IV Jocs Florals CNL L'Heura 2013 by CNL LHEURA

RELATS IV JOCS FLORALS CNL L’Heura

Santa Coloma de Gramenet, maig de 2013

Contingut DILLUNS, DIMARTS, DIA DE FESTA - Evelyn Altagracia (B3) .............................................................. 3 ELS PANTALONS DEL JORDI - Lamiae Achikhan El Radi (B2)

..................................................... 5

LA GRANOTA I LA PRINCESA - Peter Eduardo Iturralde (B3) ............................................................. 6 LA PLAÇA DEL RELLOTGE - Souad Benallel (B2) ................................................................................. 7 LA VIOLETA - Pilar Arguisuelas Andrés (B2) ....................................................................................... 8 RECORDS DE LA MEVA INFANTESA - Rosario Cantalejo Caballero (B3) ............................................ 9 UNA HISTÒRIA D’AMOR - Najat Ben Hammou (B2) ........................................................................ 10 RECORDS DE LA MEVA INFÀNCIA - Juan Antonio García Galisteo (B2) ........................................... 11 EL RIU DE LA DONZELLA - Yolanda Giménez Sánchez (EE) .............................................................. 12 EL VIATGE SENSE RETORN - Josefa Reyes (EE)................................................................................. 13 EN GENÍS I NA MARGARIDA - Jesús Gómez Patricio (E3) ................................................................ 14 GESPA DE GRAM - Antonio Marcos (E3).......................................................................................... 15 REALITAT O FICCIÓ - Nicolás Comino (E3) ....................................................................................... 16 SANTA COLOMA, UNA CIUTAT DE PASSAT I DE FUTUR – Isabel Islán García (EE)........................... 17 TORRE ROJA - Carmen Gómez Ibarra (E3)

.............................................................................. 18

UNA COMPETICIÓ ENTRE TRES GRUPS - Xiaomiao Li (E1)............................................................... 20 UN GOS MOLT ESPECIAL - Engracia Jurado (E3) .............................................................................. 21 LA MEVA PRIMERA NIT DE SANT JOAN - Rafael Cotos (E3) ............................................................. 22 TOT EL QUE TENIM - Dolors Cruz (E3) .............................................................................................. 23 L’AMOR EXISTEIX - Álex Hernández (E3) ......................................................................................... 24 COM S’OBLIDA UNA FILLA? - Hasmik Karapetyan (II)...................................................................... 25 L’INEVITABLE DE VIURE EN UNA CIUTAT DESCONEGUDA PER A MI - Guadalupe Mañá (II) ........... 27 LA SUPERDONA, LA NOSTRA HEROÏNA - Jordi Fernández Guerrero (II).......................................... 28 LES MARES TAMBÉ SOMIEN AMB ELS ULLS OBERTS - Marta Puig (II)............................................ 29 REFLEXIONS D’UNA ÀVIA PRIMERENCA - Núria Robles (II) ............................................................. 30 SOMRIGUI, SI US PLAU - Romy Jiménez Lozoya (II) ......................................................................... 31 ELS PERQUÈS DE LA CÈLIA - Susana Poblador (II)

................................................................... 32

SOMNI IBER - Mercè Prat (VxL) ....................................................................................................... 33 AMOR - Ana Belén Mallén Biel (DD) ................................................................................................ 34 LI HO DIRÉ AVUI, SÍ, AVUI - Joan Miquel Viadé ............................................................................... 35 HISTÒRIES PER A NO DORMIR! - Ana Amate (SS) ............................................................................ 36

CNL L’Heura

QUAN VAIG OBRIR ELS ULLS... - Juan Manuel Gómez (SS) .............................................................. 37 SANT JORDI AL SEGLE XXI - Raquel Romero (SS) ............................................................................. 38 TEMPS DIFÍCILS - Consol Garcia Navarro (SS)

......................................................................... 40

TINC UN SOMNI - Maria Casares (SS) .............................................................................................. 41 FRASES D’INICI ................................................................................................................................... 43

CNL L’Heura

DILLUNS, DIMARTS, DIA DE FESTA - Evelyn Altagracia (B3) Als afores de Santa Coloma de Gramenet en direcció a la muntanya de Sant Jeroni, hi vivia una humil dona amb els seu tres fills: el gran que es deia Manel i tenia vint-i-tres anys; el mitjà, en Josep, de vint-i-dos, i el petit, el Ramón, que en tenia divuit. Ells es dedicaven a treballar els set dies de la setmana en la criança de porcs. Uns dels porcs se’ls quedaven pel poder menjar i els altres els venien al Mercat Sagarra; així ho feien any rere any. Passats els mesos en què el porc estava gras a punt de menjar, la mare i els germans deien: —Farem un deliciós banquet. Però un dels fills —el Manel, que era el gran— no pensava de la mateixa manera, ja que va decidir gaudir-ne ell sol. Acuradament en silenci total, es va despertar a la matinada del diumenge aprofitant que l’endemà era la festa del Dia de les Ànimes del Purgatori. En la seva fugida es va emportar el porc, una llauna, sal, aigua, llumins, un gavinet i el tambor del seu difunt pare. Va recórrer el camí de la placeta dels Llops, continuà pel parc de Sant Mateu i creuà el Torrent de les Bruixes fins arribar al Turó del Pollo, lloc que buscava per poder matar i menjar ell sol el porc. Era un lloc molt apartat en el qual només se sentien els xiulets dels ocells i una fredolica brisa del temps. Posà tres pedres, llenya encesa, la llauna, sal i el porc a trossos, ho va bullir i començà a cantar: Dilluns, dimarts, dia de festa; dilluns, dimarts dia de festa. Arribat el punt de cocció del porc, assaborí l’aroma que desprenia i començà a menjar-se el porc a queixalades. Llavors, sense esperar va aparèixer un cap sense cos al qual només es veien els ulls brillants i temorosos. El cap amb una veu gruixuda li ordenà: —Dóna’m això que no és teu. I amb una força brusca li va arrabassar la carn que menjava de les mans fins que no va quedar res del porc. En Manel famolenc, plorant i penedit del que havia fet va pensar en la seva mare i els seus germans, i amb la tremenda tristesa que l’embargà començà a cantar: Dilluns, dimarts dia de festa; dilluns, dimarts, dia de festa; dilluns, dimarts, dia de festa; dilluns, dimarts, dia de festa; dilluns, dimarts, dia de festa...

CNL L’Heura

I de sobte va aparèixer el cap sense cos i li va dir amb veu forta: —Dóna’m això que tampoc és teu… El cap va repetir la frase: Dilluns, dimarts, dia de festa; dilluns, dimarts, dia de festa; dilluns, dimarts, dia de festa…

CNL L’Heura

ELS PANTALONS DEL JORDI - Lamiae Achikhan El Radi (B2) Ha arribat la primavera i fa bon temps per passejar pels camins i els carrers, gaudint dels carrers vestits de molts colors de flors. Ha arribat la amb la primavera el dia de Sant Jordi, i l’aniversari del Jordi. El Jordi és un noi que viu amb la seva família en un barri tranquil als afores de Santa Coloma. Va a una escola amb la seva germana gran. A l’escola l’han elegit per fer el paper de Sant Jordi en una representació de teatre. El Jordi ha anat molt content a comprar roba amb la seva mare perquè necessita un vestit adequat per al personatge. Ha comprat uns pantalons, una samarreta per a l’ocasió, una espasa i un escut. Ha arribat a casa molt content i s’ha provat la roba per veure com li queda. Els pantalons li queden una mica llargs. El Jordi ha demanat a la seva mare que li talli dos dits que sobren dels pantalons, però la mare no ha volgut perquè té moltes coses per fer. La germana tampoc no volia fer-ho perquè té un examen molt important demà al matí. El Jordi ha anat a dormir molt trist i una mica desanimat perquè li feia molta il·lusió anar vestit demà tan elegant amb el seu vestit. La mare, abans d’anar a dormir, obre la porta de l’habitació del Jordi i ha entrat a l’habitació per fer una carícia i un petó al seu fill. En sortir, ha agafat el pantaló per arreglar-lo, ha tallat els dos dits que sobren i els ha deixat a la vora del llit i ha sortit. Al cap d’una estona, el mateix passa amb la seva germana. Al matí es desperta el Jordi per anar a l’escola, es posa la roba i s’adona que li queda molt curta. Sorprès crida la seva mare i la seva mare, sorpresa, mira el seu fill. —Què vols? —exclama la mare—. Per què fas tant soroll a primera hora del matí? La mare està sorpresa com el seu fill. —Què ha passat amb els pantalons? Jo només n’he tallat dos dits, res més! Però la filla diu: —Avui no he pogut dormir, perquè em sentia malament pel Jordi, per això he intentat arreglar la roba... De sobte, el Jordi canvia la seva cara de sorpresa i enuig per una cara somrient, li brillen els ulls. En aquest moment el Jordi s’adona que la seva família l’estima molt. Ara no importa com quedarà la roba, el més important és que la seva família l’estima. Per això no cal ser tan exigent i demanar tot el que t’agrada o tot el que vols.

CNL L’Heura

LA GRANOTA I LA PRINCESA - Peter Eduardo Iturralde (B3) Aquesta història tracta sobre una història medieval, parla sobre una història d’una granota i una princesa. Aquesta granota en realitat era un príncep que tenia un regne als seus peus, aquest regne estava a Santa Coloma. El príncep va sofrir un encanteri per una bruixa, li va donar una poció perquè volia el seu regne, per això el príncep es va convertir en una granota i va estar molts anys amb aquest encanteri. Només podia perdre l’encanteri amb un petí d’una princesa. La bruixa no sabia, per això ha fer-li mal a tota aquella princesa que se li acostava, una noia que treballava al castell va ajudar el príncep, el va portar a un regne a prop del seu. Allà el príncep va poder conèixer la princesa i la donzella li va contar la seva història sota l’encanteri de la granota. La princesa li va fer un petó i l’encanteri es va trencar i el príncep va poder recuperar el seu regne i es van casar i van ser feliços per sempre. La bruixa va ser empresonada i no va poder escapar-se i aquí es va acabar la història de la bruixa malvada i els seus encanteris.

