40a Embardissada 2017

Textos de:

Xavier Puigvert i Gurt Jordi Freixa Sala Anna Planella Josep Vilar i Vergés Ramon Bartrina i Albi Xevi Grabalosa Juvanteny Alba Danés Boix

Mapa, perfil i assessorament : Ramon Bartrina i Albi Fotografies : Ramon Bartrina i Albi Fotografies dels ocells sota llicènca CC Maquetació: Alba Danés Boix Edició digital abril de 2017

El document que us disposeu a consultar conté diverses informacions, per una banda hi trobareu la descripció de l’itinerari de la XL Embardissada que se celebra el dia 23 d’abril de 2017 amb activitats de camp per a tots els nens i nenes que vulguin aprendre i gaudir del recorregut abans, després o durant l’Embardissada, per altra, hi trobreu articles que parlen de la història epecífica de la zona que visitem.

Al llarg dels articles podreu descobrir enllaços que us portaran a continguts digitals, recomanem utilitzar aquest document com a una eina interactiva amb la que podreu aprendre a través de continguts ja siguin textuals, visuals, sonors o audiovisuals.

També us volem fer saber que aquest llibret pot ser imprès seguint la tradició que fa 40 anys va començar des del Centre Excursionista d’Olot, només cal que us descarregueu l’arxiu per imprimir que us hem preparat a la web i el porteu a imprimir, així doncs, el podrem afegir a la nostra col·lecció.

Equip de l’Embardissada

XL

EMBARDISSADA A LA GARROTXA

Santa Cecília de Sadernes

Benvinguts a la XL Embardissada organitzada pel Centre Excursionista d’Olot, aquesta és la desena vegada que l’Embardissada surt de Sadernes, un poble de poques cases, situat en un extens pla enlairat sobre la riba esquerra del riu Llierca dins el terme municipal de Sales de Llierca.

Sabem que Sadernes és una de les principals portes d’entrada a l’alta Garrotxa, tot i que tradicionalment ha estat un paradís per a boletaires i caçadors actualment és un dels territoris preferits per a escaladors que gaudeixen amb les parets calcàries, estiuejants que es refresquen als seus gorgs i, és clar, excursionistes com nosaltres que mai hem deixat de trepitjar aquestes terres de mala petja.

{

Santa Cecília de Sadernes situat al cim d’un turonet, a la vora esquerra del riu Llierca, és una construcció romànica, d’una sola nau amb volta apuntada. El campanar original, d’espadanya, va ser convertit en una torre amb teulada a quatre vessants en afegir-s’hi una obra de fortificació que amaga un capcer esglaonat per la banda de llevant, coincidint això amb les obres de remodelació dutes a terme a les acaballes de l’edat medieval. La porta, excepcionalment, s’obre a ponent. Una cornisa de pedra recorre els murs tant interiorment com exterior, inclòs l’absis semicircular. A l’interior, a la paret nord, s’hi veu un forat tapiat, on, amb tota seguretat, hi havia la pica baptismal, avui desapareguda.

Pas del Duc

Començarem la XL Embardissda enfilant cap al nord per la pista forestal i seguint les marques grogues d’Itinerannia. Al llarg d’aquest primer tram de pista passarem pel molí de Can Galceran, fixem-nos que a partir d’aquí i a la nostra mà esquerra hi trobarem les restes de l’antic canal que portava aigua fins al molí. Seguim la pista passant pel Pas del Duc que és una entrada a una petita cavitat esculpida pel riu Llierca al llarg del temps, veurem que estrets i olles són molt freqüents en tot el recorregut del riu, són la identitat del Llierca al seu pas per la zona.

Travessarem la riera de Sant Aniol pel pont dels Aures i seguirem per la pista que s’endinsa cap al passant d’en Roca on la paret de la zona d’escalada de Castell s’Espasa cau aplomada sobre la riera. La ruta que ara recorrem va ser oberta sobre arcs i excavant la penya a principis del segle XX per a l’explotació dels boscos de Riu. Al peu d’un petit balmat veurem la cruïlla de pont de Valentí.

Passant d’en Roca

Gorge de Castell s’Espasa

{

pont de Valentí

El pont de Valentí, de construcció medieval, situat en un petit eixamplament de la gorja, està bastit amb pedra menuda del país i conformada la seva estructura per dos arcs de mig punt realitzats amb carreus molt ben tallats que encara avui dia es conserven molt bé, va ser restaurat l’any 1988 pel Centre Excursionista de Banyoles.

No és habitual trobar un pont antic, relativament important, a un lloc tan desert i solitari, freqüentat tan sols per carboners, llenyataires, desemboscadors i contrabandistes.

Riera de Sant Aniol i Castell s’Espasa des del pont dels Aures

Just a l’altre marge hi trobem el restaurat Hostal de Ca la Bruta, concorregut punt de trobada de traginers, pagesos camí del mercat de Tortellà i viatgers a les poblacions del Vallespir. Es diu que el malnom de Ca la Bruta prové de la hostelera, qui rebia el nom de Maria de les Mosques, sembla doncs que a la casa hi mancava la higiene. Actualment ha canviat d’utilitat esdevenint un centre dedicat a activitats de difusió i educació del medi natural.

Passat pont de Valentí ja entrem en camí pel costat de la riera de Sant Aniol, passats uns quants metres deixem a mà esquerra el trencant que puja cap a Talaixà. Travessem la pista que puja cap a La Quera, entrem a un camí paral·lel que va cap a la Muntada i que passa per sobre les ruïnes de la Farga, poc després de la Farga veurem les restes del molí de Riu. Arribats a baix de les Planes de La Muntada (on trobem el primer punt de control de la XL Embardissada) poc faltarà per travessar la Riera de Sant Aniol.

{

La Farga era una antiga foneria, on rebien el mineral, el cremaven i el convertien en ferro. És el testimoni d’una indústria del segle passat que va desparèixer al fer les obres de la pista per a la captació d’aigua pels pobles de Montagut, Sant Jaume de Llierca i Tortellà.

pont de Valentí

Molí de Riu Amb el pas dels anys i l’abandonament de les zones rurals

veiem com les cases de muntanya queden en l’oblit. Les plantes, arbres i bardisses espesses i impenetrables guanyen terreny i ens amaguen aquestes antigues construccions.

Entre tota la vegetació pots veure alguna de les parets del Molí de Riu?

