Recull relats jocs florals lheura 2015 by CNL LHEURA

RELATS VI JOCS FLORALS CNL L’Heura

Santa Coloma de Gramenet, maig de 2015

Contingut UNA ROSA I UN PETÓ – Jomaly Barahona (Bàsic 3) ............................................................................ 3 LA IMATGE – Cyntia Lauz (Bàsic 3) ...................................................................................................... 4 QUINA FUNCIÓ...! – Francisco Pardo (Bàsic 3)

........................................................................... 5

UN ESDEVENIMENT EXTRAORDINARI – Manuela Pinto (Bàsic 2) ....................................................... 6 AMOR DE PRIMAVERA – Orbelina Ramos (Bàsic 3) ............................................................................ 7 EL RETROBAMENT – Laura Gualtieri ( Bàsic 3) .................................................................................... 8 FONOFÒBIA – Joan Pazo (Elemental 1)

...................................................................................... 9

LA HISTÒRIA FANTÀSTICA DEL NEN VOLADOR - Alessandra Checcucci (Elemental 1) ..................... 10 ROSERS BLANCS DE FLORS VERMELLES – Alejandra Ramírez (Elemental 1) ..................................... 11 MISSATGE INESPERAT - Francisca Vidal (Elemental 1) ...................................................................... 12 (SENSE TÍTOL) – Rosario Alonso (Elemental 1) .................................................................................. 13 L’ÀVIA I L’HOMENATGE – Ana M. García (Elemental 3) .................................................................... 14 EL SOMNI D’EN ROBERT – Ambrosio Calero (Elemental 3) ............................................................... 15 TORNAR A COMENÇAR – Elena Navarro (Elemental 1-2-3) .............................................................. 16 QUINA ALEGRIA TENIR FILLS!!!! – Ana M. García Núñez (Intermedi 1-2-3) ...................................... 17 8 DE MARÇ – Mercè Espinosa (Intermedi 1-2-3)............................................................................... 18 UN DIA QUALSEVOL AL COSTAT DE CASA – Puri Obregón (Intermedi 1-2-3) ................................... 19 L’OLOR DE LA POR – Luís Peñarrubia Alcalde (Intermedi 1-2-3)

............................................. 20

UNA MATINADA MOLT ESTRANYA – Mercedes Mesas Plaza (Intermedi 1-2-3)............................... 21 EL TEU COR ES GRAN - -Raquel Méndez (Intermedi 1-2-3) ............................................................... 22 UN HOME MISTERIÓS – Tatiana Pérez (Intermedi 1-2-3) ................................................................. 23 UNA NIT DE MALSON – Laura Penha (Intermedi 1) .......................................................................... 24 (SENSE TÍTOL) – Loli Avellanedas (Intermedi 1) ................................................................................ 25 SOMNIS.CAT – M. Dolors Casas (Suficiència 3) ................................................................................. 26 UNES HORES MOLT FELICES – Erik Zavaleta M. (Suficiència 1-2-3) .................................................. 27 LA PEDRA PLANA – (Víctor Lóriz Peralta, VxL)

......................................................................... 28

DESPERTANT D’UN MALSON – Manoli Segura (Suficiència 1-2-3) .................................................... 29 UNA TARDA MOGUDA – Carmen Gómez Ibarra (Suficiència 1-2-3) ................................................. 31 EL MEU ÚLTIM PENSAMENT – Rosa Manzano (Suficiència 1-2-3) .................................................... 32 LA FOSCOR DE LES REBAIXES – Juan Luís Rubio (Suficiència 1-2-3) .................................................. 33 QUI ETS? – Antonio Marcos (Suficiència 1-2-3) ................................................................................ 34 FRASES D’INICI ................................................................................................................................... 35

CNL L’Heura

UNA ROSA I UN PETÓ – Jomaly Barahona (Bàsic 3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer... Els nois duien roses que regalaven a les noies. Era el dia de Sant Jordi i tothom estava molt content. De seguida va quedar tot el carrer ple de roses i només tenien feina els que netejaven els carrers recollint les roses i guardant-les en un sac. Vaig sortir al carrer, i un noi molt guapo em va donar una rosa i em va fer un petó.

CNL L’Heura

LA IMATGE – Cyntia Lauz (Bàsic 3)

CNL L’Heura

QUINA FUNCIÓ...! – Francisco Pardo (Bàsic 3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. El meu gat i jo érem a casa. Era divendres al matí. El gat i jo ens vam espantar. Vaig treure el cap per la finestra per veure què passava. Hi havia un autobús que estava aturat abans d’arribar al semàfor i, com que no hi vaig veure res d’important, vaig decidir baixar al carrer per veure-ho millor, ja que des de la finestra els arbres me’n reduïen la visió. No vaig agafar l'ascensor, vaig baixar per les escales per anar més ràpidament. Quan ja era al carrer vaig mirar a un costat i a un altre, l’autobús encara estava parat amb els llums d’emergència encesos, ja hi era feia una bona estona. M’hi vaig acostar i, a mida que m’hi apropava, m’adonava que havia passat alguna desgràcia. Just davant de l’autobús hi havia un cavall estirat al terra. L’havia atropellat l’autobús, estava malferit, tenia una pota trencada, feia pena. A poc a poc arribaven patrulles policials de la policia local i dels mossos d’esquadra. També van venir bombers, una grua per poder aixecar el pobre animal i un veterinari. Hi havia molta gent. Segons el que vaig sentir, deu ser que el cavall es va escapar d’un circ que estava a prop i, és clar, aquests animals s’espanten amb facilitat. Van decidir portar-lo novament al circ perquè allà el podrien atendre millor.

CNL L’Heura

UN ESDEVENIMENT EXTRAORDINARI – Manuela Pinto (Bàsic 2) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer i vaig sortir al balcó per saber què passava. No em podia creure el que estava veient. Allò sí que era extraordinari. Tothom anava d'un lloc a un altre per tenir-ne una visió més bona, però els que millor ho podien veure eren els que es trobaven als terrats i als balcons dels pisos més alts. El trànsit es va col·lapsar, els clàxons se sentien per tot arreu, el soroll cada vegada era més fort… De mica en mica, cada vegada hi havia més gent que guaitava el fenomen que s’estava produint durant tot el matí. I això que no havien donat cap avís i no havien dit res ni a les notícies de la ràdio ni de la televisió. Els dubtes sorgien l'un rere l'altre, la imaginació bullia per desxifrar què era allò que tots els ciutadans seguien amb curiositat i, fins i tot, amb una mica de por cap aquells esdeveniments que tenen una explicació raonable. Després d’estar una bona estona al balcó, vaig sentir un cert malestar a les cervicals de mirar tota l’estona de costat. Vaig tornar a dins del pis, em vaig prendre un got d’aigua i vaig aprofitar per anar al lavabo. Quan vaig tornar a sortir al balcó, vaig tenir una sensació molt diferent, tots aquells crits, sorolls, clàxons, gent corrent pel carrer… havien desaparegut; tot era normal com qualsevol altre dia, amb la mateixa rutina... Què em va passar? Em va succeir a mi sol? Va ser un somni? Encara després de molts anys no he trobat cap resposta, però jo ho vaig viure i veure.

CNL L’Heura

AMOR DE PRIMAVERA – Orbelina Ramos (Bàsic 3) Era un dia de primavera i anava per un parc en companyia de la meva amiga. De sobte vam sentir un soroll de joves que anaven ràpid pel parc. Ens vam acostar a veure el que passava i vam preguntar a una parella de nois que ens va respondre. Vam sentir una olor agradable que venia del centre del parc que ens convidava i ens vam trobar amb un laberint i joves que corrien d’un lloc a l’altre que volien veure també el que ocorria. Després d’un moment seguint el grup, vam trobar el centre i vam tenir una sorpresa: un jardí ple de flors. Eren lliris blancs que emplenaven el parc amb una olor tan agradable i allí mateix hi havia una parella d’enamorats fent-se petons. Quan van sentir tant soroll de gent que havia arribat on eren, van sortir ràpidament. Però l’olor dels lliris blancs va quedar per tot el parc i en la memòria de tots la imatge de la parella que ens va inspirar a creure en l’amor.

CNL L’Heura

EL RETROBAMENT – Laura Gualtieri ( Bàsic 3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer, ens va cridar l’atenció i vam decidir sortir al balcó a veure què succeia. Aquella cridòria era una celebració i quan vam veure que uns dels participants d’aquella eren els nostres veïns, de seguida vam saber el motiu pel qual estaven tan feliços. Era la benvinguda d’un home molt esperat per tots els veïns de la zona, però més pels nens, l’Oriol i la Marta. La benvinguda la hi feien al seu pare, que tornava a estar amb els seus fills, l’Oriol i la Marta després de tants anys separats. Al pare no li agradava gens ni mica haver d’estar tants anys lluny dels seus fills, però la situació en la qual estaven l’havia obligat a anar a buscar recursos a un altre país; la situació per aquella família era bastant desesperda. El motiu pel qual ell havia anat a un altre país a buscar mes recursos era que havia de mantenir als seus fills tot sol a causa de la mort precipitada de la seva dona. Els nens havien trigat bastant temps a adaptar-se a aquella situació, però avui en dia com que estan novament al costat del seu pare, una altra vegada tornen a ser feliços i a recuperar tot el temps que van estar separats. Ja han començat una nova etapa en les seves vides, plens d’esperança.

