II Jocs Florals CNL L'Heura 2011 by CNL LHEURA

II JOCS FLORALS CNL L’HEURA

Santa Coloma de Gramenet, maig 2011

INDEX Records de la meva infantesa (PREMI)

Elver Orozco

La llacuna de Paca

Nancy Vega

L'Avi Savi

Amàlia Muñoz Fermoselle

La meva història d'amor

Jaqueline Sandoval

Salvem els pingüins

Agustina Gómez Calvillo

El gat que volia ser un tigre

Carmen Hormeño

El reton de l'ossa Lili

Lolimar Rodríguez

La història d'una noia immigrant (PREMI)

Yaquelin Arteta

L'erugueta

Rosa Margarita Chamba

La fortalesa de l’amor

Maite González Requeno

El Pere

Andrea Alvarado

La Bétula

Dolors Alvarado

El destí

Erika Moreno

El soroll

Dolores Filgueiras

Allò que és barat surt car

Maria Casares Ordiales

La caixa dels records

Victoria Diego

Una infància feliç

Àngela Castro Blasco

L'encís trencat (ACCÈSSIT)

Pilar Triviño

10 minuts (PREMI)

M. Àngels Bel

Els tres porquets

Ana Martín Valencia

Quan vaig arribar a Santa Coloma

Ana José Torres

Exposició de Quim Monzó

Encarna Garcia Nieto

La societat secreta

Josep M Carretero

La gata Plata

Lorenzo Vinagre

El Cavaller

Margarita Cruz

La noia del cabell roig (PREMI)

M Elena Garcia Guerrero

Hi ha moments que mai vols que arribin (PREMI)

Leiliane de Oliveira

El Cabdell de llana de la meva mare i el meu gatet

Delia Sánchez

Calafoc i els quatre germans (PREMI)

Monica Paniagua

Quatre branques

Ana Amado Aguilar

Ocell de tristor

Angosto Buendia

Ell no ho faria

Elena Uriarte

L'idioma perfecte

Flor Domingo Garcia

La casa del temps

Montserrat Espejo

Un dia inexplicable

Sonia Salinas

CNL L’HEURA

Pàgina 2

RECORDS DE LA MEVA INFANTESA - PREMI DE NIVELL BÀSIC

De camí a casa una tarda d’estiu, quan passejava per un parc, he sentit els crits i la gresca dels nens i els seus acompanyats que els deien: “no pugis allà, no facis allò…”, i m’he assegut a descansar. Amb la mirada perduda i un somriure als llavis m’ha arribat el record de la meva infantesa. Els meus germans em venien al cap l’un darrere l’altre. L’últim que he recordat ha estat de la meva germana sorprenent-me amb un cop de pilota. Si no hagués estat per aquell vailet que se m’ha apropat per demanar-me disculpes, no m’hauria adonat que m’havia llançat un altre cop de pilota…

ELVER OROZCO (BÀSIC 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 3

LA LLACUNA DE PACA

Una vegada va baixar Déu a un poble en forma d'un vell molt pobre, va tocar a la porta d'una casa i ,sense obrir, van cridar i insultar. Va seguir el seu camí fins que va arribar a una casa molt humil on vivia una senyora i el seu nen. Ella es va compadir d'aquell vell i li va brindar hospitalitat i menjar. Al dia següent el vell va marxar i li va deixar una nota on li indicava que havia de sortir de casa amb el seu nen al turó més alt i li advertia no girar-se. La senyora, en veure la carta, va prendre al seu nen i se'n va anar. Pel camí va caure un tambor per darrere d'ella, que en rodar sonava cada vegada més fort. La senyora i el nen van girar-se i van quedar convertits en pedra. El tambor rodava fins que va arribar al poble i es va rebentar. Va sortir tanta aigua que va inundar els camps, les cases fins a convertir el poble en llacuna. Es diu que en el fons d'aquesta llacuna es troba el tresor més gran dels inques, ja que es van enfonsar 7000 flames amb or i plata, la que anava a ser lliurada als espanyols a canvi de la vida d'Atahualpa. A més s’hi troben dues illes molt visitades: la de l'Amor i la del Divorci ,i que els seus turons tenen la forma d'un inca adormit. Aquesta llacuna s'ubica a la Vall de Mantaro, a la província de Jauja .

NANCY VEGA (BÀSIC 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 4

L’AVI SAVI

Hi havia una vegada un avi que s'anomenava Andrés. Contava històries fascinants al seu nét Juan de deu anys. El nen adorava el seu avi perquè sempre havia estat amb ell des de ben petit, ja que la seva àvia havia mort feia temps i no la va arribar a conèixer. En Juan deia sempre al seu pare que l’avi era molt savi perquè li explicava les coses de la vida d'una forma senzilla i bonica. El pare del Juan li va contestar que el seu avi havia viscut totes les etapes de la vida amb saviesa, fins i tot la pèrdua de la seva dona. Un dia, l'avi va començar a trobar-se malament i va anar al metge on li van fer tota classe de proves i li van trobar una malaltia que no tenia cura. L'avi, a l’adonar-se de les circumstàncies de la malaltia va tractar de viure tan bé com fos possible, el temps que li quedava, amb la seva família i sobretot amb el seu estimat nét. Això últim, el va tenir molt preocupat, perquè encara era un nen petit i no sabia com reaccionaria quan arribés el moment final de la seva malaltia. Però l’Andrés va tenir una bona idea, i va saber què dir-li al seu nét. Va cridar el seu nét Juan, el nen va córrer al costat de l’avi molt content i va preguntar-li que què volia. Vine, que t’explicaré una història de les que a tu tant t'agrada escoltar. Aquesta història es tracta d'un avi que estimava molt el seu nét, però que havia de deixar-lo. No pensis que el deixa perquè ja no l’ estima més, sinó que és com la vida de les plantes, sembra una llavor a la terra, li dónes de menjar, aigua i sol i després creixen,brollen flors i viuen. Fins que també arriba un moment que es marceixen i moren. Doncs amb les persones passa el mateix, arriba un moment que ens n’hem d'anar. Tu pensa sempre que tu has estat l'aigua i el sol que m'ha il·luminat en l’última etapa de la meva vida. El fill de l’Andrés, que estava escoltant el seu pare dir-li, l’últim adéu al seu fill Juan va prometre al seu pare que intentaria ser un pare tan savi com ell i també va aprofitar per donar les gracies al seu pare per l'afecte que havia rebut la família.

AMALIA MUÑOZ FERMOSELLE (BÀSIC 3)

CNL L’HEURA

Pàgina 5

LA MEVA HISTÒRIA D’AMOR

Era primavera. Estava asseguda a la vora d’un llac, mirant els ànecs joguinejar amb l’aigua. L’aire m’esvalotava els cabells i em portava bells records a la memòria; el record d’un amor que va poder ser i mai fou. Amb la mirada perduda en la llunyania, pensava: “L’amor no s’ha fet per a mi”. Mentre em submergia en els meus pensaments no em vaig adonar que al meu costat hi havia un home. Llegia un llibre i de tant m’observava. Al cap d’una estona se’m va apropar. No em a preguntar el nom, solament em va mirar fixament als ulls i vaig sentir que la meva ànima es despullava davant aquella mirada captivadora; em va agafar la mà i em va dir: “No em diguis res, només deixa’m estar una estona amb tu”. No calia dir res. El meu cor s’accelerava dins el pit; jo creia que l’amor a primera vista no existia, però era allà, trucant a la meva porta. I aquesta vegada no el deixaria escapar. Ens vam fondre en un petó... un petó que ens va unir per sempre. Això és amor!

JAQUELINE SANDOVAL GRIJALBA (BÀSIC 3)

CNL L’HEURA

Pàgina 6

SALVEM ELS PINGÜINS

Hi havia una vegada un lloc al pol nord on vivia la comunitat de pingüins més gran del món que es trobava en perill pel canvi climàtic. El gel començava a desfer-se a un ritme molt ràpid. Hi havia un pingüí que era molt vell i savi que és deia Estanislau, va reunir a tots els pingüins i els va dir que si no donaven una solució ràpida a tots els problemes que tenien, tots ells moririen i el pol nord desapareixeria. El pingüí Estanislau va dir que calia posar-se a treballar sense perdre el temps. Havia decidit que proposaria al pingüí més jove de tota la comunitat de pingüins viatjar a Catalunya, a un poble que es deia Palafolls, on vivia una nena que es deia Alba, perquè aquella nena tenia la clau per salvar els pingüins. El pingüí Estanislau va escriure una carta amb totes les solucions possibles perquè el gel del pol nord no es desglacés i li va donar al pingüí Sebastià que era el més fort i més valent de tota la comunitat. Ell seria l’encarregat de donar la carta a l’Alba. El Sebastià va començar a fer el llarg viatge, va caminar per totes les muntanyes que es trobaven nevades, pels rius i llacs. Ell sempre buscava llocs que estiguessin gelats, caminava molt de pressa i no es cansava gaire. Quan no hi havia gel, aprofitava els camions frigorífics que anaven a Catalunya per viatjar-hi dintre. Aprofitava qualsevol ensurt del conductor per ficar-s’hi. El pingüí Sebastià va haver d’ enfrontar-se a molts perills però al final ho va aconseguir. Va arribar a Palafolls sa i estalvi. Va buscar l’adreça on vivia l´Alba i va trucar la porta. Sortí el seu pare i el Sebastià li va dir que havia de parlar amb l´ ella, i que havia donarli una carta del Pingüí Estanislau, el pingüí més savi de tota la comunitat. Li va dir que l´ Alba havia nascut el dia 23 de novembre, a les 7.23 del matí, just quan el sol la terra i la lluna estaven alineats, i per això tenia el poder de transmetre i convèncer a tothom. El Sebastià estava molt cansat i el pare de l’Alba va anar a la benzinera més propera, li va comprar gel, li van posar a la banyera perquè pogués estar més a gust i li van preparar peix per menjar.

CNL L’HEURA

Pàgina 7

Ells van continuar parlant, el Sebastià sabia que l’Alba era molt intel·ligent, que es preocupava per tothom i que li agradaven molt els pingüins. Ja de ben petita li agradaven els contes de pingüins. Van continuar parlant i el Sebastià va dir al pare de l’Alba que el dia següent havien de viatjar a l’ONU on l’Alba llegiria la carta d’Estanislau amb les solucions per al salvament dels pingüins del pol nord, perquè ells visquessin com sempre ho havien fet, en l´ ecosistema que sempre havien tingut.