CNL L’Heura

LA PLAÇA DEL RELLOTGE - Souad Benallel (B2) Tot era diferent, tant de dia com de nit. Quan vivia al meu país, tenia una vida normal, com tothom de la meva família i no tenia ni la idea ni la intenció de viure lluny del meu país. Quan em vaig casar, tot va canviar. Com que el meu marit vivia a Catalunya, exactament a Santa Coloma de Gramenet, havia de reunir-me amb ell. Aquell dia per a mi va ser el dia més llarg de la meva vida. En primer lloc, perquè era la primera vegada que vaig estar lluny de la meva família, en segon lloc l’avió va arribar tard. Estava preocupada, i fins i tot nerviosa, però al mateix temps no podia negar que tenia una gran curiositat per descobrir el nou lloc on havia de viure, i també conèixer on el meu destí m’havia portat. La casa estava situada en una zona cèntrica i ben comunicada. Tot era a prop meu: l’ambulatori, la Biblioteca Central, l’Ajuntament... La veritat és que em va agradar tot allò. Estava molt impressionada, tot era nou: el paisatge, les persones, els carrers, les places... Parlant de les places, em va atreure l’atenció una plaça que és molt coneguda a Santa Coloma, es diu plaça del Rellotge. Vaig passar molt de temps per intentar descobrir per què es diu així. Un dia el meu marit va venir i em va dir: —Avui anirem a la plaça del Rellotge. Era un dissabte al matí. Vaig imaginar que pel nom de la plaça hi hauria un gran rellotge al centre d’un gran edifici, com aquest que hi ha a la plaça situada al costat de casa meva . Quan vam arribar, em va sorprendre el que vaig veure: era una plaça plena de gent de diferents països, de diferents colors. Hi havia gent del Pakistan, de la Xina, de l’Índia, del Marroc... reunits en grups, xerrant en veu alta. Era una barreja de llengües i cultures diferents. En aquell moment vaig tenir un desig: aprendre tots els idiomes del món per entendre el que passava al meu voltant.

CNL L’Heura

LA VIOLETA - Pilar Arguisuelas Andrés (B2) Fa molts anys, en un poble hi havia molts camps verds. Era molt tranquil i es deia Santa Coloma de Gramenet. Allà hi vivia una jove que es deia Violeta. Sempre estava contenta, era molt alegre, i vivia amb els seus avis perquè els seus pares havien anat a buscar feina a França. La Violeta els trobava a faltar, però estimava molt els seus avis. Ajudava la Maria, la seva àvia, amb la feina de casa, i al seu avi Pere, l’ajudava amb la feina dels camps. Recollien verdures, patates, tomàquets, pebrots, pastanagues, enciams... i després ella els anava a vendre al mercat de Segarra. Un dia, quan la Violeta anava al mercat, es va trobar un gos que estava perdut. El va agafar i se’l va emportar a casa dels avis. El cuidava molt, l’alimentava, jugava amb ell i no el deixava mai. Eren inseparables i la Violeta era molt feliç. Un dia, quan estava collint tomàquets, la Violeta va veure una jove molt trista amb cara de preocupació. La noia li va preguntar si havia vist un gos que s’havia perdut. Llavors la Violeta es va posar molt trista i va començar a plorar. La Margarida, la jove, no sabia què fer, i quan va poder tranquil·litzar-la li va demanar què li passava. La Violeta li ho va explicar tot, i la Margarida es va posar molt contenta. A partir d’aquell dia les dues noies van començar a veure’s sovint tot i que no vivien gaire a prop, perquè una vivia al carrer Francesc Macià i l’altra, al carrer Sant Ramon. Es posaven d’acord i la Violeta podia anar a visitar i a cuidar el gos quan acabava la feina dels seus avis. Amb el temps es van fer molt bones amigues.

CNL L’Heura

RECORDS DE LA MEVA INFANTESA - Rosario Cantalejo Caballero (B3) Vaig venir a viure a Santa Coloma quan tenia 4 anys. Era una ciutat molt tranquil·la, no hi havia gaires pisos, tot eren cases i algunes torres. La gent que vivia al centre de Barcelona passava algun estiu o cap de setmana a Santa Coloma. Em recordo que a les vacances d’estiu quan feia molta calor, a la nit després de sopar sortia a jugar al carrer amb els nens del barri, mentre els pares sortien a la porta de casa a prendre la fresca. Era una època diferent a la d’ara. Van passar el anys i em va sortir la primera feina i em vaig posar a treballar. El cap de setmana sortia amb els meus amics, anava a ballar. Vaig conèixer el que ara és el meu marit. Em vaig casar i vaig tenir els meus fills, i tot això va passar a Santa Coloma. Per això m’agrada molt la meva ciutat.

CNL L’Heura

UNA HISTÒRIA D’AMOR - Najat Ben Hammou (B2) Era l’any 2011. Va passar una història d’amor entre dos personatges, era el dia de Sant Jordi. Estaven enamorats, el mateix dia de Sant Jordi van anar a la plaça d’Espanya, on hi ha la font. I després el xicot va comprar una rosa a la seva xicota. Es van divertir molt, quan van passar els colors de la font. S’agradaven molt i també van visitar Montjuïc. I van veure unes vistes molt boniques, també van fer fotos. Després van sopar en un restaurant. Un sopar romàntic. Van parlar de tot. Abans de tornar a casa ja estaven molt contents. Al final es van casar i amb tothom van compartir moltes alegries.

CNL L’Heura

RECORDS DE LA MEVA INFÀNCIA - Juan Antonio García Galisteo (B2) Quan jo era petit Santa Coloma era molt diferent dára. Podíem jugar al carrer, la gent es coneixia i es saludava, ens coneixíem tots els veïns. El que més recordo és la gent al carrer a léstiu, asseguts davant de la porta de casa seva i explicat les seves coses. Les revetlles de Sant Joan, quan els nens anàvem a recollir mobles vells i fèiem les fogueres als carrers tallats pels veïns, tiràvem petards i ballàvem. O a l´hivern, quan sínundaven els carrers perquè les clavegueres no s’empassaven tota l’aigua de la pluja i el riu pujava de nivell o es desbordava. Recordo també quan amb els nens de l’escola anàvem a la muntanya a celebrar el dia de la sardina, tots els nens portàvem la nostra sardina lligada dún pal i lénterràvem a la muntanya. O el dia de la truita, que tots portàvem al col·legi un entrepà de truita. Ara tot això ha canviat perquè estem perdent la nostra cultura i les nostres tradicions, la gent en diria progrés, jo en dic decadència.

CNL L’Heura

EL RIU DE LA DONZELLA - Yolanda Giménez Sánchez (EE) “Escolta sempre el teu cor, però no oblidis mai de demanar consell a la raó.” Aquesta història tracta d’una donzella anomenada Blanca Güell i Claret. Va venir des del seu poble, Poblet, cap a l’any 1560 a treballar a casa del comte Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet, a prop del carrer de Sant Joaquim, on eren la major part dels comerciants que anaven a oferir els seus productes. La Blanca tenia 16 anys. Els seus pares eren molt pobres i ella mai no havia sortit del seu poble, on tothom treballava al camp. Era una noia molt innocent, i ara es trobava sola i molt lluny de casa seva; malgrat tot, anava totalment disposada a treballar molt i a servir el seu senyor. La Blanca era una jove molt dolça i bonica; tenia els cabells llargs i negres i uns preciosos ulls verds. Ràpidament el comte va començar a seduir-la, però la Blanca s’hi resistia, ja que ella sabia que per a la seva baixa classe social ell mai no s’hi casaria. Tot i així, el comte seguia fent-li promeses d’amor i matrimoni, li deia que aniria a parlar amb el seu pare perquè li donés la seva benedicció. El comte era un home jove i encantador, i malgrat totes les resistències de la Blanca, va saber com conquistar-la. Una nit va caure davant dels seus encants i llavors va perdre tota la innocència. A partir d’aquell dia el comte no va tornar a apropar-s’hi, semblava com si no existís. Al cap d’un parell de setmanes el comte va marxar. Van passar tres mesos. Ella volia morir-se, ja que s’havia quedat embarassada i no sabia què fer, perquè tard o d’hora tothom se n’adonaria. No podia tornar a casa dels seus pares i donar-los aquest disgust. Passat un temps, es va assabentar que el comte havia marxat a França a casar-se amb una jove duquessa. La Blanca es va sentir enganyada i utilitzada: què se’n faria, d’ella i del seu fill? La Blanca no volia seguir vivint i es va endinsar en un riu petit, però fondo que hi havia als afores de Santa Coloma i del qual mai no va sortir. Des d’aquell dia, els colomencs van anomenar el riu “de la Donzella”, per recordar, així, la dolça i innocent Blanca.

CNL L’Heura

EL VIATGE SENSE RETORN - Josefa Reyes (EE) En un poble petit vivia una nena a qui li agradava aprendre tota mena de coses, feia moltes preguntes i tenia curiositat per saber-ho tot. Però un dia el destí va voler que hagués de marxar del seu poble on era feliç, a una ciutat bastant allunyada d’on ella havia nascut. Aquesta ciutat es deia Santa Coloma. A ella li semblava molt gran, li va agradar la torre Balldovina , el complex Torribera, la plaça la Vila i algunes coses més. Volia conèixer moltes persones i fer amics, però no s’imaginava que seria tan diferent, no només la ciutat sinó també les persones que anaven pel carrer. Sempre soles, amb presses i sense parlar entre elles. Ella hauria volgut marxar, però això no va ser possible. Així que es va aficionar per la lectura i llegia molta estona . El temps va passar i la nena es va fer gran, va començar a treballar, a sortir , es va enamorar, es va casar, i va tenir fills. Amb la feina i els fills no va tenir temps d’avorrir-se. De vegades es va preguntar com seria la seva vida si no hagués sortit del seu poble, i mai mai, va conèixer la resposta.