Aquest no serà l’únic roure que

veurem avui però, què us sembla si per començar a entrenar-nos

indentifiquem el roure del camí de les Marrades?

Un cop travessada la riera de Sant Aniol seguim el camí que ressegueix la riera per la cara de llevant, travessarem el torrent del Tumany i just on començaria el baixant per anar cap al riu, iniciarem un camí que hem recuperat enguany des del Centre Excursionista d’Olot, es tracta del tram que antigament portava directament cap a Can Ferriol.

A partir d’aquí iniciem un camí molt ben traçat i important a l’Alta Garrotxa que comunicava Can Gustí de Riu amb el Molí de Riu, es tracta d’un camí de ferradura, apte per al pas d’animals i com molts itineraris de la zona també va esdevenir un camí de carboners, és el Camí de les Marrades.

Passarem a tocar de les runes de Can Ferriol, caldrà fixar-s’hi bé per descobrirles enmig de la vegetació. Iniciarem la pujada suau, guanyant desnivell gairebé sense adonar-nos-en, cap a les Marrades.

Fixem-nos ara amb la magnífica vista panoràmica, just al costat del gran roure gaudirem del mirador que ens ofereix vistes de la vall Tumany, els cingles de Freixenet o de Gitarriu i alguns dels emblemes de l’Alta Garrotxa com el Bassegoda o el Ferran. Ens agrada destacar que el camí que hem fet des de les planes de La Muntada fins a Ca n’Agustí de Riu, on arribarem tot seguit, és un tram que mai abans s’havia fet en cap Embardissada, mostra que encara ens queden molts camins per descobrir i donar a conèixer a l’Alta Garrotxa!

Acabades les llaçades de les Marrades el camí es converteix en una pista de desemboscar que ens portarà a travessar de nou el torrent del Tumany, just abans i per la cara nord, veurem el gran i majestuós Roure de Ca n’Agustí.

Ara sí que hi hem arribat! Aquest és el majestuós Roure de Ca n’Agustí de Riu, sabeu dir-nos quantes persones fan falta per fer-li una bona abraçada?

Ca n’Agustí de Riu

Un cop gaudit de la magnificiència del Roure de Ca n’Agustí de Riu continuarem per la pista que ens pujarà a la casa de Ca n’ Agustí de Riu on hi viuen els últims autòctons de l’Alta Garrotxa, qui han continuat fent de pagesos a la zona. A Ca n’Agustí de Riu caldrà agafar forces (2on punt de control i esmorzar), perquè a partir d’aquí tenim la pujada cap a collet del Vinardell, collet de la Caseta.

Malgrat en aquesta ocasió no ens hi desviarem, a 100 metres del collet, cap a l’esquerra, hi podem trobar una font que brolla ufanosament.

Seguirem el camí senyalitzat que en direcció nord-est ens pujarà a trobar l’església de la Mare de Déu de les Agulles anomenada així per la costum que tenien les dones de la zona de canviar les agulles dels seus vestits per les del vestit de la Mare de Déu, ja que hi havia la creença que portaven bona sort. També segons la tradició, l’antiga imatge de la Mare de Déu del Mont es venerà, en un primer moment, al santuari de les Agulles.

La publicació Les Garrotxes en la seva primera edició d’abril de 2008 va dedicar unes pàgines a la família Callís - Juanola, els masovers de Ca n’Agustí de Riu. Recupera l’article Retrat de família: Can Gustí de Riu de Ramon Estéban clicant sobre la imatge.

L’Església de la Mare de Déu de les Agulles és d’estil Romànic. És un santuari marià situat al vessant meridional del Puig de Bassegoda, en un petit replà que domina la vall del Riu. És un temple del segle XII, d’una sola nau, allargat posteriorment per la banda de ponent, on hi ha actualment el campanar d’espadanya d’un ull, que s’alça descentrat a la banda septentrional del mur. Hi ha també la porta d’accés actual i una espitllera a sobre. La porta d’entrada primitiva, dovellada, és a migjorn. L’absis és semicircular amb una finestra de doble esqueixada al centre A la cova on es va trobar, d’acord amb la llegenda, la imatge de la Mare de Déu del Mont, posteriorment s’hi va venerar la Mare de Déu de les Agulles. La veneració comportava que els fidels intercanviaven les agulles que portaven per les que tenia la Mare de Déu en un coixinet, les quals, segons la creença popular, tenien propietats miraculoses. En l’imaginari col·lectiu hi sol aparèixer sovint el tema de les fadrines casadores. Pel que fa a la Mare de Déu de les Agulles, si la fadrina feia una peça de roba per al xicot triat, amb l’agulla agafada a la verge, les possibilitats de casar-s’hi augmentaven. Una variant d’aquesta creença és que les noies que anaven a l’Aplec del setembre al Santuari, havien de deixar una agulla enganxada a les tovalles de l’altar perquè la Mare de Déu

Església de la Mare de Déu de les Agulles

els procurés un fadrí per casar-s’hi. Segons la tradició, si la fadrina casadora volia un fadrí benestant, calia que enganxés una agulla de cosir, però si això no era l’important, perquè l’important era l’amor, calia que hi enganxés una de cap. Aquesta imatge va desaparèixer durant la Guerra Civil. Actualment hi ha una còpia a l’entrada de sol ixent del Santuari.

Panoràmica des del Caire de Comadells

Trobant-nos ara a l’equador de l’excursió, un cop descansats i visitada l’església, seguirem pel camí que marxa tot pujant primer al nord-est per després girar al nord-oest, el seguim fins a trobar una cruïlla de la que agafarem el camí que puja cap al nord-est i que ens portarà a trobar el caire de Comadells on començarem a gaudir de molt bones vistes sobre l’Alta Garrotxa; les valls de Sant Aniol i del Tumany. Si el temps ens ho permet i malgrat la forta pujada que ens ocupa, les vistes d’aquest tram d’Embardissada són d’allò més especials.

Resseguirem tot el caire de Comadells trepitjant zones rocoses, passant enmig d’alzines, pins i roures, ens acostarem a la cinglera i un corriol ens portarà al peu de la penya on pujarem per una canal per assolir la Taula d’en Gustí que és el punt més alt de la nostra excursió (1.363 m.).

Recordeu que el que coneixem com al puig de Bassegoda està format per dues taules: la d’en Gustí i la d’en Sala, aquesta última és la més freqüentada i la que tothom anomena com a puig de Bassegoda però que avui no la visitarem. És també en aquest punt, a la taula d’en Gustí, on actualment hi trobem el límit de la comarca de La Garrotxa.

