congo) Kinshasa és un vívid exemple de com l’alta tecnologia –les infraestructures puntuals de telefonia mòbil– comença a revolucionar les ciutats no gaire preparades del Sud. Les bases d’antena minúscules, la necessitat escassa d’electricitat i el fraccionat marquèting de prepagament provoquen un salt endavant en l’equipament de vastes àrees caracteritzades per l’absència d’infraestructures públiques. La lleugeresa física dels transmissors, els auriculars i el hardware de les targetes SIM es combina amb complexos orgwares de baix a dalt: models dispersius que permeten compartir, copiar i distribuir, i han estat facilitats per les maisons de communication àmpliament difoses –l’equivalent (para)arquitectònic d’aquest sistema–. «Truca’m AQUÍ», escrit en molts establiments, significa més que converses familiars: els enviaments airtime han esdevingut tota una divisa. I si l’èxit del sistema cel·lular és concebut com una estratègia per a una urbanització sostenible des de i cap a allò global? BraKin-Mobile Phones forma part de «BRAKIN, Visualizing the Visible», un projecte de recerca iniciat per la Jan van Eyck Academie de Maastricht.

Garrido

Núcleo de Pesquisa AEAUSP-Escola da Cidade (São Paulo) Director: Newton Y. Massafumi. Coordinador general: Pedro M. R. Sales. Coordinadora d’investigació i edició: Tatiana S. Ferraz. Investigadors: Ana Emilia P. Andrade, Maria Emilia M. de Barros, Renata S. M. Gaia, Paula A. Marques, Renata Matsuoka, Rodrigo F. F. Oliveira, Marina F. Pappa, Lauro Rocha, Marina R. Sznelwar Fotografia: Luciana Sampaio. Col·laboradors: Caio Camarinha, Renato Cymbalista (Instituto Pólis), Omar Dalank, Marcelo Dondo, Jorge (informàtica), João Khel, Felipe Ozores, Marco Antonio Paraná, Stefanno R. Rocco, Iara Rolnik Xavier (Instituto Pólis), Ana Terra Capobianco. Agraïments: Celso Pazzaneze, Júlia Rodrigues, Ana Tomé 2007 Un gimnàs a São Paulo Natural d’Olinda, a l’Estat de Pernambuco, de cinquanta anys, exboxejador, professor i entrenador en el restringit circuit de boxa en São Paulo, Nilson Garrido va trobar al centre de la ciutat de São Paulo el seu major desafiament: resocialitzar, mitjançant la pràctica de l’esport, les poblacions pobres i marginades que hi viuen. La seva esposa, l’assistent social Cora Oliveira i coautora d’aquest projecte, lluita per aconseguir aquest objectiu ocupant-se de la part social del projecte. Primer a Vale do Anhangabaú, després a Bexiga i ara a Brás, el centre Cora Garrido Boxe, o Projeto Viver, és una barreja inusitada d’institució social, gimnàs, escola d’esports i arts marcials, que intenta atreure les poblacions en situació d’extrema vulnerabilitat social –principalment, sense sostre, exaddictes i expresidiaris, recollidors de material reciclable, nens i adolescents en situació de risc– i promoure accions de reintegració social per mitjà de l’esport, actuant in situ, és a dir, a sota de viaductes –espais residuals, amorfs i inconnexos llegats per la incongruència territorial dels sistemes vials de la ciutat. Tot i així, els gimnasos són successivament desallotjats per l’administració municipal i tornen a muntar-se amb equips improvisats. A manera d’eines per a les tècniques gens ortodoxes d’entrenament que Garrido va desenvolupar en la seva època d’entrenador, les neveres o els pneumàtics de camió es transformen en sacs de sorra, els eixos de camió s’utilitzen com a pesos i els amortidors passen a ser equips de musculació. Sense ànim de lucre, sense finançament públic ni socis privats (excepte les donacions esporàdiques d’aparells, llibres i ordinadors), Projeto Viver resisteix des de fa dos anys amb molt joc de cames i de cintura. El seu desig: compondre racons i persones, rebutjos i regles, en increïbles combinacions i collages, amb la missió de «reciclar éssers humans».

