III Jocs Florals CNL L'Heura 2012 by CNL LHEURA

III JOCS FLORALS CNL L’HEURA

Santa Coloma de Gramenet, maig 2012

ÍNDEX DÉU COLLA, PERÒ NO OFEGA .................................................................................. 2 EN NICOLAU I EL MUSSOL POL ................................................................................ 3 AMOR I ACLAPARAMENT

.................................................................................. 4

EL COLOR DEL CEL ..................................................................................................... 5 LA MORT NO DORM MAI ............................................................................................ 6 RAIGS DE LLUM EN L’HORITZÓ ............................................................................... 7 PER TOTA L'ETERNITAT ............................................................................................. 8 UNA HORA ..................................................................................................................... 9 SÓC UNA PERSONA NORMAL I CORRENT ........................................................... 10 EL SECRET ................................................................................................................... 12 EN BOB I EN TOM ....................................................................................................... 13 QUAN JO ERA PETIT… .............................................................................................. 14 EL NOSTRE ESTIMAT PARE ..................................................................................... 15 ELS VALORS DE LA HUMANITAT .......................................................................... 21 L’ADRIÀ EN SAP MOLT ............................................................................................. 25 LA GAVINA .................................................................................................................. 26 REFLEX ......................................................................................................................... 28 BALLANT LA VIDA .................................................................................................... 29 VIURE A MART ........................................................................................................... 30 REALITAT O FICCIÓ ................................................................................................... 31 L’ESCRIPTOR ............................................................................................................... 32 ENTREVISTA AMB LA FAM ............................................................................... 33 TORNADA ALS ORÍGENS

................................................................................. 34

DIUMENGE ................................................................................................................... 36 RAÓ DE VIDA ............................................................................................................ 38 VIATGE AL PARADÍS ................................................................................................. 39 L’INODOR ..................................................................................................................... 40 ABANS I DESPRÉS D’UN SEGON ............................................................................. 41 BUSCANT EL RATOLÍ PERDUT ............................................................................... 42 A VEGADES... ............................................................................................................... 43 RECORDS

.............................................................................................................. 45

TANCA ELS ULLS I... ESPERA’M ............................................................................. 46 ESCRIC PERQUÈ TE’N VAS ...................................................................................... 48

Página 1

DÉU COLLA, PERÒ NO OFEGA Una noia de la regió extremenya i un noi de Màlaga es coneixen en un ball dels que abundaven en l’època dels setanta a Barcelona. S’agraden i es fan parella. Després de dos anys de festeig, decideixen buscar pis. Ens aquests moments l’habitatge a Barcelona està molt car en proporció amb els sous. No obstant això, aconsegueixen trobar un pis assequible a Santa Coloma de Gramenet. Es casen, amb moltes dificultats, i fan tots dos moltes hores extres en les seves feines; hi van, fins i tot, els dissabtes a la tarda. Al cap d’uns anys, ja tenen dos fills, i una altra vegada comencen les dificultats econòmiques. A més el sous no són gaire alts però continuen endavant com poden. Un mal dia a ell li comuniquen que està acomiadat. Amb l’atur i amb el petit sou d’ella, continuen endavant. Però per si fos poc, en una altre dia nefast, i per circumstàncies que no van acabar de saber mai, es produeix un incendi a l’habitatge. Per a més inri, no tenien contractada cap assegurança contra incendis, no per deixadesa, sinó per intentar d’estalviar alguna cosa i fer despeses que no fossin estrictament necessàries. La situació es va empitjorar: no tenien feina i un habitatge gairebé inhabitable! En aquells dies sembla que l’esperit d’en Pere Calders es va invocar! Una raquítica aposta d’un euro a la travessa va fer el miracle i aquella família, per fi, va poder menjar perdius.

J. Manuel Tortolero - Bàsic 1 Página 2

EN NICOLAU I EL MUSSOL POL En Nicolau era un nen que tenia por de la foscor. Una nit un mussol es va posar a la seva finestra. -

Qui ets? –va preguntar el nen.

Sóc el mussol Pol, i tu qui ets?

Jo sóc en Nicolau i tinc por de la foscor.

No tinguis por, hi ha moltes coses boniques que pots veure en la foscor... Ho vols veure?

Coses boniques? Si està tot fosc... No es veu res!

Confia en mi, et portaré a un món màgic de llums i colors...

I així va ser com el Nicolau es va ficar dins d’un cistell que el mussol va agafar i van sortir volant per la finestra. -

Apa! Què són aquelles llumetes que brillen tant?

Són cuques de llum, uns animalets que brillen en la foscor.

I ara, què és el que veus?

La lluna és dins del mar!

No, Nicolau... És al cel però la seva llum brilla en el mar quan és de nit... T’agrada?

M’encanta! Vull veure més coses, sisplau...

Ui...! Ara et portaré al teu llit volant, mai millor dit.

El mussol Pol va deixar així el nen al llit, i sabeu què va passar després? Que en Nicolau, el nen que tenia por de la foscor, ja mai més va tornar a dormir amb el llum encès... I, vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

Raquel Méndez - Bàsic 1 Página 3

AMOR I ACLAPARAMENT

Un home que està boig per una dona li confessa el seu amor. Li diu: —Amor meu, et baixaria els estels amb les mans. A ella li sembla un pesat, vol treure-se’l de sobre i li diu: —Mira, Joan, ha caigut un estel. Vés, vés a agafar-lo.

Stella Flores – Bàsic 1 Página 4

EL COLOR DEL CEL Vinc d’una terra verda, frondosa. Una terra amb arestes a les seves muntanyes, amb cims formoses, terra on pots perdre’t als seus boscos i abraçar els seus arbres. Una terra amb mar embravit, ones plenes d’escuma blanca, platges solitàries amb esmolats penya-segats i fars a las seves puntes. Una terra difícil i a la vegada generosa. Generosa amb les seves pomeredes, en els petits horts i en els seus camps de blat de moro, en la pastura de las seves vaques i en les fulles dels seus castanyers. Generosa en les seves entranyes, on el seu or negre omple de somriures blancs les cares dels seus miners sota els seus cascos protectors. Terra amb gent treballadora, lluitadora i dinamitera. Gent amable, xerraire, generosa en els seus actes, però gasiva en els seus sentiments, amb grans cors en els seus rudes cossos. Gents amb “madreñes” i boines negres. Terra de primaveres de cels blaus amb núvols de cotó, estius plujosos amb càlides tardes en les que tothom fa olor a herba, tardors esplèndides, daurades, hiverns blancs de gel i fred. Terra on el cel, al caure la tarda, agafa un color plomís, una mica trist, produït per les fumejants xemeneies que sobresurten de les teulades vermells, sota les que escalfen tota la meva gent. Sóc en una terra àrida, amb muntanyes rodones, plenes de palmeres i grans cactus amb mar tranquil, blau, platges llargues de fina sorra. Generosa amb les seves oliveres i ametllers en els seus horts plens de tomàquets i carxofes. Generosa en els seus paisatges industrials, a les seves fàbriques amb façanes bellíssimes, construïdes i dissenyades per gent emprenedora idealista i avançada. Gent responsable, seriosa i amant del seu país, apassionada per les seves tradicions, pel seu idioma. Gent amb espardenyes i barretines vermelles. Terra de primaveres curtes, estius blaus i xafogosos, tardors càlides i llargues, hiverns breus i assolellats. Terra on al caure la tarda, el cel agafa tots els colors de l’arc de Sant Martí, una explosió de blaus, roses, morats... On el sol, al posarse darrere les cases amb terrasses sobre elles, ens envia una última picada d’ull per dirnos que demà serà un bon dia, ple d’esperança, d’alegria i sobretot de llum, d’aquesta meravellosa llum del Mediterrani.

Eva Fernández – Bàsic 2 Página 5

LA MORT NO DORM MAI Tots, en algun moment de la nostra vida, desitgem alguna cosa però gairebé mai tenim el que volem. Ja podem desitjar el que sigui que al final la vida ens donarà el que ella vulgui. Per aconseguir alguna cosa cal fer molts sacrificis sense garantia de res. Marc no tenia aquest problema perquè el que el desitjava tard o d’hora ho aconseguiria. Mentre més temps passava més a prop estava de fer realitat el seu desig. Era argentí i havia viatjat pel món a causa de la feina del seus pares, sabia deu idiomes i tenia dues carreres. Disposava de tot el que necessitava ja que la seva família era adinerada però no li agradava la seva vida i desitjava morir-se. Es va sentir feliç quan els metges li van dir que li quedaven unes hores de vida. Al llarg de cent anys havia estat esperant aquest moment, estava tan relaxat que no va sentir que la mort se li apropava. -Ho sento Marc però avui no moriràs- li va dir la mort. El Marc, amb poques forces i amb un fil de veu, va protestar: -En la meva vida solament he desitjat morir-me i ara em dius que he d’esperar més temps. La mort li va contestar: -El meu gran desig és poder dormir però no ho he pogut complir perquè sempre mor algú i per això la mort mai dorm. Al Marc no li va quedar més remei que seguir esperant. Almenys, ell si que compliria el seu somni.

Madan Ortíz – Bàsic 2

Página 6

RAIGS DE LLUM EN L’HORITZÓ La lluna no brilla com altres dies al cel. Avui resplendeix uns cercles vermells de foc. Una brisa suau acaricia el meu rostre i alhora agita les ones portant-les cap a la platja.

La foscor convida a seure a la sorra i pensar; mirar cap a dins d'un mateix i analitzar quin sentit té la vida i la mort.

Mirant l'horitzó, on el mar es fon amb el cel, es veu una llum que puja des del fons del mar fins reflectir-se en l'aigua i em pregunto: Què hi ha a les profunditats? Quins tresors amaguen les aigües fosques? Són misteris que mai es resoldran com les vides que mai tornaran.