Camí per arribar a la taula d’en Gustí

{

El topònim Bassegoda està format per dos mots bascos: basa, que vol dir ‘erm, desert’, i goiti, que vol dir ‘cimera, altura’; així Basagoiti significaria ‘erm del cim’, potser referit al seu puig rocós.

L’Antic terme de Bassegoda, guies de patrimoni local, Girona 2016

Part de l’equip de l’Embardissada arribant al cim del puig de Bassegoda durant les proves de recorregut.

Gaudirm d’ aquest privilegiat mirador de 360º amb grans vistes, de les que destaquem, per la cara nord el Massís del Canigó, amb els pics de Tretze vents, el Pic Roja, el Set Homes, el de Collada Verda, les Esquerdes de Roja i el Costabona. Mes endavant, el Pic de les Salines, el Moixer, el Roc de Fraussa, el de Sant Salvador i davant nostre els pobles de Costoja, Sant Llorenç de Cerdans, el Montnegre i les Torres de Cabrenç.

Per la cara de ponent a la llunyania hi veiem els pics de les Borregues, el Balandrau, serra Caballera, el Taga, Puig Estela, Sant Amand i al seu darrera els Rasos de Tubau i la Serra d’Ensija. Per la cara sud, la serra de Milany, el Puig Cubell, el de Miralles, el Puigsacalm, Cabrera, Ayats (darrera seu, el Montseny), el castell de Finestres i el Rocacorba, Per la cara de Llevant tenim la Taula d’en Sala que és uns 10 metres més alta que la que estem, fixem-nos que entre les dues no es pot creuar, doncs tenim una gran esquerda que ens ho impossibilita.

Vistes des de la Taula d’en Gustí , puig de Bassegoda

Ara queda gaudir de la baixada que farem per un altre camí que ens portarà a trobar el que hem deixat abans, tot seguint direcció llevant i que ens porta a sota del pas equipat amb cadenes que permet pujar a sobre de la Taula d’ en Sala i que, com ja hem dit, avui no hi anirem. Aquí començarem la baixada en direcció al nord-est cap al pla de la Bateria, topònim que recorda una topada entre els miquelets de la Garrotxa i les tropes franceses, en el curs de la guerra del Rosselló a finals del segle XVIII. Agafarem una vella pista de desemboscar que marxa tot planejant i ens porta a una tartera, un cop passada, el camí baixa decididament direcció nord fins a trobar l’escaler del Bac que ens permet seguir baixant tot salvant la cinglera fins a trobar una plaça carbonera, sota l’escaler podem observar un bonic exemplar de teix. Com tot camí de carboners, ben

traçat a l’època, no ens adonem del desnivell que anem restant. Aquest que trepitgem ara és un nou tram recuperat en motiu d’aquesta Embardissada i que ens ha portat des del pla de la Bateria fins a trobar el camí de les Baumes del Cànem (camí de Bac de Principi). A partir d’aquest punt seguirem fins a la Placeta Blanca, on caldrà parar atenció ja que girarem cap a la nostra dreta seguint per poca estona el camí que va cap a Tumany i tornarem a girar a la nostra esquerra per agafar el camí de la Presa, topònim que prové de la petita presa que es va construir al costat d’un molí dalt del Tumany. El camí de la Presa ens baixarà fins a Ca n’Agustí de Riu, caldrà anar en compte amb el terreny de lloses i cingles que trepitgem.

Vista des del camí de la presa: el Tumany i el Martanyà

Arribats de nou a Ca n’ Agustí de Riu agafarem la pista que ens pujarà cap dos dels indrets més especials del recorregut d’avui: la castanyeda de Ca n’Agustí i la castanyeda de la Plana. Seguirem la pista que baixa fins a Sadernes fins trobar la cruïlla de Sant Feliu de Riu.

Sabeu perquè trobem castanyers a l’Alta Garrotxa?

És perquè hi ha una falla de granit que travessa l’Alta Garrotxa en diagonal (de Can Gustí direcció Hortmoier). Malgrat que l’Alta Garrotxa

és terreny calcàri, els punts on aflora el granit es converteixen en sòl bàsic (no àcid) i si les condicions climàtiques com la humitat i la poca

llum es compleixen hi poden créixer arbres com el castanyer. Sense les

característiques geològiques, del sòl, i les condicions climàtiques d’humitat i temperatura no hi trobaríem cap d’aquestes dues castanyedes.

Des de Sant Feliu de Riu et proposem fer

una

fotografia

ben

especial,

intenta fotografiar Talaixà a través del campanar de Sant Feliu, quina fotografia més bonica que t’ha sortit!

Sant Feliu de Riu és una construcció d’estil Romànic, del segle XII o principis del XIII, feta amb carreus ben escairats. La seva nau única acaba en un absis semicircular i la volta és apuntada.

La porta, formada per tres arcs en degradació, s’obra a la façana de ponent, com també una finestra de doble esqueixada decorada amb dents de serra. El campanar té dos ulls. L’església va ser restaurada pels Amics de l’Alta Garrotxa, amb la col·laboració de la Diputació de les comarques gironines, l’any 1981. La festa, prou concorreguda, se celebra el primer diumenge d’agost.

Construïda al segle XII, és de les més importants de l’Alta Garrotxa. Es té coneixement de que va ser venut el seu dret de bovatge per Pere III de Catalunya-Aragó per poder afrontar les despeses originades per la guerra de Sardenya. Des de l’ Any 1499 va pertànyer al Monestir de Sant Llorenç de Sous fins a final del segle XVI que va a passar a ser sufragània de la parroquià de Santa Cecília de Sadernes.

Sant Feliu de Riu

Un cop acabada la visita a Sant Feliu de Riu anirem a la punta sud-est on tenim el camí vent fresat que marxa en direcció sud a trobar el camí del Queret, recordem que ‘quer’ significa pedra, el diminutiu vindria del fet que es va tallar un tros de pedra per a poder passar còmodament pel camí de carboners. Seguim el camí a tocar de pont de Valentí i tot desfent el tram de l’anada arribarem al nostre punt de sortida, Sadernes, havent completat la XL Embardissada.