El Sebastià i l’Alba van viatjar a l’ONU i els van rebre urgentment. Llavors l’Alba amb una veu molt bonica i convincent, va parlar a tots els representants del món a l’ONU del gran problema que tenien els pingüins i quina era la solució. Tots ho van entendre i van posar-se a treballar per arreglar-ho. Gràcies a l’Alba i al pingüí Estanislau, els pingüins van salvar-se i van poder viure com sempre ho havien fet, envoltats de gel. Al final els pingüins agraïts a l’Alba la van convidar a ella i a tota la seva família ha fer un viatge al pol nord.

AGUSTINA GOMEZ CALVILLO (ELEMENTAL 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 8

EL GAT QUE VOLIA SER UN TIGRE

Hi havia una vegada un gatet que no podia caçar ratolins, perquè no tenia ungles i s’ho veia molt negre per no passar gana; va arribar l’estiu i el gat va créixer, però les ungles no li sortien de cap manera. I el pobre gat va mirar per la finestra i va veure una muntanya molt lluny de casa seva. Un bon dia, es va apropar un ocell a la finestra de la casa del gat i llavors el gat va caçar el pobre ocell. -

No se’m mengi, si us plau – va dir l’ocell.

Tinc molta gana i et menjaré – va dir el gat.

No, si us plau, no sóc pas un ocell, jo sóc una fada del bosc que un bruixot em va convertir en un ocell, per una broma que li vaig gastar.

A sí i jo m’ho crec... -va dir el gat.

Sí, per què t’he de mentir jo?

No ho sé, hi ha tants animals que menteixen.

Ja, però jo no.

Doncs, si de veritat ets una fada, jo et puc demanar qualsevol cosa i tu me l’has de donar.

Sí, això és veritat, però des que el bruixot em va convertir en un ocell, em va treure aquest poder, però jo conec un drac que viu a dalt de la muntanya...

Si vols i si això és veritat, tu m’has d’acompanyar fins aquesta cova. Si no et menjaré ben menjada.

Bé, si et poses d’aquesta manera, jo t’acompanyaré a la cova d’aquest drac.

Així que la fada va acompanyar durant tres dies i dues nits el gat muntanya amunt fins arribar a la cova del drac. CNL L’HEURA

Pàgina 9

Mira, aquella cova que hi ha allà és la cova del Drac Bruixot.

Ah! - va dir el gat- fa una mica de por. Hi entraré.

Senyor gat – va dir la fada –, si no entra en aquesta cova, no podrà demanar el seu desig.

Llavors el gat es va omplir de valor i cova cap a dins. La cova per dins era molt fosca. Va entrar fins ben endins fins que de cop i volta el drac es va despertar. -

Ai, quina por !– va dir el gat.

Sí? Qui és que ve a despertar-me a aquestes hores?

Hola. Jo... sóc... un gat, que no sé com explicar-me.

Ja veig que ets un gat comú, però què vols?

Jo voldria... ser un altre animal, per exemple un tigre, per no passar tanta gana i per canviar d’ambient.

Llavors has d’anar a una altra cova, buscar un tresor i demanar el teu desig.

És molt lluny aquesta cova que m’estàs dient?

No hi ha dos dies des d’aquesta cova.

Gràcies, senyor drac.

Així que el gat va sortir a buscar l’altra cova, i la va trobar, va trobar el tresor i en un tres i no res el gat es va convertir en un tigre i va viure molt feliç, durant molts anys i mai més va passar gana. I aquest conte ja s’ha acabat. Pot ser mentida, pot ser veritat, depèn de com t’ho miris.

CARMEN HORMEÑO SÁNCHEZ (ELEMENTAL 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 10

EL RETORN DE L’ÓSSA LILI

Fa molts anys, en un bosc lluny de la ciutat vivia l'óssa Lola amb el seu marit, l'ós Pepe. Eren dos óssos grans que al llarg de les seves vides no havien pogut tenir fills. La germana petita de l'óssa Lola havia tingut dos ossets i un matí aprofitant que els petits dormien va sortir al bosc a la recerca de menjar. Ella es va enfilar a un vell arbre, però va caure a terra i es va fer greus ferides que li van provocar la mort. L'óssa Lola i l’ós Pepe es van fer càrrec de la criança dels seus nebots, els petits Lili i Paco que comptaven amb menys d'un any d'edat. Al matí, en Pepe sortia de la cova a la recerca de menjar i a les tardes sortia tota la família a caminar pel bosc per ensenyar-los els mètodes bàsics de supervivència. Una tarda que van sortir com de costum a caminar pel bosc, els ossets corrien i jugaven, quan l'osseta Lili va veure unes papallones que li van cridar l'atenció pels colors vius que tenien i la forma com volaven de flor en flor. Els oncles i el seu germà van continuar caminant sense adonar-se que l'óssa Lili s’havia quedat mirant les papallones. En arribar a la cova es van adonar que l'óssa Lili no hi era. Era molt tard i tots es van preocupar molt perquè les nits al bosc són fosques i perilloses, sobretot per a una óssa tan petita i inexperta. La Lili, en veure’s sola al bosc, va buscar refugi en una petita cova que estava abandonada i al matí següent va decidir sortir a buscar menjar i el camí cap a la cova dels seus oncles. Tot i que va caminar molt, no va trobar el camí de tornada a casa. Mentre, l’ óssa Lola, l'oncle Pepe i l'osset Paco van caminar pel bosc a la recerca de l'óssa Lili, però no hi va haver sort. L'endemà, l'óssa Lili va decidir anar pel camí contrari per tornar a casa seva, i hi va arribar per sorpresa, mentre tots estaven preocupats i gairebé resignats per la seva desaparició. Va ser un dia feliç i inoblidable per a tots els membres de la família.

LOLIMAR RODRÍGUEZ AÑEZ (ELEMENTAL 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 11

LA HISTÒRIA D’UNA NOIA IMMIGRANT - PREMI DE NIVELL ELEMENTAL

Vet aquí que una vegada la vida quotidiana d’una noia al seu país li anava molt bé, tenia una professió, treballava i estudiava. Fins que un dia les coses al seu país van començar a anar malament, de la nit al dia la seva vida va fer un gir de 360º. No tenia diners i els seus pares estaven malament econòmicament. Pitjor no li podien anar les coses. Va haver de començar de nou, de zero, no tenia cap altra opció. Va deixar d’estudiar i va començar a treballar al mercat, que al seu país és ambulant, i és clar la seva família se sentia orgullosa d’ella, però ella se sentia derrotada professionalment i personalment. Un dia li va tocar immigrar a Espanya i deixar tots els seus somnis i la seva vida enrere de nou perquè sabia que havia de començar de zero novament, però amb la diferència que aquesta vegada ho havia de fer sola, sense el suport de la seva família, i que tenia també una missió: ajudar-se a si mateixa i als seus. Les catorze hores de viatge van ser eternes i tristes. Quan va arribar es va trobar amb una mà al davant i una altra al darrere, no sabia què fer, ni on anar, estava desorientada totalment. Però quan un es traça metes i a més es veu amb la necessitat d’ajudar i progressar aconsegueix tot el que es proposa. Va trobar un lloc on viure i una feina, encara que li va costar moltíssim . Què els he d’ explicar a la gent que ja sap el que és? Costa moltes llàgrimes, tristesa, impotència, desesperació, etc. El millor que li va poder passar, però, va ser conèixer un noi en una discoteca, un amor sobtat per a tota la vida. Van començar a sortir i resulta que ja es coneixien d’abans pel xat i que a més eren parella cibernètica. Ell era andalús i ella peruana, però cap dels dos sabia qui era l’altre en realitat, perquè ell creia que ella estava a Perú i ella creia que ell estava a Andalusia, i a més la discoteca on es van conèixer era a Barcelona. I encara més, la noia no li havia comentat mai que havia decidit venir a Espanya. Ella pensava que això d’Internet era mentida, un joc d’adolescents. I vet aquí la seva història d’amor, van estar així durant un temps. Però després a ell li va tocar deixar-ho tot per amor: família, amics, feina... i va venir a viure a Barcelona per sempre amb ella. Ja fa cinc anys que són feliçment casats i a més tenen un nen preciós. CNL L’HEURA

Pàgina 12

La reflexió és que encara que les coses es vegin molt fosques i difícils sempre hi ha una llum, una esperança. La felicitat cal que la cerquem nosaltres mateixos.

YAQUELIN ARTETA (ELEMENTAL 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 13

L’ERUGUETA

Havia una vegada una petita eruga que vivia sota terra junt a una petita casa. Cada matí sortia per sentir el calor del sol i menjar petites fulles que trobava. Moltes vegades escoltava uns sorolls incomprensibles que amb el temps va començar a entendre. A les seves sortides acostumava ha trovar-se amb el cadell que caminava amb dues potes. Era més gran que ella però més petita que els altres, que també anaven amb dues potes. El cadell, repetia cada dia: “Mira mare, una bestiola i ella li deia ¡¡No ho toquis, es un cuc brut i lleig!! Cada dia escoltava el mateix i el cadell, a vegades volia trepitjar-la. L’erugueta notava que no podia fer-se amiga del cadell i un dia va preguntar a la seva mare una mica trista: ¿Per què vol fer-me mal el cadell? ¿Per què la seva mare diu que sóc lletja? Mamà eruga, que era molt sàvia, va contestar: Tu no ets lletja, ets diferent que ells. Tampoc ets bruta, és que vius a la terra i quan surts fora la remous perquè hi entri l’aire, la llum del sol i l’aigua. Tu fas que la terra sigui bona perquè neixin els fruits, que ells cultiven per menjar, i les flors que guarneixen les seves cases i que es regalen per dir-se quant s’estimen. Mentre les erugues vivim ajudem a que la vida dels altres sigui millor. No importa el que semblem, importa el que fem i cadascú té el seu lloc en el món perquè aquest funcioni. L’eruga va entendre que el seu lloc era important però diferent al del cadell i va continuar sortint cada dia a gaudir del sol i del seu menjar.