Potser alguns ulls vegin la meva cara des del seu profund somni i pensaran que ells es van fer les mateixes preguntes i ningú va respondre-les. M'atrau el so de les onades, un fort corrent arrossega l’escuma blanca fins a la vora del mar. El mar té una màgia que no es troba en cap altre lloc del firmament. En ell, s’abracen la llum i la foscor, la vida i la mort.

El meu esperit troba la pau mirant les seves aigües i, enmig de la solitud, la meva ànima només desitja oblidar els dolorosos dies viscuts, la incomprensió, el dolor que causa l'oblit i despertar en un nou dia on poder trobar una mica de felicitat.

Marcela Segurado – Bàsic 2 Página 7

PER TOTA L'ETERNITAT La Laura plora mentre l'avió s'enlaira i reuneix el valor necessari per obrir la carta. Feia dos dies que l'havia deixat el Toni i ara es dirigeix a casa dels seus pares a començar una nova vida. Toni ho era tot per a ella, el seu amic, el seu company, el seu aliat i el seu gran amor. Mentre la Laura obre el sobre, les llàgrimes roden per les seves galtes i tímidament comença a llegir la carta: Estimada Laura! Sento deixar-te d'aquesta manera tan sobtada, he viscut moments inoblidables amb tu, instants que sempre estaran en el meu record, però és millor així, hi ha alguna cosa de mi que mai t'he dit, he estat un egoista amb tu tot el temps, tan sols he pensat en mi però t'he estimat tant que no vull tenir-te al meu costat. Però tampoc vull que ningú et tingui, amb el temps ho entendràs. La Laura es queda sorpresa pel contingut de la carta, no entén res però s’hi conforma. Passen els dies, els mesos i la Laura troba feina. Continua amb la seva vida encara que en el seu cor i en la seva ment hi ha el Toni. Sona amb les seves paraules, amb el seu riure, i amb tots els detalls que la feien sentir la dona més feliç del món. Un dia la Laura es posa malalta. Al principi, pensa que és una cosa passatgera però les anades i vingudes de l'hospital es fan cada vegada més constants, Els metges li fan proves i més proves però no li diuen res. Un matí, quan torna de l'hospital, troba una carta al costat d'un paquet a la bústia de casa. - És del Toni!- diu amb molta alegria mentre que un somriure li il·lumina la seva cara. Obre la carta tota nerviosa i comença a llegir-la: Estimada Laura! T’estranyarà rebre notícies meves ara que ja ha passat tant de temps però havia de dir-te que t'estic esperant des de fa algun temps i que desitjo amb tota l'ànima tornar a veure't per estar amb tu. La Laura arrufa el nas estranyada, no entén res, però segueix llegint. Espero que ara entenguis el veritable significat del meu comiat. T’estima, Toni. Un calfred recorre el cos de la Laura i ràpidament obre el paquet que ve amb la carta, hi ha un diari amb data del mes anterior, en unes de les pàgines llegeix: "Mor jove arquitecte de sida" i al costat hi ha la foto del Toni. Al cap de pocs dies li diagnostiquen a la Laura la mateixa malaltia. Totes les paraules del seu estimat tenen, ara, sentit.

Maria de la Cabeza Camacho – Bàsic 2 Página 8

UNA HORA Un nen entra al despatx del seu pare mentre està treballant. Treballa tots els dies i no té temps per quedar-se a casa excepte per menjar o dormir. El nen pregunta: -

Per què ja no jugues amb mi? Explica’m un conte com abans! Anem a jugar avui una mica, si us plau papa!

El pare respon: -

Ah! El meu nen! Ara no tinc temps per perdre el temps i jugar amb tu, tinc molta feina i el meu temps és molt valuós.

Només una hora, no vull més, si us plau!

Jo treballo per a tu i durant el temps que tu vols per jugar em puc guanyar almenys 100 euros. Vés a jugar amb la teva mare.

Passen uns dies i el pare sempre ocupat. Un dia entra el nen a l'habitació del seu pare i li diu: -

Papa, vull 2 euros.

Per què? Et dono 2 euros cada dia, vés a la teva habitació, no et dono més.

El xiquet se’n va trist, el pare pensa el que ha fet i decideix anar a veure al seu fill. El nen està molt content, corre al seu llit i agafa els diners que té en una caixa. -

Els diners que em dónes cada dia estan aquí. Només em faltaven 2 per arribar a 100 euros. I ara agafa’ls i dóna’m una hora del teu temps.

Sanae Benchakri – Bàsic 2 Página 9

SÓC UNA PERSONA NORMAL I CORRENT Sóc una persona normal i corrent. Tinc els meus somnis, les meves metes per complir. Vaig aprendre de la meva iaia coses que crec que són importants. Com que la meva iaia ja no hi és i no us ho pot dir ella, ho explicaré jo.

Moltes vegades escoltem que les persones són els éssers més intel·ligents del món. M’ho crec, però hi ha coses que em fan dubtar-ne. Us deixo que cerqueu la vostra pròpia opinió en això… Hi ha persones que neixen amb un do molt especial, són especials, aconsegueixen alguna cosa especial: graven unes pel·lícules que guanyen molts milions, fan un esport que els fa guanyar respecte i també diners, canten i els coneix tothom…I així jo podria seguir… Ells aconsegueixen complir els somnis dels altres…Tenen precioses cases, luxosos cotxes, milions al compte corrent….I jo em pregunto: són felices? Busca tu mateix la resposta.

Jo mai he tingut moltes coses, vivia amb la família. Tota la vida treballant i sempre em faltaven diners per les coses principals, per sobreviure, per menjar, per vestir. Però amb força de voluntat estic aquí, lluitant. Tinc 3 filles precioses que m’estimen, parlen amb mi amb estima, amb respecte. Els vaig ensenyar tot això que a mi em va ensenyar la iaia. Deia: “no et barallis, més llest és qui dóna la raó a l´altre i evita la batalla”, “vesteix sempre elegant, no provocativa”, “comparteix el poc que tens amb la gent que ho necessita més que tu”, “no enganyis, la mentida no porta a res bo”, “si ets bona persona pots contar tot de tu, doncs explica tot de tu”. Quina raó tenia la meva iaia! Torna- ho a llegir i ho entendràs.

Jo amb temps vaig aprendre algunes coses més: cuida el teu cos i la teva ment, són un tresor; rodeja’t de gent bona i positiva i allunya-te’n de les dolentes, t’enverinen la vida; sigues bona persona, amable, respectuosa, tots mereixen que els tractis així; no et comparis amb gent que té més que tu, et sentiràs ningú; no et comparis amb gent que té menys que tu, et sentiràs més important que ells.

Sigues tu tal com ets i sigues feliç així.

Página 10

Jo he tingut molta sort, vaig tenir la meva iaia que em va ensenyar. Us desitjo que algú que us estimi, us ensenyi el mateix. I estareu més a prop del veritable tresor, el més important en aquest món. Feliços igual que jo!

Sona Deakova – Bàsic 2 Página 11

EL SECRET

Per fer realitat el seu somni, va superar els obstacles de la vida i també els de la naturalesa. Quan era petita somniava en un món màgic i tot els dies demanava al seu Déu que la protegís de tots els mals. Malgrat que tenia molta sort sempre li passava alguna cosa desagradable. I així van passar els anys fins que un dia es va despertar, ja no era suficient amb somniar i així tampoc es feien els miracles . Va comprendre que el secret estava en descobrir qui era i que acceptant i gaudint de tot el que li rodejava es convertiria en el seu somni . Des d’aquell despertar va començar a canviar i avui és el que sempre ha somniat ser, una rosa.

Stella Maris Rivero – Bàsic 2

Página 12

EN BOB I EN TOM Vet aquí un nen que es deia Bob, que tenia un amic, en Tom. Compartien una mascota que es deia Kliff. Una vegada tots tres van anar a un lloc anomenat Mont Kren. Allí hi havia un rusc molt gros. El van començar a colpejar fins que en va sortir una abella gegant molt empipada. Van fugir cames ajudeu-me, però en Bob, que no podia córrer tan de pressa com els seus companys de batalla, va quedar enrere. En veure que no podia seguir-los el ritme, els va dir: -

Correu! Correu! Jo ja vindré. No us preocupeu!

En Tom i en Kliff van continuar pujant la muntanya fins que van arribar al cim. Allà dalt, hi havia una tortuga gegant amb cara de pomes agres, que els va atacar. Tant l’un com l’altre van lluitar amb força, però en Kliff va quedar estès a terra malferit. En Tom va decidir continuar el camí i demanar ajuda. En un punt inconcret del recorregut va trobar-se amb en Bob. Després d’una abraçada plena d’emoció, en Tom va explicar al seu amic que en Kliff era al cim de la muntanya i estava ferit. Van decidir anar-hi per veure si entre els dos se’l podien endur i van veure que estava molt greu. De sobte, mentre pensaven què podien fer per socórrer en Kliff, se’ls va aparèixer un vell, que els va dir que tenia una cura per a la seva mascota. El van acompanyar fins a casa seva i els va lliurar una poció màgica, amb la qual van curar en Kliff. Després de donar-li les gràcies, van tornar cap a casa molt contents per l’aventura viscuda, sobretot perquè no els havia passat res, i van relatar la vivència a l’escola. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i vet aquí que el conte ja s’ha fos.

