NPQ 411 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

E D I T O R I A L

AGUSTÍ CONTIJOCH na trista notícia. El nostre company Agustí Contijoch ha mort. Fou degà del Col·legi i també president de la nostra delegació d’ANQUE. Precisament fou el pioner en reunir en la mateixa persona la responsabilitat de presidir aquesta unitat-dual com és el Col·legi i l’Associació. Una idea feliç que comparteixo totalment. Vaig tenir l’honor de què aleshores em proposara com a vicedegà i treballar en el seu equip, fins que vaig haver de renunciar per haver estat elegit degà de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. Era l’any 1977. L’Agustí serà recordat pels seus bons afers, tant de ciutadà compromès amb el seu país com de professional compromès amb la seva professió. Ha estat doncs una excel·lent persona i company. Una bona prova és la quantitat i diversitat de persones que acudiren al funeral celebrat el passat octubre el dia del seu enterrament. L’any passat poguérem gaudir de la seva emotiva presència per celebrar el cinquantenari del Col·legi en els actes que s’organitzaren durant el tradicional sopar de Sant Albert i fer-li lliurament del record merescut per la seva tasca en pro de les nostres institucions. Vegeu NPQ 406, febrer 2002. El nostre condol més sincer a la seva vídua, fills i família. Descansa en pau, Agustí. Sempre ens quedarà el teu exemple.

Una noticia triste. Ha fallecido nuestro compañero Agustí Contijoch. Fue decano del Colegio y también presidente de nuestra entonces delegación de ANQUE. Precisamente fue el primero que reunió en la misma persona la responsabilidad de presidir esta unidad-dual que es el Colegio y la Asociación. Una feliz idea que comparto totalmente. Tuve el honor de que me propusiera entonces como vicedecano y trabajar en su equipo, hasta que tuve que renunciar por haber sido elegido decano de la Facultad de Química de la Universidad de Barcelona. Era el año 1977. L’Agustí será recordado por su buen quehacer, tanto de ciudadano comprometido con su país como de profesional comprometido con su profesión. Ha sido pues una excelente persona y compañero. Una buena prueba de ello lo constituye la cantidad y diversidad de personas que acudieron al funeral celebrado el pasado octubre el día de su entierro. El año pasado, tuvimos el honor de poder contar con su emotiva presencia para celebrar el cincuentenario del Colegio en los actos que se organizaron en la tradicional cena de San Alberto y hacerle entrega del recuerdo merecido por su labor en pro de nuestras instituciones. Ver NPQ 406, febrero 2002. Nuestro más sincero pésame a su viuda, hijos y familia. Descansa en paz, Agustí. Nos quedará siempre tu ejemplo. José Costa Degà CQC President AQC

NPQ 411 / 2002

S U M A R I

PORTADA: Detall de la reixa de la Casa Vicens. Fotografia: Marta García.

TERCERA ÈPOCA ANY XXXIV NÚM. 411 DESEMBRE 2002 Director en funcions: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció: JOAN ASTOR MARTA CALVET JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: – ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA – AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE BALEARS-ANQUE Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es web: colquim.org Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S.L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a Tel. 93 419 33 21

EDITORIAL

ÚLTIMA HORA Gran notícia ............................................................................................ 5

COL·LABORACIONS Lliçons d’estar per casa. Un mol, poc mol .............................................. 7 Càlcul d’incertesa en mesures físiques. Mesura d’una massa ............. 10 El Dr. Bladé, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya ....................... 14 Els perills que comporta una bona neteja ............................................. 15 Químics en l’atur ................................................................................... 18 En l’adéu d’un amic ............................................................................... 21 La química popular ............................................................................... 22 Didàctica de la química ......................................................................... 24

INFORMACIÓ SIMPPLE (Sistemes Intel·ligents i Modelat de Processos de Producció i de Logística a l’Empresa) ................................... 27 Guia pràctica per a la compra d’un habitatge ....................................... 28

ACTIVITATS

Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 4.000

La Barcelona dels gremis: la vida dels artesans als segles XVI i XVII .................................. 29

NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

Implantación de un sistema de prevención de riesgos laborales en la industria galvanotécnica y afines ....................................... 32 Kus-curs de cuina estiuenca ................................................................. 34

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Degà: José Costa.

President: José Costa. Vicepresident: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Jordi Galván, Marta García, Margarita Luria, Claudi Mans, Roger Palau, J. Manuel Ricart, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Electes: Victoria Abella, Agustí Agustí, Joan A. Bas, Carme Borés, Margarita Calafell, Aureli Calvet, F. José España, Santiago Esplugas, Roser Fusté, Marta García, Carmen González, Enrique Julve, Margarita Luria, Josep Martín, Roger Palau, Antoni Portela, J. Manuel Ricart, Emilio Tijero, Antoni Tuells, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Assembleistes Nats: José Costa, Alfredo Vara.

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Vicedegà: Alfredo Vara. Secretari: Agustí Agustí. Vicesecretari: Josep Martín. Tresorer: Antoni Tuells. Vocals: Joan Bertran, Carme Borés, Aureli Calvet, F. José España, Mireia Estrada, Sebastià Estrades, Jordi Galván, Alfonso Garvín, Carmen González, José Mª Gutiérrez, Francisco Iranzo, Enrique Julve, Margarita Luria, Claudi Mans, Joan Mata, J. Carlos Montoro, Roger Palau, Antoni Parente, J. Manuel Ricart, J. Manuel Santesmases, Emilio Tijero, Alfred Vara, Àngel Yagüe. Delegat de la Mutualitat a Catalunya: Josep M. Romero.

NPQ 411 / 2002

Delegat Química e Industria: Aureli Calvet. Escola de Graduats: Alfredo Vara. NPQ: Joan Astor. Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS: • Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES: • Corrosió: Enrique Julve. • Ensenyament: Roser Fusté. • Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas.

Ú L T I M A H O R A

GRAN NOTÍCIA La notícia ens acaba d’arribar! Es quasi per posar en portada. Deixarem la imatge de l’obra d’en Gaudí, però tot just després de l’editorial va la GRAN NOTÍCIA. No podem dir que ens ha agafat per sorpresa perquè feia tants anys que l’esperàvem... L’editorial de l’NPQ 404 (octubre 2001) deia que era cosa feta, però aquesta reivindicació dels químics es remunta a molts anys més, massa anys. Finalment s’ha aconseguit. Mirem endavant i potenciem el paper del químic en el camp sanitari.

REAL DECRETO POR EL QUE SE CREAN NUEVOS TÍTULOS DE ESPECIALISTAS PARA QUÍMICOS, BIÓLOGOS Y BIOQUÍMICOS La norma regulariza la situación de los químicos, biólogos y bioquímicos formados ya en el sistema sanitario. Los nuevos especialistas potenciarán el trabajo interdisciplinar y en equipo, mejorando el nivel científico y técnico de estas especialidades. 8 de noviembre de 2002. El Consejo de Ministros ha aprobado este fin de semana un Real Decreto con el fin de crear los títulos de especialistas para Químicos, Biólogos y Bioquímicos regularizando la situación de los licenciados que han tenido acceso a la formación sanitaria especializada, desde la década de los ochenta, a través de su participación en las «pruebas MIR» y que han recibido la formación en los mismos términos que médicos y farmacéuticos. Hasta el momento, dicha formación no otorgaba a estos profesionales un título oficial de especialista, al no haberse creado las especialidades sanitarias correspondientes, por lo que estos titulados obtenían únicamente un certificado acreditativo de la formación recibida. Esta situación ha determinado la coexistencia de otras vías paralelas y no oficiales de formación, fundamentalmente, mediante programas concretos impartidos por los Colegios profesionales.

SENADO Y CONGRESO La nueva normativa responde a las líneas marcadas en la moción aprobada por el Senado el día 24 de octubre de 2000 y en la proposición no de Ley aprobada por el Congreso de los Diputados el 28 de noviembre del mismo año, instando al Gobierno a crear y regular las especialidades sanitarias de químicos, biólogos y bioquímicos a través de una norma con rango de Real Decreto.

NPQ 411 / 2002

Ú L T I M A H O R A

Los beneficios que va a obtener el sistema sanitario con la configuración multiprofesional de las especialidades que regula este Real Decreto son evidentes, ya que, aunque el médico especialista siga siendo la figura central del sistema, la incorporación de estos nuevos especialistas posibilitará el trabajo interdisciplinar y en equipo elevando su nivel científico y técnico.

CONTENIDO DEL REAL DECRETO El Real Decreto crea los nuevos títulos de especialistas para cada una de estas titulaciones, que se concretan en un anexo de la norma. Así, se establecen las especialidades de Análisis Clínicos, Bioquímica Clínica, Microbiología y Parasitología, y Radiofarmacia, para los licenciados en Química, las especialidades de Análisis Clínicos, Bioquímica Clínica, Inmunología, Microbiología y Parasitología, y Radiofarmacia, para los licenciados en Biología y, finalmente, se señala que los licenciados en Bioquímica podrán acceder a cualquiera de las especialidades anteriormente citadas según la opción y tipo de examen que realicen al presentar su solicitud a las pruebas MIR. El sistema de formación previo para la obtención de los títulos de especialista será el de residencia en centros sanitarios, lo que implica la acreditación de plazas docentes, la evaluación de los conocimientos adquiridos por el residente y la existencia de un vínculo retribuido durante el período en que se imparta el programa. La duración del período de Formación será igual y tendrá los mismos contenidos que los que corresponden a las especialidades comunes a médicos y farmacéuticos. Se crean las Comisiones Nacionales de las nuevas especialidades, regulándose su composición y funciones, de forma similar a lo previsto para las Comisiones Nacionales de Especialidades Médicas y Farmacéuticas.

DISPOSICIONES Las disposiciones adicionales del Real Decreto abordan fundamentalmente los siguientes aspectos: • Regulación de medidas de coordinación entre las distintas Comisiones Nacionales de la misma especialidad. • Procedimiento para la homologación de títulos extranjeros, a través del sistema establecido para los títulos de médicos y farmacéuticos especialistas con las debidas adaptaciones. • Aplicación del Estatuto Jurídico de Personal Médico a los profesionales que ostenten los nuevos títulos de especialista y presten servicio en instituciones sanitarias de la Seguridad Social. Por su parte, las disposiciones transitorias sientan las bases y los requisitos para que quienes hayan desempeñado actividades como especialistas en diversos ámbitos, antes de la creación de estos títulos, puedan acceder a los mismos en un futuro próximo.

NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

UN MOL, POC MOL Claudi Mans i Teixidó Departament d’Enginyeria Química i Metal·lúrgia Universitat de Barcelona

L’ÚLTIMA PREGUNTA Lector, t’has mort i et trobes davant cinc portes iguals, una de les quals condueix al paradís dels químics, i les altres porten a diversos inferns d’altres professions. I cada porta és custodiada per un guardià de la professió corresponent. I tu, que òbviament vols anar al paradís químic, només pots fer una sola pregunta, la mateixa per a tots els guardians, per identificar quin és el guardià químic 1. T’imagino, lector, entre cel i terra, amb aquella túnica, envoltat de nuvolets, amb el fred que acostuma a fer en aquells llocs. I tu, pensant a tota màquina, dubtant de què dir, se t’acaba el temps i només tens una opció.

de que el guardià col·lega químic hagués agafat una especialitat o orientació que no fos la teva i no sabés ni de què li parles... No, has de preguntar alguna cosa més assequible i general. Jo opino que una bona pregunta a fer seria la següent: –Digue’m el primer que et suggereix la paraula «molar». Ema o ela a erra, m-o-l-a-r, mo-lar. El primer guardià diria ràpidament: –Un molar és cadascuna de les dents dels mamífers anisodonts situades al fons de la cavitat bucal i inserides sobre el maxil·lar i la mandíbula mitjançant diverses arrels. Els pacients en solen dir «queixal».

No se t’acut res, no? Bé, en una situació tan dramàtica, miraré d’ajudar-te una mica. És evident que no valdria una pregunta excessivament especialitzada. Per exemple, no aniria bé que preguntessis què és l’umpolung, o quines són les equacions de Hartree-Fock per a capes obertes, o què són els sistemes benzo[b]- i benzo[c]-fusionats, o com és la generalització multivariant dels mètodes d’addició estàndard (GSAM) i de patró intern 2. Correries el risc

ja n’has tastat algunes tortures en vida... El segon guardià respondria: –El Molar és un petit municipi de la comarca del Priorat, prop del riu Siurana, d’uns 300 habitants, amb agricultura de secà. Hi havia hagut una mina de plom, i hi ha una estació prehistòrica hallstàttica. Bé es veritat que el topònim «Molar» –o simplement «Mola»– és molt generalitzat i es refereix a muntanyes planes... Deixa el guardià perorant, tu vols anar al cel i no a l’infern dels erudits locals... tot i que molts químics s’interessen per la toponímia i la lingüística. Però primer, anem al paradís. El tercer guardià respondrà: –Un molar és, a la Vall de Boí, una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, amb pedres que ja no

1 L’Isaac Asimov ja es va interessar per aquesta qüestió ja fa anys –de fet, jo li estic piratejant descaradament la idea–, i va arribar a una conclusió, que us diré més tard.

No vagis pas per la porta d’aquest guardià. Aniries al terrorífic infern dels odontòlegs, del que NPQ 411 / 2002

2 Aquestes preguntes són dels temaris d’assignatures de l’actual ensenyament de Química.

COL·LABORACIONS

es mouen. Com a verb, «molar» també havia volgut dir esmolar, però és més freqüent «amolar», especialment en el català occidental, com Coromines apunta 3... No callarà. Aquest guardià t’obriria la porta del perillós infern dels dialectòlegs. Són aquells que quan et senten parlar t’aturen i et diuen: «Perdona, com has pronunciat «aigua»? M’ha semblat sentir que deies entre «aigua» i «aiga», més decantat cap a «aiga». Tu deus ser del Vallès, més enllà de Mollet, però abans de Granollers. De Parets o Montmeló, potser? També podries ser de Badalona. Saps el que és un micaco?» 4.

que indica, quan va precedit d’un nombre, la concentració en mols per litre d’una dissolució. Per exemple, si diem que una dissolució és tres molar, que s’escriu 3 M, vol dir que en un litre, a més del dissolvent, hi ha tres mols del solut de que es tracti.