CNL L’Heura

FONOFÒBIA – Joan Pazo (Elemental 1) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer molt intensa just en girar a la cantonada en la mateixa direcció en què anava. Solament feia uns minuts que havia sortit de la consulta del psiquiatre, el qual m'havia donat l'alta mèdica amb el convenciment mutu que havia superat la fonofòbia. Si no ho coneixen, és una simptomatologia que prové de la por als crits i sorolls intensos, i que des de fa uns anys patia i condicionava la meva vida, de tal forma que estava aïllat del món exterior per por de trobar-me en situacions on pogués aparèixer el soroll. Ara el destí em posava davant la prova de la meva curació, era com l'examen de final de curs. Si realment estava guarit, era el moment de demostrar-m'ho a mi mateix, era el meu moment, ja que hauria de controlar la situació i res ni ningú hauria d'impedir-me refer la meva vida, i fins i tot per què no, cridar en un camp de futbol, sense por ni patiment. Anava en direcció a la cridòria i solament quedaven uns metres per girar al carrer a la dreta. Allí s'estava produint alguna cosa que provocava crits desentonats. Vaig respirar profundament diverses vegades i quan vaig desaccelerar el ritme del meu cor, em vaig apropar al lloc dels fets. Em va sorprendre veure un nombrós grup d'adolescents, la gran majoria nenes de no gaire més de quinze anys, mirant cap a la finestra d'un hotel. Alguna cosa o algú des de la finestra els provocava espasmes histèrics descontrolats. Em vaig apropar fins a una de les joves de quinze anys i li vaig preguntar “Què és el que ocorre per proferir tants crits?”, a la qual cosa no vaig tenir resposta sinó un crit entretallat i una infinitat de llàgrimes que es malgastaven en el fred asfalt del carrer. En aquell moment la noia se'm va agafar del braç i amb un tremolor que semblava pànic es va posar a cridar i entretalladament vaig poder escoltar “David, Daaaviiid, aahhhhh….” Sense cap dubte era algú, un personatge que les portava boges. Va ser llavors quan de cop, no ho puc explicar (el meu psiquiatre tampoc), em vaig veure immers en la confusió de la massa i tal vegada per provar-me que estava guarit jo també em vaig posar a cridar descontroladament “David, Daaaviiid, aahhhhh….”. Si elles s’estiraven els cabells i ploraven, jo més; si elles queien al terra esgotades, jo més em rebolcava... Era la bogeria de la gentada, alguna cosa que no havia experimentat mai i que feia sentir-me millor, i la prova irrefutable de la meva curació. L'endemà vaig sortir en tots els mitjans possibles (Facebook, Instagram, YouTube, i fins i tot TV3 ) no em vaig adonar que algú amb el seu mòbil havia gravat el meu lamentable espectacle amb el comentari: “David Bustamante també torna boig als quinquagenaris…”. El meu consell: si vols cridar; crida, crida tot el que puguis fins a l'esgotament, però assegura't de fer-ho a la part alta del cim d'una muntanya, i encara així vigila, vigila...

CNL L’Heura

LA HISTÒRIA FANTÀSTICA DEL NEN VOLADOR - Alessandra Checcucci (Elemental 1) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Vam sortir corrent per veure què era el que estava ocorrent. Hi havia molts cotxes parats al mig del carrer, però a la gent no semblava importar-li: tothom estava mirant un punt a dalt del cel. Alguns assenyalaven amb el dit cridant d’estupor i d’altres ja havien trets els mòbils per documentar-ho tot. El meu fill, que havia sortit amb mi, em va agafar pel braç cridant: "Mamà, mira aquell nen! No pot ser! Que al·lucinant!" En el blau i cristal·lí cel de Barcelona estava volant un avió de paper, però no com els que fan els nens per passar l'estona a classe. Aquell avió era gegant, de mil colors de tots el papers que s'havien fet servir per crear-lo i l’estava pilotant un nen! El nen devia tenir uns vuit anys, els cabells rossos i un gran somriure a la cara. Va passar somrient per sobre nostre, va girar a la dreta i va desaparèixer darrere d'un edifici. Ningú no ho podia creure, el que havia passat. Durant molts dies van repetir-se els albiraments de l’increïble nen volador i del seu avió de paper. Equips de televisió, videoaficionats i curiosos de tot el món van captar noves imatges del nen volador: fent voltes al voltant de la Tour Eiffel, passant a través dels gratacels de Nova York o sobrevolant els abarrotats carrers de Tokyo. Jo i el meu fill ens vam sentir molts afortunats d’haver estat testimonis directes de la meravellosa aventura d’aquell nen i vam continuar seguint els seus viatges al voltant del món, imaginant poder visitar els mateixos llocs i poder ser igual de feliços. Molts van pensar que allò era una maniobra publicitària i altres van intentar descobrir el nom del nen volador i com havia aconseguit construir aquell mitjà de transport tan impressionant, però ningú va poder descobrir la veritat. Jo vaig decidir que era millor així: d’ aquella manera el meu fill podria continuar somniant de volar un dia amb el seu propi avió de paper i, amb una mica de sort, trobar-se amb el fantàstic nen volador.

CNL L’Heura

ROSERS BLANCS DE FLORS VERMELLES – Alejandra Ramírez (Elemental 1) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Era la gent que contemplava meravellada uns rosers blancs que aquella primavera havien nascut vermells. Era només una història d’amor que aquells bells rosers volien explicar després d’un tràgic hivern. Un jove arquitecte ben plantat i compromès, que havia arribat a un poble als afores de Barcelona per supervisar una petita construcció, va sentir la remor a casa d’Anastacia, una jove i bonica noia de 17 anys que vivia en una petita i humil casa cuidant els seus dos germans i el seu pare. La noia no es podia creure que per fi es construiria una comunitat perquè els joves aprenguessin l’ofici. Anastacia es va oferir per atendre els obrers i portar-los menjar cada dia, i els seus ulls es van quedar extasiats quan va veure aquell arquitecte tan somrient i amable, i se’n va enamorar ràpidament. Aquell arquitecte cada dia retallava una rosa blanca per a Anastacia com a agraïment per la seva amabilitat amb ell i els obrers. Anastacia va confondre la simpatia d’aquell guapo jove i va pensar que el seu enamorament era mutu, la qual cosa va fer créixer les il·lusions d’aquella petita jove que començava a menjar-se el món . Un dia Anastacia va decidir sembrar roses blanques al voltant d’aquella construcció per sorprendre l’arquitecte i va decidir declarar-li el seu amor; però, quan ell li va dir que estava compromès, el cor d’Anastacia va quedar trencat. L’arquitecte va tornar a la ciutat i, després de pensar-s’ho molt, va decidir acabar el seu compromís i tornar al poble per l’Ana. Finalment s’havia enamorat. Quan va arribar al poble, va pujar al sostre de la construcció i accidentalment va relliscar i va morir. Anastacia va patir molt i mai més es va assabentar del motiu pel qual ell havia tornat al poble. Quan ell va caure, la seva sang va ser vessada sobre els rosers blancs i des de llavors aquells rosers van néixer vermells com a prova del gran amor correspost que mai va conèixer Anastacia.

CNL L’Heura

MISSATGE INESPERAT - Francisca Vidal (Elemental 1) Just després d’enviar la imatge em vaig adonar que havia comès un error, la documentació de la meva filla, els informes mèdics de la seva malaltia, la rebria algú que no coneixia. En aquells moments estava molt nerviosa, però no podia fer es! Vaig anar a dormir no gaire tard. Al dia següent feia un matí fantàstic, les flors del meu balcó havien florit. Vaig prendre un cafè i van trucar a la porta... Quin fàstic! El propietari del pis em reclamava el lloguer. “No es preocupi, demà tindré els diners, senyor Raül”. El meu torn començava a dos quarts de tres, una altra vegada havia de fer una suplència a la meva companya a l’hospital, no passa res, estic acostumada a fer-ho per poder pagar els deutes. A la nit vaig rebre un correu sorprenent, la persona que va rebre per error el missatge m’ha escrit i m’ha dit que m’ajudarà a pagar totes les despeses mèdiques perquè la meva filla es pugui operar i es posi bona... Els miracles existeixen!

