RELATS LABERÍNTICS Textos finalistes del concurs de relats laberíntics amb motiu de l’exposició “Per Laberints” del CCCB. Una iniciativa d’Avivaveu i del CCCB
Desembre de 2010
Sovint em sento atrapada en el meu propi laberint. És cert que sóc caòtica però sempre dins d'un ordre. Aquesta invocació d'art impressionista dins dels dadaisme em provoca migranyes i atacs de pànic. Em llevo pel matí, tard, sense ganes d'anar-hi. Sense ganes de fer-ho. Sense ànims per pensar-hi. Però cal anar-hi, fer-ho i pensar-hi. Estic buscant, però ho faig sense energia. El meu germà em pregunta: Però on vols anar a parar? I jo no sé què respondre. Uns dies penso en ser jardinera, altres en presidenta de la Generalitat. Potser no sóc una persona constant i metòdica, potser jo no estic feta per anar pel laberint contemporani: Ring, dutxa, esmorzar, notícies i metro, feina feina feina, dinar, feina feina, tornar, súper, aspirador, estenedor, cuina, dormir i ring, sona el despertador. I dins d'aquest laberint, cadascú té les seves passions - ocultes o no- que fan que ens sentim millor, gairebé una persona rodona i realitzada. A mi no em funciona això, m'agraden massa coses, però cap em satisfà fins a superar-me. Aquesta és la meva situació laberíntica: ser fóra del laberint i alhora amb la necessitat d'entrar-hi. ANNA BELLORVÍ
Laberint (Robert Morris, Fattoria di Celle, Pistoia, 1982) Foto: Carlo Fei, Gori Collection, Fattoria di Celle, Pistoia
Jason Hawkes. Laberint de Hatfield House, Hertfordshire © Jason Hawkes
Córrer enmig de 24.000 persones, una hora i quart corrent enmig d'una muralla humana, deixant-me portar i fluir a través de la marea, sense saber cap a on vaig, buscant forats on poder veure a més de tres pams del meu nas i sentint llengües estranyes i desconegudes. Fins que al final arribes a la sortida del laberint, que agafa el nom d'arribada. DAVID TORTOSA
Jason Hawkes. Wooden Fenced Maze, Carolina del Nord © Jason Hawkes
Sempre he tingut por als laberints. De petit, poc temps després de veure "Dentro del laberinto", recordo anar al parc d'atraccions de Saragossa amb els meus avis i endinsar-me en l'atracció del laberint de vidres i miralls. L'angoixa momentània de no poder sortir i un bony al cap per voler anar corrents i xocar contra un dels vidres transparents segurament van fer que des de llavors sempre que veig un laberint un calfred recorri el meu cos. JOSE MIGUEL GARANTO
Quan va entrar al laberint tenia 43 anys i
Les sandàlies van ser les primeres a
feia un dia esplèndid. No en va sortir mai
aparèixer; al cap d'un temps la roba: una
més. Cinc anys després, avui en faria 48, el
faldilla blanca de fil i la brusa, molt
seu home, els fills i els seus amics hi tornen
lleugera. Més tard també la roba interior,
per trobar una penyora més; des de llavors
tot intacte com acabat de deixar.
que juga amb ells.
El bolso va donar molt joc; van ser els dies que més feina van tenir. Era exasperant i alhora anhelaven qualsevol indici.
Calculen que només deuen quedar les claus de casa, tres llibres de poemes que sempre duia al bolso i l'anell de plata amb una pedra blava refulgent tota voltada de flors gravades, l'únic regal que prèviament havia insinuat que li faria il·lusió. Aquella vegada Arkville Maze. Michael Ayrton, Delaware, Nova York. 1968-
el seu home sí que va captar la indirecta.
1970. 1968-1970. Cortesia Jacob E. Nyenhuis, Michigan
Tant
de
temps
esperant
respostes,
Dos cops l'any, el 15 de gener -pel seu
resseguint un fil massa invisible i ara volen
aniversari- i el dia en que va desaparèixer,
que s'aturi. Un cop trobin l'últim objecte
recorren impacients tots els jardins; però
s'haurà acabat, no en quedarà res, ni
sempre és a dins, quan minuciosament
l'esperança del retorn nua com deu anar
separen branques i ja cansats desistirien,
amagant-se pel laberint.
que apareix la prova. Avui han trobat el rellotge que li van regalar els germans,
Si s'hi haguessin fixat bé, siluetejada en un
amb dues esferes i corretja grisa; encara
dels racons prop de l'estàtua d'Eros, seu
funciona, puntual com correspon.
