NPQ 467 by Col·legi Oficial de Químics de Catalunya

editorial

TERCERA ÈPOCA ANY XLVI NÚM. 467 Segon trimestre 2014 Director: ANTONI PORTELA Comitè de Redacció:

AVELINO CORMA, QUÍMIC DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, PREMI PRÍNCEP D’ASTÚRIES 2014 D’INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA I TÈCNICA

JOAN ASTOR JOSEP MANUEL RICART Edita: COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA Òrgan de difusió de: ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA Redacció: Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r 08002 Barcelona Tel.: 93 317 92 49 Telefax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat web: quimics.cat Maquetació i creació arxiu PDF: Joan Astor Realització gràfica: Editorial Estel Grup EMA - S. L. Equador, 32-34 ent. 1a, 2a 08029 Barcelona Tel. 93 419 33 21 Publicitat: Gecap S. L. - Ricard Piqué Tel. 93 459 33 30 Dipòsit Legal: B-14.622 -1969 ISSN 1577-4600 Nombre d’exemplars: 2.500 NPQ no es responsabilitza de les opinions expressades en els articles signats

ls químics Avelino Corma Canós (Espanya), Mark E. Davis (Estats Units) i Galen Sr Stucky (Estats Units) han estat guardonats amb el premi Príncep d’Astúries 2014 d’Investigació Científica i Tècnica, segons va fer públic a Oviedo el jurat encarregat de la seva concessió el 28 de maig de 2014. Des de les nostres institucions, Col·legi i Associació de Químics de Catalunya, volem enviar la nostra felicitació als guardonats, amb especial menció al nostre company Avelino Corma. Avelino Corma (Moncofa, Castelló, 1951) és professor d’investigació. Des de l’any 1990 desenvolupa la seva tasca científica a l’Institut de Tecnologia Química ITQ (CSIC / UPV), centre de recerca mixt creat el 1990 per la Universitat Politècnica de València (UPV) i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Durant els darrers trenta anys ha desenvolupat el seu treball de recerca en catàlisi heterogènia, tant bàsica com aplicada, en col·laboració amb diverses empreses. Treballa en disseny molecular de catalitzadors i en processos catalítics sostenibles en els camps de la refinació d’hidrocarburs i derivats de la biomassa, i química fina; ha treballat en aspectes fonamentals de la catàlisi àcid-base i redox, per tal d’entendre la naturalesa dels centres actius i dels mecanismes de reacció. A partir d’aquests coneixements ha desenvolupat una sèrie de catalitzadors que estan sent utilitzats en diversos processos industrials. El professor Corma és un expert reconegut internacionalment en catalitzadors sòlids àcids i bifuncionals aplicats al refinament del petroli, petroquímica i processos químics, especialment en la síntesi i aplicació de zeolites. Ha publicat més de 900 articles en revistes internacionals, ha escrit tres llibres i nombroses revisions. És membre del Comitè d’Edició de les revistes més importants en el camp de la catàlisi, és autor de més de 100 patents d’invenció, dotze de les quals han estat aplicades industrialment en processos comercials de craqueig, dessulfuració, isomerització, epoxidació i reaccions selectives d’oxidació d’alcohols i hidrogenació. Té nombroses distincions i premis, i ha estat investit doctor honoris causa per diferents universitats. Avelino Corma va realitzar la seva llicenciatura en Ciències Químiques a la Universitat de València i el seu doctorat a la Universitat Complutense de Madrid; la seva tesi la va desenvolupar sota la direcció del professor Antonio Cortés a l’Institut de Catàlisi i Petroleoquímica (CSIC), seguit d’una estada post doctoral de dos anys a la Queen’s University (Canadà). Enhorabona Prof. Dr. Avelino Corma!

PORTADA: Policromia primaveral. Fotografia: Joan Astor.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

José Costa Degà CQC President AQC

juntes i sumari

COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICS DE CATALUNYA

GRUPS DE TREBALL DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Degà: José Costa.

President: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero. 2n Pascual Segura. 3r Josep Manuel Ricart.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara. 2n Emilio Tijero. 3r Pascual Segura.

COMISSIONS:

Secretari: Jordi Bonet.

SECCIONS TÈCNIQUES:

NPQ: Joan Astor.

Secretari: Jordi Bonet. Vicesecretària: Alexandra Bonet. Tresorer: Joan Llorens. Vocals: Xavier Albort, Joan Bertrán, Carme Borés, Francisco José España, Joserp M. Fernández, Enrique Julve, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas, Antonio Pinto, Ramon Reigada, Alfred Vara, Alfredo Vara, Meritxell Ventura, Jaume Vilarrasa, Àngel Yagüe.

Borsa de Treball: Elvira Portales.

• Cultura: Carme Borés.

• Corrosió: Enrique Julve. Vicesecretària: Alexandra Bonet.

• Ensenyament: Josep M. FernándezNovell.

Tresorer: Joan Llorens.

• Medi Ambient: Xavier Albort.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés, Francisco José España, Josep M. Fernández-Novell, Marta García, Enrique Julve, Claudi Mans, Pere Molera, Ramon Reigada, Alfred Vara, Meritxell Ventura.

• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials: Joan Antoni Bas. • Patents: Pascual Segura.

SERVEIS DEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ Borsa de Treball

EDITORIAL

• Rep i cursa peticions laborals per als nostres col·legiats.

Avelino Corma, químic de la Universitat de València, premi Príncep d’Astúries 2014 d’investigació científica i tècnica ............ 3

Borsa de Serveis • Ofereix el servei de col·legiats. Publicacions

COL·LABORACIONS Un cas força curiós de difusió .................................................... 5 Els verins o metzines ................................................................. 8

• NPQ. • Química e Industria. Serveis Professionals • Visat de projectes. Certificacions. • Defensa jurídica professional.

Residus químics: classificació ................................................. 12 Liderazgo en tiempos difíciles ................................................. 15

• Peritatges legals. Serveis d’Assistència • Assessoria jurídica i laboral.

Consell de salut. Malalties de la retina: la detecció precoç és clau ............... 18

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscrita una pòlissa amb Adeslas. • Assegurances.

Personajes legendarios participantes en las guerras troyanas ...................................................... 20

– Hermandad Nacional de Arquitectos Superiores y Químicos Mutualidad de Previsión Social a Prima Fija.

ACTIVITATS

Serveis Financers

Viatge a França 2014. Els químics al Périgord. Un viatge de contrastos .............. 26

• Proporcionen als col·legiats avantatges excepcionals en les seves gestions financeres a través de les següents entitats:

Els nostres ordes ..................................................................... 31

– Caixa d’Enginyers. – Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Visita al superordenador MareNostrum-3 ................................ 32 Si voleu més informació truqueu a la secretaria del Col·legi

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

UN CAS FORÇA CURIÓS DE DIFUSIÓ Pere Vilarrubias

INTRODUCCIÓ Degut a alguns experiments fets dins d’un context totalment diferent al del present article, vaig voler provar de fer difondre compostos a través de mostres de gelatina, de manera que es pogués visualitzar la difusió per mitjà d’alguna reacció química que donés un resultat visible. Entre altres experiments, vaig provar de fer difondre iodur de potassi a través de gelatina que contenia clorur de mercuri. En el transcurs de l’experiment es va observar que el iodur, al difondre a través de la gelatina (més o menys incolora), reacciona amb el mercuri donant un precipitat de iodur de mercuri d’un vistós color taronja. On la concentració de iodur augmenta molt, hi ha una redissolució del precipitat, al formar-se un complex incolor: I–

I–

Hg2+ → HgI2 ↓ → [HgI3]– Així doncs, en aquest cas, el iodur que va difonent desapareix per partida doble, primer formant un precipitat taronja, i després redissolent el precipitat per formar complexos. El resultat és una banda de color taronja, que aparentment es va desplaçant al llarg del tub d’assaig. Aquest fet no s’ha de confondre amb el fenomen que es coneix com a bandes de Liesegang, que són franges que apareixen en casos on un reactiu difon a través d’un medi viscós com gelatina i reacciona en uns llocs sí i en altres no, donant

NPQ 467 • segon trimestre 2014

franges amb precipitat i franges sense. A diferència de les bandes de Liesegang, en aquest cas la banda és única, i la posició de la franja de precipitat que apareix es va desplaçant. En realitat, el que es desplaça és la zona on té lloc la reacció de precipitació, no el precipitat en si. El precipitat es forma o es redissol segons la concentració de iodur. Per tant, hi ha transport de matèria pel que fa al iodur, en la direcció cap a on difon, però no pel que fa al mercuri i els seus compostos, que estan fixos en la gelatina i amb una concentració total de mercuri constant.

L’EXPERIMENT Per fer l’experiment, s’han dissolt 3 g de gelatina en 90 ml d’aigua destil·lada calenta, i se li han afegit 10 ml de HgCl2 en etanol, de manera que la gelatina quedi 0,01 M en Hg. S’han barrejat bé. Llavors se n’han abocat uns 20 ml en cada tub d’assaig, i s’han dei-

xat solidificar lentament. Un cop solidificada la gelatina, s’han afegit 2 ml de solució del reactiu que ha de difondre per la gelatina i reaccionar, i és KI 0,1 M, i es renova cada dia per garantir que tingui una concentració més o menys constant en el temps a la zona on començarà la difusió. La precipitació no comença a concentracions tan baixes com les que caldria esperar a partir del producte de solubilitat, segurament perquè el mercuri forma complexos amb els residus d’aminoàcids, per exemple. La concentració a la qual es redissol el precipitat de HgI2 és poc més que la estequiomètrica. O sigui que el mercuri es troba a concentració 0,01 M, i quan el iodur arriba a ser 0,02 M la precipitació és completa, i quan el iodur arriba a 0,03 M la redissolució és gairebé completa. Com que hi ha hagut reaccions, aquesta concentració de iodur és la teòrica. En realitat el iodur desapareix com a tal, ja que forma precipitats o complexos.

Difusió del iodur 0,1 M en gelatina amb mercuri 0,01 M al cap de: a) 1 dia, b) 2,5 dies, c) 4 dies, d) 11 dies. El líquid de sobre la gelatina és la reserva de solució 0,1 M de iodur de potassi que es va renovant cada dia per garantir que la concentració de iodur a x = 0 sigui constant i igual a 0,1 M. El regle dóna una idea de les dimensions i les posicions.

col·laboracions

El resultat és força més complex que en un cas de difusió pura. S’observa un sector cilíndric d’un vistós color taronja que aparentment es va desplaçant pel tub. Lògicament, no es desplaça el precipitat de HgI2 taronja sinó que es va desplaçant la zona on es forma precipitat, i també la zona on es va redissolent.

[I–] 0,10

Perfils de concentració teòrics segons el temps, suposant difusió sense reacció química.

0,03

La zona compresa entre l’origen i la franja ja no experimenta més reacció química, i és allà on es podria considerar que hi ha difusió pura.

UN MODEL NUMÈRIC Es podria fer un càlcul de les concentracions i els coeficients de difusió? Sí, però només de forma orientativa, amb moltes precaucions, ja que cal fer algunes aproximacions. En el cas descrit, i suposant que la difusió es produeix únicament en la direcció del tub d’assaig (x), l’equació de la difusió en estat no estacionari seria:

• C(x,t) = 0 per a t = 0, des d’x = 0 fins a x = l (fons del tub). • C(x = 0) = C0 que és constant i val 0,1 M a partir de t = 0. R(x,t) seria de fet un terme complicat, amb equilibris de precipitació, complexació, dependent de l’espai i del temps, etc. Per evitar un plantejament excessivament complex per a un problema que és d’interès purament acadèmic i del que

Franges de color taronja: la distància a l’origen va augmentant. Hi ha reaccions de precipitació.

Zona anterior a la franja: el precipitat ja està redissolt i ja no hi ha més reacció química.

[HgI3]–

HgI2

Hg2+

∂ C ( x, t ) ∂ 2 C( x, t ) − R ( x, t ) =D ∂t ∂ x2

Aquesta seria com la segona llei de Fick de la difusió, amb C(x,t) que seria la concentració de iodur, però amb un terme R(x,t) que representa la taxa de desaparició de iodur degut a reaccions de precipitació o de complexació. Les condicions de contorn són:

Desplaçament aparent de la franja taronja del HgI2. A mesura que avança el iodur, la zona on es forma el precipitat de HgI2 i on es redissol en forma de [HgI3]– es desplaça, de manera que s’observa un aparent desplaçament del precipitat. Naturalment, no es mou el precipitat sinó la zona on es forma el precipitat i la zona on es redissol. A la zona on ja hi ha hagut la redissolució, ja no es consumeix més iodur.

no he trobat referències bibliogràfiques, he hagut de fer alguna aproximació una mica agosarada però necessària, que permeti simplificar el problema. Si ens situem a la zona compresa entre l’origen (x = 0) i on comença la franja taronja on encara hi ha reacció, podem suposar que allà R = 0 perquè ja no hi ha reacció. En aquella zona, doncs, podem aplicar les equacions de la difusió (sense reacció química). És clar que abans sí que hi ha hagut reacció i desaparició del iodur. Per tant, és una aproximació una mica barroera, però que permet fer una estima-

ció orientativa de la constant de difusió del iodur. Llavors es poden aplicar les equacions de la difusió ja integrades segons les condicions de contorn: ⎡ 2 C ( x, t ) = C0 ⎢1 − π ⎣

∫

x / 2 Dt

⎤ 2 e −θ dθ⎥ ⎦

La integral no té solució analítica, i és la coneguda funció error o gaussiana que apareix en l’estudi de la difusió i de la transmissió de calor:

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

er f [z] =

π∫

e −θ dθ

⎛ ⎡ x ⎤⎞ C (x,t) = C0 ⎜⎜1− erf ⎢ ⎥⎟⎟ 2 Dt ⎣ ⎦⎠ ⎝ Hem de saber quelcom de les concentracions en joc. A la zona en contacte amb la solució 0,1 M (x = 0) la concentració de iodur és constant en tot moment i igual a 0,1 M (la concentració de la solució que hi anem posant cada dia). On la concentració de iodur supera els 0,03 M el precipitat queda completament redissolt (ho he comprovat experimentalment). Llavors, la concentració C(x,t) va des de C0 = 0,1 M a l’inici del recorregut fins a la frontera amb la franja taronja, on suposem que tenim C = 0,03 M. Però aquesta frontera va desplaçant-se amb el temps.