CNL L’Heura

(SENSE TÍTOL) – Rosario Alonso (Elemental 1) Just després d’enviar la imatge em vaig adonar que havia comès un error ... El whatsapp! Déu meu! Era la foto de la meva àvia. Ja té 90 anys, és la més bonica de les àvies amb els cabells tots blancs i semblen de plata, l’estimo! Però... Jo no volia enviar aquesta foto al Cristóbal, a l’home que vaig conèixer al cafè i que m’havia donat el telèfon. Jo volia enviar una imatge meva, la més bonica que tinc, me l’havia feta la meva amiga Lluïsa després de fer-ne tantes vegades i esborrar-les amb el mòbil. Fins que a la fi una havia quedat bé i ara què? I ara ell em contesta... Que gran t’has fet en poc temps! Què ha passat?

CNL L’Heura

L’ÀVIA I L’HOMENATGE – Ana M. García (Elemental 3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer, vam sortir al balcó i vam poder comprovar que hi havia moltíssima gent que fluïa pels carrers com si d’un riu es tractés, un cabal humà, era tot un espectacle. Tothom portava flors de tots colors al coll a manera de collaret i al cap a manera de corona. Hi havia gent de totes les edats, tothom ho celebrava i cantava alegres cançons. La gent treia el cap per les finestres i balcons, contagiada de tanta joia i alegria, molts baixaven corrent i s’unien a la gent, de manera que el cabal de gent era més i més gran, ningú sabia què ocorria ni el perquè d’aquell festeig, però el més important era el que es transmetia amb aquell enrenou i decidírem unir-nos a ell. Després de recórrer els carrers durant hores darrere de la gent amb les flors i entonant alegres cançons, vam anar a parar a una gran plaça que estava plena de gent i de centenars de flors i enmig hi havia un gran escenari, a sobre del qual hi havia una dona amb cadira de rodes, amb la pell molt bruna, arrugada pels anys i el cabell blanc, el seu semblant transmetia molta pau i saviesa. Era el seu aniversari, feia 100 anys, i la gent havia volgut fer-li aquell gran homenatge per la seva saviesa i trajectòria de vida, per tot el que havia ensenyat, ajudat i compartit amb molta de la gent que allí s’havia reunit. L’àvia es va emocionar molt en adonar-se que se l’estimaven tant. Quan per fi vaig saber el motiu d’aquell gran enrenou, no vaig poder evitar que alguna llàgrima regalimés per la meva galta i se m’encongís una mica el cor. Era un gest molt bonic i commovedor envers aquella dona de pell bruna, arrugada, de cabell blanc i amb un esperit tan gran i bondadós, amb 100 anys de saviesa a l’esquena.

CNL L’Heura

EL SOMNI D’EN ROBERT – Ambrosio Calero (Elemental 3) Va sentir una gran cridòria que provenia del carrer i va continuar somiant amb el somni de tota la seva vida: tenir i conduir un cotxe de fórmula 1. Es va despertar de cop i volta, espantat per la cridòria que havia sentit. ”Què ha passat?, Què està passant?” es preguntava mentre treia el cap per la finestra. Llavors va veure un home que havia caigut a terra i que cridava: “Ai, ai, pugeu, pugeu, continueu vosaltres i acabeu la feina”. En Robert, que era més curt que la cua d’un conill, va sortir al carrer corrents, amb el pijama i les sabatilles, i va preguntar al senyor què li havia passat. L’home, que era gran, duia una barba molt blanca i anava vestit de manera extravagant, li va contestar: “No res, que he caigut i m’he trencat la cama esquerra! Si us plau, porteu-me ràpid a l’hospital!”. En Robert, sense pensar-s’hi gens, va pujar en Gaspar al cotxe i a tota marxa, pensant que conduïa el fórmula 1 dels seus somnis, camí de l’hospital es va adonar que encara portava el pijama i les sabatilles! Quan van arribar a l’hospital en Gaspar va ser atès ràpidament i el van ingressar. Mentre en Robert esperava, li va sonar el mòbil: “Robert, on ets?”, li va preguntar la seva dona. “Sóc a l’hospital”, va respondre en Robert. Llavors la dona d’en Robert li digué:” Què ha passat, Robert, que casa nostra és oberta de bat a bat, els llums estan encesos i se sent molt de soroll a dins? Jo tinc molta por. Em sembla que hi ha lladres! Robert, vine corrents, si us plau! Hauries de trucar a la policia!”. En Robert, tot angoixat, va agafar el cotxe i com sempre conduïa com si anés dins d’un fórmula 1. Tot conduint, va recordar les paraules que havia dit en Gaspar: “Pugeu, pugeu, continueu vosaltres i acabeu la feina.” Ràpid com un llamp, va arribar on era la seva dona, la qual molt emprenyada li va preguntar alçant les mans al cel: “Què ha passat, Robert?”. Ell, que estava a punt d’enfilar-se per les parets, va pensar que era el moment d’esbrinar-ho tot i junt amb la seva dona van entrar a casa. Quina sorpresa en veure-ho tot remogut! Al menjador no hi havia cap moble, tot havia desaparegut, però de cop i volta van veure una cosa estranya tapada amb una lona i, del darrere, en van sortir uns homes molt estranys que anaven vestits d’una manera molt extravagant. En Robert, molt empipat, els va preguntar: “Qui són vostès? Què hi fan a casa meva?”. Un dels homes, en veure’s sorprès va dir:” Jo sóc Melcior i aquest és el meu company Baltasar, i com que aquesta nit és la nit de Reis t’hem vingut a deixar un regal”. En Robert va estirar la lona i, de sota, en va sortir un flamant cotxe de fórmula 1, el cotxe dels seus somnis!

CNL L’Heura

TORNAR A COMENÇAR – Elena Navarro (Elemental 1-2-3) Just després dénviar la imatge em vaig adonar que havia comès un error, però ja estava fet. Ara només calia esperar o bé tornar a enviar la imatge correcta. Després dúna estona pensant, vaig decidir que el millor que podia fer era tornar a enviar la imatge correcta i ho vaig fer. Estava molt nerviosa, només pensant en el resultat de tota aquesta història, però una setmana després del missatge per fi tenia una resposta. El missatge deia així: - Benvolguda senyoreta Roig, en primer lloc, donar-li les gràcies per la seva col·laboració. Hem rebut els dos missatges, el primer no era correcte però el segon sí ho era. Hem de dir-li que són molt bones i que el jurat les tindrà en compte. Salutacions i fins aviat. Estava pletòrica, per fi una cosa em sortia bé, després de tants nervis i tantes nits sense dormir es va fer la llum. Vaig trucar de seguida al meu xicot per explicar-li la notícia i hem quedat per sopar aquesta nit en un restaurant molt bonic que hi ha prop del port. Avui he rebut una trucada de la universitat. Diuen que m´han donat el tercer lloc perquè algunes fotos, segons el jurat, no eren de bona qualitat i no tenien res a veure amb el tema requerit. Malgrat tot, havien valorat les fotos que eren adequades i han acordat donar-me el tercer premi. M´he sentit molt trista, tant esforç, tants nervis, tantes nits sense dormir per a un tercer lloc. Bé, he de seguir i millorar si vull ser la primera. Així que em posaré les piles i em posaré a treballar , no puc enfonsar-me amb tot això. Agafo la meva càmera i la meva motxilla i me’n vaig a la recerca de la imatge perfecta, que de segur la trobaré. Quan surto al carrer i veig la bellesa de la meva ciutat, no sé per on començar. Els meus passos em portaven cap al passeig de Gràcia, em vaig trobar amb una gran sorpresa, un grup de nens i nenes disfressats de pallassos, m´ha fet tanta gràcia que no he pogut evitar començar a fer fotos, eren tan simpàtics!!! A vegades les coses més simples de la vida ténsenyen i et donen les millors sorpreses. Vaig arribar a casa satisfeta amb tot el material que portava, ara sí tenia les fotos que necessitava. Aquesta nit sí que dormiré com un àngel.

CNL L’Heura

QUINA ALEGRIA TENIR FILLS!!!! – Ana M. García Núñez (Intermedi 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Vam sortir corrents cap a la finestra per veure què passava, ja que el meu fill encara no havia arribat de l’escola, i tenia por que s’estigués barallant amb algú. Quan un fill arriba al món, és la cosa més meravellosa que ens pot passar. Però també des del moment que neix, és un patiment continu per als pares. Al principi, plora i plora, i no sabem perquè ho fa. Més endavant, quan comença a caminar, ho remena tot, i sempre agafa les coses més perilloses. Estem tot el dia pendents d’ell, però és tan important en la nostra vida!!! A mesura que passen els anys, les preocupacions són més grans. La meva àvia sempre em deia: “Nena, hijos criados, trabajos doblados”. Quina raó tenia!!! Al començament de l’escola, torna una altra vegada a plorar!!! Perquè la senyoreta i els companys no li agraden, perquè no vol llevar-se, perquè està cansat... Després, arriba el tema de l’estudi, mai té ganes d’estudiar, i sempre té un pretext per a no agafar els llibres. I no recorda mai el dia de l’examen. Quan és una mica més gran, i no fa falta acompanyar-lo o recollir-lo de l’institut, o ell no vol que l’acompanyin, estem nerviosos, fins que no arriba a casa. Per això, quan vam sentir la gran cridòria ens vam espantar tant. Però quina sorpresa! era la meva veïna que es barallava amb un noi que no era el seu marit, crec que era el seu amant. Vaig treure el mòbil i vaig fer una pila de fotografies. Volia enviar-les a una amiga meva, i just després d’enviar la imatge, em vaig adonar que havia comès un error. La vaig enviar al marit de la meva veïna. Quin horror!!!! Pobre home!!! Em sap greu per ell, ja que és un bon home, però ella és una irresponsable, i no es mereix aquest home. Bé, és el problema d’ells!!!! Al cap i a la fi, el mal ja està fet. El meu fill acaba d’arribar, sa i estalvi. Això, sí que és important!!!!!