ROSA MARGARITA CHAMBA MORENO (ELEMENTAL 3)

CNL L’HEURA

Pàgina 14

LA FORTALESA DE L’AMOR Fa molt de temps quan els regnes s'enfrontaven per conquistar països, hi havia una princesa que no coneixia món, mai havia sortit del castell, però un dia, es va escapar, va cavalcar fins no veure el que havia estat la seva presó… Però, mentre més s'endinsava en el fosc bosc, més espantada estava. De sobte, va sentir un soroll i abans d'adonar-se’n estava envoltada de soldats del regne veí, el qual sempre estava enfrontat amb el seu. Els soldats la van reconèixer per la seva roba i llavors es van alegrar pel que podia significar aquella troballa. En entrar al castell dels seus enemics, la princesa no va poder fugir de la mirada d'un noi, aquella mirada era tan intensa que semblava que només hi eren ells dos i res ni ningú podia evitar-ho, però llavors els soldats la van empènyer i va ensopegar, el noi va sortir corrents per ajudar-la a aixecarse i el contacte entre els dos encara va ser més intens. El rei en adonar-se d'aquell fet es va enfuriar i amb un crit aclaparant va ordenar al seu fill que se separés immediatament de la filla del seu enemic. La princesa va mirar el noi i llavors es va adonar que aquell era el príncep del regne enemic i es va separar tot el que va poder d’ell, espantada pel que el seu cor havia sentit i per la impossibilitat d'aquell amor. El rei va ordenar enviar un missatge al seu enemic: “Tenim en el nostre poder la seva filla, se li retornarà a canvi de les seves terres”. La princesa va ser portada a una cel·la i allí va passar moltes nits, enyorant el que mai va pensar que podria enyorar: la seva llar. Un dia el príncep va anar a visitar-la, els seus ulls es van il·luminar en mirar-se, no podien lluitar contra aquell amor, era més fort que l'odi entre els dos regnes. El príncep li va donar roba i li va dir que la trauria d'allí, ja que el pare de la princesa mai signaria el tracte, i ell no podia consentir que ella passés la resta de la seva vida o que morís allí. El príncep la va salvar i quan el castell de la princesa estava bastant a prop es va acomiadar d’ella i li va prometre tornar-se a veure si ella acceptava. Ella va acceptar immediatament i van parlar d'un lloc en el qual el príncep solia jugar de petit i que ningú coneixia, allí quedarien a les nits… En tornar al castell el pare de la princesa no podia creure el que els seus ulls veien, la seva filla havia tornat sana i salva. El rei demanava perdó a la seva filla per no haver signat el tracte, ella ho va entendre. Durant mesos els nois es veien en el seu amagatall sense que ningú sospités res. L'amor que sentien cada vegada es feia més i més fort i llavors van decidir casar-se i pensaven que quan els seus pares ho sabessin ja seria massa tard i ningú podria interposar-s’hi. Es van casar en una petita església i van passar la nit de noces en el seu amagatall. Va ser meravellós, els seus cors estarien units per sempre. Però quedava el pas més difícil, comunicar-ho als seus pares. Les reaccions dels reis van ser les mateixes, ira i incomprensió a la traïció dels seus propis fills. Els prínceps van ser castigats i tancats en cel·les perquè mai tornessin a poder sortir dels seus respectius castells. Però, el que no explicaven era que al cap d'uns mesos la panxa de la princesa havia crescut, el seu amor havia estat consumat i havia donat fruit; estava CNL L’HEURA

Pàgina 15

embarassada. Els reis en saber la notícia es van enfurismar però al mateix temps van comprendre que aquest nen que encara no havia vingut al món significava la unió de dos regnes, l'amor havia estat més fort que les batalles hagudes durant tants anys. Els reis van acceptar l'amor que els seus fills sentien i van comprendre que aquest nen seria el nou rei del nou regne.

MAITE GONZÁLEZ REQUENO (ELEMENTAL 3)

CNL L’HEURA

Pàgina 16

EL PERE

La meva història comença l’any 1923, quan a Espanya hi havia molts comtes, marquesos i barons. A la Barcelona d’aquell temps hi havia una gran desigualtat. Molta gent treballava de sol a sol al port per un duro, carregant i descarregant. El Pere tenia 18 anys i era un dels treballadors del port i, a més a més, lluitava contra les injustícies que hi havia. Un dia es va barallar amb el seu patró i el noi li va donar un cop tan fort que el va tirar a terra. Es va adonar que no podia tornar a casa seva i se’n va anar a les coves de la muntanya de Montjuïc. Allà va conèixer molta gent que lluitava per assolir un estat d’igualtat que, en aquell moment, estava molt lluny d’aconseguir-se. I allà va enamorar-se d’una dona que tenia la mateixa edat que ell. Va quedar-se a viure amb ella per així poder lluitar junts.

ANDREA ALVARADO CABALLERO (ELEMENTAL)

CNL L’HEURA

Pàgina 17

LA BÈTULA

Estic enamorada d’una noia més gran que jo. Té els ulls tan blaus com el mar, els cabells castanys llargs, una boca vermella enorme per on circulen cada dia milions de persones i un nas amb dues finestres. Té el cos ben format, amb dos pits que s’assemblen molt a les muntanyes del Tibidabo i Montjuïc. Les cames són llargues; s’hi podria construir un castell de sorra des dels engonals fins als peus. Sempre està contenta i té molts amics al voltant. La pluja no li agrada, però quan plou, es converteix en les llàgrimes de la seva amiga Montserrat, una noia morena de pell que no pot sortir del lloc on viu però a qui visiten molts amics. El meu consol és que la tinc per veïna. Tots l’admiren, la Barcino.

DOLORS ALVARADO CABALLERO (ELEMENTAL)

CNL L’HEURA

Pàgina 18

EL DESTÍ

Hi ha coses a la vida que no es trien. La família, per exemple. Els colors dels cabells, els dies de pluja, els sentiments, a qui odiarem, per qui mostrarem simplement indiferència o de qui ens enamorarem. No hi podem fer res. No podem escollir la persona ni el moment. No podem triar quin dia de la setmana coneixerem algú especial o l’instant en què ens adonarem que no podem viure sense pensar en l’altre. Tampoc podem fer desaparèixer aquella olor que ens recorda alguna cosa especial ni esborrar del nostre rostre aquell somriure quan rebem un missatge inesperat. No podem fer veure que no ens passa res. No podem evitar cantar més fort o sentir ganes de menjar-nos el món. A vegades, ni tan sols podem parlar. Se’ns fa un nus a l’estómac o simplement no tenim ànims per fer res. Hi ha dies que, depèn com, no sortiríem del llit i ens passaríem el dia asseguts, i altres que ens agradaria no anar a dormir mai per poder passar un segon més al costat d’aquella persona. Sense fer res especial. Senzillament gaudir de la seva presència, de la màgia del moment en què et mira i penses que mai més et sentiràs sola. Un simple segon que et canvia la vida de dalt a baix i et mostra que, tot i que a la vida hi ha coses que no es trien, potser aquestes són les millors. Les que apareixen un bon dia per sorpresa, extraordinàries i úniques per si mateixes. Les millors coses a la vida són aquelles que arriben sense poder evitar-ho, et canvien, et transformen, et fan sentir millor o pitjor, però et fan reaccionar. L’amor és una d’aquestes coses i, com la família o l’amic especial, ens arriba sense que ho demanem i mai ens deixa indiferents.

ERIKA MORENO (ELEMENTAL)

CNL L’HEURA

Pàgina 19

EL SOROLL

Vaig trigar molt de temps a digerir-ho... La vida i la mort es divideixen per un fil molt prim. Allò seria el que m’ajudaria a créixer de pressa, amb aquell cop al clatell la meva intransigència, la meva impetuositat, se n’havien anat per terra. Encara sento a la pell el soroll. Encara em ve a la boca el gust salat i dolç a la vegada. Encara tinc les orelles tancades i el meu cervell recorda només frases tallades -que deien però que no deien- i el soroll desconsolat de l’angoixa de no saber per què es plora. Quan vaig arribar en aquell passadís, quan el soroll es va acabar, quan jo creia que aviat tot tornaria a ser el mateix... La veu i un altre cop el soroll. Aquesta vegada suau però inquisidor. “Per què l’has portat, que no veus que no hi ha res a fer...”. Després el soroll es va tornar silenci molta estona... El meu cos es va fondre amb el seu com si encara no s’hagués tallat el cordó, i va tornar el soroll. Aquesta vegada desconsoladament dolorós i després... el silenci, la pau i l’agraïment a no sé què ni qui per poder acomiadar-me i ser-hi.

DOLORES FILGUEIRAS (ELEMENTAL)

CNL L’HEURA

Pàgina 20

ALLÒ QUE ÉS BARAT SURT CAR

Sempre m’ha agradat la dansa, així, un any que jo em trobava malament a la feina (com sempre) i estava reprimida més depressiva i tots els adjectius acabats en –ida, i més concretament, un diumenge a la tarda a les festes del barri del Born, em vaig enterar que venia a actuar una ballarina japonesa (entrada gratuïta), i hi vaig anar amb el cotxe, a la funció, vaig berenar en un mercat del barri, després de l’actuació vaig sopar en un lloc exòtic (asiàtic) i vaig a deixar el cotxe al garatge del Pg. del Born (sempre l’hi deixava), els fiadors del cotxe no anavan bé, i mai els posava (consell del mecànic). Al sortir del garatge, en el seient del copilot vaig deixar la bossa amb tot (DNI, SS, carnet de conduir, papers del cotxe, mòbil, claus), i un home em va distreure al meu costat dient una mentida, mentre, a la cadira del copilot va agafar un altre home la meva bossa. Jo, nerviosa, vaig seguir amb el cotxe als “dolents” pel barri del Born, pels carrers prohibits, vaig arribar fins a les Rambles i vaig creuar el carrer a l’ample, em vaig tornar boja, m’era igual tot, solament volia la meva bossa i m’ havia quedat sola amb el cotxe i les claus, vaig anar a posar una denúncia a Sta. Coloma perquè la comissaria de les Rambles estava plena, i havia hagut d’esperar hores, m’havia de fer una altra vegada tots els papers del cotxe pagant fins i tot la ITV, i tot això, em va passar per voler veure dansa japonesa gratuïta. Per això dic que allò que és barat surt car, més clar, l’aigua.