CNL L’Heura

EN GENÍS I NA MARGARIDA - Jesús Gómez Patricio (E3) En un temps no massa llunyà ni massa proper, el Genís, que vivia a la seva cova del Puig Castellar, sempre vigilava des del cim, amb el seu amic —un colom màgic— tot el que passava a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet. Un dia molt assolellat, la Margarida, una camperola molt eixerida, cuidava les maduixeres de la plana de la Pallaresa, al mig del camp, quan de sobte la van atacar uns éssers voladors molt i molt estranys per endur-se les maduixes. El Genís, que estava vigilant des de dalt del cim, ho va veure tot i va enviar el seu amic, el colom, a atacar els éssers estranys. El colom gràcies a les seves plomes màgiques els va poder vèncer a tots i va poder salvar la Margarida. I va ser des d’aquell dia que en Genís i na Margarida passegen plegats pels carrers de Santa Coloma de Gramenet, sempre amb el seu amic, el colom. I la gent del poble, a qui els agrada moltíssim veure’ls junts quan baixen de les muntanyes, sempre fan festa.

CNL L’Heura

GESPA DE GRAM - Antonio Marcos (E3) Era finals d’estiu. Jo em llevava molt d’hora cada dia per anar a buscar aigua a la font, però aquell dia encara era fosc per endinsar-me al bosc, i en sortir a la porta, em vaig quedar mirant com ja començava a clarejar i els primers raigs de sol feien que es veiés el mar. Els núvols, prims i allargats, s’anaven pintant de colors bruns, blancs, grocs, taronges i vermells, mentre que el cel es tenyia de blau i els verds de les salzedes escortaven l’aigua del riu, gairebé, fins a l’estuari, on estaven amagades les barques. Em vaig quedar contemplant el cel i els camps que, de mica en mica, s’anaven tornant blaus, daurats i verds. Llavors, em vaig recordar que el meu avi m’explicava que els nostres avantpassats havien tret tota la gespa de gram. Em vaig quedar pensant que els devia haver costat molt treure-la i que no tornés a aparèixer més. Gràcies a ells, ara podíem sembrar l’ordi; i de tant en tant, el lli, a la vora del riu; i una mica més amunt, el blat; cap al nord, pujant el riu, teníem les oliveres, ara centenàries; i al sud, a banda de mar, les vinyes. El sol ja il·luminava tota la plana; els núvols s’havien desfet i a l’horitzó es podia veure Laie i més al nord Otoke-Ildir: els nostres veïns. Tot d’una vaig pensar: “És l’hora, he d’anar a buscar l’aigua”. El més pràctic era anar a la font del torrent de les bruixes. Era més lluny, però aquell estiu estava sent molt calorós i a la resta de fonts només sortia un filet de res. No em feia gràcia, perquè havia de travessar el bosc, però les bruixes em protegirien. Sempre ho havien fet. Les alzines, els roures, els salzes i els desmais no deixaven passar la claredat al bosc, només, de tant en tant, com si d’una llança es tractés, la llum penetrava entre les branques i il·luminava un tros de camí ple de fulles de colors ocres, grocs i vermells. I per fi, era allà, a la penombra, tranquil·la, immòbil, xiuxiuejant entre les pedres i els arbustos, rajant aigua clara, transparent, freda, molt freda: la font de les bruixes. Havia d’omplir les pells i portar-les al poblat; després, baixaria al molí per ajudar l’Abaranban a ficar el blat i l’ordi a les sitges. Quan vaig arribar al poblat, eren tots morts, havien cremat les cases i s’havien emportat els animals. No quedava res. Vaig tirar les pells a terra i vaig córrer muntanya avall fins al molí, travessant els camps. En arribar, Abaranban em va dir que, a l’alba, havien arribat els soldats i s’havien emportat el gra per la força, i que quan va sortir del molí, va mirar el poblat i estava en flames. No en va quedar res.

CNL L’Heura

REALITAT O FICCIÓ - Nicolás Comino (E3) És un matí de primavera i sóc a casa fent els deures de català. Tinc posada la ràdio ja que la música m’ajuda a concentrar-me. En aquest moment sonen els senyals horaris, són les onze. Paro un moment per escoltar els titulars de les notícies: un polític roba el seu partit, es recullen 100 quilos d’aliments per als mes necessitats, una plataforma cívica aconsegueix parar un desnonament al carrer Irlanda de Santa Coloma de Gramenet, l’atur arriba als cinc milions... En aquest moment un so familiar comença a sonar, es fa cada vegada més fort, fins que el reconec. És el despertador que fa la seva funció, és a dir, em desperta perquè em prepari i vagi a la feina. Per una vegada m’alegro que soni, ja que estava tenint un malson, en el qual, per cert, sortien àngels i dimonis. Els primers eren les persones que, encara que tenien poc, ajudaven les que no tenien res i els segons anaven disfressats de polítics i banquers. Em preparo per anar a la feina, agafo les claus del cotxe... I és quan em desperto de debò i sóc conscient que la primera part del somni és la realitat, que sóc un d’aquests cinc milions de persones a l’atur. Espero que aquesta situació canviï aviat i que moltes persones no vagin a la feina en somni, sinó que ho facin de debò, i que aquesta situació actual quedi com un mal record per a tots.

CNL L’Heura

SANTA COLOMA, UNA CIUTAT DE PASSAT I DE FUTUR – Isabel Islán García (EE) Als anys 50 l’Antonio i la seva família van vindre caminant durant 14 dies des de Jaen a Sta. Coloma de Gramenet. Per un altre costat la Bernarda i la seva família també van vindre des d’Hinojosa del Duque (Còrdova) a viure a Sta. Coloma de Gramenet. Les dues famílies van ser unes de tantes que venien a Catalunya per tenir feina, menjar i un lloc per viure. Va ser aquí on es van conèixer tots dos i es van fer nuvis. Al 1964 el germà gran de l’ Antonio se’n va anar a viure a França amb la dona i el fill, per motius ideològics. Aleshores, el pare de l’Antonio li va dir que també se’n podria anar perquè el seu germà no estigués sol i tingués algun familiar al seu costat. Llavors, l’Antonio se n’hi va anar també, tot i que ell estava molt bé a Sta. Coloma perquè tenia una bona feina i la seva xicota, però el seu pare el va convèncer i se’n va anar un any per provar. Quan va tornar a Sta. Coloma li va comentar a la Bernarda si volia anar a viure a França amb ell, i ella va acceptar. L’any 1966 es van casar aquí a l’església Major, i després se’n van anar a viure a França. Al 1967 va néixer el seu primer fill Jose, i al 1971 va néixer la seva filla Laura. Per les vacances d’estiu sempre venien a Sta. Coloma per veure la família. La Laura recorda una Sta. Coloma amb els carrers de sorra al barri Llatí, amb molts cinemes, amb el camp de futbol de la Grama al Fondo i on el metro només anava fins a la plaça de la Vila... La gent que coneixia la Laura sempre li preguntava que si li agradaria viure a Catalunya i ella sempre deia que només li agradava per passar-hi les vacances i que tenia la seva vida a França. Però un estiu va conèixer un amic de la seva cosina que es deia Dani, van començar a sortir i quan es van acabar les vacances, van començar a escriure’s cartes totes les setmanes. A l’estiu següent, ell va anar a casa de la Laura a França i aleshores van ser nuvis durant 6 anys. Quan tenien ocasió ella venia a Sta. Coloma o ell anava a Lió. L’any 1992 es van comprar un pis al barri del Fondo de Sta. Coloma i un any després, el Dani i la Laura es van casar a la mateixa església que els pares de la Laura.

CNL L’Heura

TORRE ROJA - Carmen Gómez Ibarra (E3) Hi havia una torre, una torre roja, feta de terra, de terra roja, que amb el verd de la vinya dibuixaven un bonic paisatge enfront del mar. Ja no hi són, ni la vinya ni la torre, ni tan sols la terra roja, que ara fosca i comprimida, queda com a testimoni del pas del temps. La serra d’en Mena és la frontera feta de terra entre dos pobles, Santa Coloma i Badalona, on la mirada es perd entre el blau del mar i la foscor de la ciutat. Penso en com devia ser abans, quan hi havia la torre, la “Torre Roja”, feta de terra que ara ja no és roja. Com devia ser la gent que abans l’habitava, com devia ser el món que l’envoltava. Quan jo era petit, el meu avi m’explicava històries sobre el príncep de la Torre Roja: un noi amb els cabells vermells i pigues a la cara. Era l’únic fill dels senyors de la Torre i, per tant, tenien molta cura de la seva salut. Els pagesos que treballaven les terres del costat, tan sols el veien de tant en tant i sempre a la primavera. Anava capbaix, com distret, no semblava massa espavilat. Duia roba de senyors, sempre neta i relluent, no com els fills dels pagesos, que amb unes espardenyes i uns pantalons de pana atrotinats, en tenien prou per uns quants anys. Un dia de principis de maig, el príncep va sortir a passejar pels conreus, per veure les vinyes que estaven florint. Feia molt bon temps i el camp era tan viu que invitava a contemplar-lo. Ell no estava acostumat a sortir tot sol —sempre ho feia amb la seva mare o amb la senyora que el cuidava—, però aquell dia va decidir que ja era prou gran per sortir sense cap acompanyant que el vigilés. De cop, el príncep va mirar cap a l’horitzó. —Què es allò? —va preguntar tot sorprès. Un noi que es trobava al seu costat i el mirava amb molta curiositat des de feia estona, li va dir: —Què vols dir, què és allò? No has vist mai el mar? —No —va dir el príncep amb la mirada fixa i llunyana—. Els meus ulls abans eren per sota de la vinya i no hi veien més enllà. —T’agradaria veure’l de prop? Te’l puc ensenyar. —Sí, hi aniré amb tu. Així és com el príncep es va adonar que els seus pares no volien que veiés el mar. La finestra de la seva habitació mirava cap a la muntanya i per això mai no s’havia adonat que aquella meravella era tan a prop seu.