JA S’HA PERDUT LA FORMALITAT Que en fa, d’anys, que s’ha perdut la formalitat. La formalitat és el nombre de pesos-fórmula de solut en un litre de dissolució... Al Babor que jo vaig estudiar 7 no se’n parlava, de formalitat. Tampoc al diccionari Fabra de 1932 hi apareix, ni a l’Enciclopèdia Catalana actual, ni a un llibret de Pascual i Vila 8 (1947) ni al del P. Ignacio Puig 9 (1952), ni a la Encyclopaedia Britannica. Ni a Internet... o al menys jo no l’he trobat. En una primera cerca,

El guardià que fa quatre et mira de biaix i mastega: –Tio, molar està molt clar, no? Si una cosa t’agrada, és que mola, no? Això és molar, agradar, ser guai, dabuten, chanchi. Va, passa. Passes o no passes? No passes, tio? Però què passa? Què et passa? Passes de mi? T’estàs passant!

Podem concloure, doncs, que un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol... o, al menys, no mol molt.

Has trobat el guardià col·lega, amb el que hi tens afinitat, amb el que hi tens química... Aquest et portarà al paradís dels químics, on podràs parlar de les teves coses 5.

Coromines, Joan (1985) «Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana», vol 5, 741.

Pels qui no sou de Badalona: un micaco és el fruit del micaquer, denominació específica badalonina del nesprer o nesprera del Japó, que no s’ha de confondre amb el nespler.

L’Asimov va proposar que una pregunta pertinent, en anglès, per distingir qui és químic seria preguntar «What is a mole?». En anglès, la paraula mole vol dir «mol», «talp», o «estructura enorme, dic, mole». Cfr. Asimov, I. (1978). «Los lagartos terribles y otros ensayos científicos», Alianza Editorial, col. El libro de bolsillo nº 674, p. 48-60.

Corominas, «Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana», vol 5, p. 739.

Babor, J. A.; Ibarz, J. (1962) «Química general moderna» 7ª edició, Ed. Marín.

Pascual Vila, José (1947) «Lecciones de Química General (para estudiantes de medicina)» Herder, Barcelona. 125 pàg.

Puig, Ignacio, S. I. (1952) «Curso general de Química» (9ª ed.) Ed. Marín, Barcelona. 918 pàg.

UN SOL MOL, MOLT NO MOL

Tu, millor que passis, i no passis pas. Ja saps on porta la porta, i què passaria si passessis... I el darrer guardià et diria: –Molar. Ah, és una paraula –un adjectiu, que es sol substantivar–

El terme mol va ser introduït per Ostwald a començament del segle XX com a abreviatura de «molècula-gram»: Però molt abans, el terme mola ja era d’ús comú en català. A part del seu significat comú –una mola és una pedra de molí– no deixa de ser curiós que una mola fos antigament una mesura de cabal d’aigua: era el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan molia farina. Segons Coromines 6 al Bages equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Per altra banda, un litre d’aigua té una massa aproximada d’un kilogram, és a dir que en un litre hi ha 55,55 mol d’aigua. Per tant, és elemental arribar a l’equivalència següent: 1 mola = 4783 mol / s NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

la definició de formalitat només l’he vist en un sol llibre, el de Rosenberg, J. L. Química General, de la col·lecció Schaum (ed. McGrawHill), en la reedició traduïda del 1966. El concepte de pes-fórmula, de gran utilitat mentre es desenvolupava la química quantitativa al llarg dels segles XIX i començament del XX, s’ha anat abandonant. I amb ell s’ha anat perdent la formalitat... Els químics van introduir ja molt d’hora el concepte d’equivalent, i amb ell la mesura de la concentració expressada en pesos equivalent per litre, que es denomina normalitat. Aquest concepte sí que és present a tots els llibres anteriorment citats. Pel que fa al concepte de mol i al seu derivat, la molaritat, al llibre de Pascual i Vila del 1947 se’ls introdueix de forma natural; però al de Puig –una reimpressió del 1952– no se’n fa encara cap referència. La molaritat coexisteix amb la normalitat amb tota normalitat durant llargs anys. Al concepte de mol li ha costat d’entrar amb precisió al Sistema Internacional d’Unitats (SI). La definició inicial d’Ostwald de mol és ben coneguda: «Un mol d’una substància és el pes molecular expressat en grams». Aquesta definició és avui rebutjada per diverses raons, i principalment perquè essent el mol la unitat de quantitat de substància, i per tant essencialment diferent de la massa, segons la definició

d’Ostwald s’expressa en unitats màssiques 10. El concepte de quantitat de substància és una mica misteriós. La IUPAC la va definir el 1961 com a magnitud fonamental diferent de la massa, per tal de facilitar el comptatge del nombre d’entitats elementals que intervenen en una reacció. En aquest sentit, en lloc d’inventar-se el mol haurien pogut usar altres unitats ja existents, com la dotzena, la grossa –una dotzena de dotzenes– o el bilió, per dir-ne algunes. Però totes elles són numèricament massa petites i no es refereixen a cap realitat química específica. Per això van inventar el mol. Millikan, cap al 1900, va ser el primer científic a donar un valor per al nombre d’entitats elementals en un mol, és a dir, el nombre d’Avogadro NA. Millikan va calcular el valor de 6,06 · 10 23. El valor actual més precís que he trobat és el de la CODATA11, de 1998, i és el següent: NA = 6,022141199 · 1023 mol–1 amb una incertesa de 0,00000047 · 1023 mol–1 El concepte de quantitat de substància està sotmès a discussió, no pel que fa al concepte, sinó pel que fa a la denominació. S’ha proposat quantitat química, o inclús numerousness («nombrositat»?), i la discussió és oberta. Els químics calculaven els «pesos atòmics» assignant arbitràriament el valor 16 al «pes atòmic» de

10 Vegeu-ne una crítica recent a Garritz, A.; Gasque, L.; Hernández, G.; Martínez, A. (2002) «El mol, un concepto evasivo», Alambique no 33 (juliol), 99-109. 11 CODATA és el Committee on Data for Science and Technology, adscrit a l’International Council for Science (ICSU). Podeu trobar una bona informació sobre tota classe de constants físiques a la web del National Institute of Standards and Technology (NIST), http//:physics.nist.gov. 12 Per ser precisos del tot, cal recordar que la unitat de concentració de matèria del SI és el mol per metre cúbic, mol/m 3. S’accepta, però, la unitat clàssica de mol per litre, mol/L, perquè el litre, si bé no és del SI, pot ser usat conjuntament amb les unitats de l’SI. 13 Vegeu, per exemple, Atkins, P; Jones, L. (1998 trad. 3ª ed) «Química: Moléculas, Materia, Cambio», Ed. Omega, Barcelona. NPQ 411 / 2002

l’oxigen natural mitjà. Però els físics, més fins, distingien els isòtops i atribuïen el «pes atòmic»16 a l’isòtop 16 de l’oxigen, no a la barreja d’isòtops 16, 17 i 18 com els químics. Aquesta discrepància metodològica no es va superar fins el 1960, en que ambdós col·lectius acceptaren usar com a unitat de «pesos atòmics», o, més ben dit, de masses atòmiques relatives, a l’isòtop 12 del carboni, al que se li atribuí el valor 12 exactament. El 1971 fou finalment acceptada la definició de mol: 1. El mol és la quantitat de substància d’un sistema que conté tantes entitats elementals com àtoms conté 0,012 kilograms de carboni-12; té per símbol «mol». 2. Quan s’usa el mol, s’ha d’especificar les entitats elementals, que poden ser àtoms, molècules, ions, electrons, altres partícules o agrupaments determinats de partícules. Encara el 1980 s’aprovà un darrer matís: 3. En la definició de mol, s’entén que es refereix a àtoms de carboni-12 no lligats, en repòs i en el seu estat fonamental. El Sistema Internacional és el legalment vigent a Espanya (Llei 3/1985 de 18 de març), a la Unió Europea i a molts altres estats. Per això, i per la seva comoditat, les concentracions s’ha anat tendint a expressar només en unitats molars12, que han anat desplaçant els equivalents, contra el parer d’alguns ensenyants que opinen que el concepte d’equivalent és més didàctic i més potent. Però el fet és que a la major part de llibres bàsics de química13 no hi apareix ni el concepte d’equivalent ni el de normalitat. Fa la impressió que anem malament, oi? Ja no hi ha formalitat, es va perdent la normalitat... Només ens queda la molaritat. Però jo crec que la molaritat durarà temps, els químics tenim més molar que... ☯

COL·LABORACIONS

CÀLCUL D’INCERTESA EN MESURES FÍSIQUES MESURA D’UNA MASSA Alicia Maroto, Ricard Boqué, Jordi Riu, F. Xavier Rius * Departament de Química Analítica i Química Orgànica Universitat Rovira i Virgili

La mesura d’una massa en una balança analítica és una de les operacions més comunes en un laboratori d’anàlisis. Com a qualsevol altra mesura instrumental, la mesura d’una massa també està subjecta a un error experimental, error que depèn de la pròpia balança i de les condicions en què es du a terme la pesada. Després de la verificació de la traçabilitat de la mesura de massa a través del procés de calibratge de la balança, tractada en un altre article d’aquesta sèrie, en aquest article es descriu com calcular la incertesa associada a la pesada d’una determinada mostra.

INCERTESA DE LES MESURES DE MASSA La incertesa d’una mesura de massa depèn dels errors associats al procés de calibratge de la balança, a la deriva de la mateixa i al propi procés de pesada de la mostra. Per calcular-la es recomana seguir la metodologia proposada per l’ISO (Guide to the Expression of Uncertainty in Measurement) [GUM 1993], la qual es basa en identificar, quantificar i combinar totes les fonts d’incertesa del procediment de mesura. La figura 1 mostra les quatre etapes diferenciades proposades per l’ISO per calcular la incertesa [Maroto 2002]. A continuació, es de-

talla com aplicar cadascuna de les etapes esmentades al càlcul de la incertesa d’una mesura de massa.

ESPECIFICACIÓ A l’etapa d’especificació cal establir quina és la relació, si és possible a través d’una equació matemàtica, entre el resultat de la mesura (en aquest cas la massa d’una mostra) i els paràmetres dels quals depèn. La massa d’una mostra s’expressa com indica l’equació 1, on massam és la massa de la mostra registrada per la balança. La correcció es calcula en el procés de calibratge de la balança [Riu 2001] i considera la diferència entre el valor assignat de les masses patró i el valor proporcionat per la balança en pesar la massa patró. La deriva de la balança és deguda a dues causes: 1) a que amb el pas del temps la balança es va descalibrant; i 2) a l’error sistemàtic originat per la diferència entre la temperatura a la que es calibra la balança (20 oC) i la temperatura a la que es pesa la mostra. En aquesta expressió no s’ha considerat l’efecte de l’empenta de l’aire, ja que acostuma a ser menyspreable perquè la densitat de les mostres normalment és molt més gran que la densitat de l’aire. Aquest efecte és conseqüència directa del principi d’Arquímedes i fa que els valors proporcionats per la balança

* Els autors agraeixen tots els comentaris relacionats amb els continguts d’aquest article. Poden dirigir-se, mitjançant correu electrònic, a l’adreça: quimio@quimica.urv.es. Poden trobar també una versió en suport electrònic d’aquest article i informació addicional a: http://www.quimica.urv.es/quimio. NPQ 411 / 2002

siguin inferiors al seu veritable valor [Riu 2001].

IDENTIFICACIÓ En aquesta etapa cal identificar totes les fonts d’incertesa associades a la pesada d’una mostra. Aquestes fonts d’incertesa són: 1. Incertesa del calibratge. Qualsevol instrument de mesura s’ha de calibrar per garantir la traçabilitat dels resultats que proporciona [Riu 2001]. Durant el procés de calibratge també es realitzen mesures, les quals, òbviament, no estan exemptes d’error instrumental. La incertesa d’aquesta etapa, doncs, està associada a la correcció calculada durant el calibratge de la balança i depèn de la incertesa de les masses patró i dels errors associats al propi procés de calibratge. 2. Incertesa de la pròpia mesura de la massa. Depèn de la resolució de la balança i de la precisió de la pesada, a la qual contribueixen els errors aleatoris associats a l’analista i a les magnituds d’influència (temperatura, pressió atmosfèrica, humitat...). 3. Deriva de la balança. Considera l’error sistemàtic degut a que la balança es va descalibrant amb el pas del temps i a la diferència entre la temperatura a la que es realitza la pesada i la temperatura a la que s’ha calibrat la balança.

COL·LABORACIONS

temperatura a la que es va calibrar la balança en el seu dia. També cal considerar que la correcció calculada en el calibratge pot haver variat, ja que amb el pas del temps la balança es va descalibrant.

QUANTIFICACIÓ Un cop identificades totes les fonts d’error que puguin contribuir a la incertesa final, l’etapa següent consisteix en quantificar llur magnitud: 1. Incertesa del calibratge

Figura 1. Etapes que cal seguir per calcular la incertesa d’una mesura de massa segons el mètode de l’ISO.

El lector pot preguntar-se per què és necessari considerar també la incertesa del calibratge i de la deriva. Imaginem que només consideréssim la incertesa de mesura de la balança, i que aquesta fos de ± 0.0002 g. Llavors, si peséssim una mostra i obtinguéssim un valor de 0.4367 g, podríem considerar (amb una confiança del 95 %) que la massa vertadera està compresa entre 0.4365 i 0.4369 g. Tanmateix, imaginem que hem calibrat la balança amb una massa patró de 0.5000 g i que la balança va proporcionar un valor mitjà (procedent de diverses mesures) d’exactament 0.5000 g. Segons això, no caldria aplicar cap tipus de correcció a les mesures futures. No obstant, ambdós 0.5000 g són incerts. El primer perquè tota massa patró porta assignada una incertesa (suposem de ± 0.0001 g), i el segon perquè la massa patró s’ha de pesar amb la balança, la qual hem dit que té una incertesa associada a la pròpia mesura de ± 0.0002 g. Això implica que el valor de correcció de 0.0000 g obtingut en el calibratge porta associada una incertesa. És a dir, és un zero incert, i aquesta incertesa cal traslladar-la al resultat final.

De la mateixa forma, en el cas de la deriva s’ha de contemplar el fet que la temperatura a la que es realitza la pesada de la mostra problema no sigui la mateixa que la

La incertesa del calibratge depèn de que la balança la calibri el propi laboratori (calibratge intern) o bé de que es calibri en un altre laboratori (calibratge extern). a) Calibratge intern En un article anterior d’aquesta sèrie [Riu 2001], es descrigué el procés de calibratge d’una balança.