repenjada contra els xiprers més frondosos,
Com si el laberint els tornés de mica en
llegint un i altre cop poemes d’en Forcano i
mica tots els objectes personals que ja no
els dies que fa sol amb l'anell fa la rateta
necessita i que ells guardaran gelosament
per enlluernar-los.
reconstruint la imatge d'aquell últim dia, arqueòlegs
recomposant
mil·lenàries incorruptes.
unes
restes
LLUïSA AVANTE ROCA
Butoh. Una dansa de la mort que
tant fort que no vam poder caminar tant
persegueix la mort però no la presència.
ràpid, i vam començar a quedar-nos mig
Vam anar a veure aquell espectacle però
quiets cada menys de dos quilòmetres, vam
se’ns va tancar la porta abans d’entrar.
començar a caminar molt lent sense sentir
L’aforament estava clos. Jo no havia vist
ni el fred ni la calor ni l’afecte de les plantes
mai una cosa així ni sabia a on em portava
quan acaricien la pell de la cara o de les
la persona que jo duia al darrera, a la
mans sense guants, potser, ens vam quedar
moto, ni ho sabré de moment.
glaçats del no res i vam anar directament a
El que sí que vaig veure clar des d’aquell
caminar enmig del núvol del no res.
moment és que just després de travessar el llindar fluorescent del convent, una petita
Just després ens vaig sorprendre observant
mort ens va donar la mà d’entrada, la mort
un aparador, units per l’extrem superior de
del meu desconeixement advertint-me “Tu
les nostres espatlles, amb la cara més
aquí no hi entraràs”, mentre una altra
desencaixada que hauria pogut imaginar,
petita escletxa s’obria fèrtil dins el meu cap
blancs com la lluna, verds com l’oliva, i amb
i em feia ballar esquelets empolsinats.
un tel ballant per sobre la mirada. “Anem”,
Butoh. Una dansa de la mort que
vaig dir. Vaig fer un sobreesforç per
persegueix la mort però no la presencia.
arrencar els nostres peus d’aquell “rere
“On he sentit això? Si no ve del meu cap, ve
temps” i vaig tibar de la persona que abans
del que duia aclucat al meu darrera, a la
duia al darrera, a la moto, i ara duia al
moto, i encara no sé per què s’entesta en
costat, amb la fèrria intenció d’apropar-nos
fer-me ballar certes danses que em fan
de nou a una velocitat incrementada que
eriçar la columna quan hi penso”.
ens fes sortir d’aquell cicle demencial, fosc i
Vam sortir del convent després de travessar
ganxós, fangós i estèril, i cobert de flors
el llindar fluorescent i vam dir “A on anem”,
blanques i de molt de fred. Vam passar per
vam seguir sense saber res del cert, vam
davant del convent, per davant del llindar
mirar el fanal que s’encenia rere l’arbre
fluorescent sense creuar-lo, vam pujar
nevat, potser, vam mirar com s’entretenien
sobre la moto tant ràpid com vam poder, i
les dues àvies de cabell blanc mentre els
ja des de lluny, al girar el cap a la velocitat
dos gossos blancs bevien de la font, potser,
de la llum, vam veure com sortia d’allà dins
vam veure penjar l’esquelet de les llums
la gent, exhausta, amb cent quilos de
encara no enceses, potser, vam veure
temps.
japonesos fotografiant un paradís tancat, potser. I la llum del flaix ens va esglaiar
JAVIER NÚÑEZ
CCCB. Exposició "Per laberints" © Pepo Segura - CCCB (2010)
Recordo la primera vegada què vaig veure la pel·lícula “El Padrino” del mestre F.F. Coppola. Em va captivar. D’alguna manera vaig quedar atrapat en aquell univers de gàngsters i policies. L’ambientació va aconseguir fer-me endinsar en tot aquell món, inhòspit per a mi. Jo, un simple noi de poble, no tenia una vida tant trepidant i perillosa alhora que atractiva i misteriosa, la meva, més aviat era rutinària i avorrida. Ni tan sols havia vist mai un gàngster realment, ni res que se li assembles.
D’ençà què vaig veure la peça, l’he reviscuda una i una altra vegada. Moltes d’aquestes vegades es remeten al simple revisionat del film, que tot i semblar-me conèixer-lo de pe a pa sempre aconsegueix fer-me’n estar pendent en tota la seva reproducció. I moltes vegades em revela nous petits detalls que donen més sentit a tot plegat, també aconsegueix fa replantejar molts dels aspectes de l’historia repetides vegades.
Altres vegades, les he viscut en molts instants de la meva vida quotidiana. Instants en els que per ves a saber quina raó, m’ha vingut al cap el film, el desenvolupament de l’acció i fins i tot el comportament d’alguns personatges; Fent-me somiar despert, fent-me sentir un membre més del clan dels Corleone. M’encanta “El Padrino”.