CNL L’Heura

El meu avi em va explicar que el prĂncep es va enamorar del mar, tan profundament, que va marxar en un vaixell molt lluny de la Torre Roja. Aquella Torre Roja, feta de terra, de terra roja, derrotada pel blau intens i profund del mar.

CNL Lâ&#x20AC;&#x2122;Heura

UNA COMPETICIÓ ENTRE TRES GRUPS - Xiaomiao Li (E1) Era un bon dia. La plaça de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, assolellada i plena de gent del barri, mostrava un ambient molt sorollós. La companyia d’una veu amb micròfon, va deixar tota la gent silenciosa. ‘‘Bon dia i bona hora! Passem a la final de la competició. És el moment més important per als tres grups que queden, també per nosaltres...!’’ Després d’una llarga presentació, la competició era a punt de començar. La plaça es va omplir de veus. Cadascú va animar el grup que li agradava. El grup que aconsegueix més objectes i torna a la plaça abans d’hora és el guanyador d’aquesta competició. Cada grup, format per quatre persones, tenia quatre motxilles per posar objectes i disposava d’un GPS que indicava el camí a seguir. Mentre els membres del grup buscaven els objectes, els espectadors es quedaven a la plaça per mirar la pantalla que indicava la situació de cada competidor, com si fos una televisió en directe. Després d’uns deu minuts, cada grup havia aconseguit moltes coses però eren molt lluny de la plaça, podrien tornar-hi abans d’hora? Segons el que indicava la pantalla, hi havia un grup que es deia NEUR movent-se cap a la Plaça de la Vila. La gent a qui li agradava aquest grup, va cridar i animar-los. Un altre grup havia aconseguit un munt de coses, però no hi havia més llocs per posar-les i van començar a tornar cap a la plaça. Com que eren molt més lluny que els altres dos grups i només quedaven dos minuts per acabar, van decidir abandonar el partit, tots van seure en un banc i van descansar. La gent que volia que guanyessin, va sentir molta llàstima, fins i tot, alguns els van insultar. L’últim grup ja havia tornat a la Plaça de la Vila, però només havien omplert dues motxilles de coses, encara els faltaven dues motxilles per disposar. Si NEUR aconsegueix més coses que ells i tornen abans de l’hora límit, serà el guanyador. —Espero que arribin tard —Va murmurar Tina. Però Tina va desesperar perquè van arribar en els últims cinc segons. Quina sort! Tots ells amb motxilles plenes, cares vermelles i emocionats! Sens dubte, el guanyador era el grup NEUR. Les coses recollides a les seves motxilles ara els pertanyien, és a dir, aquests van ser els seus premis. Que bé!

CNL L’Heura

UN GOS MOLT ESPECIAL - Engracia Jurado (E3) Jo estava asseguda en un banc de la plaça de la Vila de Santa Coloma i se’m va apropar un gos. I em va dir: — Hola, em dic Font! Jo em vaig quedar molt sorpresa i el gos em va dir: — No et sorprenguis que els animals també parlem. M’he apropat a tu perquè he vist que estaves molt trista i he pensat que et convidaria perquè coneguis la meva família. Vols venir? Li vaig respondre que m’agradaria conèixer la seva família i me’n vaig anar amb ell a Sant Jeroni i dintre d’una cova tenia la seva família. I em vaig presentar a la seva companya Saltarina i ella em va presentar els seus quatre cadells. Jo em vaig quedar amb la petita, que es diu Tussa, i és una gossa que no parla però a vegades ho sembla, i jo l’estimo molt i és una preciositat.

CNL L’Heura

LA MEVA PRIMERA NIT DE SANT JOAN - Rafael Cotos (E3) Vaig viure per primera vegada en aquesta ciutat la nit màgica, una ciutat amb molts problemes bàsics urbanístics com l’enllumenat públic, carrers sense asfaltar… Aquella nit tot estava més il·luminat i més sorollós; les finestres eren obertes. Els preparatius començaven a mitja tarda i acabaven al vespre. Els veïns guarnien amb globus i banderetes de paper tot el carrer. Un veí va treure per la finestra un endoll i cable per endollar un tocadiscs i els llums complementaris. Es va parar una taula; sortien les dones amb cassoles amb el sopar, cadascuna preparava el menjar que li sortia. Les coques esperaven en una taula al costat i el cava encara es refredava a la nevera. S’intensificaven els esclats dels petards i també augmentava el volum de la música. Se sentien les rialles de les persones que eren al voltant de la taula sopant. Les hores avançaven i vam veure les parelles ballant al so de salsa; fins i tot els que no eren gaire ballarins feien el que podien per no perdre el ritme. Fent una volta pels carrers i a mesura que anàvem caminant, vam sentir els diferents ritmes musicals de cada revetlla. Era com si moguéssim el dial d’un vell aparell de ràdio. De tornada ho observàvem tot més apagat. La gent estava cansada, els nens petits dormien sobre les seves mares assegudes mentre algunes parelles encara continuaven ballant. Sigui com sigui tot ha canviat: alguns problemes s’han solucionat i n’hi ha de nous, però no és el mateix. Nosaltres també hem canviat.

CNL L’Heura

TOT EL QUE TENIM - Dolors Cruz (E3) Un dia em trobava asseguda a la gespa, a la vora del riu. Deixava passar el temps amb la mirada perduda…, i els meus pensaments. Unes mans em van tocar el cap. Era un dona d’edat avançada. Llavors em vaig adonar d’on era. Què feia asseguda al meu costat? Com ho havia fet sense que me n’adonés? I em va dir: — Tranquil·la. Serà difícil, ho sé, però mira aquest riu. No deixa de baixar aigua fins arribar al mar, on el mes sembla que s’ajunta amb el cel i el sol, que relluen en les seves aigües formant estels, i aquest espai verd on estàs asseguda i en què les flors cada any surten i ens donen la seva bellesa. T’adones que aquesta ciutat que t’envolta té moltes coses boniques i per sort teniu històries i fins i tot un poblat ibèric. Pensant tot això que havia escoltat i que tenia raó, vaig girar-me per donar-li les gràcies i ja no hi era.

CNL L’Heura

L’AMOR EXISTEIX - Álex Hernández (E3) Després de donar-hi moltes voltes, finalment he decidit que hi creuré: l’amor existeix. He tret aquesta conclusió després d’haver vist diversos casos que ho demostren. El primer cas és el següent: ahir vaig veure una parella d’avis al carrer d’Irlanda; l’avi estava assegut al costat de l’àvia, que li estava donant de menjar. Tot i que tenia problemes per menjar, ella hi insistia, probablement per fer-lo sentir millor. Des de fa tres dies, també puc veure una dona que porta el seu fill al col·legi. Sempre es veu molt feliç portant el seu fill; tot això pot semblar normal amb l’excepció que té limitacions físiques perquè el noi no té cames! Per tant, es veu obligat a anar en cadira de rodes per poder anar on vulgui. Cada vegada que va amb el seu fill sembla molt contenta. Sembla que està donant gràcies a Déu per poder gaudir de la seva companyia i el millor de tot és que ell sembla que també gaudeix de la seva mare. Un dia em vaig trobar amb ells i tant el noi com la dona em van esbossar un somriure. Tot això és una clara demostració d’amor, però la més important és quan arribo a casa i veig la meva xicota que sempre està disposada a fer qualsevol cosa per agradar-me, encara que jo estigui trist o enfadat. Crec que es mereix un gran premi per suportar-me! Això és amor!

CNL L’Heura

COM S’OBLIDA UNA FILLA? - Hasmik Karapetyan (II) Una casa vella, un menjador gran que també feia d’habitació, la finestra trencada, les parets tacades de la pluja… i el bressol. Sí, un bressol davant la finestra, abandonat, com ella. Tenia aquella imatge gravada a la memòria. No sabia què hi feia, amb la mare i amb l’avi, però sí que recordava l’olor estranya d’aquella habitació. Durant molts anys pensà què era una imatge perduda d’un somni, però un dia l’àvia li explicà que aquella habitació era casa seva, on va néixer i on va passar els primers sis mesos de la seva vida. “Per què vas marxar? Per què no m’has estimat mai? On eres quan vaig començar a caminar, quan em va caure la primera dent, quan vaig anar a l’escola el primer dia? I quan vaig fer 18 anys? I el dia més important de la meva vida, quan em van donar el diploma a la universitat? On eres?” Preguntes sense resposta. M’havia imaginat la nostra trobada mil cops, vaig preparar mil preguntes per fer-te. Però ara no sé què et diré. De vegades sento les veus que no em deixaven dormir quan només tenia 6 anys: “Ella no té pare, ella no té pare…” —Mare, per què els nens del barri diuen que no tinc pare? Sí que en tinc. —No, amor meu, no en tens. És el meu pare i el teu avi. El teu pare ens va deixar quan només tenies 6 mesos. No en sé res des de llavors. Ho sento. “És el teu avi... és el teu avi... el meu pare... el teu avi... avi…” Per què la gent ha de posar etiquetes o noms a les persones o als sentiments? No era només el meu avi, era el meu pare. Estava asseguda a la platja. El mar estava calmat, però el seu cor no podia calmar-se feia dies. Havia rebut una carta. El seu pare era a l’hospital, estava molt malalt i només volia veure-la a ella. Portava un bitllet d’avió que sortia a la nit, però encara s’ho estava pensant. Havien passat molts anys des de l’últim dia que el va veure. El va buscar ella, per curiositat. Van parlar molt, havia d’explicar una vida de setze anys. Però un dia ell va desaparèixer sense dir res. Sempre pensava en el moment de la trobada. —Perdoni, es vostè el senyor M. K.? —preguntà amb la veu tremolosa. —Sí, sóc jo —contestà l’home, i de sobte la seva mirada anà a parar a la fotografia que la noia duia a la mà. La va mirar als ulls plens de llàgrimes, va mirar aquella boca que tant s’assemblava a la seva i va dir: —Filla, ets tu? No es van abraçar, segurament perquè ell no estava sol. L’acompanyà al despatx i van parlar molt. Quan en va sortir, només es repetia una frase: “No podia veure’t només els caps de setmana; per això vaig desaparèixer. Pensava que era millor oblidar-te que patir per no tenir-te al costat. Oblidarte... Oblidar-se de mi? I com s’oblida una filla? Ara estàs malalt i em vols veure. Per què? Per explicarme la teva desaparició fa 10 anys, per justificar que em vas deixar sola amb la mare fa 26 anys o per demanar-me perdó? Ara ja no vols oblidar-me? Per què? Per què, ara tornes a entrar a la meva vida sense demanar- me permís?”