Xavier Puigvert

Aquí, tot mena també cap a un inici en els segles medievals. Perquè la referència més antiga (i potser l’única!) a l’existència de mines en aquella zona consta en l’escriptura d’adquisició del castell de Bassegoda per part de la corona aragonesa, inclosa en el reial Llibre Major dels Feus. El 18 de març de 1225, Bernat de Llerç va vendre al rei Jaume I el castell de Bassegoda i el veïnat de la Menera –recordada en l’actual can Menera– amb la seva argentera, una mina d’on s’esperava extreure argent, ferro, coure, plom i estany.

L’estiu de 1895, Jaume Massó, Enric Morera, Enric Granados, Joaquim Casas i Pompeu Fabra es van enfilar al cim del Bassegoda a la recerca d’inspiració per als seus respectius projectes personals en els camps de la literatura, la música i la llengua. Com va deixar escrit el primer dels cinc excursionistes, hi van anar “a sorpendre la llegenda viva, a cercar inspiració en els estanys poblats de fades i en els boscos d’encantats brancatges i en els cims nusos i virginals, de front massa alt perquè la vida vegetal hi arreli. I de tot això, com el miner arrenca el ferro que va a fondre’s a la farga, intentem nosaltres arrencar-ne l’ànima per fondre-la al caliu de la nostra imaginació”. El símil escollit, la comparació de l’extracció d’idees proveïdes per la muntanya amb l’extracció minera del ferro, tenia un bon referent: al peu del Bassegoda, els minaires hi esgratunyaven la terra des de feia segles.

Pocs o molts segles? No ho sabem exactament. Sempre s’ha donat per fet que el treball miner hi va començar en èpoques molt reculades, però no en tenim constància directa. Les troballes de restes arqueològiques superficials, les restes de coure, ferro i galena trobats a la grega Empòrion i la proximitat de la torre romana de Falgars han originat la suposició que ja estaven en explotació en època antiga. Es tracta d’una tradició molt estesa arreu del Pirineu, on l’explotació de vetes antigues se sol atribuir d’entrada als romans.

També s’ha dit de les Ferreres de Rocabruna, on la mina amb l’aparença més antiga és coneguda com la “mina romana”. Una suposició semblant, per exemple, ha estat estudiada i desestimada a l’Arieja, a tocar del Pallars Sobirà i la Vall d’Aran, on han pogut argumentar sòlidament que les mines de plom argentífer locals van ser obertes en època medieval i no abans.

Entrada a la mina de Can Gustí

Les minesabandonades del Bassegoda

Però tanta riquesa mineral amagava el subsòl del Bassegoda? En el seu moment, els historiadors Josep M. de Solà-Morales i Ernest Lluch ja van poder aclarir que la galena o sulfur de plom era l’objecte principal de la recerca minera.

El primer d’ells va estudiar l’explotació d’una mina de coure a Rocabruna entre 1739 i 1743 i va poder documentar que s’extreia plom del Bassegoda per aplicar-lo en la neteja del metall obtingut a Rocabruna. El segon va aportar una referència de 1780 que mostrava que la mina de galena –anomenada alcohol, en aquella època– de la zona continuava oberta al final del segle XVIII. I l’enciclopèdia geogràfica que Pascual Madoz va publicar l’any 1845 permet saber que la continuïtat en l’explotació es va mantenir més enllà de les guerres amb França. Madoz va deixar escrit que en el terme de Bassegoda hi havia “dos minas de súlfuro [sic] de plomo, esplotadas y beneficiándose a ½ leguas del lugar de Guitarriu”, és a dir, al peu de la muntanya.

Ara, gràcies a una recerca geològica molt detallada que la Universitat de Barcelona va dirigir l’any 1985, sabem més detalls tècnics de la mena de mineral que els minaires hi esperaven obtenir. Per una banda, hi havia una veta de galena i barita encaixada en la roca granítica i explotada per mitjà d’una desena galeries que es detecten al bac de Can Menera, al sud de mas del mateix nom i vora el torrent. Per una altra, una petita bossa de galena, barita i calcocita entre les roques dolomítiques del sector més proper al Llierca, al vessant oest del Bassegoda. Aquí els historiadors han identificat una mina propera a can Gustí de Riu que els geòlegs consideren una explotació molt petita que hauria extret vora 1.000 tones de material per mitjà d’una sola galeria i un pou. És a dir, les dues mines apuntades per Madoz coincideixen amb els dos punts principals d’explotació de vetes de galena a la zona. Els noms de les explotacions no desentonen en la tònica de batejar galeries mineres al Pirineu català en època moderna. La mina del bac d’Agustí apareix inscrita amb la denominació San José, segurament per invocar la protecció per als treballadors d’aquest sant, gens present en la toponímia hagiogràfica de l’Alta Garrotxa. Pel que fa a la concessió propera a can Menera, sembla que el nom inicial es va transformar en més d’una ocasió. Ernest Lluch va assenyalar que semblava extret d’una havanera: La Bella Tomasita. Tenia raó i, a més,

no devia convèncer prou els propietaris successius perquè va deixar pas a Hermosa (1851) i Hermosa Mejicana (1859), uns noms que anaven clarament en la mateixa línia.

Aquestes mines dels segles XVIII i XIX tenen en comú el fet d’haver estat obertes i enfondides per empreses forànies. La primera societat documentada era francoespanyola i dirigia l’explotació de la mina de galena des de la capital catalana. Ho reconeixien explícitament l’any 1741 quan reclamaven que es tinguessin en compte les grans despeses invertides “en embiar desde Barcelona diferentes recados y efectos para las fornituras y subsistencias de los trabajos y labores de la mina de Rocabruna como para la de Bassegoda que últimamente fue concedida para las revolturas por ser de plomo vernís”.

Posteriorment, els drets d’explotació de la mina de Bassegoda apareixen l’any 1851 i 1852 en mans d’una societat més propera, establerta a Figueres, que poc després se’ls va vendre per cinc anys a una societat francesa. Finalment, el 1859 els figuerencs van vendre tota la concessió minera a Jean Milliau, de Salles, en el departament de l’Aude, com a representant de la companyia De Peyrou, de Lió. Probablement, aquesta societat devia mantenir la propietat de l’explotació fins al final del segle XIX, quan es tanca definitivament.

I és que, a l’estil de qualsevol companyia colonial, un cop obtingut menys del que es volia de la veta, es desmantellaven les estructures construïdes per a l’explotació i llestos. Aquí tan sols van deixar per a la posteritat la casa dels Minerus, aixecada per albergar els treballadors vinguts de fora i únic testimoni de les estructures bastides. S’hi podria aplicar perfectament l’observació feta sobre les mines de plom de l’Arieja: “Capitalistes i banquers se succeeixen al capdavant d’aquesta concessió […], víctimes tots ells del mateix miratge i de la seva mentalitat de negociant”.