EQUACIONS massa = massa m + correcció + deriva

[1]

ci = mi − m pat,i

[2] 2

 s (m i)2 res2   U(mpat,i )  u (calibratgei ) =  +  +   + ci2 n 3 2    

[3]

U(ci)  2 u (calibratgei ) =   + ci  2  u (mesura ) = s (m i)2 +

res2 3

u(deriva) = u(dcal )2 + u (dT )2 u (dcal) = u (dT ) =

dif 2i

[4]

[5] [6] [7]

sen ⋅ ∆T ⋅ mpat,i 3

[8] [9]

U = k ⋅u

NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

Aquest tipus de calibratge es realitza per comparació directa amb masses patró que cobreixen el camp de mesura de la balança. Aquest tipus de calibratge es coneix com a calibratge directe, ja que el valor de referència de les masses patró s’expressa en la mateixa magnitud en què mesura la balança (és a dir, en unitats de massa). El calibratge de la balança s’ha de fer entre 5 i 10 punts de l’escala de la balança, de tal manera que el camp de mesura quedi dividit en intervals aproximadament iguals. En cadascun d’aquests punts de calibratge s’ha de pesar entre 6 i 10 vegades la massa patró [MINER 1994]. D’aquesta forma, es pot calcular la correcció, ci, per a cada punt de calibratge i a partir de la desviació entre el valor de la massa patró, mpat, i, i el valor mig obtingut en pesar la massa patró n vegades amb la balança, mi , tal com es mostra a l’equació 2. En aquesta expressió s’ha menyspreat l’efecte de l’empenta de l’aire, ja que la densitat de l’acer de les masses patró és molt més gran que la densitat de l’aire. La incertesa provinent del calibratge té, per tant, dues components: una component sistemàtica deguda a la pròpia correcció (ja que les pesades futures no es corregeixen pel valor de la correcció) i que s’ha d’incloure si la correcció calculada és significativa, i una component aleatòria deguda a la incertesa de l’esmentada correcció. La incertesa de la correcció en cada punt de calibratge i es calcula aplicant la llei de propagació dels errors a l’expressió anterior [GUM 1993, Maroto 2002]. Veure equació 3. El primer terme de l’equació 3 considera la incertesa del valor mitjà, mi , obtingut en pesar la massa patró. Aquesta incertesa té dues components. La primera considera els errors comesos en el procés de pesada deguts a la variabilitat de les condiciones ambientals i del propi analista, i es calcula utilitzant la desviació estàndard, s ( mi ), de les n mesures obtingudes en pesar la

massa patró. La segona component considera la incertesa deguda a la resolució, res, de la balança. El segon terme de l’equació 3 considera la incertesa de la massa patró i es calcula utilitzant la incertesa expandida, U(mpat, i), proporcionada pel fabricant. Aquesta incertesa s’ha dividit per 2 perquè, normalment, el fabricant la calcula utilitzant un valor de k = 2. Finalment, c i és la correcció calculada durant el calibratge. Aquest terme s’ha d’incloure si la correcció calculada és significativa, ja que les mesures futures fetes amb la balança calibrada no es corregeixen pel valor esmentat. b) Calibratge extern El càlcul de la incertesa de calibratge és més senzill si el calibratge l’ha realitzat un altre laboratori, doncs s’utilitza la informació proporcionada pel certificat de calibratge. En aquest certificat ha de figurar el valor de la correcció obtinguda, ci, i la seva incertesa associada, U(ci), per a cadascun dels punts del camp de mesura on s’ha realitzat el calibratge de la balança. Normalment, el fabricant proporciona una incertesa expandida calculada amb un valor de k = 2. Per obtenir la incertesa estàndard, u(ci), cal dividir U(c i) pel valor de k = 2. A més a més, igual que en el calibratge intern, s’ha d’incloure en la incertesa de calibratge la pròpia correcció calculada quan aquesta sigui significativa, tal com s’indica a l’equació 4. 2. Incertesa de la mesura de massa Aquesta incertesa depèn de la precisió (condicions ambientals en les quals es realitza la mesura) i de la resolució de la balança (equació 5). La incertesa deguda a la precisió pot avaluar-se a partir de la desviació estàndard, s ( mi ), de les mesures de les masses patró per a cada punt i, i la resolució de la balança, res, ve especificada pel fabricant. NPQ 411 / 2002

3. Deriva de la balança La incertesa de la deriva considera dues components: 1) la incertesa deguda a que la balança es va descalibrant amb el pas del temps, u(d cal); i 2) la incertesa associada a l’error sistemàtic originat per la diferencia entre la temperatura a la que es calibra la balança (20 oC) i la temperatura a la que es pesa la mostra, u(dT). Veure equació 6. La incertesa u(dcal) pot obtenirse calculant la deriva que té la balança entre dos calibratges successius. Aquesta deriva es calcula per a cada punt del calibratge com la diferència, difi, entre les correccions obtingudes en ambdós calibratges. La incertesa u(dcal) es calcula assumint una distribució rectangular, com indica l’equació 7. La incertesa originada per la diferència entre la temperatura a la que es calibra la balança i la temperatura a la que es pesa la mostra s’ha de calcular per a les diferents masses amb les que s’ha calibrat la balança segons l’expressió 8, on sen és la deriva de sensibilitat deguda a canvis de temperatura i apareix a les especificacions de la balança, ∆T és la diferència màxima que pot haver entre la temperatura del laboratori i la temperatura a la que es calibra la balança (20 oC) i mpat,i és el valor de referència de la massa patró. Si, per exemple, la temperatura del laboratori pot prendre valors compresos entre 23 oC i 18 oC, el ∆T seria el corresponent al màxim interval entre T cal i Tlab, és a dir, 23 oC − 20 oC = 3 oC.

COMBINACIÓ Un cop que a l’etapa de quantificació s’han calculat totes les fonts d’incertesa, aquestes s’han de combinar aplicant la llei de propagació dels errors a l’expressió proposada a l’etapa d’especificació (equació 1). D’aquesta forma, s’obté una incertesa estàndard combinada, u, as-

COL·LABORACIONS

Calibratge de la balança

Mesura de la massa

Deriva de la balança

 s2i res2   U (mpat,i ) 2   dif i2 (sen ⋅ ∆T ⋅ mpat,i )2   2 res2  2 + + c + s + + +   +    i  i 3   2 3  3    3  n   Figura 2. Expressió per calcular la incertesa de la massa d’una mostra.

sociada a la massa d’una mostra problema. La figura 2 mostra l’expressió per calcular la incertesa total de la massa d’una mostra. S’observa que aquesta expressió és la suma de les tres components d’incertesa identificades durant l’etapa d’identificació: 1) calibratge de la balança; 2) mesura de la massa; i 3) deriva de la balança. La incertesa de calibratge es calcula assumint que la balança es calibra internament. S’observa també, a partir de l’equació de la figura 2, que la incertesa estàndard associada a la mesura d’una massa, u, depèn del valor de la pròpia massa mesurada, a través dels diferents termes que contenen el subíndex i. Aquests termes s’han obtingut a partir de mesures sobre la massa patró de massa i.

mostra problema hi ha dues possibilitats: 1) assignar a la mostra problema el valor d’incertesa del punt de calibratge més proper a la massa de la mostra problema; i 2) assignar a totes les mostres la incertesa més gran calculada, independentment de la massa de la mostra problema.

CONCLUSIONS En el present article hem tractat el càlcul de la incertesa de la massa d’una mostra problema, utilitzant la metodologia proposada per l’ISO que consisteix en identificar, quantificar i combinar cadascun dels components d’incertesa. S’ha vist que hi ha tres components d’incertesa: la incertesa del calibratge, la incertesa del procés de pesada de la mostra problema i la deriva de la balança. Els dos primers termes d’incertesa poden obtenir-se a par-

El darrer pas consisteix en calcular la incertesa total expandida, U. Per a això, cal multiplicar la incertesa estàndard per un factor de cobertura, k, tal com indica l’equació 9.

tir de la informació generada en el procés de calibratge, mentre que el tercer terme pot obtenir-se utilitzant la informació de les especificacions de la balança. La incertesa s’ha de calcular en cadascun dels punts del camp de mesura on s’ha realitzat el calibratge de la balança. Una forma senzilla d’assignar la incertesa de la massa d’una mostra problema és assignant-li la incertesa més gran calculada. En el cas que es requereixin incerteses menors, cal assignar la incertesa del punt de calibratge més proper a la massa de la mostra problema.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Alicia Maroto, Ricard Boqué, Jordi Riu, F. Xavier Rius. Estrategias para el cálculo de la incertidumbre. Técnicas de Laboratorio 270 (2002) 223-227. Jordi Riu, Ricard Boqué, Alicia Maroto, F. Xavier Rius. Traçabilitat en mesures físiques mitjançant calibratge directe: calibratge d’una balança. Notícies per a Químics, 404 (2001) 10-13.

Habitualment, k és igual a 2. D’aquesta forma, existeix aproximadament un 95 % de probabilitats de que l’interval massai ± U contingui la massa vertadera de la mostra problema.

Guide to the expression of uncertainty in measurement. BIPM, IEC IFCC, ISO, IUPAC, IUPAP, OIML, Ginebra, 1993. (ISBN 9267-10188-9).

Com ja s’ha esmentat anteriorment, la incertesa s’ha de calcular per a cada punt on es realitza el calibratge de la balança. Per assignar la incertesa de la massa d’una

Ministerio de Industria i Energía, Sistema de Calibración Industrial (SCI). Proceso de calibración M-002 para balanzas monoplato M-01.05. Madrid, 1994. ☯ NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

EL DR. BLADÉ,

ACADÈMIC CORRESPONENT DE LA REIAL ACADÈMIA DE FARMÀCIA DE CATALUNYA Josep Maria Ràfols

El 14 del proppassat mes d’octubre tingué lloc a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya la recepció del Dr. Joan Bladé i Piqué com Acadèmic Corresponent de la susdita corporació. Oberta la solemne sessió pel Dr. Josep Maria Suñé, president de la Reial Acadèmia, cedí la paraula a l’Acadèmic Numerari Dr. Joan Uriach i Marsal que feu la presentació del recipiendari. Destacà la tasca científica del Dr. Bladé des de la seva època de doctorand sota el guiatge del Dr. Pere Miró, el seu pas per l’IWS (International Wool Secretariat) durant vuit anys, per continuar després com a cap de I+D del grup Cros (aleshores constituït per 22 empreses industrials), retornant finalment al grup Uriach on hi havia iniciat la seva tasca professional com a cap de recerca química, l’any 1965, un cop aconseguit el títol de Doctor en Ciències Químiques, essent actualment –i des de la seva creació– membre del patronat de la Fundació Uriach 1838 de les Ciències de la Salut. El Dr. Uriach posà de relleu que l’any 1984 el Dr. Bladé fou guardonat amb la Medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic i Tecnològic per la Generalitat de Catalunya, essent un dels pocs investigadors d’empresa que ha obtingut aquesta distinció. D’altra banda, el Dr. Uriach considerà de rellevant importància la qualitat humana del Dr. Bladé, destacant-ne el seu sentit transcendent de la vida, recolzat pel

seu concepte sobre la família, l’home i la terra, embolcallat tot ell per una senzillesa i simplicitat franciscana viscuda amb plena naturalitat.

sigui per obtenir tan sols l’enantiòmer desitjat. Noyori va fer el desenvolupament d’aquest procés, essent avui una tècnica catalítica de gran utilització.

Acabada aquesta presentació, el Dr. Bladé l’agraeix amb tota sinceritat. La considera prova de l’amistat i afecte creixent entre ambdós al llarg dels 37 anys de relació, amistat i respecte –diu– que mai ha tingut nuvolades.

Barry Sharples fou premiat pels seus treballs també sobre síntesi asimètrica, en aquest cas, en reaccions d’oxidació.

A continuació, el Dr. Bladé feu el preceptiu discurs d’ingrés que versà sobre Quiralitat i Farmàcia. Inicià la seva dissertació amb un viu record pel professor Josep Pascual i Vila (1895-1979), químic i farmacèutic, creador de l’escola de Química Orgànica de Catalunya, escola que ha donat fruïts esponerosos com ho evidencia, encara avui, el nom de destacats professors en actiu i científics de primera línia que tenen llur origen en aquesta escola. Decidí el tema de la quiralitat el juliol del 2001, tan bon punt l’Acadèmia li comunicà el nomenament. A l’octubre següent veié confirmada l’oportunitat i encert de la seva decisió al donar-se a conèixer el nom dels guardonats amb el Premi Nobel de Química de l’any passat: W. S. Knowles i K. Barry Sharples dels Estats Units, i Ryoji Noyori del Japó. Knowles va descobrir que és possible fer servir metalls de transició per fer catalitzadors per a la reacció d’hidrogenació asimètrica, o NPQ 411 / 2002

Era la primera vegada que es concedia un Premi Nobel a temes directament relacionats amb la quiralitat. Afirmà, però, que no era un concepte nou, esmentant, a títol d’exemples, a Van’t Hoff (1901), Biot (1813) i Pasteur (1848). Continuà el seu discurs destacant la importància de la quiralitat en el món de la farmàcia. Parlà dels recents experiments a Barcelona (citant explícitament un article del Dr. Josep Maria Ribó a Science del 15-06-2001); de la síntesi industrial de molècules enantiomèricament pures, així com de molècules quirals no racèmiques, per acabar amb una reflexió sobre principis actius farmacèutics i quilaritat, tema d’enormes possibilitats de desenvolupament real a Catalunya com, encertadament, ho justifica. Amb la satisfacció que estem segurs ha estat rebut l’ingrés del Dr. Joan Bladé a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya per part dels seus molts companys i amics, l’NPQ també s’hi vol afegir, enviant-li des d’aquestes línies una ben sincera i cordial enhorabona per aquest nou guardó a la seva trajectòria professional. ☯

COL·LABORACIONS

ELS PERILLS QUE COMPORTA UNA BONA NETEJA Cristina I. Salas Guerrero Escola Pia de Calella

Per a algunes persones, netejar i estar net pot resultar un plaer... Per a altres persones (la majoria) el que resulta un plaer és trobar-ho tot net. Cada cop som més exigents amb el tema de la neteja. Escollim amb molt detall el gel de bany que ens agrada, el xampú més adequat al nostre tipus de cabell, el producte per a la neteja de la llar que tingui un perfum correcte, si és possible a pi o a llimona que fa més efecte de net... I és que la neteja s’ha convertit en tota una ciència. Cada dia ens bombardegen amb propagandes sobre utensilis i productes que deixen bona olor i que pràcticament fan la nostra feina sols. És clar que després veiem que per molt bo que sigui aquell rentavaixelles continuem tenint feina: hem de col·locar els plats, passar una mica d’aigua abans de ficar-los... Ara bé, gràcies als rentavaixelles ja no se’ns fan malbé les nostres mans. Però, què hi ha darrera de la neteja?