CNL L’Heura

“Saps, crec què si que vindré a veure’t, només perquè jo no sóc com tu i per dir-te que jo ja fa uns quants anys que vaig enterrar el meu pare. Ell va estar sempre al meu costat. Sí, ell, el meu avi, i no pas tu. Ell és el que em va ensenyar els valors de la vida, a estimar, a confiar en mi mateixa... El que va passar nits sense dormir llegint-me contes, el que m’ajudava amb els deures de matemàtiques, el que em tranquil·litzava quan no parava de plorar... Em van dir que la meva primera paraula, com la de tots els nens, va ser ‘pare’, però no anava adreçada a tu, sinó a ell. Estic orgullosa d’haver-lo tingut com a pare.“ S’aixecà i s’allunyà amb el cap ben alt i sense girar-se. Ja ho tenia clar. Agafaria l’avió aquella nit...

CNL L’Heura

L’INEVITABLE DE VIURE EN UNA CIUTAT DESCONEGUDA PER A MI Guadalupe Mañá (II) Tot va començar un 28 d’octubre de 2010. Vaig decidir venir a viure a Santa Coloma de Gramenet per amor. Em dic Laia, tinc 48 anys, vaig deixar enrere feina, família i amistats. La il·lusió amb què venia a viure on vivia el meu estimat era tant gran, que no vaig dedicar ni un sol moment a pensar en els contratemps que em podria trobar. Passaven els mesos i em començava a sentir sola, no havia conegut a ningú amb qui poder sortir i parlar una estoneta. Tan sols esperava que arribés la nit per veure la meva parella i sentir-me acompanyada, tot i que arribava tardíssim de treballar. Vaig decidir sortir jo sola a conèixer Barcelona, anar a caminar cada dia pel riu de Santa Coloma, entregar currículums... Però cada dia em sentia més sola i trista. La meva parella no entenia per què em passava això. Vaig trobar feina en un hotel a Barcelona, però ni tan sols allí vaig fer cap amistat; la gent aquí va molt per feina. D’on jo sóc la gent és més oberta. També vaig fer un curset de francès i ara n’estic fent un de català, però tot i això no acabo d’ encaixar en aquesta ciutat, segueixo sentint-me sola. Això afecta el meu estat d’ànim, i qui rep tots aquests canvis d’humor és la meva parella, i ja en comença a estar fart. De tant en tant vaig a veure la meva família, però quan sóc allí vull tornar a casa meva, on és el meu company. Abans de venir a Santa Coloma vivia davant el mar, molts dies esmorzava a la terrassa, on veia el passeig marítim i el mar; a l’hivern feia passejades per la platja, i cap al tard quedava amb la meva germana per anar a fer una cervesa i xerrar una estona. Tinc tanta enyorança d’aquells bons moments... Però no sóc capaç de tornar a deixar-ho tot i marxar. Ja no sé d’on sóc... si d’aquí o d’allí. Sóc voluntària per la llengua catalana, i aquesta setmana em va trucar la noia aprenenta a qui he d’ajudar; a veure com anirà. És la primera vegada que ho faig, però en tinc ganes, així tindré amb qui xerrar, tot i que tan sols sigui un cop a la setmana. L’enamorament fa que es disparin les feromones i no ens deixin ser pràctics.

CNL L’Heura

LA SUPERDONA, LA NOSTRA HEROÏNA - Jordi Fernández Guerrero (II) La Mercè, nascuda a Santa Coloma de Gramenet, acaba de complir vint-i-cinc anys, va estudiar i acabar grau superior d’Administració i Finances fa cinc anys i a causa de la crisi mai ha pogut treballar en una feina relacionada amb els seus estudis. És per això que actualment treballa en una empresa de neteja, ocupació que té gràcies a la jubilació anticipada de la seva mare, que així va pactar-ho fa tres anys. La feina consisteix a netejar a la tarda i part de la nit les instal·lacions de Ràdio ciutat de Santa Coloma. No li desagrada gens, ja que té una companya de feina molt agradable, la Neus, amb la qual s’ho passa d’allò més bé i amb qui manté una relació especial pel motiu que veurem més endavant. Treballen al ritme que volen o poden, entre acudits, bromes i alguna conversa de les seves coses, però sempre acaben la feina que tenen, ja que són molt responsables. A la Mercè li toca netejar el despatx de direcció i subdirecció i sempre es mira la pissarra on hi ha les notícies que cal cobrir el dia següent. Això, d’alguna manera, li serveix per estar al dia de les notícies de la seva ciutat. L’estiu passat, la Mercè i la Neus van anar juntes de vacances a la Vall d’Aran, on van tenir una aventura, sense voler-ho, perillosa. Un matí d’agost van sortir cap al llac de Sant Maurici; no feia mal dia, només hi havia uns núvols una mica negres darrere les primeres muntanyes. A mig matí, de cop i volta es va desencadenar una gran tempesta, sense avís, amb uns forts trons i uns llampecs espectaculars, acompanyats d’una forta i intensa pluja. Van intentar resguardar-se, però no trobaven cap lloc on fer-ho, el camí era estret, ple d’avets i pedres despreses de les muntanyes del voltant. De sobte, el llamp més gran mai vist caigué sobre un avet del costat. La Mercè sentí unes grans vibracions a tot el seu cos i perdé el món de vista. L’avet començà a cremar i, un tros, esquerdat pel llampec, caigué sobre la Neus, colpejà el seu cos i la féu caure a terra. L’avet quedà estès damunt d’ella, oprimint part del seu cos, i la Neus quedà inconscient. La Mercè obrí els ulls i veié la seva amiga immobilitzada, sentí dins seu una energia intensa que li féu tenir una força insuperable. Amb un sol braç agafà el tros d’arbre de damunt de la Neus i el llançà ben lluny. Com si fos una ploma, aixecà el cos de la seva amiga i, corrent més que el so del tro, arribà en un tres i no res a l’hospital. Desprès d’un exhaustiu reconeixement mèdic, la Neus quedà ingressada en observació. Tenia fortes contusions al cos, i el braç esquerre enguixat perquè se li havien trencat el cúbit i el radi. La Mercè rebé l’alta, i a partir d’aleshores es trobà perfectament, només que a partir d’aquell moment tindria una força sobrehumana. Serà el seu secret, ningú ho sabrà i la utilitzarà per fer el màxim de bé a la societat que l’envolta. Continuarà...

CNL L’Heura

LES MARES TAMBÉ SOMIEN AMB ELS ULLS OBERTS - Marta Puig (II) Aquell primer dia de les vacances d’estiu, un cop havia dinat, ja no sabia què fer i no se’m va ocórrer una altra cosa que endreçar el meu armari. Vaig desmuntar-ho tot i van sortir coses inimaginables. Quan ja em pensava que no hi quedava res, al fons de tot vaig veure una carpeta blava molt destrossada, que segons vaig poder veure, era de la meva mare. La vaig obrir. A dins hi havia un munt de fulls escrits a màquina. La curiositat va poder amb el meu avorriment i els vaig mirar pel damunt. —Apa! Son novel·les que ha escrit la mama. —Vaig seure al damunt del llit i vaig començar a llegir la primera que hi havia, que era de ciència-ficció. La segona encara era millor. Ja sabia que la mare tenia molta imaginació però inventar-se una aventura amb el Bruce Springsteen era massa! Aquella es mereixia una lectura més tranquil·la, així que vaig agafar la bossa de mà i vaig cridar: —Ja torno! —Vaig anar-me’n a a la Biblioteca de Can Peixauet que és a dos minuts de casa. Sempre hi anava quan volia estudiar amb tranquil·litat. A dos quarts de nou tornava cap a casa. Pensava en la meva mare i que jove devia ser, ja que en els fulls hi havia la data en què havia escrit tot allò. Vaig anar directament a la cuina amb la carpeta a la mà: —Mama, això que vas escriure, no has pensat mai a publicar-ho? Sobretot aquesta- li vaig ensenyar la de la seva aventureta amb el Boss. Em va mirar amb sorpresa, tot preguntant-se d’on havia sortit allò. Es va posar a riure i em va dir: —No! Només ho feia, per matar l’avorriment. Sempre he estat una mica enamorada del Bruce Springsteen, ja ho saps, m’ho vaig passar molt bé escrivint-la. Com m’hauria agradat anar a algun concert dels seus, però mai he pogut fer-ho —va sospirar. —Ei mama, que encara hi podràs anar abans no es retiri —li vaig dir per animar-la. —Sí, segur que sí. Els seus ulls tenien una mirada somniadora. Llavors vaig descobrir que la meva mare era alguna cosa més que la meva mare i prou. Era una dona, era una persona, tenia il·lusions i sommis que encara no havia pogut portar a terme: una cosa tan senzilla com anar a veure un concert del seu estimat Bruce Springsteen.

