TREBALL FET PEL NENS I NENES DE 4T CURS 2009-2010
Albert Einstein (14 de març del 1879 - 18 d'abril del 1955) va ser un físic d’origen alemany, nacionalitzat posteriorment suís i estadunidenc. És el científic més conegut i important del segle XX. 1955: Signa un manifest contra el perill nuclear. Mor a Princenton. Se li extreu el cervell per a analitzar-lo i la història del cervell desaparegut, guardat en formol per un suposat científic boig, dóna origen a una llegenda fantasiosa, però significativa. El dossier secrets sobre les activitats socials i polítiques d’Einstein que al llarg dels anys havia recollit l’FBI tenia més de 1.800 planes.
L'astronomia Ês la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres.
El Big Bang, literalment gran esclat, constitueix el moment que del "no res" emergeix tota la matèria de l'Univers. La matèria, fins aquest moment, és un punt de densitat infinita, que en un moment donat "explota" generant l’expansió de la matèria en totes les direccions i creant el que coneixem com el nostre Univers. Immediatament després del moment de la "explosió", cada partícula de matèria va començar a allunyar-se molt ràpidament una d’una altra, de la mateixa manera que a l'inflar un globus aquest va ocupant més espai expandint la seva superfície
Una constel·lació és un conjunt d’estels fixes o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari. Les constel·lacions tenen un nom oficial. Andromeda, Antlia, Apus, Aquila, Aquarius, Ara, Aries, Auriga, Bootes, Caelum, Camelopardalis, Cancer, Canes Venatici, Canis Major, Canis Minor, Capricornus, Carina, Cassiopeia, Centaurus, Cepheus, Cetus, Chamaeleon, Circinus, Columba, Coma Berenices, Corona Australis, Corona Borealis, Corvus, Crater, Crux, Cygnus, Delphinus, Dorado, Draco, Equuleus, Eridanus, Fornax, Gemini, Grus, Hercules, Horologium, Hydra, Hydrus, Indus, Lacerta, Leo, Leo Minor, Lepus, Libra, Lupus, Lynx, Lyra, Mensa, Microscopium, Monoceros, Musca, Norma, Octans, Ophiuchus, Orió, Pavo, Pegasus, Perseus, Phoenix, Pictor, Piscis, Piscis Australis, Puppis, Pyxis, Reticulum, Sagita, Sagittarius, Scorpius, Sculptor, Scutum, Serpens caput, Serpens cauda, Sextans, Taure, Telescopium, Triangulum, Triangulum australis, Tucana, Ursa major, Ursa minor, Vela, Virgo, Volans, Vulpecula.
Els cometes (del llatí Cometa i aquest del grec Kometes, cabellera), junt amb els asteroides, planetes i els seus satèl·lits, formen part del Sistema Solar. Són cossos sòlids molt semblants als asteroides però amb distinta composició, i descriuen òrbites tan allargades, que aquells que rodegen el Sol, tornen al cap de molts anys, tants que fins i tot alguns només se’ls ha vist una única vegada. Cometes baixes, llatines, franceses o angulars. Són les tradicionals en tipografia. Cometes altes, angleses o saxones, són dues parelles de comes volades amb la primera parella capgirada. S’empren en substitució de les cometes baixes quan no es poden usar per raons d’incompatibilitat. Cometes simples. Tenen un ús més restringit
Un Forat Negre és un hipotètic cos celeste camp gravitatori tan fort que ni tan sols la radiació electromagnètica pot escapar de la seva proximitat. El cos està envoltat per una frontera esfèrica, anomenada horitzó de successos, a través de la qual la llum pot entrar, però no pot sortir, pel que sembla ser completament negre. Això són els forats negres
Galileu Galilei (15 de febrer de 1564[2] – 8 de gener de 1642)[1][3] va ser un físic, matemàtic, i filòsof italià que va tenir un paper important durant la Revolució Científica. Va millorar el telescopi, i per tant, l’observació astronòmica, i va donar suport a la teoria de Nicolau Copèrnic. De vegades, se l’anomena "el pare de l’observació astronòmica", el "pare de la física moderna" el "pare de la ciència", i el "pare de la ciència moderna".Stephen Hawking diu, "Galileu, potser més que qualsevol altra persona, fou el responsable del naixement de la ciència moderna."