NETEJA DE LA LLAR La neteja de la llar és un gran negoci avui dia. Només cal encendre la televisió i ens bombardegen amb productes que pràcticament netegen sols. Però al cap i a la fi, de què estan fets? Barrejar és perillós Netejar també té els seus riscos. De fet en les etiquetes és obligatori

que apareguin les icones de perillositat. Les coneixes? Si no, aquí les tens:

Xn Nociu Xi Irritant

E Explosiu

T Tòxic T+ Molt tòxic

C Corrosiu

N Perillós per al medi ambient

O Comburent

F Fàcilment inflamable F+ Extremadament inflamable

Però normalment no llegim la lletra petita de les etiquetes i, per aquesta raó, no observem els perills que pot comportar si utilitzem els productes d’una manera inadequada. Segur que més d’una vegada has sentit que no es pot barrejar l’amoníac amb el lleixiu. Per què? Un pensa que tots dos productes són bons per netejar certes superfícies i per desinfectar, i per tant, si estan junts faran més efecte. Però si donem un cop d’ull a la seva composició veurem que és potencialment perillós. El lleixiu està format per hipoclorit de sodi (NaClO) i clorur de sodi (NaCl) que és el resultat d’una reacció pròpia dels halògens (el clor, el brom i el iode) quan es troben dissolts en un medi bàsic (amb excés NPQ 411 / 2002

d’OH). El clor, que a temperatura ambient és un gas molt tòxic d’un color groc-verdós, dóna lloc a una reacció anomenada de bismutació, que consisteix en la conversió d’aquest en dos tipus de sals de clor: l’hipoclorit i el clorur. Es tracta d’una reacció redox en la que una molècula del mateix element s’oxida (perd electrons) i una altra es redueix (guanya electrons). És precisament l’hipoclorit el responsable de la perillositat de barrejar el lleixiu amb amoníac. Els productes de neteja amoniacals contenen una solució del 5 % d’amoníac en forma d’ió amoni ( NH +4 ). La mescla de les dues solucions produeix la formació de cloramines (que es veu afavorida pel pH superior a 8,5 que tenen aquestes solucions): NH3 + ClO – → NH2Cl Però aquesta no és la única barreja perillosa. Tant l’amoníac com el lleixiu són dissolucions perilloses si canviem el seu pH. El salfumant és una dissolució al 10 % aproximadament d’àcid clorhídric (HCl). En afegir salfumant al lleixiu, reacciona amb els OH– presents en el medi, i produeix una reacció de neutralització: HCl + OH– → H2O + Cl– Cap d’aquests productes és perillós per a la nostra salut. El problema és el clor present. En neutralitzar el medi bàsic, l’hipoclorit i el clorur presents en el lleixiu, tornen a formar clor molecular: ClO– + Cl– → Cl 2

COL·LABORACIONS

que es desprèn en forma de gas amb molta facilitat. Si a l’amoníac li afegim algun producte bàsic, els OH – reaccionen amb l’ió amoni, tornant a produir amoníac, que és gas i es desprèn amb una olor força coneguda i irritant que pot causar una intoxicació en poc temps.

iii. Els grams d’amoníac que hi ha en 300 mL del netejador amoniacal.

passa si a una mica de vi en un tub d’assaig afegeixes unes gotes d’amoníac.

c. Què signifiquen els pictogrames de perillositat de cada etiqueta? Si l’etiqueta no té pictograma, senyala quin seria l’adequat.

Una altra manera d’observar la presència d’amoníac és per la reacció característica amb l’ió coure(II). Les sals de coure (encara que siguin poc solubles) formen un compost de color blau molt intens en presència d’amoníac: Cu(NH 3) 22+ .

2) Informa’t i contesta: El clorur d’hidrogen (àcid clorhídric quan es troba en dissolució) i l’amoníac, són productes molt volàtils. Si acostes l’ampolla oberta del salfumant a la de l’amoníac, observaràs que apareix un fum blanquinós. Això és degut a la formació de partícules de clorur d’amoni que són arrossegades pels vapors en contacte: NH3 + HCl → NH4Cl Aquests productes coneixem perfectament el que són, però no sempre prenem la precaució de mirar l’etiqueta per veure què contenen els diferents netejadors de la llar que utilitzem. Per tant, com a precaució, no facis cap mescla. És millor utilitzar cada producte per a allò que està destinat i sempre seguint les instruccions del fabricant.

a. Què és el clor actiu? b. Per què s’utilitza el lleixiu per desinfectar l’aigua, tant la del consum com la de les piscines. c. Per què el clor és blanquejant (utilitzem el lleixiu per blanquejar la roba)? d. Per què l’amoníac és desengreixant? e. En quins moments utilitzaries salfumant a casa?

PRODUCTES QUÍMICS DE LA VIDA DIÀRIA Objectiu: Observació d’algunes reaccions de substàncies comunes trobades en la llar. Identificació.

ACTIVITATS 1) Resol les següents qüestions: a. Calcula la concentració en mols per litre: d’hipoclorit de sodi en el lleixiu, d’amoníac i de clorur d’hidrogen del salfumant. (Totes tres dissolucions són molt diluïdes; per tant, pots suposar que la seva densitat és la de l’aigua).

Experiments amb el producte de neteja amb amoníac Col·loca 5 mL del netejador en un vas de precipitats. Acosta un tros de paper indicador sense tocar la solució i anota les teves observacions. Repeteix amb un tros de paper humit (amb aigua) i anota les diferències que observis.

Compte! L’amoníac és gas i és molt tòxic. No oloris directament del tub. Experiments amb bicarbonat de sodi Les substàncies que contenen l’ió carbonat reaccionen amb àcids per alliberar diòxid de carboni: NaHCO 3 + H+ → CO2 + H 2O + Na+ El diòxid de carboni alliberat del bicarbonat durant el procés de cocció en un forn ajuda a augmentar el volum. Posa una petita quantitat de bicarbonat de sodi en un tub, afegeix una o dos gotes d’àcid sulfúric 18 M. Anota les teves observacions. Per confirmar la presència del diòxid de carboni, pots sostenir una gota d’hidròxid de bari en la punta d’un comptagotes. El diòxid de carboni en combinar-se amb l’hidròxid de bari produeix un precipitat blanc que enterboleix la gota: el carbonat de bari. Pots comprovar si la closca d’un ou conté carbonats de la mateixa manera que amb el bicarbonat. Dissol una petita quantitat de closca d’ou amb HCl 2 M i fes la prova del diòxid de carboni.

b. Calcula: i. Els grams d’hipoclorit sòdic que hi ha en 200 mL de lleixiu. ii. Els grams d’àcid clorhídric que hi ha en 100 mL de salfumant.

Podem estudiar les característiques bàsiques de l’amoníac amb qualsevol dels indicadors que tens al laboratori. Però els indicadors no són només substàncies químiques sintetitzades, sinó que també podem utilitzar altres de naturals, per exemple els tanins del vi. Observa què NPQ 411 / 2002

Experiments amb sal de cuina La sal de cuina conté clorurs que podem identificar fàcilment amb nitrat de plata, per la formació d’un precipitat blanc de clorur de plata. També es pot utilitzar alguna sal soluble de plom.

COL·LABORACIONS

Els ions de sodi donen color groc a la flama. Col·loca uns cristalls de sal en la punta d’una espàtula i acosta-la a la flama del bunsen. Enregistra les teves observacions. Experiments amb lleixiu El lleixiu és una solució d’hipoclorit de sodi al 5 % aproximadament. Aquesta solució es comporta com si només el clor estigués dissolt en aigua. El clor és un gas groc-verdós amb olor irritant, poc soluble en aigua i molt tòxic.

Si l’afegim al vi negre, aquest es descoloreix. Comprova-ho. Pot alliberar iode d’una dissolució de iodur. Dissol una petita quantitat de iodur de sodi en 1 mL d’aigua destil·lada en un tub d’assaig. Afegeix 5 gotes de lleixiu. Anota el color. Afegeix unes gotes de cloroform, remena la dissolució i deixa que s’estabilitzi. Les sals sòlides de iode reaccionen amb àcid sulfúric fent que apareguin vapors violats de iode. Comprova-ho dissolent en un tub d’assaig una petita quantitat de iodur de potassi en àcid sulfúric concentrat.

PENSA I CONTESTA 1) Per què no es poden barrejar el productes de neteja de la llar? 2) Què posen en les piscines per què ningú orini en elles sense que es noti i per què? 3) Per què el vi es descoloreix en presència de lleixiu? 4) Per què el iode és soluble en el cloroform i no ho és en aigua? 5) Tradicionalment el bicarbonat de sodi s’utilitza com antiàcid. Pots explicar el motiu? ☯

CICLE D’INFORMÀTICA CURS 2002-2003

CQ C COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Preparació de presentacions (Microsoft PowerPoint 2000) ........... 18 - 29 de novembre de 2002 Tractament d’imatges digitals (Adobe Photoshop 6) ...... 11 de desembre - 12 de febrer de 2003 Maquetació de documents (Adobe InDesign 1.5) ................... 19 de febrer - 12 de març de 2003 Creació de documents en format PDF (Adobe Acrobat 5) .......... 24 de març - 11 d’abril de 2003 Preparació de bases de dades (Microsoft Access 2000) ............. 28 d’abril - 26 de maig de 2003

INSCRIPCIONS A Secretaria. Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r Tel.: 93 317 92 49 Fax: 93 317 92 99 e-mail: colquim@cqc.ictnet.es

NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

QUÍMICS EN L’ATUR Josep M. Viñas

Un dels principals problemes del món laboral actual és l’atur. Com a Col·legi de Químics hem tractat de donar una resposta, dins les nostres possibilitats, a aquesta situació en què es troben els nostres companys que han perdut la feina, o bé que encara no l’han trobada. La força del nostre Col·legi és la suma de les forces que cada un dels seus membres pot aportar. És per això que aquesta iniciativa d’un grup de companys que es troben en aquesta situació d’atur, situació en la que molts de nosaltres ens hem trobat i ens podem trobar qualsevol dia, ens sembla fantàstica. Esperem que aquesta crida tingui la resposta que cal esperar, i que les accions a emprendre tinguin el resultat desitjat.

OBJECTIUS DEL GRUP Aquest grup neix amb la idea de reunir tots els químics en situació d’atur per mirar de trobar una sortida conforme a les nostres aspiracions. Malgrat que estem vivint una època a la qual cada vegada tenen menys importància els tipus d’estudis realitzats, i com a conseqüència la nostra orientació professional, la química segueix essent un dels pals de paller de la indústria a casa nostra. Tots els que hem fet els estudis corresponents a una llicenciatura en química, el que aspirem és a treballar de químics. És ben cert que ens caldrà un cert coneixement de temes no relacionats amb la nostra professió. Les eines informàtiques s’han convertit en indispensables. Tampoc no sobraran uns certs coneixements de com funciona una empresa, tot i que això serà funció del tipus d’empresa a la qual treballem i, segons el lloc de treball, poden ser prescindibles. De fet, la varietat de coneixements addicionals és molt àmplia i dependrà del lloc de treball i les necessitats de l’empresa que en necessitem unes o unes altres.

Per tant cal que el grup tingui en consideració aquestes necessitats que han anat sorgint, i les que puguin sorgir en el futur, per tal d’aconseguir el seu objectiu: que cadascú de nosaltres tingui un lloc de treball al qual pugui sentir-se plenament satisfet. Segons l’edat podem dividir el grup en tres grans blocs: • Químics recent graduats (23-25 anys) que busquen el seu primer treball. • Químics aturats menors de 45 anys amb experiència laboral. • Químics aturats majors de 45 anys amb experiència laboral. De cara a trobar un lloc de treball les estratègies a seguir per cada grup són diferents, ja que també ho és la seva problemàtica. Un químic recent graduat té poques coses a posar al seu C.V., mentre que un amb cinc o deu anys d’experiència en diferents centres de treball ha de considerar amb molta cura l’ordre en què disposa aquesta experiència de cara a aconseguir un nou treball. Els majors de 50 anys encara ho tenen més negre, ja que el seu principal defecte NPQ 411 / 2002

és l’edat: se’ls considera vells. L’experiència acumulada sembla no servir per a res. Segons uns informes recents de la FEIQUE i la OCDE la indústria química és un dels motors del nostre país, havent arribat a generar un percentatge important de nous llocs de treball. Malgrat aquesta propaganda cal examinar quin tipus de llocs de treball s’han generat i en quines condicions. Un cop d’ull a les ofertes de treball en aquest sector, que es pot trobar a la premsa o a Internet, mostra que la majoria d’elles són per a llocs als quals, tot comptat i debatut, no cal un químic diplomat o llicenciat (per no parlar dels doctors): n’hi ha prou amb un FPII de química, i encara amb contracte temporal! Amb aquesta fal·làcia s’intenta vendre una presumpta expansió de la indústria química, que si bé pot tenir lloc a escala de fusions, presenta una recessió notable al camp de les PIMES.

LA DEMANDA DE QUÍMICS Segons un informe de la FEIQUE d’abril de 2002 resulta que la química és un pilar de l’economia, cosa que ja sabíem, així com un generador de llocs de treball, cosa que des-

COL·LABORACIONS

coneixíem. Tanmateix, això no es tradueix en una demanda de químics diplomats o llicenciats. Tal com es troba l’economia actual i les tendències que segueix és de preveure, a curt o mig termini, que encara no han acabat les fusions entre els grans grups de la indústria química i la seva absorció de PIMES. El resultat de les fusions ja és conegut: un cert nombre de persones a l’atur, quedant la resta integrades a un marc de treball al qual no es respecta ni els drets fonamentals de la persona. El resultat d’aquesta política és un nombre de llicenciats a l’atur cada vegada més gran, o bé exercint càrrecs que no tenen res a veure amb la seva professió, o bé un conjunt de persones explotades –els caps no tenen hora de plegar– a les quals se’ls exigeix cada cop més sota l’amenaça de l’acomiadament. D’altra banda, les PIMES viuen sota una tensió constant que els obliga a abaixar marges de venda, amb les consegüents pèrdues de beneficis. La compra de PIMES, tot i conservant el seu nom original, per part de grans empreses fa desaparèixer un tipus d’empresa que havia estat tradicional a Catalunya i que generava un gran nombre de llocs de treball. D’altra banda cal també plantejar-se quines expectatives de treball ens obre aquesta nova situació.