MARÍA CASARES ORDIALES (ELEMENTAL)

CNL L’HEURA

Pàgina 21

LA CAIXA DELS RECORDS

Hi ha una vida invisible al nostre costat, que quan ens toca per dir-nos “ EH! SÓC AQUÍ”, sortim fugint. Segurament, penso jo, sigui pel desconegut o a nosaltres mateixos. Avui, quan tornava a casa, he vist un camió de mudances aparcat enfront de casa i tota la vorera era plena de caixes de colors, m’ ha fet gràcia!, i he pensat què és això i m’he anat apropant amb molta cura, llavors he escoltat la veu d’un home, era una veu molt andalusa i graciosa (sí, d’aquelles que es mengen la meitat de les paraules) que li deia al seu company:“ei, pixa, on són les caixes blaves?, i una veu molt educada, li ha respost: al fons del camió, semblava un locutor de ràdio. Jo volia veure aquests dos personatges, em va semblar molt estrany. Però just m’ apropava i girava el cap per veure’ls, m’han sortit de cop i volta una dona i els seus dos acompanyants, m’han donat un espant terrible, el cor m’anava a cent per hora, ella era una dona raríssima, alta, molt alta, de cabells curts, negres i ondulats, semblava que hagués posat els dits a l’endoll, però en canvi tenia una cara molt dolça i “ells”eren bessons però no tenien res a veure l’un amb l’altre. De cop, la dona ha baixat del camió i se m’ha acostat, he tingut la sensació que estava minvant, m’he vist petit, semblava un nen, jo no donava crèdit. La dona, amb veu molt agradable em diu, ¿que series tan amable de ajudar-nos a pujar aquestes caixes?, jo vaig agafar una caixa de color vermell que semblava que m’estava esperant i la vaig pujar cap amunt, era una situació raríssima, estava tan alterat, “que vaig tornar a baixar corrents” (suposo que tenia curiositat). Però quan baixava em vaig adonar que a cada porta de cada pis hi havia una caixa de color diferent, vaig baixar corrents al carrer, però allà no hi havia ningú, no hi eren ni el camió, ni la dona, ni els seus simpàtics acompanyants, ja no hi havien caixes al carrer, vaig mirar amunt i avall del carrer però no hi havia rastre d’ aquella gent. Vaig tornar a pujar, aquesta vegada a poc a poc, i tal com anava pujant m’ anava fent gran, jo mirava les portes i no entenia res. Què feien aquelles caixes allà? Vaig continuar mirant, però no va sortir ningú, però allà eren les caixes una a cada porta i cada una d’un color diferent. Quan vaig arribar a la meva porta, allí era la caixa CNL L’HEURA

Pàgina 22

vermella que jo havia pujat, la vaig mirar, i em vaig adonar que portava una nota que deia: “Per a tu”, vaig obrir la nota que deia, “hola amic, aquesta caixa porta una vida plena de records i emocions, si l’obres et trobaràs amb tu mateix. Però jo mai l’he obert.” Han hagut de passar 50 anys d’ aquell dia, per trobar-me.

VICTORIA DIEGO (ELEMENTAL)

CNL L’HEURA

Pàgina 23

UNA INFÀNCIA FELIÇ

Podria dir que la meva infància va ser trista. Vivíem en una barraca sense electricitat ni aigua corrent. Teníem goteres i quan plovia havíem de posar cassoles i paelles per tota la casa per no mullar-nos. Érem pobres, i fins i tot la roba que ens posàvem era de segona mà, però no puc dir que no era feliç. Els meus records són bonics. Anàvem a la font per agafar aigua amb la mare com si fos una mena de joc. També anàvem a rentar la roba al safareig municipal i això era com anar d’excursió. Jugàvem al carrer tirats a terra i la meva germana i jo jugàvem dins de casa amb uns patins de ferro amb rodes de fusta i corretges de cuir que algú ens va donar. A la barraca no hi havia parets per separar les habitacions ni cuina ni menjador. Tot era a la mateixa estança i per això podíem córrer per casa. No teníem televisor ni videojocs i l’única nina que teníem ens la va fer la mare amb un tros de roba vella amb una mica de llana per fer els cabells i uns botons que feien d’ulls. I jo era feliç. Podria dir que la meva infància va ser trista, però no ho diré perquè no ho va ser.

ÀNGELA CASTRO BLASCO (INTERMEDI 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 24

L’ENCÍS TRENCAT - ACCÈSSIT DE NIVEL INTERMEDI Estàvem fets l’un per l’altre. Érem com dues ànimes bessones. Sovint intentàvem estar junts. Gaudíem de les petites coses de la vida, anàvem d’excursió a la muntanya, passejàvem per la ciutat, vèiem la televisió o escoltàvem música. Durant l’estiu a mig matí paràvem en alguna terrassa de la rambla, jo em demanava una cervesa i per al meu amic una ampolla d’aigua. El cambrer, que ja ens coneixíem prou bé, ens feia sempre la mateixa broma : li poso una altra cervesa al teu company? Jo li contestava: “No, ell només beu aigua, gràcies”. Ens assèiem al costat de l’arbre, ell al sol i jo a l’ombra. A vegades, jo treia un llibre de la meva bossa de mà i em posava a llegir-lo, al cap i a la fi, la major part del temps, el passàvem en silenci. Ell, per altra banda, observava la gent del seu voltant, semblava que no deixés pas escapar a ningú de l’abast de la seva mirada. Els seus ulls tan vius, expressius i penetrants, només buscaven una cara coneguda, algú que fos amable amb ell... Quan ens n’anàvem a casa meva, ell aprofitant que el meu marit no hi era, s’ajeia al sofà i és quedava adormit en un no-res. Només de sentir la seva respiració ja em sentia segura. Aleshores jo li feia petons, li acariciava el cos i li xiuxiuejava una cançó a cau d’orella. Sabia que ell m’estimava tant com jo a ell i que per això em cuidaria per sempre. Però un dia, de cop i volta, em vaig assabentar, que el meu amic patia un càncer de pulmó. Em vaig enfonsar, tot el meu petit món s’esfondrava. Vaig estar amb ell fins al seu últim alè. Tot i que vaig tindre la sensació que no m’havia pas acomiadat tal com és degut. Així, encara que feia anys que ell ja havia marxat a un destí millor, li vaig escriure una nota i la vaig deixar a la bústia, a casa seva: “Amic meu, Com m’agradaria estar amb tu, a voltes la vida té aquestes coses i Déu es veu que ens l’ha jugada!Només espero, que siguis on siguis, mai oblidis el nostre amor. Recorda que sempre et portaré al meu cor i en el meu esperit. Saps Rocco, ara tinc una gata i una cotorra, però no es el mateix. Una moixaina”

La teva estimada mestressa

PILAR TRIVIÑO (INTERMEDI 1) CNL L’HEURA

Pàgina 25

10 MINUTS - PREMI DE NIVELL INTERMEDI

Estan a punt d’entrar a la història... tripulada per la comandant M. Àngels i el copilot Jordi, la nau espacial Herbona està a punt d’enlairar-se des de Sant Jeroni de la Murtra amb la missió de descobrir indicis de vida més enllà del nostre sistema vital, una fita que marcarà un gran pas per a la humanitat.

- Si us plau, guardin silenci. Cordeu-vos els cinturons, comença el compte enrere... Set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un. - Santa Coloma, tenim un problema. - Aquí torre de control, M. Àngels, què passa? - S’ha encès el llum de seguretat. - Aquí control, comprovant paràmetres... Es detecta un error en la cobertura en el moment d’enlairament. Nova hora de llançament d’aquí a 10 minuts. M. Àngels teniu 10 minuts per relaxar-vos.

- Bé, Jordi, tenim 10 minuts, tota una vida. - Nerviosa, M. Àngels? - La veritat és que sí, però ja fa molt de temps que vaig prendre la decisió. - Tens por del que puguis trobar a fora? - Sí, però necessito veure mons, altres vides, una altra gent, respirar. - Ja, però, i els teus, segur que ho comprendran? I si t’equivoques i només hi trobes buit i foscor? Pensa que segurament parlen un altre idioma, tenen una altra manera de viure, ja no tens vint anys. - Jordi, aquesta és la meva última nau, per a una dona és més difícil deixar-ho tot... Bé, Jordi, els 10 minuts són per als dos. - Doncs jo mai no m’hauria imaginat aquesta situació, penso que per més lluny que es vagi un no pot fugir de si mateix, la veritat és que de jove sempre havia somiat en altres mons, però a mida que van passant els anys els mons van desapareixent. M. Àngels, recorda que jo sempre vaig dir-te que t’acompanyaria fins a la fi del món.

CNL L’HEURA

Pàgina 26

- Aquí torre, en breus moments s’iniciarà l’enlairament. Comença el compte enrere... - Set il·lusions, sis ganes de viure, cinc minuts, quatre gats, tres desigs, dues vides, un cor, zero paraules...

- Agafant alçada, trenta mil peus, distància cinquanta anys llum, sortint de l’òrbita terrestre. M. Àngels, es veu la Sagrada Família. M. Àngels, M. Àngels, M. Àngels... Nau Herbona demana permís per a aterratge d’emergència a la lluna de València. Aterratge a tres, dos, un... Obrin comportes...

L’empresa SER de conciliació familiar us agraeix la confiança dipositada en nosaltres per haver escollit la cabina de reconciliació. Recordeu que la finalitat és arribar a la lluna de mel, si no ho heu aconseguit recordeu que a l’univers, com a la vida, hi ha forats negres plens de foscor, però alhora plens d’energia... aprofiteu-la.

M. ÀNGELS BEL (INTERMEDI 3)

CNL L’HEURA

Pàgina 27

ELS TRES PORQUETS Hi havia una vegada tres porquets que eren germans, vivien en un petit poble al costat de la serralada de Marina, però un llop feroç no els deixava tranquils perquè se’ls volia menjar a tots tres. Els porquets estaven molt angoixats, es van reunir per trobar una solució i després de rumiar una bona estona, van decidir fer-se una casa cadascú per defensar-se del llop. El més petit havia treballat feia uns anys al món de la construcció, però ara la feina estava de capa caiguda i estava a l’atur, així que no tenia gaires diners , per això va decidir agafar unes quantes fustes d’una foguera de Sant Joan, les va posar apilades i va fer-se la casa en un moment. El mitjà treballava a la sanitat, però les últimes retallades en aquest sector havien començat a sentir-se, tant a la feina com en el sou, no disposava de gaires mitjans, però va tenir una gran idea, va emportar-se uns cartrons del magatzem de l’hospital i uns enormes rotllos d’esparadraps i va construir casa seva. El gran, més assenyat i espavilat que els seus germans, era amic d´en José Javier Vázquez, havia anat diverses vegades de col·laborador al seu programa i havia guanyat una bona pila de diners, així que va contractar el Bofill perquè li fes una casa de disseny. El llop va anar a casa del porquet petit: “Porquet, obre’m la porta!”. Però ell no va fer-li cas, llavors el llop va dir: “ Bufaré, bufaré i la casa destrossaré”. La casa de seguida va caure a terra i el porquet va sortir volant cap a casa del seu germà mitjà. El llop els va empaitar i va fer el mateix amb la casa del germà. Llavors tots dos van arrencar a córrer cap a casa del germà gran. El llop va anar cap allà, va picar a la porta i va dir: “Porquets, obriu-me la porta. Bufaré, bufaré i la casa destrossaré”. El llop va començar a bufar ben fort, cada vegada més i més fort, però la casa ni es movia. Amb tanta bufera li va agafar un atac d’asma i va fer una aturada respiratòria, els porquets van haver de trucar al 061 per poder-lo reanimar. El llop estava tan agraït als porquets per haver-li salvat la vida que es va oferir per quedar-se de minyona a casa del porquet tota la vida, ja que una casa tan gran portava molta feina.