CNL L’Heura

8 DE MARÇ – Mercè Espinosa (Intermedi 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. No sabíem què passava, però teníem clar que era alguna cosa important. Era el dia de la dona i hi havia diferents i multitudinàries manifestacions al carrer. També sabíem que, un grup d’homes de l’extrema dreta (d’aquells que estan radicalment en contra de l’avortament), tots ells uns masclistes, estaven fent una manifestació paral·lela. Jo, amb la meva intuïció que em ve de petita, de seguida vaig pensar que havien coincidit les dues propostes el mateix dia. Encara que estava al replà parlant amb la típica veïna pesada i tafanera, amb un gest que volia semblar de disculpa, vaig sortir al carrer per veure si la meva intuïció era certa. Efectivament i amb força por, vaig sentir i olorar aquella sensació de quan alguna cosa no acabarà bé. Unes trenta dones i uns deu homes estaven insultant-se amb consignes de dos estils diferents. Es notava a l’ambient una violència que res tenia a veure amb la raó. Tot era molt visceral i virulent, i cadascú feia valer el seu dogma. Els mossos d’esquadra estaven en un costat i es veia que no sabien què fer, esperaven ordres. Jo trobava injust que no apallissessin els fatxes, però, és clar, sóc una dona. Vaig dubtar per un moment, però al final vaig decidir ajuntar-me a les admirades dones que amb por i valentia s’enfrontaven a aquells cavernícoles posats allà per una màquina del temps virtual. Estava furiosa i cada vegada que veia la cara de bavós d’uns dels cavernícoles, em posava més agressiva. Vaig agafar una pedra que hi havia a terra i la vaig tirar al qui feia més cara de fàstic. Amb la mala punteria que tinc, li vaig donar a un mosso d’esquadra. “Ostres!”- vaig dir, i de seguida vaig fer un gest d’emprenyada, em vaig adreçar al cap dels mossos i vaig assenyalar un dels mascles radicals, que havia estat ell. No sé perquè, si per la meva contundència, o perquè sóc de ben veure, els mossos van creure’m i van carregar contra aquells homes que qüestionaven el nostre dret de ser dona. Quina alegria i quines felicitacions de totes les meves companyes de gènere quan tots aquells energúmens van començar a córrer, i cridant, com ells critiquen que fem les dones. Va ser un dia de la dona molt emocionant i va enfortir la meva feminitat. Felicitats a totes les dones del món i sobretot a aquelles que no poden expressar-se amb plena llibertat o que estan sotmeses al maltractament de l’home i/o de la societat.

CNL L’Heura

UN DIA QUALSEVOL AL COSTAT DE CASA – Puri Obregón (Intermedi 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer just en el moment que acabava una cançó i en començava una altra. Allà, dins del bar, fins aquell precís moment, no ens vam assabentar de res del que passava fora; estàvem immersos en un altre món, i tan feliços que érem. Però, de cop i volta, vam tornar a la realitat pura i dura. Una realitat que volíem intentar oblidar per unes hores, o, com a mínim, per una estona. Ja feia molt de temps que no ens preníem un respir en la nostra lluita diària contra les injustícies. La nostra rutina consistia, a banda del poc temps que dedicàvem, personalment, a alguna feina remunerada de tant en tant, a reunir-nos per preparar assemblees, accions, manifestacions, recollides de signatures, entrevistes amb els diversos representants institucionals i financers... Després d'unes setmanetes molt mogudes, ens mereixíem un petit recés. Però, no, aquella pausa no anava destinada a nosaltres i no va durar gaire. Com deia al principi, es va sentir un gran xivarri, que creixia per moments: crits, sirenes de policia, cops de cassoles des dels balcons, plors de nens i també d'adults... La nostra reacció va ser instantània, ni tant sols ens vam mirar entre nosaltres. Ens vam aixecar de cop de les cadires i vam sortir a corre-cuita al carrer. A l'edifici del costat, ens vam trobar un munt de gent, envoltada de ben a prop per la policia, que tallava el carrer amb unes tanques. No donàvem crèdit al que vèiem just al davant: una família sencera amb dos nens, una parella d'avis i, fins i tot un gosset, els estaven fent fora de casa seva. No vam trigar ni cinc minuts a obrir el nostre local, just allà mateix, agafar unes pancartes, el megàfon i sense pensar-ho dues vegades, vam creuar a l'altra banda del carrer, vam retirar les tanques i ens vam apropar al portal on era la família. De cop i volta, ens vam trobar més de 50 o 60 veïns i veïnes, allà, al nostre costat i cridant que no permetríem que fessin fora a aquella gent, que allò era inhumà i que es podria arribar a una altra solució si hi havia voluntat. El secretari judicial, al veure tot aquell enrenou, va dir que no estava disposat a enfrontar-se als veïns, que aquella no era la seva feina i, sense més, va marxar. Ja us podeu imaginar l'alegria de la família i de tothom. Sense preparar res de res, vam aconseguir, de nou, aturar un desnonament. Tot seguit, la propietària del bar on estàvem abans, ens va convidar a unes cervesetes. Ens les mereixíem !!

CNL L’Heura

L’OLOR DE LA POR – Luís Peñarrubia Alcalde (Intermedi 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. En aquell moment, vam pensar que tot estava perdut: les nostres idees, els nostres ideals, el futur dels nostres fills... Quan creuessin la porta s’acabaria tot, i nosaltres arraconats a l’habitació més llunyana de la porta, fets una pinya, tots ploràvem, des del més petit fins al més gran. Allò era el final i tots ho sabíem. A les nostres cares es reflectia la por, la por penetrant que ens envaïa i ens paralitzava tot el cos. Cada vegada la cridòria s’apropava més i a pesar de ser uns segons, ben bé no va arribar a un minut mal comptat, a nosaltres se’ns va fer etern, amb la calor del mes d’agost a Santa Coloma, aquella calor insuportable i enganxosa que ens deixava la roba humida, vam sentir l’olor de la por, l’olor que desprenen les persones que esperen el pitjor. Mira que ens havien avisat un munt de vegades: “Heu de fugir, com fa tot home. Agafeu el més elemental i fugiu. Estant com està el Joan implicat en aquesta lluita, us passaran comptes.” Però la resposta del Joan sempre era la mateixa: “Jo no he fet res dolent, no he fet res a ningú, solament he defensat les meves idees d’una forma pacífica.” De cop i volta, es va sentir un gran soroll. La porta es trencà com si fos un tel de ceba. Varen entrar els caps armats, i sense ni una paraula, es van emportar el Joan, pel fet d’haver estat mestre. Mai més no he tornat a trobar-lo. Han passat quaranta tres anys i cada dia me´n recordo d’en Joan, del seu tarannà, de la seva alegria, de les seves mans, dels seus ulls, de la manera de tractar els nens, de la força de les seves idees... Ens va deixar un trenta d’agost, amb cinc fills i totes les pors del món. De vegades, penso, si ha valgut la pena tant patiment per uns ideals, però crec que una persona a la balança de la vida, el que més val és el que ha estat , i no el que té. Una vida sense ideals, no mereix la pena, i això és el que he inculcat als meus fils i als meus alumnes, però sovint recordo l’olor, aquella olor tan penetrant, que era l’olor de la por, i mai més podré oblidar. Tots aquells patiments per defensar les idees d’un mestre, d’un mestre republicà.

CNL L’Heura

UNA MATINADA MOLT ESTRANYA – Mercedes Mesas Plaza (Intermedi 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Em vaig aixecar del sofà, vaig obrir la finestra ràpidament per mirar, però no vaig poder veure res de res. Vaig pensar què podria fer per esbrinar el que estava passant al carrer. El soroll era cada vegada més fort i ensordidor. De sobte, vaig decidir baixar al carrer. Com que estava amb el pijama, vaig anar al dormitori, vaig obrir l’armari i vaig agafar uns pantalons, una samarreta i me’ls vaig posar ràpidament. El meu gos bordava molt i això em feia posar molt més nerviosa, vaig posar-li corretja. Vam sortir tots dos al carrer i no hi havia ningú . El soroll era molt fort, el crits eren irritants, però no es veia a ningú. Vaig caminar pel carrer, no hi havia cotxes, ni gent, ni res de res, solament estava jo amb el meu gos en braços i aquell soroll i els crits de la gent que no podia veure. Vaig girar la cantonada i de sobte vaig entendre tot el que succeïa. Vaig córrer cap a l’edifici que s’havia caigut, tothom estava ajudant. Jo vaig fer el mateix. Aquest és el meu barri i la meva gent.