Grosso modo podríem esmentarne tres: • Medi ambient. • Gestió de qualitat. • Riscos laborals. D’aquests tres, només el primer està realment relacionat amb la química. La gestió de qualitat ja demana un coneixement més profund de lleis i normes. Els riscos laborals només serien aplicables a empreses del sector químic, i demanen només uns coneixements bàsics de química (a l’abast de qualsevol estudiant de primer curs) més uns d’específics que poc tenen a veure amb la nostra professió. Aquí tenim un ampli camp, que us proposo analitzar plegats, al qual les nostres experiències en la recerca de treball poden ser molt valuoses.

LA «DECLARACIÓ DE LA QUÍMICA» I ALTRES DECLARACIONS El 16 d’abril de 2002 alts representants institucionals, científics, empresarials i sindicals varen signar l’anomenada Declaración de la Química, a la qual es diu, entre altres, coses: «A pesar del importante papel que la Química ha desempeñado en el pasado, su protagonismo será aún más relevante para

afrontar los retos a los que hoy en día y en el futuro deberá enfrentarse la humanidad». Després d’enunciar alguns d’aquests reptes afegeix: «Sin duda será la Química, a través de sus científicos, investigadores, formadores, educadores, empresarios y trabajadores, la que aportará respuestas a éstos y otros interrogantes, respuestas que sólo serán factibles si establecemos los necesarios cauces de colaboración entre todos ellos, apoyados por nuestra sociedad y sus Autoridades y Organismos competentes». Més avall: «Es necesario reconocer, valorar y apoyar la fundamental aportación de los científicos que investigan y desarrollan productos y aplicaciones que generan el incremento continuo de la calidad de vida y el bienestar de la sociedad». I encara: «Es necesario reconocer, valorar y apoyar a las empresas del sector químico, así como a sus profesionales y trabajadores, pues son ellos los que en último término generan los productos y beneficios económicos y sociales que precisan los ciudadanos». Tres anys abans, al juny de 1999, un informe d’AllChemE, plataforma conjunta de l’entorn químic europeu, tant acadèmic com industrial, demanava més ajuts a la Universitat dins els diferents Programes de la Comunitat Europea.

Si et trobes en situació d’atur i encara no has llegit aquest article, fes-ho ara, i recorda que...

amb la idea de reunir el màxim nombre de químics que es troben en aquesta situació, a fi i efecte de trobar sortides conforme a les nostres aspiracions. NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

Ja abans de 1999 algunes empreses subvencionaven projectes de recerca a diferents departaments de la Universitat. Aquesta tendència ha anat en augment i ara són moltes les que adopten aquesta tàctica, tal com es desprèn d’un repàs a les planes d’R+D de diferents empreses que poden trobar-se a Internet. Les multinacionals tenen les seves bases de recerca a altres països. Per tant, cal concloure que hi ha hagut un traspàs important de la recerca des de l’empresa a la Universitat. Aquest fet presenta avantatges per a les empreses, ja que tots els costos de personal es redueixen a zero. Tanmateix, la recerca dins l’àmbit acadèmic té molt poc a veure amb la industrial, on prima el factor temps i l’eficiència: un tema que no dóna resultats en dues o tres setmanes (fins i tot menys) s’abandona, cosa que no s’esdevé al món acadèmic, on un projecte que no du enlloc pot allargar-se durant mesos i, fins i tot, anys. D’altra banda, molts acadèmics no estan tan interessats en l’aspecte empresarial com en recollir diners per finançar la recerca pròpia. En aquest sentit es troben a faltar auditories detallades de les despeses fetes pels acadèmics en recerca per a les empreses. Resumint: malgrat totes les declaracions, la recerca empresarial segueix desplaçant-se cap a la Universitat i Centres de Recerca degut als grans estalvis en costos salarials. De cara al desenvolupament d’un procés ja no cal un personal tan especialitzat, cosa que comporta un abaratiment de costos.

PRIMERES PASSES A LA RECERCA DE FEINA Als dos apartats anteriors he fet una exposició del panorama de la indústria química al nostre país tal com jo la veig. Crec que és un tema que bé podem discutir tots plegats aportant les nostres experiències, informacions i coneixements.

Ara és el moment de veure què cal fer per tal de recuperar la nostra activitat de químics o bé de començar-la. Primer de tot és imprescindible que ens coneguem a nosaltres mateixos, tant a nivell personal com professional. Això suposa una tasca d’introspecció i autoanàlisi pel qual haurem de recórrer a ajuts externs, preferiblement de persones que no formen part del nostre entorn habitual ja que els seus judicis poden ser ben intencionats però erronis. El segon punt important és l’elaboració d’un currículum a la carta, és a dir, a la mesura de les empreses per a les quals volem treballar. Cal pensar que hem d’incloure la informació que ells volen veure. El tercer punt és preparar-se per a tot tipus d’entrevistes de treball, a les quals buscaran no els nostres punts forts sinó els febles, partint del C.V. que haurem enviat. D’aquí la gran importància dels dos primers punts. Finalment ens queda la feina de buscar feina, que demana moltes més hores de les que sembla, com molts de vosaltres estic segur que sabeu. Arribats aquí hem d’esmentar un punt molt important: el psicològic. Sovint els primers mesos ens enfrontem a l’atur amb molta esperança. Després dels primers ensopecs i d’unes quantes cartes amables refusant-nos, els ànims comencen a fallar i poden acabar en depressions.

¿QUÈ POT FER EL COL·LEGI PER NOSALTRES? El que exposaré a continuació és un seguit de suggeriments al Col·legi de Químics per tal d’aconseguir la seva col·laboració fins al punt que sigui possible. NPQ 411 / 2002

Pel que fa al primer punt, i íntimament relacionat amb la feina de buscar feina, cal trobar les persones que ens facin de coach o, si ho voleu d’altra manera, de guia. Cal que siguin persones alienes a nosaltres, de forma que el seu judici sigui imparcial. Cal que sapiguem no només com ens veiem o com ens veuen els més propers, sinó com ens veuen els altres, la imatge que donem a una tercera persona. Es pot objectar que ja hi ha empreses dedicades a aquest menester, però resulten cares i no tots disposem de recursos suficients per a això. També és possible realitzar cursos de reciclatge, sobretot en les noves tecnologies. Si pensem en Medi Ambient, Control de Qualitat o Riscos Laborals, com apuntava al començament, caldria trobar la manera que aquests cursos resultessin homologats o, si més no, fàcilment homologables. Sense l’homologació és molt difícil poder arribar a assolir un d’aquests llocs de treball. Pel que fa al suport psicològic, a través de la Mutualitat, podria ajudar-nos. També és important conèixer els principals mètodes de recerca de treball. Barcelona Activa, un servei de l’Ajuntament, organitza algunes sessions en aquest sentit. Tanmateix són molt curtes i adreçades a un públic general. En el nostre cas es tracta de treballar de químics dins l’àrea que considerem més adient per a nosaltres. Finalment caldrà buscar fonts de finançament per tal d’abaratir els costos d’aquests ajuts. Aquest punt pot resultar una mica més complicat, ja que els organismes oficials (Ajuntament, Generalitat) tenen els seus cursos. Tanmateix, en el nostre cas es tracta d’un col·lectiu concret especialitzat en una branca del coneixement. ☯

COL·LABORACIONS

EN L’ADÉU D’UN AMIC Joan Malagelada

a la vegada el seu esperit de servei, sense esperar mai cap altra compensació que la del deure acomplert.

L’Agustí se’n va anar amb els deures fets. Una vida sempre lliurada als seus, a la seva professió i –d’una importància cabdal a la seva vida– l’aportació de les seves capacitats i experiència a qualsevol iniciativa d’interès per el seu país i la seva gent, que ell tant estimava.

Algunes vegades –em deia un dia la seva esposa– ella li feia algun lleuger retret per l’excés de preocupacions i feina deguts a la seva ampla activitat, i ell li contestava dient-li que «la vida és com una espelma que si no crema no serveix per a res»; i la Roser li deia «tanmateix si així ets feliç, no seré mai jo qui l’apagui».

La meva coneixença i amistat amb l’Agustí va començar en els nostres temps universitaris. Després, al llarg dels anys, ens hem retrobat sovint, especialment quan fou degà del Col·legi coincidint amb el meu vicedeganat.

Estic segur, Agustí, que les moltes persones que et van conèixer s’identificarien amb aquestes senzilles, però sentides, ratlles d’un amic teu. ☯

M’agradava de l’Agustí el seu tarannà. Sempre amical amb tothom. La seva discreció i senzillesa,

AGUSTÍ CONTIJOCH I MESTRES Agustí Contijoch i Mestres va néixer a Barcelona l’any 1928, a la barriada de Gràcia. Llicenciat en Químiques (1951) per la Universitat de Barcelona, va treballar nou anys en indústries químiques, abans de ser soci cofundador de les empreses laboratoris Miret, S. A. (LAMIRSA) i Venda d’Especialitats Químiques, S. A. (VEDQSA), en les quals va treballar ocupant càrrecs d’Assessor Tècnic adjunt a Direcció i membre del Consell d’Administració, respectivament. Ha estat degà del Col·legi de Químics de Catalunya, president de l’Agrupació Territorial de Catalunya de l’Associació de Químics d’Espanya (ANQUE); soci fundador i secretari de la Societat Espanyola de Químics Cosmètics. Va desenvolupar la seva activitat empresarial com a fabricant i comercialitzador de principis actius, especialitats i additius pels camps industrials (paper, aigües, pintures, etc.) i alimentari. Actualment era president d’honor de la Patronal PIMEC-SEFES, Petita i Mitjana Empresa de Catalunya. També va ser durant vuit anys president de l’Associació de Fabricants i Comercialitzadors d’Additius Alimentaris (AFCA) i va pertànyer al Comitè Executiu de FEDEQUIM (Federació de la Indústria Química de Catalunya). President honorífic de la Fundació Congrés Cultura Catalana. Va ser un dels impulsors de la fusió de les dues patronals de pimes europees, que va donar lloc a l’actual UEAPME. El dia 23 d’octubre de 2000, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi, guardó que distingeix les persones que pels seus mèrits han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. El passat 20 de febrer de 2001, Pimec-Sefes li va lliurar la Medalla de Reconeixement Empresarial; i el 5 de març del mateix any va rebre la Medalla de que atorga el Col·legi Oficials d’Agents Comercials.

NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

LA QUÍMICA POPULAR José Sánchez Real

Es muy difícil, por no decir imposible, que un medio de comunicación como es la lengua se mantenga sin sufrir modificaciones a lo largo del tiempo. Las palabras, los vocablos, entran y salen en el conjunto inicial y los conceptos que llevan en sí van cambiando con el uso, alterando su significado original, y el nuevo vocabulario deja de ser una exclusiva de los innovadores. Creía que el vocablo Química –que según la Academia es la ciencia que estudia las propiedades de los cuerpos y la acción que ejercen los unos sobre los otros– tenía un significado claro y concreto, y se libraría del maltrato popular, pero no es así. Raro es el día que no se diga: que el éxito de un artista se debe a la mucha química que tiene, que las relaciones que mantienen dos personas son óptimas por su buena química, o que un determinado equipo deportivo obtiene buenos resultados en las competiciones porque en el vestuario hay una química inmejorable.

Pero el mal trato no queda en el vocablo científico, sino que el atrevimiento ha avanzado más.

QUÍMICA HUMORÍSTICA Con los años, los estudiosos han conseguido ordenar y sistematizar los elementos químicos, gracias al arranque de Mendeleiew, formando una tabla que llamamos Sistema Periódico, tan importante para el dominio de la Química. Pues bien, ha habido atrevido que ha desmantelado la tabla, ha eliminado el símbolo de los elementos y en los huecos formados ha colocado unos dibujos que muestran las actividades domésticas de los gatos. Mendenhall es el autor de un pequeño libro publicado en 1993 en el que aparece una tabla que tituló Clasificación Periódica de los Elementos que no tiene nada de clasificación ni de periodicidad. El títu-

lo del libro también es «gatuno»: Las leyes de la Termodinámica (?) del gato. A imitación del Sistema Periódico académico, cada recuadro del sistema gatuno tiene: el número de orden, el nombre del objeto relacionado con el gato, el dibujo apropiado, y el símbolo formado por las primeras letras del nombre. Así, el primero dibuja un plato de leche, el nombre y el símbolo (L) y el 9 dibuja un ratón, pone el nombre, y como símbolo la (R).

QUÍMICA ESTUDIANTIL En esta situación no es extraño que los estudiantes recién llegados al campo universitario de Ciencias, hayan hecho su aportación, alegre y humorista al tema, confeccionando un tablero periódico que más parece un juego de la oca.

LA QUÍMICA POLÍTICA Y si del campo cultural o deportivo pasamos al político nos encontramos que se habla alegremente de la química atlantística, de la química de las pasiones políticas que induce a las tempestades sin sentido, o de la buena o mala química de los Estados Unidos. No hay duda que sería interesante saber lo que cada uno de los innovadores entienden por química, y no sería extraño que la palabra estuviera vacía de sentido, hueca, cubriendo una ignorancia.

Tabla «gatuna» de Mendenhall (1993). NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

SISTEMA PERYÓDICO

1o 2o 3o

IIA

Un equipo de investigadores de la Otonomic Yunibersiti ha logrado fotografiar los átomos en su estado fundamental. En este sistema peryódico (IO4H) se pueden observar ciertas modificaciones en la nomenclatura para que su estudio sea más lógico y comprensible. “Omnia mentira est” .MENDELEJEW. IIIB

IVB

VIB

VIIB

VIII

IIIA

IVA

VIIIA

VIA

VIIA

IIB

4o 5o 6o 7o Santánidos Mactínidos Tabla periódica de 1996.

