SANTA TECLA I LA MERCÈ

- Ei, ens faràs la crònica de Santa Tecla i de la Mercè per l’Esperidió, oi?

- Jo? Au va, no fotis! Si en vaig haver de fer tres ja aquell dia. Ja no se què més dir...

- Va, no siguis tiquismiquis tu ara! Si ets periodista! Fes-t’ho com vulguis però escriu alguna cosa. La teva Santa Tecla, no ho sé, el que vulguis. Ja se t’acudirà alguna cosa.

TEXT: ALBERT MERCADÉ · FOTOs: m. NEUS BAENA

La frase màgica. “Fes-t’ho com vulguis però escriu alguna cosa”. Doncs au, que sigui el que Déu vulgui. Us explicaré la meva Santa Tecla. Ja aviso ara que si algú vol llegir per què el dos de nou ens va quedar en intent, com van haver de treballar els terços del cinc de nou o si els sisens del tres de nou estaven tancats, el millor que podeu fer és passar pàgina perquè em sembla que després ja ve la crònica del Concurs, que allí crec que sí que parlen de castellassos.

El meu vint-i-tres de setembre no comença ni amb el despertador. Se li va avançar una trucada, encara des del llit.

- Ei, sóc el Xavi. No tinc la moto avui, que tens lloc per anar cap a Tarragona?

- I tant, hi aniré ara a les 10 que hem quedat per esmorzar.

- Hòstia, jo ja he esmorzat, però no s’ha mort ningú per esmorzar dues vegades. Ara vinc davant de casa teva!

Entusiasme per esmorzar i entusiasme pels castells. Però a Vilallonga tenim de tot. Un parell de minuts després, em creuava amb ma mare pel passadís...

- Nen, que no penses esmorzar?

- Mama, que avui és Santa Tecla! Ara a la una tenim una de les diades que esperem tota la temporada! Aquest any serà brutal, els Xiquets ens apretaran amb el dos de nou, i naltros hem d’anar a totes a descarregar-lo, que el diumenge només el vam poder carregar. Això i repetir el cinc de nou, clar! I buf... si tot va bé, espero que tornem a intentar el pilar de vuit. Ja va sent hora que el descarreguem. De fet, tot just fa un any que el vam intentar per primer cop, en aquella mateixa plaça. Aix... quines ganes!

- I quan dius que penses dinar?

Conforme anàvem arribant a les dotze, el Cós del Bou s’anava omplint de panxes plenes i somriures radiants. Una estona per gaudir dels darrers moments del seguici i les primeres notes de gralla del dia –a Vilallonga no arriben les matinades, afortunadament– i penetrem a la plaça de la Font amb aquella sensació que, per uns moments, et fa creure que tots els ulls del món estan pendents del que passi aquell migdia a l’epicentre de Tarragona. Bé, què us he d’explicar. Tots ho heu viscut això!

I com que m’he promès que no parlaria de castells, em permetré el luxe de –gairebé– passar per alt tot allò que va passar entre la una i les quatre de la tarda. Només un apunt. Fa mesos –ja no dic anys, sinó mesos– m’haurien dit que ens plantaríem a una Santa Tecla amb fermes intencions de portar-hi quatre castells de gamma extra i els hauria pres per bojos.

I com dicta la tradició, a la tarda processó. O professó, com en diem nosaltres. O naltros, com en diem naltros. El cas és que no puc parlar gaire del moment en que l’aigua de la pluja us aigualia els gots de Chartreuse. Servidor, estava tancat entre quatre parets intentant plasmar sobre un paper totes les emocions que havíem viscut unes hores enrere. I allí, fent memòria, va ser quan em vaig adonar de tot plegat. No us passa que, sovint, som tan burros que permetem que les frustracions enterboleixin els bons records i, fins i tot, aconsegueixin eclipsar-los?

Jo havia acabat la diada enfadat. Allí ho vaig dissimular, però ara crec que ho puc admetre. Dec ser dèbil mentalment. Però és que jo tenia tan clar que era el dia que descarregaríem el dos i el pilar... Em passava allò tan típic de “l’arbre que no et deixa veure el bosc”. I mira, resulta que quatre hores després, mentre vosaltres fèieu d’armats darrere el Capità Manaies Fibra, jo vaig trobar la manera de serrar l’arbre. I clar, vaig haver d’anar corrent cap al local a celebrar el bosc.

I què dir de l’endemà... us diria que vam fer el tres de nou –per segon any consecutiu– i el cinc de vuit, i que això és la millor actuació que s’ha fet mai per la Mercè... però tot això, en realitat, ja ho sabeu. De fet, jo sóc dels incompresos que defensem la teoria que, per la Mercè, amb una ronda de castells ja n’hi hauria prou.

De fet, fins i tot podria obviar que l’Oriol, la Marta, la Jordina i tota la tropa que els aguantava a sota van tornar a arribar a l’Ajuntament amb el pilar caminant. Perquè això, evidentment, també ho sabeu. De tot plegat, em quedo amb el moment en que la cara del “pelut” va il·lustrar el moment en que la satisfacció guanyava la partida al patiment. Si no m’erro, segons abans d’encarar les escales de l’Ajuntament –metre amunt metre avall.

En aquell moment màgic, amb les espatlles carregades de tradició, simbolisme i orgull tarragoní, de sobte em va vibrar la butxaca. Era ma mare. Vaig pensar: calla, que ho deu estar mirant per la tele i es deu haver emocionat.

- Nen, tu saps l’hora que és? Que no penses venir a dinar?•