CNL L’Heura

EL TEU COR ES GRAN - -Raquel Méndez (Intermedi 1-2-3) “Just després d’enviar la imatge em vaig adonar que havia comès un error”. Era massa tard. Aquella dona va sentir un gran disgust perquè no entenia res. La seva intenció no era que aquell home i altres desconeguts haguessin vist aquella imatge. Simplement, a ell no li va agradar el que va veure. I quan va descobrir que ella no era d’aquell lloc, li va fer mal amb les seves paraules. Es preguntava perquè l’havia jutjat sense conèixer-la, es preguntava perquè la gent ha de fer tants prejudicis només per ser d’un determinat lloc i va sentir-se una estranya per un dia, el dolor no li feia veure més allà, però després es va adonar que no hauria d’importar-li. Sempre hi ha hagut gent en aquest món que per ser d’un altre lloc pensarà o dirà o parlarà... És difícil fer amics nous, però aquell home no era el seu amic, i unes veus amigues li van dir que el que importa és la gent del teu entorn, la gent que et coneix. I és veritat, no mereix la pena dedicar-li un minut del teu pensament a algú que et jutja per ser d’aquí o d’allà, el món és de tots i el que has de pensar és que el problema no és teu, el problema és que hi ha gent que no sap el que és deixar al darrere la teva terra, els teus amics, la teva família, la teva llengua... No és fàcil. No és fàcil trobar-te una altra llengua, una altra gent, uns sabors diferents o simplement noves olors que, potser, algun dia també trobaràs a faltar. I de la imatge d’aquell home, ja no te’n recordaràs, perquè el teu cor té espai suficient per més d’ un lloc, perquè el teu cor és gran.

CNL L’Heura

UN HOME MISTERIÓS – Tatiana Pérez (Intermedi 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer… La Sònia es va quedar a casa mentre jo a corre-cuita anava al forn a veure què hi passava. Vaig entrar i vaig veure-la allà. Era l’Eulàlia, la fornera. No podia creure allò que els meus ulls estaven veient. Vaig tornar a casa. No li ho volia amagar, però tampoc volia preocupar-la més. Des que ens vam mudar a Rupit, la nostra relació havia canviat. Al principi tot era perfecte. Hi havíem posat molta il·lusió i finalment vam aconseguir comprar la casa dels nostres somnis. No li faltava res. Ni a la casa ni a ella. Però la seva alegria i el seu somriure havien desaparegut. - Sònia, és l’Eulàlia… L’ han trobat al terra del forn… No va caldre dir res més. Ella es va posar a plorar i em va dir a l’orella: “He de dir-te una cosa però no puc, pensaries que estic boja… I ell ens farà mal a nosaltres també”. Em vaig quedar pàl·lid. Després de demanar-li i demanar-li que m’ expliqués allò que havia dit, ho vaig aconseguir. Va agafar aire i va començar: “Al cap de poques setmanes d'arribar, vaig rebre una carta. La signava un home amb un nom estrany. Al principi vaig pensar que seria una broma, que aquella carta no era per a mi... Però aquell mateix dia va arribar una altra carta a la bústia…” Es va aixecar de la cadira i es va dirigir a un dels calaixos de la cuina. Va treure uns papers i me'ls va donar. Hi posava: “No parlis de mi, amb ningú, o en pagaràs les conseqüències. Fora d' aquesta casa ja”. Ella va continuar: - Des d'aquell dia m'escriu cada dia. Amenaça de matar-me si surto de casa o si explico això a algú. Vaig preguntar per ell pel poble quan em va arribar la primera carta i la gent em deia que no coneixia aquell home. Però sabia que mentien. Se'ls notava als ulls. Així que vaig decidir seguir preguntant fins que... Va parar el seu relat, jo no entenia res. Per què no m'ho havia dit? I va continuar explicant: - Fins que li ho vaig preguntar a ella, a l’ Eulàlia… Mai hauria d’haver-li-ho preguntat, ell l’ha matat... per culpa meva. Per això no et vaig dir res, per si aquest home podia ser capaç de fer-nos mal... Quan has sortit corrents he vist que hi havia una carta a la bústia. Però no l’he agafat. Ara ja sé què volia dir-me... L’Eulàlia em va dir que aquest home va desaparèixer un mes abans que vinguéssim a viure aquí, que era un home solitari i que la seva dona va desaparèixer de manera estranya. I… també que aquesta era casa seva. Em vaig aixecar de la cadira, vaig donar voltes per l'habitació i vaig pensar que marxar d'allà seria el millor... Al principi la història em semblava absurda però sabia que ella no mentia, la coneixia. Li vaig agafar la mà i em vaig dirigir al dormitori. - Anem-nos-en. Ella em va abraçar amb senyal d'agraïment, vaig agafar la nostra roba, vaig carregar-la al cotxe i vam marxar. Mai més hem rebut una altra carta però sabem que hi ha gent nova en aquella casa...

CNL L’Heura

UNA NIT DE MALSON – Laura Penha (Intermedi 1) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer sobre dos quarts de dotze d’una nit calorosa d’estiu del 2020, ens vam aixecar espantats i tan ràpid com vam poder. Ens vam apropar al balcó i vam veure una multitud de gent que mirava cap a la muntanya, pel camí que donava a la placa del poble baixava una persona de poca estatura que s’assemblava a un nen d’uns deu o dotze anys que portava uns pantalons curts verds, els cabells vermells i amb una petita curiositat, tenia els peus del revés. Tothom es va quedar una mica espantat, no entenien què feia un nen que no coneixien de res a aquesta hora baixant de la gran muntanya encantada. Llavors el meu xicot i jo ens vam posar el calçat ens vam unir als veïns que estaven al voltant de la plaça. Quan el nen va arribar a la plaça ens va dir: “Sabeu qui sóc?, segurament ja heu sentit a parlar de la meva persona, però suposo que quan éreu molt petits perquè avui dia la gent gran ja no explica aquestes històries.” “Sóc el guardià dels boscos i dels animals, i avui he baixat per fer-vos una advertència ja que no esteu gaire preocupats pel que està passant amb el medi ambient. Ja no cuideu els boscos com ho hauríeu de fer, hi ha molta desforestació, pol•lució i matances d’animals. Si continueu tractant el planeta d’aquest manera serà impossible viure-hi. Abans que això passi, he de comunicar-vos que avui els meus germans, dispersos pel món, i jo hem resolt aparèixer per dir-vos que estarem obligats a donar-vos un càstig ben sever si els humans no atureu el maltractament del medi ambient. El nostre deure és protegir la naturalesa i demostrar la nostra existència per fer-vos saber que podem ser molt dolents corn narren els contes que hauríeu de recordar dels vostre avis o besavis. Demà serà un altre dia, un dia en què tot el món parlarà de nosaltres, així doncs, esperem que feu la vostra part i que d’ara endavant cuideu més be la natura. Me’n vaig però de tant en tant em veureu en algun lloc, perquè us estaré vigilant de molt a prop.” El nen ens va donar l’esquena i va marxar desapareixent entre la boira. Després de tota aquesta xerrada, la gent va restar incrèdula i espantada. Hi havia nens que ploraven, joves que preguntaven als seus pares les històries i altres que buscaven pel mòbil, perquè mai no havien sentit a parlar d’aquest follet. Jo, en canvi, ja havia sentit aquestes i moltes altres històries per part del meu avi, el pare del meu pare, i li vaig dir al meu xicot que tenia la intenció d’explicar-les totes als meus fills, encara que no em podia arribar a creure el que havia passat. De molt lluny vaig sentir un plor de nen que jo coneixia, em vaig despertar una mica espantada i vaig veure la llum del rellotge que marcava dos quarts de tres de la matinada. Llavors em vaig situar, jo era a la meva habitació i la meva filla s’havia despertat. Llavors vaig dibuixar un somriure als llavis i vaig pensar que no havia sigut sinó un malson; però que va dir una gran veritat: “estem fent malbé el planeta, arreu”. I cal que en tinguem cura.