ANA MARTÍN VALENCIA (INTERMEDI 3) CNL L’HEURA

Pàgina 28

QUAN VAIG ARRIBAR A SANTA COLOMA

Encara recordo quan vaig arribar a Santa Coloma. Tot i que sembla que va ser ahir, ja fa sis anys que hi sóc. Aquell mateix dia es celebrava Sant Jordi. Va ser un 23 d’abril molt especial per a la meva vida. Jo, com que sóc d’un poble de Jaén, mai havia viscut una celebració d’aquest dia com es fa aquí, però sens dubte em va semblar meravellosa. La ciutat era plena de parades de llibres, flors de colors... La gent passejava tranquil·lament pels carrers, un munt de nens jugava a la plaça de la Vila i al cel hi havia un sol d’una gran bellesa. Recordo com portava les meves caixes i meletes plenes de roba, llibres, fotografies, records i moltes il·lusions vers la nova vida que m’esperava en aquella ciutat. Aquella, on mai havia imaginat viure i que només coneixia pel que m’havia explicat, dies enrere, el meu marit. Quan vaig acabar de pujar al pis totes les meves pertinences em vaig dutxar i vaig sortir al carrer per gaudir de la festa. Ara, sis anys després, em preparo amb il·lusió per a la següent festa de Sant Jordi. Fa dies que estic mirant els llibres que em compraré o, millor,els que em regalaran. A més, penso com ho celebraré. Encara no ho sé, però segur que, com sempre, gaudiré molt. D’això, n’estic segura.

ANA JOSÉ TORRES ALCALÁ (INTERMEDI)

CNL L’HEURA

Pàgina 29

EXPOSICIÓ DE QUIM MONZÓ

Fa un any vaig anar a l’exposició de l’escriptor Quim Monzó, que era al centre Arts Santa Mònica, al número set de la Rambla de Barcelona. Tot seguit, passo a fer un petit resum de l’exposició. Vaig veure una exposició molt completa de l’autor. Primer es començava per un passadís on es feia un recorregut cronològic i temàtic: la contracultura, els anys vuitanta… A l’època dels anys setanta vam trobar: referents culturals, cròniques de la guerra del Vietnam, humor polític, disseny gràfic, revistes underground, còmics, viatges i erotisme. Després , a la dècada dels vuitanta, se’n va anar a Nova York, era més modern. El món de l’art, la gènesi de ‘’Benzina’’, els bars de nit, el lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, la caiguda de Ceaucescu. Per tot el passadís es barrejaven fotografies i materials múltiples sobre la vida, l’obra i l’univers de l’autor. Vaig trobar un gran espai circular amb diferents compartiments, cadascun dels quals oferia un tast de les qüestions que han marcat la seva trajectòria: el sexe, la política, l’ordre, la malaltia, la família , l’amor i la informació. S’hi troba des d’un àlbum i una vitrina amb objectes familiars fins a escenes de films pornogràfics relacionats amb la novel·la ‘’La magnitud de la tragèdia’’ (1989) o un quadre que parodia la buidor dels discursos polítics. Més endavant, el que més em va agradar fou el bar que em va semblar el millor de l’exposició. Hi havia una representació molt diversa de l’autor: una vitrina amb les copes de còctel, expositor de postals (se’n podia agafar una de gratis) i el lavabo que sempre era ocupat. A la barra del bar hi havia una vitrina on s’exposaven, entre altres curiositats, l’original mecanografiat de ‘’Benzina’’ amb les fitxes dels personatges. Mentrestant s’escoltava la cançó ‘’Caballo Viejo’’.

ENCARNA GARCIA NIETO (INTERMEDI)

CNL L’HEURA

Pàgina 30

LA SOCIETAT SECRETA

En aquesta societat en què vivim, molta gent pensa que els poders politics de cada país controlen la societat, però realment existeix una societat secreta a nivell internacional que controla tots els conflictes del món. Aquesta societat no està oberta a tothom, ni tan sols als elegits. La majoria dels ciutadans de la societat occidental creu que la societat en què vivim és democràtica amb igualtat d’oportunitats per a tothom. Però realment la societat d’avui dia no és tan diferent de la del segle XI, per exemple. Actualment tenim molts drets i això és positiu, però realment una persona que no és membre ni de grups ni de societats concretes no arriba als llocs rellevants on es prenen les decisions claus per a la nostra vida quotidiana. Ni tan sols els polítics són realment els més poderosos, solament arriben a una posició de prestigi i, moltes vegades, sense tenir grans virtuts. Però això tampoc és gaire important perquè la majoria dels politics no treballen sols, tenen gent brillant que treballa al seu servei. La majoria dels politics, sense afiliació a un partit polític i sense les relacions posteriors, amics, etc, no arribarien a res de res. Òbviament els grans interessos econòmics del món controlen tot el poder polític del món, perquè mai deixarien el seus diners en mans d’aquests caps de suro. Aquestes societats secretes són mil·lenàries des dels primers temps de la humanitat. La seva funció és clara: controlar els poders politics per fer politiques acords als seus interessos econòmics. Els conflictes del món, com per exemple la invasió d’Iraq o les revolucions a Líbia i altres països són decisions preses per les societat secretes i els lobbys econòmics més poderosos del món per controlar la seva riquesa i els interessos econòmics de forma global. Nosaltres, però, els ciutadans, pensem que els politics lluiten pel nostre benestar i per fer una societat millor, però ells tenen altres activitats més interessants per fer. Fan politiques d’acord als interessos dels poderosos perquè les empreses vinculades a les armes, el petroli i altres necessiten aquestes politiques concretes. Després, quan s’apugen els preus dels aliments, els politics diuen que no poden fer res perquè el petroli s’ha apujat de preu per la crisi, etc. CNL L’HEURA

Pàgina 31

Les excuses són sempre les mateixes, però, realment, els coneixem perfectament perquè les seves politiques no són d’acords amb el seu programa o ideals, bé, realment són d’acord amb els seus ideals, fer-se totalment rics treballant al servei dels interessos dels poderosos membres de la societat secreta.

JOSEP MARIA CARRETERO TOMÁS (INTERMEDI)

CNL L’HEURA

Pàgina 32

LA GATA PLATA

La Sara, filla d’en Jaume Bona i de la Bego Fe (o sigui, la família Bona Fe), ja feia temps que volia tenir una mascota, concretament un gat. S’ha de dir que a la Bego els gats sempre li havien agradat; en tenia a casa dels seus pares. En Jaume no volia sentir parlar de tenir cap gat a casa, però estava entre l’espasa i la paret. Va dir un dia, cansat: “No vull gats a casa”. Feia un any s’havien traslladat a un pis més gran amb una terrassa independent. La filla insistia que volia un gat o una gata, i la mare no deia res, perquè tenia passió pels felins de tota la vida. Un dia del mes de juny de l’any 2005, fent un tomb per Sta. Coloma, la Bego i la Sara van veure en un aparador d’una botiga d’animals un anunci que deia: Es regalen gats; els interessats poden veure’ls al carrer de la Plata. Quan la mare i la filla van arribar a casa li van comentar al pare la nota que havien vist. “Podríem anar a veure els gatets i agafar-ne un?”. En Jaume passava un moment molt feliç, estava content, i de cop i volta els va dir, a totes dues: “Anirem a veure’ls i ja ho decidirem”. Tots tres van anar al dia següent a l’adreça que posava a l’anunci. En Jaume va agafar la càmera de fer fotos per fotografiar el gat que els agradés. El propietari els havia dit per telèfon que les cries haurien d’estar amb la mare encara vint-i-un dies, ja que no era convenient separar-los tant aviat. La família Bona Fe, quan van arribar a la casa corresponent, van veure els animals que hi havia pertot arreu; allò semblava un zoològic, però la seva prioritat era veure els gatets, i escollir-ne un. Van arribar a la cuina i allà hi havia la mare amb els sis cadellets. La família es va fixar en una femella, molt petitona, grisa, amb el pit blanc, mitja cara blanca i el final de la cua també blanc. “Aquesta serà la nostra gateta”, van dir tots a la vegada. En Jaume va fer tres o quatre fotos per tenir el record durant el temps de permanència amb la mare. Els Bona Fe estaven encantats mirant la que seria la seva mascota per temps. Després d’una bona estona admirant-la, van haver de deixar la gateta i dir-li adéu i bon profit, perquè s’estava atipant de valent. De camí cap a casa, anava tota la família molt alegre, feliç i contenta, parlant on la posarien; en poques paraules, somiant amb la gateta. Però tenien un problema: com la cridarien, quin nom li posarien perquè els fes cas, tenint en compte que els gats no fan CNL L’HEURA

Pàgina 33

cas de res ni de ningú? En Jaume es va parar al mig del carrer i va dir a la seva filla i la seva dona: “Escolteu-me, li direm Plata; la gata es dirà Plata, en honor del carrer on ha nascut. A més a més, semblava com de plata, amb el coll blanc, i aquest gris polsegós. S’ha de dir que no tenia pedigrí. La mare i els seus antecessors eren de carrer, el que vulgarment es diu `gats de carrer´. ” La gata ja tenia nom, i que bé que sonava: la Gata Plata. “Però com que és tan petita”, va dir la Sara, “li direm Plateta”. La família, en aquelles tres setmanes, van comprar tots els estris que necessita un gat per estar confortable. De tant en tant miraven les fotos que en Jaume havia fet, desitjant que el dies passessin ràpidament per tal d’anar a buscar a la seva mascota. Va arribar el dia d’anar a buscar-la i, com si es tractés d’una cerimònia, la família sencera va anar a la casa del carrer de la Plata per acollir el somni de la Sara i de la Bego, la seva mascota esperada, amb el cabasset que transportaria la Plateta a casa seva per a tota la vida. Des de llavors és la reina de la casa dels Bona Fe, amb la seva esvelta figureta, saltant pertot arreu, amb la precisió que tenen els felins, també amb la part esquerpa que els caracteritza i dormint moltes estones del dia plàcidament. La Sara, la Bego i en Jaume estan contents, tot i que la Plata els ha fet mil i una males passades. Com la majoria de mascotes, ni més ni menys.

