El conte de la iaia Maria
17x23_contenadal.indd 13-14
21/11/13 12:30
El conte de la iaia Maria Autor: Antonio Yeste Il·lustracions: Martí Sàiz
17x23_contenadal.indd 1
21/11/13 13:23
17x23_contenadal.indd 2
21/11/13 13:19
F
eia un fred que aixecava les pedres. El vent glaçat bufava fort fffiiiiiuuuu!. El cel era gris, cendrós, color de panxa de burra, que feia presagi de neu. Els pagesos més grans del poble tenien un dita: “Cel de panxa de burra, pluja o neu segura”. Avui seria el primer dia que nevaria al poble de l’àvia. L’àvia Maria vivia en una casa de pedra, amb teulada de pissarra gruixuda, finestres de fusta i balconades de ferro. L’interior destacava per la calidesa dels mobles rústics que omplien la sala. Al bell mig de l’estança hi destacava la llar de foc, que escalfava tota la casa i li donava un caliu molt especial. El poble era molt petit, però que molt petit, envoltat de boscos, pel mig dels quals serpentejava un riu que baixava amb una gran quantitat d’aigua, neta i cristal·lina, però molt freda. Com gairebé sempre, avui l’àvia també feia una becaineta asseguda al balancí, prop de la seva venerada llar de foc. Les flames que il·luminaven la sala i dansaven al so dels espetarrecs dels troncs configuraven una atmosfera màgica que acompanyava la tarda. De sobte, enmig dels seus roncs llargs i pausats gg, ggg, gggg, se sentí un soroll eixordador que la despertà. Era la bellugadissa de la mainada, que amb gran cridòria: IAIA MARIA, IAIA MARIA, s’atansaven a la seva àvia, que encara no s’havia tret la son de les orelles. En un tres i no res, els seus fills i els seus néts i nétes ja l’envoltaven i se la menjaven a petons. Un cop acabats els petons i les abraçades, la Marta, la petarrella de la casa, s’apropà al finestral i, tot d’una, cridà: NEU, NEU! Renoi!, estava nevant copiosament. En sentir el xiscle de la nena, la família sencera sortí al pati. L’espectacle els encisà, i tots feren uns ulls com unes taronges. Els flocs de neu inundaven tot el paisatge, i la sensació de fred suau que els produïen les volvetes de neu que lliscaven per damunt de les seves cares els recordava el fru-fru de les plomes dels ocells.
3
17x23_contenadal.indd 3
21/11/13 13:19
L’Olívia estava més contenta que un gínjol. Trapella com era, tant sí com no s’entestà a fer una nina de neu. Tothom se la mirà amb estranyesa. —Vols dir un nino de neu! —digueren a l’uníson. —No! —respongué l’Olívia—. Aquest any vull una nina de neu. No n’hem fet mai cap, i vull pintar-li els llavis ben vermells. Com que la veieren tan decidida, tothom féu mans i mànigues perquè sortís la nina de neu més bonica mai vista. Els més petits hi esmerçaren tots els seus esforços perquè fos l’atracció d’aquelles contrades. El tràfec d’anades i vingudes de la casa al pati i del pati a la casa, amb el xaf-xaf dels seus peus sobre la neu, s’estengué durant tot el dia. —Que bonica! —pensaren en veure-la acabada. Els havia quedat perfecta, amb els llavis vermells, com volia l’Olívia; amb la pastanaga que feia de nas; amb la gorra de llana vermella i la bufanda de mil ratlles; amb els botons grocs, i amb aquells ullassos amb pestanyes que li havia col·locat la Marta. Se la miraren molta estona amb satisfacció fins que caié la nit. Tenien el fred ficat als ossos i decidiren entrar i escalfar-se a la vora de la llar de foc. La quitxalla s’assegué al voltant de l’àvia tot esperant que, com feia sempre, comencés a explica-los un conte. Mentrestant, els grans preparaven una sorpresa per a l’àvia. L’àvia Maria tenia una manera molt especial d’explicar contes: s’acomodava bé en el seu balancí, s’estarrufava la faldilla i prenia un posat molt seriós en començar a parlar. Aquest cop els digué: —El sabeu, el conte de Hans Christian Andersen, que parla d’un ninot de neu que sempre vol estar al costat de l’estufa? I hi afegí: —Quin cap de pardals, oi? Que no sap què li passaria, si es posés al costat de l’estufa? —I continuà: —Vosaltres sí que ho sabeu: es fondria. —Però, tot i així —continuà, mirant-los encuriosida—, el ninot de neu no podia resistir-se a la temptació d’entrar en aquella casa on, a través de la finestra, ell hi veia la figura negra de l’estufa, amb les flames que sortien del seu interior.
