Conte realitzat pels alumnes de l’escola Germanes Bertomeu de Mataró Curs 2000-2001
EN BERTO, EL GEGANT
Vet aquí una vegada, en un indret no gaire llunyà, hi havia una muntanya molt gran i amb molts arbres. Alguns dels seus camins eren molt costeruts.
Els dies d’estiu era molt bonica: hi havia flors de tots colors damunt d’una herba tendra i verda. Els seus arbres eren plens de fulles i també hi havia animalons petits que hi vivien i gaudien de l'estiu.
Però a l’hivern les plantes estaven seques i els arbres sense fulles. Hi feia molt de fred, no hi havia
menjar i els animals s’amagaven o se n’anaven a d’altres indrets. La boira, que era cada vegada més espessa, s’escampava i no deixava veure res. Només es podia veure el seu color blanquinós.
Cada tarda d’hivern hi havia un gegant que es passejava pel bosc d’aquella muntanya.
Aquest gegant, alt com un xiprer, vestit amb pantalons de color blau fosc, camisa de quadres i molt jove, només feia que anar amunt i avall sense saber què fer.
Es deia Berto i estava molt trist i avorrit perquè es trobava ben sol i no tenia amics per jugar. Tampoc
no tenia massa coses per menjar, fins i tot les pomes que tant li agradaven estaven seques a la pomera.
Un dia, que anava distret pensant en com s’ho faria per passar aquell hivern tan fred i humit, va topar amb una pedra, es va entrebancar i va baixar quilòmetres i quilòmetres rodolant per un camí pedregós i inclinat de la muntanya fins que va arribar,
mig inconscient, a un poble.
Tenia tanta gana que va caminar pels carrers fins que va trobar una botiga. Va entrar i va
demanar a la
mestressa unes pomes. La dona va sentir llàstima i n’hi va donar unes quantes.
Va continuar caminant fins arribar a un parc on va seure per menjar-se les pomes i descansar una mica. Al cap d’una estona va sentir els crits i les veus d’uns nens que jugaven a prop. Va sentir curiositat, es va aixecar i va anar cap a ells.
- Ei, hola ! Sóc en Berto – va dir amb un somriure a la cara. Però els nens el van mirar de dalt a baix, li van fer un gest desagradable i van continuar el seu joc ignorantlo. En Berto es va entristir i es va preguntar per què no volien parlar amb ell. - Potser és perquè vaig molt brut- va pensar mentre recordava la seva caiguda per la muntanya.
Llavors va veure un nen assegut a un banc. Es va asseure al seu costat i li va preguntar com es deia. Es deia Andreu i en Berto li va explicar tot el que li
havia passat. Es van fer molt amics i en Berto decidí que aquella nit dormiria a casa seva. L’endemà quan en Berto es despertà va continuar explicant-li al seu nou amic, l’Andreu, un grapat de coses que li havien passat i decidiren convèncer a la mare de l’Andreu per tal de poder estar un quants dies en aquella casa on hi estava tan bé.
Tots dos potser arribarien a saber on era el pare d’en Berto ja que feia molts anys que el pobre gegant no en sabia res de res. No va resultar gens fàcil aconseguir alguna informació que pogués ajudar els dos amics i sense adonar-
se’n ja havien passat dues setmanes.
Calia fer alguna cosa per arreglar aquella situació i van decidir que l’endemà de bon matí en Berto començaria un llarg viatge esperant retrobar-lo.
L’acomiadament dels dos amics no va ser
fàcil,
aquells dies tan intensos ben segur que no els oblidarien mai més.
I ... caminant, caminant en Berto va endinsar-se en un bosc. Estava una mica espantat i sentia tants sorolls que no sabia on mirar. De sobte va sentir una veu: era un mussol que intentava explicar-li alguna cosa però el gegant, per més que s’esforçava no entenia res de res. Llavors el mussol va treure d’entre les seves plomes un penjoll daurat i en Berto va saber que aquella joia li donaria sort i l’ajudaria durant el seu llarg camí. Però en Berto no va poder agrair aquell gest al mussol perquè d’una revolada havia desaparegut.