Crossborder suburbias Teddy Cruz, Estudio Cruz 2003-2008

Arquitectures de reciclatge de San Diego (USA) a Tijuana (México) La frontera internacional entre els EUA i Mèxic al pas fronterer de San Diego i Tijuana és la més concorreguda del món. Aproximadament seixanta milions de persones la travessen cada any, movent en tots dos sentits una quantitat incalculable de béns i serveis. Fixant-nos en les particularitats d’aquest territori volàtil, viatjant amunt i avall entre aquestes dues ciutats frontereres, hem pogut copsar paisatges contradictoris, en què les condicions de diferència i similitud xoquen i se solapen. En cap altra frontera urbana del món no es poden trobar propietats tan riques com les que s’erigeixen als afores de San Diego, a uns vint minuts escassos d’alguns dels assentaments humans més pobres de l’Amèrica Llatina, com els que es troben a l’extrem sud de Tijuana. Una sèrie de passos fronterers en els dos sentits (que travessen de nord a sud i de sud a nord el mur fronterer) «fora del radar» suggereixen que tant se val l’altura i la longitud que ateny el mur fronterer post 11-S, perquè sempre el podran superar les poblacions migrants i els fluxos persistents de béns i serveis d’una banda a l’altra de la formidable barrera que intenta excloure’ls. Aquests fluxos il·legals es manifesten físicament, en una direcció, per les economies i els models informals d’ús de la terra que fan els treballadors immigrants que passen de Tijuana a San Diego, buscant l’economia més forta de la Baixa Califòrnia. Però, mentre que els «fluxos humans» es mobilitzen cap al nord, a la recerca d’un grapat de dòlars, «la despesa infraestructural» es desplaça en direcció contrària per construir un urbanisme insurgent, transfronterer d’emergència. Durant els darrers cinc anys, hem dissenyat una micropolítica amb l’organització Casa Familiar, que pot actuar com un procés informal de desenvolupament urbà i econòmic per al barri de San Isidro, i ajudar-lo a esdevenir un impulsor de prototips alternatius d’habitatge.

Els dimonis vermells

Arcàdia artificial

Decoració d’autobusos a la ciutat de Panamà Coneguts com «dimonis vermells», els autobusos que transiten per la ciutat de Panamà són un fenomen parainstitucional generat per conductors i amos, que van anar apropiant-se del transport públic davant la falta d’opcions oficials. Escassament regulats, perillosos i temeraris, molts d’aquests autobusos ostenten una estètica molt particular. Estan decorats amb imatges tan dispars com idíl·lics paisatges nevats o tardorencs d’algun paratge europeu, actors de Hollywood, sants, esportistes o polítics, i vinyetes amb flors i arabescos. Aquesta pràctica ha generat no només una nova classe d’artista responsable de plasmar la personalitat, els gustos i les creences del propietari del vehicle, sinó tota una xarxa mercantil i laboral alternativa. Óscar Melgar, les pintures del qual vesteixen un gran nombre dels autobusos de la capital, va començar a treballar als catorze anys al taller d’Andrés Salazar, un dels «pares» de la pintura d’autobusos. Al seu torn, Jesús Javier Jaime, un altre pintor molt cotitzat pels propietaris d’autobusos, es va graduar de mecànica automotriu i disseny gràfic, entre d’altres, però prefereix dedicar-se de ple als autobusos, que va començar a pintar el 1989. El 2006, una connexió irregular al motor d’un «dimoni vermell» va provocar un incendi que va calcinar una vintena de nens i adults. Davant del pànic i la consternació públiques, el govern ha promès prendre mesures severes per regular el transport i buscar-hi solucions alternatives. En altres paraules, els dies dels «dimonis vermells» estan comptats, la qual cosa posarà fi a una genuïna manifestació popular que durant dècades ha marcat el paisatge urbà de la ciutat, i ha resistit a tot control oficial. [Alberto Gualde, Adrienne Samos]