El trabajo ha consistido en colocar en el lugar que ocupaba el símbolo un dibujo que, al nombrarlo, recuerde fonéticamente el nombre científico. Así, un muñeco orinando (meón) por el neón, una flor por el flúor, el potasio representando un rostro femenino muy maquillado (puta-sio), una vela encendida (iluminio) por aluminio, una máquina

de tren (tren-necio) por el tecnecio, etc., modificaciones en las que brilla poco el ingenio. El nombre nuevo está por debajo del dibujo en una cartela. De este Chistema Peryódico, conozco dos versiones: una de 1980 y otra de 1996 en color. Se han podido fechar porque en el lu-

gar del estaño, pusieron la fecha (este año). La versión de 1980 salió a la luz en la Universidad Autónoma de Madrid, Kantoblankitche, Pierreblanche, Whitestone, según señalan los autores. La de 1996 es una copia, con pretensiones de mejorar el original. ☯

VENDO LABORATORIO Se vende Laboratorio Peluquería y Cosmética a 10 km de Barcelona Línea completa, Marcas, INCIS, Stocks, Fondo Comercio, Permisos Sanidad, Registros, etc. Opción Empresa y/o Naves (600 m 2 ) en perfectas condiciones Venta o Alquiler - Precio asequible Tel. 937 133 382 (mañanas)

NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

Miquel Paraira i Joan M. Barceló Departament d’Enginyeria Química Universitat Politècnica de Catalunya

LES REACCIONS QUÍMIQUES I ELS MINERALS INTRODUCCIÓ L’objectiu d’aquestes experiències és l’estudi experimental de reaccions químiques de gran interès que reflecteixin el comportament químic de substàncies presents en mostres minerals, minerals que podem trobar en botigues especialitzades, filatèlies, mercats de poble, mercats de diumenge –com el mercat de Sant Antoni–, botigues de col·leccionisme, etc. i que podem comprar a preus que oscil·len entre 0,6 i 1,8 euros, col·locats en petites caixes blanques en les que també apareix el nom i el lloc d’origen. Per dur a terme aquest conjunt de reaccions químiques s’han triat dotze minerals que siguin prou representatius i que ens permetin realitzar experiències interessants. Els minerals triats són:

Minerals que podem trobar fàcilment en els llocs esmentats.

l’or? Afegim a continuació 6 mL d’àcid clorhídric concentrat. Reacciona l’or?

PART EXPERIMENTAL

Plata

a) Material i productes emprats

S’obre l’ampolleta que conté les làmines de plata i se’n treu una amb un escuradents. S’arrossega la làmina a un tub d’assaig amb el doll d’aigua d’un flascó rentador i a continuació s’hi afegeixen 2 mL d’àcid nítric concentrat i s’escalfa lleugerament. Hi ha atac de la plata? La dissolució resultant es segueix escalfant fins a eliminar els òxids de nitrogen, es deixa refredar, es dilu-

Mostres d’or, plata, sofre, bismut, limonita, halita, silvina, carnal·lita, calcita, atzurita, malaquita i cobaltocalcita, tubs d’assaig, vasos de precipitats de 100 mL, càpsules de porcellana, escuradents, flascons d’aigua destil·lada, àcid clorhídric 12 M i 2 M, àcid nítric 13 M, amoníac 11 M, dissolució de cromat de potassi, dissolució de sulfur de sodi, hidròxid de sodi 2 M, tiocianat de potassi, ferrocianur de potassi, 1-butanol, permanganat de potassi, dicromat de potassi, paper de pH.

b) Procediment ELEMENTS NATIUS

• Elements natius: Or, plata, sofre i bismut. • Òxids: Limonita. • Sals haloides: Halita (sal gemma), silvina i carnal·lita. • Oxisals: Calcita, atzurita, malaquita i cobaltocalcita.

Or S’obre l’ampolleta que conté el pa d’or i amb un escuradents en traiem una làmina que arrosseguem dins d’un tub d’assaig amb un doll d’aigua d’un flascó rentador. Afegim al tub 2 mL d’àcid nítric concentrat i escalfem lleugerament. Reacciona NPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

eix amb uns 5 mL d’aigua i es divideix en tres fraccions, una de les quals es reserva (fracció A); a la segona s’hi afegeixen uns 2 mL d’aigua i a continuació 1 mL d’àcid clorhídric 2 M. Què s’observa? S’afegeixen finalment i amb precaució 34 mL d’amoníac concentrat. Què succeeix? Finalment a la tercera fracció s’hi afegeix dissolució de cromat de potassi. Què s’observa? Sofre Es rasca amb una espàtula el sofre mineral i es recull en una càpsula de porcellana. Acostem un llumí encès al sofre de la càpsula. Què

òxids de nitrogen fins que la dissolució quedi incolora, es deixa refredar i es dilueix amb 10 mL d’aigua destil·lada. La dissolució es divideix en tres fraccions que col·loquem en tres tubs d’assaig. Tub 1. A la fracció del primer tub s’hi va afegint dissolució 2 M d’hidròxid de sodi. Què s’observa? Tub 2. A la fracció del segon tub s’hi afegeix 1 mL de dissolució 2 M d’hidròxid de sodi i a continuació 2 mL de dissolució de sulfur de sodi. Què s’observa? Tub 3. Finalment a la fracció del tercer tub s’hi afegeixen uns cristalls de tiocianat de potassi. Què s’observa? ÒXIDS Limonita Es rasca la superfície del mineral amb una espàtula i es recull la pols en un vas de precipitats de 100 mL. Afegim al vas 15 mL de dissolució 2 M d’àcid clorhídric i ho escalfem lleugerament. De la dissolució obtinguda en fem tres parts que col·loquem en tres tubs d’assaig.

observar la formació d’una gelatina marró. A què és deguda? Què passa si a continuació hi afegim 2 mL d’àcid clorhídric 12 M? Tub 2. A la dissolució del segon tub hi afegim dissolució de tiocianat de potassi. Què s’observa? Tub 3. A la dissolució del tercer tub s’hi afegeix dissolució de ferrocianur de potassi. Què s’observa? SALS HALOIDES Halita o sal gemma S’agafa una petita mostra del mineral halita en un tub d’assaig i es dissol amb aigua. A continuació hi afegim dissolució de nitrat de plata o la fracció A resultant de l’atac de la plata amb àcid nítric (segona experiència). Què s’observa? A continuació i amb precaució s’hi va afegint amoníac concentrat fins a lleuger excés. Què s’observa?

Tub 1. A la dissolució del primer tub hi anem afegint amoníac concentrat en petites fraccions fins a s’observa? Del gas que s’allibera es comprova el seu pH amb el paper indicador lleugerament humit col·locat al damunt de la càpsula. Quant val el pH? Acostem també un paper tacat amb dissolució de permanganat de potassi. Què s’observa? Si el sofre segueix encès s’hi pot apropar un paper tacat de dissolució de dicromat de potassi. Què s’observa?

Es repeteix el procediment anterior emprant silvina i carnal·lita en lloc d’halita. Què s’observa en cada cas? Quines diferències hi ha?

Bismut Es trenca un bocí de bismut del mineral i el col·loquem en un vas de precipitats de 100 mL, al qual afegim 10 mL d’àcid nítric concentrat. Què s’observa? La dissolució resultant de l’atac es bull per eliminar els

OXISALS Calcita Es col·loca una petita mostra de calcita, aragonita o marbre, prèviaNPQ 411 / 2002

COL·LABORACIONS

ment triturada en un morter, en un vas de precipitats de 100 mL i a continuació s’hi afegeixen 10 mL d’àcid clorhídric 12 M. Què s’observa? La

s’observa? Es decanta part de la dissolució a un tub d’assaig i s’hi va afegint amb precaució dissolució 2 M d’hidròxid de sodi. Què s’observa? A continuació anem afegint amoníac concentrat fins a redissolució total de la gelatina blava. Què s’observa? Es repeteix el mateix procediment amb la mostra de malaquita. Cobaltocalcita Es rasca la superfície del mineral (la part rosada) i es recull la pols en un vas de precipitats de 100 mL.

3. Quina reacció té lloc entre la dissolució de nitrat de plata i l’àcid clorhídric? Què passa en afegir-hi amoníac? 4. Quina reacció té lloc entre el cromat de potassi i el nitrat de plata? 5. Què succeeix en cremar sofre? Quin caràcter té el gas alliberat? 6. Quines reaccions tenen lloc entre el diòxid de sofre i el permanganat de potassi i entre el diòxid de sofre i el dicromat de potassi? 7. Com reaccionen el bismut i l’àcid nítric? Què passa en reaccionar el tiocianat de potassi i la sal de bismut?

dissolució resultant es dilueix amb aigua fins a uns 50 mL i es filtra. La dissolució filtrada es neutralitza amb amoníac, i una mostra d’uns 5 mL es tracta amb dissolució d’oxalat de sodi. Què s’observa?

8. Escriviu les següents equacions de reacció: Fe2O3 + HCl → A + H2O

Atzurita Es rasca la superfície del mineral amb una espàtula i la pols es recull en un vas de precipitats de 100 mL al que s’hi afegeixen uns 5 mL d’àcid nítric concentrat. Què

2. Es dissol la plata en àcid nítric? Per què? Quina reacció té lloc?

A + NaOH → B + NaCl B + HCl → A + H2O Afegim al vas 10 mL de dissolució 2 M d’àcid clorhídric i ho escalfem lleugerament. Què s’observa? Decantem part de la dissolució a un altre vas i a continuació hi afegim tiocianat de potassi en pols i 10 mL de 1-butanol i ho anem agitant. Es formen dues capes immiscibles. Quin color s’observa en la capa superior? Es pot decantar la capa superior amb un embut de decantació per observar millor la coloració de la capa.

A + SCN1– → C A + [Fe(CN) 6]4– → D 9. Quina reacció té lloc entre la calcita i l’àcid clorhídric? I entre el clorur de calci i l’oxalat de sodi? 10. Com reaccionen l’atzurita i la malaquita amb l’àcid nítric? Què succeeix en afegir-hi a continuació hidròxid de sodi? I a continuació amoníac?

QÜESTIONS

11. Com reacciona la cobaltocalcita amb l’àcid clorhídric?

1. Es dissol l’or en àcid nítric? Què passa en afegir àcid clorhídric a la suspensió d’or en àcid nítric? Per què?

12. Quina reacció té lloc entre l’ió cobalt i el tiocianat de potassi? Quin color té el complex format en un dissolvent oxigenat? ☯

NPQ 411 / 2002

I N F O R M A C I Ó

SIMPPLE Sistemes Intel·ligents i Modelat de Processos de Producció i de Logística a l’Empresa

El centre d’innovació SIMPPLE (Sistemes Intel·ligents i Modelat de Processos de Producció i de Logística a l’Empresa), de la Universitat Rovira Virgili, forma part de la Xarxa de Centres de Suport a la Innovació Tecnològica - Xarxa IT creada a partir del conveni signat per la Generalitat de Catalunya i nou universitats catalanes. Aquesta xarxa està formada per unitats i grups de recerca amb capacitat de prestar serveis d’innovació tecnològica a les empreses. El centre té la seva seu a l’edifici del Servei de Tecnologia Química, del qual aprofita l’àmplia experiència adquirida en la prestació de serveis i realització de treballs per a empreses i administracions. SIMPPLE té estructura empresarial i compta amb personal propi per a les tasques de desenvolupament i màrketing. L’assessorament i la recerca sobre nous productes són a càrrec dels investigadors dels grups de recerca afins de la URV, especialment del grup de recerca en Fenòmens de Transport i del grup d’Anàlisi i Gestió Ambiental. L’activitat del centre està orientada a l’aplicació de tecnologies innovadores en els camps de l’enginyeria ambiental, l’enginyeria de processos i la logística, incloent de forma integrada activitats de tipus experimental i la utilització de sistemes intel·ligents i software de modelat comercial o desenvolupat al propi centre. Totes elles van dirigides a un ampli ventall de sectors industrials, però més concretament al sector químic i afins (petroli, farmàcia, plàstics...), al sector de l’energia (gas, electricitat, aigua...) i

al sector de components elèctrics i electrònics. Les administracions públiques, especialment els departaments de Medi Ambient i similars (gestió de residus...), són també clients nostres dins de l’àrea d’enginyeria ambiental. L’àrea d’enginyeria ambiental ofereix projectes basats en l’aplicació de l’ecodisseny i de l’anàlisi de cicle de vida (ACV) de productes i processos. Així, per exemple, s’han desenvolupat estudis per a la gestió de residus municipals, ecodisseny d’equips elèctrics i electrònics per vehicles automòbils o estudis de dispersió de contaminants a l’aire. A més, també s’han publicat guies d’ecodisseny per generar coneixement ambiental aplicable a la producció. L’àrea d’enginyeria de procés concentra les seves activitats en el desenvolupament i optimització de nous productes i processos. Els projectes desenvolupats en aquesta àrea comprenen tant activitats experimentals al laboratori, com construcció i operació de plantes pilot i simulacions i modelat per ordinador dels processos productius. SIMPPLE disposa dels simuladors de processos HYSYS.Plant™, software genèric de simulació estacionària i dinàmica de processos, i PREDICHI™, específic per a reaccions de polimerització. També disposa del CFX, software de modelat de sistemes fluidodinàmics. L’àrea d’enginyeria de sistemes i control, per la seva part, desenvolupa aplicacions informàtiques que utilitzen xarxes neurals cognitives, algorismes genètics i d’altres sistemes intel·ligents amb lògica difusa. NPQ 411 / 2002

Aquests sistemes permeten millorar els resultats que s’obtenen pels mètodes convencionals en la classificació, predicció i optimització de dades o en processos productius o de logística, especialment en aquells casos més complexos on el nombre de variables és elevat i les relacions entre elles altament no lineals. Exemples d’aplicacions d’aquests sistemes poden ser el control avançat de processos, la predicció de propietats físiques i d’activitat de productes, la mineria de dades (extreure la màxima informació de bases de dades de gran volum), prediccions de consums elèctrics, etc. A part de tots aquests tipus de projectes, a SIMPPLE podem realitzar activitats de formació en qualsevol dels nostres camps d’activitat, així com peritatges i assessoraments científico-tècnics. Les nostres activitats es veuen afavorides pel marc econòmic i social actual. Les empreses ubicades a l’estat espanyol dediquen cada vegada més esforços a activitats d’R+D, ja sigui degut a la creixent competència a què es veuen sotmeses com per aprofitar les nombroses ajudes que existeixen i els avantatges fiscals que els hi suposa, especialment quan treballen conjuntament amb centres d’innovació com el nostre. La creixent tendència a la subcontractació de serveis per part de les grans empreses és un altre factor que juga al nostre favor. Igualment important és la creixent sensibilització social per temes de medi ambient. Tot això fa que veiem un futur ple de possibilitats que intentarem aprofitar el màxim possible. ☯

I N F O R M A C I Ó

GUIA PRÀCTICA PER A LA COMPRA D’UN HABITATGE La llar és el nostre patrimoni més important. Comprar-la és fer realitat un somni que cal construir a la mida de les nostres necessitats i possibilitats. Perquè tan important és saber escollir la situació, la dimensió o el nombre d’habitacions, com l’entitat financera, el tipus d’hipoteca o l’assegurança més adequada per a cada cas. Abans de comprar és molt recomanable que un professional especialitzat, com un aparellador o un arquitecte, revisi l’estat de l’habitatge, sobretot si és de segona mà. També cal assegurar-se que l’habitatge estigui lliure de càrregues, com són hipoteques o embargaments anteriors. Una simple consulta al Registre de la Propietat és suficient per no tenir dubtes. També caldrà assegurar-se que l’ajuntament no té previst cap pla especial urbanístic que afecti l’immoble. En la compra d’habitatges és el venedor qui s’ha de fer càrrec de l’última anualitat de l’impost sobre béns immobles (IBI) i de la plusvàlua (impost municipal d’increment dels terrenys). Quan l’habitatge que es vol comprar és de segona mà, caldrà comprovar que els rebuts bàsics (electricitat, aigua, telèfon...) estan al corrent de pagament. Si a conseqüència de la compra entrem a formar part d’una comunitat de propietaris, ens assegurarem que les despeses de la comunitat estiguin al dia. Demanarem a l’administrador de finques o al president de la comunitat l’últim rebut de cada concepte.