CNL L’Heura

(SENSE TÍTOL) – Loli Avellanedas (Intermedi 1) Just després d’enviar la imatge em vaig adonar que havia comes un error. Asseguda a l’escala de la llitera quan encara estava pintant la paret, pensava i pensava, per què ho havia fet? No tenia clar el sentit d’enviar aquella imatge i, a més a més, també incloïa un missatge. Després d’una bona estona, vaig pensar que això podria ser una bona ocasió per començar a deixar la meva perfecció i gaudir més de la vida, sense pensar tant en les coses que ja estaven fetes i no tenien cap remei., només afrontar la realitat, que dels errors se n’aprèn i això va molt be per créixer com a persona encara que de vegades es passi malament. Jo continuava pintant i pensant que la paret quedaria ben bonica i que jo cada vegada m’inspirava més. Continuava pensant en aquell missatge, i ho vaig transformar en un fet positiu, ja que avui dia sembla que tot sigui negatiu. A més a més, un canvi en la percepció de la meva vida no vindria malament: aprendre a ser més flexible m’aniria be. Podia començar a canviar, a transformar-me, a gaudir, a demanar allò que vull sense vergonya i sense embuts. La veritat és que havia perdut molt de temps en la meva vida per por, per l’educació, per prudent, per incultura, no sé, per pensar massa. Vaig posar una o a la paret sense adonar-me de què estava fent, però em va arribar una idea al cap i vaig pintar boles de billar de colors amb noms al mig, ben boniques i de mides diferents. Ja asseguda al sofà vaig agafar el mòbil i tenia una resposta d’aquell missatge que vaig enviar per error. Vaig començar a tremolar, les mans em suaven, el cor em bategava. Es va fer un silenci... Era ell. L’Oriol. Jo també t’estimo però no sabia com arribar a tu. Hauries de ser aquí on t’estimo i no allà on t’enyoro. El mòbil va caure a terra.

CNL L’Heura

SOMNIS.CAT – M. Dolors Casas (Suficiència 3) Just després d’enviar la imatge em vaig adonar que havia comès un error. Era l’últim dia per lliurar a la tutora l’exercici de la tasca 2.4 de la unitat 3, eren les 10 de la nit d’un dia que havia estat esgotador, i ara me n’adonava que en comptes d’enviar-li la tasca li havia enviat una fotografia, la imatge de la taula plena de llibres per estudiar i fer exercicis de català. La fotografia que vaig enviar a una amiga quan em va preguntar: “Què fas aquest cap de setmana?”. No va necessitar que li digués res més, ja ho diuen, una imatge val més que mil paraules. Ella ho va entendre, però no sé què en pensarà la tutora quan es trobi, en el correu, aquesta imatge en comptes de la tasca. Ringgggggg, ringggggggg, ringggggggg... és l’alarma del despertador. Estava somiant! Encara falta una estona fins a la següent alarma, torno a tancar els ulls. Estic en un vaixell, amb un parell d’amics. És de nit i estem dormint a la cabina. Em desperto en una illa. Però, quina illa és aquesta? No és pas Formentera! I, els meus amics, on són? Començo a caminar, no hi ha res, no hi ha ningú... estic tota sola! Tot d’una, veig un gran edifici amb un gran cartell lluminós: Complex turístic de l’illa de Julivert. No m’agrada gens, marxo de pressa cap a una altra direcció. Arribo a la platja, estic cansada i m’estiro damunt la sorra. Obro els ulls i estic envoltada d’animals fent sons guturals. Els pregunto què volen i responen que ajudar-me a pronunciar les esses sonores, les consonants fricatives, les vocals obertes i les tancades... M’ensenyen a posar bé la boca i la llengua per emetre correctament els sons. Ho intento una vegada, dues, tres... Finalment em deixen per impossible i marxen. Comença a ploure, però no són gotes d’aigua sinó lletres, punts, dièresis, comes... Ben aviat la sorra queda coberta, s’ha format un gran trencaclosques, al qual sóc incapaç de donar-hi forma. Vull marxar, però em sap greu trepitjar-lo; no hi ha cap problema, aixeco els braços i començo a volar fins arribar a una zona plena de vegetació on hi ha una cabana; torno a posar els peus a terra i em dirigeixo cap allà. Surten a rebre’m cinc dones amb una gran pancarta, en la qual hi ha escrit “Benvinguda al programa de telerealitat: Conviure a l’illa catalana”. Em desperto gairebé sense poder respirar, espantada pel meu propi crit: “NOOO!”. Miro al meu voltant, és la meva habitació, estic a casa...UFFF! Preocupada perquè des que tinc aquest somni recurrent no descanso bé, em desperto cansada i no rendeixo a la feina, decideixo quedar amb una amiga, que és psicòloga, per explicar-l’hi. Ella, en to professional, em diu: “El que ha ocasionat el teu malson és el teu desig d’obtenir el certificat de nivell C de català. El somni té dos missatges clars. D’una banda, és fixar els continguts dels aprenentatges que vas fent. De l’altra, atès que et despertes amb angoixa, podem interpretar que aquest curs de català que estàs fent i, l’objectiu final que t’has fixat, et generen molt d’estrès. La conclusió del somni és, doncs, que t’has de continuar esforçant, que has d’aconseguir el títol i que després has de marxar de vacances.”

CNL L’Heura

UNES HORES MOLT FELICES – Erik Zavaleta M. (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Ja hi havia aquells hooligans fent escàndol abans del futbol. No volia sentir-los; així que vaig marxar d'hora. Arribaré abans a la nostra cita. Millor. Aprofitaré per veure-la arribar. Gairebé són les dotze. Sóc en un banc al costat d'una font, ubicada tot just al mig de la plaça. M'agrada seure en aquest parc; em recorda la natura. Ara mateix només sento unes quantes aus voltant pels arbres i un brollador d'aigua que surt de la font. Ja és aquí, tan puntual, sempre amb un somriure als llavis i sempre parlant-me. Quasi no me n'he adonat i ja estem caminant. Mai em cansaré d'escoltar allò que em vol dir, així com ella sempre em fa sentir que tot el que li dic és important. Acostuma a vestir amb roba de color blanc, i, que jo recordi, gairebé sempre són amples vestits que semblen il·luminar-ho tot. Al temps poc li importa el meu estat de fascinació; passen uns minuts de les sis i ja he de marxar, he de respondre a les meves obligacions. Vam romandre així un temps durant les nostres trobades. Però hi havia un petit canvi en cadascuna d'elles. Ella va començar a arribar cada vegada una mica més tard. Tant se val, jo només volia veure-la, escoltar-la, meravellar-me... Gairebé són les quatre i sóc a la nostra plaça. Les seves darreres tardances m'han fet esperar-la una, dues i fins a tres hores. Poc importa això; sempre tinc l'esperança que ella arribarà. Ara ja és aquí. Tot és diferent. Ja no em parla gaire i tampoc sembla que tingui interès a escoltar-me; de fet, m'he adonat que ni tan sols em mira. Ara la verdor dels seus ulls només apunta cap a l'horitzó. Ja havien passat més de cinc hores. Quasi era temps de marxar cap a casa i semblava que avui tampoc no vindria. Potser havia estat culpa meva; potser aquell dia no havíem de veure'ns. M'havia parlat tan poc a les darreres trobades que ja no recordo la seva veu. Vaig veure que el rellotge marcava les cinc; semblava que, una vegada més, tampoc la veuria. Tot just abans de marxar, la vaig veure arribar. Al principi tot semblava tornar a ser com abans, però les seves paraules em deixaven entendre un comiat. Encara recordo l'últim que va pronunciar: "Així que una estrella al cel, oi? Me n'alegro per tu, cuida-la molt, com vas fer amb mi". No vaig entendre el perquè de les seves paraules. Gairebé eren les sis i ella es va acomiadar per darrera vegada. Vaig seure una estona al parc i la vaig sentir per últim cop, a l'espera d'allò inevitable. Ja són dos quarts de set i el despertador ha fet la seva cruel feina. He de llevar-me de pressa; la meva companya de viatge m'espera a la parada de l'autobús. Ester, em va dir que era el seu nom...