Ús temporal del paisatge holandès A pesar de tota la planificació, als Països Baixos hi ha nombrosos llocs temporalment sense un ús planificat, com pedreres de grava, espais abandonats que l’exèrcit destinava a pràctiques, dipòsits de sorra i abocadors. Es poden trobar en paisatges en transició, per exemple la plana sorrenca del Maasvlakte, una península artificial a prop de Rotterdam que aviat es convertirà en un port. I els boscos dedicats a la producció de fusta al nord de Brabant, que a poc a poc s’estan transformant en reserves naturals. Els retalls de paisatge s’utilitzen per al que sovint són activitats d’oci força mal definides, que miren de treure partit de l’estat provisional del paisatge i de les seves característiques específiques i artificials. Aquests llocs generalment no tenen la categoria d’espai públic ni són programats com a tal, però quan la gent ocupa un paisatge buit això es pot considerar l’inici d’un procés de programació transitori, després del qual les autoritats comencen a imposar normes. Aleshores és quan s’acaba l’ús sense restriccions per part de la gent.

Jesús Javier Jaime, Óscar Melgar 2006

Bas Princen 1998-2003

Bas Princen, Dam

Schengen (El castell)

All City Writers

Xavier Arenós 2007

Andrea Caputo 2007

Moviments transfronterers entre Espanya i el nord de l’Àfrica La novel·la de Kafka El castell narra la paradoxal història d’un agrimensor, K, i de l’impossible intent que du a terme per accedir a un castell els propietaris del qual l’han contractat. Al llarg de l’obra, pot percebre’s la irracionalitat que regna al voltant de la fortalesa. El castell (llegiu-hi Europa) simbolitza la seguretat, l’estabilitat i l’ordre, i té un paper fonamental en l’elecció i la selecció dels seus nous «ciutadans»: només aquells que reuneixin unes característiques particulars i unes condicions determinades hi podran entrar. Aquest projecte intenta documentar les diferents tipologies d’economia que es generen al voltant de la frontera, entesa com el gran monstre de control polític i econòmic en el qual allò humà es converteix en una mercaderia més. Així, la cartografia té en compte des de l’economia formal o lineal, la que generen els immigrants que resideixen legalment a la UE amb contractes reglats, fins a l’economia informal o circular, l’espai fronterer on se situa un comerç que fluctua entre allò legal i allò «al·legal», passant per l’economia il·legal o invisible, generada per les màfies que s’aprofiten de la desesperació dels immigrants «irregulars» que intenten millorar les seves condicions de vida.

Diccionari del grafit, EUA i Europa «L’art ens ho ha anat dient cada vegada amb més intensitat: la natura de la pintura ha esdevingut menys interessant que la natura de la relació de la pintura amb la societat.» Norman Mailer, The Faith of Graffiti Quaranta anys després del naixement del llenguatge del grafit, seria lícit referirse a una forma d’art popular, codificat de fa temps. Amb tot, i malgrat que les galeries i els museus hagin fagocitat diverses vegades grafiters de generacions diferents, resulta sorprenent fins a quin punt encara avui el grafit conserva el poder de constituir-se com a part d’un sistema antisocial: el mateix llenguatge, evocat comercialment i venut en clau publicitària, també ha contribuït a ampliar la presència mediàtica d’un fenomen desestabilitzador per a grafistes, ajuntaments i comerciants, que lluiten a favor o en contra de la causa. Precisament aquesta relació pendular que oscil·la entre el rebuig incondicional i l’atracció fatal és a la base del projecte All City Writers, bo i oferint una visió de conjunt traumàtica i fascinant de les metròpolis contemporànies.

Diagrama de l’evolució del llenguatge del grafit.