⎛ ⎡ x ⎤⎞ 0,03 = 0,1⎜⎜1− erf ⎢ ⎥⎟⎟ 2 Dt ⎣ ⎦⎠ ⎝ Arranjant aquesta equació, ens queda que: er f [x/2(Dt)1/2] = 0,7 Cerquem en una taula de la funció error quin valor hi ha tal que la seva funció error valgui 0,7 i trobem que: erf [0,73] = 0,7. Per tant:

Distància x, mm

I per tant, la solució completa quedaria així:

40 T = 3 oC

T = 13 oC 20

T = 20 oC

10 0 5

t^(1/2), en hores^(1/2)

de difusió D augmenta amb la temperatura de forma exponencial, seguint una llei de tipus Arhenius, tal com es descriu a la bibliografia per a la difusió en l’estat sòlid. T (oC)

D (mm2/hora)

3 13 20

5,0 7,4 9,1

El mateix experiment, fet amb una concentració de iodur a x = 0 igual a 1 M en lloc de 0,1 M, dóna també els mateixos valors per a D, i la zona de color taronja és més estreta. També es pot considerar que, com que la concentració de iodur és molt gran, la quantitat que n’ha reaccionat prèviament és poc important, amb el qual l’aproximació feta abans és una mica més acurada.

Tot i això, no he trobat cap altre sistema com el del mercuri-iodur, amb formació de precipitat i posterior redissolució amb excés de reactiu. Potser n’hi poden haver d’altres com, per exemple, plata-cianur o plata tiocianat (però que són molt sensibles a la llum). De totes maneres, tan sols per estètica, em quedo amb el precipitat de iodur de mercuri.

BIBLIOGRAFIA Les equacions de la difusió i les taules de valors per a la funció error es poden trobar en moltes obres. Les que cito són, simplement, les que he utilitzat per motius de disponibilitat. El llibre de química analítica (Burriel) conté informació sobre precipitació i formació de complexos de mercuri amb el iodur.

x/[2(Dt)1/2] = 0,73

CONCLUSIONS Arranjant això, queda:

Si fem un gràfic de la distància x des de l’origen fins a la frontera de la franja taronja, respecte t1/2, ens ha de sortir una recta, i del pendent podem extreure la constant de difusió D.

L’experiment descrit permet visualitzar la difusió de l’ió iodur, tot i que en una situació força més complicada que el que seria la difusió pura, degut a la presència d’equilibris de precipitació i de formació de complexos. També es pot fer una estimació del coeficient de difusió del iodur.

Treballant a diverses temperatures, podem trobar que la constant

Es podrien fer experiments similars amb altres anions i cations.

x = 1,46 Dt

NPQ 467 • segon trimestre 2014

A. N. Tijonov, A. A. Samarski. Ecuaciones de la física matemática. Ed. Pueblo y ciencia, 1972. Traducció del rus. P. V. Pávlov, A. F. Jojlov. Física del estado sólido. Ed. Nauka, Moscú, 1985. Traducció d’Antonio Molina, 1987. F. Burriel, F. Lucena, S. Arribas, J. Hernández. Química analítica cualitativa. 13a edició. Ed. Para☯ ninfo, Madrid, 1989.

col·laboracions

ELS VERINS O METZINES Miquel Paraira

Un verí o metzina és qualsevol substància tòxica, ja sigui sòlida, líquida o gasosa, que pot produir una malaltia o lesió de gravetat variable i fins i tot la mort.

Granota de punta de fletxa daurada (Phyllobates terribilis).

Segons l’alquimista Paracelso (1493-1541) «Tot és verí, res és sense verí, solament la dosi fa el verí». Una substància és tant més verinosa quant menor sigui la dosi que cal per produir l’alteració. Segons el seu origen els verins poden ser: a) D’origen animal, com la batracotoxina. b) D’origen vegetal, com l’estricnina o la cicuta. c) D’origen mineral, com l’arsènic o el mercuri.

Serp de taipan (Oxyuranus microlepidotus).

d) D’origen bacterià, víric o fúngic, com les amatoxines. e) D’origen sintètic, com el sarin. Tot seguit es descriuen els verins més mortífers.

VERINS D’ORIGEN ANIMAL La batracotoxina, segregada per la granota de l’espècie Phyllobates terribilis o granota de punta de fletxa daurada, el vertebrat més verinós que existeix, ja que 20 mg a la sang resulten mortals. La taipoxina de la glàndula de la serp Oxyuranus microlepidotus o serp de taipan, de la qual una injecció de 300 mg és mortal.

Vespa marina (Chironex fleckeri).

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

Pop d’anells blaus (Hapalochlaena maculosa).

nux-vomica, és letal amb una dosi de 50 mg produint una aturada cardiorespiratòria. La cicuta, Conium maculatum, és una planta de la família de les apiàcies o umbel·líferes, de tija buida i flors petites de color blanc. El suc és un tòxic que conté una neurotoxina que inhibeix el funcionament del sistema nerviós central. Sembla ser que Sòcrates, l’any 399 aC, i Sèneca, el 65 dC, varen ser enverinats amb cicuta.

La toxina CFTX-1, segregada per la medusa Chironex fleckeri, coneguda com a vespa marina. Una sola d’aquestes meduses pot matar a 60 persones adultes. La tetrodotoxina, segregada pel pop Hapalochlaena maculosa o pop d’anells blaus i pel peix globus; 1 mg d’aquest verí pot matar una persona, és a dir, és 1000 vegades més potent que el cianur.

tum napellus, planta ornamental. Amb 2 mg resulta mortal en paralitzar els muscles respiratoris. La digitoxina, que es troba a les plantes digitals o didaleres, conegudes així per la seva forma de didal. Per anul·lar la seva acció poden emprar-se anticossos antidigitals. L’estricnina, que es troba a les llavors de la nou vòmica, Strychnos lactona

D’aquests quatre verins no se’n coneix antídot.

VERINS D’ORIGEN VEGETAL

esteroide glicòsid

L’aconitina és un alcaloide tòxic que es troba a l’acònit blau, Aconi-

Cicuta (Conium maculatum). digitoxina (digitalina)

Fórmula estructural de la digitoxina.

El compost 1080 és un compost fluorat de l’acetat de sodi, el fluoroacetat de sodi, de fórmula FCH2COONa. La dosi letal en humans és de 2-10 mg per quilogram. La ricina és una toxina molt potent que s’extreu de les llavors del ricí, Ricinus communis, i amb una dosi letal d’1 mg, però que inhalada o bé injectada amb 500 µg n’hi ha suficient per matar una persona. Sembla ser que a Anglaterra s’ha desenvolupat una antitoxina per neutralitzar els seus efectes.

Acònit blau (Aconitum napellus).

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Llavors de la nou vòmica (Strychnos nux-vomica).

La belladona, Atropa belladonna, conté alcaloides molt potents,

col·laboracions

trinitària, que trobem amb freqüència a la vorera de les autopistes, és un perill real en l’àmbit domèstic, ja que és una de les cinc plantes més verinoses del nostre entorn i, encara que la seva venda sigui prohibida des del 2004, el seu baix preu la fa molt atractiva per decorar jardins o balconades. La ingesta de fulles o flors suposa alteracions greus de la salut a les 4-12 hores, sobretot al tracte gastrointestinal amb vòmits, diarrees, etc.

Ricí (Ricinus communis).

Belladona (Atropa belladonna).

com la hiosciamina, l’atropina o l’escopolamina, que poden provocar estats de coma o la mort.

a la Indoxina. Les seves llavors contenen un potent alcaloide anomenat abrina.

La regalèssia americana, Abrus precatorius, que es cultiva a l’Índia i

El baladre, Nerium oleander, conegut també com a llorer de flor i

El curare. Aquest terme s’aplica a diferents verins fets amb extractes de plantes molt diverses, com ara les Menispermaceae i les Loganiaceae. Ha estat emprat tradicionalment per alguns pobles indígenes d’Amèrica del Sud, principalment pels jíbaros, per enverinar sagetes.

VERINS D’ORIGEN MINERAL L’arsènic i derivats, com ara els arsenats (AsO43–), verins que poden controlar-se per ingestió d’1,4-ditioeritritol (DTE) o 1,4-dimercapto-2,3butandiol:

Regalèssia americana (Abrus precatorius).

HS–CH2–CHOH–CHOH–CH2–SH Donat que en temps de l’emperador Napoleó no existien aquests antídots, va morir enverinat per arsènic. El mercuri i derivats dels que podem anul·lar els seus efectes amb 2,3-dimercapto-1-propanol: HS–CH2–CHSH–CH2OH Aquests antídots actuen per formació de quelats entre els grups –SH (mercapto) i els metalls. També són eficients les penicil·lamines, com ara: HS–C(CH3)2–CHNH2–COOH

Baladre (Nerium oleander).

Els metalls pesants, com el plom o el cadmi, que poden anul·lar-

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

se amb agents complexants com l’NTA o l’EDTA: (CH2COOH)2N–CH2–CH2–N(CH2COOH)2

Micrografía electrònica de bacteris de l’especie Clostridium botulinum.

Són substàncies amb una gran capacitat per formar complexos coordinats cíclics, no iònics, solubles en aigua i gairebé no dissociables, denominats quelats, capaços d’anullar l’efecte tòxic dels metalls pesants. L’efecte de l’altre gran verí, com és el cianur CN1–, en forma de cianur de sodi o potassi, pot anul·larse amb el popper o nitrit d’amil: CH3–CH(CH3)–CH2–CH2–O–N=O Lesió cutània causada per àntrax.

VERINS D’ORIGEN VÍRIC, BACTERIÀ O FÚNGIC La toxina botulínica, un dels verins més poderosos que existeixen; es tracta d’una neurotoxina fabricada pel bacteri Clostridium botulinum, amb una dosi letal de l’ordre dels picograms (10–12 g).

da inicialment com a pesticida. Es tracta d’un líquid organofluorat: (CH3)2–CH–O–POCH3F

Els estafilococs, la varietat més virulenta dels cocs, s’han utilitzat com arma biològica. Són els responsables de moltes malalties, com ara l’àntrax, una infecció cutània formada per agrupació de furóncols (úlceres de color fosc) que s’estenen al teixit subcutani i provoquen supuració profunda. Les amatoxines. N’hi ha de vuit tipus diferents, i es tracta d’una hepatoxina que es troba als bolets verinosos, sobretot a la farinera borda, Amanita phalloides, i també a altres amanites i al Conocybe filaris. L’hepatoxina provoca la mort en dos dies. L’emperador Claudi i Carles VI varen morir per ingestió del fong Amanita phalloides.

VERINS D’ORIGEN SINTÈTIC El sarin, una arma química descoberta a Alemanya el 1938, empra-

NPQ 467 • segon trimestre 2014

És inodor i insípid en forma pura, que es volatilitza fàcilment i es propaga pel medi ambient. Va ser emprat en la guerra Iran-Iraq en la dècada dels 80, en dos atacs terroristes al Japó el 1994 i el 1995, i darrerament en la guerra de Síria el 21 d’agost de 2013. • • • El 1503 Alexandre VI, pare de Lucrècia Borja, va morir enverinat quan ell mateix pretenia enverinar a un cardenal. Posteriorment, José Fernando de Baviera mor el 1699 també enverinat a l’edat de 6 anys, i el propi Mozart creia que l’estaven enverinant en els seus darrers dies de vida. Un dels enverinaments més comentats al llarg del segle XX va ser el de Marilyn Monroe, amb una gran dosi de barbitúrics, així com l’enve-

Farinera borda (Amanita phalloides).

rinament radioactiu per plutoni-210 de l’espia rus Litvinenko, i sembla ser que també ho va ser Yasser Arafat, el líder palestí, el 2004. Espero que aquesta revisió genèrica del món dels verins serveixi de guia com a mesura de coneixement, prevenció i control en aquest ☯ camp.

col·laboracions

RESIDUS QUÍMICS: CLASSIFICACIÓ David González Bote i Josep M. Fernández-Novell

En activitats docents i investigadores al laboratori es treballa amb gran varietat de productes i s’efectuen diverses operacions que comporten la generació de residus, en molts casos perillosos per a la salut o el medi ambient. Segons la Llei 22/2011 de Residuos y suelos contaminados [1] es defineix residu com: «Cualquier substancia u objeto que su poseedor deseche o tenga la intención de desechar». També s’ha d’incloure en aquesta generació de residus els envasos. Tot i que el volum dels residus que es generen en els laboratoris docents i d’investigació normalment són petits, sí que se’n produeix una gran varietat. La gestió de residus químics comporta el compliment d’una sè-

rie de mesures especials de prevenció, ja que pressenten riscos per a la salut o per al medi ambient. Per aquest motiu s’ha de tenir una atenció especial a l’hora de manipular-los, identificar-los i envasar-los per a la seva posterior eliminació [2]. Els envasos destinats a contenir els residus estan fabricats majoritàriament de materials termoplàstics. Els més emprats d’aquests materials són: el polietilè, el clorur de polivinil (PVC) i el polipropilè, ja siguin en forma de polímers purs o de copolímers amb altres resines. A més a més se’ls hi afegeix: plastificants, estabilitzants, antioxidants, colorants o reforçadors, tot això per millorar les seves propietats fisicoquímiques.

En l’elecció del tipus d’envàs cal tenir en compte el volum de residus produïts i l’espai disponible per emmagatzemar-los temporalment al laboratori. Per saber quins dissolvents orgànics s’han de guardar en cada envàs s’ha de consultar la Fitxa de Dades de Seguretat o FDS [3]. Com es pot veure en la taula adjunta, els residus químics es classifiquen atenent a les seves propietats químiques i físiques en dotze grups.