Clara Isabel Organvídez – Bàsic 3

Página 13

QUAN JO ERA PETIT… Quan jo era petit la meva mare, els meus germans i jo vivíem en un poble petit. Jo sóc el quart de sis germans. Recordo que anava a pasturar les ovelles al capdamunt de la muntanya cada dia i sempre m’acompanyava el meu gos, que es deia Pibe, perquè jo sempre li preparava el menjar, li ensenyava a donar-me la poteta per saludar i a posar-se dret sobre les dues potes de darrere. Un dia vaig començar a caçar perdius i quan vaig tornar a casa a la tarda tots, la meva mare i els meus germans, van estar molt contents i ens vam menjar la perdiu. A la meva mare li agradava que jo anés a pasturar les ovelles i jo cada cop anava més lluny i cada cop portava més perdius a casa. Fins que un dia vaig deixar les ovelles soles pasturant i jo me’n vaig anar lluny a caçar perdius i quan vaig tornar les ovelles havien baixat de la muntanya i estaven pasturant en un camp on hi havia una collita de patates i blat. Quan vaig tornar a casa a la tarda la meva mare ja sabia què havia passat i em va castigar tant que no vaig poder anar més a caçar perdius.

Edwin Limachi – Bàsic 3

Página 14

EL NOSTRE ESTIMAT PARE Quan s’apropava la teva jubilació tots ens pensàvem que et deprimiries, perquè sempre has estat una persona molt treballadora. Però com en cada moment de la teva vida, vas prendre la millor opció per enfocar la teva jubilació, t’ho vas mirar com una cosa positiva que et permetria gaudir del temps lliure. Així doncs, et vas convertir en boletaire, pagès, tallador de fusta i escriptor, que sempre et va agradar l’escriptura de poesies i relats. Com a fills solament podem dir-te que estem molt orgullosos del pare que tenim. Valorem el teu esforç per mantenir la família unida i ho has aconseguit en els millors i pitjors moments. Com diu Víctor Manuel, on aniran els petons que guardem i que no fem? La veritat és que no som una família gaire sentimental, però ens enorgulleix parlar de tu quan la gent ens pregunta pel nostre pare. Per acabar, solament vull dir-te que ens agrada molt la teva companyia, que t’estimem i que ets un pare i un avi meravellós.

M. Luisa Peñalba – Bàsic 3 Página 15

EL LLOP FAMOLENC Una vegada hi havia un llop que vivia en un bosc molt pobre on no hi havia aliments per menjar. Un dia, el llop va decidir anar a buscar alguna cosa de menjar. Anava caminant, tot trist i cansat, quan va veure una guatlla banyant-se en arena i el llop va pensar que devia estar deliciosa. El llop es va acostar a poc a poc i la guatlla quan el va veure li va dir: -Jo estic més bona amb sal i molt pebre. Llavors, el llop va obrir els ulls i es va quedar sorprès de les paraules de la guatlla i ella, sacsejant les ales, es va escapar i el llop es va quedar sense guatlla.

Nelly Toledo – Bàsic 3

Página 16

TU I JO Fa molt temps des de l'última vegada que ens vam veure i ara sóc en el mateix lloc del nostre comiat, el nostre pont, des d'on ens agradava mirar el mar, sentir la seva olor salada mentre tu m'abraçaves per la cintura i jo reposava el cap al teu pit. Recordo les teves paraules: “Malgrat tot el que hem viscut junts no podem ser més que amics.” Vaig caminar pel pont, acariciant les velles fustes, intentant sentir la teva mà a la barana, però tan sols vaig trobar noms gravats de parelles enamorades que algun dia es van prometre amor en aquell mateix lloc; vaig baixar descalça a la platja per sentir les petites ones banyar els meus peus. A prop meu, una gavina em va robar un somriure, mentre la veia buscar mol·luscs a la sorra abans de l'arribada de la següent onada: petita, indefensa i juganera, vaig pensar; em recorda a mi mateixa La brisa em refrescava, i em vaig asseure en una roca mentre el cel es començava a tenyir d'entre taronja i vermell. En aquest moment vaig veure com aquell jove feia ballar els dits sobre les cordes del seu violí; era una música suau i tranquil·la, però a mi em sonava trista. De sobte vas arribar al meu costat per compartir aquell concert i vaig sentir el teu braç envoltar-me per apropar-me a tu. Sense mirar-nos, em vaig recolzar al teu pit i et vaig abraçar. Podia sentir el batec del teu cor. Quanta pau. La cançó encara no havia acabat i la teva mà va agafar la meva barbeta. No vam dir res, solament ens miràvem com antany, mentre al fons se sentia el violí i la topada de les ones a les roques. Vaig voler dir-te tantes coses en aquell moment, però els nostres cossos es van apropar i els nostres llavis es van fondre en un tendre petó. El mar, una melodia, tu i jo junts, quanta bellesa junta! Al cap d’una estona que em va semblar interminable, ens vam mirar de nou i, per fi, després d’uns quants anys, vaig sentir de nou la teva veu. Vas dir: "T'estimo, sempre t'he estimat, encara que t’ho hagi dit abans.” Vaig somriure i un parell de llàgrimes de felicitat van sortir dels meus ulls. Però vas dir: "Ara he d'anarme’n." Et vas posar dret al meu costat, et vas girar i et vas allunyar caminant per la vora del mar. El violí ara sonava encara més trist. Volia córrer darrere teu, envoltar-te amb els meus braços i dir-te que et quedessis amb mi, que no podria suportar un altre comiat. Però les meves cames no responien, et vaig veure allunyar-te cada vegada més, fins que ja no et podia veure. El meu cor estava trencat de nou. Vaig sentir les llàgrimes mullar el meu rostre, mentre el seu sabor salat tocava els meus llavis i es convertia en amargor. Vaig preguntar-me una i altra vegada: Per què? Per què, si el nostre amor és tan gran, hem d'estar separats? On és el nostre somni d'arribar a vells i passejar per la platja Página 17

agafats de la mà.? Vaig tancar els ulls i em vaig tapar la cara amb les mans. Vaig despertar-me. Ara era al meu llit, i a la ràdio sonava una melodia d'Alexander Ribak. Vaig encendre el meu llum, tu dormies tranquil d'esquena a mi sense notar que jo m’havia despertat; vaig acariciar suaument el teu poc cabell gris i la meva galta arrugada. Vaig somriure sola i vaig dir per a mi mateixa: “Només era un somni.” Vaig apagar el llum i la ràdio, vaig abraçar-te, vaig besar la teva esquena i vaig tancar els ulls per tornar a dormir, amb la satisfacció que el nostre somni d'arribar junts a vells s’havia fet realitat.

Karina Quevedo – Elemental 1 Página 18

CIUTADÀ DEL MÓN Anar a un lloc desconegut és tota una aventura, independentment del motiu que t’hi fa arribar. Paraules, llocs, costums, menjars… tot és nou, tot és descoberta. Però, sobretot, el més interessant, són elles: les PARAULES !!! Diuen que les paraules són un retrat de l´ànima. O en deuen ser els ulls? No ho sé, i això no importa. El que importa és el que els meus curiosos ulls ho retrataven tot, com un escàner, quan vaig arribar a Catalunya. A la meva manera, ho llegia tot, imaginant la musicalitat, els sons de les síl·labes de cada paraula desconeguda, i buscava traçar un paral·lel amb el castellà i el portuguès, les meves llengües maternes. Pensava en què volia dir cadascuna quan la veia per primera vegada, potser eren retrats de l´ànima de la gent autòctona, potser no… Urquinaona, mateix, gaudir, sortir, estalvi, sembla… ballaven al meu cap buscant-ne un sentit, una definició. I corria al diccionari, per aplacar aquesta ànsia. Amb el passar dels anys, i ja més acostumada a l’entorn, amb el vocabulari més corrent, el nouvingut agafa aquestes paraules abans desconegudes com si fossin ja seves. I amb el pas del temps es confon amb la gent que aquí ha nascut. Se sent com un més, i representa el seu petit espectacle en el circ de la gran ciutat. Me´n recordo una vegada, caminant per una avinguda, que se´m va acostar un senyor amb gaiato i barretina, a l’estil poble, i em va a preguntar: -

Senyoreta, com puc anar a la plaça de la Vila?

I jo li vaig contestar: -

Ha de pujar cap amunt, per aquest carrer, a la I acrescento: - perdoni el meu català portuguès, és que no sóc d´aquí.

dreta…

I ell, molt amablement em va respondre: -

Noia, ets exactament com sóc jo, que no sóc d´aquí, no sóc d´allà, sóc de qualsevol lloc. Saps el que som? Ciutadans del món !! Això és el que som!

Kátia Giménez – Elemental 1 Página 19

UNA NIT ESPECIAL Era divendres a la nit. En Pau havia passat un dia de molta feina i volia descansar i divertir-se ballant. Tenia ganes d’anar a una discoteca on hi havia dones belles per lligar. Fa molt temps que buscava una parella per compartir la vida amb ella però fins aquella nit no l’havia trobat. Per això estava una mica decebut. Però aquella nit li semblava diferent. Va anar a una discoteca del centre on mai havia anat abans perquè era petita i d’un estil molt diferent a les altres on acostumava anar. Quan hi va entrar va veure un grup de dones molt belles que es divertien. Parlaven de la moda i de temes més aviat superficials. El seduïen amb les seves mirades i rialles. El que no sabia en Pau era que se’n reien d’ell. Però també hi havia una dona al grup que li semblava diferent de les altres. Era baixa i més aviat normal. Entre les dones guapes semblava com l’aneguet lleig. Ella no va riure, en canvi, semblava avergonyida per la situació. Després d’una estona en Pau es va apropar al grup i els va fer la pilota. Però les belles ja havien vist altres homes ballant i així, sense parar-li atenció, se’n van anar per ballar amb els nois. Només s’ hi va quedar la dona normal del grup. Però és clar, a aquesta noia no li interessava gens el Pau. Només per no ser desagradable li va donar conversa. Sembla mentida però seguien parlant i parlant i rient molt perquè trobaven molta simpatia mútuament l’un per l’altre i al final de la nit van quedar per a un altre dia. I qui sap, a la millor aquella nit en Pau havia trobat l’estimada de la seva vida…

