ElPoblenouielpoble...nou

Avui he decidit sortir a passejar pel Poblenou i gaudir dels carrers on he viscut tota la vida. En ple segle XXI, de vegades, el meu barri em resulta desconegut.

M’assec en una terrassa de la Rambla i li demano un cafè amb llet a un cambrer jovenet, que du un pentinat impossible d’aconseguir sense una esquadra i un cartabó. Em mira amb certa decepció. Suposo que s’esperava una combinació més original. Em pregunta quina llet vull i li responc “Doncs… llet de vaca...”

La decepció dona lloc a la sorpresa. “Ah! Hi ha llet de vaca?”, sembla que pensi. Em fa sentir una mica “quica” però reacciono a temps: “Desnatada”, li dic. Sembla que es relaxa una mica. “I sense lactosa!”, afegeixo emocionada. Sí! Sóc guai!

Però quan li demano que no m’escalfi la llet, em mira esgarrifat. “Llavors no farà escuma!”, crida. Déu meu! Sense escuma no em podrà posar cap topping!

Ara em sento mala persona. Em fa por preguntar-li pel sucre blanc. I si el traumatitzo?

El miro mentre marxa decebut i em venen al cap flaixos del Poblenou d’abans: el tren que passava per la platja, la xurreria de la Rambla, els dies de Festa Major i la vaqueria de sota casa, on jo baixava amb una lletera a comprar llet… de vaca.