4
17x23_contenadal.indd 4
21/11/13 13:19
17x23_contenadal.indd 5
21/11/13 13:19
—Sabeu de quin conte us parlo? —demanà la iaia. Els ulls esbatanats de sorpresa de la mainada li demostraren que no en sabien res, d’aquella història. Aleshores, la iaia, amb fermesa i decisió, els digué: —Bé, si voleu saber com acaba aquest conte, heu de dir als pares que us el comprin, que a L’Hospitalet hi ha botigues de tota mena, i moltes llibreries. Remeneu les prestatgeries i el trobareu, així coneixereu per què el ninot sentia fascinació per l’estufa. —I conclogué: Per cert, el títol del conte és El ninot de neu. La canalla estava bocabadada. L’Àlex havia quedat corprès per tot el que havia explicat la seva àvia. Tant, que l’endemà se’n volia endur la nina de neu al maleter del pare per mostrar-lo als seus amics de L’Hospitalet. Però…—pensà dintre seu—, això no ho puc fer, perquè pel camí es fondria. Arribà l’hora de sopar, el moment del dia que els agradava més a tots. I avui era especial. Eren molta colla al voltant de la taula, però les mares, amb
6
17x23_contenadal.indd 6
21/11/13 13:19
l’ajut dels pares, ho tenien tot controlat. Prepararen botifarra amb seques per a tothom, i… per postres, un gran pastís amb 80 espelmes. L’àvia quedà estupefacta amb aquest cop d’efecte, perquè mai no se’n recordava, del seu aniversari. Els seus néts i nétes li regalaren unes sabatilles que escalfaven molt els peus, una flassadeta per al seu balancí i una gorra de llana, perquè, tot i que estava acostumada al fred, era molt gran i s’havia de protegir de les fredorades. L’àvia Maria es mostrà molt agraïda amb la seva família, sobretot amb la canalla, a la qual s’estimava d’allò més. L’endemà de l’aniversari de l’àvia Maria, la família en ple agafaren els cotxes i tornaren cap a la ciutat, L’Hospitalet. Els menuts ja en portaven una de cap: a L’Hospitalet, també hi farien una nina de neu com la que havien fet al poblet de la iaia. Quan feia dues setmanes que eren a casa, tocava celebrar l’aniversari del Gerard. Enguany, la família havia pres la decisió de fer-li un únic regal, i destinar els diners previstos per a aquestes despeses a una bona causa: portar aliments a la Creu Roja, perquè alguns amics i amigues de l’escola dels nens s’ho estaven passant molt malament, i se’ls havia d’ajudar d’alguna manera. Així que cosins i cosines, oncles i tietes es reuniren a casa del Gerard, el qual, tot cofoi, bufà les espelmes fffffffffff del pastís de xocolata farcit de melmelada de maduixes, que tothom menjà nyam-nyam amb fruïció. Tot seguit, el Gerard desembolicà l’únic regal que tenia —que era una pilota de bàsquet—, i, més contents que unes pasqües, tota la quitxalla se n’anà a jugar al nou parc de la Remunta, ben a prop de casa del Gerard. Tot i que feia molt de fred, la canalla s’hi va estar molta estona, jugant. Quan estaven cansats de tirar a cistella, s’assegueren a la gespa, sota els arbres esplendorosos del parc, per descansar una mica i per xerrar i xerrar sense descans. Tots es recordaven de la nina de neu del pati de la iaia i volien ferne una aquí, a L’Hospitalet, i poder tocar-la, i sentir el pessigolleig i el fred de la neu a les mans, i que tots els nens i les nenes de la ciutat també la poguessin tocar.