COMPOSTOS HALOGENATS Els compostos halogenats són els productes orgànics que conte-

CLASSIFICACIÓ I EXEMPLES DE RESIDUS QUÍMICS 1

Compostos halogenats

Cloroform, diclorotoluè, àcid tricloroacètic.

Compostos no halogenats

Acetona, metanol, glicina.

Solucions orgàniques d’alta DQO

(Aigua+metanol+àcid acètic), fenolftaleïna.

Compostos inorgànics

Plata, seleni, coure, plom.

Àcids inorgànics

Àcid clorhídric, àcid sulfúric, àcid nítric.

Bases inorgàniques

Hidròxid de sodi, hidròxid d’amoni, hidròxid de potassi.

Olis minerals

Parafínics, aromàtics, naftènics.

Altament perillosos

Àcid cròmic, cianur, nitrat d’amoni.

Citotòxics

Mescla cròmica, bromur d’etidi, iodur de propidi.

Sòlids contaminats

Guants, paper de filtre i mascaretes contaminats.

Envasos contaminats

Reactius purs obsolets

Qualsevol envàs contaminat o amb restes de productes químics detallats als grups 1 al 9. Qualsevol reactiu obsolet.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

nen més del 2 % d’algun halogen, fluor, clor, brom. Es divideixen en tres subgrups: a) Dissolvents halogenats. Líquids amb més d’un 2 % d’halògens, mescles de dissolvents halogenats i aigua, i dissolvents halogenats amb un contingut d’àcid inferior al 10 %, com el cloroform o el percloroetilè. b) Àcids orgànics halogenats. Àcids halogenats i mescles i dissolucions de dissolvents halogenats amb un contingut d’àcid superior al 10 %, com l’àcid dicloroacètic o l’àcid trifluoroacètic. c) Sòlids orgànics halogenats. Sòlids i sals orgàniques amb més d’un 2 % d’halògens, com el diclorofluorè o el metacrilat de metil.

COMPOSTOS NO HALOGENATS Els compostos no halogenats són els productes orgànics que contenen menys del 2 % d’algun halogen, fluor, clor, brom. Es divideixen en tres subgrups: a) Dissolvents no halogenats. Líquids amb menys d’un 2 % d’halògens, mescles de dissolvents orgànics no halogenats i aigua, i dissolvents orgànics no halogenats amb un contingut d’àcid inferior al 10 %, com l’acetona, el metanol o l’hexà. b) Àcids orgànics no halogenats. Mescles i dissolucions orgàniques no halogenades amb un contingut d’àcid superior al 10 %, com l’àcid acètic, l’àcid benzoic o la glicina. c) Sòlids orgànics no halogenats. Sòlids i sals orgàniques amb menys d’un 2 % d’halògens, com l’acetat de potassi, el naftalè o la difenilamina.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

SOLUCIONS ORGÀNIQUES D’ALTA DQO Pertanyen a aquest grup les dissolucions aquoses orgàniques amb una alta DQO (Demanda Química d’Oxigen), com els indicadors (roig de metil i fenolftaleïna), els fixadors (formol, fenol, glutaraldehid) o els eluents cromatogràfics (metanol/aigua, isopropanol/àcid acètic). També s’han d’incloure en aquest grup les dissolucions aquoses àcides com, per exemple, aigua amb metanol i àcid acètic.

COMPOSTOS INORGÀNICS Aquest grup conté compostos inorgànics metàl·lics i no metàl·lics. Es divideixen en tres subgrups: a) Metalls pesants. Pertanyen a aquest subgrup els residus sòlids o en dissolució d’elements com la plata, el seleni, el coure o el plom, i les seves sals. b) Compostos no metàl·lics. Pertanyen a aquest subgrup els residus sòlids o en dissolució de compostos inorgànics no metàl·lics, com el fosfat de sodi o el sulfat de calci, i les sals d’aquests elements. c) D’altres metalls. Pertanyen a aquesta classificació els residus sòlids o en dissolució dels elements fixadors del procés de revelat (com Agfa o Kodak).

ÀCIDS INORGÀNICS Pertanyen a aquest grup els àcids inorgànics i les seves solucions aquoses, com l’àcid clorhídric, l’àcid sulfúric o l’àcid nítric. Es divideixen en tres subgrups: a) Àcids concentrats. Són solucions àcides que presenten una concentració d’àcid superior al 10 %.

b) Àcids diluïts. Són solucions àcides que presenten una concentració d’àcid inferior al 10 %. c) Solucions àcides de metalls pesants. Són solucions de metalls pesants amb una concentració en àcid superior al 10 %, ja que si és inferior correspon al grup de compostos inorgànics. Recomanació: abans de fer barreges de residus d’àcids concentrats en un mateix envàs, s’ha de fer una prova amb petites quantitats i, si no s’observa cap reacció, dur a terme la barreja; en cas contrari, els àcids es recolliran per separat.

BASES INORGÀNIQUES Pertanyen a aquest grup les bases inorgàniques i les solucions aquoses dels compostos químics formats per un metall no pesant o del catió amoni i un o diversos anions hidroxils, com l’hidròxid de sodi, l’hidròxid de potassi o l’hidròxid d’amoni.

OLIS MINERALS Un oli mineral és un derivat líquid del petroli, generalment nítid, sense color ni olor. S’obté per destil·lació del petroli cru. Està compost per hidrocarburs de cadena llarga i hi ha diferents tipus pel que fa a la seva densitat i viscositat. Actualment s’utilitza una barreja dels tres tipus (naftènics, aromàtics i parafínics) per optimitzar les seves propietats. Pertanyen a aquest grup els olis d’origen mineral derivats de les operacions de manteniment, de servei general de bombes de buit o de banys calefactors com, per exemple, els lubricants dels motors de motos o de cotxes. S’exclouen els olis vegetals que es gestionen com un residu orgànic a part per després obtenir sabó o biodièsel.

col·laboracions

ALTAMENT PERILLOSOS

CITOTÒXICS

ENVASOS CONTAMINATS

Els productes altament perillosos són aquells productes líquids o sòlids que, per la seva perillositat o toxicitat, requereixen una manipulació especial; no s’inclouen en els grups anteriors. Es divideixen en set subgrups que s’han de recollir separadament els uns dels altres:

Els citotòxics són aquelles substàncies que poden malmetre o matar les cèl·lules o els teixits. Tots els productes que d’acord amb el reglament actual de la Comunitat Europea estiguin classificats com a cancerígens o mutagènics de categoria 1 i 2, és a dir, tots aquells amb les frases de perill H340, H341, H350, H351, H360 o H361 pertanyen a aquest grup. Alguns exemples són el cadmi, el níquel, el cromat de zinc, la mescla cròmica, el bromur d’etidi o els gels d’acrilamida. Els seus residus i tot aquell material que hagi estat en contacte amb ells estan compostos per restes de substàncies citotòxiques.

Recipients de plàstic i ampolles de vidre contaminades amb restes de productes químics perillosos, que no estiguin trencades.

a) Comburents. Qualsevol substància que en certes condicions de temperatura i pressió pot combinar-se amb un combustible, provocant la combustió, com els peròxids, l’àcid cròmic o els nitrats metàl·lics. b) Explosius. Substàncies que poden explotar sota l’efecte d’una flama, com el nitrat d’amoni o l’àcid pícric.

SÒLIDS CONTAMINATS c) Compostos pirofòrics. Substàncies que poden inflamar-se espontàniament en entrar en contacte amb l’aire, com el magnesi metàl·lic o el fòsfor blanc.

Són tots els productes químics en estat sòlid de naturalesa orgànica i inorgànica. Es divideixen en tres subgrups:

d) Compostos molt reactius a l’aigua. Aquelles substàncies que poden inflamar-se espontàniament en contacte amb l’aigua, com el pentòxid de fòsfor o els metalls alcalins.

a) Sòlids orgànics. Productes químics de naturalesa orgànica o contaminats amb productes químics orgànics, com ara carbó actiu o gel de sílice impregnats amb dissolvents orgànics.

e) Compostos molt reactius als àcids. Aquelles substàncies que en presència d’àcids donen lloc a reaccions perilloses, com els sulfurs i els fluorurs que formen H2S i HF, respectivament.

b) Sòlids inorgànics. Productes químics de naturalesa inorgànica. Per exemple, sals de metalls pesants.

f) Compostos mortals. Tots els productes que d’acord amb el reglament actual de la CE estiguin classificats com a mortals, és a dir, tots aquells amb les frases de perill H300, H304, H310 o H330, com el tetraòxid d’osmi, els cianurs inorgànics o el mercuri. g) Compostos no identificats. Qualsevol producte que no hagi estat etiquetat.

c) Material d’un sol ús contaminat. A aquest grup pertany el material contaminat amb productes químics, com el vidre, els guants, el paper de filtre, etc. No pertanyen a aquest grup els reactius purs obsolets en estat sòlid (s’inclouen en el grup 12 d’aquesta classificació) perquè, tot i que siguin residus sòlids, no tots els reactius obsolets són perillosos, com per exemple un envàs que contingui NaCl obsolet.

El vidre trencat contaminat amb productes químics (pipetes, provetes, vasos i altre material de laboratori en general), presenta riscos vinculats als intrínsecs dels productes químics que el contaminen, així com riscos de danys per via parenteral, deguts a talls o punxades. Aquest vidre no es diposita en el contenidor de vidre convencional, sinó que s’ha de dipositar en un d’específic.

REACTIUS PURS OBSOLETS Productes en estat sòlid o líquid que no puguin ser reutilitzats i que, habitualment, es troben en el seu envàs original. Amb aquesta classificació es pretén generar una eina útil per minimitzar els residus derivats del desenvolupament de les activitats realitzades al laboratori de química. Per això, en un proper número d’aquesta revista tractarem el concepte de gestió d’aquests residus en el laboratori, la legislació vigent i els diferents mètodes de gestió.

BIBLIOGRAFIA [1] Ley 22/2011, de 28 de julio, de residuos y suelos contaminados. BOE, núm.181, 85650-85705. [2] David Gonzàlez Bote i Josep M. Fernández-Novell (2013). L’entorn del laboratori, normes de treball i risc químic. NPQ 462, 18-19. [3] David Gonzàlez Bote i Josep M. Fernández-Novell (2013). Pictogrames, etiquetes i fitxes de seguretat en el laboratori de ☯ química. NPQ 464, 16-19.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

LIDERAZGO EN TIEMPOS DIFÍCILES Francisco Heras Director general de Heras Chemicals, S. L.

Después de más 25 años de carrera profesional no he conocido a ningún líder de ninguna organización que disfrute despidiendo al personal de su empresa. Por defecto, el líder quiere que su empresa mejore, genere más beneficios y que crezca en facturación, personal, portfolio de productos y servicios. ¡Que esté entre las mejores! Pero a veces los tiempos, las circunstancias y en algunas ocasiones la falta de previsión obligan finalmente a tomar decisiones difíciles.

En tiempos difíciles un estilo de liderazgo directo orientado a la mejora de la eficiencia, planificación de operaciones a corto plazo, control de costes y rendimiento y a solventar los problemas operacionales es la base de la supervivencia a corto plazo. No obstante, si queremos sobrevivir a medio y largo plazo no podemos olvidar el liderazgo orientado a las relaciones (motivación, desarrollo de las habilidades y confianza del equipo, soporte al trabajo en equipo...) y el liderazgo orientado al cambio (identificación de compe-

H Er As

Mucho se ha hablado sobre cuáles son las habilidades (Skills) que un líder debe tener para ser un buen

f.heras@heraschemicals.com Tel. +34638852597 www.heraschemicals.com

Consultoría Técnica • Ayudas a la ingeniería • Ayudas a la mejora de proceso • Ayudas a la innovación • Mejora continua

Agencia comercial Productos Químicos • Antimonio y otros metales • Trióxido de antimonio y otros productos químicos

NPQ 467 • segon trimestre 2014

El líder que sea capaz de encontrar el equilibrio entre las decisiones difíciles a corto plazo, con una visión humana e inspiradora, de innovación y de cambio a medio y largo plazo será el que consiga llevar a su empresa al éxito.

HERAS CHEMICALS, S. L.

CHEMICALS

• Otros productos industriales

tencias estratégicas, implantación de cambios en la organización, provocación del pensamiento innovador, facilitación del aprendizaje continuo…).

Consultoría a la Dirección de Empresa • • • • • • • • • • •

Ayudas al desarrollo organizacional Análisis de costes y rentabilidad Análisis de resultados Realización Planes de Negocio Gestión del cambio Gestión de la innovación Desarrollo nuevas estrategias Interim management Coaching ejecutivo Análisis de liderazgo Mejora continua

col·laboracions

8. Un líder debe ser optimista sin perder el contacto con la realidad. «Podemos hacerlo». Para todo ello, el líder debe estar siempre abierto a nuevas oportunidades, a nuevos aprendizajes, a saber escuchar activamente dentro y fuera de su organización. Mejora continua, aprendizaje continuo, integridad, honestidad y saber pedir ayuda son claves. Muchos químicos han desarrollado sus propias empresas y/o han llegado a altos cargos directivos. Ellos han tenido que aprender sobre la marcha las cuestiones relacionadas con la gestión de empresa y la gestión de personal.

líder. A mí personalmente me gusta el resultado de un estudio que clasifica las respuestas de muchos directivos sobre qué consideran importante como habilidades de sus propios líderes; dicho resultado es el siguiente:

momentos difíciles y en momentos dulces):

• 50 %: Que inspiren y motiven.

2. Un líder puede equivocarse e incluso pedir perdón; esta actitud le hace ganar en respeto y autoridad.

• 26 %: Alto nivel de integridad personal. • 17 %: Que ayuden a desarrollarse a sus directivos. • 6 %: Que sea un comunicador potente. • 2 %: Que se focalice en los resultados. En resumen, si inspira y motiva, el resto de atributos y resultados le siguen.

