n PATRIMONI (Pàgs

El llegat del poble agrícola: eres, pallisses i sínies

Una part imprescindible del patrimoni històric d’Altafulla, municipi eminentment agrícola a principi del segle XX, el trobem en elements que a altres municipis passen desapercebuts o són inexistents. Les eres, les pallisses i les sínies altafullenques han estat preservades i, fins i tot, se les ha dotat en molts casos d’usos concrets com a espais municipals i seus per a les entitats culturals, socials i esportives del municipi.

La regidoria de cultura de l’Ajuntament d’Altafulla actual ha volgut anar més enllà, treballant per aconseguir que tots aquests elements històrics, ja siguin les sínies, les eres o les pallisses, siguin declarats BCIL, Bé Cultural d’Interès Local.

Per aprofundir més en aquest àmbit, conversem amb Gemma Maymó, regidora de cultura de l’Ajuntament d’Altafulla.

L’Era de Cal Esteve és una de les més emblemàtiques del municipi d’Altafulla

Gemma Maymó. regidora de cultura de l’Ajuntament d’Altafulla

Gemma, a Altafulla les eres, pallisses i sínies són tres elements arquitectònics i patrimonials molt especials. Fins a quin punt tenen rellevància?

Eres, pallisses i sínies tenen un valor essencial en el nostre patrimoni local que ens ajuda a entendre el passat més recent d’Altafulla fent-nos coneixedors del nostre passat agrícola que queda dibuixat en el nostre present a través d’aquests elements. Altafulla ja no és un municipi agrícola i per això és important mantenir els vestigis del seu passat ja sigui en la seva vessant històrica com etnogràfica.

Socialment, heu fet tasca pedagògica per donar-los a conèixer a la ciutadania atesa la importància d’aquest tipus d’espai històric?

Fins al moment no s’ha fet cap tasca pedagògica i la ciutadania si coneix aquests elements i espais és perquè els troba integrats en el paisatge o bé perquè s’ha documentat bibliogràficament. La tasca pedagògica de donar a conèixer aquests elements hauria de ser la continuació d’aquesta acció que cal continuar amb la senyalització i informació de tot el conjunt.

Com s’ha aconseguit el bon estat de conservació d’aquests elements a Altafulla quan a tants altres municipis de la zona aquests estan en runes o ja ni existeixen? Què s’ha fet diferent?

hem de mirar al passat, als anys 90, quan els tècnics municipals de l’àrea d’urbanisme amb els propietaris de la urbanització de la Pedrera en una junta de compensació van decidir de deixar les eres com a zones verdes amb l’obligació de restauració i protecció d’aquestes i de les pallisses adjuntes. La decisió d’aquell moment i l’interès en la protecció i preservació d’aquests elements fa que avui els puguem gaudir integrats al nostre paisatge i entorn.

Declarar BCIL aquest tipus d’element patrimonial, passa a protegir-lo molt més legalment i obliga a tenir permisos molt especials per actuar-hi a sobre. Sou conscients que llavors potser dificulta el sistema de conservació actual o, fins i tot, comporta que algunes d’elles no puguin tenir l’ús actual?

En som del tot conscients i conseqüents amb la responsabilitat dels poders públics i amb això el que volem és que les intervencions que es puguin dur a terme en els Béns declarats d’Interès Cultural i Local (BCIL) i en els entorns de protecció no alterin i respectin el caràcter arquitectònic i paisatgístic del conjunt.

Un dels objectius del seu mandat al capdavant de la regidoria de cultura, passava precisament per donar cobertura i protecció al patrimoni del municipi. Què s’ha fet fins ara?

En qüestió de patrimoni, en primer lloc, el que s’ha fet és crear una partida pressupostària específica de patrimoni a l’àrea de cultura i dotar-la econòmicament. A partir d’aquí s’han pogut fer accions que fins al moment han estat de restauració i intervenció en elements mobles i arquitectònics urbans: la restauració de la font de Caïd Ismail, de la barca NúriaBaltasar i de l’escultura de Sant Antoni i s’ha realitzat l’informe per la declaració de Bé d’Interès Cultural Local (BCIL) del conjunt de les eres, pallisses i sínies que en breu es portarà a votació al ple.

Amb tot, queden moltes coses a fer.

Gemma Maymó, regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Altafulla

Declarar BCIL un d’aquests espais històrics i patrimonials, comporta sobreprotegir-los i acotar al màxim les accions a realitzar-hi, com així ens informa el Gabinet Tècnic del COAATT.

Des d’aquí es recorda que els BCIL: 1.- Els declaren els Ajuntaments de més de 5.000 habitants o bé el Consell Comarcal en municipis de menys de 5.000 habitants. 2.- Per descatalogar-los cal la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural. 3.- L’autorització de la llicència la fa l’Ajuntament, si això no implica la descatalogació del BCIL. 4.- El projecte ha d’anar signat per un tècnic competent (*). 5.- Els criteris d’intervenció són els de la fitxa del Catàleg del BCIL.