Quin tipus d’hipoteca escollir?

Avantatges fiscals

Al mercat s’ofereixen diferents modalitats d’hipoteques per finançar la compra d’un habitatge. La més habitual és la hipoteca a tipus variable. En aquest cas, tant el tipus d’interès com la quota són variables. Així, la quota pot pujar o baixar, ja que el tipus d’interès es revisa anualment en funció de l’evolució dels tipus vigents a cada moment. Aquest tipus d’hipoteques solen gaudir d’un interès més baix durant el primer any i d’unes condicions més avantatjoses si es volen fer amortitzacions anticipades de capital.

Una de les sorpreses agradables que comporta formalitzar una hipoteca és que es comença a gaudir d’importants avantatges fiscals, sempre que l’habitatge sigui per a residència habitual. Això fa que la declaració de renda o bé surti negativa i, per tant, amb dret a devolució, o bé que la quantitat a pagar a Hisenda sigui més petita. Ara bé, per treure’n el màxim profit, cal conèixer la deducció a què es té dret per la compra de l’habitatge habitual.

Si es vol pagar sempre la mateixa quantitat sense exposar-se a un possible augment dels tipus d’interès, interessa més triar una hipoteca a tipus fix, amb la qual sempre sabrem per endavant l’import de totes les quotes. Tindrem la tranquil·litat de saber que sempre pagarem la mateixa quantitat i que mai no ens afectaran les possibles variacions dels tipus d’interès a causa de l’evolució del mercat. És convenient conèixer una altra opció molt interessant de finançament. Es tracta d’una hipoteca que, d’entrada, cobreix la compra de l’habitatge que ha de constituir la residència habitual i, en el futur, permetrà disposar d’un préstec personal amb el qual es podrà pagar des de la compra d’un cotxe fins als mobles de l’habitació dels fills, i amb l’avantatge de gaudir d’un tipus d’interès molt més baix que el de qualsevol altre préstec personal. En aquest cas, el capital amortitzat de la hipoteca continua a disposició del titular durant un llarg període de temps, per finançar tot allò que es necessiti. Per tot això, el Banc Sabadell recomana la Hipoteca Personal BS. NPQ 411 / 2002

Hi ha altres despeses, a més del cost de l’habitatge En comprar un habitatge no és gens estrany ser sorprès per despeses imprevistes. Es per això que cal tenir presents tant les despeses de formalització del préstec (que són: les despeses de taxació, les d’obtenció de la nota simple de càrregues, les de notaria, registre, gestoria i l’impost sobre actes jurídics documentats), com les inherents a la compra de l’habitatge (a més del preu de l’habitatge, l’IVA i l’impost d’actes jurídics documentats –en habitatges nous– o bé l’impost sobre transmissions patrimonials en habitatges de segona mà, les despeses de notari, les de gestoria i les d’inscripció de la compravenda en el Registre de la Propietat), i també el cost de l’assegurança d’incendis obligatòria. Pot sol·licitar assessorament per finançar la compra del seu habitatge a qualsevol oficina del Banc Sabadell o a través del telèfon 902 323 555 de FonoBanc Sabadell. Banc Sabadell

A C T I V I T A T S

LA BARCELONA DELS GREMIS: LA VIDA DELS ARTESANS ALS SEGLES XVI I XVII

Ara fa 800 anys, el barri de la Ribera tenia una de les fonts de vida i subsistència més destacades del moment: el comerç marítim i el treball artesà. Els documents de l’època ens diuen que els catalans eren coneguts arreu com a comerciants abans de ser-ho com a agricultors i artesans. Malgrat això, aquests darrers prengueren embranzida molt de presa, tant que varen afavorir una activitat quasi frenètica en els carrers on tenien oberts els seus tallers, al voltant de Sta. Maria del Mar. Hi havia tants artesans que van crear ràpidament una amplia varietat d’associacions voluntàries, sent les més destacades els gremis i les confraries. Des de l’Alta Edat Mitjana l’afiliació a una d’aquestes associacions ja era obligatòria per exercir la professió d’artesà, ja que sense ella ningú podia treballar com a tal. Primer varen fundar les confraries, que eren associacions professionals sota l’advocació d’un sant patró, i que tenien funcions purament religioses, benèfiques i assistencials, com ara celebrar la festivitat del sant o promoure la caritat dels pobres i malalts. Procuraven el benestar espiritual. No hem d’oblidar que en l’Edat Mitjana la religió marcava la societat i la filosofia teocentrista governava el món.

llers tenien la Mare de Déu de les Neus, els adroguers la Puríssima, els apotecaris Sta. Maria Magdalena, els argenters St. Eloi, etc. No hi havia en tota la península ibèrica cap ciutat que tingués tants gremis i associacions professionals com Barcelona: el segle XVIII n’hi havia més de 120, i en cap altra ciutat els mestres gremials van guanyar-se el respecte social i l’accés al poder polític que assoliren aquí. La raó d’aquesta posició privilegiada dels artesans barcelonins era l’alt desenvolupament de la indústria local a finals de l’Edat Mitjana. El comerç de teixits (llanes i fibres mixtes com ara fustanys), vidre, cuir i metalls tots eren de producció local. Fins el segle XIV Barcelona tenia com a importants competidors a genovesos i marsellesos, però per aquest temps al nord d’Europa apareixen les noves draperies, que eren uns teixits nous molt més lleugers, que començaven a revolucionar el

Els gremis, però, tenien més funció política i econòmica: controlaven el treball i la producció i l’organitzaven tècnicament, controlaven els preus, inspeccionaven els productes, reglamentaven l’exercici de la professió i tenien cura de la formació dels membres del gremi. De totes maneres també tenien un sant patró que els representava: els aguNPQ 411 / 2002

sector industrial d’Europa. La moda evoluciona.

ELS TALLERS DELS NOSTRES ARTESANS Segons l’ofici i l’article que s’havia de produir, els artesans podien treballar en tallers o obradors de més o menys grandària, que quasi sempre es trobaven a les plantes baixes de les cases de la Ribera. Sobretot eren molt buscades les zones més properes al Rec Comtal, ja que aquesta riera d’aigua tant coneguda l’aprofitaven molt els tallers per treballar. Tot va començar quan els membres de les confraries, i sobretot els dels gremis, s’havien de reunir periòdicament per celebrar les sessions o consells. Necessitaven disposar d’un espai on organitzar reunions i celebrar les seves festivitats, i un despatx on guardar la documentació que es generava dia a dia. Al principi la solució es va trobar en utilitzar les capelles de les esglési-

A C T I V I T A T S

Qüestió de mal saber fou la de decidir qui faria la producció d’aquest producte. • Els fusters deien que ells, perquè un mirall té marc de fusta i els hi pertocava per gremi. • Els vidriers deien que no hi havia dubtes, ja que un mirall és un vidre amb mercuri. • Els pintors defensaven la decoració dels marcs de fusta.

Església de Sant Pere de les Puelles

es on es venerava el sant patró de cada gremi, però aquestes es varen anar quedant petites perquè el número d’artesans associats anava creixent molt ràpid. Així, els gremis més poderosos i rics es fan construir la casa gremial, com ara els sabaters o els assaonadors. L’organització interna d’un gremi estava força ben estructurada. Bàsicament per garantir un bon funcionament tothom havia d’obeir les normes, ja siguin d’ingrés (passantia) com de treball diari. Aquest treball estava dividit segons la categoria de l’individu. El primer lloc era pels mestres, que eren els propietaris del taller i de totes les ferramentes que es feien servir; era un càrrec directiu. Per sota d’ells estaven els oficials, que eren els operaris que treballaven a sou i que normalment vivien a les cases dels mestres perquè els unia llaços familiars. Per últim estaven els aprenents, nois que treballaven sense cobrar, a canvi d’aprendre l’ofici, i a canvi d’allotjament i menjar. Aquest període d’aprenentatge durava tres anys. Passat aquest temps havien d’aprovar la passantia: prova que ja estava estipulada per a cada gremi i que permetia a l’aprenent passar a ser un oficial i així obrir un taller. Si no ho aconseguia, la categoria que assolia era de fadrí. No es podia mai arribar a

ser un mestre si no es disposava de taller propi, i per consegüent no es podia disposar de marca de fàbrica, que era la garantia de qualitat del producte. La passantia o examen es podia fer de dues maneres: o demostrant davant els examinadors l’habilitat de l’ofici o bé presentant un estoc de les mercaderies ja fetes. Ens consta que un pretendent a guanter havia de preparar davant del tribunal «dues dotzenes de pells morenes i dues dotzenes de pells blanques; confeccionar un parell de guants blancs de dona i una bossa de les que aleshores s’anomenaven d’hostalera». Qui volia obrir, per exemple, una botiga de pintes havia de fabricar «dues pintes de boix, una de vori, dues de banya, una de plata i tres de banya i carei». Per ser capeller s’havia de confeccionar «un capell a l’espanyola, un de llana de Segòvia, un altre de llana d’Aragó i un de pell de cabra amb serrell». L’examen dels ferreters era molt més variat, «construïen una gàbia amb torres, després un clauer, una ratera, una partida d’agulles de fer mitja, i acabaven amb uns rosaris de llavors i uns cilicis». Els gremis proliferaven, s’unien, se separaven i litigaven entre ells, fins i tot arribaven als òrgans jurídics. Aquest és el cas que va protagonitzar la producció de miralls. NPQ 411 / 2002

Finalment el negoci se l’endugueren els venedors de miralls que vingueren de l’estranger i que s’establiren a Barcelona. Més tard els fabricaren els vidriers.

ELS GREMIS DEL BARRI Pels voltants del Born s’aglutinaren els més importants tallers d’oficis des del segle XIV fins el XVII. Els bastaixos o traginers i els macips de capçana foren els més reconeguts i estimats de la Ribera, ja que varen contribuir desinteressadament en la construcció de Sta. Maria del Mar. La seva tasca consistia en traginar o transportar pedra i materials d’obra des del port fins la zona del Born, ajudats molts cops per un artefacte o aparell que permetia d’empentar millor els blocs de pedra pels carrers. Encara avui podem contemplar les dues imatges en ferro dels bastaixos a la façana principal de la basílica. Als voltants del passeig del Born existeixen carrers com el de l’Argenteria, Vidrieria, Espaseria, Esparteria, Calders, Sombrerers, Flassaders, Blanqueria, Carders i Assaonadors. Aquests dos últims es concentraven al voltant del Rec Comtal. El negoci de les pells donava molts beneficis; així el procés d’elaborar articles amb aquesta primera matèria va fer diversificar les tasques en processos com cardar primer la lla-

A C T I V I T A T S

na per separar pell i pèl, blanquejar, assaonar o curtir. També podien convertir-se en corretgers, guanters, pergaminers, sabaters, tapiners. Si la primera matèria era el metall, llavors podien ser ferrers, batifullers, serrallers, ganiveters, fonedors, calderers, ballesters. En el camp del tèxtil podien aprendre l’ofici de drapers, cotoners, cardadors, bataners, teixidors, abaixadors si abaixaven el pèl de la llana dels draps amb estisorers, tintorers, estampadors, calceters, sastres, velluters, vanovers, flassaders, esparters, espardenyers, corders. Per no parlar dels qui treballaven les terrisses: escudellers, ollers, gerrers. Tornant a l’ofici de les pells, tant representat al barri de la Ribera, primer, els blanquers s’ocupaven de treure el pèl i la llana, fins deixar-les ben netes i blanques. Llavors les pells passaven a mans dels assaonadors, que eren els responsables de curtir-les, adobar-les, engreixarles i tenyir-les fins donar el toc final. Al número 1 del carrer que duu el seu nom trobem la seu dels assaonadors. Al damunt de la porta d’entrada encara es pot veure esculpit el símbol de la pinta que feien servir per raspar les pells. També se sap que la capella del gremi dels blanquers estava al veí monestir mendicant de St. Agustí, essent aquest el seu patró. Per això en aquest barri adjacent que és St. Pere, amb la seu espiritual al monestir de St. Pere de les Puelles, encara trobem vestigis d’indústries tèxtils i sobretot magatzems de robes a l’engròs. O bé noms com les Basses de St. Pere que era el carrer que tenia els safareigs per tenyir i rentar les peces de roba; o la plaça de la Llana, que és on se celebrava el mercat de compra venda de llana fins fa 200 anys. És interessant la història de la confraria dels Correus a Cavall, gremi important que durant 200 anys va fer de Barcelona el centre d’intercanvi de correus entre la penín-

sula ibèrica i la resta d’Europa. L’advocació d’aquesta confraria fou la Mare de Déu de la Guia, imatge que es venerava a la contigua capella d’en Marcús i que fou triada com a lloc de reunions per a tots ells, durant els viatges a cavall. Si es feia de nit, els correus descansaven a l’hostal de la Bona Sort, primer hotel de la Barcelona medieval.