1. Un líder debe ser un ejemplo para el resto. Debe hacer lo que predica, debe ser consistente en su mensaje, veraz.

3. Un líder debe transmitir confianza, expresar sus ideas claramente y saber en qué dirección quiere ir. 4. Un líder debe saber tomar decisiones, las fáciles y las difíciles. 5. Un líder no debe culpar a otros, debe aceptar la situación y actuar.

Y para inspirar a su equipo, el líder debe tener, debe ganarse, su respeto.

6. Un líder confía en su equipo, les da espacio de maniobra en la toma de decisiones y les permite equivocarse.

Todo ello parece muy teórico con lo que incluiré algunas ideas de cómo debe actuar un buen líder (en

7. Un líder sabe escuchar activamente y acepta las opiniones de otros.

Gestionar la química, las reacciones, las máquinas es fácil. Depende de nuestra capacidad técnica, nuestra capacidad de aprendizaje, de estudio, nuestra capacidad intelectual. Pero gestionar la empresa y sobre todo gestionar a otros directivos, al personal en general, no es tan fácil. Las personas tienen reacciones, sentimientos que hay que entender, familias; los equipos tienen una dinámica diferente y hay que conseguir que sean de alto rendimiento, que trabajen todos en la misma dirección. Los químicos debemos aprender y tener esas cualidades de gestión que harán que nuestras empresas, que nuestros departamentos, que las personas a nuestro cargo, tengan éxito y nos ayuden también en nuestro desarrollo profesional. Los químicos conseguirán las habilidades necesarias formándose en los temas que les apoyarán en la gestión de las empresas, departamentos, al personal a su cargo y los equipos (administración y dirección de empresas, gestión de equipos, gestión de proyectos, inte-

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

ligencia emocional, innovación, liderazgo, estrategia, organización industrial...). La ayuda también puede llegar en forma de consultoría, coaching o mentoring. Un consultor asesora e implanta soluciones de planificación estratégica, políticas, métodos, procedimientos, análisis de costes, análisis de estructuras, mejora continua... El coaching ejecutivo proporciona a los ejecutivos nuevas herramientas para potenciar o mejorar sus habilidades competenciales, comportamientos y relaciones interpersonales. ¿Somos buenos líderes? ¿Qué habilidades deberíamos

de potenciar? ¿Qué actitudes deberíamos cambiar? ¿Cómo, cuándo? ¿Cómo podemos ayudar a desarrollarse profesionalmente a nuestro equipo? El coaching corporativo trabaja con la empresa en su conjunto teniendo en cuenta todas las áreas, así como su cultura, su misión y su visión, aplicando coaching en todos los departamentos y equipos directivos, tanto a nivel individual (coaching ejecutivo) como a nivel colectivo (coaching de equipos). ¿Hay problemas de relación en nuestro equipo? ¿Cómo podemos solucionarlos? ¿Cómo podemos potenciar al equipo? ¿Cómo lo convertimos en un equipo de alto rendimiento?

El mentoring es una relación personalizada mediante la cual un directivo sénior de una empresa, con más experiencia (el mentor), enseña, aconseja, guía y ayuda a otra (el mentorizado) en su desarrollo, invirtiendo tiempo y compartiendo conocimientos de manera que pueda mejorar su rendimiento y, por tanto, progresar más rápidamente en el desarrollo de su carrera profesional. La gestión de todo ello, el equilibrio entre los diferentes estilos de liderazgo, la visión estratégica a corto y largo plazo, la capacitación profesional personal y del equipo y la ayuda externa en forma de consultoría o coaching, pueden causar la diferencia entre sobrevivir o no, ☯ entre el éxito y el fracaso.

TOTS ELS NPQ A PARTIR DE L’ANY 2000, EN COLOR I ALTA RESOLUCIÓ, A LA NOSTRA BIBLIOTECA D’ISSUU: http://www.issuu.com/colquimcat

Els podeu consultar i també descarregar en format pdf d’alta resolució.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

CONSELL DE SALUT MALALTIES DE LA RETINA: LA DETECCIÓ PRECOÇ ÉS CLAU Dr. Lluís García Linares Oftalmòleg del Centre Mèdic Mútua General de Catalunya

De totes les parts de l’ull, podem dir que la retina és la que realment veu. La retina és una fina membrana composta per fins a deu capes cel·lulars que entapissen la part interna i posterior del globus ocular. D’aquesta delicada i complexa estructura surten milions de fibres que recullen tota la informació visual que arriba al nostre ull i que conformen el nervi òptic. Aquest nervi és realment una extensió del cervell, ja que aquestes fibres que conté al seu interior són neurones i aquest

nervi està recobert del mateix teixit del cervell, les meninges. És fàcil imaginar, sabent tot això, que qualsevol alteració que afecti la funció o l’estructura d’aquesta part de l’ull pot comportar serioses complicacions per a la visió. Per aquest motiu és important poder detectar, quan abans millor, qualsevol problema que pugui patir la retina per intentar, en els casos que sigui possible, aturar aquests processos per tal d’evitar una pèrdua de visió que en molts casos pot ser irreversible.

Les malalties que afecten més freqüentment a la retina poden ser detectades a temps amb les revisions oftalmològiques i consultant l’oftalmòleg si notem alteracions en la visió, encara que en un primer moment no ens semblin greus.

RETINOPATIA DIABÈTICA La diabetis mellitus, ja sigui per mal control dels nivells de glucosa a la sang o bé per molts anys d’evolució de la malaltia, afecta les

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

petites artèries i venes que fan arribar l’aportació sanguínia a la retina. Això fa que no hi arribi prou sang per nodrir-la, provocant una isquèmia d’aquesta part de l’ull. Aquesta isquèmia comporta canvis importants en l’estructura i funció de la retina que acaben, en la major part dels casos, provocant una disminució de l’agudesa visual i en ocasions causant la pèrdua total de visió de l’ull afectat. Podem evitar o minvar aquests efectes, potencialment molt greus, mantenint un bon control dels nivells de glucosa en sang i demanant visita amb l’oftalmòleg un cop l’any, de forma preventiva, per explorar el fons de l’ull i vigilar que no apareguin aquests canvis a la nostra retina. Si es detecten lesions a la retina, l’oftalmòleg pot aplicar tractaments per aturar o, si més no, frenar l’avanç d’aquestes lesions. Aquests tractaments són, generalment, l’aplicació de làser, la injecció intraocular de medicacions específiques i, en alguns casos, cirurgia de la retina. Com més aviat es detectin les lesions i es puguin aplicar els tractaments adients, més grans

són les possibilitats de mantenir la visió.

LA RETINOPATIA HIPERTENSIVA Són les complicacions a la retina degudes a uns valors elevats o molt elevats de les xifres de pressió arterial. Si la pressió arterial es troba elevada durant temps, o bé si els valors de pressió arterial són molt elevats, es poden produir lesions de les artèries i venes de la retina que poden minvar la visió. En aquest cas, només la normalització dels valors de pressió arterial pot fer desaparèixer aquestes lesions. Tot i així, si la pressió ha estat molt alta durant massa temps, les alteracions que ha causat aquesta situació poden deixar seqüeles irreversibles.

DEGENERACIÓ MACULAR ASSOCIADA A L’EDAT Aquesta malaltia es deu a l’envelliment cel·lular de la part central de la retina, la màcula, on la capa-

citat de visió és molt més acurada. Aquest envelliment es pot veure més freqüentment a partir dels 65 anys. Les cèl·lules de la retina perden, amb els anys, la seva capacitat d’alliberar-se de les substàncies que fabriquen fruit del seu funcionament. Aquestes substàncies s’acumulen in situ, provocant amb el temps un deteriorament accelerat d’aquestes cèl·lules i, per tant, la pèrdua de la seva funció visual. En aquest tipus de degeneració macular, la detecció precoç és crucial per a aturar la greu pèrdua de visió que freqüentment comporta ja que, des de fa pocs anys, disposem de tractaments específics que injectats directament en la superfície de la retina aconsegueixen, en molts casos, aturar la progressió de la malaltia. És per això que, en cas de perdre nitidesa del centre de la visió o bé visió deformada de la imatge, és recomanable sol·licitar visita amb el seu oftalmòleg de forma preferent per a poder descartar que estiguem davant d’aquesta forma de ☯ degeneració macular.

FOTOKíMIA 2014 19 octubre 2014 Inscripcions a Secretaria del Col·legi fins el 16 d’octubre Una nova cita entre els químics i la fotografia. Una nova cita de Fotokímia amb tots aquells que disposeu d’una màquina digital i esteu disposats a passar un matí de diumenge agradable. Passejant per la ciutat heu de fer les fotos que vulgueu sobre un tema que es decidirà al moment de sortir.

No t’oblidis i reserva el dia 19 d’octubre! APUNTA-T’HI JA!

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Tel.: 93 317 92 49 Fax: 93 317 92 99 e-mail: quimics@quimics.cat

col·laboracions

PERSONAJES LEGENDARIOS PARTICIPANTES EN LAS GUERRAS TROYANAS Enrique Julve

Muchos son los personajes, gran parte de ellos mitológicos, que aparecen en la narración de la guerra o guerras troyanas, incluyendo La Ilíada. Voy a referirme aquí a las figuras más notables, comenzando con las deidades y siguiendo con los semidioses, héroes y reyes, destacando lo más relevante de ellas.

TETIS Tetis era hija del Océano, diosa del mar y madre de Aquiles. Zeus se enamoró de ella, pero sabiendo que el hijo que tuviera sería más fuerte que su padre, renunció a su pasión y la casó con Peleo. Al nacer Aquiles, la diosa le hizo invulnerable, sumergiéndole en las aguas, quedando tan solo libre del prodigio el talón donde le sujetaba. Al alcanzar Aquiles la adolescencia, Tetis le hizo conocer su destino, que le permitía escoger entre una vida larga y oscura u otra breve pero gloriosa, decidiéndose el héroe por esta última.

ZEUS (JÚPITER) Zeus era el dios de la luz, del relámpago y del cielo (Olimpo). Era el padre y soberano de los dioses y de los hombres. Era hijo de Cronos (Saturno), que a su vez era hijo de Urano y de Gea, y de Rea (Cibeles), diosa de la fecundidad e hija de Titea y del Cielo y hermana de los Titanes. Zeus se salvó de ser comido por su padre al refugiarse su madre Rea en Creta, donde le dio a luz al mismo tiempo que a su hermana Hera. Unido en su juventud a Metis, diosa de la prudencia, por su consejo hizo beber a su padre Cronos un brebaje que le hizo vomitar a sus hermanas (Vesta,

HERA (JUNO) Hera era hija de Cronos y de Rea y hermana y esposa de Zeus, con el que no vivió en buena armonía, debido a su carácter áspero y celoso y a las infidelidades de su marido. De su matrimonio con Zeus tuvo a Hebe, Ares y Hefaistos o Hefesto, y a Ilita, Tifón, Hitia y Arjé. Era la diosa protectora del matrimonio y defensora de las mujeres, y persiguió implacablemente a todos los hijos de Zeus extramatrimoniales y a sus madres.

ERIS (LA DISCORDIA) Eris era una divinidad malhechora, a quien Zeus arrojó del Olimpo, por indicación de su esposa Hera, a causa de los disgustos que ocasionaba a sus moradores. Una vez en la Tierra se complacía en sembrar enemistades y disputas entre las familias y los hogares. En la boda de Peleo y Tetis arrojó entre los invitados la manzana de oro, causa del juicio de Paris.

Ceres y Juno) y hermanos (Neptuno y Plutón), a los que había devorado anteriormente. Ayudado por sus hermanos Neptuno y Plutón y los cíclopes, Zeus destronó a Cronos y a los Titanes, repartiéndose después el mundo con sus hermanos, correspondiéndole a él el cielo, a Neptuno el mar y a Plutón el mundo subterráneo (los infiernos). Zeus tuvo siete esposas: Metis, Tetis, Eurinome, Ceres, Mnemosina, Latona y su hermana Hera, además de infinidad de amantes de las que tuvo hijos que fueron dioses, semidioses o héroes.

ATENEA (MINERVA)

Busto de Zeus hallado en Otricoli (Sala Rotonda, Museo Pío-Clementino, Vaticano).

Atenea salió de la cabeza de su padre Zeus, ya armada y adulta, después de haberse tragado éste a su esposa Metis. Fue la hija favorita y privilegiada del dios, que le confió el don de la sabiduría, el de profetizar y el de prolongar la vida de

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

los mortales. Aunque siempre fue virgen, no le impidió disputar el premio de la belleza –la manzana de oro– a Hera y Afrodita. Considerada diosa de la prudencia, de las ciencias, del arte y del combate, muchas ciudades griegas se pusieron bajo su protección, especialmente la ciudad de Atenas.

su relación con Tebea a Evadné; y de su relación con Pirene a Cicno, muerto por Hércules.

POSEIDÓN (NEPTUNO) Poseidón era hijo de Cronos y Rea y, por tanto, hermano de Zeus. Estaba considerado como dios de los mares, costas e islas, y, según la tradición, ayudado por Febo, construyó las murallas de Troya. Con su tridente como arma, marchaba sobre el mar con un carro tirado por caballos de crines doradas. De su unión con su esposa Anfitrite tuvo a Tritón, y el cíclope Polifemo fue también hijo suyo.

AFRODITA (VENUS) Afrodita según algunas leyendas nació de la espuma del mar, fecundada por el esperma de Urano caído de los cielos. Según otras era hija de Zeus y de Dioné, hija de Neptuno. Era considerada diosa de los placeres y de la belleza, pero era vengativa e implacable en sus venganzas. Casó con Hefaistos o Hefesto, pero tuvo devaneos con otros dioses, como Ares, y con gran número de mortales, como Adonis al que amó apasionadamente. De Anquises tuvo a Eneas y fue madre, asimismo, de Eros, Cupido y Amor. Fue madre también de los juegos, los amores, las gracias y las risas.