Post-it city i altres formats de temporalitat El projecte Post-it City i altres formats de temporalitat es va iniciar el 2005 mitjançant uns seminaris i tallers realitzats al Centre d’Art Santa Mònica. En el projecte, s’hi van involucrar joves artistes, arquitectes, geògrafs i antropòlegs. A partir d’aquest nucli de treball, es van idear unes línies d’investigació per examinar els arguments del projecte sobre la realitat de la ciutat de Barcelona. Barcelona és una ciutat que ha projectat de si mateixa una imatge molt determinada per promocionar-se en el mercat econòmic, cultural i artístic. En aquesta operació, la gestió de l’espai públic de la ciutat ha estat objecte de nombroses controvèrsies i paradoxes. Durant el període en què es va definir l’anomenat “Model Barcelona”, es va difondre com a prioritària la voluntat de produir un espai públic que, immediatament, va esdevenir un ingredient fonamental en l’oferta de la ciutat: un indret afavorit climàticament, amb un esperit juvenil, tolerant i procliu al desenvolupament de la cultura urbana. No obstant això, a mesura que les necessitats i les capacitats de la ciutadania es van anar apropiant de l’espai de la ciutat, la resposta oficial va ser exercir una pressió creixent contra tot allò que pogués suposar una anomalia enfront d’una idea excloent del que és cívic. Els treballs que es presenten en aquest capítol del projecte mostren diferents mecanismes d’apropiació de l’espai públic de Barcelona. Darrere de cadascun dels assumptes tractats, bateguen diferents realitats relacionades amb el teixit real de la ciutat, apuntant amb això la possibilitat de fer una lectura diferent d’aquella homogènia i feliç que pretén convertir Barcelona en una vulgar postal.

Rieres/Rambles

OSSERVATORIO NOMADE/BARCELONA (Domènec, Pau Faus, Giulia Fiocca, Pere Grimau, Paolo Nadalin, Elvira Pujol, Anna Recasens, Lorenzo Romito, Glòria Safont-Tria, Jordina Sangrà, Laia Solé, Joan Vila-Puig, Debora Zanette) 2007-2008 Rieres/Rambles és un projecte d’investigació territorial promogut per Stalker, organitzat per l’OSSERVATORIO NOMADE/BARCELONA i que forma part d’una sèrie de projectes semblants endegats anteriorment, com Campagna Romana (Roma, 2006) i Barilonga (Bari, 2006). El projecte vol trobar els indicis de nous models d’interpretació del territori de la regió metropolitana de Barcelona, a partir d’experiències directes, col·lectives i transdisciplinàries que prenen com a base les pràctiques de recorregut. El treball està plantejat en dues fases: «Roaming» i «Distàncies variables i identitats múltiples». «Roaming» (gener-setembre de 2007) va consistir en tres dies (del 12 al 14 d’abril) d’exploració col·lectiva a peu, des de cinc punts de sortida i en cinc àmbits de recerca simultanis: Sitges (i el Garraf), Olesa de Montserrat (i el Baix Llobregat), Viladecavalls (i el Vallès Occidental), Llinars del Vallès (i el Vallès Oriental), i Sant Andreu de Llavaneres (i el Maresme). «Distàncies variables i identitats múltiples» (2007-2008) consisteix en la constitució de tallers i grups de treball, per investigar, reflexionar i promoure nous models d’interpretació de l’àrea metropolitana de Barcelona. Post-it. L’exploració a peu de l’àrea metropolitana de Barcelona com a punt de partida per a la investigació territorial implica un posicionament extern a les directrius que construeixen l’experiència normativitzada de la quotidianitat. L’observació i l’escolta des de la línia erràtica del roaming ha permès sentir una realitat que s’escapa a les categoritzacions superficials i ofereix múltiples possibilitats de recerca allunyades de les simplificacions mediàtiques.