7
17x23_contenadal.indd 7
21/11/13 13:19
Dit i fet. Després de molt bla, bla, bla, decidiren que, tant sí com no, nevés o no nevés, tindrien una nina de neu a la ciutat. Per poder dur a terme aquesta missió, cadascú hi aportà la seva idea: L’Èrik digué: —S’hauria de fer amb cotó fluix. —D’on treurem tant de cotó? —digueren tots a l’una. A més —hi afegiren—: El cotó no estarà fred, quan el toquin els nens. La Lucía, que era molt llaminera, proposà: —Podríem fer-la amb nata! Tots rigueren divertits HA, HA, HA, HA; —Quina ocurrència! La idea era divertida, però en necessitarien moltíssima, i està clar que la nata es fondria amb molta rapidesa. El Pau suggerí: —Fem-la amb escuma d’afaitar! Tothom ha d’agafar el pot del pare. Però, amb aquesta idea també van riure de valent HA, HA, HA, HA, perquè en caldrien molts, de pots, i tampoc no seria freda, l’escuma. El Marc plantejà: —I si la fem amb glaçons? I continuà: —Segur que així el fred estaria assegurat, perquè els glaçons s’enganxen els uns amb els altres. Però, tots a l’una replicaren: —No pot ser! En necessitaríem milions! De sobte, l’Enric tingué una bona pensada: —I si portem la neu des del poblet de la iaia, i un cop aquí construïm la nina de neu? Però, no havien parat esment en un problema: com transportar la neu fins a L’Hospitalet. No sabien com fer-ho. L’Àlex, ràpid com un llampec, digué: —Transportarem la neu en els maleters dels cotxes! Però aviat s’adonaren que això tampoc no era possible, perquè, durant el trajecte, la neu també es fondria. No hi trobaven cap solució.
8
17x23_contenadal.indd 8
21/11/13 13:19
17x23_contenadal.indd 9
21/11/13 13:19
Però, a l’Enric, alguna cosa li continuava bullint al cap. Aleshores, amb una expressió d’alegria a la cara, digué: —Escolteu-me: Una vegada el pare m’explicà que avui dia es poden llogar cotxes de tota mena: petits, grans, fins i tot camions figrorífics, d’aquells que transporten menjars congelats i gelats. —Visca! —digueren tots fent saltirons. I continuaren cridant: —Ja ho tenim! Ja ho tenim! Sí, ja tenien la solució: omplirien de neu un camió frigorífic. Sense perdre temps, anaren plegats a parlar amb els pares i els comentaren la seva idea, però ells posaren cara de circumstàncies… una cara… que volia dir que no. La canalla insistí molt i molt. Estaven molt il·lusionats a construir una nina de neu per a tots els nens i les nenes de L’Hospitalet que no n’havien vist mai cap, i, per dur-ho a terme, renunciarien als cromos, a les llaminadures i, fins i tot, a anar al cinema durant un mes, si llogaven el vehicle. Els pares quedaren tan sorpresos amb la proposta i tan astorats amb la insistència dels menuts, que no tingueren cap més remei que assentir-hi. I així, un dia del mes de novembre, quan els nens i les nenes de la ciutat sortiren de l’escola, al bell mig de la plaça de l’Ajuntament hi trobaren una nina de neu. A la cric-cric, el conte ja està dit; a la cric-crac, el conte està acabat.
10
17x23_contenadal.indd 10
21/11/13 13:19
17x23_contenadal.indd 11
21/11/13 13:19
DL B. 26127-2013
Disseny: Cèl·lula
El conte de la IAIA Maria s’ha compost amb les tipografies Clifford NineRoman i ChildsPlay AgeTen, el novembre del 2013
17x23_contenadal.indd 12
21/11/13 13:19