LORENZO VINAGRE (INTERMEDI)

CNL L’HEURA

Pàgina 34

EL CAVALLER

Passejava pels carrers guarnits amb flors i, embadalida, mirava el castell i em sentia envoltada per la música que animava la fira medieval. El fum de la carn a la brasa es confonia amb l’olor dels perfums que es venien al mercat. De paradetes, n’hi havia per a tots els gustos: de joguines de fusta, de roba antiga, d’embotits; fins i tot s’hi feia pa, i hi havia productes artesanals i naturals, com els d’abans. Tampoc ningú podia avorrir-se: hi havia activitats de tota mena, espectacles itinerants, música, humor, contes, malabars... per tot el recinte medieval. Però, de cop i volta, com si d’un conte de fades es tractés, va aparèixer un cavaller que em va treure dels meus pensaments. Lluïa les seves millors gales i portava un cavall negre llampant. Em va agafar pel braç i em va pujar al cavall. Vam sortir del mercat. Vam vorejar el castell fins a la part posterior i vam entrar-hi per una petita porta. Un cop dins tot era una festa. Hi havia gent de tota mena, blancs i negres, alts i baixos, prims i grassos. Era la festa de l’Amistat. Tothom estava content. Tots reien. Ring, ring, ring, ring... Ai! Què és aquest soroll? On sóc? El mòbil? Oh, no! El despertador: dos quarts de nou!!! He d’espavilar-me, faig tard a la feina. Però m’adono d’una cosa: no sé pas com es deia el cavaller! Amb un somriure als llavis espero trobar-me’l un altre cop aquesta nit. Conte contat, conte acabat.

MARGARITA CRUZ LOZANO (INTERMEDI)

CNL L’HEURA

Pàgina 35

LA NOIA DEL CABELL ROIG - PREMI DE NIVELL INTERMEDI

En un poblet d’un lloc no gaire llunyà, va passar una cosa que va portar la inquietud i el desconcert a la tranquil·la manera de viure dels seus habitants. Sense que ningú sabés ni com va arribar ni d’on va venir, va aparèixer una bella i misteriosa noia que es va allotjar a la casa de l’arbre sec, a la casa del malefici. El color del cabell de la noia, que no va poder ser mai oblidat per ningú que l’hagués vist, era com una flama de la llenya seca en la nit fosca. Ningú s’atrevia a incloure a les seves converses qualsevol relació amb la casa, la sola menció els posava els pèls de punta. Expliquen, que l’última persona que la va habitar, la van veure desaparèixer enmig d’una gran tempesta de llamps i trons, cap a on es troba la Llacuna Verda. L’arbre sec que allà queda en peu, hi penja un gronxador d’una de les branques i encara ara es bressola sense que bufi el vent. Poc a poc, els vilatans es van anar acostumant a la presència de la noia que, pel color del seu cabell, alguns la tenien per bruixa. Per a altres, això no era més que una raresa de tantes que tenia; com la d’imitar a les aus i fer veure que volava, o aquella d’anar a la Llacuna Verda les nits de lluna plena i cantar i dansar despullada fins a la sortida del sol. Això es deia a les rotllanes, però ningú podia dir que l’havia vist. Ningú s’havia atrevit a apropar-se a la casa per veure-la de prop. Només un nen, que havia patit una estranya malaltia que li havia fet caure tot el cabell, s’havia aproximat prou per veure les seves anades i vingudes. El nen arribava fins a la casa, s’asseia al terra i en silenci mirava i esperava. La noia agafava el nen i el pujava al gronxador i sense dir res l’empenyia molt amunt. Altres vegades l’asseia a les seves faldilles, amb l’esquena recolzada al tronc sec i fregava el seu crani amb una barreja de fulles, terra i aigua de la llacuna. Llavors, el nen s’adormia i somiava que tenia una llarga cabellera com la noia. Els vilatans estaven ocupats a treure el màxim de la terra, ja que havien de pagar als amos, que eren senyors molt poderosos i que els extorsionaven. Per tot això es van anar acostumant a la noia del cabell roig. Hi havia alguns camperols que anaven a la casa, perquè els guarís d’algun que altre mal. S’havia estès el rumor que la noia tenia poders curatius. CNL L’HEURA

Pàgina 36

La noia no cobrava res a ningú, i les persones agraïdes li pagaven amb productes dels que ells mateixos conreaven. Algun camperol atrevit li havia proposat matrimoni, però ella no feia cas, marxant cantant i ballant, deixant al jove bocabadat. Fins que un dia, algú va adonar-se que la noia havia desaparegut. Es preguntaven entre ells què hauria estat d’ella, però ningú ho sabia. De sobte, un estrany buit va envair l’entorn. La gent creuava les seves mirades i sense dir res creia saber que pensava l’altre. Estava passant alguna cosa que mai ningú havia percebut, i com si fossin empesos per una força invisible, es van veure de sobte al peu de la Llacuna Verda. Allí, a la part alta del turó, la noia dansava i cantava, amb la cabellera al vent i com ocell que aixeca el vol, batia els braços com si fossin ales, i es va elevar en el buit i en una vertiginosa caiguda es va submergir a la Llacuna Verda. Ningú dels presents la va veure sortir mai més. El sol iniciava la seva posta, i la gent sense entendre què havia passat, tornava a casa seva, però l’instint els portava cap a la casa del malefici. De sobte, el crit d’un d’ells els va deixar glaçats. Com guiats per un llamp, totes les mirades es van posar en el mateix punt. El nen pelat es gronxava i reia content. Del seu cap es deixava anar una llarga cabellera, com la flama de llenya seca en la nit fosca. I sobre les branques de l’arbre sec brotaven i brotaven sense parar tiges verdes, tan verdes com l’aigua de la Llacuna.

M. ELENA GARCIA GUERRERO

CNL L’HEURA

Pàgina 37

HI HA MOMENTS QUE MAI VOLS QUE ARRIBIN - PREMI DE NIVELL DE SUFICIÈNCIA

No sé quina hora és, però potser ara tampoc em fa res quina hora sigui. Em trobo aquí, sí, aquí, asseguda, mirant-te en aquesta foto. Tenies 6 anys i en aquesta altra 18, però en aquesta en tenies 21 i... ja no tindré més fotos. Són tantes preguntes que em faig, són tantes llàgrimes que em cauen... que potser això serà un somni, sí, un somni, on arribaràs a les quatre de l'aniversari de la teva xicota. El teu pare és al lavabo; potser pensa que el seu dolor no és el meu, o potser se sent culpable d’haver-te comprat el cotxe. Jo no; jo sé que ell no en té la culpa ni tu tampoc. No fa gaire ha arribat la teva germana i els teus oncles. Són aquí, però els he demanat que em deixin tranquil·la una estona. Sí, sóc aquí, a la teva habitació. Te'n recordes, del "momo"? Quines nits em donaves sense dormir si no el trobàvem, aquelles pel·lis del cos humà... Jo sempre t'he dit que series metge; t'agradava molt tot això... Ara sé que no acabaràs ja la carrera, però sé que anaves bé i que haguessis sigut un bon metge.

Acaben de trucar a la porta. No sé qui serà; ara mateix voldria que fossis tu. Saps? Mai m'havia adonat que fessis tan bona olor; posaré el teu pijama en una bossa. Espero conservar la teva olor i recordar-me’n. Fill, ets el meu fill, el meu tros de vida, el meu amor! Com hauria volgut que el conductor que anava en contra direcció m'hagués matat a mi, però a tu... Tenies tantes coses per viure, tantes coses per veure i molt de temps per estimar. Sempre havíem parlat que jo marxaria primer, però mai que marxessis tu.

Crec que ja no tinc llàgrimes... Ja fa estona que no me’n cauen més. Potser... m'estic morint, però de fet... ja estic morta. Ha vingut el teu pare a veure’m. Pobre, jo sóc aquí mentre ell és allà al saló amb tots. No hi vull anar, al saló. No hi seràs! Sé que hi és la teva germana, però... hi faltes tu. D'aquí a una estona hem d'anar a veure't. Potser en mirar el cadàver... no siguis tu i s'hagin confós...

CNL L’HEURA

Pàgina 38

La teva germana està descol·locada. Això de ser bessons potser pot afectar-la en alguna cosa; et sent aquí amb nosaltres i no em vol dir res. No fa res més que caminar per casa, d'una banda a l'altra. Fill, m'he d'anar a mudar. El pijama no és gaire bonic per veure't per última vegada. No tinc forces per caminar... Una mica més. En aixecarme caic; les forces, o l'edat, o potser... les poques ganes de viure sense tu. Ja em tornen a caure les llàgrimes i són les 8 del de matí. Ara encara hi ha més gent. Com t'estimen! Però no com jo... Jo no t'estimo, no... Jo visc per tu i per la teva germana! Encara no l'he mirada a la cara. S'assembla a tu però en noia. Te'n recordes, de les coses que fèieu junts? Us canviàveu de roba i us posàveu la perruca, i semblava que anàveu l'un de l'altre. Quin goig que fèieu! Ha vingut l'avi. L'han portat al metge. Sembla que l'amor d'àvia encara és més fort que el d'una mare. És doble mare, no?

Bé, fill meu, ara ha arribat al moment... No hi vull anar! El teu pare hi anirà amb el teu oncle i jo hi vaig amb la meva germana i la teva. No voldria comprovar res, voldria quedar-me aquí i esperar-te... Potser encara arribes a casa...

No sé per què però... t'acabo de veure entrar a la teva habitació i dir-me que m'estimes... Eres tu, fill.

En aquesta vida hi ha moments que mai vols que arribin, com el moment de perdre't.

LEILIANE DE OLIVEIRA (SUFICIÈNCIA 1)

CNL L’HEURA

Pàgina 39

EL CABDELL DE LLANA DE LA MEVA MARE I EL MEU GATET

Quan jo era adolescent i estava en edat de créixer, la meva mare, que era molt apanyada, em feia roba de llana per a l’hivern: jerseis, bufandes, guants, escalfadors per a la part baixa de la cama i mitjons per als peus. I jo s'ho agraïa de tot cor, perquè així no passaria fred aquell hivern.

