cons e r v a c i ó i m a n e i g d e històri e s de m e r c a t
Som essencials!!
Lourdes Barceló Aviram Barceló Mestre
El món del mercat a casa meva es remunta a la meva àvia Enriqueta regentant una paradeta de pollastres ben petita al mercat de l’Abaceria, al bell mig del barri de Gràcia. Diuen que la meva àvia ajudava tothom que tenia alguna necessitat: escoltava atentament tant els problemes d’una vídua desemparada com les veus d’un soldat clandestí. Es va fer un nom a costa de la seva capacitat per empatitzar amb els clients a l’hora que el meu pare, a l’edat de set anys, venia pasta de sopa d’estraperlo amagat sota el taulell. Eren altres temps; temps de postguerra i de misèria, on la so-
Es tractava d’atendre a gent que provenia de fora de Catalunya, amb una motxilla plena de dificultats, i moltes ganes de treballar i d’establir-se en els nous veïnats de la perifèria de Barcelona
lidaritat era l’únic guany que restava en una societat molt malmesa pels estralls de la Guerra Civil, dies en què la Festa Major, Sant Medir, els balls dels ateneus, els grups de teatre d’aficionats o les tertúlies de modistes amateurs combatien les pors i esperonaven les il·lusions. La meva mare, en canvi, va haver d’aixecar dues parades situades a dos mercats ben diferents del gracienc: la Guineueta i Sant Martí. Aquí calia entendre noves realitats; es tractava d’atendre gent que provenia de fora de Catalunya, amb una motxilla plena de dificultats, i moltes ganes de treballar i d’establir-se en els nous veïnats que s’edificaven a la perifèria de Barcelona. De la parada estant també s’escoltaven problemes de tota mena: dones que havien hagut de deixar la família al camp; obrers que maldaven per trobar feina; mestresses de cases que arribaven molt justes a final de mes, porteres d’escala que també feien de minyones en altres barris de la ciutat... cadascú amb la seva història. Quan jo tenia nou anys els meus pares em feien anar al mercat a ajudar. Érem una generació on encara no es coneixien el mètode per dormir del doctor Estivill ni les bases del desenvolupament precoç de Glen Domann; no se sentia a parlar de les intel·ligències múltiples de Gardner, ni de la disciplina positiva de Jane Nelsen. Els nostres pares ens educaven sense cap manual sota el braç com bonament sabien. I amics, prou bé que se’n van sortir! Ens feien estudiar, que era el que pertocava, i ens llevaven
34