Nicole Jannack – Elemental 1

Página 20

ELS VALORS DE LA HUMANITAT

Avui en dia a tot el món hi ha un gran problema: quan una persona arriba a certa edat és menyspreada al món laboral. Però hi ha una història que ens explica la importància de la saviesa assolida amb els anys. S'explica que, abans, matar la gent gran era obligatori i s'efectuava després d'una cerimònia al centre del poble. No obstant això, un fill va tenir compassió del seu pare i, en comptes de matar-lo, el va amagar i l’alimentava com podia, d’amagat. Tanmateix, una gran sequera va afectar la terra i la gent queia i es moria de fam. El noi se'n va anar a la cova on amagava el seu pare: “Pare," va dir, "tothom es morirà de fam. Una terrible sequera assecarà les aigües i no ens queda ni un gra de blat". El pare, llavors, li va donar un consell: " No tinguis por de la mort, vés on els ratolins i les rates fan els seus caus i recull les escombraries, vés on hi havia el gra i recull la palla. A continuació sembra tot el que has recollit i tindràs blat." El fill va escoltar-lo i així ho va fer, i l´any següent va ser l'únic del poble que va tenir blat. Les autoritats se’n van assabentar i van començar a fer-li preguntes, a torturar-lo perquè els digués d'on treia el blat. Finalment, va admetre que no havia matat el seu pare per misericòrdia. Des de llavors, el rei va manar no matar la gent gran i ja es va mantenir el proverbi: Tant de bo pogués comprar la seva edat.

Axenia Mirza – Elemental 2

Página 21

EL MIRALL

Sempre t´he deixat de costat, però avui m´he fixat detingudament en tu. T´he apropat tant el meu nas que he sentit la teva brisa fresca ventant la meva cara, la teva fredor ha respost davant la meva gosadia. He buscat, he excavat, he rememorat els meus punts negres i les meves impureses i, és absurd, però no les trobo. Els meus dits intenten allisar, desdibuixar, esborrar d’arrel aquests incipients solcs que ságafen amb tenacitat a la meva mirada. Però, tingues-ho per segur, que la seva picardia segueix impol·luta, intacta, i els meus ulls solament s’empetiteixen en no donar a les coses tanta importància com antany els donava. Les meves galtes ja no s’acoloreixen tan fàcilment, la vergonya va desaparèixer, se ń va anar sense avis. Els meus llavis s´han recobert de bells plecs formats per tants somriures donats i rebuts, ells, tan sols ells, han sentit foc, passió, ganyotes de dolor. Torno a tafanejar i la teva fredor em retorna a la realitat: ja no porto trenes, no tinc dents de llet, ni molt menys estic en l édat de la poca-solta , però estic en una etapa de la meva vida que m’omple plenament i en què no m’acovardeixo davant de res ni ningú, i tinc la mateixa curiositat, les mateixes ganes de menjar-me el món. Saps què? Sí, t ´ho dic a tu! Que no pares de mirar-me, que no podràs amb la meva autoestima, ni faràs miques la meva vida. T´ho deixaré clar i sense embuts: la persona que és davant teu séstima molt i seguirà fent drecera, sortejant el destí, volant per la vida a pesar que la vellesa se li apropa.

Mercedes Molero – Elemental 2

Página 22

EL SOROLL AL DARRERE DE LA FINESTRA

Era a la meva habitació escrivint el meu nou llibre. De cop i volta, vaig escoltar com picaven a la porta. - Qui és? - vaig preguntar, però no vaig rebre cap resposta, així que vaig continuar escrivint. Quan ja portava una estona vaig tornar a escoltar que picaven a la porta, però aquesta vegada els cops eren més forts i estaven acompanyats del soroll fort del vent i dels arbres que es movien amb tanta força que semblaven persones. – Qui és? - vaig tornar a preguntar espantat, però tampoc vaig rebre cap resposta. Em vaig quedar mirant la meva habitació i finalment vaig decidir anar a obrir la porta per veure si hi havia algú, però no vaig veure res, només foscor. Em vaig quedar espantat, i llavors vaig començar a veure una dona que s’apropava a mi. – Qui ets?- vaig preguntar. La dona em va respondre: - Què dius, Leonardo? No facis aquestes bromes! - I em va començar a donar cops a l’esquena i em vaig despertar tot espantat. - T’has quedat adormit! Et sentia que preguntaves qui era, però no m’escoltaves quan et responia. Al veure que no obries he anat a buscar alguna cosa perquè mengessis, que és molt tard. Vaig mirar per la finestra. El soroll del vent provenia del carrer que estava fosc i es veia l’ombra dels arbres amb la llum de la lluna. Quin espant! Després vaig mirar la meva dona i li vaig dir: - Ai! M’ has espantat, Lili, estimada meva. I vaig començar a entendre que m’havia adormit mentre escrivia el meu llibre: el soroll al darrere de la finestra.

Laura Romero – Elemental 3 Página 23

LES PETITES PERSONETES DEL MAR Era un dia càlid d'estiu i el meu pare i jo passejàvem per la platja, per la vora, on sempre ens agradava a tots dos. Li vaig fer una pregunta d’un fet que amb els meus set anys no arribava a entendre: “Pare, què fa que la gent sigui dolenta o bona?” El meu pare es va quedar pensatiu: "Fill, doncs ..." i amb cara de dubte es va quedar mirant cap a la llunyania del mar. En aquell mateix instant, vam descobrir com una sèrie de petxines suraven en línia. "Papa, mira això!”, vaig exclamar jo. “Què deu ser?”, a què el meu pare, sense pensarho dues vegades, va respondre:" No ho sé! Però deixa- m'ho esbrinar! Tu espera’m aquí!”. El meu pare es va llançar a l'aigua i va començar a nedar enèrgicament; quan es va apropar a les petxines vaig poder veure com es capbussava , suposo que per veure si allà baix hi havia alguna cosa... I tant que n’hi havia ! Sota les petxines existia un petit món d'éssers animats tipus elfs, diminuts, amb cara rodoneta, pigues i un barret, del qual penjava un fil molt, molt prim, que en passar per la barrera de l'aigua es feia invisible i no es podia veure, si no fos pel petit halo de llum que desprenien. Aquestes petites personetes de la mar eren les encarregades de vetllar pel cor de totes les persones; si aquestes feien alguna cosa incorrecta o que pogués fer mal a algú, el seu fil s’enfosquia i deixava de brillar, de manera que la petita personeta de la mar agafava el fil, s’hi penjava i s'acostava a la persona de la qual era responsable, per il·luminar-la, guiar-la i vetllar per ella. Si el fil resplendia significava que tot anava bé i només s'acostaven a les persones amb qui estaven connectades per fer-les brillar encara més quan elles ho desitjaven.

Quan el meu pare va sortir de l'aigua, em va mirar fixament i va dir: "Fill, ja tinc la resposta per a la teva pregunta."

M. Ángeles González – Elemental 3 Página 24

L’ADRIÀ EN SAP MOLT

Avui és un dia molt especial. Ahir em va caure una dent i la mare em va explicar la història del ratolí Pérez. Així, que vaig decidir posar la dent a sota del coixí del meu llit, perquè el ratolí Pérez vingués, ahir a la nit, quan estigués adormit, i s’emportés la meva dent, i a canvi em deixés diners per a la meva guardiola. Jo no sabia si creure’m aquesta història, perquè la mare té molta imaginació, però al col·legi ja havia escoltat parlar d’això de les dents caigudes, que les donaven a un ratolí, i quan la mare m’ho va confirmat vaig fer-li cas i avui al matí he comprovat que és veritat! El ratolí Pérez ha vingut a veure’m aquesta nit, s’ha emportat la meva dent i m’ha deixat 2 €. És increïble que no me n’hagi adonat, però, és clar, com que és tant petit i espavilat... Així, doncs, de seguida li he dit a la mare i s’ ha quedat sorpresa i contenta, però jo he començat a rumiar, si amb aquests diners em compro xocolatines i me les menjo totes em cauran més dents, com sempre em diu el pare que massa dolços fan caure les dents, i així tornarà el ratolí bonic i em deixarà més diners i podré comprar-me aquell patinet de l’Spiderman tan preciós que vaig veure a l’aparador de la tenda de la mare de la Berta. La mare em va dir que el demanés als Reis mags, però encara falta molt perquè arribin, els Reis mags d’Orient ! Som a l’època de les flors i ells arriben quan fa molt de fred i sempre els demano moltes coses.

També se m´acudeix que aquesta vegada puc sorprendre el ratolí quan torni a emportarse les dents i atrapar-lo per demanar-li que em deixi més diners i explicar-li que vull comprar-me el monopatí de l’Spiderman i, a més, que em menjo totes les llenties, o puc demanar un rescat per ell, però, és clar, no el puc retenir gaire perquè encara haurà d’anar als llits dels altres nens i recollir més dents. Però que farà aquest ratolí amb tantes dents? Li preguntaré a la mare que ho sap tot i de moment aniré amb el pare a comprar caramels així li explicaré el meu pla i veurem que en pensa ell.