HEFAISTOS O HEFESTO (VULCANO) Hefaistos o Hefesto era hijo de Zeus y Hera, y nació tan deforme que su madre lo arrojó al mar, pero Tetis y Eurinome le recogieron y le escondieron en una gruta profundísima. Habilísimo, fabricaba las alhajas de los dioses, los rayos para Zeus (con ayuda de los cíclopes) en el monte Etna, las armas de Aquiles, el cetro de Agamenón y la red invisible con la que aprisionó a su esposa Afrodita y a Ares en adulterio. A pesar del mal proceder para con él de su madre, la defendió en su disputa con Zeus, lo que le valió el ser arrojado por él a tierra y quedar cojo de ambos pies. Era considerado dios del fuego, de los herreros y de las artes metalúrgicas.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Afrodita surgiendo de la espuma del mar, (William-Adolphe Bouguereau, 1879).

ARES (MARTE) Ares era hijo de Zeus y Hera. Los poetas latinos le dan otro origen: celosa Hera de que Zeus hubiera procreado a Atenea sin su colaboración, quiso, a su vez concebir y engendrar ella sola, lo que consiguió con el simple contacto con una flor de efectos maravillosos que crecía en la Arcadia; y así nació Ares. En relaciones ilícitas con Afrodita, esposa de Hefaistos, fue sorprendido por Febo, que participó del hecho al ultrajado esposo. Éste los encerró, en la postura en que se encontraban los amantes, en una fuerte red invisible, exhibiéndolos ante los otros dioses del Olimpo. Hefaistos, al fin, a ruegos de Poseidón, soltó a los avergonzados amantes. Ares, considerado brutal dios de la guerra, tuvo por esposa (o hermana) a Belona, diosa de la guerra, que conducía un carro, junto al cual marchaban Deimos (pavor), Fobos (miedo) y las Queres, las sombrías mujeres con vestidos sangrientos. Ares, de su relación con Afrodita, tuvo a los citados Deimos y Fobos y a Harmonía; de su relación con la vestal Rea Silva a los romanos Rómulo y Remo; de

HADES (PLUTÓN) Hades era hijo de Cronos y Rea y hermano de Zeus y Poseidón. Estaba considerado como el dios del submundo (infierno) y todo cuanto la muerte segaba en la tierra caía bajo su dominio. Como, por su fealdad, ninguna diosa quería compartir su lecho y su reino, Zeus le permitió robar a Perséfone (Proserpina), hija suya y de su hermana Ceres (Demeter), diosa de los cultivos y frutos, y hacerla su esposa. Su madre Ceres, no dejó que crecieran los frutos de la Tierra hasta que su hija fuera devuelta, viéndose forzado Zeus a buscar una componenda, consistente en permitir que un tercio de cada año Perséfone estuviera recluida por Hades, período en que la Tierra, estéril por ello, no daba frutos.

FEBO (APOLO) Febo era hijo de Zeus y Latona y hermano gemelo de Artemisa. De la ninfa Coronis tuvo a Esculapio, padre de la medicina. Condenado a vivir en la Tierra, cuando el dios Hermes le robó los ganados que cuidaba, propiedad de Admeto, Febo pasó a servir a Laomedonte,

col·laboracions

rey de Ilo (antigua Troya) y padre de Príamo, y ayudó al dios Poseidón a construir las murallas de Troya. Posteriormente descargó mortífera peste sobre la ciudad por no haber recibido de Laomedonte el salario convenido. Al reconciliarse con su padre Zeus, éste le devolvió todos sus atributos y prerrogativas y le encargó derramar la luz sobre la Tierra. Fue considerado dios de los oráculos –Delfos fue el más venerable de toda Grecia–, de la medicina, de las artes, de la juventud y de los ejercicios gimnásticos.

ARTEMISA (DIANA) Artemisa era hija de Zeus y Latona y hermana gemela de Febo, estando considerada como diosa de los bosques y de la caza. Pidió a su padre, y obtuvo, la gracia de conservar perpetuamente su virginidad, como Atenea, condición que defendió cruelmente y sin piedad, matando a quien la viera, aunque fuera accidentalmente, desnuda, como le ocurrió a Acteón, al que convirtió en ciervo y fue devorado después por los perros de la diosa.

HERMES (MERCURIO) Hermes era hijo de Zeus y de la ninfa Maya (hija del gigante Atlas). Estaba considerado mensajero y alcahuete de los dioses, especialmente de Zeus, y se ocupaba de las querellas y de los amores de los demás dioses, del régimen interior del Olimpo y de los intereses generales del mundo en el cielo, la tierra y los infiernos. Aunque al principio se le consideró dios de los pastores, luego pasó a ser dios de la fortuna y de los comerciantes.

PELEO Peleo era hijo de Eaco, rey de Ptia, en la Tesalia, y rey de los mir-

midones, esposo de la diosa Tetis y padre de Aquiles.

AGAMENÓN Agamenón era de la rama de Tántalo, nieto de Pélope (que dio nombre al Peloponeso o isla de Pélope) e hijo de Atreo. Fue soberano de Argos y Micenas después de desposeer a su tío Tiestes de esas tierras, con ayuda de su hermano Menelao. Casado con Clitemnestra tuvo de ésta cuatro hijas (Ifigenia, Electra, Ifianas y Crisotemis) y un hijo (Orestes). Fue el caudillo de la expedición griega a Troya y, al regreso a su patria después de la destrucción de esa ciudad, fue muerto por su esposa Clitemnestra (que le odiaba por el sacrificio de su hija Ifigenia) ayudada por su amante Egisto, hijo de Tiestes y vengador de su padre. Ambos amantes fueron muertos después, en venganza por la muerte de Agamenón, por su hijo Orestes, ayudado por su hermana Electra.

MENELAO Menelao era rey de Esparta, hermano de Agamenón, hijo de Atreo y esposo de Helena, de quien tuvo una hija: Hermione. El rapto de ésta por el troyano Paris provocó la guerra contra Troya. Finalizada ésta, recobró a Helena y regresó a Esparta, llegando allí después de que varias tormentas hicieran recalar su nave en Chipre, Fenicia y Egipto.

con la guerra de Troya, que acabó con la destrucción de la ciudad y la muerte de casi todos sus hijos. Y él mismo, al ser saqueada la ciudad, fue muerto en su palacio por Neoptólemo (Pirro), hijo de Aquiles.

HÉCUBA Hécuba era hija de Dimas, rey de Tracia, hermana de Teano y esposa de Príamo, rey de Ilión (Troya). Fue la madre de Héctor, Paris, Heleno, Casandra, Polixena y otros más y vio morir a cinco de ellos y a su esposo en la guerra de Troya. Cuando la ciudad fue tomada y destruida por los griegos, fue dada como esclava a Odiseo. Antes de partir de la ciudad se tragó las cenizas de su hijo Héctor para que no cayeran en poder de sus enemigos, y vio como moría su nieto Astiagnacte a manos de Neoptólemo y como se sacrificaba a su hija Polixena sobre la tumba de Aquiles. Conducida al palacio de Polinestor, rey de Tracia, donde se hallaba su hijo Polidoro, lo halló muerto y, ciega de dolor y de rabia, se introdujo en el palacio de su asesino y, atrayéndolo hacia las mujeres troyanas que la acompañaban, le sacaron los ojos con sus agujas, mientras ella mataba a los dos hijos del rey. Perseguida a pedradas por los guardias, mordía las piedras que le arrojaban, enloquecida, transformándose en perra. Según la tradición, sus aullidos eran tan lastimeros y desgarradores que conmovieron incluso a la diosa Hera, la más cruel enemiga de los troyanos.

PRÍAMO HELENO Príamo era hijo de Laomedonte y, en la disputa de Hércules con su padre, se puso de parte del héroe. Más adelante reconstruyó Troya, arrasada por Hércules, y ensanchó su reino. Estaba casado con Hécuba y de ésta tuvo varios hijos: Héctor, Paris, Heleno, Casandra y Polixena. Su vejez se vio entristecida

Heleno era hijo de Príamo y Hécuba, y fue el mejor de los adivinos de Troya y el único príncipe troyano que sobrevivió a su destrucción. Su hermana Casandra le instruyó en el arte de la adivinación. El fue quien predijo que Troya no sería tomada sin el concurso de Filoctetes. A la

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

caída de la ciudad fue dado como esclavo a Neoptólemo, quien le casó posteriormente con Andrómaca, la viuda de Héctor, y le dejó su reino. A la muerte de Heleno compartieron el trono su hijo Cestrino y Molo, hijo de Neoptólemo.

HÉCTOR Héctor, «el domador de caballos», era el hijo mayor de Príamo y Hécuba, hermano de Paris, Heleno, Casandra y Polixena y esposo de Andrómaca, de la que tuvo un hijo: el niño Astiagnacte, sacrificado por los griegos al final de la contienda para que no vengara, posteriormente, la muerte de su familia. Fue el mayor héroe troyano y el que mayor simpatía despertaba, dedicado al ejercicio de las armas y a la doma de caballos. En la guerra hizo retroceder a los griegos hasta sus naves, pero al dar muerte a Patroclo, amigo de Aquiles, selló su destino, pues fue muerto por éste y dejado su cuerpo sin sepultura hasta que Príamo lo recobró de Aquiles, apiadado de su dolor.

por su causa la ciudad de Troya sería destruida, su padre trató de deshacerse de él. Pero su madre lo ocultó de la vista del padre entregándolo a unos pastores del monte Ida, que le criaron y educaron. Cuando las tres diosas, Hera, Atenea y Afrodita, disputaron la posesión de la manzana de oro (de la discordia), Zeus nombró juez al joven Paris, quien la otorgó a Afrodita. Disgustadas las otras dos diosas por esta decisión, juraron perder a Troya, lo que se cumplió cuando Paris raptó a Helena, esposa del rey Menelao, y la llevó a Troya, provocando con ello la guerra con los aqueos, capitaneados por el rey Agamenón. Poco antes de ser conquistada la ciudad, en la lucha, Paris mató a Aquiles hiriéndole con una flecha envenenada –dirigida por el dios Febo– en su talón, única parte vulnerable de su cuerpo. Paris, a su vez, fue herido con una de las flechas de Hércules disparada por Filoctetes. Al verse mortalmente herido, Paris solicitó la ayuda de Oenone –a la que había abandonado por Helena–, pero Oenone rehusó ayudarle, dejándolo morir.

ANDRÓMACA

HELENA

Andrómaca era hija de Elción, rey de Sicilia y esposa de Héctor. Una vez destruida Troya y muerto su hijo Astiagnacte por Ulises, pasó a ser esclava de Neoptólemo, rey de Épiro, quien al cabo de poco tiempo la hizo su esposa. Muerto éste, casó con Heleno, el augur hermano de Héctor y protegido de Neoptólemo. Tuvo tres hijos de Neoptólemo: Moloso, Pielo y Pérgamo, y uno de Heleno: Cestrino. Ha sido considerada como modelo de esposa y de madre.

Helena era hija de Zeus y de Leda (esposa de Tindaro, rey de Esparta) a la que el dios fecundó transfigurado en cisne. Era hermana de los dióscuros Cástor y Pólux y medio hermana de Clitemnestra. Apenas adolescente y ya de gran belleza, Teseo la robó del templo de Artemisa. Rescatada por sus hermanos, fue devuelta a Esparta, donde gran número de pretendientes la solicitaban en matrimonio. El rey Tíndaro, para evitar discordias, hizo jurar a los pretendientes que una vez ella hubiese escogido esposo todos ellos se unirían contra el que quisiera disputársela al favorecido. Menelao, hermano de Agamenón, fue el pretendiente preferido por Helena, siendo el matrimonio feliz durante los primeros años, en que tuvieron

PARIS Paris era hijo de Príamo rey de Troya y de su esposa Hécuba. Habiendo profetizado los oráculos que

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Helena de Troya (Evelyn de Morgan, 1898).

a su hija Hermione. Durante una ausencia de Menelao, el troyano Paris viajó a Grecia con el pretexto de ofrecer un sacrificio a Febo y, enamorado de Helena, se la llevó a Troya, provocando la guerra contra la ciudad por parte de los príncipes griegos. A la muerte de Paris, Helena se desposó con Deifobo, hermano de aquél, pero a la captura de Troya, Menelao dio muerte a Deifobo y recobró a Helena, llevándola de nuevo a Esparta. A la muerte de Menelao, los hijos naturales del rey, Megapento y Nicostrate, expulsaron a Helena de Esparta, teniendo que refugiarse en Rodas. Allí, Polixo, mujer de Tlepolemo, para vengar a su marido muerto en la guerra de Troya, hizo que dos mujeres, sorprendiéndola cuando se bañaba, la colgaran de un árbol. Precisamente junto a ese árbol nació una hierba llamada elenión, que se decía brotaba de sus lágrimas.

col·laboracions

ENEAS

AQUILES

Eneas era hijo de Anquises y de la diosa Afrodita. Fue educado por el centauro Quirón, que le enseñó cuantos conocimientos y ejercicios servían para formar a los héroes. Estaba casado con Cerusa, hija del rey Príamo de Troya y, cuando Paris raptó a Helena, adivinando las consecuencias del hecho, aconsejó devolverla, aunque no fue escuchado. A pesar de ello, luchó contra el ejército griego cuando éste asedió a Troya. Más tarde, presintiendo, por la muerte de Leoconte y sus dos hijos (estrangulados por las culebras que llegaron del mar de Tenedos), la ruina de la casa real de Troya, abandonó la ciudad con su hijo Ascanio, llevando sobre sus hombros a su anciano padre Anquises y a sus dioses penates. Con él se llevó a los montes Ideos a los troyanos que, huyendo, encontró a su paso. En su fuga perdió a su esposa Cerusa, por lo que volvió; pero en el camino una sombra le hizo saber que había sido robada por la diosa Rea. Años después, alejados los aqueos de la destruida Troya, Eneas volvió y la reconstruyó, reinando en ella durante muchos años. Según otra versión, Eneas, con su hijo Ascanio y su anciano padre Anquises, junto con otros troyanos, se hizo a la mar hacia Hesperia y, después de sortear una horrorosa tempestad, llegó con su nave a Cartago, donde su reina Dido se enamoró de él. Pero Eneas marchó a Sicilia, abandonando a la reina, que presa de la desesperación se suicidó. De Sicilia Eneas pasó al Lacio (Italia) donde el rey de este país, Latino, prometió concederle por esposa a su hija Lavinia, pero antes tuvo que contender con Turno, el otro pretendiente, a quien, después de varios enfrentamientos armados logró matar, ayudado por su madre Afrodita, que curó rápidamente sus heridas. De este modo, Eneas –según el relato del poeta romano Virgilio en el poema La Eneida– se convirtió en el padre de la raza de los romanos.