1 Anna Costal i Joaquim Rabaseda, “Un compositor a dalt del Bassegoda”, Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 41 (2016), p. 123-128.

2 Joan Carreres, “Notes sobre antigues mines a l’Alta Garrotxa”, Butlletí de l’Alta Garrotxa, núm. 13 (2010), p. 8-10, i Joan Rosell et al., Rocabruna i el seu entorn. La mina de les Ferreres, Barcelona: Grup Mineralògic Català i Grup de Treball de Rocabruna, 2014, p. 41.

3 Claude Dubois, “Les mines de plomb argentifère et zinc d’Aulus-les-Bains (Ariège)”, Archéologie du Midi Médiéval, núm. 17/1 (1999), p. 187-211; esp. p. 190.

4 Liber Feudorum Maior, ed. Francisco Miquel, Barcelona: CSIC, 1945, v. II, doc. 518.

5 Josep M. de Solà-Morales, “Las minas de plata de Rocabruna”, Pyrene, núm. 58 (1956), p. 1.6211.631, i Ernest Lluch, “Arqueologia minera del Bassegoda”, Gra de Fajol, núm. 2 (1980), p. 55-56.

6 Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del regne d’Aragó al Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar de Pascual Madoz, Barcelona: Curial, 1985, s.v. Basagoda, p. 331.

7 Carlos Ayora i Josep M. Casas, “Mineralización estratiforme de Pb-Zn-Cu en el Paleozoico de Bassegoda (Pirineo Oriental)”, Acta Geologica Hispanica, núm. 20/3-4 (1985), p. 233-239.

8 ACGAX, Notarials, Olot, Ignasi Masbernat, Manual 1741, f. 305r-319v, esp. f. 315r.

9 ACGAX, Registrals, Registre d’Hipoteques d’Olot, v. 158, f. 371r, 28 agost 1851; v. 85, f. 60v-61r, 9 octubre 1852; v. 64, f. 151v-152v, 2 juliol 1859.

10 Claude Dubois, “Les mines de plomb…”, p. 211: “Capitalistes et banquiers se succèdent à la tête de cette concession d’Aulus, tous victimes du même mirage et de leur mentalité d’affairistes”.

En Gridó i la

carretera de Riu Anna Planella

La Vall de Riu és fèrtil i amb un terreny que no és pas de mal treballar. Gràcies a la ferrenya pairalia de Ca n’Agustí, que es manté habitada, tot l’entorn és ordenat i polit: Planells verds, arbres fruiters, xais i cabres.

El Martanyà i el Bassegoda frenen la tramuntana i per acabar-ho d’arrodonir, la castanyeda que es despenja de Gitarriu filtra la llum donant a l’atmosfera una tonalitat que canvia segons les estacions.

Al gran repte per aquest bucòlic entorn ha estat sempre desafiar l’aïllament i fer possibles uns accessos que la orografia de l’Alta Garrotxa fa molt complicats.

Un home de la família Agustí va desafiar aquest repte obrint la carretera que, si arribem amb cotxe a la Vall des de Sadernes, encara avui fem servir.

La família Agustí eren oriünds de Can n’Agustí de Riu, tot i que la llar familiar durant les darreres generacions va ser Can Gridó de Castellfollit de la Roca.

Joan Agustí i Surroca, conegut com en Gridó, es va fer càrrec de la heretat durant els anys de trànsit entre el s. XIX i XX. De joves emprenedors, encara

que no s’utilitzés el terme, de ben segur n’han existit sempre i en Gridó n’és un bon exemple. Una de les seves gran gestes va ser aconseguir, a l’any 1894, que arribés l’electricitat a les cases d’Olot quan els carrers encara s’il·luminaven amb faroles de gas.

Però el que ara ens ocupa és la carretera que puja a Riu des de Sadernes que abans de fer-se realitat va ser somiada, traçada i projectada dins la ment de Joan Agustí.

Va començar per intentar convèncer als veïns de termenal de la conveniència de fer una carretera per poder treure la fusta dels boscos, la resposta sempre va ser negativa, massa difícil i costos.

A la obaga de la Vall, sota els Treus hi havia una pinosa que mai havia estat talada i en Gridó va a fer indagacions per a veure si trobava la manera d’aconseguir-ho. Tals indagacions van arribar a oïdes d’un negociant valencià que mostrà interès en conèixer el bosc sobre el terreny per ha veure si podien arribar a algun tracte.

I és va fer el tracte: Vint-mil pessetes al firmar el contracte, dos anys de temps per a fer la l’explotació del bosc i la promesa de construïr una carretera.

Malgrat que la construcció de la carretera era el que més interessava al nostre home, el valencià va complir amb tot el pacte menys en la seva construcció.

Però en Gridó, va veure i aprendre una manera nova de treballar el bosc i que la fusta podia arribar a baix sense carretera.

S’instal·là a Riu un nombrós escamot de valencians coneixedors de la feina al bosc, amb les seves eines, i amb les seves mules valentes i ensenyades.

Netejaren vies al llarg del pendís per a on hi estimbaven els pins un cop talats.

Entre la forta pendent i el pes dels troncs, aquests arribaven a gran velocitat al peu del bosc i d’allà els traginaven amb les mules valentes i ensenyades a baix a la riera de Sant Aniol a on quedaven apilonats en espera de les crescudes, primer de la riera i després del riu Llierca. La corrent del riu els deixava a la carretera i amb carretes, per fi arribaven a les serradores.

El preu que es cobrava un transport amb tants transbords eren el troncs que s’escapaven al Fluvià i que amb agilitat i sort podien arribar al Mediterrani via Sant Pere Pescador.

Per sota la pinosa ja talada hi quedaven dues castanyedes formades per arbres vells i pesats (avui gaudim de la bellesa del seu rebrot) alguns del quals morien, deixant la valuosa fusta a mercè dels corcs. Calia ràpidament una tala tant per aprofitar la fusta com per rejovenir el bosc.

Si el negociant valencià havia aconseguit treure els pins, en Gridó es veia en cor de treure el castanyers, tot hi que hi havia una dificultat afegida: el pes des castanyers era molt més gran que el dels pins.

Va començar fent un estudi de mercat sobre les dogues que els calien als fabricants per fer botes i barrils.