La seva superfície està plena de cràters i posseeix una atmosfera molt tènue. Vist des de la Terra, és l’objecte més brillant després del Sol, tot i que realment no brilla, ens reflecteix la llum del sol. És l’únic satèl·lit natural de la Terra i l’únic cos del Sistema Solar que podem observar en detall a ull nu o amb instruments senzills. La Lluna reflecteix la llum solar, de manera diferent segons el lloc on es trobi. Gira al voltant de la Terra i sobre el seu eix en el mateix temps: 27 dies, 7 hores i 43 minuts. Això fa que ens presenti sempre la mateixa cara. El 20 de juliol de 1969, Neil Armstrong es va convertir en el primer home que trepitjava la Lluna, formant part de la missió Apollo XI. Els projectes lunars han recollit prop de 400 kg. de mostres que els científics analitzen.
La Terra és el tercer planeta del sistema solar per ordre de proximitat al Sol i el cinquè quant a diàmetre. Forma part dels planetes terrestres i és l'únic cos celeste on s'ha confirmat la presència de vida. Té un únic satèl·lit natural, la Lluna. La Terra simultània:
realitza
els
següents
moviments
de
forma
Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol, moviment que determina les estacions. Rotació sobre el seu propi eix, moviment que determina el dia i la nit.
Una galàxia és de milers de milions d’estels i de núvols de gas i pols. Tot indica que al centre de determinades galàxies hi ha un forat negre supermassiu; tanmateix, és difícil que es puguin detectar a causa de la gran densitat d’estels que hi ha a la part central d’una galàxia. L’aspecte lletós de la part central de la nostra galàxia observada a ull nu des de la Terra va originar el nom de Via Làctia, és a dir camí de llet. El mot galàxia ve de la paraula grega galactos Els diferents materials que constitueixen una galàxia (estels i núvols de gas i pols) estan animats d’uns anys després del Big-Bang. Els moviments de les galàxies provoquen, de vegades, xocs violents. En general, però, les galàxies s’allunyen les unes de les altres, com punts dibuixats sobre la superfície d’un globus que s’infla.
És el quart planeta del Sistema Solar. Conegut com el planeta roig pels seus tons rosats, els romans li van posar el nom del deu de la guerra. Abans de l’exploració espacial, es pensava que Mart podia tenir vida. Les observacions han demostrat que no en té, encara que en podria haver tingut en un passat llunyà. En les condicions actual, Mart es esterilitzant, és a dir, no pot tenir vida. El seu sòl és sec i oxidant. A més, rep del Sol massa rajos ultraviolats. Té dos satèl·lits, Fobos i Deimos. Són petits i giren ràpid prop del planeta. Això va dificultar el seu descobriment a través dels telescopis.
Neptú és el vuitè planeta del sistema solar en proximitat al Sol. És un gegant gasós i forma part dels planetes exteriors. L'interior és roca fosa amb aigua, metà i amoníac líquids. L’exterior és hidrogen, heli, vapor d’aigua i metà, que li dóna el color blau. És un planeta dinàmic, amb taques que recorden les tempestes de Júpiter. Els vents més forts de qualsevol planeta del Sistema Solar són els de Neptú. Molts d’ells bufen en sentit contrari al de rotació. Prop de la Gran Taca Neptú té un sistema de quatre anells estrets, primets i difícils de distingir amb els telescopis terrestres. S’han format a partir de partícules de pols, arrencades de les llunes interiors pels impactes de meteorits petits. A l’atmosfera de Neptú s’arriba a temperatures de 260 ºC sota zero. La distància que ens separa de Neptú es pot entendre millor amb dues dades: una nau ha de fer un viatge de dotze anys per arribar-hi i, quan hi és, els seus missatges triguen més de quatre hores per tornar a la Terra. Fosca s’han mesurat vents de 2.000 Km/h.