CNL L’Heura

REFLEXIONS D’UNA ÀVIA PRIMERENCA - Núria Robles (II) Com són de diferents les formes de felicitar-te que tenen algunes persones quan els dius: “Ei, que ja sóc àvia!” Familiars, amics, veïns... tots se n’alegren per tu, és clar, i és ben curiós com t’ho transmeten.

Hi ha gent que et fa petons, o abraçades, o les dues coses alhora; N’hi ha que s’estimen més donar-te copets a l’esquena mentre diuen: ”Apa! Ja sap el que et toca a partir d’ara, no?” També n’hi ha qui et diu: “És el teu primer nét, oi? Doncs, jo ja en tinc cinc i... mare meva quan s’ajunten...”

Però hi ha un pensament comú a totes aquestes persones i aquest pensament és: “pobre nadó, ho té ben magre!” Bé, no pensen això només de tu, Ariadna, sinó de tota la teva generació. No ho sé, potser tenen raó de pensar així.

Tot i que encara no ho entendràs, sovint començaràs a sentir converses on apareixeran paraules com crisi, corrupció, desnonament, inseguretat ciutadana, racisme, desigualtat... Aquestes paraules sempre reflecteixen els defectes de persones dolentes i aquestes persones dolentes són les que fan que la resta de la gent sigui tan pessimista respecte al vostre futur.

Però nosaltres, a casa, tot i que tampoc ho entendràs encara, sempre et parlarem del significat de paraules com amor, solidaritat, civisme, integritat, tolerància, esforç... Aquestes són alguns dels mots que reflecteixen els valors que s’han anat transmetent de pares a fills durant generacions a la nostra família.

Desitjo que, en un futur, tot això ho utilitzis com a fonament per construir la teva vida. Confio que tu, Ariadna, aconseguiràs ser una gran persona.

CNL L’Heura

SOMRIGUI, SI US PLAU - Romy Jiménez Lozoya (II) Truquen a la porta de casa meva i vaig a obrir amb delit, no estic acostumada a rebre visites sense esperar-les. En obrir la porta em trobo un home desconegut, penso que no hauria d’haver obert i faig cara de fàstic. L’home se n’adona i, amb un somriure molt especial, em diu: —No es preocupi, senyora, que no sóc cap venedor, sóc un portador de bones notícies. —Un portador de què? —li dic bocabadada. —De bones notícies, deixi que m’expliqui. Segur que avui ha escoltat la ràdio, potser ha llegit la premsa, i no n’ha trobat. La meva feina és demostrar-li que el dia d’avui també és ple de coses bones. —Ho deu dir per vostè, que jo m’he llevat amb el peu esquerre. —Miri, senyora, li ho demostraré. No veu quin dia més bonic? Ha sortit un sol esplèndid que ens omple de vida i joia. —Pel que sembla vostè té una bona salut, té una casa molt bonica i, per les fotos, veig una família encisadora; també veig que està mudada per sortir. A la feina? Quina sort, oi, i a sobre és una dona no gaire lletja. Sí senyor, vostè es una persona molt afortunada, deixi que la feliciti. —Això que diu és veritat, però de vegades me n’oblido, fins i tot avui només he llegit les notícies més dolentes. —Tingui la meva targeta i només m’ha de fer un truc i vindré al més aviat possible, recordi que les coses més petites sovint són les més valuoses. Em va regalar un ampli somriure i va girar cua xiulant. Quin personatge més estrany, d’on deu haver sortit? Tant se val, m’ha fet posar contenta i, a més, no ha estat tan malament parlar amb ell. Potser té raó i hauria de ser menys esquerpa amb la gent desconeguda, sobretot si porta bones notícies. Que tingueu tots un bon dia.

CNL L’Heura

ELS PERQUÈS DE LA CÈLIA - Susana Poblador (II) La Cèlia era una nena inquieta, una mica despistada i molt curiosa. Tenia per costum preguntar el perquè de tot allò que no s’ajustava al que per endavant se li pressuposava, i les seves preguntes de vegades no trobaven la resposta que esperaven, generant un altre perquè que quedava resolt amb un “És així, Cèlia, no preguntis més”. Un dia, la Cèlia va preguntar a la seva mare d’on venia el nom de la ciutat. —Per què Santa Coloma es diu així, mamà? La mare de la Cèlia estava convençuda que una senzilla explicació històrica no saciaria la curiositat de la seva filla, per la qual cosa va decidir adornar una mica l’etimologia que donava origen a la paraula, i els enormes ulls blaus de la Cèlia es van obrir com taronges. —Mira, Cèlia, fa molts anys, prop d’aquí vivia una nena anomenada Columba que havia sentit parlar d’un enorme drac que tenia atemorida tota la comarca. Aquell drac no deixava que entrés ningú d’altres regions que no sabessin parlar la llengua del país i es menjava a tothom que ho intentava. La Columba va decidir anar a lluitar contra aquell monstre i acabar amb ell, armada com els guerrers de l’època. En arribar al lloc va trobar un petit drac que trescava jugant amb una papallona esmunyedissa... —Ets tu el drac que no deixa entrar ningú a la comarca? —va preguntar. —Jo? —va dir el drac—. Fins aquí ha vingut molta gent però jo només he intentat ensenyar-los la meva llengua... —Tu intentaves ensenyar-los la teva llengua? —va preguntar la Columba... per a què? —Per poder jugar amb ells... però quan intentava ensenyar-los-la se n’anaven... deien que la meva llengua era molt complicada... —Llavors... tu no t’has menjat a ningú? —Noooooo... jo només vull jugar amb ells... La Columba va decidir quedar-se amb el drac i ajudar-lo a ensenyar la seva llengua a tots els que arribaven fins allà. Des d’aquell moment la ciutat es diu Santa Coloma en honor a aquesta nena... —I Gramenet, mamà...? d’on ve Gramenet? —va dir la Cèlia...

CNL L’Heura

SOMNI IBER - Mercè Prat (VxL) Era un dia assolellat i l’Idro, com cada dia, era als afores del poblat tenint cura de les seves cabres mentre pasturaven. Per no avorrir-se, feia volar coloms imaginant-se com seria viatjar en aquells vaixells que sovint arribaven a la platja de Baetulo amb mercaderies meravelloses i desconegudes per ell. Ja feia temps que molts habitants del poblat havien anat a viure a prop de la platja per treballar a casa dels romans i havien deixat el Puig Castellar, on tan sols hi quedaven unes quantes famílies. Els ancians del poblat estaven molt preocupats pel caire que prenien les coses a causa de l’èxode ja que cada vegada era més difícil sobreviure amb recursos propis. Tot i que tenien les sitges plenes de gra i havien tingut una bona collita de verdures de temporada, veien molt difícil poder sobreviure un any més. En aquells moments no hi havia ningú que treballés els camps. La comunitat només podia fer intercanvis amb la llet de les cabres de la família de l’Idro, les peces de teixits que feia l’Aver i els estris de ceràmica d’en Lum. Aquell vespre, els ancians havien convocat una assemblea per tractar el futur del poblat. L’Idro estava molt preocupat perquè probablement s’aprovaria la proposta d’abandonar el Puig Castellar i el trasllat de tota la població a la veïna Baetulo. Ell no volia marxar de la seva cabana. Era molt feliç corrent per la muntanya i tenint cura del ramat però si els ancians decidien marxar tothom els hauria d’obeir. Tenia aquestes cabòries quan tot d’una va veure pujar, muntanya amunt, un parell de persones. De moment, no les va poder distingir però a mesura que es van anar acostant va veure amb alegria que eren en Càstul i el seu pare, un mercader romà amb qui feien intercanvis de productes. Una vegada fetes les salutacions de rigor en Càstul i l’Idro es van posar a parlar mentre els seus pares feien negocis. Quan en Càstul li va dir que el seu pare estava fent els preparatius d’un viatge amb vaixell cap a Roma i que ell també hi aniria, el món de l’Idro es va transformar. Va imaginar que era ell qui marxava cap a terres llunyanes fins que un soroll fort i penetrant el va tornar a la realitat. Era el DESPERTADOR! Encara amb la sensació del somni a flor de pell en MIQUEL es va despertar i va mirar incrèdul la seva habitació. Què havia passat? Després de donar-hi unes quantes voltes va arribar a la conclusió que el fet d’haver tingut aquell somni era per la visita que, amb els seus companys de 1r de batxillerat, havien fet el dia abans amb el Museu Torre Balldovina: una excursió guiada pel poblat ibèric del Puig Castellar.

CNL L’Heura

AMOR - Ana Belén Mallén Biel (DD) Estic enfadada, decebuda per no haver estat sincera quan podia i haver-te explicat què és el que succeeix. Sóc mortal, em sento viva, ansiosa per despertar i començar el nou dia. Estic farta que els teus ulls no sàpiguen mirar més enllà dels meus i que les teves paraules no em sorprenguin. Sóc feliç, avui t’he vist. Estic trista, em sento traïda. Em sento lliure i estic contenta. Sóc una covarda per no explicar-te res del que sento. Somio quan dormo, però també quan estic desperta. Em sento tranquil·la, te’n vas... tornaràs? Estic alegre, tornarem a quedar. Estic indignada, no estàs per mi. Estic encantada, penso que puc fer-ho tot; algun dia tocaré els núvols. Enutjada, potser disgustada. Estic eufòrica, desitjo l’eternitat; si us plau, temps, atura’t, deixa’m gaudir de l’infinit! Enveja. On és el terra? Aquesta embriaguesa comença a impacientar-me. Vull estar al teu costat per sempre més. El meu pensament ja no troba el nord, la brúixola de la raó s’ha aturat. Bogeria. Paraules, on sou? Només em queden adjectius negatius quan penso en tu. Em sento gran, forta, poderosa... Veniu petites muses, avui tinc una missió i heu d’ajudar-me. Els nervis es descontrolen, tremola tot el meu cos. No puc descansar, no puc dormir. Morfeu, irromp als meus pensaments, emporta-te’m al teu món. Inquieta, aquesta situació m’irrita, ja no sé què fer. Avui em sento com si fos una ploma, lleugera i gràcil. Estic radiant, satisfeta. T’estimo.