Tornava a estar sol dins el bosc i, cansat de tant
caminar, va decidir passar allà aquella primera nit. Es va estirar sota uns arbres, va tancar els ulls i abans de dormir-se recordà tot allò que li havia passat. Trobà a faltar el seu amic Andreu i no deixà de pensar en el mussol de la sort.
L’endemà amb el primer raig de sol es va despertar i passades unes hores sentí una cridòria de nens i nenes per allà a la vora.
- Hola!
Com et dius? –li preguntà un nen.
- Jo Berto i vosaltres, qui sou? - Som de l’escola Germanes Bertomeu i hem vingut a investigar l’hàbitat d’aquesta zona –li van contestar un grupet de nois i noies que estaven a prop seu. - Ara anem cap a l’escola perquè ja s’ha acabat
aquesta excursió. Vols venir amb nosaltres, Berto? - Sí! D’acord! Hi aniré amb molt de gust! - Vinga, anem! –van contestar tots alhora.
Quan van arribar a l’escola els nois i noies de 6è el van presentar als altres nens i nenes de l’escola i es
van posar d’acord per a ensenyar-li la biblioteca, l’aula d’ordinadors, el menjador, el gimnàs, etc.
Mentrestant un grup de nens i nenes de 6è van decidir de preparar-li una festa sorpresa. Ho van anar dient a tothom i van acordar que cadascú portaria una
cosa.
Dissabte a la tarda, quan ja estava tot a punt, van anar a buscar en Berto i el van portar cap al gimnĂ s. Quan van obrir la porta es va trobar amb la
sorpresa mĂŠs gran de la seva vida, estava tot ple de globus i de moltes coses bones per menjar.
En Berto estava molt sorprès i content de la festa que li havien preparat. Es va trobar amb tots els nens i nenes de l’escola. Uns portaven pastissos, altres begudes, uns tocaven el flabiol i el tamborà per poder ballar, altres el feien ballar...
Però la sorpresa més gran va ser quan va
veure
arribat tots els gegants de Mataró. Tots junts van ballar al pati de l’escola: El gegant del pi, La gallina ponicana, En Jan Petit, etc.
Mentre ballaven el penjoll que portava en Berto brillava cada cop més i el gegant més vell el va veure i li va dir: - D’on has tret aquest penjoll?
En Berto li va explicar la història del penjoll i el mussol i el gegant li va contestar: - Doncs has de saber que aquest penjoll era del teu pare, el gegant Capdefaves que era un gegant molt important de Mataró i que marxar a fer un viatge a Gegantilàndia i mai més se n’ha sabut res.
En Berto va quedar molt parat i aleshores li va explicar que quan ell era petit vivia al Montseny amb la seva mare, que es deia Veudolça. Després quan es va fer gran va decidir anar-se’n a viure sol.
El vell gegant li va dir que també coneixia la seva mare i que de jove havia estat enamorat d’ella.
- Tu t’hi assembles molt: tens els mateixos ulls, ets roig de cara i pigat com ella, per això t’he reconegut. I pel penjoll, que sempre portava el teu pare. Mentrestant la festa continuava i tothom estava molt content.
Es va fer tard, van ballar l’últim ball i tots els gegants es van acomiadar d’en Berto. Cadascú va tornar a la seva escola, i com que en Berto no tenia on anar, va decidir quedar-se per sempre més a l’escola Germanes Bertomeu. Com que en Berto encara tenia el penjoll màgic, un dia, que brillava molt, el va mirar atentament i va descobrir que amb ell es podia comunicar amb el
seu pare que vivia a Gegantilàndia. I després de viure tantes aventures en Berto és feliç a l’escola acompanyat de tants nens i nenes que l’estimen. Cada estiu, quan es tanca l’escola, va a passar una temporada al Montseny amb la seva mare.
I si aquest conte us ha agradat, el donem per acabat.