Nicolau Copèrnic (19 de febrer de 1473 - 24 de maig de 1543) va ser un astrònom polonès. Va ser el primer astrònom a formular un amplia cosmologia heliocèntrica, que va desplaçar a la Terra com a centre de l'univers.
En Astronomia, un satèl·lit natural és un qualsevol objecte natural que gira al voltant d’un planeta. Generalment és molt més petit que el planeta i l’acompanya en la seva revolució al voltant del Sol. En el cas de la Lluna, té una mesura tan semblant a la Terra que en compte de considerar a la Terra com un planeta i a la Lluna com el seu satèl·lit, es pot considerar com un sistema de dos planetes que giren junts (planeta doble). Per extensió anomenem llunes als satèl·lits dels altres planetes. Així diem: els quatre satèl·lits de Júpiter, però també, les quatre llunes de Júpiter. Per extensió s'anomena satèl·lit natural o llunes qualsevol cos natural que gire al voltant d'un cos que no segueixi el Sol.
Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que òrbita al voltant del Sol. Un asteroide és un tipus de planeta menor, encara que sovint ambdós termes s’utilitzen com a sinònims. La definició exacta no està determinada. Això crea certa confusió a l’hora de saber si cert objecte ha de ser denominat com a asteroide, planeta menor o qualsevol altre nom. Actualment la Unió Astronòmica Internacional a través del Minor Planet Center utilitza el terme "planeta menor" (i no asteroide) per referir-se als objectes més petits que un planeta, més grans que un meteoroide i que no són ni satèl·lits ni cometes. Tot i això, el terme "asteroide" continua sent molt utilitzat per la comunitat mundial d’astrònoms.
Un planisferi representa l’esfera de la Terra en un pla, mitjançant una projecció geomètrica. Pot ser representat mitjançant les línies imaginàries de l’equador, els paral·lels i els meridians. L'equador és una línia imaginaria que divideix la Terra en dos meitats horitzontals (anomenades cadascuna hemisferi: hi ha el del nord i el del sud). Els paral·lels són línies imaginàries paral·leles a l’equador. La distància que hi ha de cada paral·lel a l’equador s’anomena latitud. Si un punt és situat damunt de l’equador direm que és latitud nord. Si està situat per sota, direm latitud sud.
La distancia de Venus al Sol es 243 días, allí dura un día más que un año. G en sentido contrario al de los otros planetas La distancia de Venus al Sol es de 108 millones de
Es classifica com a planeta terrestre, i de vegades se l’anomena el "planeta germà" de la Terra, perquè són similars en mida, gravetat, i composició general. Venus està cobert per una capa opaca de núvols altament reflectors d'àcid sulfúric, cosa que impedeix l’observació de la superfície amb llum visible. Venus té l’atmosfera més densa de tots els planetes terrestres. Es creu que Venus, en temps antics, tenia oceans semblants als de la Terra, però aquests es van evaporar completament quan la temperatura va augmentar, deixant una capa desèrtica amb roques en forma de lloses. Probablement l’aigua s’ha dissociat, i, com que Venus no té camp magnètic, el vent solar s'ha endut l'hidrogen cap a l'espai interplanetari. La pressió atmosfèrica a la superfície del planeta és 92 vegades la de la Terra.
La
paraula
meteorit
significa fenomen del cel i descriu la llum que es produeix quan un fragment de matèria entra a l’atmosfera de la Terra i es desintegra. La paraula meteoroide s’aplica a la pròpia partícula, sense fer referència al fenomen que es produeix quan entra a l’atmosfera. Hi ha moltíssim meteoroides que no hi entraran mai. Alguns dels meteorits que s’han estudiat sembla que venien de la Lluna i d’altres de Mart. La majoria, però, són fragments d'asteroides o de cometes. També hi ha corrents de meteoroides, que s'han format per la desintegració de nuclis de cometes. Quan coincideixen amb la Terra s’origina una pluja de meteorits (o, si és molt intensa, una tempesta) que pot durar uns quants dies. L’estudi dels meteorits revela dades interessants. Són bons exemples de la matèria primitiva del Sistema Solar, encara que en alguns casos les seves propietats han estat alterades. El ferro que coneixien els humans abans de l'invenció de la forja provenia dels meteorits. Els minerals terrestres que contenen ferro no tenen resistència.