CNL L’Heura

LA PEDRA PLANA – (Víctor Lóriz Peralta, VxL) Just després d'enviar la imatge em vaig adonar que havia comès un error. Reconec que vaig tenir el primer impuls de llençar el mòbil al riu però, amb un cert esforç, vaig vèncer la temptació, i em vaig obligar a no donar-li més importància. Estava de vacances i no volia que una mala foto espatllés el meu curt temps de lleure. Al desconnectar l’aparell i enfocar la mirada una mica més enllà de la pantalla, la pedra plana va atrapar de manera fulminant tota la meva atenció. Amb tremolor i gairebé amb incredulitat, la vaig anar agafant a poc a poc. Durant un instant etern, vaig avaluar quina pesava més, si la geològica o la tecnològica, per a finalment despatxar-la ben lluny i sortir de cop de l’esglai. Vaig seguir la seva volada mentre emergia dos cops de la superfície i vaig forçar un somriure. A la terra que m'havia acollit, l'aigua no era tan estranya com a la infinita mar de pols que m'havia vist néixer. Més amunt, el curs es feia estret i molt a prop del marge em vaig tombar de cara al cel. Lentament vaig aclucar els ulls. Un eixam d’insectes primaverals brunzia per sobre del meu cap, però no em destorbava gens ni mica en el meu viatge: per un moment era molt a prop de casa. Dins del meu pensament recordava quan em trobava fent cua davant d’un pou, amb l’objectiu d’aconseguir omplir una enorme gerra de terrissa, molt més pesant del que podia traginar un petit vailet. Com altres dies, una noia més gran em va prendre el torn i em vaig haver de conformar sense protestar gaire, en un intent d’estalviar-me més problemes. Mentre caminava carregat cap a la llar assedegada, la mateixa adolescent em va empentar deliberadament i la pedra plana em va fer relliscar, trontollar i caure. La trencadissa em va arrencar a dojo les llàgrimes dels ulls i van acabar seguint el mateix camí que el preuat líquid esquitxat, evaporat i perdut. Mentre la culpable reia, la ràbia de la humiliació i la perspectiva dels assots del pare em van fer passar de maleir-la amb desesperació a córrer com un boig en direcció contrària. No vaig saber mai més res de la meva família, dels meus amics, tot deixant enrere aquell món de sorra i de calor desmesurada… Milers de quilòmetres i aventures més tard, em van despertar els crits i les rialles dels meus dos fills catalans, que baixaven empaitant-se per l'altra riba, fent equilibris i saltirons entre les roques. Al damunt del cap del germà gran, un petit got de plàstic ple a vessar va perdre la vertical i al temps que rodolava, va regar el terra abans de surar buit pel corrent ràpid del rierol. Només incorporant-me a mitges i allargant el braç el vaig poder interceptar amb facilitat. Mentre el sostenia a la mà i contemplava com el travessava la llum del sol, vaig tornar a somriure amb recança.

CNL L’Heura

DESPERTANT D’UN MALSON – Manoli Segura (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Des de dins d’aquella habitació de sostres alts i grans finestrals, a punt per marxar a casa, queden allunyats els crits i les baralles d’aquells malalts, confinats en aquells quadrats de teles metàl·liques rovellades i de pocs metres que eren com gàbies semblants a galliners. El camí a casa es fa feixuc, em distrec mirant per la finestra de la furgoneta els edificis antics de la plaça de la Bonanova amb la seva església. Mentrestant, la imatge del manicomi va quedant enrere dalt d’aquell carrer costerut, i la furgo va bategant sobre les llambordes a poc a poc. La mama m’explica, mentre en dóna un Cacaolat i un dònut (aquest piscolabis s’ha convertit en un ritual de cada sessió), que m’han canviat de dalt a baix. Aquesta sessió ha estat problemàtica, m’he fet a sobre totes les caques i pixats acumulats per la llarga espera. Els electroxocs m’han deixat inconscient i la sang a la llengua ha deixat el senyal inequívoc de la darrera mossegada. Em desperto d’aquella inconsciència. Mai oblidaré les sensacions, les olors del frenopàtic i aquell dolor que encara durarà uns dies, fins a la propera sessió d’electroxocs; el cotó a la boca per evitar que em mossegui la llengua i les corretges que m’agafen els braços i cames, la gasa impregnada d’alcohol que mulla cada templa, on posaran els monyons gastats per on passarà el corrent. I deixaré de recordar, de sentir i morir per uns moments. Hores? No ho sé. De cop el temps es paralitza i deixa d’existir. Quinze anys, només tenia quinze anys. Vaig passar, de sobte, de la infantesa a una adolescència traumàtica i surrealista. Aquest és un exercici de superació, de tenir la força i la voluntat d’explicar públicament un episodi fosc i dolorós de la meva vida. Les malalties mentals han estat sempre tractades com una xacra per a la societat, i els malalts, rebutjats i apartats de l’entorn social. És per això que vull reivindicar la reinserció de les persones malaltes, la superació de les malalties mentals i el dret a la dignitat i al tracte respectuós vers aquests malalts. Vull deixar constància, com a persona que ha patit una malaltia mental, que es pot superar i es pot tenir una trajectòria, tant professional com personal, molt satisfactòria i gratificant, encara que la ment estigui debilitada i se n’hagi de tenir cura durant la resta de la vida. Gràcies a les persones que he conegut al llarg de la meva vida, als llocs on he treballat, als centres en els quals he cursat estudis i als metges que m’han tractat. A la meva família, al meu home, als meus tres fills, i als amics que m’han acompanyat. A tots, moltes gràcies.

CNL L’Heura

LA MEVA OMBRA – Montse Blanco (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. Vaig veure com el meu marit sortia corrent escales avall, jo em vaig apropar al balcó per esbrinar què passava. Vaig veure un cos estirat a terra i molta gent cridant i arreplegant-se al seu voltant. Sembla que a una dona li ha passat alguna cosa. Es comença a sentir uns sorolls llunyans de sirenes, deuen ser les ambulàncies i la policia. Miro avall un altre cop i la taca de sang de la dona sembla més gran. Amb angoixa alço la vista i veig que bona part dels balcons i finestres estan plens de gent mirant, es nota que és diumenge. Veig com la majoria fixa la mirada cap a mi. Just en aquest moment surt el meu marit per la porta i comença a cridar, se’l veu molt afectat. Baixo les escales per assabentar-me del que ha passat. Per un moment em sorprenc de la rapidesa amb què ho faig. No entenc els crits del meu marit i això em fa posar nerviosa. Quan surto al carrer trobo una imatge impactant: el meu marit està plorant abraçat a la dona que és al terra, sembla que no li importa tacar-se de sang. No distingeixo qui és la dona, només veig la part de sota de la bata i una sabata. En tinc unes d’idèntiques. En aquest moment apareixen la policia i l’ambulància i un mosso intenta separar el meu marit de la dona. Jo em sento gelosa, no comprenc la seva actitud. Vénen dos infermers més i aconsegueixen separar-los. Em sento paralitzada i de sobte ho entenc tot: la dona que està estirada a terra sóc jo. He estat jo la que ha saltat pel balcó just després de llegir la carta que ha arribat de l’hospital que anuncia que el càncer és terminal. Que es foti el càncer. Sempre he governat la meva vida, per què no hauria de governar la meva mort.

CNL L’Heura

UNA TARDA MOGUDA – Carmen Gómez Ibarra (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. _ Què passa? _ va preguntar la Marta quan em va veure mirant per la finestra. _ Hi ha molta gent, dos guàrdies urbans intenten agafar una cabra que està menjant herba al jardinet de la plaça. _ I d’on deu haver sortit, aquesta cabra? No són gaire prolífiques per aquest barri, oi? Jo veia des de la finestra com els guàrdies intentaven sense gaire èxit agafar la bestiola, que després d’una bona estona, sense fer-ne gaire cas, va decidir calmar la set a la font de la plaça. _ Vine, Marta, vine! Mira com miren d’agafar-la. La gent se’n riu. Pobres guàrdies! Ara ho fan amb una corda . No serà gens fàcil, no! Totes dues pensàvem que miràvem una pel·lícula . Era d’allò més graciós veure com corrien darrere de la cabra , la cabra sense deixar-se agafar, la gent animant els guàrdies, d’altres, la cabra. Tot un espectacle de fira. Al cap dues hores van aconseguir-ho i la van ficar al seient de darrere del cotxe patrulla, com si fos una delinqüent . Li posaran les manilles? La faran declarar? El que és segur es que ningú s’oblidarà fàcilment d’aquella tarda, de les dues hores d’espectacle a la plaça, del fart de riure que es van fer els veïns i, per sobre de tot, de la imatge per immortalitzar d’una cabra amb manilles, detinguda i asseguda al seient del cotxe patrulla. Això sí, els pobres guàrdies tindran mal d’esquena uns quants dies.

CNL L’Heura

EL MEU ÚLTIM PENSAMENT – Rosa Manzano (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una cridòria que provenia del carrer. Devia ser la gent que s’amuntegava a l’altra banda dels murs de la presó. Fa un dia lluminós, estàtic, inert. La llum s’insinua tímidament a través de la minúscula finestra de la cel·la i reflecteix sobre la paret com una forma espectral que indica el pas a l’altre món. Puc, fins i tot, imaginar el sinistre barquer esperant per conduir-me a l’altra riba. Assegut a terra, assedegat, malaltís, tremolant, suant, despullat de totes les dignitats que haurien d’acompanyar l’ésser humà, romanc esperant la meva hora, el cop de gràcia. Què difícil que és pensar en una altra cosa que no siguin aquells que tant t’estimes. Deixarlos sols en aquest món; sense marit! Sense pare! Deixar-los amb l’estigma de ser el marit, els fills d’un “traïdor”; sempre assenyalats pel dit acusador dels intolerants. Quina bogeria! condemnar l’ostracisme, perseguir innocents, empresonar creadors de somnis i el pitjor de tot... assassinar amb legitimitat. Jo sóc un d’aquests últims. Un idealista, un romàntic, un somiador... S’apropa l’hora. El meu company de cel·la i jo creuem mirades, tots dos embriagats pel desassossec. Sabem que és qüestió de minuts, d’hores, potser. Se sent la porta al final del passadís; puc sentir els passos ferms que avancen cap a nosaltres. A través dels barrots es dibuixen les siluetes dels nostres botxins. Que joves que són! Què deuen saber aquests nois dels ideals? Què deuen saber de la llibertat? Què deuen saber del valor d’una vida? -Ja és l’hora. Poseu-vos drets! Amb les mans cordades marxem a través del ’infinit passadís. A una banda i a l’altra les mirades còmplices d’altres que, com nosaltres, estan agonitzant. Fora, la llum s’endinsa a través dels ulls com una flama voraç, i en certa manera es converteix en un aliat per atenuar el tràgic moment. Tot i així, a uns metres puc distingir la paret grisa que ens espera per acollir-nos en l’instant fugaç. -No, no vull tapar-me els ulls, no tinc por. Mai m’ha fet por la mort, deixar aquest món no és l’esdeveniment més rellevant que un ésser humà pot realitzar, de fet és un destí universal. La proesa més gran és ser fidel a les conviccions, lluitar per elles i, fins i tot, morir per elles. -Preparats. El meu últim pensament... els meus nens! -Apuntin. Albert, Marina, Marc! -Foc!