Quan ja havia enllestit pràcticament tota la roba, només li quedaven per fer uns mitjons, i el gat que teníem a casa nostra es va posar una mica entremaliat i va sortir corrents amb el cabdell de llana i va tirar del fil per jugar una mica.

El maleït gatet es va amagar, i tota la família –el meu pare, la meva mare i jo– vam sortir darrera del gatet, dient-li: “Torna’ns la nostra llana, si no ens la tornes de seguida et deixarem sense sopar”. Al cap d’unes hores, quan es va cansar, ens va tornar el cabdell de llana.

Quan era l’hora de sopar, hi va haver menjar per a tots menys per al gat, que va romandre amb el plat buit plorant tota la nit. Així aprendria a ser més obedient.

Van sopar i dormir més tranquil. I al matí següent la meva mare es va trobar amb l’ànim de finalitzar les seves labors, els mitjons per a mi.

Al final de la tardor, em va lliurar el regal del meu aniversari: tota la roba que havia fet amb la llana. Jo, amb quinze anys n’estava tant agraïda, que li vaig comprar unes arracades d’argent ben boniques i ella va quedar molt contenta amb mi.

DÈLIA SÁNCHEZ PINILLA (SUFICIÈNCIA 3)

CNL L’HEURA

Pàgina 40

CALAFOC I ELS QUATRE GERMANS - PREMI DE NIVELL DE SUFICIÈNCIA

Carquinyoli, Cargolí, Xató i Escudella eren quatre germans molt ben avinguts que vivien en un petit país, en el qual cadascú era governant del seu territori. Tots quatre gaudien de les meravelles que la terra i la vida els oferien. En comptes de treure’n profit propi, com acostuma a passar als governants, els germans ho compartien tot amb el seu poble.

En el cas d’en Cargolí, el més gran, senyor de les terres de l’oest, li agradava fer senderisme, passejar per la vall i recollir els béns de la terra, gran part dels quals lliurava als habitants que governava.

En Carquinyoli, governant de les terres del nord, sovint passejava amb els vilatans, li delitava parlar amb ells tot sentint el soroll i la brisa del mar blau.

En Xató, el més jove, mandatari de les terres del sud, era un somiatruites que es passava les hores filosofant amb el poble i ensenyant a escriure i llegir al seu castell.

L’Escudella, la pubilla, no es cansava mai d’edificar i reestructurar el seu regne a favor dels seus habitants.

Tots quatre tenien una cosa comuna, un mitjà de comunicació del qual només els ciutadans i ells n’eren coneixedors, un bé que els burgesos els havien regalat com a símbol d’agraïment.

Un dia, el drac Calafoc, que en comptes de parlar escopia foc, va amenaçar els germans amb un comunicat que deia: «Si no em doneu la vostra parla, demà cremaré els vostres reialmes». Els governants van ordir una estratègia junt amb el poble i això és el que va passar:

CNL L’HEURA

Pàgina 41

Els cargolinians es llevaren molt d’hora i l’un sobre l’altre feren una torre ben alta. Així, quan veieren el drac, avisaren els escudellans.

Els escudellans tocaren les seves gralles fins que els timpans del drac van rebentar.

Acte seguit, Tramuntana, la cosina dels carquinyolins, a qui havien demanat ajut, empaità el drac fins al reialme d’en Xató, on els xatonians l’apallissaren amb els seus bastons.

El drac no s’aixecà i tots varen ballar agafats de les mans al seu voltant. Conta la llegenda que el sol xuclà el foc al drac mentre restava allà estirat i, quan recuperà la consciència i volgué parlar, de la seva boca començaren a sortir roses i més roses.

I d’ençà que en Calafoc escup roses en comptes de foc, és estimat per tothom!

MONICA PANIAGUA DUARTE

CNL L’HEURA

Pàgina 42

QUATRE BRANQUES

-Mare, em pots explicar un conte? Però que sigui nou, si us plau. -D'acord. T'explicaré el conte de les quatre branques.

“Hi havia una vegada una folleta que vivia en un petit bosc envoltada d'arbres, animals i flors, i tenint com a sostre tot el cel, però no tenia ales per poder solcar-lo, la qual cosa la posava molt trista. Una tarda, mentre ella plorava asseguda en una pedra del riu, va sortir de l'aigua un gripau amb cor de príncep blau que li digué: -Per què plores, petita? -Perquè vull volar per poder sortir d'aquí i conèixer un altre bosc. -Doncs et concediré el desig que em demanes. -Però si els gripaus no concedeixen desitjos perquè no són genis. Els gripaus demanen petons, de tota la vida. -Bé, has de saber que qualsevol ésser que t'ajudi a aconseguir allò que desitgis, es convertirà per sempre en el teu geni. I ara, vols volar? -Sí, si us plau. Llavors, del riu va emergir un gran dofí amb ales, el qual va portar a la nostra criatura a un bosc molt llunyà. El nou bosc era immens i estava habitat per uns éssers amb molta pressa que vivien en uns nius tan alts i quadrats que gairebé no deixaven veure el cel. De vegades, aquests éssers es traslladaven d'un lloc a un altre en unes bestioles amb dues o quatre potes, les quals passaven a tota velocitat per uns rius llargs i foscos i només es detenien (i no sempre) davant d'una llum vermella o d'un pas de zebra, encara que la nostra protagonista es lamentava perquè mai no en va veure passar cap. Uns altres d'aquests éssers es ficaven sota terra i eren engolits per uns cucs gegants i veloços, que també els traslladaven a un altre lloc. Els arbres d'aquest bosc eren alts, prims, sense branques ni fulles i damunt de cadascun vivia una cuca de llum que només es deixava veure a les nits.

CNL L’HEURA

Pàgina 43

Tot això era molt estrany per a la nostra folleta, però el més estrany de tot era el llenguatge que utilitzaven els habitants d'aquest bosc. Ella, que només coneixia el llenguatge del vent entre les fulles dels arbres, del corrent del riu o dels ocells, ara s’havia d'enfrontar a un llenguatge totalment desconegut. La pobra folleta pensava que “lloguer” era un poble molt lleig i per això tothom volia vendre el seu pis. Ella també creia que un “alvocat” la podria ajudar en assumptes judicials, sempre que no estigués gaire verd. Pensava que una “cama” era un llit, que l'”espatlla” era l'esquena, que la “sorra” era la guineu o que el color “groc” era el vermell. Quin embolic! La nostra estimada folleta va tornar a plorar i, llavors, davant d'ella va tornar a aparèixer el gripau amb cor de príncep blau que li digué: -Per què plores, petita? Vols volar un altre cop? -No, ja vaig fugir d'un bosc i no vull en fugir d'un altre. -Llavors, què vols? -Vull conèixer aquest bosc, els seus habitants i el seu llenguatge per poder viure-hi feliç. M'hi ajudaràs? -És clar que sí. Mira, a prop d'aquí hi ha una heura immensa, la qual té les arrels ben afermades a la seva terra. També té un bon tronc, unes branques i unes fulles per les quals circula saba nova i forta. Vés cap enllà i, amb l'ajuda d'aquesta heura i amb el teu esforç, aconseguiràs això que desitges. I, efectivament, la nostra folleta va anar on era l'heura i, amb la seva ajuda i especialment de quatre de les seves branques (i amb el seu esforç), va aconseguir viure feliç i menjar pastís.”

-Mare, en finalitzar els contes no es menja pastís, sinó perdiu. -Ja, però a la nostra folleta li agrada més el pastís que no pas la perdiu. -I tu, com ho saps? La coneixes? -I tant que la conec. La conec gairebé tan bé com a mi mateixa...

ANA AMADO AGUILAR (SUFICIÈNCIA) CNL L’HEURA

Pàgina 44

OCELL DE TRISTOR

Falten 15 minuts perquè soni el despertador, tan se val! Com cada matí des de fa una setmana el mateix ocell del dimoni ja està cantant com si fos boig. Al cap de 20 minuts ja estic sortint de casa en direcció a la feina. Avui seria un dia normal i monòton si no fos perquè aquesta tarda la Maria, després de 6 hores de viatge en autobús, em trucarà des del telèfon més proper que tingui al seu abast. Ella està en un programa d’educació i medicina en una aldea del Tibet. Aquesta setmana farà un mes que no parlem, així que estic una mica neguitós. Bé, ara toca centrar-me en la feina, que el cap de secció ja em va avisar que no tinc el cap al mateix lloc que el cos. A la feina, papers i més papers, informes, factures... Factures, algú havia de pagar-les i si ella volia complir el seu somni d’anar-se’n de cooperant, no podia dir-li que no, però jo no podia deixar la feina per acompanyar-la. Les sis, hora de plegar, tinc el temps just d’anar a comprar una mica de menjar per aquesta nit i tornar a casa a esperar la trucada de cobrament a destinació des de la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet. Un cop a casa, només queda esperar la trucada. Sempre és igual, una hora abans ja estic mirant el telèfon, si he d’anar al servei vaig corrent no sigui que en aquest precís moment arribi la trucada. Però avui s’endarrereix. Ja passen 30 minuts, bé, suposo que les condicions del viatge no donen per tenir una puntualitat anglesa. No he pogut apartar la mirada del telèfon en tota la nit, i la Maria no ha trucat. Potser l’autobús que els portava s’ha espatllat o qualsevol mena d’incident. De totes maneres avui no aniré a treballar, no fos cas que truqués i jo no estigués a casa. Tot és silenci, tret del maleït ocell, encara que he començat a apreciar el seu cant. Segur que a la Maria li agradaria: té passió pels ocells. Al cap d’una estona truquen a la porta. És en Joan, de l’associació de cooperants. Seiem davant d’un cafè i comencem a parlar; li dic que ahir no va trucar, si algun dels altres es va posar en contacte amb ells. Al cap d’una estona ja no l’escolto, ell parla, però jo ja no hi sóc.