Una vegada vist que el producte tenia demanda va estudiar la manera de treure els castanyers del bosc ja tallats a les mides justes que precisaven els fabricants. Per baixar-los a peu de carretera seguiria les pautes de transport que havien utilitzat el valencians.

Amb animals de vast, i amb totes les dificultats evidents, va pujar una serradora mecànica i una màquina de vapor que l’accionés i va posar en marxa una empresa que cada vegada era més pròspera.

Entre tant, i ja estem al 1935, la Generalitat republicana posà en marxa la construcció d’una carretera de Montagut fins a pont de Valentí, però quan arribava a prop de Sadernes va esclatar la guerra i la carretera va arribar a la seva fi.

A partir d’aquest moment la gran aventura de les dogues d’en Gridó i el seu transport acabava a Sadernes on els esperaven els camions que durien les peces a les fàbriques.

Amb el negoci que rutllava i amb la carretera fins Sadernes en Gridó es va veure valent per obrir per el seu propi compte, sense cap ajuda ni de veïns ni d’institucions, la carretera que encara avui fem servir per pujar fins dalt a Riu. Anna Planella abril de 2017

La carretera de

Sadernes

Josep Vilar i Vergés

article escrit la tardor de 1998 i publicat al Bulleti n.130 del CEO el gener de 1999

L’estiu de 1997, l’Ajuntament de Montagut va rebre una interessant carta d’un senyor de Girona. El motiu era fer-li arribar una fotografia antiga, per al seu arxiu municipal i un breu escrit que dóna informació detallada. La carta iu textualment:

Qui va fer la fotografia és el Sr. Joan Turon i Algans, el mateix que la trameté a l’Ajuntament. El Sr. Turon, que compta amb prop de 95 anys plens de salut, vitalitat i bona memòria, és tota una personalitat de la ciutat de Girona. Havia treballat prop de mig segle a la Diputació, de delineant. És un entusiasta amant de la ciutat i la seva història. Excursionista de tota la vida, dels pioners, compta amb el carnet número u del GEiEG. Afeccionat al dibuix, pintura i a la fotografia de sempre, disposa de milers de fotos, moltes amb més de cinquanta anys i incipient vàlua. Té la més gran col·leccó privada de postals de principi de segle, de viles i paisatges de les comarques gironines del prestigiós foògraf Valentí Fargnoli.

La fotografia és datada l’infaust i històric 18 de juliol de 1936, que va esclatar la Guerra Civil. I tal com deia a la carta, hi ha uns peons de Montagut, en Josep Serra (a) en Pep de Can Biel, entre el senyor del barret i el de la corbata i en Tni Mach (a) en Canal, assegut sobre la roca.

Domènec Comas, el contractista, era de Caldetes, un poble del Maresme.

Durant els treballs vivia a dispesa a can Xena de Montagut, junt amb la seva

dna. El Sr. Turon ja el feia mort pocs dies després de començar la guerra .Tenia els seus arguments, ja que li va anar d’un pèl, però se’n va sortir amb una dosi de sort justa i necessària. L’home devia ser un personatge acabalat, influent i d’ideals conservadors, que els revolucionaris del seu poble delectaven eliminar.

A inicis de la contesa es va presentar a Montagut un cotxe ple d’elements del Comitè de Caldetes per tal d’endure-se’l i aplicar la seva justícia. Aquests foren increpats verbalment per força gent del poble a la plaça on tenia la residència.

Els sorpresos forasters, veient que en podien sortir elscaldats, van marxar sense aconseguir l’objectiu, Però no podia quedar així. Pocs dies després, van tornar-hi, més esperonats i amb més homes.

El Sr. Comas i la seva dona passejaven per la carretera de Montagut a Olot. Abans de veure el cotxe ple de pistolers, va reconèixer, tot recordant la primera trobada, la fressa caracertística de la seva botzina. Com una llebre, va saltar a la cuneta i es va amagar als tubs de desguàs de la carretera. Van trobar la seva muller que, ben espantada, els va contestar, dotzenes de vegades, que ja era fora i es trobava a França. Van registrar la pensió i tot el poble. A entrada de fosc se’n van tornar a cuatrucats per segon cop i molt emprenyats. Negra nit, en Comas va sortir del cau, aterrit, entumit i de color de cera. Era l’hora de desaparèixer d’aquest país de bojos. La finor d’oîda l’havia salvat, de moment.

La mateixa nit, per viaranys de l’Alta Garrotxa, el van acompanyar a França. El guia fou en Malleu, un pobre home del poble, ja gran, de molts i pocs oficis, mig captaire, amb l’únic vici de beure’s un barral de vi cada dia i cantar-ne tres o quatre. Enbri o sobri va aconseguir treure’l i arreplegar uns cèntims.

El projecte del camí veïnal de Montagut a Sadernes fou promogut i redactat per la Generalitat republicana l’any 1935. Les obres es van iniciar el mateix any. Arribava fins al pont de Valentí i tenia una longitud de 8 km. La seva amplada havia de ser 5 m. El seu pressupost, que incloïa la construcció de diversos ponts de formigó armat, era de 429.710,02 pessetes. El jornal dels paletes pujava a 11 pessetes i el dels peons a 7. Bàsicament, seguia els traçats de camins més antics. Del pont del Llierca a Sadernes la traça continuava per la carretera que es va obrir el 1898, el camí més antic passava pel costat esquerra del riu Llierca. De Sadernes cap al pont de Valentí s’aprofitava la dificultosa i

estreta carretera qeu arribava fins la vall de Riu i que es va construir els anys 1916 - 1918 sobre un vell camí de ferradura fet a final del segle XVIII. En el tram on es va construir un traçat nou fou del pla de can Siqués fins el pla del Llierca, a causa del desnivell del terreny i els pendents pronunciats del vell camí de carreteres. És el sector dels revolts de la casa del Pi de l’actual carretera.

La Jusificació de la construcció de la carretera de Sadernes, tal com marca la memòria del projecte era «Lograr poner en comunicación importantes riquezas, principalmente forestales, de los Valles de las Rieras de San Aniol y de la de Llierca, comunicar la población de Sadernes y facilitar el acceso a los núcleos de San Aniol y Talajá que se encuentran internados en las poblaciones montañosas donde termina este camino y que puede ser considerado como una primera etapa, para sacarles de su total incomunicación, el día que puedan ser comunicados».