Montse Ruiz – Elemental 3

Página 25

LA GAVINA De tant en tant em ve a la memòria la història que va viure léstiu de lány 1985 aquell nen pèl-roig, llargarut i una mica descarat. El minyó que recordo era entremaliat i capritxós. Sempre trobava la manera déscapolir-se de les seves obligacions. Quan els pares li deien: “Quimet, recorda-teń, cal que facis això o allò,” ell sempre feia el mateix, els mirava amb el seus ulls verds molt oberts, feia una ganyota i una rialleta picardiosa i deia: ”Dácord …ara ho faig…” Els pares, tot i que sabien que aquella resposta no era gaire fiable, bellugaven el cap i ságuantaven les ganes de pessigar-li aquelles galtes rosadetes esquitxades de pigues. Un dia, gairebé a finals dágost, el pare, que era pescador, tornà de la feina portant a les mans una galleda. En arribar a casa, digué cridant: “Ei, família, on sou? Mireu el que he portat!” En Quimet arribà corrent pel passadís seguit per la mare. “Pare, què has portat?”, digué el nen amb el ulls oberts com plats. “Mira, fill, és una gavina. S´ha quedat atrapada a la xarxa i crec que té una ala trencada. Com que no pot volar l´haurem de cuidar fins que se li guareixi.” En Quimet alçà les celles i va dir al pare amb veu plorosa: “Sisplau, sisplau, pare, puc cuidar-la jo?” No ho sé…”, va dir-li el pare dubtós. “Caldria fer un gran esforç. En primer lloc, hauries de buscar una capseta on estigués còmoda; després, li hauries de donar el menjar, netejar-li la capseta cada dia i també hauries dánar en compte que no prengués mal a la seva aleta trencada. No ho sé… crec que és molta feina per a tu.” Al contrari del que feia sempre que li manaven fer qualsevol tasca, el nen va dir amb expressió solemne: “Pare, ja sóc gran. Puc fer-ho.” Els pares van riure de bona gana dient-li: “Està bé, confiem en tu.” Tot seguit, en Quimet va mirar la gavina i es va adonar que tenia el bec de color groc intens amb una taca de color vermell, les plomes de color blanc i les puntetes de les ales de color negre. També es va adonar que tenia els ulls molt rodonets. De sobte va aixecar el cap i va dir: “Que n’és, de bonica! Oi, mare?” Van instal·lar la gavina a l´habitació del nen. Ell li proporcionava tota mena dátencions. Cada nit dormia de costat amb la mà fora el llit per poder acariciar-la. La gavina millorava dia a dia. Mentrestant la mare anava explicant al Quimet, amb molt de tacte, que algun dia la gavina se n´hauria dánar; que quan sácabés léstiu, juntament amb totes les gavines que vivien a la platja, hauria de buscar un lloc on fes més calor, però que tornarien léstiu vinent . Així que, en arribar el moment, en Quimet i els pares Página 26

van pujar al far que hi ha al poble i, des d’allà dalt, el nen va estirar el braç amb què portava la gavina i amb la seva carona molt seriosa, va dir: “Vinga, bonica, vola, vola!” La gavina alçà el vol i es va trobar amb les altres gavines que vivien a la platja, tal com havia dit la mare. Ja han passat quinze anys des dáquell dia. Ara gairebé ningú em relaciona amb aquell nen pèl-roig, llargarut i una mica capritxós. Tothom em coneix com en Dr. Pujol i actualment treballo al poble com a biòleg marí. La meva feina està relacionada amb la investigació de les aus migratòries que viuen a Catalunya. Any rere any, en arribar léstiu, cada tarda pujo dalt del far, fins que una gavina, la més bonica de totes, es posa a la barana i, per un moment, em mira amb els seus ulls rodonets, alça el bec de color groc intens amb la taca de color vermell i, fent com una mena de salutació, seń va volant. “Adéu, bonica, fins lány que ve!”

Núria Robles – Elemental 3 Página 27

REFLEX No sé quan va començar a ploure, però el soroll de la pluja sobre la barana del balcó em va despertar. El toc-toc no em deixava tornar a dormir i aleshores vaig anar a prendre un got de llet calenta, sempre he pensat que anava molt bé per relaxar-se. Amb la tassa fumejant a les mans, em vaig apropar a la finestra de la cuina i vaig quedar-me bocabadada mirant com s’estavellava l’aigua tocant el vidre. Vaig pensar que aquella nit no dormiria gaire i que era millor no despertar a ningú. Així doncs, vaig anar cap a la sala i em vaig recolzar al sofà mirant de passar l’estona. Els minuts passaven lentament i sense saber per què va venir-me al cap la imatge de la meva mare. Me l’havia trobat al matí al mercat i mentre s’allunyava em vaig adonar que s’havia convertir en una àvia. Quan havia començat a passar, això? Per què no me n’havia adonat abans? Ella sempre ha estat forta i valenta i sabia tirar endavant amb tot, fins i tot amb la malaltia del papa, que va ser llarga i dolenta. Una mena d’angúnia em va prémer el cor, mai havia pensat que aquella dona es tornaria fràgil i vella, i tanmateix aquest moment no trigaria a arribar. Vaig començar a plorar, però no per ella, sinó per mi. Tenia por, però no de la vellesa de la mama, en tenia de mi mateixa. Tenia por de, quan arribés el moment, no saber tornarli l’amor i el suport que ella es mereix.

Romy Jimenez – Elemental 3 Página 28

BALLANT LA VIDA Jo vaig néixer en una família nombrosa i molt humil, allà pels anys 50. Quan tenia uns 6 anys, el meu pare es va posar malalt i la meva mare es va veure obligada a ficar-nos en una escola internes, a la meva germana i a mi, que érem les petites, els germans grans, estaven tots casats i vivien en ciutats diferents. La nit anterior a l’ingrés a l’escola, no vaig poder dormir en tota la nit, pensant que ja no podria estar cada dia amb la meva mare. L’endemà no parava de preguntar a la meva mare que perquè havia de portar-nos a aquest lloc…la pobra no tenia paraules de consol per a nosaltres, però no tenia més remei. Amb el meu pare a l’hospital i ella tot el dia fora de casa treballant, no tenia temps material per cuidar-nos. Ja al col·legi, davant de les monges, em vaig aferrar a la mà de la meva mare suplicant que no em deixés allà, la vaig mirar i vaig veure els seus ulls plens de llàgrimes. El primer que van fer les monges va ser ficar-nos a les dues en una banyera, perquè segons deien elles era “per desinfectar-nos”. A l’escola estàvem en grups per edats, però com que jo no parava de plorar, la primera nit em van deixar estar al mateix grup que la meva germana. A poc a poc ens vam anar adaptant a aquella nova família, que eren les monges i unes 600 nenes d’entre 6 i 18 anys. Les vivències després de tot no van ser dolents, ja que gràcies a estar internes, vam poder fer molt bones amigues i sobretot vam poder estudiar, ja que en aquells anys era molt difícil i si no hagués estat així segurament amb 10 anys ja hauríem estat treballant. Després de gairebé 40 anys i gràcies a les noves tecnologies, com internet, hem pogut fer una trobada i tornar a veure moltes amigues i companyes. El retrobament va ser una cosa no es pot descriure amb paraules, va ser un barreja de sentiments, totes vam tenir la mateixa sensació…va ser meravellós! CONCLUSIÓ: De les situacions més difícils que ens presenta la vida, sempre està aquesta part positiva.

Lola Pérez - Elemental Página 29

VIURE A MART A mi m’agrada molt mirar l’espai i els estels a la nit. A vegades m’he imaginat com seria viure a Mart i veure la terra petiteta i molt lluny. M’imagino anant a un aeroport espacial, agafant un vol directe i aterrant a un nou planeta desconegut. Faríem excursions de reconeixement per explorar les noves terres i descobrir vida alienígena. Aquell nou planeta sense contaminació, com una terra verge, té el millor dels paisatges de la terra però en un temps remot on, encara no ha arribat l’home i s’ho ha carregat tot amb el progrés. Imagino una atmosfera compatible amb la nostra natura, amb aire i gravetat. Els alienígenes, els imagino amigables, intel·ligents i vivint en una societat on el que prima és el bé comú per sobre de l’individual. Podríem parlar i comunicar-nos amb ells i aprendre moltes coses. Entre altres coses ens ensenyarien a viure en pau i respectarnos entre nosaltres i l’entorn que ens envolta. A més a més ens ensenyarien una cosa que a mi m’agradaria molt: com teletransportar-me sense agafar cap mitjà de transport. I quan estic apunt de descobrir-ho, sona el despertador per aixecar-me i anar a treballar.

Quin fàstic!!!

Rocío Ruiz - Elemental Página 30

REALITAT O FICCIÓ Em vaig despertar en una habitació molt àmplia, lluminosa i tota blanca, era com si estigués al cel, si el cel fos així. En l’instant d’obrir els ulls van aparèixer dues infermeres i un metge i em van preguntar com estava i si necessitava alguna cosa, tot era amabilitat. Vaig preguntar què passava i què m’havia passat, no recordava res. Em van explicar que feia deu anys enrere havia tingut un accident i havia quedat en coma. En tres dies vaig sortir de l’hospital i em van donar les claus d’un pis i d’un cotxe nou. Tot això era impressionant, però a més a més, a la setmana següent vaig començar a treballar a l’ajuntament de la ciutat. Com que em trobava molt bé i amb molta energia, vaig decidir passejar per la ciutat, era preciosa, cada dos carrers hi havia un parc amb canalla jugant i les voreres estaven netes, sense brutícia. L’aire i l’atmosfera eren purs i es respirava tranquil·litat, la gent era molt amable. Jo, tot això, no ho recordava pas. Em sentia amb alegria i ganes de fer moltes coses. Tot era com un conte de fades i, de cop i volta, vaig sentir un soroll estrident i molt molest, em vaig adonar que sonava el despertador i havia d’anar a l’INEM a segellar, per poder sobreviure en aquest món meravellós.

