SANTA TECLA 2015

Un any més arriba Santa Tecla. La nostra Festa Major, una de les diades més esperades de l’any. M’han demanat que escrigui la crònica de Santa Tecla i la Mercè, tot un honor i una responsabilitat (i la primera sensació en acabar la diada... un “marrón”).

TEXT: MÒNICA RIUS · FOTOS: JOSEP MARIA MILÀ I m. neus baena

Aquest any és especial per a mi. Torno a portar camisa després de molts anys. Porto tot l’hivern anant als assajos, intentant no perdre-me’n ni un. Em costa entendre com n’he pogut estar tants anys allunyada. La colla, d’una manera o una altra, sempre ha format part de la meva vida i malgrat els anys passats segueix sent la meva gran passió.

Els assajos han canviat molt des que jo era canalla. Es fan moltíssimes proves a cada assaig, l’exigència és molt alta. I és que el nivell actual de la colla no s’entendria sense aquest canvi de mentalitat i de manera de fer. La colla prepara grans castells, castells amb els que ni somiàvem fa uns anys (bé, algun d’ells sí... el somiàvem i el treballàvem).

La temporada fins ara ha anat bé, molt bé de fet. Portem dos 5de9f, dos 9de8 i s’ha aconseguit el primer pde8fm descarregat!!! A més de descarregar més d’una quinzena de castells bàsics de 9. Però la colla no en té prou i vol més, i per això s’ha estat assajant tant dur, amb la idea de tocar el cel per la Tecla.

Aquest any però, la Diada del primer diumenge de festes ens surt completament del revés. Les expectatives eren molt altes (ho havíem de petar!) i, després de tres caigudes (5de9fc, i3de10fm, i4de9f), vam sortir de plaça “només” amb un 5de9f carregat i un pilar de 5. Vam caure massa, van ser caigudes de les que fan mal i no hi estàvem acostumats. A partir d’aquí, tres dies per recuperar-nos, aixecar-nos i tornar a demostrar de què som capaços.

Entre els dies 20 i 23 es veuen moltes samarretes de la Jove pel carrer. És molt fàcil posar-se-la quan les coses surten bé, però després del diumenge... no tant. La reacció em va fer emocionar i sentir orgullosa de la colla. Això també és la Jove.

El 23 havíem de girar la truita. Per Santa Tecla havíem d’apretar i superar-nos. No ho havia fet mai, però de bon matí vaig anar al pilar d’Ofici i en acabar vaig entrar a la Catedral amb unes companyes de la colla (per elles és ja tota una tradició) per veure la sortida del braç de la Patrona. Vam buscar la complicitat de l’arquebisbe i la vam trobar, ens va saludar i ens va assegurar que seria un gran dia, una gran Diada. Ho havia de ser. Va semblar un senyal celestial. Després, el típic esmorzar lleugeret (llonganissa, fesols, ous...) per agafar forces i cap al local.

En arribar, recordo veure cares de concentració però notar a la gent més tranquil·la que diumenge. Em va agradar, era un bon senyal. La gent tenia ganes de tornar a fer castells i fer-los bé, tenia ganes de demostrar a plaça tot l’assaig acumulat.

Vam entrar a plaça (va ser d’agrair que enguany no hi hagués cap escenari al mig) i va començar l’actuació. Tot i els nervis i algun petit canvi en l’estructura, vam sortir amb un gran 3 de 9. La pinya i el folre eren una roca i el tronc ni es movia. Primera ronda perfecta, com ho necessitàvem. Va arribar la segona ronda i tocava treure tot el que portàvem a dins. Vam tornar a encarar-nos amb el 5de9f, aquest castell tan nostre que diumenge, després de 3 anys, “només” havíem pogut carregar. El castell es va lligar perfecte, i mentre pujava, tornava a semblar el nostre 5 de sempre, tranquil i ferm. Com si diumenge no hagués existit. Però just abans de la carregada, hi va haver alguna indecisió als pisos superiors i el vam haver de desmuntar. La descarregada es va fer amb tranquil·litat. Ens acabàvem de demostrar que ho podíem tornar a fer. En tercera ronda hi vam tornar però el castell va pujar molt més mogut, van reaparèixer nervis i cansament i finalment va caure just abans de la segona aleta. Va quedar en intent. Va ser un cop dur per la colla. Vam acabar la diada amb un 4 de 8 i un pilar de 5.

Els ànims estaven molt tocats, les expectatives eren molt altes i no tan sols no s’havien assolit, sinó que vam caure com

la Jove a Santa tecla

20153de9f, 5de9f (id), 5de9f (i) 4de8, P5

20149de8, 2de9fm(i), 5de9f, 3de9f, P8fm(c)

20133de9f, 5de9f, 4de9f, P8fm (c)

20123de9f, 4de8a, 4de9f, P7f (c)

20115de9f(c), 4de9f, 3de9f(c)

20105de8, 3de9f, 4de9f feia anys que no quèiem. Aquest any Santa Tecla va fer mal en tots els sentits.

A la tarda tocava anar de processó i la veritat és que no hi havia massa ganes, però la gent hi va anar, la colla ens necessitava a tots i la gent va reaccionar. Una altra vegada moltes samarretes de la Jove. Vaig veure castellers a la processó que feia molt temps que no venien per la colla però que en un moment així també van entendre que la colla els necessitava i van venir per estar tots junts, per donar la cara. El seu suport em va reconfortar.

En entrar a la plaça de les Cols, la gent que hi havia asseguda a les escales va començar a aplaudir de manera espontània, conscients i agraïts de tot el que la colla ha donat a la ciutat i convençuts del que tornarà a donar. Se’m van posar els pèls de punta (era de llagrimeta però no la vaig deixar sortir).

Amb tot el que havíem viscut i encara no s’havien acabat les festes, a la colla encara li quedava una darrera cita. Al dia següent arribava la Mercè, hi havia molta gent tocada, també físicament, però vam treure forces d’on no n’hi havia i vam plantar un 3 de 8 i un 4 de 8 molt treballat. Ja només ens quedava el pilar caminant. Però aquest any tampoc va poder ser. No vam passar del carrer de la Nau. Definitivament no havia estat la nostra millor Festa Major. Tot i això, per la Mercè vaig tornar a veure castellers a plaça amb camisa, dels que feia anys que no veia. Em va agradar i em va ajudar a recordar que tot això també és la Colla Jove.

Costa agafar perspectiva, sí, però ho hem de fer, hi estem obligats. Estar allà dalt no és només fer grans castells sinó també aixecar-nos després de les relliscades, seguir lluitant i demostrant qui som. I per fer això, ens ho hem de creure i, per creure’nsho cal recordar. Recordar d’on venim, recordar el que hem fet i tenir la certesa i la convicció de que hi podem tornar. Només depèn de nosaltres i n’estic convençuda que ho farem.

Som la colla Jove, ara ens toca ensenyar el nostre caràcter i intentar fer una lectura positiva de tot el que ha passat, encara que sigui difícil. Necessitem fer una reflexió que ens ajudi a ser més forts i ens permeti arribar més amunt.•