Aquiles, «el de los pies ligeros», el personaje principal del poema La Ilíada, era el hijo de Peleo, rey de Ptia (en la Tesalia) y rey de los mirmidones, y de Tetis, diosa del Océano y del mar. Su madre, al nacer le hizo invulnerable, sumergiéndole en las aguas, quedando tan solo libre del prodigio la parte donde le sujetaba: el talón. Creció en las montañas de Pelión, donde su padre había conocido a su madre y fue educado por el centauro Quirón (Chirón), quien, sin descuidar el cultivo de su inteligencia, le nutrió con sesos de león para que su valor y fuerza fuesen irresistibles. Cuando alcanzó la adolescencia, su madre le hizo conocer su destino, escogiendo Aquiles la opción de una vida corta y gloriosa en vez de una vida larga y tranquila. Cuando la flota de los griegos en marcha hacia Troya fue dispersada por una tempestad, Aquiles, luego de destruir a Teutrania y matar a su rey Telefos, siguió su camino; pero se vio obligado a detenerse en la isla de Sciros, donde se casó con Deidamia, con la que tuvo un hijo: Neoptólemo. Durante el sitio de la ciudad de Troya mató a muchísimos héroes troyanos y, de modo especial al príncipe Héctor, para vengar la muerte por éste de su amigo Patroclo, arrastrando después su cadáver, atado a su carro, por todo el campo de batalla. A ruegos del rey Príamo, padre de Héctor, le devolvió su cadáver para que le fueran rendidas honras fúnebres en la ciudad. Durante el transcurso de las luchas contra los troyanos, Aquiles mató también a Memnón, rey de los etíopes y a Pentesilea, reina de las amazonas. Cuando estaba a punto de entrar en Troya fue mortalmente herido por una flecha disparada por el príncipe troyano Paris –y dirigida por el dios Apolo– a su talón, única parte vulnerable de su cuerpo. Poco después Filoctetes vengó la muerte de Aquiles matando a Paris, y al final de la lucha, tomada Troya, Po-

lixena, hija de Príamo, reclamada como botín de guerra por el espectro de Aquiles, fue inmolada sobre la tumba del héroe.

PATROCLO Patroclo era hijo de Menetio, rey de los locrianos. Habiendo matado, en un acceso de furor, al hijo de Anfidamante, se vio obligado a dejar su patria, encontrando asilo en la corte del rey Peleo, quien le hizo educar, juntamente con su hijo Aquiles, por el centauro Quirón. Desde entonces nació entre ambos jóvenes una amistad entrañable, materializada en la venganza de Aquiles sobre Héctor al conocer la muerte de su amigo a manos del troyano.

ODISEO (ULISES) Odiseo era hijo de Laertes y Anticlea, esposo de Penélope, padre de Telémaco y rey de Ítaca, en el mar Jónico. Recién casado con Penélope y muy enamorado de ella, se fingió loco para no acudir con los demás reyes a la guerra de Troya. Descubierto el engaño por Palamedes, se unió a la causa griega, convenciendo a Aquiles, detenido en la isla de Sciros, a que le siguiera camino de Troya. Convenció, a su vez, a Filoctetes, aunque era su enemigo, a seguirle a Troya con las flechas de Hércules, pues el oráculo había dicho que tan solo con esta condición se tomaría la ciudad. El astuto Odiseo, en la lucha, dio muerte a diversos contrincantes que habían acudido en ayuda de Troya, entre ellos Reso, rey de Tracia. También, disfrazado de mendigo, entró en la ciudad para robar a Paladión y obra suya fue la estratagema del caballo de madera para entrar en Troya y, una vez en ella, abrir sus puertas al ejército griego. Una vez tomada e incendiada la ciudad, el regreso a Ítaca de Odiseo se demoró diez años, durante los cuales

NPQ 467 • segon trimestre 2014

col·laboracions

AYAX TELAMONIO

Odiseo atado al mástil de su barco tratando de vencer la atracción de las sirenas (Leon Belly, Museo de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, Francia).

tuvo que vencer diversas vicisitudes (enfrentamiento con el gigante Polifemo, hijo del dios Neptuno, retención de la hechicera Circe, episodio del canto de las sirenas, paso de su nave entre el escollo Escila y el torbellino Caribdis, etc.), muchas de ellas mandadas por los dioses adversos. Y relatado todo ello en el poema La Odisea del poeta Homero. A su llegada a Ítaca, Odiseo, con ayuda de su hijo Telémaco, mató a cada uno de los pretendientes de su fiel esposa Penélope que durante todo el tiempo de su ausencia habían vivido en su palacio y la habían asediado pidiéndola en matrimonio. Aunque durante algún tiempo Penélope pudo mantener a raya a los pretendientes, prometiéndoles que accedería a sus deseos cuando terminara el velo que estaba tejiendo –y que nunca se terminaba pues destejía de noche lo que tejía durante el día–, la llegada de Odiseo fue oportuna, pues una sirvienta infiel había revelado a los pretendientes el secreto de su ama. Asentado en su hogar con su esposa y su hijo, Odiseo no encontró la felicidad, pues fue muerto por Teléfono, hijo suyo tenido con la hechicera Circe, el cual, sin conocerlo, le clavó un aguijón envenenado que usaba a modo de hierro de lanza.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Ayax Telamonio era hijo de Telamón, rey de Salamina. Fue, después de Aquiles, el más valiente de los griegos y el más esforzado, junto con su hermano Teucro, el mejor arquero de la flota griega. En la disputa por la posesión de la armadura del difunto Aquiles, fue tal su furia al concedérsela a Odiseo que, enloquecido, arremetió contra los ganados de sus compañeros griegos, tomándolos por enemigos. Al recobrar la razón y viendo el mal que había cometido, avergonzado, se suicidó.

AYAX Ayax, hijo de Oileo, rey de los locrianos, fue el guerrero más veloz de los aqueos. Al ser tomada la ciudad de Troya por los griegos, Ayax violó a Casandra, arrastrándola junto con la estatua de la diosa Atenea, a la que la joven se había agarrado. Al retornar a su hogar, la diosa Atenea, ofendida por el ultraje a su estatua, hundió las naves de Ayax junto a las rocas de Catareo, fulminándolo al mismo tiempo con un rayo, al creerse a salvo de la cólera de la diosa.

DIÓMEDES Diómedes era rey de Argos (Peloponeso) e hijo del héroe Tideo, y fue educado en la escuela del centauro Quirón juntamente con otros príncipes griegos. En la guerra de Troya fue, después de Aquiles y Ayax Telemonio, el más valiente y arrojado de los griegos. Pero, en uno de los episodios de la lucha, al haber herido al troyano Eneas y accidentalmente a su madre Afrodita al intentar defenderlo, provocó la ira de la diosa que, por venganza, le persiguió con tal saña que tuvo que abandonar Grecia y refugiarse en Italia, donde el rey Danno le dio a su hija en matrimo-

nio al mismo tiempo que parte de sus dominios.

NÉSTOR Néstor era rey de Pilos y el más joven de los doce hijos de Neleo. En la guerra que su padre y Augias sostuvieron contra Hércules, sus once hermanos murieron a manos de ese héroe, salvándose él gracias a su corta edad. Antes de participar en la guerra de Troya, Néstor tomó parte en el combate contra los centauros y cortó la cabeza del jabalí de Calidón. En la guerra de Troya, en las reuniones y asambleas de los reyes aqueos, era proverbial su sabiduría y su prudencia, siguiéndose su consejo en la mayoría de las cuestiones que se planteaban. Tanto en La Ilíada como en La Odisea se le ve adornado con las más excelsas virtudes: valor, discreción, equidad, previsión, dulzura y elocuencia. Al finalizar la guerra de Troya regresó a Pilos, donde, a diferencia de otros guerreros griegos, murió plácidamente después de una vida tranquila.

IDOMENEO Idomeneo era nieto de Minos y rey de Creta, y en la guerra de Troya transportó a las tropas de su país en ochenta naves para luchar contra los troyanos. Tomada y destruida Troya, al volver a su país, su nave, que iba cargada con un gran botín, sufrió una terrible tempestad. Temiendo morir, ofreció a Poseidón sacrificarle, si calmaba las enfurecidas olas, lo primero que hallara al llegar a su patria. Desdichadamente, lo primero que avistó fue su propio hijo que venía a recibirlo en la playa, de modo que, haciendo honor a su promesa, y pese a su gran dolor, lo sacrificó al dios. Los cretenses, ante tan inhumana conducta, se sublevaron contra su rey y le expulsaron del país, refugiándose Idomeneo en Italia, donde posterior☯ mente fundó Salento.

activitats

VIATGE A FRANÇA 2014 ELS QUÍMICS AL PÉRIGORD. UN VIATGE DE CONTRASTOS

«Pot ser un dia França deixi d’existir, però el Périgord sobreviurà, com els somnis amb els que s’alimenta l’ànima humana» (Henry Miller).

EL COR DE LA TERRA FRANCESA Qui coneix el Périgord? No és una regió que fàcilment a la primera et diguin: «Ah sí! I tant, ja el conec». Malgrat això, el Périgord, a la regió de l’Aquitània, és una terra riquíssima i plena de meravelles per descobrir. Ha estat el bressol de l’home de Cro-Magnon i de civilitzacions com la dels romans, els gals i els víkings, entre d’altres. També ha estat l’escenari de moltes lluites i batalles cruentes, com la guerra dels Cent Anys amb Ricard Cor de Lleó que volia adherir l’Aquitània a la corona anglesa allà per l’any 1200.

Fruit d’aquella època medieval esplendorosa, el Périgord conserva avui dia més de 1.200 castells com a testimoni, algun dels quals ha estat escenari de pel·lícules com Joana d’Arc de Luc Besson, Els Visitants, i alguna altra. Aquest viatge ja prometia ser intens i sabíem que ens quedaria curt de temps, degut a totes les meravelles que ens esperaven. Òbviament es va haver de triar, i els factors determinants per fer-ho van ser les distàncies i les joies que no ens podíem perdre de cap manera. Estàvem a punt de conèixer el Périgord subterrani i prehistòric, el Périgord dels castells medievals i el Périgord del Renaixement, el Périgord bucòlic i la gastronomia i els vins del Périgord. En definitiva: la seva terra, els seus pobles màgics i la seva història. És per això i per molt més que, quan ens vam endinsar per les se-

ves carreteres comarcals envoltades de verds boscos, semblava que viatjàvem al cor més profund i antic de la terra francesa.

ELS QUATRE COLORS DEL PÉRIGORD Anem a pams. Com ja sabeu, França està dividida en 27 regions que, a la seva vegada, estan subdividides en departaments. La de l’Aquitània, regió que ens ocupa, en té cinc: la Gironda, la Dordonya, les Landes, el Lot i Garona, i els Pirineus Atlàntics. El Périgord agafa sobretot la Gironda, la Dordonya i una mica del Lot, i té la peculiaritat que encara conserva el seu nom antic. D’aquí les paraules de Henry Miller quan va visitar la regió. Si agafeu qualsevol guia o navegueu per internet no us costarà gens trobar que el Périgord es diferencia pels seus quatre colors: el negre, el vermell o porpra, el blanc i el verd. El negre pels boscos densos d’alzines fosques i per la perla negra que neix aquí: la tòfona. El porpra pel color dels fruits vermells del bosc i dels de temporada, com les maduixes, les cireres i el raïm.

Els químics a Bergerac amb Cyrano.

El blanc pel color de les pedres calcàries que van servir per construir els edificis i que donen aquest color característic als pobles d’aquella zona.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

activitats

I el verd pel color dels camps, els boscos i els arbres (noguers, roures i alzines) que voregen els rius. El programa el teníem organitzat per visitar tres dels quatre colors: el negre, el porpra i el blanc. El verd hauria d’esperar per a un l’altre viatge. Desprès de sortir de Barcelona d’horeta i d’anar fent les parades reglamentàries amb en Pepe, el nostre conductor, vam arribar al centre geogràfic del Périgord negre i a la seva capital, Sarlat-la-Canéda que era el nostre primer objectiu per ser una autèntica joia medieval.

EL PÉRIGORD NEGRE. SARLAT-LA-CANÉDA I EL TRIANGLE D’OR França té un distintiu especial que atorga als millors poblets la categoria de «Les plus beaux villages de France», i Sarlat-la-Canéda n’és un. És un poble encantador entre la vall de Vérère i la vall del Dordonya. Allà ens esperava la guia que anava preparada amb una gavardina i un paraigua. Les seves explicacions ens van portar des de l’edat del bronze (2000 aC) fins a l’època romana i a l’alta edat mitjana, quan peregrins i abats enaltien la religió i les seves edificacions. Un conjunt abacial preciós de pedra de color avellana es presentava davant nostre com un dels conjunts d’arquitectura religiosa més ben conservats. La catedral de Saint-Sacerdos, els jardins dels panteons, el cementiri i la torre dels morts (edificació circular amb forma de coet única a França) van agafar un color encara més brillant amb el gran aiguat que va caure damunt nostre. Sarlat té avui dia 10.000 habitants. El seu major atractiu és el nucli medieval que li dóna un aspecte autèntic. Edificis civils antics i molt

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Sarlat-la-Canéda, capital del Périgord negre.

ben conservats d’aquella època conviuen amb les cases i palaus del Renaixement, algunes de les quals eren vivendes de filòsofs i escriptors famosos. Els jardins dissenyats pel creador dels de Versalles, el parisenc Le Nôtre o les rehabilitacions del prestigiós Jean Nouvel a l’església de Sainte Marie, fan que Sarlat estigui a totes les guies de la regió com l’estrella de la zona. I també la seva vida cultural i els seus mercats del dissabte, on es poden comprar els productes típics del Périgord noir (sobretot el foie que n’és un gran productor), són indispensables per arrodonir l’estada en aquest poble encantador; sens dubte un dels més macos que ens trobaríem. Deixant Sarlat enrere vam agafar l’autocar amb la guia que ens tenia preparada una visita panoràmica. Vam enfilar una petita carretera entre boscos brillants, frondosos i molt verds i vam vorejar el riu Vézère camí a les tres perles del Périgord noir: Beynac, Castelnaud i La Roque-Gageac. Domme, encara que estava a 6 km de la La Roque ja no ens era possible de visitar.