(*) Els i les professionals de l’Arquitectura Tècnica tenen atribucions i competències per subscriure projectes relatius a totes aquelles intervencions en edificis existents que no alterin la configuració arquitectònica de l’edifici.

tres llibres, sobre tres històries

L’arqueòleg Joan Menchon, cap tècnic de patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona, ens sorprèn amb un llibre que desvela tots els detalls de totes aquelles pedres que, amb el pas dels segles, s’han reutilitzat per donar-los altres usos visualment impactants. Carreus, fragments de columnes i inscripcions romanes que formen part dels murs i fonaments de cases construïdes fa tres o quatre segles. Una obra completa i del tot necessària.

CArrEUS, COLUMnES, InSCrIPCIOnS I PEDrES trEnCADES A tArrAGOnA · JOAn MEnCHOn

Joan, aquest llibre havia de ser un capítol d’un centenar de pàgines i s’ha convertit en un document que passa de les 500. Com i per què?

Tot això neix arran d’una invitació que els companys de l’empresa Patrimoni 2.0 Consultors em fan en el marc de les Jornades Egipcíaques, que organitzen cada any, per parlar del reciclatge d’elements arquitectònics que té lloc a Tarragona. Quan acabes aquestes jornades fas una conferència i, posteriorment, una publicació. En el meu cas, la publicació en qüestió se me’n va anar de les mans perquè vaig començar a escriure i em vaig passar. De manera que el llibre existeix però en un altre format més contundent.

En aquest llibre, fas un inventariat de tots els espais de la ciutat de tarragona en quan a elements constructius i decoratius. Podem dir que és el més complet què hi ha en aquest àmbit?

Llibres com aquests ja n’hi ha. hi ha la Carta arqueològica o la Carta inventari del patrimoni, per exemple, però són plantejaments molt sistemàtics mentre, per part meva, la intenció és tocar una sèrie d’èpoques amb un sol fil conductor. Fer-lo ha comportat moure molta informació i molta d’aquesta és inèdita perquè ve dels més de 30 anys que fa que treballo en el patrimoni de la ciutat.

Al llibre parles d’un tema que, a peu de carrer, s’ha tocat tantes vegades i que és el reciclatge que s’ha fet a la ciutat amb el decurs dels segles de totes aquelles peces que tenien una utilitat primària i que han acabat sent part d’una construcció. A la Part Alta és una zona on tot això és molt visible, és la zona on veus restes de monuments romans que ara són part de la base d’una casa posterior.

El tema del reciclatge, la reutilització dels materials i els espais, fa uns quants anys que s’estudia. Jo potser li he donat una visió més gamberra o menys acadèmica a aquest tema que té molt altres enllaços històrics i atàvics que ens enllacen amb el passat i amb el futur. Per què Sant Magí està al costat de la Torre de Minerva? Per què la Catedral està damunt del Temple d’August? Per què August va morir un 19 d’agost i va néixer un 23 de setembre?

Bé, he volgut fer aquestes reflexions que són més filosòfiques i menys acadèmiques, explicar que venim d’un passat que és molt potent i que és Roma, que portem repetint fets i testimonis durant els últims vint segles. Amb tot el què hem viscut, invasions àrabs incloses, tenim un arrelament al món llatí molt antic, de Roma.

tarragona és l’única ciutat on es produeix aquest fet de l’aprofitament de les pedres i la seva reutilització?

Des del paleolític, a tot arreu hem estat reciclant. El tema d’economia, eficiència i eficàcia ha existit al llarg dels mil·lennis. Ens hem oblidat del reciclatge amb el consumisme i la industrialització, fa quatre dies. Això ens ha portat a generar uns elements que es diuen abocadors, siguin de residus urbans, de runa o residus nuclears. I part del cicle són les calorades que estem patint i el conseqüent Canvi Climàtic.

Al llibre expliques que tot acaba barrejant-se en el context del contingut i el continent. Quina explicació li dones?

Això passa, per exemple, quan parles amb diversos tipus de patrimoni. hi ha el patrimoni material i el patrimoni immaterial. Per què té un valor un edifici, un monument o una estàtua? Per què la gent li ha donat. Però pot ser que d’aquí a un temps la pròpia gent li tregui aquesta rellevància.

Quan parles d’espais, com per exemple el Pla de la Seu que com a espai històric té un valor, cal tenir-ho en compte. És un espai on han tingut lloc fets històrics molt importants com els últims relacionats amb el setge de Tarragona el 1811, les entrades dels bisbes, les entrades dels reis, el culte imperial en època romana i les seves processons.