ELS ARTESANS ES DISPERSEN El barri ens queda petit tal i com els hi va quedar a tots aquells artesans que anaven prosperant en els seus negocis. Aviat busquen nous espais a la ciutat per ubicar-hi les seves cases gremials i les noves capelles, com les fetes a la nova catedral gòtica de Barcelona. Gremis com els dels sabaters, que tenien com a sant patró a St. Marc, subvencionen les costoses obres de construcció i decoració dels retaules d’una de les primeres capelles de la nau lateral de la Seu, mentre que la casa gremial la tenien des del segle XVI a la plaça de St. Felip Neri. Els tapiners, però, (tallers que feien tapins o sandàlies de dona) estaven ubicats a la plaça de l’Àngel i formaven part d’un altre gremi. A la plaça del Pi i al costat de l’església de Sta. Maria construïren la seva seu, ja en el 1542, els fidels de la confraria de la Puríssima Sang que anualment acompanyaven als condemnats a mort al cadafal. Eren confraries especialitzades en les penitències, com ara la del Sant Sepulcre (feien flagel·lacions en públic) o la dels Portalers de la Creu, de les quals no tenim restes de les seves cases. Del segle XVII data a la mateixa plaça la coneguda façana del gremi dels revenedors (que posseïen botigues de revenda) i que tenien de patró a St. Miquel. Aquests edificis es veu com anaven evolucionant, ja que la planta noble o principal NPQ 411 / 2002

cada cop era més gran i amb més finestrals i balcons que donaven al carrer. Del segle XVIII és la casa del gremi dels velers o seders que fou construïda al costat de l’actual Via Laietana. Més que la llana, ara era el cotó i sobretot la seda el més modern i el que més es venia. La seva patrona era la Immaculada Concepció, encara que també s’ha dit que fou la Mare de Déu dels Àngels, a gust de cadascú.

ELS GREMIS D’AVUI Fem una repassada per comparar si el món laboral ha canviat molt en 800 anys. Només quatre apunts sobre la llista que tenim. Gremis associats al Consell de Gremis de Comerç i Serveis de Barcelona el 2002: flequers, joiers, rellotgers i argenters, llibreters, sastres, pastissers, cansaladers, xarcuters, conserves i olis, xurrers (això ja va variant una mica), perruqueries de senyora, flors, agencies de viatges, garatges, gasoil, hotels, videoclubs... (entre d’altres!). Final del viatge del segle XVI al XXI. Benvinguts al present. Muntsa Quintillá Berge Historiadora de l’Art

A C T I V I T A T S

MESA REDONDA - DEBATE SOBRE

IMPLANTACIÓN DE UN SISTEMA DE PREVENCIÓN DE RIESGOS LABORALES EN LA INDUSTRIA GALVANOTÉCNICA Y AFINES

El día 17 de junio de este año 2002 tuvo lugar una mesa redondadebate sobre Implantación de un sistema de prevención de riesgos laborales en la industria galvanotécnica y afines. Esta mesa redonda estaba organizada por la Sección de Corrosión y en ella intervinieron como ponentes: D. Jaume Riu (delegado en Cataluña de AENOR), Dª Noemi Durán (auditora del centro de certificación del LGAI), D. Josep Atsuara (director de calidad, medio ambiente y seguridad de la empresa Enthone-Omi España, S. A.) y D. Pedro J. Ferrero (responsable de recursos humanos de la empresa INELCA, S. A.), actuando como moderador D. Enrique Julve, presidente de la Sección de Corrosión. Después de dar la bienvenida al público asistente a esta mesa redonda, D. Enrique Julve inició el acto comentando que así como en la gestión de la calidad y del medio ambiente existía una normativa ISO, esta institución internacional no había dado ninguna referente a prevención de riesgos laborales. Parece ser, comentó, que ello se debe a que la ISO considera que no es ella la institución adecuada para el desarrollo de una norma de gestión de la seguridad y salud, sino que esa tarea corresponde a la Organización Internacional del Trabajo (OIT). Aunque no existe una normativa ISO, actualmente hay varias propuestas de normas: la norma UNE 81.900 Ex (reglamento general para la implantación de un sistema de gestión de la prevención de riesgos laborales, de junio

de 1996) y la norma OHSAS 18.001 de Gestión de la seguridad y salud laboral, publicada en 1999 y desarrollada por diferentes empresas certificadoras (AENOR, Det. Noske Veritas, Lloyd´s, SGS, Bureau Veritas, etc.). La estructura de esta norma, dijo, es similar a la de la norma ISO 14001:96 y, por tanto, compatible con el sistema de gestión de la calidad ISO 9001:2000. En esta introducción a la temática se refirió, seguidamente, al objetivo de cualquier sistema de gestión de riesgos laborales, que no es otro que el de asegurar al cliente y a la sociedad en general que el producto o servicio que se presta se hace de forma respetuosa con el personal que lo produce. De modo que se podría definir un sistema de gestión de riesgos laborales como una conformidad con los requerimientos legales y reglamentarios, así como con las políticas internas de la empresa. Indicó, por último, que las ventajas de la implantación de ese sistema eran varias: por una parte, ocasiona menores costes por accidentes (al disminuir las ocasiones de ellos) y por otra parte, produce menor absentismo en el personal (lo que, en definitiva, da lugar a que la empresa produzca más y mejor con menor accidentabilidad). Después de estas palabras, el moderador cedió la palabra al primer ponente, D. Jaume Riu, quien hizo referencia a la ley 31/1995 de 8 de noviembre de prevención de riesgos laborales y al real decreto 39/1997 de enero por el que se NPQ 411 / 2002

aprueba el reglamento de los servicios de prevención. Según indicó el Sr. Riu, el objetivo de este reglamento es integrar la acción preventiva en el conjunto de las actividades de la empresa y por tanto: a) Implantar un plan de prevención de riesgos que incluya la estructura organizativa y los recursos necesarios. b) Conocer las condiciones de cada uno de los puestos de trabajo para identificar y evitar los riesgos y evaluar los que no puedan evitarse. c) Planificar la acción preventiva. Indicó también el Sr. Riu que la empresa certificadora AENOR ha recibido la autorización de la Administración para llevar a cabo auditorías reglamentarias de prevención de riesgos laborales según lo dispuesto en la citada ley 31/1995. Seguidamente el ponente indicó los tres objetivos de esa Auditoría: a) Comprobar que se ha realizado la evaluación inicial y la evaluación periódica de los riesgos, analizando los resultados y verificándolos en caso de duda. b) Comprobar que el tipo y la planificación de las actividades preventivas se ajustan a lo dispuesto en la normativa general, así como a la normativa sobre riesgos específicos que sea de apli-

A C T I V I T A T S

cación, teniendo en cuenta los resultados de la evaluación. c) Analizar la adecuación entre los procedimientos y medios requeridos para realizar las actividades preventivas y los recursos de que se dispone, propios o concertados, evaluando la organización y coordinación. Seguidamente el ponente citó la documentación que sobre esta temática existe hoy en día, basada en la norma experimental UNE 81900:1996 Ex, citada al comienzo por el moderador. A este respecto nombró varias partes de esa normativa: la UNE 81901:1996 Ex (proceso de auditoría), la UNE 81902:1996 Ex (vocabulario), la UNE 81905:1997 Ex (guía para la implantación del sistema de gestión de prevención de riesgos laborales), la PNE 81903 (proyecto) (criterios para la calificación de auditores de prevención) y la PNE 81904 (proyecto) (gestión de programas de auditoría). A continuación habló Dª Noemi Durán, quien se refirió a las directrices relativas a los sistemas de gestión de la seguridad y salud en el trabajo OIL-OSH 2001, elaboradas por la Organización Internacional del Trabajo (OIT). Indicó que estas recomendaciones prácticas no tienen carácter obligatorio y no tienen por objetivo sustituir ni las leyes o reglamentos nacionales ni las normas vigentes, sino proporcionar un instrumento para el desarrollo de una cultura en materia de seguridad sostenible, que ayude a las organizaciones a mejorar continuamente la eficacia de la seguridad y salud en el trabajo. La estructura de estas directrices se basa en el modelo de gestión internacionalmente aceptado de: planificación-ejecuciónverificación-acción . Así mismo, estas directrices animan a las organizaciones a la integración con los demás sistemas de gestión implantados (calidad, medio ambiente), integrando la prevención en la gestión global de la empresa. Indicó, por úl-

timo, que estas directrices eran muy similares a los estándares OHSAS 18001 y UNE 81900, citados al comienzo de esta mesa redonda por el moderador. Sin embrago, dijo, estas directrices aportan un valor añadido, en el sentido de que ofrecen una información más amplia de cada uno de los elementos del sistema de gestión, presentando herramientas prácticas y flexibles. Intervino seguidamente D. Josep Atsuara, quien habló de la implantación de un sistema de prevención de riesgos laborales desde el punto de vista de una empresa galvanotécnica de servicios. Indicó que, en primer lugar, debía definirse la política de seguridad y salud de la empresa y después integrar la política en el marco del sistema de gestión integral de la misma. Seguidamente se debía elegir el modelo de organización de la prevención y seleccionar los responsables, a los que debía formárseles para su cometido. Después vendría la relación de documentos y registros comunes y la creación de documentos y registros específicos (identificación y evaluación de riesgos, investigación de accidentes, etc.). La evaluación de riesgos, indicó, implicaba un trabajo de campo. El último estadio de este proceso sería la planificación preventiva, a partir de los riesgos identificados y evaluados. A continuación, D. Pedro J. Ferrero trazó un esquema, muy documentado, de la prevención de riesgos laborales en una empresa galvanotécnica de elaborados galvánicos. Comenzó indicando que, dentro de un sistema integrado de calidad + medio ambiente, la prevención debía ser un objetivo empresarial, debiendo implicarse en él todos los empleados de la empresa, sin excepción. Por otra parte, para esta prevención es preciso conocer la ley, en este caso la ley de prevención de riesgos laborales, y el grado de cumplimiento por parte de la empresa, al mismo tiempo que la penalización según la falta cometida (según se especifica en el art. NPQ 411 / 2002

12 del real decreto 5/2000, en vigor a partir de 1 de enero de 2001) y la documentación básica a utilizar (art. 23 de la ley 31/1995 de prevención de riesgos laborales). Hizo referencia después a la gestión de la actividad preventiva (art. 31.3 de la mencionada ley): concertación de un servicio de prevención e indicó que el mencionado servicio debe prestarlo una entidad autorizada por el ministerio de trabajo. Habló a continuación del real decreto 5/2001 de 2 de marzo de medidas urgentes en reforma del mercado de trabajo, en el que se contemplan las garantías en los supuestos de subcontratación empresarial (art. 42 del TRET), del procedimiento sancionador y de la vigilancia de la salud (art. 22 y art. 126 de la ley 31/1995 LPRL). Hizo referencia también a las empresas de trabajo temporal (ETT) y al real decreto 216/1999 sobre disposiciones mínimas de seguridad y salud en el trabajo de los trabajadores de ETT. Por último, formuló una serie de recomendaciones generales prácticas basadas en la experiencia empresarial de la firma galvanotécnica INELCA, S. A. A continuación, el moderador dio paso al debate general que se centró especialmente en el reglamento de la ley de prevención de riesgos laborales, en la concertación del servicio de prevención ajeno a la empresa, en la posibilidad de que ese servicio pueda ser propio de la empresa, en la subcontratación de empresas, en los trabajadores de las empresas de trabajo temporal (registros de formación y exclusiones generales en el trabajo) y en la evaluación de riesgos, teniendo en cuenta la peligrosidad de productos químicos agresivos que se manejan en la industria galvanotécnica. Finalmente, el presidente de la Sección de Corrosión y moderador de esta mesa redonda dio por concluida la misma, invitando al numeroso público presente a participar en los próximos actos a celebrar este año 2002. L. G.

A C T I V I T A T S

KUS-CURS DE CUINA ESTIUENCA TEMPORADA 4 dies en 2 setmanes, dos cops a l’any.

INGREDIENTS • 4 tardes caloroses de juny. • 1 mestra força addicta al túrmix. • Moltes ganes de veure fer plats molt apanyadets partint de coses bastant habituals a les nostres neveres. • Disponibilitat per degustar exquisits postres al final de cada jornada.

PREPARACIÓ Després d’un àgil tràmit d’inscripció a la Secretaria del Col·legi, es disposen tots els participants en una sala amb aire (condicionat), es posen sentadets, nets, escatats i fets callar els que calgui, maceradets amb una branca de bon humor, una mica de consells pràctics culinaris i un pessic de comentaris marujos del moment. Acte seguit, se’ls dóna una bona remenada amb cullera de fusta, i sense necessitat d’esprémer a la professora, aquesta deixa anar tot

el suc, desprenent pràctics consells i alhora manejant mil artefactes fins aconseguir fantàstics plats, poc a poc els participants s’aniran estovant compartint anècdotes i alternatives als plats realitzats. Es fa arrencar novament el bull per tal de reduir el grau de xerrameca i rialles del personal i per tal de confitar l’ambient en un cassó a part, i sota les cada vegada més afamades mirades de les participants s’enllesteix algun original postre i es deixa reposar sense presses però sense pauses. Guarnirem les participants amb els postres i amb uns brins de mà

justiciera sortejarem els plats finalitzats, deixant claríssim que els afortunats serien descartats en sorteigs posteriors. Ah! Abans de servir el Kus-curs es treuen les participants a la fresca i es fa un desplegament en forma de piscolabis, que a més d’exquisit queda la mar de mono. Deixarem endollat el túrmix per no perdre el fil musical de tot el Kuscurs (je, je). Així que tant si es vol prendre com a plat de reciclatge, d’iniciació o de salvació per fer punts en les visites dels sogres sense haver de recórrer al pa amb tomàquet o trucar al pizzero... aquest Kus-curs de Cuina és ideal! NOTA: s’aconsella a les participants que facin bona lletra en els apunts del Kus-curs, ja que a part de que et surten amics-per-tot-arreu-que-et-vénen-a-sopar-a-casa... quan ho proven i els fas 5 cèntims dels ingredients tothom s’anima a saber-ne el quid! Mireia Estrada

NPQ 411 / 2002