Ens expliquen que Beynac i Castelnaud, que es troben un davant de l’altre separats només pel riu, van ser escenari de les cruentes guerres que els cavallers francs i anglesos disputaren per aconseguir ser-ne senyors. Beynac era defensat per la seva Baronia per poder continuar en mans de la corona francesa, mentre que Castelnaud va ser conquerida per Ricard Cor de Lleó, i annexionada a la corona anglesa. Durant molts anys van anar canviant de bàndol. Tots dos castells són imponents. El de la Baronia de Beyzac ens mira des dels seus penya-segats. Fou construït en un niu d’àguila sobre 150 metres de desnivell damunt del riu. El de Castelnaud, un xic més petit, conserva una col·lecció d’aparells de guerra de l’edat mitjana que permet fer una recomposició de les estratègies de lluita que es feien servir en aquella època. La Roque-Gageac és un altre poble encantador esculpit a la roca a peu de riu, que demostra la perícia de l’home en habitar una terra i un paratge natural agrest i alhora dúctil.

activitats

hem dit, pel color dels seus abundants fruits vermells. També és famosa pel seu il·lustre habitant Cyrano de Bergerac i per ser bressol de filòsofs: Montaigne i Biran. La seva economia actual està basada en la producció de tabac i explosius. El 1897 l’escriptor Rostand va escriure la seva obra de teatre Cyrano de Bergerac, amb personatges històrics que casualment no van viure a Bergerac, però que aquest fet va donar molt de renom al poble.

Château de Monbazillac.

La jornada arriba a la seva fi. El primer dia havia tingut grates sorpreses i més de 600 km al comptador. Encara ens quedaven 70 km fins arribar al destí final: Périgueux, capital del Périgord blanc, on tindríem el nostre quarter. Allà ens esperava l’hotel davant del riu i un sopar boníssim, a base d’amanida amb formatge i cannard confitat. Aquesta ciutat de més de 60.000 habitants a tota la regió metropolitana té una vida cultural molt intensa i ofereix al visitant un casc antic interessantíssim, amb castells urbans del segle XVI, restes romanes amb amfiteatre i torres i mercats plens de colors.

EL PÉRIGORD PORPRA. BERGERAC, GASTRONOMIA EXQUISIDA El segon dia lluïa un sol espectacular que calia aprofitar i de seguida vam enfilar les carreteres cap al sud direcció Bergerac. Tornàvem al Périgord negre que és el més ric en sorpreses: cérvols a la nostra vista, castells amb les seves torrasses enmig dels camps, granges de foie, vinyes arrenglerades en desnivells (més de 40.000 hectàrees) i anuncis de molins d’oli de

nous, que són molt bones en aquestes terres. Ja teníem a punt el paladar i la retina per gaudir del dia! A les 10 h ens esperaven al Château de Monbazillac. Aquest és un dels 1.200 fantàstics castells que es poden veure. Absolutament restaurat i cuidat, el castell ens va permetre fer un viatge en el temps i sentir com vivien els propietaris d’aquestes fortaleses en mig de les seves pròpies vinyes. Construït al segle XVI d’estil renaixentista conserva les seves estances en perfecte estat. Salons, biblioteca, habitacions, capella, estudis, cuina, rebost i bodega amb un museu del vi i de la vinya força interessant. El més destacat sens dubte era el mobiliari original d’estil perigordí, pesant i robust, que semblava no afectar-li el pas dels segles. A la sortida ens van obsequiar amb una degustació del famós vi de Monbazillac. A 7 km trobaríem Bergerac, la capital del Périgord porpra amb 30.000 habitants. Porpra, com ja

La història de Bergerac va íntimament lligada al seu riu, el Dordonya, que va ser protagonista d’un trànsit fluvial dens i cabdal entre regions. Avui en dia encara conserven les gabarres, antigues embarcacions fluvials que es feien servir per al transport del vi i del tabac arreu. També és importat saber que Bergerac està situat al Camí de Sant Jaume i que al segle XI es va construir un pont a l’entorn del qual va créixer la població. Va créixer tant que l’antiga església romànica de Sant Jacques, parada obligada pels peregrins camí de Compostel·la, es va quedar petita i llavors, amb el pas dels segles, es va construir l’església de Notre-Dame al segle XIX, amb una torre campanar de quatre pisos i agulla que fa de façana a tota la construcció, amagant una planta de creu llatina de grans dimensions. El seu casc medieval destaca per les seves edificacions típiques gòtiques i renaixentistes amb finestres de pedra i coronaments punxeguts. Carrerons tranquils i bonics amb les seves placetes ens van transportar a l’època del Périgord més pur. El museu del tabac o el castell palau del rei de França Enric IV de Navarra donen un toc inconfusible a Bergerac. Mercats autèntics amb venda de foie, maduixes i tòfones van fer les delícies de tothom abans de dinar.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

activitats

Les gabarres ens esperaven per oferir-nos una passejada molt agradable pel Dordonya. La guia ens va ressaltar els tres molls de descàrrega que tenia el riu i que van ser fonamentals per garantir el trànsit fluvial des de fa més de 1000 anys. Un cop vam deixar la gabarra vam poder fer l’últim passeig pels carrerons i placetes de Bergerac i tornar a Périgueux, on aquest cop soparíem en un restaurant d’allò més típic a la Rue Saint Louis, amb uns plats molt ben preparats i cuinats, realment dignes d’un rei.

EL PÉRIGORD BLANC. LA VESSUNA ROMANA Havia arribat el moment de conèixer bé la ciutat de Périgueux abans d’abandonar-la per seguir la ruta cap a l’est. Una altra guia local, la Julie, ens havia de mostrar amb més detall les tres Périgueux: la romana, la medieval i la renaixentista. La ciutat de Vessuna (que així es deia Périgueux en època romana) va ser fundada l’any 16 aC i conserva uns vestigis romans per visitar increïbles: restes de la seva muralla, la torre de Vésone (part de l’antic temple a la deesa Vessuna avui desaparegut), l’amfiteatre amb capacitat per a més de 18.000 persones i el Museu Galo-Romà (4.000 m2 ) construït per Jean Nouvel sobre una domus romana. Òbviament ens faltava més temps per endinsar-nos a la Gàl·lia de l’Astèrix en aquells moments! Continuant cap al centre antic, la magnífica catedral de Saint Front se situa al mig de la ciutat medieval i és patrimoni de la UNESCO dins de la ruta del Camí de Saint Jacques a França. Va ser construïda al segle XII damunt d’una antiga abadia. Ens va cridar l’atenció la seva peculiar estructura, ja que té dos altars i dos plantes i una clara influència de la basílica de Sant Marc de Venècia.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

Mercat a Périgueux.

Ens explicava la Julie que la magnifica làmpada que penja des de l’infinit sostre sobre un dels altars va ser traslladada a Notre-Dame de Paris per a les noces de Napoleó III. La ruta es va acabar amb la visita d’uns edificis renaixentistes dignes d’admiració i vam acomiadarnos de Périgueux per seguir el viatge, ara, cap a la Prehistòria. França és un dels països que té més quilòmetres de grutes i coves descobertes i que es poden visitar. Estant al Périgord no es podia passar per alt la visita a les coves que van servir d’habitatge a l’Homo sapiens i que té un dels conjunts d’art rupestre més importants del món: Lascaux. Aquestes coves es troben a 6 km del poblet de Montignac-sur-Vézère. Desprès de dinar al Relais de Montignac i passejar per algun dels seus carrers i veure el riu Vézère i les seves terrasses vam anar a Lascaux, on el guia estava a punt per acompanyar-nos en aquest viatge a l’inici de la Humanitat. Lascaux té un dels conjunts més impressionants de pintura rupestre del Paleolític Superior (18.000 i 15.000 aC) del món. No en va se la

nomena la capella sixtina de l’art rupestre, juntament amb Altamira. Com a patrimoni de la UNESCO i degut a la gran quantitat de visitants que rebia la cova, l’any 1964 es va decidir tancar-la i es va reproduir exactament igual a escassos metres de distància. L’any 1983 va obrir les seves portes Lascaux II, el facsímil perfecte que ara podíem veure. Els 80 metres de llargària de galeria són ara coneguts gràcies a quatre nois i un gos que el 1940 van descobrir-la gràcies a un cúmul de casualitats. La famosa sala oval dels toros o uros destaca per les seves dimensions i el seu realisme. El més impactant és sens dubte les dimensions dels dibuixos (5 metres de llarg cada uro) i el fet de que fa 18.000 anys ja pintàvem aplicant la perspectiva. S’hi han catalogat 1.963 unitats gràfiques entre pintures i gravats, i quasi la meitat són d’animals: uros, cavalls, cérvols, bisons... La visita va ser molt enriquidora i ens va fer agafar ganes de visitar les importants coves dels voltants i de llegir més sobre els nostres avantpassats.

activitats

Porta de Figuier, una de les dues portes medievals que donen accés al poble de Rocamadour.

Tot arriba i havíem de dir adéu al gran descobriment del Périgord, als seus boscos verds, les aigües dels seus rius, la seva rica gastronomia, els seus poblets de conte i els seus castells de fades i fantasmes. Ara enfilàvem les carreteres cap al departament del Lot.

EL LOT. ROCAMADOUR I PADIRAC El que ens mancava visitar per finalitzar el viatge no era menys espectacular. El pintoresc poble medieval de Rocamadour (Ròc Amador en occità) ens mostraria com es pot construir un poble en tres nivells, arrecerat i penjat a la roca (d’aquí el seu nom). A Rocamadour només s’hi pot arribar per dues carreteres: la de baix, que permet tenir una bona perspectiva del poble penjat vora el riu, i la de dalt que amaga el poble a sota. Nosaltres vam anar per aquesta última. Un altre Relais ens esperava, aquest al mig d’un camp verd ple de

roselles i ocells. Encara era d’hora, així que era temps de deixar les maletes i explorar el poble agafant el camí del Via Crucis o el cremallera que arriba al segon nivell. Aquí es trobava l’ermita de la Verge de Rocamadour i set esglésies i capelles més. Aquest encantador poble és un lloc de peregrinació, dins la ruta del Camí de Sant Jaume, que té a més veneració absoluta per la seva Verge Negra. Llegendes i miracles fan esment a l’espasa que està clavada a la roca i que es diu era de Rotllan (la Chanson de Roland). El descens cap al tercer nivell es realitzava mitjançant les famoses escales de 233 graons que els peregrins pugen de genolls. Rocamadour té dues portes medievals d’accés. La més coneguda és la que es troba pujant des de la vall, la Porta de Figuier que continua cap a l’únic carrer del poble: la Rue du Couronnerie, on destaca una casa del segle XI. Malgrat ser un poble petit està altament preparat per rebre els peregrins i turistes que coneixen la seva importància. La vista panoràmica de vertigen des d’un mirador, a prop del castell, va ser el colofó per confirmar la bellesa de Rocamadour il·luminat de nit. I ens quedava la darrera meravella per descobrir abans d’emprendre el camí de tornada cap a Barcelona. Les impressionants gru-

tes de Padirac explorades el 1889 per Martel. A 16 km de distància trobaríem l’entrada a les grutes de Padirac que ens farien viatjar a les entranyes de la Terra a través d’un pou natural immens que semblava no tenir fons. Baixant a 13 graus de temperatura i a diferents nivells per una cavitat natural de 33 metres de diàmetre i 75 metres de profunditat, ens expliquen que hem de baixar fins a la galeria (que té 25 km) on transcorre el riu subterrani Plane (afluent del Dordonya) a 103 metres sota terra. La visita no es pot descriure: allà s’agafa una barca que al llarg de 500 metres trasllada al visitant cap a la Gran Cúpula, que és una sala amb una estalactita gegant de 60 metres (le grand pendeloque). Desprès, seguint a peu per unes escales que trepen al costat de la roca calcària, semblava que s’arribava al centre de la Terra (sala del Gran Domo) damunt d’un dels molts llacs amb cascades que existeixen. Una cúpula de 94 metres d’alçada s’obria al davant i impressionants concrecions calcàries i salts d’aigua creaven una simfonia de colors i sons difícil d’explicar. Resultava increïble. Es donava per acabada la visita a una de les coves geològiques més impressionants de França i també es donava per acabat el viatge al Périgord. L’últim dinar típic, a base de brasa i foies, ens donarien forces per afrontar els més de 500 km que ens esperaven fins a Barcelona. Arribava el moment de descans i reflexió sobre tot el que havíem vist. De ben segur que recordarem aquest viatge molt de temps per la seva intensitat i per haver estat tot un descobriment. Fins la propera! Muntsa Quintillá Comissió de Cultura

NPQ 467 • segon trimestre 2014

activitats

ELS NOSTRES ORDES Un any més, durant els actes de Sant Albert, homenatjarem els nostres companys que fan els 25, 40, 50 i 60 anys de professió amb els respectius Ordes del Manganés, Zirconi, Estany i Neodimi. Enguany seran investits amb aquests ordes els companys esmentats a continuació. Volem felicitar a tots ells, i demanar disculpes a qui es pugui trobar a faltar en aquestes llistes.