CNL L’Heura

LI HO DIRÉ AVUI, SÍ, AVUI - Joan Miquel Viadé Li ho diré avui, sí, avui, d’avui no passa. Ja n’estic farta. És com un nen i no s’adona que jo ja no sóc la mateixa que va conèixer fa tres mesos. La nostra relació ha evolucionat i ell sembla que només tingui ganes de play, de play me i de Barça. Ahir no em va trucar. Ja ho sé, que avui tenia un examen, però és que sempre em fa el mateix. Jo als setze anys ja tinc clares les coses de la vida, i en canvi ell... Més val que no corri tant. Encara m’hauré d’esperar, com sempre. Un WhatsApp? Merda, la Marta! Li truco després, segur que vol parlar d’això del Marc. La Marta sí que m’entén... També m’hauria pogut dir alguna cosa de l’examen, no? Com sempre, mai se’n recorda de dir-me res. Va a la seva. La Marta ja m’ho va dir. El problema no és seu; jo he de tenir més clar què vull a la vida. Merda!, arribaré massa d’hora. Vull que hi sigui i que quan em vegi arribar se n’adoni del que es perd. Oh!, la pizzeria. Aquí em va dir que li agradava, i aquí em va fer el primer petó. Fa uns petons tan bons, el cabró! Però ara jo ja sé què vull a la vida. No vull un home que només se’n recordi de mi els caps de setmana a partir de les 12 de la nit. Avui parlo amb ell. Li ho diré així, sense embuts: “Marc, et deixo, ja n’estic farta”, i simplement marxaré. Més val que no corri tant. Com sempre no hi serà i em farà esperar. Cony, però si viu al costat, el cabró! Mira, la tenda de les sabates blaves! I després no vam anar de festa. Volia veure el Gran Premi... d’on era?, del Brasil? I a mi què cony m’importa l’Alonso aquest i la Fórmula 1, però al final vam fer el que el senyor volia, i com que la merda de cursa era de matinada i no hauríem arribat a temps, ja no vam sortir, ens vam quedar a casa. Total, per què? Tampoc vam fer res. No se li acut altra cosa que convidar el Txeto i el Guillem un dia que no hi són els seus pares només per veure l’Alonso, i jo allà, vestida per anar de festa mirant la Fórmula 1, anxovada al sofà enmig del Marc i el Txeto. Hauria pogut avisar-me, no? Doncs no va trucar, no va dir res, va esperar que fos a casa per dir-me que venien el Txeto i el Guillem. Doncs es podria casar amb aquest cony de Txeto, no? Semblen cul i merda. Per què no truca? Podria trucar i dir-me: “ho sento, arribaré tard”, i no tenir-me allà esperant com una bleda. I ara li donaràs el toc de gràcia, què s’ha cregut aquest galifardeu? Que tu vals molt i la Marta té raó, no et mereix, no t’arriba ni a la sola de la sabata, és un frustrat! No, no siguis així, Magda. El que li passa és que és un immadur, i tu, és clar, has canviat molt, t’has fet gran i ara ja tens les coses clares. Li ho dic quan arribi, a veure si després puc anar al cinema. Mira per on encara aprofitaràs la tarda, una dona sola, madura, que fa el que vol i que no es deixa manipular per un marrec. Mi-te’l, és allà... Caram!, avui ha arribat d’hora. Oh!, s’ha posat el jersei aquell que m’agrada tant... Què fa ara? Redéu, quins petons, el cabró! És igual, li ho dic ara, sí, li ho dic, el deixo. —Ei! Hola! Com t’ha anat l’examen? Estàs molt cansat? Vols que anem a casa? Volia anar al cinema però fas carona. No has dormit, oi? Estic tan contenta. T’estimo.

CNL L’Heura

HISTÒRIES PER A NO DORMIR! - Ana Amate (SS) Era una nit tranquil·la, si no hagués estat per aquella trucada. Era la trucada d’ una dona gran d’uns 70 anys que demanava auxili. El meu company i jo, que som de la Guàrdia Urbana de Santa Coloma de Gramenet, vam agafar el cotxe i vam anar-hi de seguida per ajudar aquella senyora. La porta de baix estava oberta i vam pujar corrent per les escales. Vam picar a la porta i una senyora ens va obrir. Estava espantada i ens deia que al bany hi havia algú. Vam obrir la porta i tot estava bé. Llavors vam tornar a tancar la porta i de sobte vam sentir com totes les aixetes s’obrien i cops molt forts. Ens quedàrem bastant impressionats, vam tornar a obrir la porta i tot continuava en perfecte estat. El meu company i jo no enteníem que era el que estava succeint. La senyora ens mirava fixament espantada i li vam dir que tot estava bé, que si ocorria qualsevol cosa ens tornés a cridar. Quan sortírem de la casa vam tornar a sentir els crits de la senyora i comenecàrem a picar a la porta, però en aquest cas no ens va obrir ningú. No sabíem què fer, donàvem cops a la porta perquè la senyora ens obrís, però no hi havia manera. De sobte tot la casa va restar en silenci i vam tornar a picar, però no ens obria ningú. Com que la situació era tan estranya, vam decidir picar a una veïna, la qual molt amablement ens va obrir la porta. Li vam estar explicant el que ens acabava de succeir al pis del costat i la senyora es va quedar blanca. Ens va fer passar a casa seva i ens va explicar que aquell pis romania tancat des de feia un parell d’anys i que allí havia viscut una senyora d’uns 70 anys fins que va morir al bany ofegada. No podíem creure el que estava passant, perquè nosaltres havíem estat en aquell pis feia uns minuts, i ens havia obert una senyora. La veïna, però, tornava a repetir que allò era imposible i que no hi vivia ningú. Aleshores, vam decidr cridar els bombers perquè obrissin el pis i, quan entràrem allí, era un pis buit, no hi havia rastre de la senyora i, per l’olor, es notava que feia temps que no hi vivia ningú. El meu company i jo ens vam mirar amb una mirada esporuguida, no sabíem què havia pogut succeir, però des de llavors treballem amb una miqueta de por.

CNL L’Heura

QUAN VAIG OBRIR ELS ULLS... - Juan Manuel Gómez (SS) Quan vaig obrir els ulls, vaig descobrir que havia viatjat en el temps. Vaig sortir al carrer i vaig començar a veure que els cotxes eren antics, que la construcció d’habitatges estava aturada feia temps i que aquests començaven a fer-se malbé. Veia com un munt de botigues i locals havien tancat. Els preus dels pisos havien baixat espectacularment i moltes immobiliàries ja no hi eren. Molta gent portava roba antiga o roba comprada a les parades dels mercats. Els supermercats eren plens d’ofertes i promocions per cridar l’atenció dels clients, que ara només omplien mig carro. Les oficines de l’atur eren plenes de gent demanant feina desesperadament.

Quan vaig obrir els ulls del coma, després de sis anys, tot era molt diferent del que jo recordava, quan tothom vivia molt bé, amb pisos i cases grans, cotxes cars, roba de marca, quan s’anava a restaurants bons i es tenia tot tipus de luxes. Tot això ja no hi era. Després d’uns dies reflexionant, em vaig preguntar què havia passat aquests anys, on eren tots els luxes de què la gent gaudia. No vaig trobar cap resposta convincent. El meu cap feia voltes i voltes a tot això, dies i dies, i vaig arribar a la conclusió que potser no havia viatjat en el temps, sinó que aquesta havia estat sempre la realitat i els anys que havíem viscut de bonança només eren un somni, una il·lusió, una irrealitat inventada per quatre capsigranys anomenats banquers i polítics.

CNL L’Heura

SANT JORDI AL SEGLE XXI - Raquel Romero (SS) Després de la mort del drac, Sant Jordi es va casar amb la princesa Mercè, ja que el rei li ho va prometre i ell era un home d’honor i de paraula. A més a més els va regalar com a regal de noces el castell de Montjuïc per tal que poguessin fixar allà la seva residència. Després de llargs períodes de pau, les riqueses que el nostre protagonista va acumular es van anar esgotant a poc a poc i és per això que la crisi també va arribar a palau i quan ja li quedaven pocs diners va posar a la venda el seu castell. Quan va trobar un comprador l’hi va vendre a un preu molt baix i amb aquests diners decideixen anar a viure a un pis molt petit de lloguer al barri del Fondo a Santa Coloma de Gramenet. A la princesa i a Sant Jordi els va costar molt acostumar-se a una casa tan petita i més amb dos fills petits, la Montserrat i el Raimon, ja que te’ls trobaves a tot arreu. Això al castell no els passava perquè podien passar hores i hores abans de topar-te amb ells. Així van passar un temps més o menys prolongat, en el qual no vivien com reis però anaven tirant, fins que un dia es van adonar que començaven a anar justos de diners. Llavors van decidir de treure’s el carnet de conduir, la princesa Mercè per treballar a mitja jornada com a taxista perquè als infants encara eren petits i Sant Jordi per treballar com a conductor d’autobusos a Barcelona. El nostre protagonista va estar treballant com a conductor alguns anys, encara que era una feina que no li agradava gaire, ja que havia d’estar-se massa hores assegut. Un bon dia i per mediació d’un company de feina es va assabentar que feien oposicions per a una plaça com a mestre d’història i va decidir de presentar-se a l’examen. Sorprenentment el va aprovar i va començar a impartir classes en un institut. Al principi va ser molt gratificant poder fer classes sobre el període de la història que ell més coneixia, l’Edat Mitjana, però com als alumnes no els interessava en absolut i ell va acabar cansat i avorrit d’ensenyar sempre el mateix, va decidir que deixaria la seva plaça de professor un cop el curs lectiu hagués acabat. Sant Jordi va meditar molt la seva situació, tant personal com econòmica i va decidir fer-se militar, ja que necessitava una feina que impliqués activitat perquè ell era un home d’acció. Després de ser acceptat, s’instal·la al quarter militar de Capitania. Al principi li va costar una mica aclimatar-s’hi i el seu primer contacte amb el fusell va ser terrible. Ell no n’havia vist mai un de tan a prop, el mirava amb desconfiança i la seva punteria, ai! la seva punteria era pèssima perquè ell era més d’espasa. Al cap de poc temps va ascendir al rang de subtinent, ja que li convalidava l’experiència adquirida al llarg de tants períodes de guerres i tot seguit es dedica a fer la instrucció als nous soldats que s’allistaven. Amb el pas del temps ha aconseguit familiaritzar-se amb les armes de foc, encara que no amb el fort estrèpit que fan cada cop que són disparades.