Aquest patrimoni, per si mateix, té un contingut material però és també continent d’altres patrimonis materials o immaterials.

Al final tenim dues ciutats que conviuen en un sol espai. Es barregen l’actual amb el seu llegat.

Tenim una gran ciutat amb moltes capes. Tenim una ciutat que es desmanega i desmunta per la causa que sigui i, amb el què en queda, en muntes una altra que també es desmanega i desmunta per a fer-ne una altra. Al final, el que tens és un cosit amb un palimpsest. És com aquells que feien motos o cotxes de peces, aprofitant un xassís d’un Seat, el carburador d’un Peugeot i les rodes d’un Renault. I funcionaven.

Això és un paisatge ric i quan tens moltes peces, moltes d’elles reciclades dues o tres vegades, et porta a tenir un capitell que l’han tallat i l’han convertit en un carreu, les restes del capitell han servit per fes estàtues petites, el carrer s’ha posat a un altre edifici i després s’ha tornat a tallar per convertir-lo en una inscripció i així... anar fent canvis.

Portada del llibre de Joan Menchon

tArrACrÒPOLIS, Un VIAtGE DE 2.000 AnYS D’HIStÒrIA · DIVErSOS AUtOrS

El passat 28 de març es va presentar una obra referencial per als amants del patrimoni i l’arqueologia, el llibre Tarracròpolis, un viatge de 2.000 anys d’història. És un llibre editat per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Museu Bíblic Tarraconense. Presenta 96 pàgines a color i fa un recorregut per la història de l’acròpolis de Tarragona des d’època romana fi ns als nostres dies. En el llibre es presenten tots els elements gràfi cs que es poden trobar en l’espai d’interpretació «Tarracròpolis», inaugurat el passat desembre de 2020 i que és un dels resultats del projecte de recerca i de difusió liderat per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i el Museu Bíblic Tarraconense, amb el mateix nom.

En el llibre es recullen textos de Josep M. Brull Alabart, Diana Gorostidi Pi (URVICAC), Josep M. Macias Solé (ICAC), Lluís M. Moncunill Cirac; Andreu Muñoz Melgar (MBT-ICAC), Andreu Muñoz Virgili, Míriam Ramon Mas i Immaculada Teixell Navarro.

Queda clar que Tarragona és plena d’espais sorprenents i que un dels recintes més fascinants és la Casa dels Concilis. La seu del Museu Bíblic Tarraconsense, ubicada al carrer de les Coques, permet fer un recorregut de vint-i-tres segles d’història que mostra l’evolució històrica de la Part Alta. Des de l’època romana a un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola coincideixen en un mateix edifi ci, que fi ns fa quatre dies encara oferia noves sorpreses. Una història que ara ha quedat recollida al llibre Tarracròpolis.

Moment de la presentació de Tarracròpolis al Museu Bíblic de Tarragona

CASA nAVÀS I EL MODErnISME DEL SUD DE CAtALUnYA · JOSEP MArIA BUQUErAS

El llibre Casa Navàs i el Modernisme del sud de Catalunya, és un ambiciós inventari amb prop de set-centes referències de l’arquitectura modernista del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre de fi nals del segle XIX i principis del XX. L’obra està estructurada per comarques i mostra les edifi cacions d’un centenar de municipis amb un excel·lent i inèdit treball fotogràfi c. Amb aquest llibre es vol posar en valor tot el patrimoni modernista de les comarques del sud de Catalunya. Casa Navàs i el Modernisme del sud de Catalunya ja està disponible a les llibreries i es presentarà formalment el pròxim mes d’abril.

Una vegada més, l’arquitecte tècnic Josep Maria Buqueras ha estat l’encarregat de coordinar aquesta majestuosa obra que sorgeix de la mà de la propietat de la Casa Navàs, Xavier Martínez i Serra, i que ha estat editada per SETIER i distribuïda per Triangle Books. En aquesta ocasió també se n’ha editat una doble edició català-anglès i castellà-francès.

La nova publicació millora i amplia el contingut del seu precedent i es presenta amb una edició de gran format i de luxe que sobresurt pel seu rigor històric, disseny i espectacular apartat fotogràfi c.

Casa Navàs i el Modernisme del sud de Catalunya es converteix, doncs, amb la guia defi nitiva per descobrir les construccions modernistes de la demarcació de Tarragona de fi nals del segle XIX i principis del XX. En total són més de 500 pàgines i gairebé set-centes referències d’edifi cis i obres esteses per un centenar de municipis i amb noms de la rellevància d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Maria Jujol, Pere Caselles, Cèsar Martinell, Joan Rubió o Ramon Salas.

2_anun2_PUJOL.pdf 1 30/3/22 18:57 Imatge del nou llibre sobre Reus i el Modernisme