ORDE DEL MANGANÈS

54,938

Joan Suñe Ruíz Joan Terensi Ribelles Joaquim Torres Sanglas Ignacio Valls de Gispert Carme Valls Sola Jorge Vicente Alfanjarín

MANGANÈS

ORDE DEL ZIRCONI (Promoció de l’any 1989) David Alonso Perarnau Inmaculada Aparicio Salinas Anton Aragonès Cugat Carles Bachs Oliveras Ramon Bosque Pueyo Jordi Codony Servat Maria Rosa Codony Servat Juan Pedro Díaz Muñoz M. Josepa Fàbregas Serra Inés M. Giménez Esteban Miguel Angel Gómez Saso Lluïsa González Flores Joan Enric Guilayn Llinàs Pau Guzman Gallegos M. del Mar Lanza Laguna Alejandro Martin Naranjo Javier Meléndez Polo Anna Mula Daltell Juan José Navas Díaz Cristina Ochoa Echagüen Aguilar Montserrat Palau Mitjanes Joaquim Perelló García Rosa Maria Rafecas Barat Lourdes Rafecas Petit M. Carmen Rodríguez Larena David Roses Izquierdo Mercè Sabater Fuentes Lluís Saborit Pratsobrerroca Montserrat Sebastian Roca Enric Serra Ortí M. Teresa Solé Sala

NPQ 467 • segon trimestre 2014

91,22

Zr ZIRCONI

(Promoció de l’any 1974) José Antonio Alarcón Pavía Martin Alfaras Pou Ramiro Aramburo Hostench Joan Ballester Bonet Antoni Bertran Barral Miguel Boix Bachs Rafael Campos Luanco Ramon Capellades Font María Luisa Chillida Rabada José Luis Díez Baldero Joan Vicenç Duran Llàcer Enrique Gadea Carrera Carlos González Batiste-Alentor José Manuel Grases Freixedas Josep Mota Balcells Joan Papaseit Totosaus Pere Puigdellivol Llobet Alberto Rebordosa Serras Xavier Sánchez Rovirosa Juan María Sánchez Valls José Luis Sanjoaquin Vives Dario Sirerol Casabo Javier Trepat Sorribes Mari Carmen Trillas Ferré Maria Isabel Vidal Planells

Lydia Viladoms Guerra Francesc Williams Madriguera

ORDE DE L’ESTANY

118,69

Sn ESTANY

(Promoció de l’any 1964) Joan Albaiges Riera Alfredo Carnicer Jorge José Cimadevilla Cimadevilla Emilio Gambús Morros Amalio Lozano Marín Adrián Martín Ferrándiz M. del Carme Pelach Busom Josep M. Porta Vidal Enric Riera Valls Juan Sabaté Ramos Esteve Sala Roca Francisco Serracanta Giravent Luis Victori Companys

ORDE DEL NEODIMI

144,24

Nd NEODIMI

(Promoció de l’any 1954) Antoni Aurell Armengol José Fernández Pedro Juan Ferré Fortuny Enrique Julve Salvadó José Lerma Gonce Emilio Rodríguez Simó Mariano Suana Tomás

activitats

VISITA AL SUPERORDENADOR MARENOSTRUM-3 * El pasado día 30 de abril, un grupo de químicos pertenecientes al Col·legi-Associació de Químics de Catalunya y al Institut Químic de Sarrià (IQS), realizó una visita guiada al superordenador MareNostrum-3, del Barcelona Supercomputing Center - Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS). Esta visita estaba programada exclusivamente para profesionales de la industria química: químicos e ingenieros químicos, miembros de las citadas entidades, y estaba organizada y coordinada por la empresa de comunicación IKONOS, habiéndonos atendido D. José Mompin Poblet, asesor del BSC, y D.ª Silvia Tarruella, adjunta a dirección de IKONOS. Durante la visita, varios investigadores del citado centro nos informaron acerca de su funcionamiento y del superordenador MareNostrum-3. D. Oriol Riu, encargado de

atender a las visitas, nos habló de la estructuración del superordenador y de las tareas que realiza; D. Carlos Mérida, responsable de transferencia de tecnología del BSC a las empresas, nos habló de las utilidades en general de ese superordenador y de las conexiones del BSC con los diferentes usuarios y solicitantes; y, por último, D. Víctor Guallar, jefe de investigación de problemas a nivel electrónico y atómico, nos habló de las utilidades del superordenador en el campo de la química. El superordenador MareNostrum-3 está situado en el edificio denominado Capella, en los jardines del rectorado de la Universidad Politécnica de Catalunya (Campus Nord), en la calle Jordi Girona, 31 (detrás del Palacio de Pedralbes). La ubicación de la sede de este superordenador es muy curiosa, pues ocupa la capilla del recinto de Torre

Girona, construida a principios del siglo XX por el arquitecto Fortuny Mas bajo encargo de Manuel Girona Vidal, hijo del banquero Manuel Girona Agrafel. Esta capilla imita el estilo románico-gótico, con todos sus capiteles diferentes. La Torre Girona, allá por los años 60, albergó el colegio de monjas de la Ascensión, pero en la década de los 80 fue desamortizada, utilizándose para otros fines y, con ella, la capilla, que durante bastantes años contempló conciertos, seminarios y lecturas de tesis doctorales. Más adelante, en los años 2004-2005, se convirtió en sede del primer superordenador, perteneciente al consorcio público, creado en el año 2004, Barcelona Supercomputer Center - Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS), formado por el Gobierno central (51 %), la Generalitat de Catalunya (37 %) y la Universidad Politécnica de Catalunya (12 %). La dirección del BSCCNS corre a cargo del Dr. Mateo Valero, siendo el Dr. Francisco Subirada el director asociado. Además de los dos directores citados forman parte del comité directivo: Dr. Jesús Labarta y Dr. Eduard Ayguadé (directores del departamento de Ciencias de la Computación), D. Modesto Orozco (director del departamento de Ciencias de la Vida), Dr. José M.ª Baldasano (director del departamento de Ciencias de la Tierra), Dr. José M.ª Cela (director del departamento de Aplicaciones Computacionales en Ciencia y en Ingeniería), Dr. Sergi Girona (director de operaciones), y D. Ernest Quingles *

Torre Girona, edificio en el que se ubica el superordenador MareNostrum-3.

Per a més informació vegeu l’NPQ 441, maig-juny de 2008, pàgs. 25-28.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

activitats

(gerente). Este consorcio está reconocido como Centro de Excelencia Severo Ochoa, es miembro de la PRACE (Partnership for Advanced Computing in Europe) y gestiona la Red Española de Supercomputación (RES). El superordenador que ahora visitamos es el MareNostrum-3, actualizado en el mes de enero de 2013, y constituye la tercera generación de los MareNostrum, uno de ellos visitado por alguno de nosotros hace unos dos años. El MareNostrum-3, emblema del BSC-CNS, es el superordenador más potente de España y uno de los más potentes de Europa. Tiene una capacidad de 1,1 petaFLOPS (1.100 billones de operaciones por segundo), lo que sitúa al BSC-CNS en el grupo líder de la infraestructura europea de supercomputación PRACE. Ha sido fabricado por la empresa IBM con arquitectura iDataPlex, que permite agrupar en muy poco espacio (120 m2 ) los componentes necesarios para alcanzar la capacidad requerida. Cuenta con 48.896 procesadores, distribuidos en 6.112 chips Intel SnadyBridge de 2,6 GHz y ocho cores cada uno, 3.056 nodos y 84 chips MIC. Tiene una memoria principal de casi 100 TB (32 GB/nodo) y sus elementos se comunican entre sí a través de una red de alta velocidad Mellanox Infiniband FDR 10 y Gbit Ethernet. El sistema operativo es Linux-SuSe Distribution. Tiene un sistema de ficheros de alto rendimiento de 2 PB (1 PB = 1015 byte) y está conectado a infraestructuras de Big Data del BSC-CNS, que suman una capacidad total de 11 PB. Todo el sistema está conectado a las universidades y principales centros de investigación de Europa mediante fibra óptica, lo que facilita la transmisión de datos a aquellos investigadores que necesitan utilizar las infraestructuras del citado consorcio.

NPQ 467 • segon trimestre 2014

El MareNostrum-3 está situado dentro de una enorme urna de cristal, ubicada en el interior de la capilla del recinto de Torre Girona.

El segundo superordenador más potente existente en este BSCCNS es el denominado MinoTauro, con un rendimiento pico de 186 teraFLOPS (186 billones de operaciones por segundo). Posee 128 nodos Bull B505, 256 procesadores Intel E5649 (6-core) y 256 tarjetas M2090 NVIDIA GPU. Posee 3.072 TB de memoria principal, 32 TB SSD (Solid State Disk) e Infiniband QDR (40 Gbit cada una) conectada a una red non-blocking Red Hat Linux. Posee también enlaces de 10 Gbit Ethernet para conectar el BSC-CNS GPFS Storage. En el año 2011 fue considerado el superordenador energéticamente más eficiente de Europa, en el ranking Green 500. El MinoTauro ha sido fabricado por la empresa Bull y una de sus principales característica es la incorporación a su arquitectura de tarjetas GPU NVIDIA. A diferencia del superordenador MareNostrum, el MinoTauro incluye procesadores de propósito específico. Su ventaja, comparada con procesadores de propósito general, es su mayor velocidad y su menor consumo energético para algunas aplicaciones. En otros aspectos, el BSC-CNS es líder mundial en los modelos de programación StarSs y ésta es una arquitectura adecuada para su desarrollo y utilización.

Durante los últimos años, y acompañando la creciente necesidad de disponer de grandes servidores y centros de datos, este consorcio BSC-CNS se ha dotado de infraestructuras de Big Data, con una capacidad de 11 PB. Se trata de equipos de arquitectura ampliable, distribuidos en discos y cintas para el almacenamiento de datos científicos a corto, medio y largo plazo. Estos sistemas de almacenamiento pertenecen a tres tipos: uno de alto rendimiento, otro de archivo activo y un robot de cintas. El sistema de alto rendimiento tiene una capacidad de 1,9 PB y está formado por más de 1.200 discos duros y unos 25 servidores, y es usado por todas las máquinas de supercomputación de forma directa para la lectura y escritura a alta velocidad de datos científicos. El sistema de archivo activo posee una capacidad de 3,7 PB y está formado por unos 2.000 discos duros y unos 20 servidores, y es usado para almacenar datos científicos generados desde los superordenadores para su estudio a posteriori. El robot de cintas consta de unas 7.700 cintas magnéticas LTO4 de 800 GB sin compresión cada una, y se utiliza para realizar las copias de seguridad de todos los datos generados en el centro. Estas cintas

activitats

matización de procesos de recogida, análisis y visualización de datos de la empresa; e) se realiza un prototipaje virtual para reducir costes en procesos de diseño, fabricación o pruebas de rendimiento; y f) se mejora y optimiza el rendimiento de programas informáticos ya existentes en las empresas.

Grupo visitante en la antesala de la Torre Girona.

archivan también aquellos datos no requeridos a corto plazo, es decir, la información histórica. El superordenador MareNostrum-3, así como los anteriores menos potentes, está al servicio de los investigadores españoles, tanto públicos como privados, constituyendo una potente herramienta a disposición de la investigación e innovación de las empresas españolas, ayudándolas en su competitividad internacional. Desde la fundación del BSCCNS en el año 2004 y desde el establecimiento de los superordenadores en el año 2005 hasta el presente, se han simulado en estos MareNostrum más de 3.000 proyectos de investigación en el campo de la ciencia y la tecnología. Cabe indicar al respecto que el 80 % del tiempo de computación se destina a proyectos externos de investigadores públicos (universidades, CSIC, etc.), mientras que el 20 % restante lo utilizan más de 300 investigadores del BSC, procedentes de 40 países diferentes. Algunos de estos proyectos se realizan para empresas españolas –incluidas las medianas y pequeñas empresas pertenecientes a las PIMEs– que contratan el servicio al BSC.

En el caso de que una empresa quiera simular, probar o ejecutar sus procesos o investigaciones en el MareNostrum-3, el BSC pone a su disposición dos o más investigadores para que colaboren con los de esa empresa, con objeto de que el proyecto llegue a buen fin. Con estas visitas de directivos, investigadores y técnicos de empresas catalanas a este centro de supercomputación se pretenden dos cosas: en primer lugar, mostrarles que pueden disponer de un potentísimo instrumento para sus investigaciones particulares y, en segundo lugar, informarles acerca del amplio abanico de aplicaciones para el que el MareNostrum-3 se puede emplear actualmente. A este respecto cabe recalcar la bondad de la supercomputación, ya que con ella: a) se reducen tiempos de desarrollo y de diseño de nuevos productos, al mismo tiempo que la simulación permite analizar bocetos virtuales; b) se acelera la toma de decisiones y se optimizan procesos de innovación, modelando estimaciones de riesgos y resultados; c) se conoce el stock óptimo de las empresas basándose en modelos que toman grandes cantidades de datos; d) se realiza análisis de inteligencia de negocio mediante auto-

Los campos o sectores de actividad donde se suele utilizar la supercomputación son los siguientes: telecomunicaciones, Big Data, tecnologías de información y comunicaciones (TIC), producción multimedia y animación gráfica, aeronáutica e industria espacial, electrónica, construcción y obra civil, electromedicina, biomedicina, biotecnología, energía y ahorro energético, industria pesada y metalurgia, industria plástica, industria química, industria óptica, industria farmacéutica, industria armamentística, industria alimentaria, industria de la automoción, industria textil, agua y medio ambiente, minería y petróleo, logística y transporte, agricultura y pesca, consultoras de ingeniería y otros procesos, nanotecnología, domótica, nuevos materiales, automatización y robótica, inteligencia artificial, servicios financieros y seguros, servicios públicos, tecnología para la banca, Smart Cities, etc. Varias empresas de algunos de los sectores industriales precedentemente indicados han dado fe de la utilidad de los servicios ofrecidos por la supercomputación y de este superordenador MareNostrum-3. Nuestra visita a este centro de supercomputación duró unos 90 minutos, con la satisfacción de haber contemplado un centro modélico de alta tecnología, fruto de la colaboración del Gobierno central y el Govern de la Generalitat, y puesto a disposición, como servicio, tanto a entidades públicas como a entidades privadas. Enrique Julve

NPQ 467 • segon trimestre 2014