ELS PLANETES NANS Un planeta nan és una categoria d'astres definit per una resolució aprovada per la Unió Astronòmica Internacional el 24 d'agost del 2006. Aquesta resolució descriu les característiques que fan que un astre sigui considerat un planeta nan (les tres primeres són compartides amb els planetes i la quarta és la que els en diferencia): * 1. És en òrbita al voltant d'una estrella, però no és ell mateix una estrella. * 2. És prou massiu com per esdevenir, per la seva pròpia gravitació, un cos agregat i per adquirir, gràcies a l'equilibri hidrostàtic, una configuració arrodonida. * 3. No és un satèl·lit. * 4. No ha esvaït gravitatòriament de la seva òrbita altres cossos veïns. Segons aquesta definició, Plutó es deixà de considerar un planeta -tal com es féu històricament- per esdevenir un planeta nan, perquè compleix la quarta característica: no ha esvaït els seus veïnats de la seva òrbita (el Cinturó de Kuiper). Llista de planetes nans Plutó Ceres Makemake Orcus Sedna Quaoar Caront Varuna i Ixió.
Té un diàmetre de 142.984 km (unes 11 vegades el de La seva òrbita se situa aproximadament a 5 UA (750 milions de km) del Sol, entre les òrbites de Mart i Satur la Terra) Va ser descobert a l'antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter. És el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, amb un total de 63. Els més importants són els quatre satèl·lits galileians: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Júpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar. La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra i a unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altres planetes. També té el rècord de volum (1.400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de rotació més curt (menys de 10 hores) cosa que dóna lloc a un lleuger aplatament fàcilment visible des de la seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests posseeixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència.a Terra per telescopis amateurs.
L' astrologia (del grec: αστρολογία = άστρον, astron, "astre, estel" + λόγος, logos, "mot") és la doctrina i estudi especulatiu de les influències dels astres sobre el món sublunar, especialment sobre el destí dels homes i sobre els fenòmens meteorològics segons els conceptes predominants abans del naixement de la ciència moderna; és un dels molts sistemes o tradicions enExisteixen astrologies diferents, segons la cultura que les ha desenvolupat: Astrologia occidental Astrologia xinesa Astrologia vèdica Astrologia mesoamericana Astrologia cabalística
Una estrella, estrella o estel és plasma en un equilibri semblant a l'equilibri hidrostàtic, que genera energia mitjançant un procés de fusió nuclear. Les estrelles (excepte el sol) apareixen com a punts brillants en el cel nocturn, i fan pampallugues per efecte de l'atmosfera terrestre. Les estrelles emeten llum de tots els colors, la barreja dels quals fa que les vegem blanques. Tanmateix, en moltes estrelles es poden apreciar certes tonalitats cromàtiques, sobretot les vermelles, com és el cas de Betelgeuse o bé d'Antares. El Sol és clarament groguenc. Això és perquè l'estrella emet més llum groga no pas d'altres colors Una estrella típica es divideix en nucli, mantell i atmosfera. En el nucli és on es produeixen les reaccions nuclears que generen la seva energia. El mantell transporta aquesta energia cap a la superfície i segons com la transporta, per convecció o per radiació, es dividirà en dues zones: radiant i convectiva. Finalment, l’atmosfera és la part més superficial de les estrelles i l'única que és visible. Es divideix en cromosfera, fotosfera i corona solar. L'atmosfera estel·lar és la zona més freda de les estrelles i en ella es produeixen els fenòmens d'ejecció de matèria
Mercuri és el planeta més proper al Sol i el més petit del Sistema Solar.[ Dóna una volta al Sol cada 88 dies. Mercuri és brillant , però no es veu fàcilment ja que només es pot veure a l’alba i al crepuscle. Se’n sap relativament poc; la primera missió d’exploració de Mercuri va ser la del Mariner 10 que, entre 1974 i 1975,. La segona és la sonda MESSENGER, que n’ha cartografiat un altre 30% durant la seva aproximació el 14 de gener de 2008. El 2009, la MESSENGER farà una altra aproximació a Mercuri i, finalment, entrarà en òrbita el 2011 El nom català pel planeta prové dels romans, que el van anomenar així en honor del déu Mercuri. És el planeta més petit del Sistema Solar, amb un radi equatorial de 2439.7 km.[3] Tot i que té més massa és, fins i tot, més petit que els satèl·lits naturals més grans Quan un costat de Mercuri és de cara al Sol, arriba a temperatures s
la ràpida rotació.