Carmen Salcedo - Intermedi Página 31

L’ESCRIPTOR L’escriptor mirava satisfet el conte que acabava de publicar al diari local. Era una història curta sobre un senyor gras que es menjava un pastís. L’endemà, la secció de “cartes al director” estava plena de queixes de senyors grassos queixant-se del mal tracte que se’ls donava en el relat adduint que eren malalats amb un mal funcionament del seu aparell endocrí i que estaven farts de ser objecte de burla i escarn per part d’escriptors mediocres com ell. Per a l’article de la setmana següent va decidir escriure un breu sobre un cec que vivia i treballava en els embornals de la ciutat rodejat de rates i foscor, dels avantatges de la falta de visió en un mitjà tan hostil i de l’aprofitament d’altres sentits com l’oïda i l’olfacte que tenia més desenvolupats. L’article, creia, enaltia les virtuts dels cecs i la seva superioritat en algunes facetes de la vida, però encara va ser pitjor. Associacions de cecs es queixaven amargament per la imatge negativa que donava dels discapacitats visuals, dient que eren unes persones útils a la societat i que podien fer moltes coses i no pas arrossegar-se per les pestilents ombres de la ciutat. Ja una mica preocupat, en el següent lliurament relatava la història d’amor i dependència entre una dona i un home llop. I què més! Se li van llençar al damunt organitzacions feministes i fins i tot la recentment creada Direcció General de la Dona, amenaçant amb emprendre accions legals si no publicava una nota de desgreuge perquè deixava malament les dones i no obstant això el monstre quedava retratat de forma simpàtica. I encara que sembli increïble, associacions de defensa dels animals van enviar desenes de cartes per protestar per l’ús i abús del pobre animal per part dels humans. De bojos!

Fart ja de complicacions, aquesta setmana ha escrit sobre una gota de pluja, tema aparentment innocu i que a ningú pot molestar. No obstant això, no han trigat a començar a trucar al diari agricultors i meteoròlegs molt enfadats.

Conchi Santos - Intermedi Página 32

ENTREVISTA AMB LA FAM - Hola, bon dia, Fam ! Sóc en Curro, l’hipopòtam. Has vist l´Etlaoui, en Kumalu o potser en Ticha? Avui no sentiràs remoure’s els budells a cap nen. Fam, avui tu passaràs gana! Dumba, la girafa, cridava : - Ves-te’n, ves-te’n maleïda! Mai més la canalla somiarà amb tu! El lleó la mirava fixament i va pensar que amb ella no tenia per res i va rugir de ràbia, fent-li burla amb el dit. En Coro, l’avi del poblat , la va agafar de la mà i la va fer asseure molt a prop del foc, i li va dir: - Avui no trobaràs cap noi al poblat. Els animals salvatges se’ls emporten als matins a la seva granja, on mengen de tot: llet , carn , peix , fruites i fins i tot llaminadures. Tornen molt feliços - li va dir en Coro a la fam , que se’n va anar molt trista i abatuda. Després d’un temps, als límits del poblat apareixien, com per art de màgia, un dia un cistell de fruita, un altre dia una lletera plena de llet , una safata de carn fresca ... però ningú sabia qui ho havia portat. Un dia algú va veure la fam al mig de la boira, molt temerosa, deixant un cistell ple de pomes al costat d’un noi que dormia i en Coro la va cridar : - Fam, vine. Avui ni tu passaràs gana.

Evarist Garcia - Intermedi Página 33

TORNADA ALS ORÍGENS El taxi avançava per la mateixa carretera que feia deu anys l’havia dut fins a l’aeroport, on havia agafat l’avió per anar a buscar la felicitat lluny de la seva família, dels seus amics, dels seus records…

Abaixà la finestra del cotxe i deixà que l’aire de la seva

vella ciutat li acariciés la cara. Va tancar els ulls. Després de 10 hores als avions i 24 hores sense dormir, es va quedar adormida amb el cap recolzat a la finestra. Deuria passar mitja hora, quan de sobte va sentir una veu llunyana que cada vegada s’acostava més i més. - Senyora… senyora… senyora !!! - Obrí els ulls i va mirar l’home que la cridava. - Perdoni, però ja hem arribat. És aquí, oi? La casa número 18. - Sí, és aquí. Tingui, pot quedar-se el canvi. Gràcies. - A vostè senyora, que li vagi bé. Va baixar del cotxe agafant l’única maleta que portava. Duia un vestit senzill i unes sabates blanques que li havia regalat la mare l’any passat pel seu aniversari. Encara que fós estiu, no feia gaire calor. En deu anys no havia canviat res al barri on havia passat vint anys de la seva vida. L’arbre, on de petita s’enfilava sovint, era al seu lloc de sempre, però una altra generació s’enfilava a sobre. La font, on solia refrescar-se els dies calorosos de l’estiu, era al centre de la plaça. I la botiga de sempre també hi era, però el vell botiguer ja feia anys que no hi treballava… Es va girar de sobte i va veure els bancs on es reunia la gent gran i entre les mirades desconegudes el va distingir. Era ell. L’home es va aixecar i va caminar a poc a poc amb l’ajuda d’un bastó. Els ulls li brillaven i somreia. Ella es va adonar que tremolava i no podia moure’s. Duia la mateixa samarreta rosa de màniga curta i els pantalons blaus de sempre. Estava ben raurat, com sempre, amb aquell bigoti tan fi que el feia més interessant. - Hola filla, -va dir, i la va abraçar tan fort com si no cregués que hi era. Feia la mateixa olor de sempre: a tabac i a menta. - Bon dia, avi, -va xiuxiuejar entre llàgrimes. - Et trobava molt a faltar. - Es van quedar una estona així, abraçats. No s’havien adonat que l’àvia els estava observant des de la porta de casa. Página 34

- Per què no ens has avisat, nena?,- va dir abraçant-la. - Us volia fer una sorpresa,- va contestar i es va adonar que l’àvia tampoc havia canviat: les mateixes arrugues al front, la mateix olor a sabó, el mateix davantal amb les taques velles… Va entrar a casa, tot era al seu lloc. Entrà a la seva habitació, mirà les quatre parets i de cop i volta la vida sencera li va passar pel davant dels ulls. Va veure l’avi posant llenya al foc als hiverns tan freds que feien al seu país. Va veure l’àvia asseguda al seu llit amb el llibre de “Contes dels Germans Grimm” i amb aquelles ulleres que li queien sempre. També va veure’s ella mateixa plorant davant d’un mirall… - Has trobat la felicitat que tant buscaves? Es girà i va veure els avis. La miraven somrients i de sobte va sentir una veu llunyana que cada vegada s’acostava més i més… - Senyora… senyora… senyora…!!! - Perdoni, però, ja hem arribat? És aquí !!! Pot esperar aquí, si us plau? L’home va dir que sí amb el cap. Obrí la porta i baixà del cotxe agafant les roses blanques que tenia al costat. Tot era diferent. Va trigar mitja hora fins a trobar-la. Es va agenollar i va dir: - Hola, avis!!! Us trobo tant a faltar. - Les llàgrimes li queien per les galtes, ara ja vermelles. Va aixecar el cap i va mirar al cel serè. Ja no plorava, ara somreia. Va recordar aquella tarda d’hivern, quan l’avi li havia dit: “Les persones no es moren mentre que hi hagi algú que les recordi”. -Tenies raó, avi! Tenies raó! - Es va aixecar i va allunyar-se a poc a poc, sense girar-se en cap moment…

Hasmik Karapetyan - Intermedi Página 35

DIUMENGE Diumenge de bon matí i res a fer. Vaig decidir anar a veure per enèsima vegada el poble ibèric. Em vaig posar les botes de muntanya i vaig començar a caminar. Quan era petit, pujava moltes vegades amb els amics i no ens trobàvem ningú, però ara, que s’ha posat de moda caminar per la muntanya, això sembla les Rambles. -

Bon dia, em pot donar foc?

Ho sento, no en tinc, no fumo.

Collons! Ningú fuma, es perden els bons costums. Feia molta calor, vaig baixar fins una cova on hi ha aigua i ombra per refrescar-me i descansar una mica. En arribar-hi, què em trobo? Em trobo un lleó!, però no un lleó petit, no, un lleó adult amb uns ullals de Tiranosaurus Rex, un cap gegant que semblava que era de Mataró, una crinera que ja li agaradria tenir-la el perruquer que hi havia on jo havia fet la mili, unes urpes que posaven escrit made in Albacete, un cos gran d’uns cins metres de llarg i una cua que semblava una boa constrictor. De segur que no era un gat. He de confessar que tenia una mica de por, però vaig conservar la calma i amb molta educació el vaig saludar, bon dia!, bon dia!, em va contestar. I va continuar: -

Ai, quina decepció!

Què et passa?

El lleó em va explicar les seves penes. -

Les meves femelles es van ficar en política i van fer un partit que es diu PAF (Partit d’Acció Feminista), amb ideologia republicana. I em van dir que per motius ideològics, jo ja no sóc el rei.

Ostres! Això és massa! -li vaig dir. Per cert, quantes femelles tens ?

En tinc deu. Totes amb l’hort ben regat.

Deu millor que una.

En el meu cas pitjor. Tinc la sort que com que en són moltes, es barallen entre elles per veure quina és la cap de llista i a mi no em mosseguen.

Escolta, pots fer una cosa, et presentes tu per president de la selva i els dius que, si guanyes, elles seran les primeres dames.

Tens raó, ara mateix me’n vaig a casa i m’apunto al seu partit. Si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi.

Página 36

I se’n va anar molt content. Dies després em va trucar i em va dir que havia guanyat per majoria absoluta i que no li semblava malament no ser el rei si el president mana igualment. -

Escolta, i no s’ha presentat cap altre candidat?

Sí, i tant, el tigre, aquest gat de disseny que sembla molt bonic perquè té la pell a ratlles. Però l’he convençut que es retirés amb una bona mossegada a la cama esquerra, encara que em costés la candidatura. En veure-ho, tots els altres candidats, també s’han retirat.

Bé, un altre cop havia fet la bona acció del dia. I molt content, he anat a fer el vermut.