BCN Xuta. Baixa al carrer i marca un gol! Glòria Safont-Tria, Laia Solé 2007

BCN Xuta. Baixa al carrer i marca un gol és una invitació a fer ús de l’espai urbà com a terreny de joc. El 2005 vam iniciar una recerca sobre les pràctiques lúdiques i esportives que es despleguen de manera informal a Barcelona. Del conjunt de pràctiques detectades en vam destacar tres, que hem filmat: com es juga a criquet, a equavòlei i com es practica l’skateboarding. Els diumenges anem a l’aparcament d’un hipermercat a veure com es juga a criquet; els dissabtes i diumenges anem a un camp ras de la perifèria a veure com es juga a equavòlei; els dies feiners, al davant del MACBA, a veure com es practica l’skateboarding. Els usuaris d’aquests llocs ens mostren d’una banda la seva habilitat per interpretar i modificar l’espai: com construeixen porteries, com dibuixen les línies de camp, com improvisen bases, rampes, etc. Així mateix, ens parlen del dèficit d’espais adequats, que els porta també a canviar les normes pròpies del joc per adaptar-les al context, i de la importància del joc com a marc per a les relacions humanes. La documentació d’aquestes pràctiques ens incita a provar l’ús de l’espai urbà. Realitzem una acció en grup, que filmem amb l’objectiu de verificar que tota la ciutat pot ser entesa com un terreny de joc il·limitat. La pilota amb què juguem genera recorreguts, topa amb barreres arquitectòniques i legals, i crea espais de relació. Us convidem a baixar al carrer, salvar els obstacles i celebrar l’espai públic en tota la seva dimensió.

La ciutat jubilada Eleonora Blanco, Pau Faus, Julie Poitras 2007

Breu diccionari sobre els horts informals als rius de Barcelona «Jubilar», segons el Diccionario de la Real Academia Española significa tant «rebutjar alguna cosa per inútil» com «alegrar-se». La ciutat jubilada és –en aquest cas– aquella que neix i es reinventa a partir dels seus rebuigs, mentre reivindica i celebra altres maneres de ser i de fer. Partint d’una realitat comuna de moltes ciutats actuals (l’apropiació i l’autoconstrucció en espais buits de la perifèria), el projecte documenta, en forma de breu diccionari, el fenomen concret dels horts informals als rius de la perifèria de Barcelona, a fi de reflexionar sobre diverses realitats representatives de la ciutat i de la societat contemporània. La tesi principal del llibre és que els horts informals floreixen a partir de la trobada de tres residus. D’una banda, el sistema de planificació del territori genera buits paral·lels a les infraestructures. D’altra banda, tenim ciutadans jubilats que entenem com a residus del sistema laboral. I finalment hi ha els residus materials, les escombraries que el mateix sistema de producció aboca i que es poden trobar en racons de la perifèria. Si aquests tres elements residuals es troben en una terra mínimament fèrtil, aleshores l’hort està garantit. Els buits seran el terreny, els jubilats els treballadors i les escombraries el material constructiu. Els horts informals representen un ric desafiament respecte a paràmetres essencials de la planificació urbana. La natura indomable de la perifèria ofereix exemples d’autonomia –d’ús i de forma– impensables a la ciutat domesticada, que conviden a imaginar la ciutat a partir d’una relació no preestablerta entre el ciutadà i l’espai que l’envolta. www.laciudadjubilada.net

Quadern de treball

Materials complementaris

Post-it City. Ciutats ocasionals aMAZElab, Buffer zone

Propostes del Servei Educatiu

LA MEMORIA

PSIQUIATRICO

L’exposició des del meu punt de vista…

Imatges per a la reflexió i el debat

Tadej Pogacar

Mira: Què veus en aquesta fotografia? Què et suggereix el que veus?

Contextualitza: A partir de la visita a l’exposició explica breument el context i el cas post-it en el qual apareix aquesta fotografia.

Relaciona: Creus que les imatges d’aquestes dues pàgines tenen característiques comunes? Quines són? Hi trobes moltes diferències? Quines en destacaries?

Opina: Dóna la teva opinió sobre el que veus en aquesta imatge i fes-ne una valoració personal. Has vist un cas semblant? Explica la teva experiència.

Mira: Què veus en aquesta fotografia? Què et suggereix el que veus?

Contextualitza: A partir de la visita a l’exposició explica breument el context i el cas post-it en el qual apareix aquesta fotografia.

Relaciona: Creus que les imatges d’aquestes dues pàgines tenen característiques comunes? Quines són? Hi trobes moltes diferències? Quines en destacaries?

Opina: Dóna la teva opinió sobre el que veus en aquesta imatge i fes-ne una valoració personal. Has vist un cas semblant? Explica la teva experiència.

Imatges per a la reflexió i el debat

Marina Ballo, Parco