Saturn és el segon planeta més gran del Sistema Solar i l’únic que té anells visibles des de la Terra. Es veu clarament aplanat pels pols a causa de
L'atmosfera és d'hidrogen, amb una mica d'heli i metà. És l'únic planeta que té una densitat menor que l’aigua. Si trobéssim un oceà prou gran, Saturn suraria. El color groguenc dels núvols té bandes d'altres colors, com Júpiter, però no tant marcades. Prop de l'equador el vent bufa a 500 Km/h.
El Sistema Solar està format per una estrella central, el Sol, els cossos que l’acompanyen i l'espai que queda entre ells. Hi ha nou planetes que giren al voltant del Sol: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. La Terra és el nostre planeta i té un satèl.lit, la Lluna. Alguns planetes tenen satèl·lits, d'altres no. Els asteroides són roques més petites que també giren, la majoria entre Mart i Júpiter. A més, hi ha els cometes que s'apropen i s'allunyen molt del Sol. De vegades arriba a la Terra un fragment de matèria extraterrestre. La majoria s’encenen i es desintegren quan entren a l'atmosfera. Són els meteorits. Des de sempre els humans hem observat el cel. Fa uns 300 anys es van inventar els telescopis. Però l’autentica exploració de l'espai no va començar fins la segona meitat del segle XX. Des d’aleshores s'han enlairat moltíssimes naus. Els astronautes s'han passejat per la Lluna. Els vehicles amb instruments han visitat alguns planetes i han travessat el Sistema Solar.
El Sol és un estel situat al centre del sistema solar. La Terra i tots els altres planetes del sistema solar orbiten al seu voltant. Els planetes menors, els cometes, els meteoroides i tot el medi interplanetari que hi ha enmig també orbiten el Sol. Al ser l'estel més pròxim a la Terra (es troba a 150 milions de km), és també l'astre més brillant del firmament. La seva presència o absència en el cel determina el dia i la nit, respectivament. L'energia radiada pel Sol és aprofitada pels éssers fotosintètics, els quals constitueixen la base de la cadena alimentària. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. És l'estrella més propera a la Terra i l'element més gran del Sistema Solar. El Sol és també la nostra principal font d'energia, que es manifesta, sobre tot, en forma de llum i calor. L'energia solar es crea a l'interior del Sol, on la temperatura arriba als 15 milions de graus.
Urà, descobert per William Herschel al 1781, és visible sense telescopi. Segur que algú l’havia vist abans, però l'enorme distància el fa brillar poc i moure lent. A més, hi ha més de 5.000 estrelles més brillants que. És el setè planeta des del Sol i el tercer més gran del Sistema Solar. És també el primer que es va descobrir gràcies al telescopi La seva distància al Sol és el doble que la de Saturn. És tan lluny que, des d'Urà, el Sol sembla una estrella més. Això sí, molt més brillant que altres. Titània És la lluna més gran d'Urà, amb 1.580 Km. de diàmetre. Està coberta per petits cràters i roques molt rugoses, amb falles que indiquen que les forces internes han moldejat la seva superfície. La seva òrbita passa a 436.000 Km. del centre d'Urà. Dóna una volta cada 8 dies i 17 hores.