Jesús del Haro - Intermedi Página 37

RAÓ DE VIDA Pura calidesa, això és el que el teu ésser desprèn. Sempre amb un somriure dibuixat al teu rostre, els marcats solcs de saviesa a la teva pell són el pur reflex del pas del temps, dels costosos esforços. La meva reina es va quedar sense mots i sense descans, sentinella dels deliris de tots, l’única que sap donar amor a desarrelaments. Vas perdre la vida a poc a poc, plor a plor, encara callat, mut, sense mostrar-se. Vas ser lleona a les dures, i a les madures gasela. Vas aconseguir exercir aquest equilibri necessari tan complicat que l’ésser humà requereix per formar-se en els millors valors, mostrant les dues cares d’una mateixa moneda. Avui et dic: “És el teu torn de deixar de patir per tot i tots, t’ha arribat el moment de gaudir d’allò que t’has negat a viure. Mereixes totes les coses bones; per això no puc concebre que estiguis passant per aquest cop dur, patint dolor, apagant-te per dies”. Per molt que jo visqui, mai podré agrair tot el que m’has transmès i m’has donat: el teu amor immens, el teu suport, la teva bondat infinita i el teu poder de sacrifici. Sento admiració, afecte i respecte cap al que sempre has estat i seràs. Només voldria no haver de passar pel dolor de notar la teva absència, de no sentir la teva veu i la tristor de no tornar a veure aquesta càlida mirada plena de felicitat compartint jocs amb els nens dels teus nens, els teus néts, que t’estimen amb bogeria. Dóna’ns l’alegria de vèncer aquesta batalla i seguir per molt més temps fent-nos costat; t’estimem, tot i que de vegades ens costi dir-t’ho. No vull que passi un dia sense abraçar-te i omplir-te de sonors petons. Mil gràcies, per ser qui ets... Un petó,

Maria Casanova - Intermedi Página 38

VIATGE AL PARADÍS El Mateu és un noi jove d’uns vint-i-tres anys. És morè, alt i prim. En aquest moment es disposa a agafar un avió que el portarà a França. “Ella m’està esperant”, pensa mentre puja les escales i busca el seu seient. Una vegada assegut mira per la finestreta sense mirar, recorda com va començar la seva història amb la Michelle. El Mateu viu a Barcelona, en un barri burgès. El seu pare és català de Barcelona mateix, mentre que sa mare és francesa, concretament de la Provença i allà és on va conèixer la Michelle, doncs, ell de petit i d’adolescent estiuejava al poble dels avis francesos, La Seyne, molt a prop de Marsella. La primera vegada que va veure la Michelle va ser a la plaça del poble. Estava asseguda en un banc de pedra amb les seves amigues i li va agradar immediatament, però com era tan tímid no li va dir res, només tenia deu anys. El seu avi era molt amic del pare de Michelle i quan l’acompanyava, aprofitava i veia la noia. Ella per la seva part també feia el possible per veure’l i així, jugant i parlant de tot, van créixer junts. Cada estiu, sempre estaven junts. El Mateu se n’havia enamorat profundament i quan tenia setze anys es va declarar a la noia. El seu primer petó d’amor va ser molt dolç i es van prometre amor etern. Quan arribava el moment del comiat, estaven molt tristos i ploraven, però somreien pensant en l’estiu següent. Aquesta situació va continuar durant els quatre anys següents. L’últim estiu, però, va trobar la Michelle molt estranya, no parlava gaire, no li venia de gust res i va tallar la relació després de tants anys. El Mateu va marxar molt enfadat perquè ella no li donava cap explicació. Durant tres anys, no va saber res de la noia, però mai l’havia oblidat. Estudiava i treballava a l’empresa del seu pare, sortia amb noies i amics, feia el possible per oblidar-la sense resultat. Un dia va rebre una visita sorpresa. El pare de la Michelle era a casa seva i volia parlar amb ell d’un assumpte greu: la seva filla tenia leucèmia i havia demanat veure’l abans de morir. El Mateu pensava en aquesta conversa mentre l’avió continuava el seu trajecte. Ara s’explicaven moltes coses, el comportament estrany de la noia. Ella no volia veure’l patir, però ja no podia suportar més la llunyania i desitjava que estiguessin junts de nou. “Ella m’està esperant”, va pensar de nou: “Sisplau, resisteix una mica més, amor meu. Ja arribo”. Quan va arribar l’hospital, ja sabia en quina habitació era i directament va entrar-hi i se la va trobar al llit adormida. Semblava un àngel i quan va despertar va somriure. Era el somriure més bonic del món i en Mateu per dins plorava. La Michelle, la seva dolça Michelle, es moria, i ell no podia fer res per ella, solament va dir: “T’estimo amor meu, t’estimaré sempre” i li va donar una abraçada tan forta que semblava que l’hagués trencat en dos. Ella va somriure de nou i va tancar els ulls, aquesta vegada per sempre. Ella ja estava fent el seu viatge, un viatge al paradís.

M. Jesús Garcia - Intermedi Página 39

L’INODOR Quan un humà entra al lavabo als matins, el primer que visiten és a mi. Després, a la meva veïna, la dutxa. Perdona’m, no m’he presentat, em dic inodor i vull explicar-te com és per a mi qualsevol dia. La meva vida és bastant solitària i avorrida, només em vénen a veure de tant en tant i és per asseure’s damunt meu, llençar-me coses, omplir-me de paper fins ofegar-me i per últim, em fan fer una dutxa d’aigua freda. Tot això sempre passa quan més tranquil estic, a vegades penso, no s’adonen que no em ve de gust que s’asseguin damunt meu? Amb el fred que fa a l’hivern, per què m’han de dutxar amb aquesta aigua tan freda? La veritat és que no sé com no em refredo. Ara et parlaré de la meva amiga, sí, en tinc una, de fet és l’única que tinc, es diu escombreta i em ve a veure de tant en tant, però es queda poca estona. Doncs sí, la meva vida és així de dura, tot i que el que més em molesta és quan em fiquen els forts netejadors que venen, ax, quin fàstic!, i quin mal, em crema tot l’esòfag. T’explicaré un secret, necessito unes vacances!

Raquel Romero - Intermedi Página 40

ABANS I DESPRÉS D’UN SEGON

M’agradaria contar-vos la meva història, abans de quedar-me dormint. Avui ha estat un dia diferent a la resta dels dies passats. Em presentaré: sóc l’Ernest i visc a Barcelona; la meva edat no té importància. Us ho explicaré: Sabeu?, sempre he pensat que visc al millor racó del món; el sol, la mar, la seva gent m’omplen el cor i la ment. Sempre he volgut fer les coses el millor que he pogut i això m’ha fet sentir bé. Quan m’he despertat, he vist, he sentit, he tocat la transparència de la vida, ha estat emocionant. Com puc descriure-ho per què em pugueu entendre? El primer que he vist ha estat la mare, la seva mirada, serena i bondadosa. M’ha fet sentir tan bé, encara la sento. La mare estava preparant galetes. Suposo que això ha estat el que m’ha despertat: l’olor de galetes de canyella acabades de fer. Que bones! Sabeu?, de vegades la mare me les fa, encara en recordo l’olor. Després he vist ma germana. S’estava rient no sé de què, però jo també reia, encara ric. També he vist el meu gran amic Erik. Ha passat per casa, hem parlat una bona estona , mai havia valorat com m’agrada parlar amb ell. Ningú sap escoltar-me com ell. Hem passat dies difícils però sempre ens en sortim. Quan he sortit al carrer, he vist a l’Anna, per a mi la dona més bonica que hi ha a la terra. Crec que en aquell precís moment m’he adonat que passaria amb ella la resta de la meva vida i dono les gràcies a Déu de no haver-me equivocat. M’ assabento que ja no sóc aquí i acomiado els meus records, el que he viscut, vist, tocat i olorat, la història de la meva vida. En un segon, mai havia posat atenció als petits detalls que m’envolten. Em sento ple i aquest silenci em dóna calma. Ara sí que me’n vaig i dono les gràcies a tots els que heu format part de la meva vida. Em sento feliç.

Victoria Diego - Intermedi

Página 41

BUSCANT EL RATOLÍ PERDUT Va passar una vegada a casa d’una nena que es deia Alba. La seva dolça bestiola de companyia, aquella a la qual estimava tant i moltes vegades al dia s’encarregava d’obrir la gàbia, que en agafar-la s’acostava a la cara,i li feia petons i carícies, a qui feia tastar tot tipus de menjar, ja fos dolç -cosa que per a un rosegador no és bo- o salat, s’havia escapat. Aquell matí, en llevar-se, la nena va veure que la porta petita de la gàbia era oberta. Sort que aquell dia era diumenge i no havia d’anar a col·legi . Tota la família va estar durant la resta del dia regirant la casa per tal de trobar l’animaló. Van començar a moure mobles, sofàs i res de res. La nena patia en silenci. El germà gran li deia que tant se valia, que ja comprarien un altre hàmster; però res consolava la pobra nena. Va continuar la recerca darrere dels radiadors de la calefacció, darrere dels inodors… Tota la casa remoguda i res. Pobra nena, pensava en ell, que no podria menjar, que es trobaria en un racó fosc, que es moriria tot sol. El diumenge anava passant i, com que l’animal no apareixia, els ànims de l’Alba estaven sota mínims, no podria viure sense ell, pobre Mofli. Ja no quedava cap racó sense mirar i no hi havia rastre ni soroll de l’animalet. Cap al vespre, quan el pare preparava la cartera i els papers per a la feina del dia següent, va agafar una llanterna de la feina i va fer una ullada amb la seva llum potent per sota dels armaris de la cuina. I tot d’una era allà en un racó i, amb molta cura, amb moviments molt suaus, el va agafar. De sobte. l’Alba va fer un crit d’alegria i li va canviar l’expressió de la cara per un somriure tendre. L’enigma és: qui va obrir la gàbia? Va ser la mateixa nena que es va llevar a mitja nit per acaronar-lo i besar-lo? Aixó no ho sabrem mai. Isabel de Llanos - Suficiència Página 42