ALBERT LAZO
Vam pujar les escales d’aquella construcció de ferro i, mentre teníem cura de no perdre l’equilibri, vam arribar a una porta. Tot allò estava a cel descobert i les obres estaven a mitges i per tant probablement no hi hauria res al darrera d’aquella porta, però...de sobte alguna cosa em va distreure l’atenció i vaig mirar a baix i a la dreta i vaig veure al meu amic, estès al terra, sobre el pas de zebra, escorregut sota una làmina de ferro gegant i plena de sorra, planyent-se de quelcom que no vaig poder percebre mentre jo descendia i intentava salvar-lo.
Laberint II (Josep Ma. Subirachs, 1993) Col·lecció Espai Subirachs, Barcelona
Acte seguit em vaig trobar explicant aquella història a la cadira d’un bar, envoltada d’amics i familiars, i la mateixa persona que abans duia al costat. En quant la història va arribar al punt de les escales, aquella persona i jo ens vam tornar a trobar al damunt d’unes escales, aquesta vegada ja del tot construïdes, i al davant d’una porta. Estàvem a dalt de tot del bar. Se’m va acudir que podíem seguir resseguint tot el què havíem fet en l’escena anterior per a veure si així aquell recorregut ens duia a algun lloc. Vaig mirar cap a baix, aquesta vegada a l’esquerra, i em vaig topar amb la làmina de ferro gegant, que ara finalitzava sobre un parc infantil arenós.
Seguíem dins el bar. Vam baixar donant tota la volta. Tot just ens vam trobar a l’entrada o sortida a la planta baixa del bar, vaig donar mitja volta i vaig ensopegar amb la barra. Allà mateix, assegut a un tamboret i amb aire derrotat bevia el meu amic. L’amic del pas de zebra. El vaig abraçar i em va explicar tot allò que l’havia aclaparat. “Veus?”, li vaig dir aleshores a la persona que duia al costat, “No hem de deixar de resseguir els camins que ens dicten els laberints de les nostres històries, doncs només així aprenem a dotar-los de sentit, i només així arribem al final del fil.” ARIADNA SALVADOR
Secció d'un laberint circular (Robert Morris, Cinc laberints, sèrie de litografies, 1993) Gori Collection, Fattoria di Celle, Pistoia
No recordo quina va ser la última situació laberíntica que vaig viure, però sí que recordo una cosa que feia quan era petita al col·le, relacionada amb els laberints. Devíem tenir 6 o 7 anys quan algú de la classe va prendre consciència de l'existència dels laberints i ens va explicar el concepte a tots. A partir d'aquell dia, i durant una setmana ben bona, vam estar dibuixant laberints a les llibretes de fulls quadriculats intentant posar-ho difícil al que l'havia de resoldre. Mai més va haver-hi res tan enginyós en aquelles llibretes. El sistema educatiu és una merda! (Algú ho havia de dir). JORGE PIEDRA
Un dia estava mirant una manta amb els meus amics i de cop vaig començar a observar-la més i més a prop, fins que vaig transcendir els límits de les molècules, els àtoms i els quarks, i només hi quedava el buit. Però no vaig parar aquí, i més endins hi havia una llum, infinitament densa i petita i amb una energia per tant infinita, i allò era el principi de l'univers, i era bonic. La qüestió és, la vida es bastant laberíntica, si tenim en compte que dins de cada objecte hi ha infinits universos i que, per tant, també el nostre univers es un dels infinits que es troben en universos superiors. LLUIS SURÓS
Laberint a Celle (Robert Morris, Cinc laberints, sèrie de litografies, 1993) Gori Collection, Fattoria di Celle, Pistoia
¿Cuándo piensa llegar? Me siento ridícula aquí sola delante del Zurich. Saco el móvil, miro la hora. Ninguna llamada perdida, ningún mensaje diciendo "llego en 30 minutos" o cualquier otra cosa. Incluso la chica de al lado que salió del metro conmigo ya ha encontrado a quien esperaba. Me he convertido en la más antigua de las pacientes esperantes. Saco el móvil, miro la hora ¿cuánto tiempo ha pasado? no recuerdo qué hora era antes, no sé para qué sigo mirándolo... Me voy, ya está bien de esperar ¿Y si llega justo cuando me acabo de ir? estas cosas pasan, es ley de murphy. Habré estado esperando todo este rato para nada. Bueno, espero 5 minutos más, si no llega en 5 minutos me levanto y me voy. Saco el móvil, miro la hora ¿Cuándo piensa llegar? SOFIA FERNÁNDEZ