CNL L’HEURA

Pàgina 45

Accident, només hi ha lloc al meu cervell per aquesta paraula. I mort. L’autobús on viatjava es va precipitar per un barranc a causa d’un corriment de terra. Encara no reacciono i poc a poc els sentiments de pena, ràbia , impotència... maldient-me a mi mateix per haver-la deixat anar, s’apropien dels meus pensaments. Van passant els dies, la pena no se’n va, però ja m’estic fent a la idea que no tornarà. Als dies, va arribar el seu cos. I al funeral va acudir molta gent, perquè era estimada per tothom, sempre amb un somriure, sempre disposada a ajudar, sempre un sí, gairebé mai un no. Abans d’enterrar-la vaig deixar sobre el seu taüt aquell penjoll que vam comprar-nos en unes vacances a Noruega (no se’l va voler emportar per si el perdia). Ja han passat dos mesos des de la seva mort. Com puc, vaig tirant endavant. Avui m’ha arribat un paquet del Tibet. Són objectes personals seus: roba, algunes fotografies i algunes cartes on m’explicava la feina que estava fent. En una d’elles m’explicava la manera en què es prenen la vida i la mort, segurs que quan morin, tornaran reencarnats en algun animal. Quan vaig reunir el valor suficient, vaig començar a mirar les seves fotografies. Era una magnífica fotògrafa: paisatges, nens, animals... i ocells, sobretot uns amb unes tonalitats de blau que semblarien impossibles de pintar. Impossible, vaig pensar, no pot ser, aquelles fotografies eren idèntiques a l’ocell que m’ha estat despertant tots els matins des de fa més de dos mesos, la data de l’accident. Vaig anar corrent fins a la finestra on me’l trobo cada matí. I estava allà, mirant-me i cantant, i sota la seva pota duia el penjoll que vaig deixar al taüt de la Maria en el seu enterrament. Vaig obrir la finestra i l’ocell es va posar a la meva mà, em va mirar una estoneta, va entonar un cant molt bonic i va marxar. No l’he tornat a veure més, aquell va ser el nostre acomiadament: el de la Maria i el meu. I vaig veure com s’allunyava volant a cel obert, per començar una nova vida. I jo, desitjant que fos feliç en la seva nova vida.

CARLES FERRER (SUFICIÈNCIA)

CNL L’HEURA

Pàgina 46

ELL NO HO FARIA

Fa una bona estona que sóc aquí, sol, i segueixen sense venir-me a buscar. Tinc gana i fred i em sento molt cansat. A més, comença a fer-se fosc, però prefereixo quedar-me esperant-los perquè estic segur que vindran aviat. Els nens estaven tristos, però, quan arribin, els faré un petó perquè es posin contents, encara que al seu pare no li agrada que ho faci. Recordo el dia que van adoptar-me: cridaven i cridaven d'alegria i es barallaven per agafar-me en braços o per triar el meu nom. Jo em sentia l'ésser més feliç i joiós del món. De fet, aquest sentiment sempre ha romàs igual quan jugaven amb mi, quan em deixaven dormir al seu costat durant les nits d'hivern, quan agafaven les meves joguines i fèiem trucs, quan passejàvem per la ciutat... Aquell cotxe que s'apropa... Han de ser ells. Segur que s'han adonat que m'he quedat aquí i vénen a buscar-me. No els ho tindré en compte. Deu haver estat una distracció. M'he confós. El cotxe és idèntic al d'ells però no l’és. Cinc minuts més. No crec que triguin més a vindre. Mentrestant faré un volt per estirar les cames que, del fred i d'estar sense moure’m, se m’han quedat adormides. Què és això que es mou? Un full de diari. Mai no m'he pogut resistir a aquest so quan mossego el paper. És com una invitació al joc. Bé, una invitació al joc sempre que el so no el faci el pare dels nens. En aquest cas, el significat canvia i rebo un cop o una puntada de peu. Estic començant a preocupar-me. Tinc tant fred que em tremola tot el cos. Ja és totalment de nit i no vénen gaires cotxes. Calculo que fa més de vuit hores que sóc en aquesta àrea de servei de l'autopista. I si m'han abandonat? No, no és possible. Sempre he intentat ser el millor gos del món i el més fidel, i no m'ho poden pagar així. Segurament en uns moments vindran i demà tornaré a estar ajagut en el meu llitet, ben calent.

ELENA URIARTE (SUFICIÈNCIA)

CNL L’HEURA

Pàgina 47

L’IDIOMA PERFECTE Quan jo era petita, vivia en un poble de Catalunya amb moltes nacionalitats. Gent d’arreu del món: àrabs, francesos, anglesos, xinesos, espanyols, catalans, etc... Aquesta diversitat feia que a l’escola hi hagués un gran problema: l’idioma. Els anglesos no feien les conjugacions bé, els espanyols tenien problemes amb les vocals neutres, els alemanys no entenien perquè servien els accents, quin embolic! El director de l’escola volia resoldre aquest dilema d’una forma equitativa, sense perjudicar ningú i va tenir la idea de fer un concurs sota el títol de “L’IDIOMA PERFECTE”. El concurs consistia que cadascú defensés la qualitat més positiva del seu idioma, i aquesta seria la fórmula per arribar a l’idioma perfecte. Els nens es van entusiasmar amb la idea i van posar fil a l’agulla a la recerca del desitjat idioma. Jean Paul, el francès, no va renunciar a la melodia del seu. L’alemany Hans creu que no hi ha idioma millor que el seu: ni un accent! En Francisco, el nen que va venir de Madrid, s’estimava molt la seva llengua, el seu castellà, però si alguna cosa vol eternitzar és llegir tal i com escriu. A la senyoreta Bridget li encanta la senzillesa de les formes verbals de l’anglès. Tant l’Alí com la Xiu no tenen por als canvis: reconeixen que el seu idioma és molt difícil per a nosaltres, per això s’obren a qualsevol idioma nou. Jo, que era una de les nenes catalanes de l’escola i defensora del català, no podia destacar una única virtut, però sí que podia renunciar a una cosa: als pronoms febles!!! I així va néixer l’idioma perfecte: El català amb la melodia del francès. El català sense accents. El català sense conjugacions verbals. El català sense vocals neutres. El català sense pronoms febles. Em vaig despertar. Tot havia estat un somni, només era un somni, però... us imagineu un català així? Somieu una mica. FLOR DOMINGO GARCIA (SUFICIÈNCIA) CNL L’HEURA

Pàgina 48

LA CASA DEL TEMPS

La mansió s'alçava misteriosa al carrer Winsort, a l’altra banda de la vorera on ella s’aturava sempre. L’edificació era vella, amb dues plantes i un porxo amb porticons a les finestres, que estaven sempre tancades, i una gran porta de barrots a l'entrada. El jardí estava molt descuidat: hi havia matolls alts com si fes anys que ningú no se’n feia càrrec. Cada vegada que la dona passava per davant del gran edifici, de camí a casa, li semblava que era la primera vegada que la veia perquè observava detalls nous que abans no havia vist. Romania una estona observant-la, immòbil, i emprenia la marxa. —Aquesta casa em sembla familiar —va dir un dia la jove. El seu cos s'estremia cada vegada que sentia el cruixir de la fusta vella. La temptava entrar, però la por la deixava immòbil. De sobte, va sentir un cop i va sortir espaordida carrer avall. En arribar a casa, va pujar a la seva habitació i va veure que a una de les finestres del casalot hi havia llum. —Que estrany, si ningú no hi viu des de fa molts anys! —va pensar. Va arribar la nit i quan tothom dormia, va donar un últim cop d'ull a la mansió. Llavors va ser quan va veure que el llum de la finestra estava apagat. Es va ficar al llit i aquella nit va somniar que es dirigia a la casa misteriosa, que hi entrava corrents empenyent la porta de cop. —Oh! —va exclamar—, però si és la meva antiga casa de nines. Hi sóc dins! Va començar a obrir portes i en una habitació va trobar una nena que estava jugant amb una nina de drap. —Però si és la meva nina, la Jenny, i aquesta nena? Va seguir mirant i, molt sorpresa, es quedà bocabadada en veure que aquell dormitori era el seu. Va obrir una altra porta i veié una parella jove. La dona portava als braços un nadó i li estava donant el pit mentre ell mirava emocionat. —Qui són? —es va preguntar. Pujà les escales a poc a poc, molt espantada i amb el cor encongit, i va descobrir que en aquesta planta tot estava buit i fosc, que només hi havia una finestra al fons. Al dia següent de camí a la feina, va tornar a passar pel carrer Winsort, com cada dia, i va mirar a la finestra del pis de dalt: el llum estava encès.

CNL L’HEURA

Pàgina 49

La vida és com una gran mansió plena d’habitacions: cadascuna pertany a un moment concret de la nostra vida, amb records de temps passats i futurs foscs que encara no hem il·luminat.

MONTSERRAT ESPEJO (SUFICIÈNCIA)

CNL L’HEURA

Pàgina 50

UN DIA INEXPLICABLE

El despertador em va sonar a les 7.00 h, com cada dia. Vaig llevar-me tan ràpidament com vaig poder i vaig fer les rutines diàries, sense oblidar-me, abans de sortir, de fer dos petons a les dues personetes que més m’estimava: els meus fills.

Vaig agafar el metro direcció a Bellvitge; sempre érem la mateixa gent i ja s’havia creat una certa complicitat. Aquell dia vaig notar una presència poc habitual, una mirada que m’observava sense cap discreció.

Finalment, vaig arribar a la meva parada i el meu acompanyant va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut.

En arribar a la feina pensava en el que m’havia passat. El desconegut devia tenir uns seixanta anys, una mirada dolça que transmetia seguretat i una elegància inusual. De cop i volta, vaig tornar a la realitat; un crit em va posar els peus a terra. Era el Joel, un nen de la classe de la llar d’infants on treballava.

Els nens em fascinaven, eren la raó per la qual continuava treballant en aquell lloc i, també, com no, per la maleïda crisi que patíem tots en aquells moments. Tenia dos fills i, gràcies al sou de la meva parella, anàvem fent com podíem.

Per costum, cada dia portàvem els nens al parc més proper, i així podien jugar en aquell sorral immens. Quan el Joel em va cridar perquè li feia mal l’ull, vaig tornar a veure’l.

Aquesta vegada aquell home desconegut em somreia i m’observava detingudament. Quan vaig acabar la meva jornada laboral, vaig agafar el metro per tornar a casa. Continuava pensant en el meu acompanyant quan, de cop i volta, el vaig veure de nou. Aquesta vegada va seure al meu costat i es va presentar. Es deia Manel i sabia molt sobre mi. CNL L’HEURA

Pàgina 51

Em va explicar que tenia una llar d’infants i que buscava una directora com jo: senzilla, sensible i que estimés els nens. La primera vegada que em va veure va ser amb els meus fills i després, per casualitat, diverses vegades més. L’home va dir que no tenia descendència i que aviat es jubilava; aquesta era la raó per seguir-me i parlar-me.

La Maria no s’ho podia creure i mirava l’home amb uns ulls com taronges. Llavors va aixecar el cap i va dir: tard o d’hora sempre hi ha algú que et valora.

SONIA SALINAS (SUFICIÈNCIA)

CNL L’HEURA

Pàgina 52