CNL L’Heura

LA FOSCOR DE LES REBAIXES – Juan Luís Rubio (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer i, llavors, vam decidir treure el cap per la finestra per veure què passava. Tothom corria i cridava a causa de la confusió que els provocava que la foscor hagués envaït els carrers de la nostra ciutat a plena nit a causa d’una apagada generalitzada que privava la visió dels vianants. Les persones xocaven entre si, però de sobte tots es van quedar quiets, com si els hagués paralitzat la por. Buscaven una explicació coherent. Es va fer un silenci sepulcral, que només trencava la circulació dels cotxes en la llunyania. Després d’uns segons d’histèria, un soroll eixordador s’apropava cada vegada més, però no es veia res. Miràvem i miràvem, tot era fosc i el soroll cada cop era més a prop. Vam sentir a algú dir: -Sembla un motor! Algú altre li va respondre:-No, jo crec que és un helicòpter! I un tercer va dir:-Potser és una nau extraterrestre! De la foscor sortia un munt de gent amb carretons pel davant, com si els perseguís una onada d’aigua de 20 metres d’alçada. La gent, desesperada, no sabia com avançar: pujava per sobre dels cotxes, s’empenyia, es donava cops de puny... era una bogeria! Es van quedar atrapats a l’entrada d’un edifici, tots atapeïts… De cop, una llum fulminant va il·luminar el cel i va aparèixer una avioneta de color blanc amb un cartell al darrere que deia: Ja és PRIMAVERA a El Corte Inglés.

CNL L’Heura

QUI ETS? – Antonio Marcos (Suficiència 1-2-3) Vam sentir una gran cridòria que provenia del carrer. L'enrenou ens va despertar i vaig decidir sortir a veure què havia passat. En sortir, els carrers s'abrigaven amb el mantell de foscor que els proporcionava la nit. Només dues fileres de llums, que gairebé no il·luminaven, semblaven penjar de l'aire a punt de ser engolides per la negror. En tombar la cantonada, els fanals tan sols assenyalaven un estret camí de còdols que conduïa a la plaça on els núvols i uns quants estels moribunds omplien el cel. Més enllà, quan van començar a caure les primeres gotes de pluja, la plaça porxada, amb arcs de mig punt, aixoplugava la gent que, horroritzada, mirava com petits regalims de sang començaven a formar-se al voltant del cadàver que jeia al mig de la plaça, on fins i tot les façanes mostraven la seva cara més trista quan les gotes relliscaven per les antigues pedres, com si ploressin la mort. Tot seguit es van formar els primers bassals, i uns quants minuts més tard, quan va deixar de ploure, les últimes gotes que queien hi formaven petites onades concèntriques que enterbolien la imatge reflectida del bar, on dos mossos d'esquadra custodiaven la porta. En entrar-hi, ella era allà, asseguda davant d'una gran finestra a través de la qual es veia un solitari carrer mullat. Acariciava inconscientment la nansa d'una tassa que feia molt temps que era buida mentre els seus ulls ametllats estaven perduts en l'únic punt de claror entre tanta foscor. La pal·lidesa de la pell, gairebé incolora, contrastava amb el carmesí dels llavis que encara recordaven que un dia va ser feliç, que un dia la vida la va abraçar sense deixar-la anar. De sobte, es va obrir la porta i va deixar entrar una dèbil ràfega de vent. L'aire va fregar els blancs lliris que es trobaven a l'ampit de la finestra; el seu perfum es va desplaçar lentament cap a ella i la va impregnar innocentment. Llavors, tancà els ulls i una llàgrima caigué dolçament sobre la nansa de la tassa. Va deixar un rastre de lluïssor a la pàl·lida pell, i darrere d'aquesta una altra i una altra més. Ningú sabia qui era l'home que jeia al mig de la plaça amb un ganivet clavat al coll, i ningú sabia qui era ella ni què feia allà. Quan van arribar els mossos, la van trobar a escassos centímetres del cadàver amb el seu vestit blanc, impol·lut, mirant-lo fixament als ulls, abraçant els seus propis braços, sense cap senyal de violència. Al carrer, una altra vegada, començava a ploure.

CNL L’Heura

FRASES D’INICI

1. Amb la claror de l'alba es va trencar el silenci nocturn i tots els éssers vius van

començar a moure's sense descans... Manuela Pinto, Bàsic 2 2. Em poso els auriculars i començo a córrer per la riba del riu Besòs, tractant d'oblidar

el que ha esdevingut... Gladys Rodríguez, Bàsic 2 3. A partir d’aquell moment vaig viure una vertadera aventura amb els alumnes, era el primer dia de primavera. Elena Jorge Bello, Bàsic 2 4. Ahir a la tarda quan vaig sortir del lavabo el meu amic va trucar-me per telèfon.

Eliandro Vieira, Bàsic 2 5. Quan vaig sortir del meu país no podia ni imaginar totes les experiències que viuria

en la meva vida. Luz Belly Becerra, Bàsic 2 6. Quan vaig arribar a Europa vaig sentir una gran alegria perquè havia pogut fer realitat

el meu somni. Luz Belly Becerra, Bàsic 2 7. Després de veure el cos estès a terra vaig sortir tremolant de l’hotel, no sabia què

havia passat. Karina Mazin, Bàsic 2 8. Després de mitjanit baixava de la muntanya.

Diego Díaz, Bàsic 2 9. La Júlia i els seus amics es van perdre en una illa de l’oceà. Van passar moltes

aventures i molta por. Christine Fitschen, Bàsic 2 10. Era un matí de primavera assolellat i a la vora del riu…

Shirley Ulloa Villanueva, Bàsic 2 11. Des de la muntanya es veia la vall i el fum que sortia de les xemeneies.

Cary Soriano, Elemental 1

CNL L’Heura

12. Res serà igual, després d’això...

Cecília Gavilanes, Elemental 3 13. Oh! Espero fer-ho bé aquesta vegada...

Cecília Gavilanes, Elemental 3 14. Moltes persones ho intenten, poques ho aconsegueixen.

Ginés Sánchez, Elemental 3 15. Mai vaig imaginar que en despertar sentiria aquesta sensació que provoca un somni

viscut com si fos real. Gabriel Pérez Navarro, Elemental 1-2-3 16. El so de la pluja envaeix la meva habitació i el meu pensament viatja cap als records

de la meva infantesa. Gabriel Pérez Navarro, Elemental 1-2-3 17. Estàvem passejant per la platja tranquil·lament, quan, de sobte, vam veure aparèixer

a l’horitzó... Alícia González, Intermedi 1-2-3 18. Ara penso que puc raonar amb la perspectiva del temps, fa tres anys va començar el

meu turment... Pepi Guerrero, Intermedi 1-2-3 19. Anava pensant si tot això valdria la pena.

M. Dolores Arraez Puertas, Intermedi 1-2-3 20. Sempre el mateix, fent les mateixes coses.

M. Dolores Arraez Puertas, Intermedi 1-2-3 21. De sobte em vaig despertar, els meus ulls no hi veien gaie, però aquella no era la

meva habitació, no era el meu llit... on era? Mercedes Mesas, Intermedi 1-2-3 22. Després d’aquella escena tan traumàtica, vam decidir dues solucions...

Pepi Carrillo, Intermedi 1-2-3 23. Com cada divendres a dos quarts de nou em trobava a la parada del bus número 47.

Mayte Tallé, Suficiència 1-2-3 24. Entre tanta gent no s’havia adonat que el tenia al darrere olorant el seu perfum.

Micaela Issaharoff, Suficiència 1-2-3 CNL L’Heura

25. El nen corria molt de pressa darrere del seu pare i no el podia enxampar.

Micaela Issaharoff, Suficiència 1-2-3 26. El dia més important de la seva vida va entrar per aquella sala amb el seu vestit.

Micaela Issaharoff, Suficiència 1-2-3

CNL L’Heura