A VEGADES... A vegades succeeix, més sovint del que ens puguem imaginar, en qualsevol lloc, en qualsevol moment, només cal estar-hi disposat... però bé, estic aquí per explicar una història, més ben dit, la història. Tot va començar quan l’Anna va travessar aquella porta. - Ja pot passar - va dir-li la infermera. -Segui, si us plau. Davant seu hi havia la metgessa esperant, jove, bonica, com si fos una reina, va pensar l’Anna. I ella una petita formiga. - Tots els resultats han sortit bé, no hi ha raons per preocupar-se - va dir-li. - Però no em trobo bé - va respondre l'Anna-, m’han de donar alguna cosa! Després d’un llarg silenci, la infermera li va dir: - Acaba d’arribar un medicament en proves que se’l pot emportar i se l'ha de llegir bé. Se la van mirar i l'Anna va marxar. De camí cap a casa amb el seu tresor a la mà, va començar a pensar en la seva situació: els pares ja no hi eren, feia poc que l'havien acomiadat de la feina, a més a més el seu marit, el Ramonet, l'havia deixat per una altra i a casa hi trobaria esperant el fill, un adolescent de 30 anys. No podia esperar més, va seure en un banc al carrer i va obrir-lo com un nen obre un caramel. Per primera vegada va somriure i va començar a llegir: "Aquest medicament està indicat per a les persones que pateixen les malalties del nostre segle: -Tenir més del que es necessita. -Voler ser qui no ets. -Córrer més del compte, i sobretot, no gaudir de les petites coses.

Página 43

La fórmula magistral té en el principi actiu la paciència amb dosis d'amor i el bon afer de les persones que sense ànim de lucre han fet possible aquest medicament dipositanthi les seves energies positives . Conservació: Manteniu-lo a l'abast dels nens... " De cop va aixecar-se i va començar a córrer sense adonar-se que les cames començaven a pujar graons i va trobar-se una altra vegada davant de la porta. Però aquesta vegada la porta no tenia el mateix pany. Va entrar sense trucar, allà hi havia la infermera i la metgessa, els va deixar el medicament sobre la taula perquè algú altre l’aprofités i els va donar les gràcies. Aquesta és la història, la meva història. Jo era aquell adolescent de 30 anys que vaig trobar entre les pertinences de la meva mare el prospecte d’aquell màgic medicament. En el revers hi deia que només llegint-lo et podia canviar la vida, només calia estar-hi disposat... a vegades succeeix.

Juan Cañizares - Suficiència Página 44

RECORDS Petita, enèrgica, dolça, de cabells blancs i somriure ample, formes part dels meus records d’infantesa. Tardes de pa amb xocolata, de sorolls de cassoles i del color que donaves a l’aigua amb el teu blauet, quan feies la bugada. Castanyes a la tardor i sempre cançons i històries que m’apropaven a la història de persones que jo no coneixeria mai. La teva companyia les nits que, sense fer soroll perquè els pares dormien, jo cercava refugi al teu costat per a les meves pors. Tu mai en tenies, de por. Encara recordo el dia que parlant del tema (jo aleshores ja era gran), em vas dir: “ suposo que realment ha de ser terrible això de tenir por” . Vas passar per la vida sense pors, això encara m’admira a hores d’ara i sempre em va semblar que em podies aixoplugar de qualsevol mal. Per això m’agradaves tant. Per això i per la passió que hi posaves en tot el que feies, tant era cuinant, com cuidant les teves plantes o llegint aquelles novel·letes de l’oest que tant t’agradaven i que, d’amagatotis em passaves, perquè els pares no ho consideraven una lectura adient per a una nena. Però a tu i a mi ens fascinava el pianista del casino que, pobrissó, sempre rebia sense tenir-ne cap culpa. Potser de jove eres més intransigent i autoritària, però vaig tenir la sort de conèixer-te en la teva edat més acaronadora i en la meva edat més tendra, en què podia admirar i estimar plenament, sense més judicis. Era una nena i encara ara et recordo.

Quima Gombau - Suficiència Página 45

TANCA ELS ULLS I... ESPERA’M Ja s’ha despertat un nou dia, sembla mentida que el sol brilli tant sabent el que sé jo. Tinc por d’anar a veure’t, per si avui és aquell dia, ja saps, el dia que tots sabem que arribarà. De vegades penso que van ser poques les hores, minuts i segons que vaig passar al teu costat, rient, plorant, pensant... De vegades, tinc por dels núvols grisos, semblen un presagi d’allò pel qual no m’acabo de preparar.

No sé per què de vegades la vida et juga aquestes cartes, per què sempre cau al terrat dels millors. El sol segueix brillant per l’horitzó, el mar sembla calmat. La sorra humida als meus peus em recorda antigues passes que fèiem, llàgrimes de ràbia, d’amor i de dolor s’ajunten amb tantes d’altres en aquesta platja.

Em recordo del dia que tot va succeir, quan ens vas dir el que et passava, va ser com una gerra d’aigua freda, el món de sobte es va parar i els pensaments em van començar a córrer pel cap com si es tractés d’una pel·lícula. No m’acabo d’acostumar que potser avui sigui el dia. Sé que la por de vegades et pot frenar i de vegades pot ser com un motor, però m’és difícil pensar que el meu motor funcioni quan ja no hi siguis.

Saps, de vegades crec que hi ha persones que estan destinades a no estar mai juntes, potser és això el que ens passa, que el destí és gelós, o potser has d’estar allunyada d’aquells a qui estimes, però això no vol dir que no els estimis, moltes vegades això et fa estimar-los encara més. És difícil d’entendre, els passadissos tan llargs dels hospitals presagien que avui tot pot canviar. Hi haurà un abans i un després i encara que no ho sapiguem a partir d’avui ja no serem els mateixos. Però encara hi ets, t’agafo la mà, em faig la forta per no fer-te sentir malament, hi som tots, no estàs sol, tots els que t’estimen. El teu somriure em fa pensar que la teva lluita et fa ser més gran, voldria ser com tu. Les teves paraules surten de la teva boca com si fossin cançons i de cop... t’adorms, la màquina pita, els metges corren..., les nostres mans... se separen , el món gira més de pressa i els núvols grisos arriben i diuen el que no volia sentir; caic en la foscor, en el dolor..., m’enfonso en el mar, m’anadono que res no dura gaire i torno a patir.

Página 46

Sé que has marxat, però sé que les teves paraules es quedaran per sempre i aquell somriure tan sincer que m’has regalat ens quedarà a tots gravat al cap, almenys ens has donat l’oportunitat de dir-te adéu, almenys ens ho hem passat com sempre, encara que no com voldríem.

Ja es pon el sol, ja no tornarà a sortir avui, com tu no tornaràs a despertar-te, no vull dirte adéu..., però els nostres camins se separen i quan ens tornem a veure, potser tot serà igual. Ja fa temps que tot és fosc, el sol no brilla i la lluna aclareix la nit, tanco els ulls i penso que he tingut molta sort d’haver-te conegut... Aquests últims moments que m’has regalat són molt importants per a mi, els teus somriures han guanyat el dolor, estic més tranquil·la. Cada segon em sento més forta, cada moment que hem somniat encara el puc complir i si ho faig és perquè sé que cada trepitjada meva a la platja estarà guiada per una de teva. Perquè jo a tu t’estimo, no pateixis, tanca els ulls i... espera’m.

Leiliane de Oliveira – Suficiència 3 Página 47

ESCRIC PERQUÈ TE’N VAS Els humans som estúpids. Ens agrada torturar-nos. Però d’una tortura ben enfocada aprenem a viure millor, aprenem a trobar camins més atractius, i també la manera d’aturar l’autoflagel·lació. Tothom sap que, fruit del turment, dels grans patiments de la humanitat, han sorgit obres d’art reconegudes al llarg del temps. Escriure sobre els sentiments pot semblar una manera de castigar-se i de no deixar-se reposar. Tanmateix, he descobert que escriure el que em passa pel cap m’ajuda a estructurar les idees, i al mateix temps, a evadir-me’n. Potser no ho és, però ho trobo un fet sorprenent. I escric...: Ens diem adéu al llit, al cotxe, a l’escala, per telèfon, i finalment ens acomiadem amb perdudes i missatges. Te’n vas. Em dius que m’estimes, que no vols marxar, i em dius també que vingui amb tu. Sé que estàs trist i tens por. Sé que sents el que dius, però al mateix temps em sembla que no n’estàs convençut. Mentre em repeteixo les paraules que entre plors has deixat anar, penso que m’alegra tant sentir-t’ho dir... i em dóna força per confiar en tu i en mi. Però em fa por, perquè no saps el que vols. Fa temps que vas per un riu sense rumb i jo et miro des del meu núvol blanc. T’observo, i quan puc, et miro intensament als ulls i et dic: “Al final veuràs que vols estar amb mi.” Quan faig això sóc una heroïna de còmic. Tinc poders i aconsegueixo tot allò que em proposo. Però deixo de ser heroïna perquè, tot i que vull contenir-me, no ho puc fer i les llàgrimes s’apoderen dels meus ulls, aquests ulls que sempre t’han agradat i que es protegeixen amb unes pestanyes i unes celles que sempre t’han fet gràcia. Els meus ulls, que voldrien veure’t nit i dia, ploren perquè no saben quan podran visualitzar-te. Les meves mans estan encongides perquè voldrien tocar-te, les meves orelles estan amagadetes perquè no et senten cantar i el meu nas s’imagina que és Grenouille i fabrica la teva olor. És bonic que quatre sentits estiguin pendents de tu. És bonic, i somric mentre escric, escric i escric sense parar.

Blanca Pascual - Superior Página 48