Una altra raó que tingueren en compte els tècnics de la Generalitat republicana amb una admirable visió de futur, per treure’s la barretina, fou la turística: «Otro aspecto muy interessante de dicha via es la turística. Ya que se desarrolla por terrenos rocosos muy accidentados, pero el paisaje es tan abrupto y viril, como estribaciones pirenaicas que son, que sin duda alguna tendrá un gran atractivo al automovilista que desee gozar de paisajes interessantes sin necesidad de recorrer grandes distancias».

Poc s’ho devien imaginar que aquest és un delsgreus problemes que pateix aquest sector de l’Alta Garrotxa, principalment durant les vacances de Setmana Santa i de l’estiu, amb aglomeracions d’automobilistes que no deixen el cotxe ni per anar a fer un riu. Filerades de vehicles que entren, vehicles que surten en no trobar lloc, tot amanit amb una carretera estreta i cotxes mal aparcats i amb l’afegitó d’alguns tremolors de cames per fer marxa enrere per allò de les cingleres i del paisatge «abrupte i viril», donen com a resultat uns espectaculars col·lapes.

A Sadernes, la carretera havia de passar del pla de Plansarenes cap al Molí, per sota el poble, seguint el camí carreter vell i aprofitant un pon construït a la mateixa època, sobre el torrent de can Galceran. A l’actualitat el pont es troba embardissat i abandonat. Tot i estar a menys de cinc minuts de Sadernes és ben desconegut per molta gent. És de pedra encimentada i d’obra la volta. Té una llargada de 12 metres i una amplada de 4,75 metres .L’alçada és d’uns 6 metres i el diàmetre de l’ull de 3m. No té baranes. enguany s’acompleix el centenari, i tot i així presenta bona salut.

L’estiu de 1936, els treballs es trobaven a sota Sadernes, prop del pont. S’havien fet uns sis quilòmetres. amb l’esclat de la Guerra Civil les obres de construció van quedar paralitzades. Ara tocava destruir. Els peons van deixar els pics i van empunyar els fusells. Quan va acabar la guerra, com és lògic, tampoc no es van reiniciar els treballs. Hi havia obres més bàsiques a refer i, a més, el nou poder era contrari a establir bones comunicacions cap a França, ans el contrari, si hagués pogut hauria construït una muralla a tota la frontera.

Per acabar-ho d’arrodonir, l’octubre de 1940, l’aiguat de Sant Lluc va fer de les seves. Al sector del pon, les aigües desfermades s’endugueren molta terra, bosc, feixes i el camí, deixant el terreny descarnat i tallat a plom, arran de pont. I és que les desgràcies no vénen mai soles.

Josep Vilar i Vergés tardor de 1998 Fonts: - Joan Turón i Algans. Delineant de l’obra. Nascut el 1904.

- Josem M. Adroher. Cap d’Obres i Vies. Diputació de Girona.

- Llorenç Pineda. Nascut el 1915 a Montagut.

El pont de Sadernes

Els ocells de

BOSC

Són dels més difícils de veure bé perquè passen la gran part del temps entre els fullam de les capçaleres dels arbres. Són més fàcils de veure a les pinedes que als alzinars, que són molt més atapeïts.

Escolta la Mallerenga Blava

Escolta la Mallerenga Carbonera Escolta la Mallerenga Emplomallada

Mallerengues

podem trobar-ne fins a cinc espècies (emplomallada, petita, blava, carbonera i cuallarga) durant el recorregut. Són petits, es desplacen per les branques altes i cal conèixer els seus cants per assegurar-ne la identificació. L’emplomallada és de les més maques, amb la seva cresta característica. El seu cant és senzill, sovint amb petits ‘prrrs prrs, prrs’, gairebé com un gat que ronca. La petita està molt lligada a les pinedes i té un reclam característic: ‘fúnzig, fúnzig, fúnzig’, repetit moltes vegades.

Escolta la Mallerenga Cuallarga

Mallerenga Petita

Bruel Un dels nostres ocells més dels més petits, difícilment el veurem fora de les capçaleres dels arbres. Té un cant i reclam molt agut que només se sent des de prop. Ja que és petit, costa de localitzar-lo.

Picot garser gros un ocell blanc-i-negre que, a banda del seu tamborineig conegut, emet una seguit de crits inconfusible, incloent-hi un ‘cluck’ fort com el d’una gallina. Al bac de la Mare de Deu també cria el picot negre, molt més gran que els picots garsers i inconfusible amb el seu plomatge tot negre amb la corona del cap un vermell lluent. Probablement, més que veure’l, el sentirem: emet un seguit de crits potents intercalats amb gemecs llargs i tristos.

Escolta el Picot garser gros

Mosquiter pàl·lid

Escolta el Bruel

Raspinell Un ocell clàssic dels bosques de qualsevol tipus, que cerca aliment als troncs dels arbres. Puja des de baix cap amunt i després passa al següent arbre, sempre començant des d’a baix. El cant és un breu però clar successió de notes que ascendeix i accelera cap al final de la seqüència.

Escolta el Raspinell comú

Dels menys coneguts dels nostres ocells de bosc. Aquesta espècie arriba des de l’Àfrica a mitjan abril i s’instal·la als boscos per criar durant uns breus mesos, abans de migrar cap al sud un altre cop cap a finals de l’estiu. Gorguenc-verdos, la millor manera de detectar-lo és pel seu cant, una curt successió de notes que sona com a una sonalla a les capçaleres dels arbres.

Escolta el Mosquiter pàl·lid

Els ocells de les

BARDISSES

Als marges dels camps i els boscos creixen grans bancs de vegetació – p. ex. els esbarzers – que són refugis bons per a molts ocells. Alguns dels típics ocells que podríem trobar aquí són:

Pit-roig Un dels més familiars dels nostres ocells i a l’hivern el podem trobar a gairebé qualsevol lloc. Però, quan comença a criar freqüenta bardisses humides i marges de camps. El seu cant és característic: una successió de notes melòdiques, cantades de forma quelcom mandrosa.

Escolta el Pit-roig

Cargolet El més petits dels nostres ocells, però un ocell amb un cant estrident que ens sorprendrà per la seva potència.