CNL L’Heura

A l’actualitat, el nostre protagonista passa els dies al quarter amb companys tan actius i disciplinats com ell, entrenant, aprenent i esperant l’oportunitat de poder entrar en acció. Els caps de setmana els passa a Santa Coloma gaudint tot el que pot de la companyia dels seus fills. Ah! La princesa encara treballa com a taxista, tot i que ha ampliat el seu horari de treball, ja que els infants ja poden anar i tornar tot sols de l’escola a casa.

CNL L’Heura

TEMPS DIFÍCILS - Consol Garcia Navarro (SS) La meva mare sempre conta històries de quan era una noia d’uns catorze o quinze anys. Les seves històries es fonamenten en el temps de la guerra i en les moltes necessitats que els nostres avantpassats van viure cap a finals dels anys quaranta. Els meus avis van venir de la província de Múrcia. La seva història és una història d’amor, perquè van fugir junts, ja que els pares de la meva àvia no volien que es casessin. Van arribar a Santa Coloma de Gramenet i van llogar una casa al carrer de Santa Coloma on hi ha un pati molt gran amb una parra de raïm al mig. Ell va treballar tota la seva vida al carrer d’Irlanda fent de barber. Van passar uns quants anys i, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, tenien quatre fills (tres filles i un fill). El meu avi es va quedar sord i havia de portar uns audiòfons per poder sentir-hi. Quan venien els avions a bombardejar Barcelona, la gent no podia passar perquè els antiaeris deixaven anar les bombes a la nostre ciutat i tothom havia d’anar corrent al refugi que hi havia (segons ma mare) al Safareig. El meu avi no volia anar al refugi i es quedava a casa. Una vegada que va succeir això, ell estava fent les seves necessitats al lavabo i va sentir com les sirenes del refugi avisaven la població del perill. La meva àvia va sortir corrent, com sempre feia, cap al refugi agafant el mes petit i cridant els altres com un boja. Ell, com que era sord, no li donava importància i aquell dia la bomba va caure dintre del lavabo, al costat seu, però no va esclatar i ell va dir “Coll..!”. Es va posar la camisa i la corbata, i va anar corrent al refugi sense pantalons. Tots quan el van veure van riure de la fila que feia. La meva àvia que havia aconseguit unes quantes patates, les va fregir. Feia molt de temps que no en menjaven, perquè no s’ho podien pagar; amb les presses d’anar al refugi, les va deixar sobre el taulell de la cuina i, quan va tornar, els gats se les havien menjat totes. Ella plorant va agafar les pells de patates, les va coure i se les van menjar. Aquestes són unes quantes anècdotes de la meva família, però n’hi ha moltes més. És per això que penso que els verdaders protagonistes del conte de Sant Jordi són els nostres avis que van lluitar i van vèncer el drac de la por, la intolerància, la pobresa, la fam i tot allò que porta la guerra, sigui del color que sigui.

CNL L’Heura

TINC UN SOMNI - Maria Casares (SS) Com acabo de comentar amb el títol, tinc un somni i desgraciadament no sóc Martín Luther King. Tinc el somni que qualsevol dia no hi haurà guerres i sí que hi haurà pau, no hi haurà polítics i sí humans, no hi haurà capitalisme i sí comunisme. La meva pena és que abans d’això, moriré i no hauré complert el meu somni. Potser sí que es farà realitat quan l’home usi la intel·ligència per fer el bé i no el mal; potser quan la persona sigui madura i adulta, i comprengui que és millor per la seva tranquil·litat i la dels altres estar en pau amb ell mateix i els del seu entorn. Quan era petita em semblava que la bondat era eterna i la maldat no; però en canvi, ara mateix, després de les meves experiències i l’experiència dels altres, puc dir i confirmar que em sembla que em vaig equivocar per enèsima vegada en aquest món. La cobdícia, avarícia i ambició són mals d’aquesta societat actual i defectes que la gent et vol fer creure que no són defectes sinó virtuts i el ximple ets tu per no ser com ells (quanta energia maligna desgastada per quatre dies que vivim). Sempre he dit que el neci és aquell que es creu més llest que tothom. Jo visc a Santa Coloma, que és la sisena ciutat més gran de Catalunya, darrere de Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Terrassa i Sabadell. La meva ciutat m’agradava abans però no, ara. Abans teníem discoteques, pubs, bars musicals, cinemes, locals d’oci; però com que tot canvia (i normalment a pitjor), ja no hi ha tot l’encant que hi havia abans en bars musicals com, per exemple, el Línia, el Final, el Kursaal al c. Sant Josep, l’Space al c. Cultura, l’Oasis abans i després La Lluna al c. Francesc Macià, el Xavalet i La Pantera Rosa al c. Pedró, l’ Skylab al c. Mònaco, el Saskya al c. Mn. Camil Rosell, el Pato Alegre al c. Magallanes, el Pub George al c. Camprodon, el Burning abans i després Xavi i Papi’s al c. Doctor Pagès, el Lancaster al c. Sant Joaquim, el Galadriel al c. Major, el 003 al c. Rafael Casanoves, el Nucleo al c. Mn. Jaume Gordi, l’Amadeus a la pl. de la Vila, el Darling i l’Atlantida a la pl. del Rellotge, el Contenedor al c. Vistalegre, La Boité a la rbla. de Sant Sebastià. També hi havia discoteques com la New Conexion a la rbla. Sant Sebastià, l’Avenida al pg. Llorenç Serra i la Shadon a l’av. Francesc Macià. No podem oblidar, tampoc, cinemes com Lux al c. Mn. Jacint Verdaguer, el Goya al pg. Llorenç Serra, el Savoy al c. Principal o Capitol a l’ av. de la Generalitat ni cerveseries com la Jarra del Oro al c. Irlanda, i frankfurts com el Olimaja a la Rbla. Sant Sebastià. Quan miro cap enrere, em recordo sempre d’aquest fragment de las Coplas por la muerte de su padre de Jorge Manrique:

“Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte contemplando cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte

CNL L’Heura

tan callando, cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor; cómo, a nuestro parecer, cualquiera tiempo pasado fue mejor.” No cal oblidar que ja ho deia Calderón de la Barca: "Els somnis, somnis són".

CNL L’Heura

FRASES D’INICI



He sabut que la meva sang pot donar vida a una flor. Aleshores, feu-me una ferida ara

mateix! Willy Mamani Moreira - Bàsic 2



Té nom de colom i és una ciutat, es diu Santa Coloma de Gramenet i és molt original.

Isabel Cantalejo - Bàsic 2



Era meravellós tot el que va fer per tothom: solament amb una notícia que li van anunciar

aquell dia, va poder canviar la seva vida i va ajudar altres persones a superar la prova i a seguir endavant. Souad Benallel - Bàsic 3



Tothom viurà en un món imaginari.

Rafael Cotos - Elemental 3



Després de donar-hi moltes voltes, finalment he decidit que hi creuré: l’amor existeix.

Luis Alexander Hernández - Elemental 3



Tantes coses li va explicar que va tenir ganes d’anar-hi.

Carmen Valero Garrido - Elemental 3



Visc en un món on els nens són l’alegria, el futur..., i reben l’atenció de tothom.

Dolors Cruz Guzmán - Elemental 3

CNL L’Heura



Vaig obrir la finestra i en veure un cel ple de núvols, a punt de ploure, vaig pensar que avui seria el dia, ja que totes les coses importants de la meva vida sempre han passat en dies de pluja i, sí, va ser un gran dia. Sylvia Aparicio Tomás - Elemental 3



Una casa, una herència amb inquilí imprevist, un gat sense nom; així podríem anomenar-ho.

Pedro Bustos Bermejo - Elemental 3



Quan me la vaig mirar bé i em vaig adonar que la noia que acabava de pronunciar aquella

frase, “Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot”, devia tenir encara no vint anys i em somreia amicalment, mentre feia un gest divertit amb l’espatlla, sense conèixer-me de res, vaig sospitar que les properes tres hores i quart en aquell tren gris i atrotinat que ens havia recollit a l’estació de Sants no serien pas tres hores d’aquelles que després de la primera cigarreta ja se t’han oblidat. Joan Miquel Viader - Taller d’escriptura



Aleshores, mentre entre les cames veia aquell noi fort i atlètic acostant-se salvatge i erecte

cap al llit, on jo estava de quatre grapes intentant trobar la manera que no em rellisquessin els genolls, vaig entendre que, si en algun moment de la meva vida m’havia permès sentir-me com fora de mi fent alguna cosa d’aquelles que després no et pots creure, cap d’elles podria comparar-se mai al que estava a punt de passar-me en uns segons, en el moment que sentís la paraula màgica que posaria en marxa la maquinària d’una història que ben segur no podria explicar mai a les amigues però que, en tancar els ulls –em feia creus de com d’excitada estava en aquell moment– i lluny de tot el que aleshores pogués imaginar una mestressa de casa com jo, amb tres nens, una hipoteca, un gos i un marit que estava de viatge a Mallorca per feina, resultaria alhora una benedicció i el bitllet cap a una vida secreta certament ben diferent: “Acció!”. Joan Miquel Viader - Taller d’escriptura

CNL L’Heura