Escolta el Cargolet

Mascle de Tallarol Capnegre

Tallarol capnegre i de casquet Dues espècies de la mateix família que trobem en hàbitats subtilment diferents però als mateixos indrets. El primer és amant de les bardisses i arbustos a les zones més humides. El mascle té un ‘casquet’ negre, i la femella un de marró. El cant del mascle es tracta d’una varietat melòdica de diferents notes. El segon és de bardisses i matollars baixos i més secs, i es delata amb el seu cant d’alarma: un aspre seguit de notes ‘tra-tra-tra-tra-tra’ que emet des de dins una mata ple de punxes.

Gratapalles

Els ocells dels ESPAIS OBERTS Al recorregut aquests ocells seran més presents allà on hi ha camps, pastures i d’altres zones obertes que aquest tipus d’ocell freqüenta.

un dels més atractius dels nostres ocells, el mascle té el cap marcat per ratlles horitzontals de color groc i verd. Ell emet el seu cant, que consisteix en successió de notes com una sonalla des de dalt d’un arbre o d’un arbust (o, de tant en tant, d’un paller!). El cant recorda el del mosquiter pàl·lid, però molt rarament les dues espècies coincideixen al mateix hàbitat.

Picot verd a diferència del picot garser gros, aquest picot és dels camps oberts on s’alimenta de les formigues que extreu amb les seva llengua llarga dels formiguers i fusta morta.

El seu crit és inconfusible: una llarga i forta rialla.

Cogullada comuna aquest ocell és sobretot molt terrestre, i corre pel camps secs i pels camins i carreteres, i quan s’espanta, sol fugir corrents per terra o enlairant-se i fent un vol curt i ras de poca durada.

Escolta el Picot verd

Àguila marcenca Una de les grans rapinyaires més comunes de la comarca, aquesta àguila caça molt per les penyes del Castellot que s’enlairen al nord de Beuda. Les seves preses són rèptils, des de les serps més llargues fins a les petites sargantanes, i habitualment caça fent l’aleta; és a dir, resta immòbil a l’aire tot fent uns batecs d’ales forts i profundes.

Milà negre D’ençà d’uns 10 anys ja crien a la vall del Fluvià entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany unes quantes parelles de milà negre, una rapinyaires carronyera que s’observa sobretot a prop dels abocadors i zones de cultius, granges i fins i tot els voltants dels pobles. La proximitat de l’abocador de Beuda al clot de les Mulles fa que aquesta rapinyaire es vegi força freqüentment en aquest sector de l’Alta Garrotxa.

Els ocells de les

CINGLERES

A l’Alta Garrotxa no hi falten les grans cingleres que aprofiten certes aus per fer-hi el niu.

Ballester aquest falciot gran, amb la panxa blanca, cria a les penyes de Rocapastora i es deixa veure per tota la massís de la Mare de Deu. Se’n formen petits grups que fan vols ràpids pel cim de la muntanya, i que es detecten fàcilment en sentir els seus xiscles aguts i penetrants.

Corb un dels més grans i evidents ocells a la zona és el corb, dels quals unes quantes parelles nidifiquen a la zona. Sovint se’l sent abans de veure’l ja que el seu ‘croac, croac’ és molt característic.

Falcó pelegrí

Escolta el Corb

Roquerol Aquesta ‘oreneta’ difereix de les orenetes comunes i cuablanques en ser una espècie resident que no marxa pas a l’Àfrica un cop passat l’estiu. A l’hivern se’n veuen grans grups a alguns dels pobles de la comarca (Olot, Besalú), però a l‘estiu el trobem prop de les cingleres on fa el seu niu.

Aquesta rapinyaire és present a les penya-segats a la zona de la Rocapastora i és un depredador potent d’altres ocells més petits – i no tant petits, ja que els corbs i cornelles també entren a la seva dieta. Caça al vol; remunta alt, i en veure una possible presa, es deixa caire per l’aire a una velocitat molt alta i topa amb la seva presa, tot deixant-la estabornida

Mike Lockwood, abril de 2016 Totes les fotografies dels ocells s’han extret de la Wikipèdia i es troben sota llicència CreativeCommons

REGLAMENT DE LA XL EMBARDISSADA Des del CEO desitgem una Embardissada segura i és per això que us demanem caminar dins l’horari que us presentem i lliurar el tiquet a cada control de pas al llarg dels 20km que recorre la ruta.

Sortida : Serà donada a Sadernes a partir de les 7 el matí i fins les 8 del matí.

Arribada : Abans de les 6 de la tarda a Sadernes.

Controls : A més del de sortida i d’arribada, hi haurà controls de pas al llarg de la ruta que anotaran el pas dels participants. Aquests controls tenen una hora de tancament, no passar per aquests controls o passar-hi un cop ja estigui tancat és motiu de desqualificació.

Es permet portar gos si el propietari/a se’n fa responsable i si aquest no interromp la marxa dels caminaires, és però obligatori portar-lo lligat al pas per les zones de pastura de ca n’ Agustí de Riu i la Plana.

Desqualificacions : 1- No lliurar el tiquet als controls.

2- Efectuar anotacions o esmenes al tiquet que desvirtuïn la seva finalitat.

3- No passar per tots els controls i segons l’ordre establert per l’organització o arribar-hi quan aquest ja estigui tancat.

4- Canviar de lloc o amagar les marques existents en el recorregut.

Abandonament : En cas d’abandonament s’ha de notificar al control més proper o a un altre participant perquè aquest avisi a la organització. En els llocs adients hi haurà vehicles de l’organització a fi de recollir els qui no puguin continuar amb la marxa.

Altres disposicions : 1 – El mal temps no serà obstacle per la celebració de l’Embardissada, la qual, no obsant, podrà ser alterada per l’entitat organitzadora si alguna circumstància ho aconsella.

2- El CEO no es fa responsable dels accidents que puguin esdevenir en el transcurs de l’Embardissada. Caldrà disposar d’una assegurança que cobreixi les activitats pròpies de l’excursionisme.

Recomanacions : – Portar aigua i menjar per tot el recorregut segons les necessitats de cadascú.

– Anar amb calçat i roba adient per l’esport i les temperatures previstes pel dia 23 d’abril de 2017.

– La organització de l’Embardissada permet que el recorregut es pugui fer corrents.

Recomanem però que els corredors surtin a primera hora, a les 7 del matí, per evitar molèsties als caminaires.

– L’esmorzar serà a base de pa amb tomata i embotits, la resta d’avituallaments són amb aliments variats.

COL·LABORADORS DE LA XL EMBARDISSADA

{

}

RECORDA AQUESTA DATA

22 D’ABRIL DE 2018 XLI EMBARDISSADA